Xisca de Gardi

Què se n'ha fet d'en Miquel Vidal i Roura?

2012-01-28T06:10:00.000-04:00

Remenant papers esbarriats he trobat unes pàgines en les que hi ha una entrevista a Miquel Vidal Roura que no sé per quins motius no es va publicar en el seu temps a la Revista de Banyoles. M’he fet un tip de xatejar per Internet i no hi ha manera de que em surti aquest “artista” del Pla de l’Estany que ja fa molts anys va desaparèixer de Banyoles. Qui és en Miquel Vidal Roura?. Repassem les meves notes esbarriades: Va néixer a l’any 1956 a Banyoles. Va anar a l’escola de la Vila i va tenir de mestres a Benet Tarradas, Compte i Ribas. A Usall va ser escolà amb mossèn Compte. Va jugar a futbol a la penya d’en Sidru i amb Bombes Espa, amb Joan Solana d’entrenador. Era en l’època forta de les penyes infantils, quan es va inaugurar el nou Estadi. Va tenir pànic en les classes d’Albert Stofberg al Club Natació que segons digué el feien posar histèric. Li agradava el futbol, el dibuix, i en matemàtiques era un vertader desastre. La nota era sempre un zero com una casa. El seu pare (un pagès de Crespià) deia que el seu noi era un “despistat”. Es va cansar d’estudiar, i es va posar a treballar de mecànic al garatge Oller. El 1971 amb els seus pares, anà a viure a Girona, i allí va fer el que realment li agradava: estudiar belles arts, atletisme. Treballà de mecànic a la Seat. Fa la “mili” a Ceuta. Se’n riu de l’uniforme i troba absurd tot el que allí fa. Acabada la mili torna al treball, però no li agrada, llença la caixa d’eines i es posa a vendre calculadores i màquines d’escriure. Vol conèixer món. Té vocació artística. Per primera vegada apareix en públic seguint els Carnavals de la província. Va als concursos de balls. Crea un personatge, Speedy Gonzalez acompanyat d’un ninot. És l’època del rock and roll. Diu que és feliç. “La gent es diverteix i jo també”, afirma. En un concurs televisiu el refusen. Li ve la febre d’en Travolta. Diu que allò li provocà el “chispazo”. Recorre campings i discoteques per la Costa Brava. I allí comença la seva “vena artística”. És El gran Michel. No funciona i el canvia per Michael Coppello. Se’n va a Puerto Rico. I a Miami. Ha de vendre “chorizos españoles”. Se’n va a l’Equador carregat amb quatre maletes. Torna a fer de mecànic, però se n’atipa. Fa paròdies en festes particulars i en unes mansions “increibles”, segons ell. A Quito es presenta a un programa de televisió en directe. Actua en discoteques. Dels diners que fa se’n va a Panamà. Treballa amb la Rocío Durcal. La crítica el deixa bé. En una columna d’un diari paraguià, un amic s’inventa que Michael Coppello “está empeñado en casarse con una panameña dieciochoañera que tiene que ser rica y muy bella. Espera respuesta en el Hotel América”. Té una infinitat de visites i trucades. A Panamà tenen èxit els seus shows que cobra en dòlars. “Qualsevol cobri en sucres o soles!”, diu. Fa alguns diners per poder tornar a Catalunya i passa unes bones vacances. A Barcelona i a Madrid actua en boites i discoteques. Retorna a Amèrica. El 1986, a Miami actua amb el nom de Dino Vidal a la sala d’un restaurant de cinc estrelles en un espectacle titulat “Les Violins”. Fa un número imitant a Popeye, el d’un escultor italià modelant a Adam i Eva, el d’un presoner d’Alcatraz i el d’un pobre mag que passa gana i no n’encerta ni una. Però fa gràcia, molta gràcia!. Prepara shows. Obté grans èxits en una paròdia de “Cantant sota la pluja” amb la veu original de Gene Kelly i amb dos paraigües a l’inrevés. I es fa un tip de representar “La muñeca hinchable”, en record d’una cançó de la Mondragon. Imita a Adriano Celentano. És la seva il.lusió!. En les entrevistes acostuma a dir que la seva inspiració va néixer a la vora de l’estany de Banyoles: “L’estany m’ha inspirat tota la meva bogeria”, diu. I afegeix “Ser banyolí és important, i ser català encara més. Els catalans em tenen molt de respecte”. Retreu sempre a Pau Casals, a Dalí, Cugat I Charlie Rivel. “Els Catalans han fet història”. I això l’anima. Ha actuat a la televisió peruana, en cabarets, en revistes musicals i en teatre. I a Hollywood va actuar en la pel.licula d’Adrian Lyne “Una proposició indecent”. Vaig veure la pel.licula i no sortia enlloc. Vaig tornar-la a veure a la tele i em va semblar que era aquell noi que es veia d’esquenes clavant un pal d’una bústia de Correus a l’entrada de la mansió d’en Robert Redford. I ja està!, ja he perdut la pista.
En Miquel Vidal deu tenir ara uns 55 anys. Encara canta i balla per les Amèriques aquest banyolí?. Que fa i on és en Miquel Vidal?. Si encara segueix actuant seria bo que es deixés caure per Banyoles. A l’escenari del Municipal o de l’Ateneu podria obrir les seves quatre maletes amb els fòtils del seu atrezzo de trastos màgics per treure i desplegar els seus paraigües desbranillats cantant sota la pluja.

L’avi Oli.

