dissabte, 27 de juliol de 2013

Enrrampaments

Avui us vull parlar d’un sistema que aniria molt bé per animar els nostres comerços. Pareu atenció d’això que us diré: a Suïssa han inventat un sistema publicitari que diuen que és molt bo perquè la gent s’animi a entrar a les botigues: un matrimoni amb dos fills petits es passen el dia tancats dintre un aparador fent una vida normal davant del públic, és a dir, esmorzen, dinen, fan la migdiada, sopen, fan les feines de la casa, l’home porta els nens a la guarderia, però procurant, això si, estar el major temps possible darrera els vidres. Ella surt alguna vegada a comprar al supermercat; ell, a comprar el diari i a veure futbol a la tele... De moment, aquesta parella ha estat un mes a l’aparador d’un comerç de mobles de Zurich, i han cobrat 8 mil dòlars. Déu n’hi dó: vuit mil dòlars per no fotre res!. Apuntem-nos-hi?. Sembla que això és un sistema per animar els comerços, sobretot aquests que van una mica de gairell i no fan gaire calaix. Sería un bon ganxo per atraure compradors!. Segur que baixaria gent de la Garrotxa i del Gironés per veure els banyolins a l’aparador. Jo vull animar als actors i actrius dels nostres grups de teatre que mirin d’engrescar als nostres comerciants, ja que hi ha molts aparadors a la nostra ciutat per fer-hi exhibicions. Crec que això seria un bon reclam publicitari que aixecaria i animaria algunes encongides botigues. Segur que atreurien l’atenció de molts forasters. I el tren pinxo podria fer aturades a la plaça Major per anar a veure les exhibicions a les aparadors al mateix temps que seria un bon reclam publicitari pels comerciants i de rebot per l’Associació de Comerciants que hauria de canviar la seva sigla per una de més alegre i original, per exemple T.A.P. ( Teatre d’Aparadors Banyolines). I tothom disfrutaria podent veure el personal dels nostres grups teatrals fent l’allioli, algun ou ferrat, rentar-se les dents, fer el llit, i sobretot exhibir-se posant-se a dormir a la vista de tothom. I si hi participés algún polític convidat encara podria anar més bé. Perquè els polítics també dormen: és la feina que fan més bé, ja que....es quan dormen que hi veuen clar. És clar que si això es pogués realitzar, perquè poguessin dormir bé haurien d’apagar també els llums del carrer. I augmentar l’equip de policia municipal per vigilar els aparadors, ja que hi podria haver alguns brètols que els despertarien trucant els vidres o tirant-los petards o bombetes japoneses, com fèiem nosaltres en els vells temps. Perquè avui dia hi ha molts jocs bèsties. I això a escala internacional. Mireu el que he llegit no fa pas gaire. Aquí a Sèrbia, hi ha un sèrbio que es diu Stavisa Pajik que durant tota la vida s’ha dedicat a mostrar el seu enginy per encendre bombetes i resistir enrrampades. I ara espera que les autoritats americanes li donin permís per asseure’s a la cadira elèctrica d’una presó per rebre els vint mil volts reglamentaris i sortir-ne tan fresquet -bé, potser no tan fresc, perquè si se’n surt, una mica calent sí que s’hi trobarà, no us sembla?-. Aquest “tío” s’ha fet famós amb les seves demostracions públiques de refusament al fluíd elèctric, i fins i tot li han posat el motiu de “El Voltio”. Jo li diria “El desenrrampador”. Doncs, si, anirà a la cadira elèctrica i veurem que passa; ell n’està segur de sortir-se’n airós i de cobrar de seguida la gratificació de 5 milions de dòlars. Amb aquesta milionada, en Pajik pot aconseguir ser el campió de la resistència elèctrica. Que sant Antoni el guardi de prendre mal. Aquests jocs són molt perillosos i no recomanaria pas que ningú s’hi entretingués. Els banyolins ja en tenim experiència d’aquests arriscats jocs, perquè els de la meva edat, quan érem petits, jugàvem a la plaça Major i quan ens acostàvem al fanal del mig, només de tocar-lo quedàvem enrrampats. Des del centre de Banyoles s’enrrampava mig poble. Ara ja no hi ha ningú que s’enrrampi. Ara les persones només s’enrrampen amb els jocs eròtics. I per això hi ha tanta gent amb la pressió alta. La majoria de les persones ja s’han enrrampat moltes vegades a la seva vida. I parlo d’uns altres enrrampaments, els que es coneixen de tota la vida i que són els més agradables. D’aquests enrrampaments que es veuen sovint als cinemes i a la tele i que fan gemegar als enrrampadors, ara en diuen orgasmes. I mireu s’hi s’ha avançat en aquest sistema d’enrrampaments que diuen que ara les dones no necessiten pas als homes per enrrampar-se. Sembla que s’ha inventat un electrode que el posen a la medula espinal, i al cap de mitja hora la senyora fa un crit. Però és un crit de plaer.O sigui que aquesta senyora s’ha enrrampat bé. I mireu si va bé aquest electrode que fins i tot el poden fer funcionar amb comandament a distància. O sigui, que si tu ets a Girona, a Barcelona, a París, a la Catximbamba o a dintre una pesquera de l’estany, des d’allí pots posar el comandament a distància i pots fer enrrampar la teva senyora que a lo millor està ben tranquila a casa teva mirant la tele i fent el dinar per la teva mainada. O...ves a saber... a lo millor s’està enrrampant amb un altre. Enrrampaments a distància. Malament anem, nois. Això ja semblen “Los grandes inventos del TBO” del professor Franz de Copenhague.

