dissabte, 31 d’agost de 2013

"Typical Spanish Show"

M’agrada caminar a l’estiu per la sorra de la platja. A més a més, hi ha bones vistes. Però a la platja no tot és morenor. Jo me’n recordo del temps de les sueques, cap allà als anys 60 o 70 que feien obrir els ulls a tots els que anaven a xipotejar per la platja. La noia estrangera que arribava a la Costa Brava trencava tots els reglaments i prohibicions del país. Tant li feia que fossin de França, de Londres o de la Conximbamba; totes les estrangeres eren sueques. I venien aquí per escalivar-se la pell i per escalivar-ne algun d’aquells que tenien gana endarrerida. Es socarrimaven la pell, s’escalfaven l’estòmac amb bons tragos de vi, es cremaven els llavis, i a les nits s’amanyagaven estirades a la platja en lluna plena. Hi havia tant de “romance” a la platja que al cap de pocs anys algunes sueques van reclamar responsabilitats paternes als lligues que van tenir. Que voleu fer-hi!. El que es va fer, ja està fet, i molts que ho havien desfet, llavors ho van haver de refer. Ara és diferent. Ara això d’anar a caçar sueques s’ha acabat. Ara a tota la Costa Brava, des de la Brava fins a Marbella i a tocar Gibraltar,en comptes de sueques els hi arriben jubilats. I com que amb això no en tenen prou i necessiten que hi vagin sueques, què han de fer?. Doncs, mireu el que se’ls va acudir cap allà abaix a Marbella. Van contractar un bon grapat de sueques autèntiques de Suècia, uns “tiparrajos” que Déu n´hi dó, totes guapes, cultes i espetarrants, exclusivament per a passejar-se per la platja, als centres comercials i a les discoteques. Eren unes dones-objecte que només servien per a deixar-se veure i animar l’ambient perquè la gent pugués dir:”Escolta tú, cap allà baix a Marbella hi ha unes tíes pistonudes. Sueques de veritat. Hem d’anar-hi tíu!”. Pssst, que voleu que us digui?. A Platja d’Aro o a Lloret ho sabien arreglar més bé. No se’n veia cap de sueca. Només es veien “torus”. Jo mateix, un cop jubilat vaig assistir a un Typical Spanish Xou en una sala de festes d’aquelles especials per a jubilats i turistes. Ens van ficar a tot el ramat allà dintre i tots es barallaven per tenir la millor taula. Ens van portar una sangría que ens ho feia veure tot rodó. Comença l’espectacle i en surt un que diu: Madames, mesiés, lèidis and gentlemans, jubilés, dames, froilennin, señoras i caballeros. Bon suar, gudnai, gutenjàven, buona sera, buenas noches i bona nit”. Comença l’espectacle amb unes gitanes amb bata de cua i farbalans plens de llunes, remenant-se i cantant allò de “Mi jaca galopa y corta el viento camini..pom pom!