El camp d'aviació de Canaleta

2012-01-21T05:21:00.001-04:00

Un article de Jaume Fàbrega a Revista de Banyoles m’ha fet recordar la meva infantesa quan amb la meva mare anàvem gairebé tots els dies d’hivern a casa dels avis per escalfar-nos davant del foc a terra. A un costat del foc hi havia el banc alt amb respatller que en deien l’escon, i allí s’hi asseia l’avi que quan veia que hi érem tots començava a desgranar les denes del rosari que l’acabava a cops de cap mig endormiscat. Un cop acabat el rosari començàvem a fer torrades. Tots els que ens aplegàvem en aquell gran menjador-cuina de can Coll del carrer Nou esperàvem aquell moment. Despenjàvem l’olla del foc per tenir més espai per posar-hi les llesques de pa blanc i des d’allí, assegut en una llarga pedra que feia de banc anava vigilant que les llesques s’anessin torrant.
Érem tota una colla els de la família de can Coll del carrer Nou. L’avi ens contava dotzenes de vegades la “seva història de l’avió”, quan des del camp que menava sota can Puig va veure “terrissà” un avió. I ens deia que l’aviador va baixar i se li va acostar amb un mapa a la mà. No entenia pas el que deia aquell home que “xapurrava” un llenguatge estrany. “Va començar a venir gent cap al meu camp. Tots venien a veure l’avió. Carrabiners i guàrdies civils, i fins i tot els guàrdies municipals, l’Antonio i el Terrisser. “Aneu a buscar la Berta de can Teixidor del Terme que potser l’entendrà”. (La Berta Zeilinger era una noia austríaca que fugint de la Primera Guerra Mundial van acollir els del mas de can Brugada). I va ser la Berta qui va poder parlar amb l’aviador: “Diu que va a Barcelona a portar unes capses de llapissos Faber per a l’exposició, i vol saber on és, que s’ha perdut i es pensa que és a Perpinyà”. “Sou a Banyoles, que no heu vist l’estany des d’allà dalt?”. L’avioneta estava espatllada. L’avi deia: “És clar, a qui se li acudeix d’aterrisà” a un camp amb tantes terrosses, sense llaurar?”. Uns mecànics de can Pandai del carrer de Girona van “arreglar” l’avió. Van ser molt trempats!. Quina expectació per veure envolar l’avió! Mig Banyoles hi era. Puja l’aviador, arranca el motor. “Alerta a l’hèlice!. No us hi acosteu que us pot tallar el cap!”. Tothom fuig espantat. L’avioneta s’envola, frega un arbre de la riera de Canaleta, i plafff!! Se’n va de trompis a l’altre costat de la riera. Tots van a veure que ha passat. L’aviador baixa, tranquil. N’ha sortit viu. Tothom riu. Ha, ha,ha!. Els de can Pandai s’emporten peces de l’avioneta per arreglar-les. L’aviador ha d’esperar que li donin ordres des del seu país per saber el que ha de fer. De moment, que s’esperi. Passa una setmana a Banyoles a cos de rei. Tothom el convida. També l’avi Coll. “Recoi, quin golafre!” –ens diu contant la seva història vora del foc. “Ens va deixar mig rebost buit!”.
Al cap d’una setmana s’emporten les restes de l’avió en un camió. L’aviador dóna les gràcies als que l’han convidat. L’avi Coll ens deia que ho recordava tot. I que és veritat. “Hi ha retratus que hi surten tots: l’aviador, els carrabiners, els mecànics. Tothom “menus” jo. Ara del meu camp de Canaleta, els de la família ja en diem “el camp d’aviació de can Coll del carrer Nou”.
-Deixa’t de mandangues –li diu l’àvia- i vigila les torrades. Porta les tomates i els alls.Fregades amb all són molt bones. – Acosta’t, vora del foc, Martirià. I vina a menjar la torrada per agafar “alivio”, que després ens tocaràs una sardana.
En Martirià Font era el nét de Bordils que estudiava música a Banyoles. A casa dels avis hi feia vida. En Martirià tenia el piano a un costat del menjador, lluny del foc a terra. En acabat el sopar es posava a tocar la “Llevantina” i “El saltiró de la cardina” i jo l’acompanyava cantant. Durant la seva estada a casa dels avis em donava lliçons de piano i vaig aprendre a tocar les tecles del do, do, do, mi fa sol, re sol del “Xiribic, pom pom dels Pastorets. Llavors va venir la guerra, i en Martirià va marxar cap a Torroella de Montgrí. Si s’hagués quedat a Banyoles, avui jo ja seria un músic jubilat. Dels seus records d’infantesa en guardo els records del Xiribic pom pom dels Pastorets. I a l’escenari del teatre Municipal, en els dies nadalencs, cada any ho retrec i ho tinc present tocant les tecles del piano de l’Ultano Gómez:
Do, do, do...mi fa sol, mi fa sol re sol. Xiribic, xiribic, pom pom!

