dijous, 3 d’octubre de 2013

La saga dels Vilanova


En motiu del decès d’un gran amic –en Xavier Vilanova- el meu pensament   m’ha portat a reviure els anys en que vaig conèixer el seu pare –Miquel- a l’escenari del teatre del Círcol de Catòlics. Eren els anys de la meva joventut quan tot just iniciava l’activitat d’aficionat al teatre banyolí. El pare d’en Xavi era un senyor amable que actuava a la Secció Recreativa del Círcol de Catòlics, entitat que sempre va apreciar i a la que hi dedicà moltes hores. En el teatre fou un dels actors que millor sapigué desgranar els versos intrincallats del Luzbel dels “Pastorcillos” en castellà, com també atrevint-se a fer un “alcalde Borrego” lligat amb aquell pobre Bato jovenet que era jo mateix, però sempre mostrant-se com “un senyor de l’escena” interpretant un fiscal de l’obra judicial “¿Quien es el culpable?” o el d’una persona de seny que donava consells al novell advocat “Don Gonzalo” parlant-li del Dret Català.

 

Al cap d’uns anys vaig conèixer  en Xavi, el nen que seguia al seu pare i a les seves germanes, Montserrat i Maria Rosa amb el grup de teatre per la província de Girona. Ja de jove – es posà a estudiar i a l´edat de 22 anys obtingué la “Licenciatura de Ciencias Económicas” a la Universitat de Barcelona. Al cap de deu anys, aquell jove fet i pastat com el seu pare, per les festes nadalenques havia de pujar a l’escenari del teatre del Cercle de Catòlics per oferir-nos el Luzbel dels Pastorets i del personatge de l’advocat de “Don Gonzalo o l’orgull del gec”en la línia del seu progenitor, sempre cordial i benvolent en els assaigs, i posant més endavant, ja en el teatre Municipal, tot el seu saber i bona dicció en el monòleg elaborat per Jaume Farriol en l’inici del festival “Rusiñol, ara i sempre” del que ell sempre  considerà com un dels papers en que s’hi lliurà amb més satisfacció, com també en el Lluiset de la “Rapsòdia en blau” que ens demostrà el sorprenent punt exacte d’humor, si bé de tant en tant havia d’aguantar-se el riure al costat de la carrandella de nois espantats que feien la instrucció militar sota l’ordenança del capità “manco” i guenyo que els escridassava, i del mestre que l’ hi preguntava: “¿Porque crees que fué en España donde se inventó la herradura?”, i ell, alumne despistat i dubitatiu contestava: “Porque habia tantos burros!”, mentre el mestre, estupefacte i furiós l’amenaçava amb el crit: “De cara a la pared!!”.

 

Sorprenent fou en Xavi Vilanova en l’escena banyolina, com ho seria anys a venir el seu fill Lluis recitant altra volta els textos dels Pastorets-  ja en la nostra llengua catalana. I en els actes en els que també hi assistiria l’altre fill, en Miquel, qui com a membre de l’Ajuntament de la ciutat, en la presentació del llibre de la història del teatre, sabria traçar amb emotives paraules l’esforç col.lectiu d’un poble en la cultura banyolina en el que tota la família Vilanova hi han estat enllaçats per enfortir-la amb la seva presència, i  en la que hi ha ajudat amb la seva gran força,  l’esposa i mare que ha estat  Joana Cullell, qui des de la seva joventut, també trepitjà el ja desaparegut teatre del Cercle de Catòlics, i ja en el Municipal acompanyant algunes vegades al seu marit, l’home que amb el somriure a flor de llavi tingué la valentia de sortir a l’escenari en la darrera representació del dia de Reis per donar l’últim adèu als seus amics. En el seu mutis, vaig recollir-lo amb una forta abraçada que ell aplegà amb emoció en l’esbós del bell  somriure dels Vilanova.

2 comentaris:

Jordi Xena Ballada ha dit...

En Xavi era dels grans quant la nostra colla feia el primer curs a l’Acadèmia. Els veiem amb el respecte que donava una diferencia d’edat que avui es veu ridícula. L’edat ens ha apropat però no pas el respecte que sempre l’hi he tingut, i explicaré el perquè amb dues anècdotes. La primera les classes que sense cobrar em va donar al meu ingrés a la facultat d’econòmiques a Barcelona en els anys seixanta i la segona quant em va permetre participar en el seu grup de música. Suposo que es poc conegut però ell i en Salvador Oliva Llinas, formaven un duet d’harmòniques. Es volien presentar en un concurs que es feia a Olot però calia ser un trio. El tercer vaig ser un servidor i es va guanyar el segon premi. La Teisa de bon matí i un únic assaig a casa del seu cunyat que recordo era el director de la Meravella.
Tot plegat em que ve a la memòria en el dia trist que ha faltat. Ell com a part important de un entorn que desapareix de mica en mica i que ensenya el camí inexorable dels que tenim per futur més el ahir, que no pas el demà

Blogger ha dit...

Sprinter - ChokeLine (170BPM)