--to de Jereeez... I després d’haver fet ballar l’aca, en surt un que fa veure que encenia un foc, i tots ballaven com índios al voltant de la foguera. “La danza del fuego”. Portaven els mateixos vestits arrossinats que van ballar els de “Mi jaca”, però com que hi posaven uns focus vermells semblaven nous. Uns arreplegats eren aquella pobra gent!, però els turistes estrangers que hi havia es feien un fart de picar de mans diguent Olé, i olé i olé. Després, a la mitja part van passar quatre noies eixerides a vendre discos i casettes de “Mi jaca”, “La danza del fuego” i el Bolero de Ravel, aquell que no s’acaba mai. Igual que en aquells vells temps en que passaven el barretet. Com que els hi vaig comprar un cassette, em van regalar aquell toro petit que el vaig haver de tirar a les escombraries perquè el gos de casa me’l va rossegar per tots costats. I mentrestant, els fotògrafus retrataven a tot bitxo. I la foto te la donaven de seguida com si fos un certificat d’estada i de bona conducta. La segona part del xou va començar amb una orquestra plena de bombos i platerets. Tocaven “Los sitios de Zaragoza” amb un patim patam de bombetes japoneses i amb una Agustina de Aragón darrera el “cañón” cantant “Que viva España”. Un pupurri, vaja!. I a l’últim surten unes lletres lluminoses com aquelles del final dels focs artificials de la festa major que diuen “Bones festes”. Quan marxàvem ens van donar un barret de mexicà, i com que no n’hi havia per tots, als últims els hi va tocar... mai diríeu què els hi va tocar?: un barret d’aquells dels burros que hi posen les orelles!. Typical Spanish Show”. Sortim al carrer i ens trobem amb el burro dels càntirs i amb un que ens vol vendre entrades per a una corrida de toros. Apa, home!. Vaig marxar pitant. I si no arriba a ser que al capdavall del carrer hi vaig veure un cadafalc i un músic que hi pujava una verra, us asseguro que no m’hagués cregut que em trobava a la Costa Brava. Allò semblava Vitigudino de Abajo. Per treure’m l’empatx em vaig asseure a un cafè per escoltar les sardanes i vaig demanar un pa amb tomata. Si si.. pa amb tomata!. Pa plastificat amb ketxup i encara gràcies. Aquí, a quatre passes de casa vaig enyorar el meu poble i em van venir ganes de cantar: Oh, dolça Catalunya,pàtria del meu cor, si no em donen pa amb tomàquet, un de gana es mor. (Monòlegs radiofònics d’ara fa 10 anys. Ràdio Banyoles, 2003).

