dilluns, 5 d’agost de 2013

Sempre amb el paquet

M’agrada repassar diaris antics i sobretot les revistes que sortien a Banyoles ja fa alguns anys. Llegint unes notícies d’ara fa 40 anys em vaig assabentar que l’Ajuntament anunciava que comprarien cotxes adequats per poder realitzar el servei d’escombraries, i que aquestes s’haurien de posar en bosses, i que s’acabaria allò de posar galledes davant de les cases, o sigui que a partir d’aleshores ja es va acabar allò d’esperar que passés el carro aquell que deixava anar tota la ferum pels carrers. La netedat, netedat, allò que se’n diu la neteja ciutadana va començar de debó ara fa 40 anys.. Entre les moltes coses que mancaven a Banyoles en aquells temps, una de les principals era la del servei públic de sanitaris. Més ben dit, faltaven waters públics. Us imagineu una ciutat en què el ciutadà no pogués miccionar?. Doncs, Banyoles era així. El water dels Turers va estar tancat “per reformes” durant gairebé tots aquells anys. Llavors ja es deia que allò era l’obra de la Seu. Tan poc que costava d’arreglar fent-ho com a Barcelona. Perquè la gent pogués “anà”, ja m’enteneu: “anar de ventre”- van inventar-se uns waters musicals, tereré, tereré, tereré, perfumats i higiènics. Amb vint duros podies fer la necessitat fisiològica, i a més a més els que tenien la micció llaaaaarga podien escoltar el Bolero de Ravel que mai s’acaba, com també es podia escoltar el més brut de l’Albert Pla, el més net de Daniel el Higiénico, el més bèstia d’Els Gossos o el més dolç de la Maria del Mar Bonet. Però allò tampoc va donar resultat. Els que tenien necessitat d’anar al water havien d’entrar a prendre un cafè a qualsevol bar, que n’hi ha prous a totes les cantonades. Per sort, ara hi ha lavabos a per tot arreu. Però costen de trobar, sobretot en els restaurants. Abans hi havia uns cartells que deien “Caballeros” o “Señoras” i no t’equivocaves mai. Ara no. Amb el disseny ens ho han inventat tot. Perquè no t’equivoquis de porta hi he vist penjades des de fotos d’actors i d’actrius de Jolivút a barrets de copa i pameles. Però també una maquineta i un llapis, o un sol o la lluna.Una vegada em vaig ficar dintre el lavabo de la lluna i em vaig trobar amb una dona que s’afaitava les cames. Ja ho vaig dir al maitre del restaurant: escolti, on m’haig de ficar per anar al lavabo?, i em va dir: al fons a l’esquerra. Sempre et diuen “al fons a l’esquerra”, sempre, sempre. I al fons a l’esquerra, un dia em vaig ficar a una porta que hi havia dibuixat un paquet, i ho vaig ensopegar bé. Es veu que això del paquet és cosa de mascles. Abans,els homes no en portaven de paquet. M’explicaré: els paquets i les bosses eren cosa de dones. Portar un paquet no feia senyor, feia dona. Els senyors només podien portar el paquetet de les postres dels diumenges, perquè era un símbol de la seva condició: ells podien sortir de la pastisseria amb un tortell, una tortada o una safata de dolços, però era la dona qui havia de sortir del forn amb una barra de quilo. Recordo els temps en què consideràvem una raresa que els homes francesos fossin clients de la fleca i gosessin passejar tranquilament pel carrer amb una baguette a la mà. Però si els homes haguessim anat amb una bossa a la mà ens hauríen mirat malament. En canvi, avui portem paquets i bosses, i són com una mena de certificat de categoria social. I això que a vegades, amb aquestes bosses de disseny elegant hi solem portar dos quilos de patates o els calçotets bruts per a la “lavanderia”, vull dir de la rentaduria, perquè nosaltres no anem a “lavar”, anem a rentar.I ara, els homes també anem a comprar tant o més que les dones. Al mercat, cada dimecres es veuen més homes estirant el carret. I és bo això, perquè els homes saben comprar més bé que les dones. De seguit veuen si els enganyen o no. La gent no vol que l’enredin. (Fragments de monolègs radiofònics d’ara fa 10 anys. Ràdio Banyoles, 2003).