L’avi Oli

Dimiteixo

2012-01-12T13:25:00.000-04:00

Xisca de Gardi m’ha assignat el càrrec de ministre d’Indústria. Juro amb la mà posada en el full mig esparracat de la biblia xiscagardiana que no puc acceptar aquest càrrec ja que no entenc ni papa de la indústira de la nostra ciutat, si bé puc assegurar que en el meu treball de pedalador ciclista vaig poder ficar-me durant molts anys dintre tots els despatxos de les indústries banyolines, ja que la meva feina era la d’asseure’m cada dia davant de molts gerents industrials perquè em signessin papers bancaris. M’explico:
En el meu quefer diari començava el meu itinerari entrant al despatx de Chocolates Torras, on en Joan de les Corbates em lliurava els papers amb flaire xocolatera signats pel seu amo de ferro.
En el mateix carrer –Alvarez de Castro- entrava al despatx de Bombas Espa, que encara tenia flaire de l’antiga Xocolata Ametller.
En el despatx de can Xaló, ens trobàvem sovint amb altres bancaris com l’ Alemany, en Barraca i en Mañoses, esperant asseguts que ens toqués el torn mentre oloràvem els sacs de garrofes acabats de desembarcar al port de Barcelona.
Al carrrer Pare Claret em ficava a l’oficina de la fàbrica de Les Saques, i mentre complia amb la meva feina de cobrador bancari aprofitava el temps per parlar amb Miquel Vilanova que m’explicava els nous trucs que havia inventat per fer Els Pastorets al teatre del Catòlics.
A can Silet de les carreteres em presentava davant les finestretes on treia el cap en Pitu Duran, qui després de fer la feina, em treia de la butxaca un paperet del diari Los Sitios que deia que ell, jugant a baloncestu era “el mejor encestador de la provincia”.
A can Trull, era en Quimet Romans el que treia el cap per la finestreta, dient-me si el diumenge vinent podria fer d’apuntador al teatre dels Catòlics.
Pujant pel carrer de Girona em ficava a la fàbrica de l’Esquinça-Gorres que era l’amo del ram de la pell darrera els barrots de ferro de la seva fàbrica.
A “Curtidos y Charolinas Turró”, em rebia el que havia de ser alcalde et in saecula secolurum.
A can Nap, travessant, ensumant i trepitjant ruscla, arribava al despatx on em feien seure davant d’una taula mentre repassaven factures, i jo mirava el terra sense poder aguantar-me el riure en veure aquell senyor grassonet i curt d’estatura que no tocava de peus a terra.
A la fàbrica de can Franch, m’asseia i contemplava en Tis i en Tago carregats de guants.
A la de can Prat de davant la font del carrer de Girona, mentre esperava contemplava per la finestreta -en els dies de mercat- com els pagesos entraven, carregats de cistells, a fer el toc a l’hostal del davant.
A can Boix baster, mentre em pagaven, m’havia d’arraconar perquè sortia la burra de l’estable travessant l’obrador.
A can Juncà, en una raconada del capdamunt del carrer de Guèmol,- al costat de can Carreras de les caixes de fusta-, em presentava davant de dos dels germans que remenaven una monumental perola de cola fent les primeres gelatines.
Al molí de can Pararols em feien esperar fins que acabaven de moldre.
I a can Silet de les bigues i rajoles acabava el meu recorregut per les indústries i comerços banyolins , dels que me n’he deixat més de la meitat perquè ja em fan plorar tants de records antics.
Ja veieu, doncs, senyors de Xisca de Gardi, que no puc acceptar el càrrec de ministre d’Indústria perquè les llàgrimes em caurien dels ulls en pensar amb tantes indústries desaparegudes. Indústries que jo he conegut només a través de despatxos i finestretes. Poseu-me, si us plau, en un altre ministeri. Per exemple, el d’Esports, ja que durant anys i panys vaig fer-me un tip de pedalar en bicicleta per anar a emprenyar tots els comerços i indústries banyolines.
Pel meu recorregut diari per tots els carrers de la ciutat en bicicleta bancària, res no m’hauria fet més feliç que se m’hagués concedit un dels premis que més he aspirat: el de millor esportista banyolí. Només per demanar aquest guardó podria acceptar la cartera d’esports de Xisca de Gardi. És aquesta la que em pertoca.
Vtre, affmm.i molt il.lustre s.s. Signat: Avi Oli

El govern a l'ombra

2011-12-22T08:19:00.000-04:00

Reunió maratoniana del Politburó de Xisca de Gardi en un lloc remot de la comarca. Els periodistes esperaven al peu de la Mare de Déu del Món però, com sempre, anaven equivocats. Breu comunitat del Politburó: "Xisca de Gardi, davant el desgovern ha decidit crear un govern a l'ombra". I ha començat el ball de noms però el president secret ha fet arribar la llista escrita a llapit en un paper de fumar. Ha costat llegir-la perquè aquest home cada vegada escriu més guerxo i per mi que beu molt. Però a la fi hem tingut els ministrables de Xisca de Gardi: el contramestre Pep s'ha quedat amb el ministeri d'horts i romagueres i se suprimeix definitivament aquesta nosa de l'agricultura i de la pesca. Per tenir un ministeri amb gent que no hi entén res de les feines de pagès més val no tenir-lo. A defensa i interior s'hi ha cardat en Samora que és gros i té genit. En Feli Butinyà ha estat designat ministre dels esports i la platxeria, amb un pressupost generós perquè pugui fitxar sense manies per l'Atletic Banyoles. En Mastegatatxes, ara que sempre porta una càmara de retratar penjada del coll, se li ha donat a triar entre el ministeri d'economia i el ministeri d'hisenda i, per portar la contrària, ha agafat el ministeri de la dona. El ministeri d'economia es rifarà a la festa de les cases barates al costat d'un pernil i una caixa de xampany i, el més segur és que toqui a n'en Jimmi del Ranxo que és l'únic que sap d'economia en aquest planeta. El ministeri d'hisenda es jugarà amb el joc de la virolla per la fira de Sant Martirià i deixarem que l'ocupi algú que no paga impostos, que en coneixem uns quants. El ministeri de treball serà per un banc de plaça. El ministeri de cultura serà suprimit fins a nova ordre i si hi ha cap persona que demana per ell serà detinguda. El ministeri d'Ensenyament el portarà un vailet de 6 anys que demostri que és el més dolent de la classe, un cop ho hagi suspès tot se'l nomenarà ministrre fins que aprovi alguna cosa. El ministeri de Salut passarà a dir-se Salus Informorum com es coneix a Banyoles això de les bates blanques i s'atorgarà a la primera persona que estornudi al baixant de plaça, serà un ministre rotatiu, el que estornudi passarà el càrrec al primer que es trenqui el fèmur, i aquest a la vegada serà succeit per algú que tingui caspa, i tot seguit un malat de reuma, i anar fent, cada dia tindrà un ministre diferent que és l'única manera de solucionar tot aquest maldecap. A Indústria hi posarem l'avi Oli que ja té preparat el discurs d'investidura i el traje que es posarà. El Gallegu serà col.locat a Exteriors i serà el que portarà les negociacions amb els països forasters (Olot, Girona, Figueres, Monforte, Hernani) El d'Obres Públiques el deixarem en blanc perquè no hi ha ni un duro enlloc. Per últim, el nou govern de Xisca de Gardi ha decidit suprimir la Casa Real i que siguin subsituits pels tres que fan la cavalcata de Banyoles. Ens soriran més baratos, seran més castissos i no haurem de vigilar tant les carteres.