dilluns, 26 d’agost de 2013

Joves passotes i avis jubilats

Ja fa alguns anys que vaig trobar-me amb una colla de nois i noies que en deixaven anar de més gruixudes que aquells dels “Plats bruts” de la tele. Amb el bloc a la mà vaig recoliir una sèrie de frases que n’hi hauria per ampliar el diccionari del català popular i d’argot i del parlar subterrani “tradicional i actual”. Més o menys deien coses com aquestes: “-Anda, noi. És de puta mare”. “-No foootis!”. –“Sí: eren dos paios a l’entrada de la Disco, gent canyera, tu!. – “Hi vas entrar?”. “- Si, perquè hi havia un paio amb un bigoti que m’agradava molt. És que el diumenge a la tarda, saps?, és light. Tu pagues, i et marquen”. –Ah sí?- “Si, però si vas a quarts d’una, no pagaràs”. “-A mi el que m’emprenya més és que has d’estar tota l’estona dret, no hi ha ni tamburets”.- -“Anda” que no. Al loro, tu!”. “No vegis”. “Ya te digo!. És un pal!. Oh, quin rotllo!.- No, és que és molt guai!- “Vigila que fa rareses, se’n va de l’olla!”. És que porta una papa!. – Però té molta molla, molta pasta!.- Al cap d’una estona n’arriba un i diu als de la colla: “Nois, no heu vist la meva perica?.. “Em penso que la teva “pava” t’ha pillat. Jo l’he vist que entrava a cal senyor Roca (això ja ho vaig entendre, de seguit vaig pensar que volien dir al lavabo). “Ai, la teva xurri, vigila-la que és pot mullar”. “No, la meva pitxutxa no es menja ni un trol”.- “A mi em triomfa”” – “Calla, taladrant!”. “Val més que et piris, pintabarretes”. –“Au, fot el camp, veste’n a planxar l’orella, pringat!, Agafa el carro i no pipegis més per aquí”. –“Va, veste’n a menjar el coco, juràssic. Pitopàusic!”. Mireu, jo vaig veure que allò no anava per mí i vaig pensar com ells: fot el camp perquè això és un sidral,aquí hi ha molt de mal rotllo. Tots aquells no eren res més que xurrimandusques. I ara anem per uns altres: els jubilats. Allà al passeig d’una platja de la Costa Brava em vaig asseure a un banc. Hi havia una parella de jubilats d’aquells que aquells xurris en dèien juràssics i tenien un llenguatge ben diferent. I això que també parlaven de balls, però no pas de discoteques. Ell deia a ella que a les dues començaven el ball: “Perquè no hi vens dijous vinent?”. “Potser sí –deia la dona- Si no fa fred ja vindré, depén del temps... però jo, t’haig de ser franca, no en sé de ballar” – “Doncs, mira, jo tinc 92 anys i encara ballo, i totes les dones em venen a buscar”. “És que tú en saps molt de ballar”. – “Ahir vaig ballar amb una que en té 85, després amb una altra que en té 88. Però elles no són pas tan ballarugues com jo. Ara que t’haig de ser franc. Ja em començo a cansar. Tots els balls no els puc pas ballar. Quan era jove, si, però ara, tots no. Què hi farem!. Però n’hi ha que sí que els ballen tots”. –“Oh, és que n’hi ha que són bojos!”