divendres, 21 de juny de 2013

Ja he fet el 100!

La setmana passada vaig entrar el meu escrit número 100 en aquest Xisca de gardi que tan amablement em va oferir el bon amic i excel.lent escriptor banyolí que és el que avui signa els seus xiscagardians articles com a Josep Oliveras , a qui haig d’agraïr que m’hagi donat la satisfacció de revifar-me i fer-me reviure records d’un passat, que vulguem o no, acabat de fer tot són històries reviscudes en el quefer diari a través dels temps de la gent de la nostra ciutat. Va ser ell qui amb la seva característica vena humorística va escriure un article amb el títol de “Fitxatge estel.lar” (no, no, que jo només sóc una estrella caiguda, d’aquelles que corren, passen i aviat desapareixeran, i que tu almenys hauràs “rexinxolat” una mica). Això del fitxatge estel.lar em va fer enrogir de cara, i molt més quan comentava que em presentava amb un article, com no podia ser d’altra manera, sobre el Teatre Principal de Banyoles, un article “cuinat a foc lent, piano-piano, que conté tots els gustos i les flaires de Banyoles” I entre altres coses l’acabava així: “Tant de bo, ens regali més articles, i més passatges de la nostra ciutat, i que sería sempre senyal de que ens ajudaria a tots plegats a ser una mica més feliços”. No ho sé si ho he aconseguit, però si que puc dir-li a ell i a tots els que m’heu anat seguint en aquests 100 articles a Xisca de gardi que he procurat revestir la meva clepsa amb els bons records que m’ha deixat la meva estimada Banyoles, i que si a Déu plau, tant com tingui seguidors i persones que m’animin, seguiré la meva ruta, -a voltes potser massa nostàlgica- d’uns temps passats, procurant encadenar-la amb el toc d’humor que sempre m’ha acompanyat. Si; sempre plens de nostàlgia (i tant!, així ho assevera un comentarista seguidor del bloc), i que Déu vulgui que aquesta m’acompanyi sempre, perquè el dia que m’abandoni i no pugui encadenar-la amb el meu bon humor serà senyal de que la força ja m’haurà deixat en aquesta singlotada vida que ja ha arribat a l’edat del “si no fos...”. Avui, per celebrar aquest centenari d’articles xisca-gardians, potser m’animaré a repassar-los. Si a algún lector també se li acudeix de fer-ho, s’afegirà a la meva nostàlgia i potser veurà el testimoniatge d’una persona que estima la seva ciutat, els seus habitants, les seves costums i les seves tradicions. I apa!, a recordar... enyorar....I riure!. Donar alegria, que és el que he procurat sempre en la meva vida. Gràcies a tots els que em tuitegen!. O em piulegen. No sé si ho he escrit bé. De totes formes, jo, encara piulo!. Gràcies a Déu!.

dimecres, 19 de juny de 2013

Lúltima pel·lícula que vaig veure al Victòria



En Joan Olivas va presentar el seu llibre sobre el cinema a Banyoles. I jo voldria regalar-li una anècdota perquè la col·loqués, més endavant, en el que ha de ser la segona entrega de la història del cinema. Sí, perquè d'aquí uns anys, en Miquel Torrent i ell, ens escriuran les properes deu mil pàgines del teatre a Banyoles, i una mica més tard, vindrà en Joan Olivas a escriure la segona part del cinema. I així anar fent. Bé, doncs al que anàvem, crec que era cap a meitats dels noranta, un estiu infernal, un d'aquells estius banyolins als que als de Banyoles ens agradaria ser noruegs i tenir una casa als fiords i no haver de dormir amb la finestra oberta i buscar en la imaginació una mica d'aire. Total que era un estiu que feia molta calor. No sé perquè se'ns va acudir anar al cinema. La pel·lícula que feien sabíem ben bé que era una porqueria. Passaven, i aquest verb s'hi escau molt més bé que pas l'exhibien, una seqüela de Viernes 13 que ni en Zamora s'atreviria a mirar. I vam anar cap al Victoria en el que va ser, de ben segur, una de les últimes vegades que vam trepitjar aquella sala. Mare de Déu quina calor que fotia allà dins. El cine bullia, les cadires cremaven, la gent s'aixecava i es posava al passadís com si esperés l'arribada d'una mica de marinada procedent de l'Escala. Les cadires, a més a més de ser bullents, ja estaven mig esparracades i es clavaven a l'esquena. La pel·lícula devia ser feta per algun afeccionat amb quatre amics i amigues i unes garrafes de ketxup. Els assassinats, n'hi havia tants que vam perdre el compte, eren tan grotescos que feien riure a la concurrència. De seguit, com que el personal tenia calor i s'avorria, van començar les bromes. Algú, des del fons, es fotia un rot o un pet. Altres rebentaven bosses de plàstic que havien estat inflant. Les riallades del personal, embogit per la calor i per la immundícia del film, es confonien amb els crits de les suposades víctimes. No sé perquè, mai ho he arribat a entendre, jo duia cinc o sis ciris a la butxaca. Què volia fer amb aquells ciris i com van arribar a les meves mans és una cosa que ni el meu veterinari ha pogut esbrinar mai. El cas és que aprofitant que el cine feia pendent i que el terra era de fusta, vaig asseure'm a l'última filera del cinema i vaig deixar anar aquells ciris que rodolant per sota les butaques va provocar un soroll grotesc. Algú va cridar "que é és això, collons? I la gent va seguir rient, petant, rotant, fent comentaris d'escàndol sobre aquells pobres estudiants assassinats per un dement del llac en un campament d'estiu. Vam passar calor, vam veure una pel·lícula horrible, però no recordo gaire vegades que en un cine hagi rigut tant. Trenta anys després ens podríem reunir tots els insensats que vam participar en aquell foll aquelarre i veure tota la tirallonga de Viernes 13. No, sabeu què? Jo ja em quedaré a casa. Aquella seqüela va demostrar que repetir una cosa no és gaire bona idea.

