dimarts, 11 de juny de 2013

Sobre l'aigua escorradissa del rec major

Amb el llampagueig allargassat del focus damunt l’aigua escorradissa, escric a la taula rodona del cafè de l’Ateneu. Sóc damunt el gruixut vidre on a sota s’hi esllavissa l’aigua corrent del rec major. És en aquesta raconada acollidora on algunes vegades prenc notes dels diaris que vaig llegint. Com abans, a la meva joventut, on repassava el vell Correo Catalán en aquest mateix lloc, que llavors era un espai darrera el taulell del bar del Cercle de Catòlics on hi havia pasat hores amb els meus companys de l’Agrupació Teatral, joves com en Pere Pagés, - l’únic que resta de la meva generació- i altres com l’Enric Tubert, Jaume Farriol,Anton Garcia de Palau, Jaume Oller, Xavier Vilanova i molts d’altres com,evidentment, les noies, les jovenetes que llavors eren Maria Colomer, Carme Quer, les germanes Geli, i posteriorment l’Anna Albertí i moltes altres que s’hi afegiren fins arribar a aquella munió del personal de La Passió dels anys 60 quan ens trobàvem en aquest mateix racó on ara escric, que llavors era ple d’amples taules vora la porta que ens portaria al pis de dalt per ajudar a fer quatre pinzellades en els decorats que pintaven Joan de Palau i Esteve Juncá barrejant pintura per brotxajar arbres, façanes, parets i columnes empaperades del palau del Sanedrí. Revisquent aquells llunyans temps em sembla veure-hi aquells joves que van començar a trobar-se al redós del fotògraf Josep Maria Mateu i que s’enfilaven cap a l’escenari que ara, escala amunt ens porta a l’Auditori de l’Ateneu. Sembla que hi veig pujar a Salvador Palmada (en Pol) que encara avui segueix la línia exemplar d’actor d’equilibrada veu sonora, flirtejant a la Teresa Garcia de can Barris envoltat de la seva tropa de malfactors, con en Lluis de la Parra i en Pinito planejant l’atemptat en el palau del Rei del país imaginari de Magnèsia, i per a raptar a la bella princeseta, una delicada Dolors Llach que només pensava en el seu princeset mentre mes enllà, l’Enric Tubert que havia flirtejat la delicada Ana Frank –una Josefina Julbe agafada de les mans d’un Joan Geli mentre tancaven els ulls ignorant que el barroer quiosquer venedor de revistes sexis s’hi apropava per seguir el joc de d’estrènyer mans, espantats tots per un canvi de “ronyons de recanvi”. I és en aquest mateix lloc on ara jo estic assegut, on el cafeter del bar del Catòlics va sentir un espetec horrorós a la nit d’un dilluns de Pasqua, que el va fer còrrer espantat cap a la vella sala on hi contemplà el paorós espectacle de l’enssorrament del sostre. Aquell sostre i aquella vella platea que en el pas del temps havia aplegat milers d’espectadors dels cinematògrafos Vila, Sindicat, Ateneu Republicà i Cercle de Catòlics. Plego. Tot ha anat endoina. Acabo de beure el meu cafetet i la meva típica aigua tònica, i passa pel meu davant la Josefina Julbe. “Hola, Joan”, em diu, I parlem una estona. De què?. Ho podeu endevinar: de teatre. D’aquest teatre que ha estat part de la nostra joventut i ara de la nostra vellesa, i que segueix encara refulgent com aquesta aigua bellugadissa del rec Major que va tirant avall avall sota el vidre del nou Ateneu, aigua escorredissa sota el llampant focus, que segueix viva, viva, com les nostres vides reviscolades pels nostres remots records.

1 comentari:

Pons ha dit...

ui quanta nostalgia en aquest post