dilluns, 26 d’agost de 2013

Joves passotes i avis jubilats

Ja fa alguns anys que vaig trobar-me amb una colla de nois i noies que en deixaven anar de més gruixudes que aquells dels “Plats bruts” de la tele. Amb el bloc a la mà vaig recoliir una sèrie de frases que n’hi hauria per ampliar el diccionari del català popular i d’argot i del parlar subterrani “tradicional i actual”. Més o menys deien coses com aquestes: “-Anda, noi. És de puta mare”. “-No foootis!”. –“Sí: eren dos paios a l’entrada de la Disco, gent canyera, tu!. – “Hi vas entrar?”. “- Si, perquè hi havia un paio amb un bigoti que m’agradava molt. És que el diumenge a la tarda, saps?, és light. Tu pagues, i et marquen”. –Ah sí?- “Si, però si vas a quarts d’una, no pagaràs”. “-A mi el que m’emprenya més és que has d’estar tota l’estona dret, no hi ha ni tamburets”.- -“Anda” que no. Al loro, tu!”. “No vegis”. “Ya te digo!. És un pal!. Oh, quin rotllo!.- No, és que és molt guai!- “Vigila que fa rareses, se’n va de l’olla!”. És que porta una papa!. – Però té molta molla, molta pasta!.- Al cap d’una estona n’arriba un i diu als de la colla: “Nois, no heu vist la meva perica?.. “Em penso que la teva “pava” t’ha pillat. Jo l’he vist que entrava a cal senyor Roca (això ja ho vaig entendre, de seguit vaig pensar que volien dir al lavabo). “Ai, la teva xurri, vigila-la que és pot mullar”. “No, la meva pitxutxa no es menja ni un trol”.- “A mi em triomfa”” – “Calla, taladrant!”. “Val més que et piris, pintabarretes”. –“Au, fot el camp, veste’n a planxar l’orella, pringat!, Agafa el carro i no pipegis més per aquí”. –“Va, veste’n a menjar el coco, juràssic. Pitopàusic!”. Mireu, jo vaig veure que allò no anava per mí i vaig pensar com ells: fot el camp perquè això és un sidral,aquí hi ha molt de mal rotllo. Tots aquells no eren res més que xurrimandusques. I ara anem per uns altres: els jubilats. Allà al passeig d’una platja de la Costa Brava em vaig asseure a un banc. Hi havia una parella de jubilats d’aquells que aquells xurris en dèien juràssics i tenien un llenguatge ben diferent. I això que també parlaven de balls, però no pas de discoteques. Ell deia a ella que a les dues començaven el ball: “Perquè no hi vens dijous vinent?”. “Potser sí –deia la dona- Si no fa fred ja vindré, depén del temps... però jo, t’haig de ser franca, no en sé de ballar” – “Doncs, mira, jo tinc 92 anys i encara ballo, i totes les dones em venen a buscar”. “És que tú en saps molt de ballar”. – “Ahir vaig ballar amb una que en té 85, després amb una altra que en té 88. Però elles no són pas tan ballarugues com jo. Ara que t’haig de ser franc. Ja em començo a cansar. Tots els balls no els puc pas ballar. Quan era jove, si, però ara, tots no. Què hi farem!. Però n’hi ha que sí que els ballen tots”. –“Oh, és que n’hi ha que són bojos!”. “-Com aquells, fixa’t, fixa’t amb aquells”. I es miraven una parella de joves amorosos que estaven abraçats i es feien petons.. “-Ja ho he vist, però no fan pas cap mal, s’estan quiets, l’un sobre l’altre, però mentre no facin rebombori...” – “Mira, mira, ara ella s’esquitlla i s’aixeca” – “Juguen, que no ho veus que juguen? – “Ara ella s’amaga darrera la palmera “ – “Oi, però fa cara de vergonyosa. – “Ara ell li va al darrera”. – “Juguen. És com si juguessin a cuit”. -O a l’esquetlleta ning ning jo la sé i no la tinc”” – “Mira, ja l’ha atrapat!. Ara li tocarà l’esquetlleta”. –“Patam!, ja l’ha tirat a terra!. Goita com es cargolen!”. “Ai, no miris, no miris!”.- -Qui fos jove, eh Carmeta?”. I llavores, aquells dos avis jubilats tan simpàtics es van posar a parlar de la seva joventut. L’home deia a la dona: “Te’n recordes, Carmeta, del teu primer amor?. – Mooolt. No el puc pas oblidar. El meu Ciset em va convidar a fer un vermut. Vam menjar patates fregides, olives i anxoves de L’Escala. – “És que en el nostre temps fèiem les conquistes convidant a la noia a fer el vermut. A mi també em va passar” – “Ah sí?” – “Si, jo me’n recordo que quan vaig donar-li el palillo perquè punxés les olives, aquells dits em van deixar encantat. Sobretot el dit petit. Aquell dit petit em treia de polleguera. Quan prenia cafè, agafava l’ansa de la tassa, així, veus?, amb els dos dits de la mà dreta. És que les coses si no es detallen no s’entenen, saps?” – “Si que ho entenc, Pepet, ja t’entenc, ja” . “Doncs, hi va haver un moment que ella va acostar la tassa als llavis i en el camí va doblegar el dit petit. Les tres falangetes del dit petit es van doblar formant com un cuc enrrollat, cargolat, saps?. Aquell dit em va enamorar!” – “Oh, i altres coses, no?. Ara no em diguis que et vas enamorar del seu dit petit”. Llavors van venir uns altres jubilats que devien ser de la seva colla, i es van asseure al banc del costat. –“Míralos – els hi van dir en castellà – no os canséis de andar, eh?” – Ara hemos de reposar, porque yo ya estoy tipa de caminar”. – “ Seu, Julio, i espolsa’t que tens tota la sorra de la platja a dins de les sandàlies”. –“Yo me voy a tomar una cerveza”- -“Posa las espardeñas a sobre el diario que la tramontana se te las emportarà perqui n’enllà” – “Tu también lees el periódico?” – “Una mica, perquè si llegeixo gaire em canso”. Les dones es van asseure totes juntes i es van posar a parlar de malalties. Malament!. Una deia: “Mi amiga tiene almorranas y le dije te vas a tener que operar. Y me dijo no me jodas”. Un d’ells va cridar a una que anava cap a la platja: “Oye Pepita, porque no vas a las tumbonas?” – “Porque valen 400 pesetas”. – Ja s’ho faran, doncs!”. –Que buscas en el bolso?.- “El que no trobo. –“Aquest bolso no és ben tancat” – “Bo, ja m’han fotut el monederu”. I així anaven passant el dia, fins que un d’ells va dir: “Que no sabéis l’hora que és?. Falten deu minuts per la una”. “Doncs, a apañar-vos, eh, marxemos de seguida que a la una sirven la comida. A l’hora de “jalà”, tots a l’hotel!. Un altre dia us explicaré els dinars que es fan als menjadors del Mundo Social de l’Inserso. N’hi ha per llogar-hi cadires. Ja en parlarem més endavant. Apa, siau!. (Fragments de monòlegs radiofònics d’ara fa 10 anys. Ràdio Banyoles, 2003).