dissabte, 15 de juny de 2013

De sobte, la Consellera!

Sortint del supermercat, amb el carretó carregat de productes alimentaris, em vaig ensopegar, així, de sobte, amb la consellera Irene Rigau. Amb els dos guarda espatlles al seu costat. En veure’m, se’m va acostar i em va saludar com s’acostuma a fer avui dia, amb el típic galta a galta a l’estil “Cheeck tho cheek” del film “Sombrero de copa” dels anys 30 del segle passat i que fins ara no s’ha imposat pel nostre territori. Sempre em surt la cita cinèfila, i aquell dia no era res d’estrany perquè al migdia havíem fet la presentació del llibre “El cinema a Banyoles”, que vam escriure amb l’arxiver Josep Grabuleda. Així ho vaig dir a Irene Rigau, cosa que va complareu-la molt, i a qui jo haig d’agrair-li que estigui interessada a llegir-lo. Des d’allí on ens trobàvem, -davant del rec de l’Abeurador- Irene s’encaminà carrer Porta Turers amunt amunt contemplant pausadament les botigues obertes i tancades d’aquell bell i vell carrer estret que es remunta cap a la plaça dels Turers. M’hagués agradat acompanyar-la per anar-li recordant les velles i desaparegudes botigues d’aquells temps en que ella transitava per aquest carrer i que segurament haurà retingut en la memòria. –Mira – li hauria dit- aquesta botiga de comestibles de la cantonada del carrer de l’Abeurador, segurament que a la teva joventut hi havies entrat alguna vegada a comprar granussa, aquells cigrons o fesols que els Comerma et posaven dintre una paperina que havies d’aguantar fort per evitar que amb l’escalfor no s’esparraqués i et deixés tota la fesolada o cigronada per terra. I molt abans –potser no ho recordes- la “Teta Forra” hi venia camises, i un dia li van cremar la que tenia penjada davant la botiga, i des de llavors, un grup de cantaires li va dedicar l’alegre cançó de “La camisa de la Forra”. Potser si t´hagués seguit carrer amunt encara m’hauria vist en cor de cantar-te’n algun fragment. I aquí, on hi veus la porta ben tancada, potser hi havies entrat a comprar-te unes sabates o uns esclops emprovats pels de can Badosa, que el teu pare els deia “els de cal Negre”, ves a saber perquè. I aquí davant, hi havia una botiga plena de màquines de cosir, i al costat encara hi pots veure l’aparador de can Quera, estreta i llarga tal com era abans, si bé molt més modernitzada, i amb rellotges com els de la botiga dels teus avis a la plaça Major, i al costat, la botiga dels germans Vila que els deien els de “can Fontpudosa”, estreta i escanyolida, plena de granes i sacs de productes agrícoles entremig dels comestibles, i al seu costat l’aparador de can Boadella, amb les tortades i típiques cansalades dolces que tantes vegades havies tastat a la sortida dels mesos de Maria del Monestir.... I aquí davant, veus? –li hauria seguit dient- encara venen aspirines els de la farmàcia de can Masgrau, i al seu costat hi havia la botiga del gorrista, i la d’en “Pepet i Pepeta” que havia estat alcalde accidental en el temps de la joventut del teu pare, i ara, ja ho veus, ara hi ha estris per caça i pesca. I mira, a darrera d’aquesta porta tancada i barrada hi havia la carnisseria de can Pericus, amb aquell noi que li deien en Pere “Timàia” que era molt feliç cantant a la Schola Cantorum al costat dels millors cantaires banyolins, que això prou que el teu pare ho sabia, ja que n’havia escrit algunes cròniques, perquè l’Antoni Rigau sabia tots els noms de la gent de Banyoles i se’n recordava quan escrivia articles a la revista local en els anys en que vam salvar-la del naufragi. I mira! – assenyalant-li l’edifici de l’esquerra: “això que era l’hotel Flora, de tan bon record per a tots els banyolins, ara...ja ho veus!, aquells menjadors modernísims de l’hotel Flora s’han convertit en unes oficines d’aquell banc de les torres tortes madrilenyes...d’aquella capital del “Estado” on hi ha aquella gent que gosen dir-nos el que hem de fer i com hem de ser, d’aquells que ens etziven la lley Wert, que és la llei del PP, la llei de Rajoy, perquè – així vas tenir el coratge de dir-ho- “perquè en Wert pot cesar, però la llei queda i el problema contínua”. No tinguis por. Admirem la teva valentia, consellera Irene Rigau!. Més que mai, ara et necessitem! Sigueix endavant, Irene!. Sempre al teu costat!. Si l’hagués acompanyat fins als Turers li hauria dit: Veus aquests núvols que avui ens han portat una gran tormenta?, mira’ls com van desapareixent escampant la boira darrera la muntanya de Rocacorba. Veus com clareja el dia?. No tinguis por, Irene: Tard o d’hora, per a tots els catalans, haurà de sortir el sol!. I la nostra llengua seguirà expandint-se per les escoles, pels patis, per les cases i carrers del nostre país. Com ho fa avui la meva nèta, que només amb sis anys, està aprenent a parlar un català més perfecte que el del seu avi.