dilluns, 22 de juliol de 2013

Pedalades

De tant en tant aquesta pantalleta em fa el boig. Suposo que també deu sentir la calor que tant ha fet suar al meu anterior xiscagardià, aquell que diu “que carda una calor que no es pot aguantar”. Resulta que la meva darrera entrada al bloc portava aquest títol: “La bicicleta”, i es va poder llegir un text que es va escapar d’un altre bloc que tinc obert sobre coses “teiatreres”. Com que no he pogut – o no he sabut- rectificar-ho, doncs, ha quedat així. Al cap i a la fi, és en el teatre quan he fet més pedalades. Així és que ara agafaré la bicicleta i us portaré per les carreteres, com ho vaig fer en els monòlegs que anava pedalant per dintre l’emissora de Ràdio Banyoles recordant els llunyans anys de la meva joventut. Pedalades viscudes, inventades, augmentades i exagerades. Tot per fer riure. Si pot ser. Vinga!. Pedalades!. Quan era jove m’entusiasmava amb el joc del pedaleig en bicicleta. Mireu que en vaig arribar fer de quilòmetres pedalant i cantant!. El meu pare em va comprar una bicicleta bastant arrossinada, però ben untada i repolida vaig arribar a fer-hi molts quilòmetres. Llavors, jo era un noi molt neulit i amb l’esport de la bicicleta em vaig anar reforçant. En principi tenia moltes ganes de veure terres noves, i vaig voltar per tota la comarca fins a Besalú, a Girona i fins i tot vag arribar cap a la Costa Brava. En aquells temps no hi havia autopistes i es podia transitar molt bé per les carreteres. Anava sempre xim, xam, xim, xam, xim xam... pedalant amb ritme, i podia anar pensant, perquè la bicicleta és un lloc ideal de meditació. La primera sortida va ser a peu pla. Fins a l’estany la vaig dur a la mà pèrquè encara no era un expert i tenia por que m’enganxés un camió en travessar la carretera a la plaça dels Turers, però un cop passat per la pesquera de can Generet vaig pedalar un bon tros fins als desmais; després vaig recular, i a la placeta del Carme vaig baixar i vaig tornar a peu fins a casa. La fico al quarto dels trastos vells, i au!, endreçada fins al cap de setmana vinent. A la nit, em vaig fer fregues amb Termosan a les cames i a l’esquena. Un bany calent de peus a una palangana –perquè en aquells anys encara no teníem dutxes- i em fico al llit per fer una dormida llarga. Estava molt il.lusionat amb la bicicleta. Vaig fer-me un bon tip de pedalar, i mai la vaig haver de fer arreglar. En “Babeca” ja m’ho deia quan l’anava a untar: tens una bicicleta molt bona. M’en van passar algunes, és clar que sí!. Però res: rascades al colze, talls a les cames, i algún accident que, gràcies a Déu, me’n vaig sortir bé. Va ser una tarda al revolt de Fares, quan una camioneta em va rebotre fent-me caure al marge, i sort que hi havia marge, perquè mira que si això passa al pont de Besalú... Però, vaja, no va ser res, i sort que em van recollir uns veïns de can Pei de Serinyà i em van curar posant-me quatre parxes en forma de creu a la cara que, això sí, semblava el Sant Cristo Gros de la processó dels Dolors... El de la camioneta, però, mal fregit!, es va donar a la fuga. Quan vaig anar a recollir la bicicleta, pobreta, com que era tan velleta estava feta un munt de xatarra. Vaig arribar a casa amb els trossos de la bicicleta, i el meu pare la va portar a en Titot, el parracaire aquell que es passejava pels carrers de Banyoles cridant “El parracaire, dones, pells de conill i ferros vells”. Va ser una bona persona perquè la bicicleta no es podia ni aprofitar: la roda de davant rebregada com un guant, el “sillín” s’havia perdut, els raigs tots desfets i hi faltava un pedal. D’ençà de llavors no he pedalat més. Però... pedaleu, pedaleu, que és molt bo fer esport. I si aneu pel carril bici, tranquils!, que segur que allà no us enganxarà cap camioneta. Apa, a pedalar i a suar!. Suau, suau, apa siau!.