. “-Com aquells, fixa’t, fixa’t amb aquells”. I es miraven una parella de joves amorosos que estaven abraçats i es feien petons.. “-Ja ho he vist, però no fan pas cap mal, s’estan quiets, l’un sobre l’altre, però mentre no facin rebombori...” – “Mira, mira, ara ella s’esquitlla i s’aixeca” – “Juguen, que no ho veus que juguen? – “Ara ella s’amaga darrera la palmera “ – “Oi, però fa cara de vergonyosa. – “Ara ell li va al darrera”. – “Juguen. És com si juguessin a cuit”. -O a l’esquetlleta ning ning jo la sé i no la tinc”” – “Mira, ja l’ha atrapat!. Ara li tocarà l’esquetlleta”. –“Patam!, ja l’ha tirat a terra!. Goita com es cargolen!”. “Ai, no miris, no miris!”.- -Qui fos jove, eh Carmeta?”. I llavores, aquells dos avis jubilats tan simpàtics es van posar a parlar de la seva joventut. L’home deia a la dona: “Te’n recordes, Carmeta, del teu primer amor?. – Mooolt. No el puc pas oblidar. El meu Ciset em va convidar a fer un vermut. Vam menjar patates fregides, olives i anxoves de L’Escala. – “És que en el nostre temps fèiem les conquistes convidant a la noia a fer el vermut. A mi també em va passar” – “Ah sí?” – “Si, jo me’n recordo que quan vaig donar-li el palillo perquè punxés les olives, aquells dits em van deixar encantat. Sobretot el dit petit. Aquell dit petit em treia de polleguera. Quan prenia cafè, agafava l’ansa de la tassa, així, veus?, amb els dos dits de la mà dreta. És que les coses si no es detallen no s’entenen, saps?” – “Si que ho entenc, Pepet, ja t’entenc, ja” . “Doncs, hi va haver un moment que ella va acostar la tassa als llavis i en el camí va doblegar el dit petit. Les tres falangetes del dit petit es van doblar formant com un cuc enrrollat, cargolat, saps?. Aquell dit em va enamorar!” – “Oh, i altres coses, no?. Ara no em diguis que et vas enamorar del seu dit petit”. Llavors van venir uns altres jubilats que devien ser de la seva colla, i es van asseure al banc del costat. –“Míralos – els hi van dir en castellà – no os canséis de andar, eh?” – Ara hemos de reposar, porque yo ya estoy tipa de caminar”. – “ Seu, Julio, i espolsa’t que tens tota la sorra de la platja a dins de les sandàlies”. –“Yo me voy a tomar una cerveza”- -“Posa las espardeñas a sobre el diario que la tramontana se te las emportarà perqui n’enllà” – “Tu también lees el periódico?” – “Una mica, perquè si llegeixo gaire em canso”. Les dones es van asseure totes juntes i es van posar a parlar de malalties. Malament!. Una deia: “Mi amiga tiene almorranas y le dije te vas a tener que operar. Y me dijo no me jodas”. Un d’ells va cridar a una que anava cap a la platja: “Oye Pepita, porque no vas a las tumbonas?” – “Porque valen 400 pesetas”. – Ja s’ho faran, doncs!”. –Que buscas en el bolso?.- “El que no trobo. –“Aquest bolso no és ben tancat” – “Bo, ja m’han fotut el monederu”. I així anaven passant el dia, fins que un d’ells va dir: “Que no sabéis l’hora que és?. Falten deu minuts per la una”. “Doncs, a apañar-vos, eh, marxemos de seguida que a la una sirven la comida. A l’hora de “jalà”, tots a l’hotel!. Un altre dia us explicaré els dinars que es fan als menjadors del Mundo Social de l’Inserso. N’hi ha per llogar-hi cadires. Ja en parlarem més endavant. Apa, siau!. (Fragments de monòlegs radiofònics d’ara fa 10 anys. Ràdio Banyoles, 2003).

