dilluns, 22 de juliol de 2013

Pedalades

De tant en tant aquesta pantalleta em fa el boig. Suposo que també deu sentir la calor que tant ha fet suar al meu anterior xiscagardià, aquell que diu “que carda una calor que no es pot aguantar”. Resulta que la meva darrera entrada al bloc portava aquest títol: “La bicicleta”, i es va poder llegir un text que es va escapar d’un altre bloc que tinc obert sobre coses “teiatreres”. Com que no he pogut – o no he sabut- rectificar-ho, doncs, ha quedat així. Al cap i a la fi, és en el teatre quan he fet més pedalades. Així és que ara agafaré la bicicleta i us portaré per les carreteres, com ho vaig fer en els monòlegs que anava pedalant per dintre l’emissora de Ràdio Banyoles recordant els llunyans anys de la meva joventut. Pedalades viscudes, inventades, augmentades i exagerades. Tot per fer riure. Si pot ser. Vinga!. Pedalades!. Quan era jove m’entusiasmava amb el joc del pedaleig en bicicleta. Mireu que en vaig arribar fer de quilòmetres pedalant i cantant!. El meu pare em va comprar una bicicleta bastant arrossinada, però ben untada i repolida vaig arribar a fer-hi molts quilòmetres. Llavors, jo era un noi molt neulit i amb l’esport de la bicicleta em vaig anar reforçant. En principi tenia moltes ganes de veure terres noves, i vaig voltar per tota la comarca fins a Besalú, a Girona i fins i tot vag arribar cap a la Costa Brava. En aquells temps no hi havia autopistes i es podia transitar molt bé per les carreteres. Anava sempre xim, xam, xim, xam, xim xam... pedalant amb ritme, i podia anar pensant, perquè la bicicleta és un lloc ideal de meditació. La primera sortida va ser a peu pla. Fins a l’estany la vaig dur a la mà pèrquè encara no era un expert i tenia por que m’enganxés un camió en travessar la carretera a la plaça dels Turers, però un cop passat per la pesquera de can Generet vaig pedalar un bon tros fins als desmais; després vaig recular, i a la placeta del Carme vaig baixar i vaig tornar a peu fins a casa. La fico al quarto dels trastos vells, i au!, endreçada fins al cap de setmana vinent. A la nit, em vaig fer fregues amb Termosan a les cames i a l’esquena. Un bany calent de peus a una palangana –perquè en aquells anys encara no teníem dutxes- i em fico al llit per fer una dormida llarga. Estava molt il.lusionat amb la bicicleta. Vaig fer-me un bon tip de pedalar, i mai la vaig haver de fer arreglar. En “Babeca” ja m’ho deia quan l’anava a untar: tens una bicicleta molt bona. M’en van passar algunes, és clar que sí!. Però res: rascades al colze, talls a les cames, i algún accident que, gràcies a Déu, me’n vaig sortir bé. Va ser una tarda al revolt de Fares, quan una camioneta em va rebotre fent-me caure al marge, i sort que hi havia marge, perquè mira que si això passa al pont de Besalú... Però, vaja, no va ser res, i sort que em van recollir uns veïns de can Pei de Serinyà i em van curar posant-me quatre parxes en forma de creu a la cara que, això sí, semblava el Sant Cristo Gros de la processó dels Dolors... El de la camioneta, però, mal fregit!, es va donar a la fuga. Quan vaig anar a recollir la bicicleta, pobreta, com que era tan velleta estava feta un munt de xatarra. Vaig arribar a casa amb els trossos de la bicicleta, i el meu pare la va portar a en Titot, el parracaire aquell que es passejava pels carrers de Banyoles cridant “El parracaire, dones, pells de conill i ferros vells”. Va ser una bona persona perquè la bicicleta no es podia ni aprofitar: la roda de davant rebregada com un guant, el “sillín” s’havia perdut, els raigs tots desfets i hi faltava un pedal. D’ençà de llavors no he pedalat més. Però... pedaleu, pedaleu, que és molt bo fer esport. I si aneu pel carril bici, tranquils!, que segur que allà no us enganxarà cap camioneta. Apa, a pedalar i a suar!. Suau, suau, apa siau!.