dimecres, 29 de gener de 2014


Homenatge pòstum a la burra d’Els Pastorets

 

Hi èrem gairebé tots els que en les passades festes nadalenques havíem ofert un tast dels Pastorets en un muntatge en el que combinavem textos en català/castellà. Pastors, dimonis i àngels envoltant al pianista Pere Frigolé que teclejava tots els acords d’Els Pastorets de Banyoles. A l’Hospital de Dia de la Clínica Salus vam emocionar als residents, així com també a La Solana. Però la cloenda pastoral, angelical i endimoniada va ser aquest diumenge 26 de gener a la residència  Santa Teresa Jornet. Hi mancava el dimoni gros, el Luzbel Joan Solana que en aquests dies té prou feina per dirigir el musical “Josafat” al teatre Municipal de Girona. Però de dimonis no ens en faltaven. Teníem en Celrà, en Pol, en Quimet dels Manaies, en Pitu Duran i la més demoníaca de tots, la Paquita amb la capa de disseny Xiribic xiribic pom pom de can Papitu Comalat.

I apa, a cantar i a recitar els versos entrincollats dels “Pastorcillus”, a esbravar-nos i enlluernar-nos amb la cuirassa i el sabre relluent de la Fina Julbe, amb la punta afilada sobre el pit del dimoni gros, cridant-lo: “Altanero!” I “Lucifer, no más disputas!”, rematant-lo amb el crit de “¿Quien como Dios?”. I ja em teniu el Satán manaia Quimet Duran allargassat pel terra llençant la forca als peus del pianista.

La novetat d’aquest any era poder veure la burra de fusta que els nostres avis o besavis havien pogut contemplar en el vell teatre del Catòlics del carrer de l’Abeurador, la burra de fusta que havia desaparegut del teatre antic del Catòlics, la burra que ens havien dit que havia estat pintada per l’artista banyolí Manuel Pigem, i que alguns vam veure repassada per Joan de Palau i Esteve Juncá, i anys després rejovenida per l’artista Met Geli. I ha estat en aquest diumenge de sant Antoni dels burros com l’hem homenatjat petonejant-li el morro i cantant allò de “apa, vamos andando que ya por fin te quejas de estar parado”. I que “después de tantas lluvias, saldrá la hierba”. I semblava que ens mirava, ens mirava amb aquell seu ull gegant, relluent, com si d’ell se li escapés la darrera llàgrima abans de que les flames del foc la petarrellessin destrossant.li la corcadura pictòrica del seu cos tants anys rejovenit per la bona fusta treballada a la fusteria de can Ceba del carrer de Santa Maria.