divendres, 22 de novembre de 2013

De compres

Passejant pels carrers i places de Banyoles m’he aturat a contemplar aparadors on hi havia estocs de sabates.De sabateries n’hi ha moltes, però abans n’hi havia moltes més, si bé eren sabateries que no venien sabates, només les arreglaven. En dèiem ataconadors. Però el que hi havia més eren espardenyeries. D’espardenyers i esclopeters n’hi havia a tots els carrers. Els ataconadors tenien molta feina perque la gent feia durar molt més les sabates; et posaven mitges soles i talons, i apa!, “narinant!”. No es llançava res, tot s’aprofitava; no com ara, que si t’estreny una sabata ja es llença a l’abocador. Bé, el cas és que avui he vist moltes sabates i se m’ha ocorregut de parlar-vos-en perquè des de l’antigor hi ha hagut “dites” sobre les sabates, que si no les sabeu us en faré cinc cèntims perquè us divertirà escoltar-ho. Qui és que no ha sentit dir que “és més beneit i més curt que una sabata?. Doncs, sí, això es deia, i encara es diu d’una persona curta d’enteniment. I si caminem molt, alerta! “que no guanyem ni per sabates”.  El que heu de fer és “posar-vos bé les sabates” perquè així estareu previnguts, però  “procurar no allargar més el peu que la sabata”, o sigui que no us extralimiteu, que no feu més del que es pot fer normalment. Es clar que jo no us conec gaire bé, i no sé pas “quin peu calçeu”. Jo sé que conec a alguns dels que m’escolteu, però no us conec a tots, si bé del que estic més segur és que  sóc molt inferior a molts de vosaltres, ·”que no us arribo ni a la sola de la sabata”. Però... “cada qual se sap on li apreta la sabata”. Només us desitjo que sapigueu trobar sempre “la sabata del vostre peu”, que tingueu sort, i que no com aquell que li diuen que “du merda a la sabata”, noooo, val més que us diguin que “aneu amb una sabata i una espardenya” perquè avui, de despistats tots hi anem, I el que vull és que tots pogueu anar ben amples: “tant per tant, sabates grosses”. I, sobretot, procureu que no us diguin que “sou uns sabatasses”. Com tampoc que no us diguin això que segurament molts deuen pensar de mi: “aquest no el podem treure d’aquí ni amb fum de sabatots”. Si, home, sí que ho podeu fer, només heu de fer còrrer el dial de la ràdio i posar una altra emissora. Però no us ho aconsello: no sigueu sabatots i escolteu sempre Ràdio Banyoles. Perquè aquí, de tant en tant també fem riure, que és el que convé: riure. El riure millora la digestió i activa el sistema circulatori, s’allibera adrelina i se segreguen endorfines que és la droga del benestar. Doncs, avui, com us deia, m’he passat tot el matí mirant aparadors de botigues de sabates, i havent dinat, amb la familia ens hem arribat fins a un centre comercial de Barcelona. Valga’m Déu si n’hi havia de coses!. Vaig comprar, vaig comprar... res no vaig comprar!. Hi vaig anar a passejar!. Allà hi ha de tot: bars, retaurants, sales de cinema, de tot!. I com que tothom ho regira tot, jo també em vaig posar a regirar americanes. Les dones regiraven faldilles i bruses i les deixaven rebregades sobre el taulell,i ningú els deia res. La iaia disfrutava molt, només patia per anar a missa, i en el centre comercial no hi va trobar cap església. Se’ns va empipar i ens va dir que a ella no la treguessin del seu poble, que allà encara hi queden botigues d’aquelles del seu temps, d’aquelles que hi pots comprar arengades i cigrons i pots fer-la petar amb les botigueres. Vam estar-hi fins a les deu de la nit. No hi vam sopar perquè ho vam trobar massa car. I quan vam sortir vam anar a un MacDonalds a cruspir-nos una barreta llarga amb formatge per la iaia, però només va voler xuclar un gelat que ens va costar un euro.

(Fragments de monòlegs radiofònics d’ara fa 10 anys. Ràdio Banyoles. Estiu 2003).