La comunitat

2011-12-19T15:37:00.001-04:00

Una comunitat és, per damunt de tot, un teixit de solidaritat i d'afecte. Un poble o una vila, com la nostra, és al cap i a la fi una comunitat grossa, amb els seus barris i els seus carrers, les seves fàbriques i les seves escoles. Tots rebem, amb el temps, un munt de coses d'aquesta comunitat i tots n'hem d'estar agraits. Si ens preguntem pel fet de ser de Banyoles, pregunta habitual a Xisca de Gardi, segur que respondrem que és la cosa més sensacional que ens ha passat. Per què? Perquè a Banyoles hem crescut i això ja vol dir moltes coses. Perquè a Banyoles hem après, de la mà de les nostres mares, les primeres paraules en català, i de la mà de tots els vells que ens han envoltat hem après els noms dels recs, de les rieres, de les muntanyes i dels pobles. A Banyoles tenim els amics que amb nosaltres han crescut al costat de pupitres rònecs i respirant estufes més o menys agradables. El pati de les nostres escoles ha estat l'univers on hem après a jugar, i això ha volgut dir que hem après a començar a viure. Aquesta comunitat ens ha guarit quan hem tingut algun tropell: hem anat a Can Fontanet o ens venia la Comadrona Carme Rius a punxar-nos, o els Cortada ens treien algun queixal corcat. Aquesta comunitat ens ha donat de menjar ja sigui amb matèries primeres dels horts de Can Bota o entaulats a la Fonda Comas, a Can Bernat o a la Parra. Aquesta comunitat ha recollit refugiats de guerra: primer van ser els nens austríacs de la primera guerra mundial, després bascos com la meva família o seguint amb la gent de Bòsnia no fa pas gaire anys. Banyoles, la comunitat, ha estat receptiva amb els immigrants que han vingut de mig món per arrelar-se a casa nostra. Banyoles recull, ofereix, estén la mà, fa el possible perquè tots i totes rebem més de la comunitat que no pas donem. La comunitat és un teixit invisible que s'estén des de Mata i arriba fins a Mas Palau i passa per tots i cadascun dels carrers que la formen. La comunitat, aquest col.lectiu poderós, és el màxim patrimoni que tenim, molt per damunt de l'Estany o el Monestir. Ens podrien deportar a tots ben lluny d'aquí i allà on ens portessim duríem aquest nexe fort, travat, enforcat com un forc d'alls dels nostres. Per això avui ens sentim més colpejats i abatuts que mai: perquè han matat despietadament un membre de la nostra comunitat. Perquè tots tenim records que ens lliguen amb Can Reixach, perquè ens sentim ferits per aquestes punyalades fetes amb traïdoria contra una persona que només tractava de tirar endavant el seu negoci. Una espardenyeria senzilla, de tota la vida, enclavada anys i anys en el mateix lloc, en el mateix carrer, a tocar de casa. Qui ha matat la Concepció vivia entre nosaltres i ha rebut molt més de la comunitat del que ell li ha ofert. No valen atenuants ni mandangues: la cosa és així i punt. Xisca de Gardi només demana a tot Banyoles que esmoli la vista, que espavili la memòria, que posi en alerta tots els sentits i que aquesta comunitat immensa i poderosa sigui també la més enorme de les rateres perquè caiguin els criminals. Han tocat a un dels nostres i això no pot quedar així.

En homenatge

2011-12-19T07:11:00.004-04:00

Des de Xisca de Gardi volem expressar el més sentit condol i rotund rebuig per la mort d'una persona tan nostrada i estimada com la Concepció Reixach.
Aquest col·lectiu, que ja de per sí s'ha mostrat sempre i de forma incondicional al costat de Banyoles i la seva gent, vol retre homenatge a la Concepció i a la sabateria que regentava, tornant a publicar una entrada del 16 de juny de 2010 del El Comitè d'Orriols que duia per nom, precisament, el d'aquest entrenyable establiment.
Una abraçada i tota la calidesa del món a l'Esteve, en Marc, l'Imma i tota la resta de família Sanmartí-Reixach.
Més que mai, Visca nosaltres i els que son com nosaltres! D.E.P

dimecres 16 de juny de 2010

Calçats Reixach

El Contramestre, el petit de Can Blat de Coure, s'ha personat a Calçats Reixach, la botiga per excel.lència del carrer de l'Església. En Pep havia encarregat espardenyes de veta per passar l'istiu. Què millor que unes bones espardenyes de veta, ventilades i amb sola d'espart, per encarrilar els dies de calorassa i mitdiada. A Calçats Reixach aquestes espardenyes s'han d'encarregar com s'encarrega un moble de part de bo o el quadre d'un bon pintor. En Pep encara va amb números antics, que és com s'ha d'anar, i ell calça un 7. La mestressa ha obert una capsa on hi havia tota un gavadal d'espardenyes i entre elles les que havia encarregat en Pep. L'olor de Calçats Reixach m'ha reportat als temps d'abans, com els números antics de les sabates. Calçats Reixach fa l'olor suau i matisada del calçat per estrenar, de les capses plenes de sabates que en calçar-se despertaran noves i contrastades emocions. Ha començat l'istiu, doncs, en Pep ja té espardenyes de veta que tan serveixen per anar a l'hort, pujar a cavall de la Teisa o ballar una tirada de sardanes. Vet aquí.

