divendres, 21 de juny de 2013

Ja he fet el 100!

La setmana passada vaig entrar el meu escrit número 100 en aquest Xisca de gardi que tan amablement em va oferir el bon amic i excel.lent escriptor banyolí que és el que avui signa els seus xiscagardians articles com a Josep Oliveras , a qui haig d’agraïr que m’hagi donat la satisfacció de revifar-me i fer-me reviure records d’un passat, que vulguem o no, acabat de fer tot són històries reviscudes en el quefer diari a través dels temps de la gent de la nostra ciutat. Va ser ell qui amb la seva característica vena humorística va escriure un article amb el títol de “Fitxatge estel.lar” (no, no, que jo només sóc una estrella caiguda, d’aquelles que corren, passen i aviat desapareixeran, i que tu almenys hauràs “rexinxolat” una mica). Això del fitxatge estel.lar em va fer enrogir de cara, i molt més quan comentava que em presentava amb un article, com no podia ser d’altra manera, sobre el Teatre Principal de Banyoles, un article “cuinat a foc lent, piano-piano, que conté tots els gustos i les flaires de Banyoles” I entre altres coses l’acabava així: “Tant de bo, ens regali més articles, i més passatges de la nostra ciutat, i que sería sempre senyal de que ens ajudaria a tots plegats a ser una mica més feliços”. No ho sé si ho he aconseguit, però si que puc dir-li a ell i a tots els que m’heu anat seguint en aquests 100 articles a Xisca de gardi que he procurat revestir la meva clepsa amb els bons records que m’ha deixat la meva estimada Banyoles, i que si a Déu plau, tant com tingui seguidors i persones que m’animin, seguiré la meva ruta, -a voltes potser massa nostàlgica- d’uns temps passats, procurant encadenar-la amb el toc d’humor que sempre m’ha acompanyat. Si; sempre plens de nostàlgia (i tant!, així ho assevera un comentarista seguidor del bloc), i que Déu vulgui que aquesta m’acompanyi sempre, perquè el dia que m’abandoni i no pugui encadenar-la amb el meu bon humor serà senyal de que la força ja m’haurà deixat en aquesta singlotada vida que ja ha arribat a l’edat del “si no fos...”. Avui, per celebrar aquest centenari d’articles xisca-gardians, potser m’animaré a repassar-los. Si a algún lector també se li acudeix de fer-ho, s’afegirà a la meva nostàlgia i potser veurà el testimoniatge d’una persona que estima la seva ciutat, els seus habitants, les seves costums i les seves tradicions. I apa!, a recordar... enyorar....I riure!. Donar alegria, que és el que he procurat sempre en la meva vida. Gràcies a tots els que em tuitegen!. O em piulegen. No sé si ho he escrit bé. De totes formes, jo, encara piulo!. Gràcies a Déu!.