divendres, 25 d’octubre de 2013

El riure, un bon medicament


Recordo que ja fa alguns estiu vaig anar a veure una pasarel.la de moda amb noies escardelenques en bikini. Jo no sé si les meves ulleres en comptes de multiplicar dividien, perquè us asseguro que vaig veure una sèrie de models que em van semblar uns sacs d’ossos,com si fossin fideus vivents, espaguettis esquelèctics. Algunes, altes com un sant pau, però seeeeques com un pal d’escombra. Noies carquinyolis!. Em vaig entretenir comptant les costelles perquè a moltes se’ls hi veia la pell i l’ós. Allò em va fer pensar que aquelles noies es devien passar tot l’any amb un règim rigorós perquè el seu tipus femení havia de ser prim per poder passejar i ballar per les pasarel.les. I sense badar!, Mirant de posar les cames bé creuant-les una davant de l’altra, perquè Dèu nos en guard que s’entrabanquessin i caiguessin a terra. Sentiríem un carric carrac d’ossos que ja podrien avisar de seguida l’ambulància.  En això d’aconseguir esquelets ambulants hi ha treballat molt la publicitat. Allò de perdre pes en una setmana fent una dieta s’ha posat de moda. I allò de prendre pastilles i potingues va “a tope” que diuen ara. Jo en conec una que es fa un tip de prendre pastilles per aprimar-se. Ja se n’ha rebaixat de quilos, ja”, però un dia em va dir que a les nits somiava molt, i no pas somnis eròtics, que això encara li seria divertit, no, no, es feia un tip de somiar escarbats i ratolins, amb uns xisclets que fa que té mig espantat el seu home. Avui dia hi ha massa comprimits i massa creure allò de l’ABANS i el DESPRÉS dels anuncis que pot portar al resultat del que sempre diem els catalans: Qui gemega ja ha rebut!. I el pitjor és que passen els dies, i les dones que han seguit el tractament es miren al mirall, i si si, els mateixos sacsons. No n’ha desaparegut ni un. Ja ho adverteix l’Associació de Consumidors: aneu alerta!. Però...quina és la dona que ho creu?. A l’estiu s’ha de lluir el tipus i molt més en aquesta tardor que és com un  estiu enmanllevat. Hi ha senyores maduretes, que quan van acompanyar la mainada a l’escola, després d’esmorzar juntes a un bar, es mengen crusants com aquell que res, i després comenten: Cinc quilos has perdut en deu dies?. No pot ser!. Com t’ho fas?- “-Oh, mira noia: sacrifici!. “.Ai, jo no ho puc pas fer!. Xavi, porta’m un altre crusant,!”. I vinga anar fent la xucamulla amb el crusant banyut. En aquells temps, en comptes de crusants menjàvem flaones, aquells cargols entortolligats que xucàvem a la xocolata desfeta. I mireu per on, aquella espècie de cargol fòssil ensucrat el va inventar un pastisser inspirant-se en els pentinats de les dones fets en forma d’espiral, com monyos. De les ensaimades i flaones ja n’haurien de dir monyos. Doncs, si, ara toca ser primes. És l’última moda. Una veïna de casa em deia fa pocs dies: “Estic desesperada. No sé com fer-ho per aprimar-me. Ho he provat tot. I no hi ha manera....”. Senyora, si vol un consell, m’escolti. Va?. Obro un consultori: En primer lloc, senyora, vosté no està massa grassa.El que no està és esquelètica. El que ha de fer és acceptar els fets tal com es presenten. No es preocupi de coses supèrflues i insignificants com aquesta. Si tan preocupada està, vagi amb un bon metge especialista, que li donarà bons consells. El que passa, senyora, és que aquest és un mòn de mones i ens fan ballar al só que volen. A mi, els anys i l’experiència em diuen que cadascú s’ha de guiar pel seu propi seny. No sé si la convenceré, senyora. Em sembla que no. S’han de sapiguer portar amb resignació i santa conformitat els nostres 70 quilos. Que tampoc n’hi ha per desesperar-se. A més a més, senyora, i ara per acabar li tiraré un “piropo”, una floreta perquè estigui ben contenta. Vosté, senyora, és una “prima plena”. He, he!. Que per molts anys. Apa, dona, rigui, rigui! Que això sí que fa aprimar. Ah, no ho sabía? Si senyora, si. El riure és un medicament bó per a tot. No sabeu que als Estats Units hi ha un establiment que curen fent riure?. Nooo?. Us ho explico: és un establiment sanitari que entre els seus serveis han instal.lat una “sala de riure”. Per estimular els seus pacients a riure, aquestes sales disposen de vídeos que deuen programar pel.licules còmiques, suposo, jocs divertits i actuacions diàries d’humoristes de reconeguda eficàcia. Diuen que per a casos greus,aquestes sales compten amb la URI (Unitat de Rialles Intensives). Es clar que també han de vigilar molt, perquè el riure a vegades pot ser escandalós. Però vaja, la iniciativa d’aquest hospital nord-americà fa pensar que el riure prova. Jo ja m’imagino a l’infermera que deu dir al malalt que és internat: Ara és l’hora que ha d’anar a riure una estona”. Què us sembla?. Em sembla que en algun  Casal de Jubilats ja han començat a fer-ne de tant en tant  algunes sessions. Es bo això de que hi hagi una sala de riure. I ben mirat potser també aniria bé una sala al nostre Ajuntament. A vegades, després d’un Ple a la sala de sessions, per alleugerir els nervis es podria passar una estona a la sala de riure. Què li sembla, senyor alcalde? Ha!, ha!,ha!. Aaai, no em feu pas riure!.