dimecres, 21 d’agost de 2013

El toro Morgat

Entre les coses que he fet a la meva vida n’hi ha alguna que no em va durar gaire temps. Vaig fer de guia turístic. I us juro que amb els turistes hi vaig suar de debó, però també m’hi vaig fer uns bons tips de riure. En principi, estava una mica espantat en veure tanta turisticada que havia d’acompanyar. En primer lloc, el problema fonamental és mantenir el grup de turistes ben compacte. Sempre em trobava amb un vell que badava, un nen que tenia pipí i un parell de senyores que xerraven. S’encantaven per tot arreu: mirant aparadors i amorrant-se als vidres de les pastisseries. Un dia, aquí a Banyoles quan vam baixar de l’autocar per anar a peu fins a l’església de Porqueres en vaig perdre més de la meitat, els altres s’havien estirat a l’herba en el prat de l’estanyol del Vilar. Vam ser pocs els que vam entrar a l’església, i un d’ells em va dir si ens trobàvem en el castell d’en Salvador Dalí. Es veu que un altre guia turístic els hi havia recomanat que sobretot no es deixessin perdre el “castell” del famós artista al cim d’un turonet vora l’estany de Banyoles. Em va costar treure’ls de dintre“el castell” perquè allí asseguts hi estaven frescos. Quan en vaig reunir una trentena ens vam encaminar cap al restaurant. Els altres ja hi eren. Els compto i si si, ja hi eren tots. Seixanta comptats!. I quan marxàvem, a l’hora anunciada, tots, tots 60 ja eren a l’autocar. No en va fallar ni un. A l’hora dels àpats, aquella gent no menjava regularment com fem nosaltres, ni asseguts ni amb tovallons al coll... No dic que no mengessin calent, i la veritat que a l’estiu tampoc es té ganes de menjar calent. S’afartaven de dolços i fruita... A l’endemà els deixava dormir tranquils. Sol i dormir. I l’endemà passat cap a Platja d’Aro. Volen sol?. Doncs, tot el matí a la platja. Els hi donava una bossa amb pa, formatge, llaunes de sardines, taronges i caramels, i apa, a divertir-se com camells. I a les cinc de la tarda ja els tornava a arreplegar davant l’autobús, però primer, de cinc a sis era l’hora dels gelats. Apa, a menjar super-dobles-extres gelats. I a més a més de les boles de glaç hi havia meló, síndries, préssecs, figues seques, nous, ametlles i mel. I a les set, vaig cridar: “Botigues!”, i apaa, a comprar barrets, sabates i postals. Si a les nou podíem pujar al cotxe ja era un èxit. Després els hi donàvem dos dies de descans. Que ho necessitaven perquè havien passat vuit hores a la platja a sol batent. Hi havia cada escalivada!. Pobrets!. Tots escaldats, quan marxaven no els podies ni tocar l’esquena. Quins gemecs!. Alguna vegada els havia portat a mercat aquí a Banyoles. I en sortien decepcionats perquè no trobaven castanyoles ni barrets de mexicà. Sort que van trobar una parada de samarretes del Barça. Tots s’hi van abocar. Anàvem a fer una volta en barca a l’estany, però s’hi avorríen. Els hi vaig explicar la llegenda d’en Morgat i els hi va anar bé quan els hi vaig dir allò de “Morgat, Morgat, agafa el toro i veste’n a casa!”. Llavors tots volien veure el toro d’en Morgat, no el bou, el toro!. Es que en aquella hora que anàvem a barquejar tots estaven mig empitofats de tanta sangría que havíen begut, vull dir que s’havien pres una gerra de sangría i en tenien més al cap que als peus: “toro, toro!” cridaven. I quan passàvem per l’autopista i veien l’anunci del toro de l’Osborne em deien “Toro Morgat”.... Si, sí, “toro Morgat!”...., i una senyora britànica, rossa i arrugada, es va atrevir a treure’s una brusa vermella i va començar a fer “un paso de pecho” autèntic!, perquè anava amb top-less. Quan vam arribar a Barcelona, aquella senyora va comprar un pòster d’una corrida de toros d’en Chamaco i l’Arruza i va fer-hi posar el nom “El Toro Morgat de Bañolas”. I quan vam anar a la sala de festes van pujar al “tablao” i vinga picar de peus, i Toro Morgat per aquí i Toro Morgat per allà. D’ençà d’aquella, vaig deixar de fer de guia turístic. Pobre Morgat si aixequés el cap!. Ja va fer bé de deixar els bous i anar-se’n cap a casa. Poc sabia pas ell el ruixat que ens venia als banyolins. (Fragments de monòlegs radiofònics d’ara fa 10 anys. Ràdio Banyoles 2oo3).