dissabte, 20 de juliol de 2013

Carda molta calor



La calor hauria de ser il·legalitzada. Si ho he dit ja ho dit. Com pot ser que al món es permetin aquestes temperatures altes que no tenen cap sentit, ni són prudents ni ajuden al bo to que hauria de tenir la gent. La calor esvera el personal i és per això que els nòrdics són ponderats i tenen aquell contrapunt de civilització que els fa enraonats, entranyables. Quan els nòrdics baixen al sud el seu cap no pot aguantar l'estuba ni la calorada. És per això que els nòrdics, aquí, perden el senderi. I tant els pots veure portant un barret de mexicà al cap com saltant d'un balcó per cardar-se la nata del segle. Els nòrdics, aquí, fan mitja pena i la culpa no és d'ells sinó de la calor que esclafa les pedres i clivella els sants. Els d'aquí també perdem els papers amb la calor i també fem mitja pena. Només cal veure aquella gent que tot l'any va com un pinzell i que els dies d'estiu es passeja per Banyoles amb sandalies, pantalons curts i samarretes d'imperi una mica llefiscoses. A l'estiu l'elegància es destrempa i ens surt a tots plegats una deixadesa una mica de parracaire. Lllavors hi ha aquell beneit que pren el sol com si fos una sagrantana i perd els seus colors naturals. Així podem veure jocs cromàtics que van des del fúcsia incendiat fins al marró de xocolata pansida. És penós. Als temps dels nostres avis la gent quan anava al camp es tapava amb mocadors la pell per no quedar moreno. Quedar moreno era ordinari, dur un blanc impecable feia ser senyor. Ara, amb aquest esgavellament que hi ha, és tot el contrari. La calor ens fa fer moltes bestieses i això ens priva de progressar com seria oportú. Temperatures per sobre els 25 graus no tenen cap sentit, ni són recomanables, ni van enlloc. La calor fa suar, i molt, i això provoca que es despengin del nostre cos gotes molestes que van a parar als llocs més insospitats: un quadre de Van Gogh o una paella valenciana. La gent suada i acalorada projecta sobre el món una sensació molt desagradable, de fi de festa, o pitjor, de fi de raça. La calor provoca unes nits llargues, insomnes, penoses, que combinades amb la presència dels randells acaba essent un turment majúscul. La calor hauria d'estar prohibida. Però sobretot el que hauria d'estar prohibits són els comentaris en veu alta sobre la calor. Quasi sempre dits per la mateixa gent que fa cinc dies deia "aviam quan arribarà l'estiu, ja n'estic ben tip del fred". Aquesta gent que es queixa, que exhibeix les seves ronxes de suor per demostrar que pateix molt, que es ventaia, que gemega, i que renega,se'ls hauria de portar a un batalló disciplinari de Corea del Nord.

