dimecres, 1 de maig de 2013

Un cinema d'imatges estrafolàries

Llegint un article de Manuel Cuyàs a El Punt-Avui m’assabento que el bar Sandor de la plaça Francesc Macià de Barcelona ha tancat. Vet-aquí un bar en el que recordo que hi vaig passar més de dues hores esperant una persona que no acabava d’arribar. D’això ja deu fer ara uns 20 anys. Tot va anar quan em vaig engrescar amb el cinèfil banyolí Josep Puigvert, amb botiga de foto i vídeo a Cassà de la Selva, qui em va oferir fer un personatge en un curt-metratge que s’havia de rodar a Banyoles amb exteriors a Mieres i per aquells dalts de muntanyes del Golany. En Puigvert tenia la dèria de contractar a l’actor de teatre professional Carles Canut que en aquells anys es deixava veure molt sovint per la pantalla de TV3. I aquest ens va dir que podríem trobar-nos al bar Sandor de la plaça Francesc Macià de Barcelona. I ja ens teniu a nosaltres dos cap al Sandor a l’hora establerta que era a les vuit del matí. Vam ser puntuals, vam esmorzar, van passar quarts i hores i en Canut no es presentava. Quan ja teníem gana per dinar, aleshores, amb tota la seva grandària va traspassar la porta el panxut Canut. Hola, que tal, i que feu per Banyoles?. “Noi!”, diu al cambrer, porta’m l’esmorzar”. Li porten el que va demanar, i amb tranquilitat va deixar-nos parlar. I ell, que si Banyoles està molt de moda amb tot això del negre i dels Jocs Olímpics i que... Que si, que tot va bé, però el que hauria d’anar més bé és poder engrescar a en Canut perquè intervingués en el rodatge de la pel.licula, però no hi hagué res a fer, per més que esmentéssim el nom d’algunes persones que es farien càrrec de l’equip tècnic, en les que Canut havia col.laborat. Per endavant, ja ens adonàvem que l’actor ens faria figa ja que no hi havia prous pristrincs per a fer-lo engrescar. Això de col.laborar sense tocar-ne de calents... doncs, “no, nois, i a més aquells dies tinc un rodatge i d’això i d’alló”, i que s’hi tomba i que s’hi gira i “que no puc, ho sento...”- Doncs, moltes gràcies Canut, salut i força a l’ídem!. I apa, adèu, i ja en buscarem un altre. Un cop traspassada la porta del Sandor, vam continuar seguint la nostra cerca d’actors “professionals”, i com que en Puigvert estava ficat en la URC (Unió de Realizadors Cinematogràfics de Girona propiciats per l’entusiasta Lluis Valentí) i era un dels que ajudava en tot aquell maremàgnum del cinema amateur gironí, es va poder aconseguir “fitxar” a un director de cinema que els del Cine Club Banyoles recordàvem de quan es va presentar la seva pel.licula “Noches de vino tinto” a la nostra ciutat. Em refereixo al portugués José Maria Nunes que es va iniciar a l’Escola de Cinema de Barcelona. Nunes es va engrescar per fer d’actor, i així amb ell vam poder rodar les primeres escenes a la Llotja del Tint. El més curiós de tot aquella moguda cinematogràfica va ser que en el meu domicili s’hi va disposar la sala de maquillatges, i a la perruqueria que tenia oberta la meva esposa hi van passar per les seves mans els caps dels actors així com els maquillatges que anaven càrrec de la meva filla. Allò va ser una invasió, i tots els tècnics, actors i actrius van passar de la sala de maquillatge del carrer Major a quatre passes de la sala de rodatges del Tint. M’allargaria molt si em posés a descriure les moltes anècdotes d’aquell rodatge. Em limitaré només a dir-vos que em va tocar fer el paper d’un carter rural que es va fer un tip de pedalar en bicicleta per Mieres i en arribar davant d’una masia mig enrrunada, en asseure’m en un tamboret tapat i mig corcat, amb el meu pes vaig aixafar el tap i en va sortir un eixam d’abelles que no vaig tenir més remei que tornar a pujar a la bicicleta pedalant a marxa forçada com un desesperat amb mig eixam brunzint al meu darrera. Llàstima que en aquells moments no hi hagués cap càmera per a rodar, ja que aquella fugida hauria estat com una seqüencia del vell “cinema verité”. En els rodatges en exteriors hi ha bons grapats d’anècdotes per a riure. L’Albert Serra, -que aquest sí que és professional- podria engrescar-se a escriure un llibre sobre les moltes facècies que ell deu haver viscut. Apa, Albert!, ànim!. I no et posis tan seriós. Que encara tots recordem quan ens vas fer esclatar de riure amb les estrafolàries imatges a la barberia de can Masilla molt abans de que et ploguèssin premis pels festivals de “per qui i per llà”, de l’estranger, o com deia un meu amic, “de més lluny de l’estranger”.