dimarts, 11 de juny de 2013

Sobre l'aigua escorradissa del rec major

Amb el llampagueig allargassat del focus damunt l’aigua escorradissa, escric a la taula rodona del cafè de l’Ateneu. Sóc damunt el gruixut vidre on a sota s’hi esllavissa l’aigua corrent del rec major. És en aquesta raconada acollidora on algunes vegades prenc notes dels diaris que vaig llegint. Com abans, a la meva joventut, on repassava el vell Correo Catalán en aquest mateix lloc, que llavors era un espai darrera el taulell del bar del Cercle de Catòlics on hi havia pasat hores amb els meus companys de l’Agrupació Teatral, joves com en Pere Pagés, - l’únic que resta de la meva generació- i altres com l’Enric Tubert, Jaume Farriol,Anton Garcia de Palau, Jaume Oller, Xavier Vilanova i molts d’altres com,evidentment, les noies, les jovenetes que llavors eren Maria Colomer, Carme Quer, les germanes Geli, i posteriorment l’Anna Albertí i moltes altres que s’hi afegiren fins arribar a aquella munió del personal de La Passió dels anys 60 quan ens trobàvem en aquest mateix racó on ara escric, que llavors era ple d’amples taules vora la porta que ens portaria al pis de dalt per ajudar a fer quatre pinzellades en els decorats que pintaven Joan de Palau i Esteve Juncá barrejant pintura per brotxajar arbres, façanes, parets i columnes empaperades del palau del Sanedrí. Revisquent aquells llunyans temps em sembla veure-hi aquells joves que van començar a trobar-se al redós del fotògraf Josep Maria Mateu i que s’enfilaven cap a l’escenari que ara, escala amunt ens porta a l’Auditori de l’Ateneu. Sembla que hi veig pujar a Salvador Palmada (en Pol) que encara avui segueix la línia exemplar d’actor d’equilibrada veu sonora, flirtejant a la Teresa Garcia de can Barris envoltat de la seva tropa de malfactors, con en Lluis de la Parra i en Pinito planejant l’atemptat en el palau del Rei del país imaginari de Magnèsia, i per a raptar a la bella princeseta, una delicada Dolors Llach que només pensava en el seu princeset mentre mes enllà, l’Enric Tubert que havia flirtejat la delicada Ana Frank –una Josefina Julbe agafada de les mans d’un Joan Geli mentre tancaven els ulls ignorant que el barroer quiosquer venedor de revistes sexis s’hi apropava per seguir el joc de d’estrènyer mans, espantats tots per un canvi de “ronyons de recanvi”. I és en aquest mateix lloc on ara jo estic assegut, on el cafeter del bar del Catòlics va sentir un espetec horrorós a la nit d’un dilluns de Pasqua, que el va fer còrrer espantat cap a la vella sala on hi contemplà el paorós espectacle de l’enssorrament del sostre. Aquell sostre i aquella vella platea que en el pas del temps havia aplegat milers d’espectadors dels cinematògrafos Vila, Sindicat, Ateneu Republicà i Cercle de Catòlics. Plego. Tot ha anat endoina. Acabo de beure el meu cafetet i la meva típica aigua tònica, i passa pel meu davant la Josefina Julbe. “Hola, Joan”, em diu, I parlem una estona. De què?. Ho podeu endevinar: de teatre. D’aquest teatre que ha estat part de la nostra joventut i ara de la nostra vellesa, i que segueix encara refulgent com aquesta aigua bellugadissa del rec Major que va tirant avall avall sota el vidre del nou Ateneu, aigua escorredissa sota el llampant focus, que segueix viva, viva, com les nostres vides reviscolades pels nostres remots records.