La bicicleta

Jo també he escrit obres de teatre. I com el meu amic Miquel Blanch, també m’hi vaig posar quan em va arribar la jubilació, si bé en la meva joventut ja em vaig engrescar a fer una adaptació al català d’una obra de Muñoz Seca canviant l’ambientació andalusa amb una de ben catalana i banyolina al redós del nostre estany. Aquesta obra ja la tenia oblidada però en fer neteja he trobat els papers esbarriats i en rellegir-la m’he adonat que vaig tenir força enginy en capgirar-la gairebé totalment. L’originalitat de l’adaptació va ser el de considerar que el públic – l’espectador- formava part dels passatgers de la barca de l’Oca que navegava fins a l’altra part de l’estany i un cop allí, l’espectador-passatger podia contemplar l’acció amb alguns personatges que entraven a l’escenari que formava l’era d’una masia. Sort que aquesta comèdia no va arribar a representar-se. Potser els de can Morgat s’hi haurien oposat. Pecatta minuta. Deixem-ho De monòlegs també en tinc alguns d’escrits i sobretot he emplenat una infinitat de pàgines pels programes humorístics de la ràdio i les televisions locals. Em vaig posar a escriure teatre a partir de l’any 1999, o sigui quan jo ja tenia 74 anys. Vaig fer una estada de quinze dies en un hotel de Xàbia a la costa valenciana i allí vaig anar observant tot el tragí d’aquella gent i em vaig posar a ordir una trama amb acció desenvolupada per uns quants personatges que deambulaven per l’hotel. Allí, unes parelles hi vivien unes històries de ridícules conquestes, aparents “lligues” i gelosies produïdes en un mini-curset de informàtica. La comèdia tè el títol, “Els ben trobats”. Vaig presentar-la en el concurs de teatre d’humor El castells dels Tres Dragons, de Mollet del Vallès i em van donar el tercer premi. Al cap d’uns anys va ser estrenada a Port-Bou per una agrupació teatral que dirigia Josep Antoni Tudela i es va representar moltes vegades en bolos que es van fer pels teatres de l’Alt Empordà. Amb el premi obtingut a Mollet em vaig animar i a partir de llavors vaig anar escrivint una obra cada any. La segona va ser “Salsa picant”, en dos actes i un epíleg. Fou a l’any 2001. Tema: unes vacances inesperades en uns apartaments de la Costa Brava. L’arribada d’una “vedette” salsera embolica la pau d’un matrimoni estable. Contrapunt humorístic amb dos avis sords que entren pels passadissos del teatre fins que arriben a l’escenari on des d’allí es complauen en contemplar les banyistes de la platja que suposadament són estirades a la platea (platja) del teatre. La tercera obra que vaig escriure és una comèdia costumista patriòtica i humorística. El títol: “Can Felip 1746”. És la història dels components d’una família, afectada pels tristos successos de l’Onze de Setembre del 1714 que es reuneixen en motiu d’una festa cívica i religiosa a la vila de Banyoles. Hostils al regnat de Felip V, enfurismats i esporuguits, els veurem discutint, rient, plorant, pregant, renegant, flirtejant, treballant i lluitant per salvar la llengua catalana. Amb un llenguatge planer i ple d’expressions insòlites vaig procurar conferir un toc d’humor a uns personatges que expliquen les seves vivències sobre la persecució política de la llengua catalana en el segle XVIII. La quarta obra que he escrit és “Dotze jubilats sense pietat”. Hi he posat el subtitol de “Tertúlia amb infusions en dues jornades”. És una comèdia cómica amb les notes que he aplegat en reunions de persones jubilades que gaudeixen de les estades de Imserso en hotels del nostre litoral mediterrani. I per acabar, la darrera, la vaig escriure el 2003 i l’he titulat “Els fiscornaires”, en la que hi he aplegat una sèrie d’anècdotes de músics que van descabdellant els membres d’una família en la que en el llarg dels anys, tots els seus components han estat fiscornaires de diverses cobles.. Vaig recollir algunes anècdotes explicades per músics en alguns quaderns i llibres sardanístics. Fòra d’”Els ben trobats” no se n’ha representat cap més, si bé jo tampoc he fet cap pas per aconseguir que alguna agrupació teatral les representés. M’ho he passat molt bé en escriure-les i com bona part del material que he escrit penso lliurar-lo a l’Arxiu de la Ciutat. Alguna d’aquestes comèdies – no recordo quina- ja és a la Biblioteca de Banyoles.

dilluns, 15 de juliol de 2013

"Estrip tis"

