divendres, 27 de desembre de 2013

Fregits i refregits

N ’hi ha que mengen de tot, però nois, jo tinc un amic que el metge li ha prohibit que no unti gaire els menjars amb oli. Ja ho veieu: l’oli d’oliva, tan lluent i tan groc en una amanida, i que lliga tan bé amb el verd de l’enciam i l’escarola i el vermell del pebrot i de la tomata, au, ves per on, si el fregeixes...quimícament es degrada i ens empastifa de colesterol. Res d’oli d’oliva”, li ha dit el metge. Ni per amanir!. És millor l’oli de cacauet. Vés per on!. De cacauet!. Aquell de Mallorca que ven cacauets es farà ric fent oli de cacauet. He, he!. Es veu que l’oli de cacauet i el de girasol no fan ni una gota de colesterol. Per la sang va molt bé, però, nois, fot una pudor que sembla aiguarràs. A aquest meu amic, però, com que li agraden molt els fregits, ja ha enviat els metges a “fregir espàrrecs”. I és clar, home!. Sabeu perquè els grecs i els romans van arribar tan lluny?. Perquè fregien amb oli d’oliva. Es que sempre se n`’han menjat de fregits. I malament qui no fregeix. Ara mateix m’espera la dona a la cuina per ajudar-la a fregir. A fregir bé, eh, perquè es pot fregir de moltes maneres. I malamant rai si ens diuen que l’hem fregida. Mireu, una veïna de casa, fa poc que va dir a l’altra veïna: “·Vosté senyora Carme, no se queixi, que vosté tè un marit que és un sol, pobre Juanitu, jo si que estic passant un disgust de mort, no m’ho hauria pensat mai, després de 20 anys de casats, pobre de mi, senyora Carmeta, no ho digui a ningú, pero tinc proves que ell, el meu marit, me la fregeix amb la seva secretària, la gata maula, me l’està fregint, senyora Carmeta, me l’està fregint!. Quina vida la d’avui dia. Tot està plé de fregits i refregits. Mireu una revista, obriu-la per qualsevol pàgina, i només veureu parelles que estan fregint i refregint. Qui no la fregeix amb una, , la fregeix amb una altra!. Es que som en uns temps en que ja no podem dir el que deia Adam a l’Eva, allò que “ets l’única dona de la meva vida”. Ai, fillets, som en uns temps en que hem de mirar de no perdre el cap, però també ho deia la Maria Antonieta i ja sabeu on va anar a rodar el seu cap. I avui n’hi ha tants i tants!. Es que no tenen res al cap. Com, per exemple una Miss d’aquestes que premien cada any, d’aquestes dones imponents que de cop i volta es preocupen perquè el seu físic perd el físic. N’hi ha una que està preocupada pel seu bum-bum. Ella en diu bum-bum, però a la foto que he vist ensenya el pompis. Diu que el seu bum-bum li sembla escàs i que està pensant a passar pel quiròfan per millorar-lo. I això que ja l’ha millorat altres vegades perquè els seu cos ha sofert 19 retocs, entre aixecament de pits, reducció de malucs, perfilat de cuixes, arrodoniment de pòmuls i depilacions permanents a les engonals i a les aixelles. Però no en té prou: li falta el seu bum-bum!.. Ai, quin mòn de mones!.

Bé, us desitjo a tots un bon any 2014. Aquest serà un any de molt bum-bum. Ens en diràn de molt grosses. Oi que sí?.  Nosaltres, però, ho suportarem tot. I sabrem i farem molt de bum bum amb el nostre SÍ doble. Oi que Sí?.

Esperem que no ens la fregeixin.

dimarts, 3 de desembre de 2013

Les formigues de Sant Patllari

Us agrada pujar muntanyes?. A l’estiu i a la bona tardor hi ha molts excursionistes que pugen a les muntanyes. Alguns se’n van cap a la Cotximbamba, quan més lluny millor,però també n’hi ha que pugen les muntanyes de casa nostra. Perquè, per si no ho sabessiu, el Pla de l’Estany no és tot pla. També tenim muntanyes. Més d’una vegada he pensat pujar a aquelles que cada dia veièm a l’altre costat de l’estany, i en uns temps ja vaig pujar-ne algunes fent excursionisme. Ara es pot arribar a Rocacorba, a la Mare de Déu del Mont i a Sant Patllari en cotxe. Encara que un jocós poeta banyolí del segle passat va fer el rodolí aquest que diu: “Amb un auto a Sant Patllari – no proveu pas de pujar-hi”, és clar que avui no podeu pujar-hi en un autocar, però de jeeps n´hi ha pujat un munt, i potser en Rafel Cuenca s’hi haurà enfilat més d’una vegada amb el seu tracanet. I potser fins i tot hi haurà pujat per veure l’espectacle de les formigues.  Perquè a sant Patllari, durant molts anys s’hi ha pogut anar a veure volar formigues. Ho diu el nostre especialista en animalets, en Josep Maria Massip, en un article que vaig llegir al  Butlletí del Consell Comarcal. Per l’aplec de Sant Patllari que es fa al setembre us hi podeu arribar per veure les formigues alades, les formigues que volen. En Massip diu que aquesta denominació popular no ens l’hauríem de deixar perdre. I ens explica la relació de l’Aplec de les formigues, que es veu que per aquí en tenim una bona representació d’algunes espècies que s’haurien de catalogar. Jo no em veig pas en cor d’emportar-me una llibreta en les meves sortides pel Pla de l’Estany i anar apuntant les espècies de formigues, i és que aquest diminut animalet em molesta si se’m fica dintre el cos, com ara mateix està fent-me pessigolles una de les que s’ha escapat d’un niu del pati de casa. Aaai, em fa una frisança...! I amb permís del nostre estudiós Massip, em veuré obligat a bombardejar-ne algunes amb el palmell de la mà. Ho sento, perquè sóc dels del NO a la guerra, però m’hi va la pell i...i...i...maliatsiga la formiga!. Es que si, com diuen,les formigues es multipliquen fins que de cada una en neixen 200, avui no sortiré viu d’aquesta casa. Doncs, això que diu en Massip: es veu que aquell bon excursionista que era l’Anton Prat va escriure en una publicació que es va fer en motiu de la restauració de l’ermita de Sant Patllari, que “les formigues es donaven cita allà a l’ermita, i que hi anaven a morir milions i milions de petites formigues alades, formant una catifa d’un pam de gruix”. Però es veu que els hi van declarar la guerra i les van matar totes, ja que hi ha una dita popular que diu: “per sant Agustí, les formigues a Sant Patllari van morir”. Però encara, cada any les formigues van a l’aplec formant-ne grans eixams. Si us agrada l’espectacle, pugeu, doncs, a Sant Patllari. Jo no penso pas anar-hi. Perquè prou treballs que tinc en treure’m de sobre aquest trío de formigues que em formiguegen el cos. Amb el vostre permís em trec la camisa per veure si les atrapo. Es la guerra!,que dirien els germans Marx.