divendres, 5 de juliol de 2013

"Un estiu de riure" amb monòlegs

A principis d’aquest segle vaig dedicar un estiu a escriure uns monòlegs que ennastava pels micròfons de l’emissora Ràdio Banyoles, amb un tipus que havia creat anys enrera a les televisons locals. Com que els tinc recollits en la meva paperassa m’ha semblat que abans que desapareixin dels meus arxius podrien ser benvinguts pels llegidors d’aquestes xisca-gardiades. Aquests monòlegs tenien el títol de “Un estiu de riure” i en vaig escriure uns 64, o sigui per anar dient-los a l’emissora gairebé un cada dia d’aquell estiu del 2003. Per tant, aquest estiu m’entretindrè a reescriure’n alguns. Així és que ja esteu avisats. Si no teniu humor, val més que hi passeu de llarg. En el primer monòleg deia: “Comença l’estiu.I a l’estiu tota cuca viu. Fa goig veure com alguns ja s’han avançat a l’estiu i llueixen la primera morenor de l’any. Ara hi ha cares noves als nostres Ajuntaments i es comença a veure algún polític una mica torradet. Ei, pel sol, eh! Als politics els hi agrada sortir a la televisió torrats pel sol. Sembla estrany el que els hi arriba agradar sortir a la televisió torrats pel sol. Els hi agrada sortir a la caixa tonta, i així que ho fan, ja proven de sortir-hi més d’una vegada. No poden viure sense ella. Sobretot els polítics de Madrid, que alguns fins i tot canviarien els seus discursos per cançons, si aquest fos el preu que s’hagués de pagar per seguir en pantalla un dia si i l’altre també. Qualsevol cosa, amb la condició de sortir-hi.La qüestió és que no els oblidin. El que he vist és que n’hi ha molts que ja han escampat la boira, però potser encara n’hi hauria d’haver més. S’ha de deixar pas als joves. Que son els que ens han de treure d’aquest fangeig de la xapotería. Aquí a Catalunya, i també a la nostra ciutat, es veuen algunes cares noves amb ganes de treballar. Això és bo!. Que hi posin el coll, home! Que un dia de demà se’ls pugui reconèixer la feina ben feta i puguin aconseguir una Medalla de la Ciutat, i millor la Creu. La Creu de Sant Jordi!... La creu!. El que sí que és una bona creu és això de les vacances d’estiu. N’hi ha que ja els han començat abans de l’estiu. Jo no sé si vosaltres, gent del Pla de l’Estany, us ha passat, però jo recordo que en un estiu de cap allà als anys 80 del segle passat me’n vaig veure un bull quan vaig anar a la platja amb la família. Com que tothom hi anava, vinga, cap a la platja!. Ens hem de relaxar. De desestrassar. Volíem descansar, però en comptes de tranquil.litat tot van ser neguits. Vam tornar a la cançó enfadosa de cada any: ens queixem, però hi tornem tots com un ramat. On hem d’anar?. A Platja d’Aro?, a L’Estartit?, a Lloret?. Es igual, vinga, sortim a les 9 del matí o sinó trobarem l’embussada de cotxes. Va, a dintre la capsa metàl.lica a aguantar la calor i els fums. Arribem a la platja. Ja hi som. Si, sí!. Ara vé el problema de l’aparcament. No podem pas triar.Hem de mirar si trobem un forat buit. I no cal que pensem en deixar el cotxe a l’ombra. Al sol roent, que a la tornada ens escalfarem el cul. Vinga, va, baixem tots els fòtils: tovalloles, parasols, neumàtics, matalassos, el cocodril de plàstic, tooots carregats i xops de suor cap a veure si es troba un lloc per estendre-hi les tovalloles. “Veniu, veniu, ja en tinc un”, diu el vailet. Si, si, no ho hem fet prou bé. Al nostre costat hi ha un parell que estan jugant a pilota amb dues raquetes. Malament, ja ens tiraran un cop de pilota a sobre, si es que no