S’escriu així “”Streep tease”, però tots en diem “estrip tis” que es veu que és així com es pronuncia. Jo encara recordo el primer estrip tis que vam veure al cinema. Va ser a la pel.licula “Gilda”. Era la Rita!. Portava un guant negre, llaaarg, llaaarg, i se’l treia del braç, poc a poc. Poc a poooc. Creieu que era emocionant veure com s’anava descobrint aquell braç blanquet, fins més amunt del colze. Allò va ser un estrip tis de braç. El guant negre el va llançar sobre la cara d’uns espectadors d’aquella sala de festes de Jolivút, i nois, era molt insinuant allò, perquè veure aquell braç despullat de la Rita tan llaaarg, tan llaarg, ens feia imaginar no sé pas què... Deien que en la versió completa d’aquella pel.licula es veien més coses, però no és pas veritat, perquè en aquells temps fins i tot a Jolivút hi havia censura. Com tampoc és veritat allò que deien que quan anava per treure’s altres peces del vestit, llavors passava un tren que ho tapava tot . Era un tren llaaarg... llaaarg..., no acabaven mai de passar els vagons, i quan va haver passat l’últim, la funció ja s’havia acabat. La Gilda ja l’havia fet l’estrip-tis. Això es deia, però jo no m’ho vaig creure mai. Hi havia molta fantasia en aquells anys de la censura. I si els espectadors volien veure allò que en aquells temps en dèien estrip-tis s’havía d’anar a París. Però no tothom hi podia anar a la dolça França. Per tant, ens havíem d’acontentar en fer alguna escapada a Barcelona i anar a veure alguna revistota d’aquelles que es cantava i ballava i ensenyaven tot el que es podia ensenyar en aquells temps del franquisme, que era res, o quasi res. La que cantava, ballava i es remenava era la Carmen de Lirio, que dèien que era amistançada (allò que abans en dèien una “querida”) d’un governador civil. Cantava allò de “En la noche de bodas, que haya en tu cama, colcha de seeeda, sabanitas de hilo, y una almohada de suaaave tela. En la noche de bodas, ventana y puerta, cuando se cierran, unas buenas cortinas, deben los novios poner tras ellas”- Si, si, “puntillas” i “encajes” i sobretot la cortina. Quan venia lo més bo, baixaven la cortina i s’acabava l’estrip-tis. Allò no era estrip-tis, eren “tritís” (titelles) que deia un meu oncle. Vèien més estrip-tisos els nostres avis que no pas nosaltres. Perquè abans de la guerra hi havia hagut cupleteres que ballaven i cantaven la cançó del “mosquito” o la “pulga” que se’ls havia ficat dintre la roba interior. La música era molt fresca, i la cupletera encara més. Deien que la lletra era pocasolta, però no, pobre noia, la feina que tenia a buscar el mosquit, ara cap aquí, ara cap allà: “Ai, l’atrevit, m’ha picat aquest mosquit!”. Quan m’ho explicaven em pensava que el mosquit li havia picat el nas. Nooo... res de nas, ja no tindria cap gràcia si l’hagués picat al nas. La gràcia estava en que s’aixecava la faldilla poc a poc, amb els dos dits se l’agafava i l’anava aixecant al ritme de la música. Però...la música s’acabava en el precís moment en que la imaginació es començava a desbocar. Quan arribava allò de: “Ara aquí, l’atrevit, ara aquí, m’ha picat aquest mosquit!, devia ser iiiirressistible!. Ara no se’n fan de coses tan divertides com aquelles. Deu ser perquè no hi ha mosquits. De totes maneres, ara d’estrips-tisos se’n veuen a per tot arreu: es fa estrip-tis a la tele, al cinema i pel carrer. Allò que abans no ens ensenyaven, ara s’ensenya per tots costats. Ensenyen melics, ventres, clavícules, espatlles, tires de sostenidors i el començament de les calcetes. Ara ensenyen allò que abans en dèiem roba interior. La roba interior, ara és exterior. En temps d’en Franco, si volíem veure totes aquestes coses que ara ensenyen pels carrers, havíem d’anar a Perpinyà. Hi havia una societat per aquí a Girona que organitzaven sessions de Cine Club i de tant en tant pujaven a un 600 amb el motor trucat i a cent per hora s’arribaven “a França” que solia ser a Ceret o a Perpinyà, on es projectaven pel.licules que prohibia la censura espanyola. Quan tornaven a casa en aquells caps de setmana, els familiars i els amics els miraven amb malícia i els preguntaven si la pornografia els havia fet profit. Alguns deien que només havien vist cine polític. Si, si... cine polític! Ha, ha!. Cine “cochón” veien!. Hi havia colles de matrimonis vinguts de per aquí, que entraven i sortien dels cines de Perpinyà per veure la pel.licula “cochón” mig avergonyits i enriolats. Els habitants de Ceret i de Perpinyà celebraven les arribades dels “españoliitus” – que en deien alguns- i els hi agradava que hi anessin perquè donaven vida als cines, als restaurants de menús i a uns quants hotels de mala mort, però cada cop que sortien d’un cine o d’un restaurant o passaven pel carrer ja notaven al clatell un airet que era de mofa i que ja venia dels acomodadors que no entenien res de res, i de les mestresses de les pensions que quan observaven les maniobres de parelles cinèfiles per compartir habitació després d’un dia de imatges excitants ho entenien tot. Estrip tis” He, he!. “Tritis¡, que deia l’oncle. (Monòlegs radiofònics d’ara fa 10 anys. Ràdio Banyoles, 2003).

