divendres, 2 de maig de 2014

Passi-ho bé, mossèn!


Quan vaig fer de “capellà”

 

  Vaig posar-me una sotana vella que em va deixar un capellà autèntic. M’arribava fins als peus. Quan me la vaig emprovar els que em contemplaven es van posar a riure. Ja anem bé!, vaig pensar. Es tractava de fer riure els espectadors que assistirien a la representació de la comèdia de Santiago Rusiñol “Els jocs florals de Canprosa”. Va ser un dels primers espectacles festa-majoners en el nostre teatre Municipal. Em sembla que era a l’any 1995. Vàlgam Déu com passa el temps!. L’obra de Rusiñol és una paròdia dels Jocs Florals que quan es va estrenar a Barcelona fa una barbaritat d’anys  va fer emprenyar a molta gent perquè semblava que se’n fotía dels Jocs Floralescos amb premis als poetes del “Gay Saber”. Però aquella paròdia floralesca del nostre Municipal va ser la cloenda d’un Homenatge a Rusiñol en la que vam representar dues comedietes més que ara no és el cas de parlar-ne. En aquell festival florelescu tots els “participants” estàven asseguts a les butaques encoixinades del nou  teatre banyolí, esperant que els cridessin per pujar a l’escenari a llegir cadascú el seu poema. I de cop i  volta va travessar el passadís el sacerdot poeta que es va empescar unes sortides dialèctiques amb els espectadors que es tronxaven de riure  en veure aquell capellà amb  bonet al cap que quan s’el treia se l’hi  veia la tonsura, o sigui una rodoneta al cap que el punyateru i bon amic Enric Tubert em va encastar entremig dels cabells perquè deia que en aquells temps els capellans portaven la tonsura. I amb aquesta indumentària, arremangant-me la sotana vaig pujar l’escala cap a l’escenari. Encara guardo la foto amb la meva expressió devota amb una ma aguantant el missal i amb l’altra el paperet de la poesia  procurant fer una cara de bon-jan llegint el rodolinesc poema floralesc. En acabat aquell recital, de cop i volta va aparèixer pels passadissos la Coral Floralesca que va inventar en “Farri” reunint un bon reguitzell de cantants “novatos”, dels que alguns, anys  a venir es convertirien en els Operetterus que haurien de recòrrer tota Europa, si bé en aquella jocosa paròdia floralesca, les noies sortien ben enramades i amb corones de flors al cap i els nois – alguns amb bigotassos de can Mateu engomats o relligats- transitarien pels passadissos del teatre portant el pendó d’una Coral que des de dalt de l’escenari ens cantaria la cançó més independentista de tots els temps.

Doncs, si, és l’única vegada que he fet de capellà. Demanant la independència del nostre país!. I cantant tots plegats:

 

Glòria, catalans cantem!

Cantem amb l’ànima!,

Un crit i una sola veu!

Visca la pàtria!

La nostra terra és redimida!

El gran moment és arribat!

Fòra els ultratges!. Lluny la mentida!

Ningú ens prendrà la nostra llibertat!.