divendres, 16 d’agost de 2013

Crispetes i pasta eixuta

Als meus nèts i les meves nètes els hi agrada molt la pasta eixuta. I per acontentar-los, la iaia, vinga a fer pasta!. Els nens i nenes d’avui van ben empastifats. Que diferent de nosaltres que en aquells temps estàvem empatatats, encigronats, enmongetats i enfarronats. Ara no. Tot és pasta! I quan mengen a fòra el que els hi agrada més són els entrepans de plàstic. Com ha canviat el món!. Ara els nèts creixen exactament al contrari de com ho vaig fer jo. Els nens són el centre de la casa i cada un d’ells té la seva habitació. De tant en tant es reuneixen a un restaurant per dinar. Hi ha avis que voldrien que les filles i els gendres els hi expliquessin com els va la feina. Als avis els hi agradaria poder explicar coses d’ells. Explicar com els cansa l’ambient del casal dels jubilats, explicar com els hi agrada parlar de política, explicar... bé, de fet a alguns avis els hi agradaria discutir una mica amb el gendre que moltes vegades és molt més de la ceba que ells. Però els àpats, quasi sempre giren entorn de les criatures: “Aquests macarrons no m’agraden, m’heu de treure la carn”, remuga el petit. I la mare, mira de separar la carn picada de la pasta i ja encarrega un gelat a canvi d’una petita part de macarrons. Després diu a la nena: “Explica a l’avi allò de la natació”. I la nena: “Avi, saps que sóc la campiona de natació de la meva classe?”. “Ah, si?, i com és això?”. “No ho sé, allà a la piscina del Club Natació Banyoles sempre guanyo jo”. “Que et sembla, papa, la teva nèta?” “ Què vols que em sembli? Que és una noia molt trempada!”. Si, si, són molt trempades, però a l’hora de menjar no responen com haurien de respondre. El que els hi agrada més són els pans amb textura de xiclets,es tornen bojos per les hamburgueses gomoses, pels iogurts bevibles, per les pizzes congelades, per les croquetes sense ànima, pel peix sense espina, pels formatges fosos,pels gelats i els pastissets. El fast foot, que en diuen. El “fes-te fotre” que en dic jo. I quan van al cine es compren uns cucurutxos de crispetes que a mi em farien mal de ventre. Ai, Senyor, com ha canviat tot!. En el meu temps, al cine hi anàvem a menjar cacauets, avellanes i xufles. Sempre s’hi ha anat a menjar al cine. Però, vaja, a la meva joventut també hi anàvem a fer manetes i a fer tabola. Val més que no parli del que fan ara!. Jo, quan era petit hi anava a menjar ensiamades, que llavors en dèiem flaones, amb xocolata i esprit o pegadolça. Però també hi he vist alguns que mentre miraven la pel.licula es menjaven un entrepà de sardines de llauna. Després van venir els cines que semblaven teatres de luxe, de “luju” en dèiem. Tenien estores vermelles i triples cortines a la pantalla que s’obrien quan la pel.licula començava i es tancaven quan la pel.licula encara no havia acabat, i això feia que les lletres es veiessin sempre arrugades i perdudes entre els solcs del vellut. Però allò va durar poc. Perquè es veu que allò de les cortines ho feien amb un botó que els maquinistes engegaven des de la cabina, i quan es va espatllar el botó ja no tiraven les cortines. En aquells cines la gent hi entrava en silenci i recolliment, com si anés a missa. A vegades ja ho semblava el cine una missa, sobretot quan feien pel.licules com “La señora de Fátima” o “La canción de Bernadette”, però el diumenge següent ja sortia la Gilda arremantgant-se el braç o la Maria Montez ensenyant les cuixesi tot canviava. Ara, d’aquests cines nous en diuen multisales. La setmana passada vaig anar a Girona a veure una pel.licula en una sessió de diumenge a la tarda i no vaig poder escoltar els diàlegs ni la banda sonora: el soroll de les crispetes no me la va deixar sentir. La setmana entrant aniré a un altre cine que diuen que tenen un sistema de reproducció de so que s’ha inventat precisament perquè el rossegament de crispetes i els xarrups de coca-cola siguin menys audibles. (Fragments de monòlegs radiofònics d’ara fa 10 anys. Ràdio Banyoles 2003).