Publicat per Comitè d'Orriols a 14:17

1 comentaris:

En Samora ha dit...
Can Reixach... bona gent de part de bo, us ho ben asseguro! Santa Maria és aquella casota que està al costat de Calçats Reixach.
18 de juny de 2010 5:37

Benvolguts senyors de l'or

2011-12-15T06:15:00.006-04:00

Aquest és un missatge per aquella gent que amb molt mal criteri ha deduït que sóc dipositari d’importants quantitats d’or. Senyors, no en tinc ni n’he tingut mai. Gens ni mica, ni gota... Amb prou feines trobaríem una galindaina de color daurat a casa meu. La meu mare una vegada va tenir un anell que ho era, però de vailet, mentre ella rentava plats, li vaig fotre dins la bossa del pa. D’allà va acompanyar un grapat d’engrunes fins les escombraries i ves a saber on para a hores d’ara. O sigui que res de res, els meus pares tampoc en tenen, d’or.
No sé qui va ser l’autor d’una l’afirmació que postula que mitjançant la correspondència, un podia fer-se un retrat prou fidel dels trets característics del seu destinatari. Si és així demano públicament que mai que algú es trobi en disposició de revisar la meva, que em doni el dret a aclarir diversos aspectes. Doncs fent un anàlisi superficial de la propaganda que física o electrònicament rebo, qualsevol podria extreure’n conclusions del tipus: “En Samora és un paio que necessita un allargament de penis i que apart de tenir un cacauet, precisa de la química farmacèutica per fer-lo formar”. Tal lleugeresa deductiva m’amoïna una mica, però res comparat amb el risc de veure’m sorprès per l’atac d’una banda d’ albanokosovars un dia qualsevol a mitjanit, fruït d’errònies conclusions d’haver comprovat que sóc destinatari d’anuncis de compra de Rolex i d’aquesta obsessió persecutòria, que darrerament algú pateix cap a la meva persona, demanant-me que li vengui tot l’or.
Senyors que deixeu paperets el netejaparabrises o als vidres laterals del meu cotxe. Bona gent que ompliu bústia de casa amb les vostres targetes dia si i dia també: No tinc or, i ara com ara no entra en els meus plans adquirir-ne a curt o mig termini. Us garanteixo que mai que en tingui ja us ho faré saber però no confongueu, si us plau, que la gent treu conclusions a tall de boig.

De cromos i xocolata

2011-12-05T12:14:00.002-04:00

El periodista Joan Ventura en una carta al director a la revista Presencia ha escrit que “molts dels que van viure (feliçment) la infància sense televisor tenim un record entranyable de les hores que vam destinar a les nostres col.leccions de cromos (...) En posar en ordre l’àlbum de cromos, especialment una sèrie sobre els continents del món, que era prou didàctica i ajudava a completar la nostra pobra formació en una època en què als extraescolars no existien per raons econòmiques”. Bé, molt bé per a Ventura i per a tots els que van elaborar el magnífic dossier de la història dels cromos, que a l’avi Oli li ha fet recordar els temps molt més llunyans de la infantesa en els anys trenta del segle passat quan ajudava a la seva mare a empaquetar xocolata Mas al carrer Major de Banyoles on la família Mas hi tenien la fàbrica i vivenda davant per davant de casa.

En Miquel i el seu fill Moisès eren els xocolaters que ens portaven una infinitat de teules de xocolata, paper d’embolicar, paper de plata i cromos. La meva mare treballava per a ells, i en el menjador de la nostra llar hi havia vist tots aquells estris. Assegut al costat de la meva mare contemplava com embolicava les teules de xocolata amb el paper de plata. Al meu davant hi havia una estiba de cromos i la meva feina era de posar-los un per un dintre de cada paquet de xocolata. M’agradava fer-ho perquè podia mirar els “sants” dels cromos, però no em podia pas encantar perquè tot seguit la meva mare havia de plegar el paquet i enganxar-lo amb un llapis de lacre que anava cremant a la flama d’una espelma perquè aquesta es fongués degotant damunt del paper que tancava el paquet amb un cop de tampó damunt del lacre en el que quedava estampada la marca de la xocolata. En el decurs dels temps, la Xocolata Mas esdevingué popular. Els Mas havien començat la seva producció de xocolata l’any 1914. L’elaboració era feta tota a mà, i disposaven d’una mescladora de cilindres, compressora, vibradora i fins i tot una nevera per assecar la xocolata. La fàbrica deixà de produir l’any 1954.

No recordo les col-leccions de cromos que havia posat dintre els paquets de xocolata, però tanmateix vull deixar constància que la mainada col-leccionava els cromos dels Mas, de l’Amatller o de la Torras. D’aquells llunyans temps han restat en el meu record les col-leccions de cromos de Aventuras de Paquito y Carbonilla, El detective Boby i Los inventos modernos (el cinema i l’automòbil). Col.leccionàvem cromos i menjàvem xocolata, però no sabíem pas quina era la més bona. El poeta joliu Joaquim Hostench va escriure: “L’Amatller diu que és la seva, - en Torras no hi vol passar – ni tampoc hi estan conformes – ni en Tremoleda ni en Mas. – Quina és la que té més mèrit? – Quina és la millor?. Ja veuran: - per evitar compromisos – que em portin un ou ferrat”.