dimecres, 10 de juliol de 2013

Delícies d'hostals i xiringuitus

Avui m’arribaré fins a la pizzeria a menjar una pizza. Hi haig d’anar perquè el meu nèt hi treballa i de tant en tant m’hi haig de deixar veure. El meu nèt, en Toti, fa de pizzero i es fa un tip d’anar en moto amb la caixa de fusta al darrera. L’empresa ja li ha posat l’uniforme, i ell únicament hi ha de posar el casc. Va molt esverat, i Déu vulgui que no la casqui. Treballa de nit, perquè de dia no hi ha pizzes. Es mengen per sopar les pizzes. A mi em fa patir molt el meu nèt perquè amb la moto es passa tots els semàfors. Ell diu que no pateixi, que no hi ha perill, perquè poden aparcar la moto allà on volen. Jo ja li dic: Toti, vas malament, mira que amb aquesta feina no podràs mai veure els partits de futbol per la tele. “Tant me fa,”-em diu ell, “quants més partits de futbol hi ha a la tele, més diners guanyo”. Ah, si és així... “Si, home, perquè a les nits de futbol tothom és a casa i ningú està per ficar-se a la cuina a fer el sopar. I a més a més hi ha moltes propines. Sobretot si el Barça guanya”. Doncs, mira que ho tens bé, això!. I si perd, no et donen propines?.- “Segons com – em diu- perquè si a la casa hi viu un del Madrid, és el que me’n dòna més”. Si, és clar, els de Madrid sempre ens faran la punyeta. A mi, el que em fa patir és que vingui tan tard. Ja li dic que a la feina ha de mirar d’estar ben despert. Massa que ho està el punyatero. Acaba la feina, ve a dutxar-se i se’n va cap a la discoteca a fer cubates. Ai, joventut!. Jo, a la seva edat també havia fet de repartidor, però no pas de pizzes, perque en aquells temps no n’hi havia. Aquí ens ho arreglàvem tot amb un pa amb tomata, que encara és més bo. Vaig fer de repartidor de pastisseria. Em posava al cap una mena de pneumàtic que semblava un tortell, i era una caixa de fusta plena de braços de gitano, xuixos i brunyols, però aquesta era una feina que fèiem els diumenges i festes manades, només al dematí. Aquest vespre, però, aniré a menjar una pizza, perquè m’agraden molt i t’atipes bé. Emplena!. És clar que també emplena un bon plat d’arròs d’aquells que fa la iaia de casa, que aquests són bons i ben assegurats. Dic això perquè, encara que en aquest país hi hagi restaurants que ho fan molt bé, també n’hi ha alguns que quan hi anem hem de procurar que no ens enredin. M’explicava un meu amic, que aquesta setmana va anar a un xiringuitu de la Costa i tenia al costat uns turistes estrangers que van demanar una paiella d’arròs i la van trobar boníiiissíma, però quan el cambrer va recollir els plats hi va trobar restes d’un escarbat; se l’havíen fotut com si es tractés d’un escamarlà!. S’ha de vigilar molt amb els menjars. Un altre amic meu va anar a dinar a un establiment d’aquests de menjar ràpid ràpid i va demanar una cuixa aixííí... de grossa. Quin pollastràs devia ser!. La va endrapar tota, i va tenir la mala sort que li va quedar un ós entre les dents. Va anar al dentista perquè li traguèssin i quan el van haver analitzat van veure que l’ós era de rata. Llavors es va donar compte que aquella petita i llarga esfilagarssada de carn que amb tanta satisfacció havia xuclat devia ser la cueta del pobre ratolinet. És que s’ha posat de moda això d’anar als restaurants. De jove, jo no hi havia anat mai. Aquí al meu poble només hi havia allò que en dèien “cases de menjar”. Eren una mica fosques i amb molt de greix regalimant per les parets. Servien plats als viatjants. En dèiem fondes, hostals o tavernes. Només d’ensumar-los de lluny tothom ja sabia quin gènere tocaven. Els restaurants, en aquells temps, eren una altra cosa. Per arribar-hi s’havia d’agafar el cotxe i la gent s’havia de mudar. De vegades, amb motiu d’una comunió o un bateig, els petits també ens mudàvem i érem conduits a un menjador públic. Fèiem un aperitiu (bé, la paraula aperitiu no existia, i tampoc el pica-pica). En dèiem “vermut” i era molt extraordinari si el fèiem amb sardines de llauna i un tall rodó rebullit. De postres, un gelat que era un tros de gel ensucrat. Ara tot això ha canviat. I com sabeu, ja va començar en aquella època prèvia al colesterol. A la que van començar les excursions organitzades pels casals d’avis, ja es van menjar plats forts a base d’un xup xup, llenties carregades de cansalada i xoriço, cigrons estofats, sopes de pa molt espesses, escudelles que s’havien de menjar a cops de destral, uns arrossos negres sense gota de tinta i tot el monstruari complet de menudències que si encara no estan prohibides pels organismes oficials de la salut ,aviat ho estaran: fetge, cervell, sang, pedrer i totes les coses de mal dir. De totes maneres, si em voleu creure, mengeu bé i sobretot porteu-vos bé. Penseu que el cos, ben portat, us pot durar tota la vida. Apa, siau!. (Fragments de monòlegs radiofònics d’ara fa 10 anys. Ràdio Banyoles, 2003).