dissabte, 10 d’agost de 2013

Animals del morro fort

No sé si us en recordeu que en algún lloc d’aquest país van matar un gos a trets. Era un gos que alterava la circul.lació al mig de la carretera i provocava molt de perill. L’animal corria desesperat per l’autovia lladrant d’un costat a l’altre de la carretera, i els conductors giravoltaven ràpids per no atropellar-lo. Es va avisar la policia i aquests van intentar que el gos saltés la tanca, però l’animal ensenyava les dents i la patrulla no les tenia totes. Van estar més d’una hora “peleiant” que deia aquell. “Apa, gos, salta, salta!”, però el gos no en feia cas i sempre ensenyava les dents. Aauuugghhh!. Què havien de fer en aquell cas?. Doncs, sacrificar el gos. I així ho van fer. I la normalitat va tornar a la carretera. Ara, els animals ja no poden anar per la carretera com anaven abans quan la travesaven amb tota tranquil.litat. No; ara els animals haurien d’aprendre el que fan tots els que viuen al camp i han de travessar autovies i autopistes: han de passar pels túnels subterranis. Però.... qui els ha d’ensenyar als pobres gossos?. Que saben els animals de com han de travessar la carretera?. Ho deia prou en Sidro Codony, el moliner de la plaça major, aquell home que li dèien en Cassó que tenia el molí de farina i blat de moro en aquella casa que ara és de l’Ajuntament i que s’ha convertit en Oficina de Turisme, respectant el vell molí. Doncs, en Sidru Cassó, quan van posar els primers semàfors a la ciutat, ell, amb el carro i el burro anava a travessar en vermell, i el guàrdia municipal va aturar-lo. –“Que passa?”, va dir en Sidru en veure que el guàrdia es treia un paper per muntar-lo. I el guàrdia li diu: “Tiene usted que pagar una multa por pasar con el semáforo en rojo”. “- Estàs carregat de punyetes”, -va dir-li en Sidru, que era tot un caràcter- I que sap el burro si és verd o és vermell, eh, què sap?. Es com aquests gossos, gats, cavalls, vedells i vaques que encara es veuen pels camps i patis de les masies de la nostra comarca. S’hauran d’estacar d’ara endavant perquè no s’escapin i els atropellin?. Ja hi ha algun pagès que en té alguna experiència d’aixó,perquè molts recorden l’esvalot que es va armar quan un cotxe va atropellar un vedell escapat. O potser era al revés?, no va ser el vedell que va atropellar el cotxe?. El que està ben clar és que els animals haurien d’aprendre a passar pels túnels de sota la carretera. Però això també és una mica perillós, perquè jo sé d’un que passant per un d’aquests túnels es va trobar amb un porc senglar. Aquests ja saben el camí per escapar-se dels caçadors.Es veu que entre ells –els porcs senglars, no els caçadors- ja es deuen posar d’acord per passar pel soterrani. Diuen que per aquí a la comarca del Pla de l’Estany en corren molts de porcs senglars. Es busquen, es maten, es mengen, i com a trofeu els caçadors disfruten ensenyant-vos el cap dissecat que tenen exposat al rebedor de les seves cases. Com també n’hem vist per alguns restaurants, que he de suposar que l’han escorxat, cuit i servit als clients i queda allà al mig del menjador perquè la mainada s’hi pugui entretenir. El que haurien de fer els caçadors d’aquesta espècie d’animals sería aprendre a agafar-los vius i cuidar-los com va fer en Cinto Gordils de Tossa de Mar. Aquest bon home tenia tres porcs senglars i els va domesticar. Eren molt dòcils, bevien Coca-Cola a gallet (sense cafeína per no posar-los nerviosos), menjaven pa i aglans, i per postres galetes de xocolata. Es dien Menuda, Murga i Rossa, i no eren gens agressius. Estimaven el seu amo i no suportaven que algú li fes mal. En Cinto els feia bromes i s’estirava a terra cridant, fent veure que estava ferit. Els senglars se li acostaven i l’ensumaven per comprovar que no tenia res. També els portava a passejar pels boscos de Tossa i no li calia ni lligar-los, amb un sol crit tenia els tres animals a prop seu. En Cintu havia estat pescador i en les seves estones lliures tenia el hobby de la cacera. En cuidar els seus senglars no va tornar a agafar més l’escopeta. Els turistes i visitants que anaven a Tossa feien mans i mànigues per anar als defores a veure els porcs senglars domesticats per en Cinto Gordils que es va convertir en un home famós a les televisons estrangeres que van poder veure com en Cinto dominava els seus porcs. Només de dir-los-hi: “•Apa, feu el jaç!”, les seves mascotes feien cas al seu amo: agafaven un farcell de fulles i branques amb els morros i el posaven al jaç on dormien per fer més tou el llit.Aquest estiu he anat a Tossa i no he vist les tres porquetes: la Menuda, la Murga i la Rossa. Només he vist alguna rossa per la platja. I molts dels que se les miren també són del morro fort!. (Fragments dels monòlegs radiofònics d’ara fa 10 anys. Ràdio Banyoles 2003).