L’avi Oli

Albirant el Nadal

2011-11-24T07:28:00.000-04:00

Les trucades i correus electrònics que aquests dies reben tots els participants en el tradicional espectacle dels Pastorets són la prova reveladora de que ja tenim el Nadal a la cantonada. I és que Els Pastorets de Banyoles suposen un àmbit on conviuen totes les generacions del teatre banyolí, des d’actors veterans fins a les últimes fornades de l’Aula de Teatre. Aquest any, si Déu vol tornaré a transitar pels empostissats del teatre Municipal procurant vigilar on posar els peus, ja que sé prou bé que tinc experiència en ficar-me de peus a la galleda, bé, vull dir de cap i peus a l’infern resclosit de sota l’escenari. D’aqui pocs dies tornarem a trobar-nos tots plegats al Muni per assajar les escenes dels nostres tradicionals Pastorets. A partir d’ara ja vindran els assajos de nit, recitant i cantant sota la direcció d’en Joan i en David, que em diran que em posi més a l’esquerra per tal de que m’arribi el focus, o més a la dreta perquè l’Ultano pugui fer l’entrada del cant i “no et moguis que al teu darrera hi tens els fòtils de ferro de l’infern i et pots fer mal” . Un cop arranjat tot, ja ens disposarem a aixecar el teló per fer riure i emocionar als 1250 espectadors que en total assistiran en les cinc representacions dels dies nadalencs.
Si aquest any no m’agafa alguna calipàndria tornaré a seure a la meva raconada “bambolinera” a l’espera de l’avís d’entrada a escena per posar-me a la pell de l’altre avi, aquell vell Soff dels Pastorets que ara sí que l’espectador pot dir que és un vell Soff autèntic, i no com el que vaig fer fa una pila d’anys, quan a la meva joventut vaig actuar en aquells polsosos “Pastorcillos” en els que els directors ens obligaven a que “el viejo Soff” arrossegués els peus, tremolés de mans i parlés amb veu esquerdada. Ho vaig fer molts anys d’aquesta manera. I, ja ho veus, amic Solana, ara que sóc vell he procurat treure’m la “veió” cantant i saltant com un jove que no sóc, embolicant-me pel mig de pastors i pastores del Cor de Teatre i fins i tot fent un “solo” sense gall quan m’entusiasmo anant darrera un colom. Un colom?, doncs, si: en Els “Pastorcillos” el Soff deia: “Ved la palomita hermosa, no me puedo detener... es el Espíritu Santo que nos traza el buen sendero”. Ja veieu que n’era de savi aquell Soff veient l’Esperit Sant. Ara el Soff, quan canta, veu “un colom lluminós” i fa seguir tota la pastoretada darrera el colom que ningú mai veu. I tots a darrera del colom!. És clar que se suposa que ha volat i ha entrat a la cova de Betlem, ja que els versos que en Josep Santaeulàlia ha posat a la boca del vell són molt més emocionants quan diu que “per entre aquestes palmeres – aquell colom ha volat – com si ens mostrés les dreceres – de seguir el camí encertat”.
Sigui com sigui, procurarem arribar a la cova, perquè pastors i pastores sempre hi arriben a Betlem per cantar el Gloria adorant el Nen. I el vell Soff, emocionat, abraçarà a la seva Ruth, que mira que bé!, resulta que és la meva néta, que em guia per aquells camins enlluernats de focus, fils elèctrics i decorats, entremig de vares, ales, forques, banyes, espases, corasses relluentes, olles, xicres, cullerots, samarres, sarrons, cistells i orelles de burro..

El bon amic Miquel em diu que ja està preparat per rellevar-me en cas que no pugui arribar a Betlem. Nomes li demano un favor: que es posi ferm en mantenir la frase del “colom lluminós”, perquè ja tremolo en pensar que algun dia ens tornin a fer dir allò de la “palumita hermosa”. Ferms sempre amb el colom lluminós. Ara i sempre parlant en la nostra llengua.