divendres, 5 de juliol de 2013

"Un estiu de riure" amb monòlegs

A principis d’aquest segle vaig dedicar un estiu a escriure uns monòlegs que ennastava pels micròfons de l’emissora Ràdio Banyoles, amb un tipus que havia creat anys enrera a les televisons locals. Com que els tinc recollits en la meva paperassa m’ha semblat que abans que desapareixin dels meus arxius podrien ser benvinguts pels llegidors d’aquestes xisca-gardiades. Aquests monòlegs tenien el títol de “Un estiu de riure” i en vaig escriure uns 64, o sigui per anar dient-los a l’emissora gairebé un cada dia d’aquell estiu del 2003. Per tant, aquest estiu m’entretindrè a reescriure’n alguns. Així és que ja esteu avisats. Si no teniu humor, val més que hi passeu de llarg. En el primer monòleg deia: “Comença l’estiu.I a l’estiu tota cuca viu. Fa goig veure com alguns ja s’han avançat a l’estiu i llueixen la primera morenor de l’any. Ara hi ha cares noves als nostres Ajuntaments i es comença a veure algún polític una mica torradet. Ei, pel sol, eh! Als politics els hi agrada sortir a la televisió torrats pel sol. Sembla estrany el que els hi arriba agradar sortir a la televisió torrats pel sol. Els hi agrada sortir a la caixa tonta, i així que ho fan, ja proven de sortir-hi més d’una vegada. No poden viure sense ella. Sobretot els polítics de Madrid, que alguns fins i tot canviarien els seus discursos per cançons, si aquest fos el preu que s’hagués de pagar per seguir en pantalla un dia si i l’altre també. Qualsevol cosa, amb la condició de sortir-hi.La qüestió és que no els oblidin. El que he vist és que n’hi ha molts que ja han escampat la boira, però potser encara n’hi hauria d’haver més. S’ha de deixar pas als joves. Que son els que ens han de treure d’aquest fangeig de la xapotería. Aquí a Catalunya, i també a la nostra ciutat, es veuen algunes cares noves amb ganes de treballar. Això és bo!. Que hi posin el coll, home! Que un dia de demà se’ls pugui reconèixer la feina ben feta i puguin aconseguir una Medalla de la Ciutat, i millor la Creu. La Creu de Sant Jordi!... La creu!. El que sí que és una bona creu és això de les vacances d’estiu. N’hi ha que ja els han començat abans de l’estiu. Jo no sé si vosaltres, gent del Pla de l’Estany, us ha passat, però jo recordo que en un estiu de cap allà als anys 80 del segle passat me’n vaig veure un bull quan vaig anar a la platja amb la família. Com que tothom hi anava, vinga, cap a la platja!. Ens hem de relaxar. De desestrassar. Volíem descansar, però en comptes de tranquil.litat tot van ser neguits. Vam tornar a la cançó enfadosa de cada any: ens queixem, però hi tornem tots com un ramat. On hem d’anar?. A Platja d’Aro?, a L’Estartit?, a Lloret?. Es igual, vinga, sortim a les 9 del matí o sinó trobarem l’embussada de cotxes. Va, a dintre la capsa metàl.lica a aguantar la calor i els fums. Arribem a la platja. Ja hi som. Si, sí!. Ara vé el problema de l’aparcament. No podem pas triar.Hem de mirar si trobem un forat buit. I no cal que pensem en deixar el cotxe a l’ombra. Al sol roent, que a la tornada ens escalfarem el cul. Vinga, va, baixem tots els fòtils: tovalloles, parasols, neumàtics, matalassos, el cocodril de plàstic, tooots carregats i xops de suor cap a veure si es troba un lloc per estendre-hi les tovalloles. “Veniu, veniu, ja en tinc un”, diu el vailet. Si, si, no ho hem fet prou bé. Al nostre costat hi ha un parell que estan jugant a pilota amb dues raquetes. Malament, ja ens tiraran un cop de pilota a sobre, si es que no