dilluns, 5 d’agost de 2013

Sempre amb el paquet

M’agrada repassar diaris antics i sobretot les revistes que sortien a Banyoles ja fa alguns anys. Llegint unes notícies d’ara fa 40 anys em vaig assabentar que l’Ajuntament anunciava que comprarien cotxes adequats per poder realitzar el servei d’escombraries, i que aquestes s’haurien de posar en bosses, i que s’acabaria allò de posar galledes davant de les cases, o sigui que a partir d’aleshores ja es va acabar allò d’esperar que passés el carro aquell que deixava anar tota la ferum pels carrers. La netedat, netedat, allò que se’n diu la neteja ciutadana va començar de debó ara fa 40 anys.. Entre les moltes coses que mancaven a Banyoles en aquells temps, una de les principals era la del servei públic de sanitaris. Més ben dit, faltaven waters públics. Us imagineu una ciutat en què el ciutadà no pogués miccionar?. Doncs, Banyoles era així. El water dels Turers va estar tancat “per reformes” durant gairebé tots aquells anys. Llavors ja es deia que allò era l’obra de la Seu. Tan poc que costava d’arreglar fent-ho com a Barcelona. Perquè la gent pogués “anà”, ja m’enteneu: “anar de ventre”- van inventar-se uns waters musicals, tereré, tereré, tereré, perfumats i higiènics. Amb vint duros podies fer la necessitat fisiològica, i a més a més els que tenien la micció llaaaaarga podien escoltar el Bolero de Ravel que mai s’acaba, com també es podia escoltar el més brut de l’Albert Pla, el més net de Daniel el Higiénico, el més bèstia d’Els Gossos o el més dolç de la Maria del Mar Bonet. Però allò tampoc va donar resultat. Els que tenien necessitat d’anar al water havien d’entrar a prendre un cafè a qualsevol bar, que n’hi ha prous a totes les cantonades. Per sort, ara hi ha lavabos a per tot arreu. Però costen de trobar, sobretot en els restaurants. Abans hi havia uns cartells que deien “Caballeros” o “Señoras” i no t’equivocaves mai. Ara no. Amb el disseny ens ho han inventat tot. Perquè no t’equivoquis de porta hi he vist penjades des de fotos d’actors i d’actrius de Jolivút a barrets de copa i pameles. Però també una maquineta i un llapis, o un sol o la lluna.Una vegada em vaig ficar dintre el lavabo de la lluna i em vaig trobar amb una dona que s’afaitava les cames. Ja ho vaig dir al maitre del restaurant: escolti, on m’haig de ficar per anar al lavabo?, i em va dir: al fons a l’esquerra. Sempre et diuen “al fons a l’esquerra”, sempre, sempre. I al fons a l’esquerra, un dia em vaig ficar a una porta que hi havia dibuixat un paquet, i ho vaig ensopegar bé. Es veu que això del paquet és cosa de mascles. Abans,els homes no en portaven de paquet. M’explicaré: els paquets i les bosses eren cosa de dones. Portar un paquet no feia senyor, feia dona. Els senyors només podien portar el paquetet de les postres dels diumenges, perquè era un símbol de la seva condició: ells podien sortir de la pastisseria amb un tortell, una tortada o una safata de dolços, però era la dona qui havia de sortir del forn amb una barra de quilo. Recordo els temps en què consideràvem una raresa que els homes francesos fossin clients de la fleca i gosessin passejar tranquilament pel carrer amb una baguette a la mà. Però si els homes haguessim anat amb una bossa a la mà ens hauríen mirat malament. En canvi, avui portem paquets i bosses, i són com una mena de certificat de categoria social. I això que a vegades, amb aquestes bosses de disseny elegant hi solem portar dos quilos de patates o els calçotets bruts per a la “lavanderia”, vull dir de la rentaduria, perquè nosaltres no anem a “lavar”, anem a rentar.I ara, els homes també anem a comprar tant o més que les dones. Al mercat, cada dimecres es veuen més homes estirant el carret. I és bo això, perquè els homes saben comprar més bé que les dones. De seguit veuen si els enganyen o no. La gent no vol que l’enredin. (Fragments de monolègs radiofònics d’ara fa 10 anys. Ràdio Banyoles, 2003).