L’avi Oli

Les fires, els xarlatans i el reconsagrat de les serps

2011-11-18T13:20:00.001-04:00

En un temps llunyà, quan l’avi Oli era petit, li feia il.lusió que arribessin les Fires. Les tres fires importants que hi havia a Banyoles eren, la de sant Martirià que es celebrava el 24 de novembre, la de santa Llúcia, el 13 de desembre i la dels Reis el dia 3 de gener. M’agradaven les fires per escoltar els xarlatans. Primer, els xarlatans xerraven al passeig de la Indústria, més tard a la plaça de Les Rodes i ara, si se’n veu algun – que ho dubto- segur que serà al parc de la Draga. Entre els xarlatans destacava el popular “home de la mona”. Era el que aplegava més gent al seu voltant. Amb l’alegre mona fent cabrioles sobre l’espatlla començava el seu dramàtic discurs explicant que el seu pare l’havia tret de casa a causa d’haver arruïnat el negoci familiar. Llavors venia l’autocrítica, acceptant que era veritat, però la causa, segons ell, no havia estat per gandul, pel joc o altres vicis, sinó per la dèria de vendre barat, i com que havia arribat a la conclusió que el seu mal no tenia remei, passava a anunciar que llençava la casa per la finestra. Llavors mostrava una faixa (en aquells temps, els pagesos portaven faixa, com també els homes que feien treballs de força) o una manta o un paraigua, etc., dient que l’article en qüestió, a la botiga costava 15 pessetes, i ell ho donaria per deu. Però –deia- “com que avui tinc mal dia, no en cobraré ni 10, ni 9, ni 8, ni 7, ni 6, ni 5, el preu serà de 4 pessetes”, afegint que “com que estic disposat a arruïnar-me encara regalaré un magnífic llapis (llavors encara no es coneixia el bolígraf). Un per aquell senyor, un per aquell altre...
Aquella comèdia es repetia cada any, però la gent, embadalida, s´hi divertia de debò. Els xarlatans s’esgargamellaven cridant la seva mercaderia i feien agafar interés a tots els que l’escoltaven. Era una de les millors atraccions per a petits i grans. Tots, embadalits, hi fèiem rotllo. La mainada seguia les acrobàcies de la “mona del cul pelat”, i la “mona”, amunt i avall, sempre obrint les cloves dels cacauets que els hi anaven tirant
Molts de xarlatans eren ja coneguts per la gent del poble, perquè normalment feien les mateixes fires i mercats. Hi havia els que venien plomes estilogràfiques, que en aquells llunyans temps eren l’últim crit de l’escriptura, ja que així es podia arraconar el tinter,- sempre enfadós sobre la taula; no hi havia taula neta de tinta, sovint vessàvem el tinter i sempre teníem els dits bruts-. Amb plomes estilogràfiques s’hi ajuntaven els rellotges. Rellotges de butxaca, rodons, gruixuts, sorollosos de tic-tac, agafats amb cadena rabassuda.Tot era del bo i millor.
Un altre començava a treure mantes, de mil colors, llana esponjosa, calentes, rentables, lleugeres... així ho deia mentre se les anava penjant, una al braç i l’altra a l’esquena... i toqueu, toqueu, deia a la bona pagesa que allà al davant estava temptada per la compra... I paraigües, que per demostrar que no traspuaven, els obria, i per la part de dintre hi abocava mitja galleda d’aigua.
Hi havia també el dels ungüents miraculosos que curaven tots els mals. El més famós va ser el de l’ungüent de la serp. Els dies de mercat es posava al costat de la parada de cistelleria que tenia el meu pare a la plaça Major, a davant de La Caixa. Jo era petit i em feia molta por veure la serp que aquell home tenia entortolligada al coll. Un dia me la va posar al meu coll, i vaig agafar tanta por que encara avui em dura. Li deien “el reconsagrat de les serps” i demostrava a la gent que l’ungüent que venia curava nafres, cops, ferides, afeccions sifilítiques, tumors, eczemes, fístules, morenes, cremades, angines, el garrotillo, tumors dels pits de les dones i qualsevol malaltia de la pell per rebel que fos. A vegades explicava anècdotes com ara “Podeu preguntar a en Quim de can Rabassa, que us explicarà com en 8 dies se li va curar una nafra de la cama que feia 8 anys que el turmentava”- Com que ningú coneixia en Quim de can Rabassa i aquell tampoc era allí, el testimoni era contundent.

L’avi Oli

Gran dissabte al Camp Vell.

2011-11-11T07:41:00.000-04:00

Amics, m’he decidit a treure la pols de teclat per dir-vos una cosa molt important. Estem nerviosos. Tenim aquell neguit malparit característic de les més grans ocasions. Demà, ja ho sabeu tots, és dia taronja al calendari. Si els colors es poguessin expressar en majúscules, el de demà ho seria, en negreta i subratllat. No serà el jorn més important del nostre club. En primer lloc, i amb tots els respectes, perquè el club que ens visita no pot ser qui propiciï la més gran de les diades atlètiques. No vol dir però, que no s’hi pugui acabar convertint, ja m’enteneu. Ja fa una setmana que la nostra gent espera amb ansietat que arribi demà. Per primera vegada l’Atlètic Club Banyoles s’enfronta oficialment amb un equip del Deportiu (que ve de deport...). Ningú contempla una altra cosa que no sigui un camp ple de gom a gom i tenyit dels nostres colors. Ha de ser i serà festa i una nova jornada de retrobament. Un capvespre on les baixes temperatures i humitat quedaran noquejades per l’ambient taronja. Tot és a punt. El nostre flamant cap de penyes, en Ditus, porta una setmana menjant clares d’ou i concentrat al Monestir de Montserrat, ha estat assajant càntics amb l’Escolania. En Runi ja fa nits li costa afagar la son... Diu la Marta que des del llit i entre somnis, xuta faltes, remata córners i celebra gols mentre s’abraça al coixí. Fins i tot s’espera la presència del Comitè d’Orriols.
Des del club, s’informa que hi ha organitzat un dinar entre les respectives juntes directives. La nostra hi anirà, s’asseurà, menjarà, farà el rotet digestiu tot seguit, i després acomiadant-se coordialment, cardarà el camp deixant la recepta per pagar. Ells rai, ja tenen calers...
I amb tot això... un partit de futbol pel mig que com tots, es pot guanyar, es pot perdre i es pot empatar. Nosaltres ja ho sabem que guanyarem, no pecarem de falsa modèstia a aquestes alçades, però on realment els hi cardarem una palissa de les bones, d’aquelles que no s’obliden mai, és amb la passió per tot lo nostre. Els nostres jugadors, els nostres colors, els socis, entrenadors... La nostra gent és la millor i contra això no es pot compatir. Aquest és el nostre secret i tresor, i és precisament això el que ens permet pensar que el millor dia de l’Atlètic sempre estarà per arribar. Ens veiem dissabte al Camp Vell a les 8 del vespre.

