dissabte, 15 de juny de 2013

De sobte, la Consellera!

Sortint del supermercat, amb el carretó carregat de productes alimentaris, em vaig ensopegar, així, de sobte, amb la consellera Irene Rigau. Amb els dos guarda espatlles al seu costat. En veure’m, se’m va acostar i em va saludar com s’acostuma a fer avui dia, amb el típic galta a galta a l’estil “Cheeck tho cheek” del film “Sombrero de copa” dels anys 30 del segle passat i que fins ara no s’ha imposat pel nostre territori. Sempre em surt la cita cinèfila, i aquell dia no era res d’estrany perquè al migdia havíem fet la presentació del llibre “El cinema a Banyoles”, que vam escriure amb l’arxiver Josep Grabuleda. Així ho vaig dir a Irene Rigau, cosa que va complareu-la molt, i a qui jo haig d’agrair-li que estigui interessada a llegir-lo. Des d’allí on ens trobàvem, -davant del rec de l’Abeurador- Irene s’encaminà carrer Porta Turers amunt amunt contemplant pausadament les botigues obertes i tancades d’aquell bell i vell carrer estret que es remunta cap a la plaça dels Turers. M’hagués agradat acompanyar-la per anar-li recordant les velles i desaparegudes botigues d’aquells temps en que ella transitava per aquest carrer i que segurament haurà retingut en la memòria. –Mira – li hauria dit- aquesta botiga de comestibles de la cantonada del carrer de l’Abeurador, segurament que a la teva joventut hi havies entrat alguna vegada a comprar granussa, aquells cigrons o fesols que els Comerma et posaven dintre una paperina que havies d’aguantar fort per evitar que amb l’escalfor no s’esparraqués i et deixés tota la fesolada o cigronada per terra. I molt abans –potser no ho recordes- la “Teta Forra” hi venia camises, i un dia li van cremar la que tenia penjada davant la botiga, i des de llavors, un grup de cantaires li va dedicar l’alegre cançó de “La camisa de la Forra”. Potser si t´hagués seguit carrer amunt encara m’hauria vist en cor de cantar-te’n algun fragment. I aquí, on hi veus la porta ben tancada, potser hi havies entrat a comprar-te unes sabates o uns esclops emprovats pels de can Badosa, que el teu pare els deia “els de cal Negre”, ves a saber perquè. I aquí davant, hi havia una botiga plena de màquines de cosir, i al costat encara hi pots veure l’aparador de can Quera, estreta i llarga tal com era abans, si bé molt més modernitzada, i amb rellotges com els de la botiga dels teus avis a la plaça Major, i al costat, la botiga dels germans Vila que els deien els de “can Fontpudosa”, estreta i escanyolida, plena de granes i sacs de productes agrícoles entremig dels comestibles, i al seu costat l’aparador de can Boadella, amb les tortades i típiques cansalades dolces que tantes vegades havies tastat a la sortida dels mesos de Maria del Monestir.... I aquí davant, veus? –li hauria seguit dient- encara venen aspirines els de la farmàcia de can Masgrau, i al seu costat hi havia la botiga del gorrista, i la d’en “Pepet i Pepeta” que havia estat alcalde accidental en el temps de la joventut del teu pare, i ara, ja ho veus, ara hi ha estris per caça i pesca. I mira, a darrera d’aquesta porta tancada i barrada hi havia la carnisseria de can Pericus, amb aquell noi que li deien en Pere “Timàia” que era molt feliç cantant a la Schola Cantorum al costat dels millors cantaires banyolins, que això prou que el teu pare ho sabia, ja que n’havia escrit algunes cròniques, perquè l’Antoni Rigau sabia tots els noms de la gent de Banyoles i se’n recordava quan escrivia articles a la revista local en els anys en que vam salvar-la del naufragi. I mira! – assenyalant-li l’edifici de l’esquerra: “això que era l’hotel Flora, de tan bon record per a tots els banyolins, ara...ja ho veus!, aquells menjadors modernísims de l’hotel Flora s’han convertit en unes oficines d’aquell banc de les torres tortes madrilenyes...d’aquella capital del “Estado” on hi ha aquella gent que gosen dir-nos el que hem de fer i com hem de ser, d’aquells que ens etziven la lley Wert, que és la llei del PP, la llei de Rajoy, perquè – així vas tenir el coratge de dir-ho- “perquè en Wert pot cesar, però la llei queda i el problema contínua”. No tinguis por. Admirem la teva valentia, consellera Irene Rigau!. Més que mai, ara et necessitem! Sigueix endavant, Irene!. Sempre al teu costat!. Si l’hagués acompanyat fins als Turers li hauria dit: Veus aquests núvols que avui ens han portat una gran tormenta?, mira’ls com van desapareixent escampant la boira darrera la muntanya de Rocacorba. Veus com clareja el dia?. No tinguis por, Irene: Tard o d’hora, per a tots els catalans, haurà de sortir el sol!. I la nostra llengua seguirà expandint-se per les escoles, pels patis, per les cases i carrers del nostre país. Com ho fa avui la meva nèta, que només amb sis anys, està aprenent a parlar un català més perfecte que el del seu avi.