dimecres, 29 de gener de 2014


Homenatge pòstum a la burra d’Els Pastorets

 

Hi èrem gairebé tots els que en les passades festes nadalenques havíem ofert un tast dels Pastorets en un muntatge en el que combinavem textos en català/castellà. Pastors, dimonis i àngels envoltant al pianista Pere Frigolé que teclejava tots els acords d’Els Pastorets de Banyoles. A l’Hospital de Dia de la Clínica Salus vam emocionar als residents, així com també a La Solana. Però la cloenda pastoral, angelical i endimoniada va ser aquest diumenge 26 de gener a la residència  Santa Teresa Jornet. Hi mancava el dimoni gros, el Luzbel Joan Solana que en aquests dies té prou feina per dirigir el musical “Josafat” al teatre Municipal de Girona. Però de dimonis no ens en faltaven. Teníem en Celrà, en Pol, en Quimet dels Manaies, en Pitu Duran i la més demoníaca de tots, la Paquita amb la capa de disseny Xiribic xiribic pom pom de can Papitu Comalat.

I apa, a cantar i a recitar els versos entrincollats dels “Pastorcillus”, a esbravar-nos i enlluernar-nos amb la cuirassa i el sabre relluent de la Fina Julbe, amb la punta afilada sobre el pit del dimoni gros, cridant-lo: “Altanero!” I “Lucifer, no más disputas!”, rematant-lo amb el crit de “¿Quien como Dios?”. I ja em teniu el Satán manaia Quimet Duran allargassat pel terra llençant la forca als peus del pianista.

La novetat d’aquest any era poder veure la burra de fusta que els nostres avis o besavis havien pogut contemplar en el vell teatre del Catòlics del carrer de l’Abeurador, la burra de fusta que havia desaparegut del teatre antic del Catòlics, la burra que ens havien dit que havia estat pintada per l’artista banyolí Manuel Pigem, i que alguns vam veure repassada per Joan de Palau i Esteve Juncá, i anys després rejovenida per l’artista Met Geli. I ha estat en aquest diumenge de sant Antoni dels burros com l’hem homenatjat petonejant-li el morro i cantant allò de “apa, vamos andando que ya por fin te quejas de estar parado”. I que “después de tantas lluvias, saldrá la hierba”. I semblava que ens mirava, ens mirava amb aquell seu ull gegant, relluent, com si d’ell se li escapés la darrera llàgrima abans de que les flames del foc la petarrellessin destrossant.li la corcadura pictòrica del seu cos tants anys rejovenit per la bona fusta treballada a la fusteria de can Ceba del carrer de Santa Maria.

divendres, 24 de gener de 2014


La burra d’Els Pastorets

 

Ha ressuscitat. No l’havia vist des dels llunyans temps d’Els Pastorets que fèiem en llengua castellana en el teatre del Círcol de Catòlics al carrer de l’Abeurador. Jo, llavors era el jove pastor Bato que cantava “Arre borriquito mio” acariciant el morro de la burreta de fusta que fèiem caminar arrossegant-la entre tots els pastors. Al’any 1943 la vam traslladar al nou teatre i la vam deixar abandonada en un racó del nou escenari de la plaça Major. Ja no la necessitàvem. En Els Pastorets ja hi sortiria una  burra autèntica de carn i ossos que ens la guiaria, vestit amb samarra de pastor, el jove Josep Ramió, -una burra de debó que els reis Mags de l’Orient li van deixar al balcó de casa seva-. La nova burra va ser guiada caminant cap a Betlem, i al cap de 20 anys ja seria una altra burra de carn i ossos que seria conduïda pels apòstols a l’entrada d’un Jerusalem pintat per Joan de Palau, portant al Jesús de “La Passió de Banyoles”, mentre deixava anar flaones pudentes de tan espantada com estava en veure tanta gent removent branques de llaurer. Un cop abaixat el teló, en Ciset dels decorats, feina tenia a netejar i a perfumar l’escenari.

