dilluns, 15 de juliol de 2013

"Estrip tis"

S’escriu així “”Streep tease”, però tots en diem “estrip tis” que es veu que és així com es pronuncia. Jo encara recordo el primer estrip tis que vam veure al cinema. Va ser a la pel.licula “Gilda”. Era la Rita!. Portava un guant negre, llaaarg, llaaarg, i se’l treia del braç, poc a poc. Poc a poooc. Creieu que era emocionant veure com s’anava descobrint aquell braç blanquet, fins més amunt del colze. Allò va ser un estrip tis de braç. El guant negre el va llançar sobre la cara d’uns espectadors d’aquella sala de festes de Jolivút, i nois, era molt insinuant allò, perquè veure aquell braç despullat de la Rita tan llaaarg, tan llaarg, ens feia imaginar no sé pas què... Deien que en la versió completa d’aquella pel.licula es veien més coses, però no és pas veritat, perquè en aquells temps fins i tot a Jolivút hi havia censura. Com tampoc és veritat allò que deien que quan anava per treure’s altres peces del vestit, llavors passava un tren que ho tapava tot . Era un tren llaaarg... llaaarg..., no acabaven mai de passar els vagons, i quan va haver passat l’últim, la funció ja s’havia acabat. La Gilda ja l’havia fet l’estrip-tis. Això es deia, però jo no m’ho vaig creure mai. Hi havia molta fantasia en aquells anys de la censura. I si els espectadors volien veure allò que en aquells temps en dèien estrip-tis s’havía d’anar a París. Però no tothom hi podia anar a la dolça França. Per tant, ens havíem d’acontentar en fer alguna escapada a Barcelona i anar a veure alguna revistota d’aquelles que es cantava i ballava i ensenyaven tot el que es podia ensenyar en aquells temps del franquisme, que era res, o quasi res. La que cantava, ballava i es remenava era la Carmen de Lirio, que dèien que era amistançada (allò que abans en dèien una “querida”) d’un governador civil. Cantava allò de “En la noche de bodas, que haya en tu cama, colcha de seeeda, sabanitas de hilo, y una almohada de suaaave tela. En la noche de bodas, ventana y puerta, cuando se cierran, unas buenas cortinas, deben los novios poner tras ellas”- Si, si, “puntillas” i “encajes” i sobretot la cortina. Quan venia lo més bo, baixaven la cortina i s’acabava l’estrip-tis. Allò no era estrip-tis, eren “tritís” (titelles) que deia un meu oncle. Vèien més estrip-tisos els nostres avis que no pas nosaltres. Perquè abans de la guerra hi havia hagut cupleteres que ballaven i cantaven la cançó del “mosquito” o la “pulga” que se’ls havia ficat dintre la roba interior. La música era molt fresca, i la cupletera encara més. Deien que la lletra era pocasolta, però no, pobre noia, la feina que tenia a buscar el mosquit, ara cap aquí, ara cap allà: “Ai, l’atrevit, m’ha picat aquest mosquit!”. Quan m’ho explicaven em pensava que el mosquit li havia picat el nas. Nooo... res de nas, ja no tindria cap gràcia si l’hagués picat al nas. La gràcia estava en que s’aixecava la faldilla poc a poc, amb els dos dits se l’agafava i l’anava aixecant al ritme de la música. Però...la música s’acabava en el precís moment en que la imaginació es començava a desbocar. Quan arribava allò de: “Ara aquí, l’atrevit, ara aquí, m’ha picat aquest mosquit!, devia ser iiiirressistible!. Ara no se’n fan de coses tan divertides com aquelles. Deu ser perquè no hi ha mosquits. De totes maneres, ara d’estrips-tisos se’n veuen a per tot arreu: es fa estrip-tis a la tele, al cinema i pel carrer. Allò que abans no ens ensenyaven, ara s’ensenya per tots costats. Ensenyen melics, ventres, clavícules, espatlles, tires de sostenidors i el començament de les calcetes. Ara ensenyen allò que abans en dèiem roba interior. La roba interior, ara és exterior. En temps d’en Franco, si volíem veure totes aquestes coses que ara ensenyen pels carrers, havíem d’anar a Perpinyà. Hi havia una societat per aquí a Girona que organitzaven sessions de Cine Club i de tant en tant pujaven a un 600 amb el motor trucat i a cent per hora s’arribaven “a França” que solia ser a Ceret o a Perpinyà, on es projectaven pel.licules que prohibia la censura espanyola. Quan tornaven a casa en aquells caps de setmana, els familiars i els amics els miraven amb malícia i els preguntaven si la pornografia els havia fet profit. Alguns deien que només havien vist cine polític. Si, si... cine polític! Ha, ha!. Cine “cochón” veien!. Hi havia colles de matrimonis vinguts de per aquí, que entraven i sortien dels cines de Perpinyà per veure la pel.licula “cochón” mig avergonyits i enriolats. Els habitants de Ceret i de Perpinyà celebraven les arribades dels “españoliitus” – que en deien alguns- i els hi agradava que hi anessin perquè donaven vida als cines, als restaurants de menús i a uns quants hotels de mala mort, però cada cop que sortien d’un cine o d’un restaurant o passaven pel carrer ja notaven al clatell un airet que era de mofa i que ja venia dels acomodadors que no entenien res de res, i de les mestresses de les pensions que quan observaven les maniobres de parelles cinèfiles per compartir habitació després d’un dia de imatges excitants ho entenien tot. Estrip tis” He, he!. “Tritis¡, que deia l’oncle. (Monòlegs radiofònics d’ara fa 10 anys. Ràdio Banyoles, 2003).