dissabte, 1 de juny de 2013

El cinema a Banyoles

“Actualment, Banyoles no té cap local de cinema. L’última projecció en un local de cinema a Banyoles va ser el 25 de maig del 1997 al cinema Mercantil. Tanmateix, durant bona part del segle passat sempre n’hi va haver algun, sovint més d’un. El llibre “El cinema a Banyoles” que es presentarà al migdia del proper dissabte dia 8 de juny al Museu Darder tracta d’això, de com es va implantar el cine a Banyoles, dels diversos locals que van existir al llarg de gairebé un segle, de les pel.licules que s’hi projectaven, de les persones vinculades a les sales de cinema, dels rodatges de pel.licules a la ciutat, dels banyolins i banyolines relacionats d’alguna manera amb el món del cinema i, en definitiva de com el cinema va ser acollit i viscut per la societat banyolina durant aquest temps”. Aquest és el resum informatiu que figura a la solapa del llibre. Alguns m’han dit que la presentació del llibre s’hauria de fer en el teatre Municipal i a l’auditori de l’Ateneu, lloc on anys enrera hi havia hagut els cinemes Victoria, el del Catòlics i el Canigó. Tanmateix, però cal aclarir que la petita sala del Museu Darder també fou un lloc on s’hi rodaren un bon gruix de pel.licules terrorífiques dirigides per un enamorat de la ciutat com era el director cinematogràfic Miquel Iglesias que signava les seves pel.licules amb el pseudònin de M.I. Bonns, que foren exhibides arreu del món i que gairebe totes foren protagonitzades per un actor especialista en aquest gènere de pel.licules “de por” com era Jacint Molina més conegut com a Paul Naschy. Les càmeres es passejaren per tots els racons del Museu, amb la presència sempre vigilant de la “cuidadora” Lola Marín, no fos cas que els pel.liculeros s’emportessin algunes de les relíquies momificades del nostre Museu. El dia de la presentació del llibre, els assistents podran veure en un aparell de televisió algunes escenes de pel.licules rodades pels amateurs banyolins en els anys 50 i 6o del segle passat, però no cal aturar-s’hi gaire, perquè els que compreu el llibre podreu veure aquests films en el DVD que s’hi adjunta. En el llibre parlem d’aquells vells cinemes que tenien un gran encant, dels temps en que hi havia llargues cues en espera de que s’obrissin les taquilles, dels cinemes de velles butaques on els espectadors podien portar-hi llaminadures, cacauets i avellanes comprades a les parades de la Graua i la Roqueta a la plaça dels Turers. I recordem també els cinemes nous i flamants de pantalles panoràmiques. I dels cinèfls que tenien la possibilitat de veure les pel.licules d’autor en sessions de cine club. Fins que van desaparèixer. Els nostàlgics recordaran moltes pel.licules, però també podran seguir tota la trajectòria del cinema local, de les primeres sales amb el cinema mut i de quan arriba el sonor a l’any 1930, del cinema en els anys de la guerra civil, del de postguerra, del que es feia en els “primeros años de la victoria”, de la censura, del dels últims anys del franquisme, dels cinèfils i el Cine Club, del rodatge de pel.licules, del cinema amateur banyolí i de la gent de cinema. Hem procurat que hi hagi una mica de tot. Amb en Josep Grabuleda hem passat molts estones repassant les revistes banyolines que ens informaven des dels primers temps de l’invent dels germans Lumière fins al moment actual. I molt especialment de la paperassa del meu arxiu cinematogràfic que he anat guardant a través dels anys. És gràcies als programes que he anat guardant durant anys i anys i als records de la meva cinefília personal que aquest llibre s’ha pogut publicar gràcies a l’edició que ha anat a càrrec de l’Ajuntament de Banyoles i la Diputació de Girona.