ens hi tiren la raqueta i tot... Apa, anem a caminar una mica per la sorra, arran d’aigua. És molt bo per la circul.lació de la sang. Si, si... Hem d’anar esquivant veles, patins, pales de surfing, dinosaures de plàstic i tota la pesca. I quan som aposentats allavores vé el bufet. S’ha de bufar el pneumàtic. La mainada no pot. I qui ha de bufar? L’avi!. I au, de caps a l’aigua.L’aigua!, vosaltres creieu que amb aquella aigua ens podíem banyar?. Jo no ho veia gens clar: hi havia papers, plomes, una mà de porqueria!... I alerta amb aquell gos que ens dutxarà i se’ns tirarà a sobre. I mireu on poseu els peus que se us pot enganxar una medusa.Jo m’estava contemplant a un que dintre l’aigua posava els ulls en blanc. Es veia ben bé que estava fent el riu. Nois, ho vaig deixar còrrer. Que es banyi qui vulgui, jo no!. I me’n vaig anar a estirar-me a la tovallola. Ja hi som tots? Tota la família?... Si, ja hi érem tots, però... allavores va començar el nen: “Avi, vull un gelat”, “Jo també, jo tabé”. Què ha de fer l’avi?. Comprar magnums i polos per tota la família.. I l’altre: “Avi, únta’m l’esquena.Posa’m oli”. Au, vinga, fregui fregui. Porta la crema. On és?. Ja ens hem descuidat de la crema. Té, aquí tens deu euros i aneu-ne a comprar un pot a aquella botiga o sinó sortireu ben escaldats. “Avi, avi,” Que vols?. “La pilota s’ha reventat”. Apa, una altra pilota. Passa el venedor ambulant, aquell que crida: “Síndries, síndries!”. “Avi, vull una síndria”, “Avi, vull uns peus d’ànec”. Jo sí que faig l’ànec!. Qui és que diu que la platja és de franc? . I espera’t quan anem al xiringuito a dinar, apa, amb els peus bruts de sorra,a menjar calamars a la romana i una paiella d’arròs de plàstic. I havent dinat tornar-se a estirar a la sorra fins que la pell comença a tibar. Un dia de sorra, de sol i de bany, entre tots plegats, 300 euros, 50 mil pessetes de les d’abans d’ahir!. Vam haver de comprar xancles, pantalons curts i samarretes, perquè les de l’any passat ja eren passades de moda. Ai, senyor! quina diferència d’aquells temps quan teníem la seva edat. Amb una palla i una galleda per fer castells de sorra, ja en teníem prou. I espereu-vos, que encara us haig d’explicar el més bo. Quan a mitja tarda ens vam estirar per fer la becaina i ja tots ens havíem endormiscat, ens va despertar una música a tot gas. Al nostre costat hi havia uns morenos. Jo deia que eren estrangers, italians. Que va!. Una tribu de gitanos eren. Van començar a picar de mans i olé, olé i olé, i venga paià chiquía: “Vamos a hasé un homenaje a la má grande cantaora i bailaora de tó el siglo, nuestra compatriota La Faraona, venga, a por bulerías. Ale, ale, ale”. I van cantar: Mi jaca, galopa y corta el viento cuando pasa por el puerto caminito de Jereeé...”. I després “ “a por seguirías”. I olé, i olé i olé: “Nen, noi, agafeu els trastos i cap a casa”. S’ha acabat d’anar a la platja!. Retorn a casa. I altra volta amb els embossos de la carretera i amb els nens somicant i plorant “Tinc gana, vull un entrepà”. Anar a passar un dia de platja a l’estiu és un patir infernal. I molt més quan et quedes sense gasolina com ens va passar a nosaltres. A més d’esperar-nos força estona a la betzinera, encara vam haver de patir l’augment del cru. I com que el noi no portava targeta, qui va haver de pagar?. L’avi!. No. Si ja tenia raó jo quan deia que si ens haguèssim quedat a casa banyant-nos a l’estany ens ho hauríem passat més bé!. ( Monòlegs radiofònics d’ara fa 10 anys. Ràdio Banyoles. Estiu 2003).