Van passar anys i més anys... Es va acabar La Passió, i ja no va sortir mai més cap burra a l’escenari. I... de cop i volta, una nit, des de casa vaig sentir un gran terrabastall. Va baixar el sostre del teatre dels Catòlics. Tot era pols. Tot eren runes. Tot aixafat. Butaques, decorats, llums, focus...No quedava res dret. Es va fer una agran neteja. No es va aprofitar res. Però....mireu, mireu!. En un raconet de l’escenari semblava que hi havia uns ulls que ens miraven. Els enfoquem amb la llanterna, i.... oooh, oooh, mireu: és la burra de fusta dels vells Pastorets de teatre de l’Abeurador. Sí. Algú la devia deixar abandonada, recolzada a la paret entre vells fòtils. En Joan Geli se la va emportar, la va netejar i repintar. I la va tornar a deixar arraconada, aquesta vegada en els magatzems de la nau de la seva fàbrica. Fins ara, que tornarà a sortir relluenta a un escenari. Serà el diumenge, diada en la que a Banyoles es celebra la festa de Sant Antoni dels burros.  La Sussi ens la portarà lligada pel passadís central de la sala d’actes de l’Asil de Banyoles. L’acariciaré, i tornaré a cantar l´!Arre borriquito mio!”. I reviuré altra vegada la meva joventut.

divendres, 17 de gener de 2014

Les hem passat putes.



Cal dir-ho clar. El nostre psicòleg ens recomana que no ens n’amaguem. Les hem passat molt putes. Si Xisca de Gardi no se’n ha anat a “tomar pel cul” és perquè abans d’anyocar-nos vàrem tenir un últim moment de lucidesa i vàrem traspassar el timó al mestre Joan Olivas. Només un supervivent de mil  batalles com ell, podia mantenir a la superfície aquest vaixell foradat per tots costats. La resta hem estat tot aquest temps a les cambres de la nau, rujant a tort i a dret, amb una suor freda i amb pell de gallina. Els hem passat molt putes, i de fet encara no ens trobem massa bé.
El Comitè d’Orriols fa mesos que no sap qui és. Un dia es va cardar l’orinal per barret i encara li porta. Tan bon punt cardem un peu a terra ferma, convindrà urgentment que el visiti un metge. Ha perdut tota noció sobre qui és i Déu nos en guard de cridar-lo pel seu nom, que deixa anar un reguitzell de renecs com no havia sentit des de l’època d’en Pallicer al Camp del Banyoles. D’en Mastegatatxes ja no sé què pensar-ne. M’han dit que tragina per la bodega rosegant ferros i claus maleint la Ramona i etzibant proclames a favor de la gamba de Palamós. De la resta de tripulació no en sé res de res... Només sé que el vaixell és en bones mans i que, em sembla que ja ho he dit, els hem passat molt, però que molt putes.
Enrere queden els temps de les Volldams, de les fartaneres i els sopars a can Garriga amb cava Juvé i Camps amb copes Pompadour. Enyorem l’època en que fórem respectats fins al punt de retratar-nos amb més millor de la nostra estimada Banyoles a l’entrada del Municipal. Tan d’èxit ens va embafar. Com aquell anarquista que va assolir tal quota de lideratge que va haver de ser assassinat, Xisca de Gardi ens vàrem arribar a creure més importants que Banyoles, fins al punt que la purga ha resultat descomunal.
Amb un orinal al cap, xuclant caps de gamba de Palamós o rujant com la nena de l’exorcista, Xisca de Gardi resisteix. Xisca sap que hi sou tots, en Sacutell, el Contramestre, en Vaqueta, el Gallego... Xisca viu i no necessita un 2.0. Tornaran els bon temps, tornaran les Vollsdams i les xavacaneries, perquè malgrat que les estem passant “canutes”, sota la batuta del mestre Olivas, el bot arribarà a bon port. Més que mai: Visca nosaltres i els que son com nosaltres. Quedi dit.