ens hi tiren la raqueta i tot... Apa, anem a caminar una mica per la sorra, arran d’aigua. És molt bo per la circul.lació de la sang. Si, si... Hem d’anar esquivant veles, patins, pales de surfing, dinosaures de plàstic i tota la pesca. I quan som aposentats allavores vé el bufet. S’ha de bufar el pneumàtic. La mainada no pot. I qui ha de bufar? L’avi!. I au, de caps a l’aigua.L’aigua!, vosaltres creieu que amb aquella aigua ens podíem banyar?. Jo no ho veia gens clar: hi havia papers, plomes, una mà de porqueria!... I alerta amb aquell gos que ens dutxarà i se’ns tirarà a sobre. I mireu on poseu els peus que se us pot enganxar una medusa.Jo m’estava contemplant a un que dintre l’aigua posava els ulls en blanc. Es veia ben bé que estava fent el riu. Nois, ho vaig deixar còrrer. Que es banyi qui vulgui, jo no!. I me’n vaig anar a estirar-me a la tovallola. Ja hi som tots? Tota la família?... Si, ja hi érem tots, però... allavores va començar el nen: “Avi, vull un gelat”, “Jo també, jo tabé”. Què ha de fer l’avi?. Comprar magnums i polos per tota la família.. I l’altre: “Avi, únta’m l’esquena.Posa’m oli”. Au, vinga, fregui fregui. Porta la crema. On és?. Ja ens hem descuidat de la crema. Té, aquí tens deu euros i aneu-ne a comprar un pot a aquella botiga o sinó sortireu ben escaldats. “Avi, avi,” Que vols?. “La pilota s’ha reventat”. Apa, una altra pilota. Passa el venedor ambulant, aquell que crida: “Síndries, síndries!”. “Avi, vull una síndria”, “Avi, vull uns peus d’ànec”. Jo sí que faig l’ànec!. Qui és que diu que la platja és de franc? . I espera’t quan anem al xiringuito a dinar, apa, amb els peus bruts de sorra,a menjar calamars a la romana i una paiella d’arròs de plàstic. I havent dinat tornar-se a estirar a la sorra fins que la pell comença a tibar. Un dia de sorra, de sol i de bany, entre tots plegats, 300 euros, 50 mil pessetes de les d’abans d’ahir!. Vam haver de comprar xancles, pantalons curts i samarretes, perquè les de l’any passat ja eren passades de moda. Ai, senyor! quina diferència d’aquells temps quan teníem la seva edat. Amb una palla i una galleda per fer castells de sorra, ja en teníem prou. I espereu-vos, que encara us haig d’explicar el més bo. Quan a mitja tarda ens vam estirar per fer la becaina i ja tots ens havíem endormiscat, ens va despertar una música a tot gas. Al nostre costat hi havia uns morenos. Jo deia que eren estrangers, italians. Que va!. Una tribu de gitanos eren. Van començar a picar de mans i olé, olé i olé, i venga paià chiquía: “Vamos a hasé un homenaje a la má grande cantaora i bailaora de tó el siglo, nuestra compatriota La Faraona, venga, a por bulerías. Ale, ale, ale”. I van cantar: Mi jaca, galopa y corta el viento cuando pasa por el puerto caminito de Jereeé...”. I després “ “a por seguirías”. I olé, i olé i olé: “Nen, noi, agafeu els trastos i cap a casa”. S’ha acabat d’anar a la platja!. Retorn a casa. I altra volta amb els embossos de la carretera i amb els nens somicant i plorant “Tinc gana, vull un entrepà”. Anar a passar un dia de platja a l’estiu és un patir infernal. I molt més quan et quedes sense gasolina com ens va passar a nosaltres. A més d’esperar-nos força estona a la betzinera, encara vam haver de patir l’augment del cru. I com que el noi no portava targeta, qui va haver de pagar?. L’avi!. No. Si ja tenia raó jo quan deia que si ens haguèssim quedat a casa banyant-nos a l’estany ens ho hauríem passat més bé!. ( Monòlegs radiofònics d’ara fa 10 anys. Ràdio Banyoles. Estiu 2003).