dimecres, 10 de juliol de 2013

Delícies d'hostals i xiringuitus

Avui m’arribaré fins a la pizzeria a menjar una pizza. Hi haig d’anar perquè el meu nèt hi treballa i de tant en tant m’hi haig de deixar veure. El meu nèt, en Toti, fa de pizzero i es fa un tip d’anar en moto amb la caixa de fusta al darrera. L’empresa ja li ha posat l’uniforme, i ell únicament hi ha de posar el casc. Va molt esverat, i Déu vulgui que no la casqui. Treballa de nit, perquè de dia no hi ha pizzes. Es mengen per sopar les pizzes. A mi em fa patir molt el meu nèt perquè amb la moto es passa tots els semàfors. Ell diu que no pateixi, que no hi ha perill, perquè poden aparcar la moto allà on volen. Jo ja li dic: Toti, vas malament, mira que amb aquesta feina no podràs mai veure els partits de futbol per la tele. “Tant me fa,”-em diu ell, “quants més partits de futbol hi ha a la tele, més diners guanyo”. Ah, si és així... “Si, home, perquè a les nits de futbol tothom és a casa i ningú està per ficar-se a la cuina a fer el sopar. I a més a més hi ha moltes propines. Sobretot si el Barça guanya”. Doncs, mira que ho tens bé, això!. I si perd, no et donen propines?.- “Segons com – em diu- perquè si a la casa hi viu un del Madrid, és el que me’n dòna més”. Si, és clar, els de Madrid sempre ens faran la punyeta. A mi, el que em fa patir és que vingui tan tard. Ja li dic que a la feina ha de mirar d’estar ben despert. Massa que ho està el punyatero. Acaba la feina, ve a dutxar-se i se’n va cap a la discoteca a fer cubates. Ai, joventut!. Jo, a la seva edat també havia fet de repartidor, però no pas de pizzes, perque en aquells temps no n’hi havia. Aquí ens ho arreglàvem tot amb un pa amb tomata, que encara és més bo. Vaig fer de repartidor de pastisseria. Em posava al cap una mena de pneumàtic que semblava un tortell, i era una caixa de fusta plena de braços de gitano, xuixos i brunyols, però aquesta era una feina que fèiem els diumenges i festes manades, només al dematí. Aquest vespre, però, aniré a menjar una pizza, perquè m’agraden molt i t’atipes bé. Emplena!. És clar que també emplena un bon plat d’arròs d’aquells que fa la iaia de casa, que aquests són bons i ben assegurats. Dic això perquè, encara que en aquest país hi hagi restaurants que ho fan molt bé, també n’hi ha alguns que quan hi anem hem de procurar que no ens enredin. M’explicava un meu amic, que aquesta setmana va anar a un xiringuitu de la Costa i tenia al costat uns turistes estrangers que van demanar una paiella d’arròs i la van trobar boníiiissíma, però quan el cambrer va recollir els plats hi va trobar restes d’un escarbat; se l’havíen fotut com si es tractés d’un escamarlà!. S’ha de vigilar molt amb els menjars. Un altre amic meu va anar a dinar a un establiment d’aquests de menjar ràpid ràpid i va demanar una cuixa aixííí... de grossa. Quin pollastràs devia ser!. La va endrapar tota, i va tenir la mala sort que li va quedar un ós entre les dents. Va anar al dentista perquè li traguèssin i quan el van haver analitzat van veure que l’ós era de rata. Llavors es va donar compte que aquella petita i llarga esfilagarssada de carn que amb tanta satisfacció havia xuclat devia ser la cueta del pobre ratolinet. És que s’ha posat de moda això d’anar als restaurants. De jove, jo no hi havia anat mai. Aquí al meu poble només hi havia allò que en dèien “cases de menjar”. Eren una mica fosques i amb molt de greix regalimant per les parets. Servien plats als viatjants. En dèiem fondes, hostals o tavernes. Només d’ensumar-los de lluny tothom ja sabia quin gènere tocaven. Els restaurants, en aquells temps, eren una altra cosa. Per arribar-hi s’havia d’agafar el cotxe i la gent s’havia de mudar. De vegades, amb motiu d’una comunió o un bateig, els petits també ens mudàvem i érem conduits a un menjador públic. Fèiem un aperitiu (bé, la paraula aperitiu no existia, i tampoc el pica-pica). En dèiem “vermut” i era molt extraordinari si el fèiem amb sardines de llauna i un tall rodó rebullit. De postres, un gelat que era un tros de gel ensucrat. Ara tot això ha canviat. I com sabeu, ja va començar en aquella època prèvia al colesterol. A la que van començar les excursions organitzades pels casals d’avis, ja es van menjar plats forts a base d’un xup xup, llenties carregades de cansalada i xoriço, cigrons estofats, sopes de pa molt espesses, escudelles que s’havien de menjar a cops de destral, uns arrossos negres sense gota de tinta i tot el monstruari complet de menudències que si encara no estan prohibides pels organismes oficials de la salut ,aviat ho estaran: fetge, cervell, sang, pedrer i totes les coses de mal dir. De totes maneres, si em voleu creure, mengeu bé i sobretot porteu-vos bé. Penseu que el cos, ben portat, us pot durar tota la vida. Apa, siau!. (Fragments de monòlegs radiofònics d’ara fa 10 anys. Ràdio Banyoles, 2003).