dissabte, 31 d’agost de 2013

"Typical Spanish Show"

M’agrada caminar a l’estiu per la sorra de la platja. A més a més, hi ha bones vistes. Però a la platja no tot és morenor. Jo me’n recordo del temps de les sueques, cap allà als anys 60 o 70 que feien obrir els ulls a tots els que anaven a xipotejar per la platja. La noia estrangera que arribava a la Costa Brava trencava tots els reglaments i prohibicions del país. Tant li feia que fossin de França, de Londres o de la Conximbamba; totes les estrangeres eren sueques. I venien aquí per escalivar-se la pell i per escalivar-ne algun d’aquells que tenien gana endarrerida. Es socarrimaven la pell, s’escalfaven l’estòmac amb bons tragos de vi, es cremaven els llavis, i a les nits s’amanyagaven estirades a la platja en lluna plena. Hi havia tant de “romance” a la platja que al cap de pocs anys algunes sueques van reclamar responsabilitats paternes als lligues que van tenir. Que voleu fer-hi!. El que es va fer, ja està fet, i molts que ho havien desfet, llavors ho van haver de refer. Ara és diferent. Ara això d’anar a caçar sueques s’ha acabat. Ara a tota la Costa Brava, des de la Brava fins a Marbella i a tocar Gibraltar,en comptes de sueques els hi arriben jubilats. I com que amb això no en tenen prou i necessiten que hi vagin sueques, què han de fer?. Doncs, mireu el que se’ls va acudir cap allà abaix a Marbella. Van contractar un bon grapat de sueques autèntiques de Suècia, uns “tiparrajos” que Déu n´hi dó, totes guapes, cultes i espetarrants, exclusivament per a passejar-se per la platja, als centres comercials i a les discoteques. Eren unes dones-objecte que només servien per a deixar-se veure i animar l’ambient perquè la gent pugués dir:”Escolta tú, cap allà baix a Marbella hi ha unes tíes pistonudes. Sueques de veritat. Hem d’anar-hi tíu!”. Pssst, que voleu que us digui?. A Platja d’Aro o a Lloret ho sabien arreglar més bé. No se’n veia cap de sueca. Només es veien “torus”. Jo mateix, un cop jubilat vaig assistir a un Typical Spanish Xou en una sala de festes d’aquelles especials per a jubilats i turistes. Ens van ficar a tot el ramat allà dintre i tots es barallaven per tenir la millor taula. Ens van portar una sangría que ens ho feia veure tot rodó. Comença l’espectacle i en surt un que diu: Madames, mesiés, lèidis and gentlemans, jubilés, dames, froilennin, señoras i caballeros. Bon suar, gudnai, gutenjàven, buona sera, buenas noches i bona nit”. Comença l’espectacle amb unes gitanes amb bata de cua i farbalans plens de llunes, remenant-se i cantant allò de “Mi jaca galopa y corta el viento camini..pom pom!--to de Jereeez... I després d’haver fet ballar l’aca, en surt un que fa veure que encenia un foc, i tots ballaven com índios al voltant de la foguera. “La danza del fuego”. Portaven els mateixos vestits arrossinats que van ballar els de “Mi jaca”, però com que hi posaven uns focus vermells semblaven nous. Uns arreplegats eren aquella pobra gent!, però els turistes estrangers que hi havia es feien un fart de picar de mans diguent Olé, i olé i olé. Després, a la mitja part van passar quatre noies eixerides a vendre discos i casettes de “Mi jaca”, “La danza del fuego” i el Bolero de Ravel, aquell que no s’acaba mai. Igual que en aquells vells temps en que passaven el barretet. Com que els hi vaig comprar un cassette, em van regalar aquell toro petit que el vaig haver de tirar a les escombraries perquè el gos de casa me’l va rossegar per tots costats. I mentrestant, els fotògrafus retrataven a tot bitxo. I la foto te la donaven de seguida com si fos un certificat d’estada i de bona conducta. La segona part del xou va començar amb una orquestra plena de bombos i platerets. Tocaven “Los sitios de Zaragoza” amb un patim patam de bombetes japoneses i amb una Agustina de Aragón darrera el “cañón” cantant “Que viva España”. Un pupurri, vaja!. I a l’últim surten unes lletres lluminoses com aquelles del final dels focs artificials de la festa major que diuen “Bones festes”. Quan marxàvem ens van donar un barret de mexicà, i com que no n’hi havia per tots, als últims els hi va tocar... mai diríeu què els hi va tocar?: un barret d’aquells dels burros que hi posen les orelles!. Typical Spanish Show”. Sortim al carrer i ens trobem amb el burro dels càntirs i amb un que ens vol vendre entrades per a una corrida de toros. Apa, home!. Vaig marxar pitant. I si no arriba a ser que al capdavall del carrer hi vaig veure un cadafalc i un músic que hi pujava una verra, us asseguro que no m’hagués cregut que em trobava a la Costa Brava. Allò semblava Vitigudino de Abajo. Per treure’m l’empatx em vaig asseure a un cafè per escoltar les sardanes i vaig demanar un pa amb tomata. Si si.. pa amb tomata!. Pa plastificat amb ketxup i encara gràcies. Aquí, a quatre passes de casa vaig enyorar el meu poble i em van venir ganes de cantar: Oh, dolça Catalunya,pàtria del meu cor, si no em donen pa amb tomàquet, un de gana es mor. (Monòlegs radiofònics d’ara fa 10 anys. Ràdio Banyoles, 2003).