dimecres, 19 de juny de 2013

Lúltima pel·lícula que vaig veure al Victòria



En Joan Olivas va presentar el seu llibre sobre el cinema a Banyoles. I jo voldria regalar-li una anècdota perquè la col·loqués, més endavant, en el que ha de ser la segona entrega de la història del cinema. Sí, perquè d'aquí uns anys, en Miquel Torrent i ell, ens escriuran les properes deu mil pàgines del teatre a Banyoles, i una mica més tard, vindrà en Joan Olivas a escriure la segona part del cinema. I així anar fent. Bé, doncs al que anàvem, crec que era cap a meitats dels noranta, un estiu infernal, un d'aquells estius banyolins als que als de Banyoles ens agradaria ser noruegs i tenir una casa als fiords i no haver de dormir amb la finestra oberta i buscar en la imaginació una mica d'aire. Total que era un estiu que feia molta calor. No sé perquè se'ns va acudir anar al cinema. La pel·lícula que feien sabíem ben bé que era una porqueria. Passaven, i aquest verb s'hi escau molt més bé que pas l'exhibien, una seqüela de Viernes 13 que ni en Zamora s'atreviria a mirar. I vam anar cap al Victoria en el que va ser, de ben segur, una de les últimes vegades que vam trepitjar aquella sala. Mare de Déu quina calor que fotia allà dins. El cine bullia, les cadires cremaven, la gent s'aixecava i es posava al passadís com si esperés l'arribada d'una mica de marinada procedent de l'Escala. Les cadires, a més a més de ser bullents, ja estaven mig esparracades i es clavaven a l'esquena. La pel·lícula devia ser feta per algun afeccionat amb quatre amics i amigues i unes garrafes de ketxup. Els assassinats, n'hi havia tants que vam perdre el compte, eren tan grotescos que feien riure a la concurrència. De seguit, com que el personal tenia calor i s'avorria, van començar les bromes. Algú, des del fons, es fotia un rot o un pet. Altres rebentaven bosses de plàstic que havien estat inflant. Les riallades del personal, embogit per la calor i per la immundícia del film, es confonien amb els crits de les suposades víctimes. No sé perquè, mai ho he arribat a entendre, jo duia cinc o sis ciris a la butxaca. Què volia fer amb aquells ciris i com van arribar a les meves mans és una cosa que ni el meu veterinari ha pogut esbrinar mai. El cas és que aprofitant que el cine feia pendent i que el terra era de fusta, vaig asseure'm a l'última filera del cinema i vaig deixar anar aquells ciris que rodolant per sota les butaques va provocar un soroll grotesc. Algú va cridar "que é és això, collons? I la gent va seguir rient, petant, rotant, fent comentaris d'escàndol sobre aquells pobres estudiants assassinats per un dement del llac en un campament d'estiu. Vam passar calor, vam veure una pel·lícula horrible, però no recordo gaire vegades que en un cine hagi rigut tant. Trenta anys després ens podríem reunir tots els insensats que vam participar en aquell foll aquelarre i veure tota la tirallonga de Viernes 13. No, sabeu què? Jo ja em quedaré a casa. Aquella seqüela va demostrar que repetir una cosa no és gaire bona idea.