Aquelles festes d'antany (i II) - La tornaboda

2011-10-25T04:38:00.001-04:00

Esperàvem ansiosos que s’acabés el cant dels Goigs, mirant cap al portal de la sortida de l’església on ens semblava sentir altra volta els refilets de l’orquestra que hauríem de seguir fins a la plaça on s’hi aplegava la gent per ballar les sardanes que executaven les millors cobles de Catalunya. La mainada, però, només escoltàvem els altaveus de les barraques i el pregonar dels venedors de joguines amb les primeres parades del xinesos que s’escampaven per sota l’arbreda del passeig de la Indústria. Els més petits, dalt dels cavallets, passaven rodant per davant d’un bombo que els eixordava. La gent gran ballava a l’envelat, ja que la comissió de festes s’havia atrevit a muntar-ne un per fer la competència a les sales de ball locals. I l’envelat era bonic, com hi ha món!. Les llotges s’omplien de gent del poble, de pagesos mudats i de noies enflocades. Els més joves quedaven bocabadats admirant aquell palau de vela i cordam, de bombetes i plafons pintats, de tapissos descolorits, de cortines esllanguides i de llums penjats de les cordes. Els músics que havien seguit la processó tocant solemnes trompetades per acompanyar les relíquies del sant, eren a la pista de l’envelat guarnits amb bruses blaves i pantalons vermells –blaugranes, com els colors del Barça- i ens deixaven bocabadats quan tocaven valsos, tangos i pasdobles. Hi havia rialles i somriures a les llotges on la gent assenyalava els balladors, mirant els vestits de les noies i les clenxes dels nois. I poc a poc, cada vegada més parelles, més gent atapeïda. L’envelat era un forn. I balls i més balls en les altres sales: a can Xampinya al Turers i al Casino a la plaça major. Espetecs de llums i escopetades de pim-pam-pums. Reien, cridaven, ballaven. S’anava al cinema de can Xampinya que en deien el Mercantil, i al d’Allà Dalt, el de l’Enriquet que en deien Saló Modern. I algunes companyies de teatre que venien de Barcelona, i els aficionats que tothom coneixia i que actuaven al teatre dels Catòlics quan encara el Bisbat no permetia que en aquell teatre hi actuessin dones.
Nosaltres érem la mainada que passava tres dies rient, menjant xurros i, bevent una granadina o un xarop (que era tot el que els pares ens permetien beure). El jovent ballava i plaguejava fins... a la tornaboda. Perquè hi havia un quart dia de festa que en deien la tornaboda. La gent ja treballava, però a la tarda plegaven aviat per anar a tancar-se a una sala de cinema per poder contemplar les millors pel.licules projectades en els dies de festa major. Deien que aquell dia es feia una sessió a benefici dels empleats de les sales de cinema, però això ningú s’ho empassava. Els empleats, com a mínim, tindrien un bon sopar pagat per les empreses, amb pollastre, xampany i un plat de crema, cafè, copa i puro. Tant li feia que haguessin passat tres dies de festa major. Un bon sopar sempre és de bon aprofitar. I molt més en aquells temps dels estómacs buits. Si fins i tot, en els àpats ja es parlava de les grans castanyades que s’acostaven, amb mistela i moscatell per a la propera festa de Tots Sants. Perquè allò de “Per Tots sants a Girona” no es coneixia com avui. Si bé, encara n’hi havia alguns que anaven a la capital amb al Tren Petit. Com jo mateix que hi vaig pujar per primera vegada amb el meu pare que em portava a coll per anar a veure els toros torejats a la sortida de la plaça de braus. Va ser un gros impacte el de veure com uns camàlics arrossegaven els “toros” morts, lligats en cadenes, plens de sang i brutícia. Mai més toros!. Les festes no poden acabar en sang. El sang i fetge només l’acceptàvem per la festa major si teníem ocasió de matar algun conill o pollastre que havíem alimentat durant mesos en els galliners i a les gàbies conilleres dels patis de les cases. Amb un cop al cap esterrossàvem els conills amb una mà de morter, els escorxàvem i guardàvem la pell per vendre-la a aquell home que passava pels carrers cantant allò de “No hi ha cap pell deeee cuunill?”.

L’avi Oli.

Ja t'explicarem un conte, Joel

2011-10-21T19:15:00.000-04:00

Ara es pot explicar tot. Quan caigué l'estiu, i jo tornava de terres llunyanes, em va arribar la notícia del cas Joel. Vaig quedar garratibat, desfet, sense saber massa bé què fer. Què havia de fer? En la distància em quedava el recurs, potser massa fàcil, de capficar-me, de donar voltes a tot plegat. Dies després el destí va jugar les seves cartes. L'atzar i el destí, mouen i commouen el món. I va fer, aquest destí capritxós, que conegués una gent vinculada directament amb la família d'en Joel. Ja és estrany el món, i ja pot haver distància entre tu i qualsevol afer banyolí, que sempre sortirà algú que tingui a veure amb Banyoles. I a fe de Déu que va sorgir algú de Banyoles que patia, en la distància, tant com pogués patir algú amb cara i ulls. Algú dels nostres. Aquesta persona, acabada de conèixer, m'ha matingut informat en el temps i en la distància. Discretament, quasi secretament, però transferint-me totes les esperances i tots els capficaments. Aquest home, del qual no me'n recordo del nom, i del qual recordo que és fill del Mas Riera, terra de bona gent, ha seguit el cas Joel amb una esperaça de ferro colat, amb una convicció digna del millor soldat de Carlemany, amb la intenció última dels que esperen que la història acabi bé. I així ha estat. Però abans que res, abans que celebrar-ho amb els seus, abans que llançar coets contra el cel, m'ha trucat per fer-m'ho saber. I això no ha estat un gest protocolari, del qui vol quedar bé, del qui necessita donar bones notícies per fer mèrits, ho ha fet en un sentit profund. Un sentit profund dels qui pensem que la humanitat comença amb els qui coneixem, en aquest cas els de Banyoles, segueix amb els qui ens identifiquem, o sigui Catalunya, i continua amb la resta de ciutadania. O és que l'heura no es fa grossa a partir de la primera arrel que segueix creixent sumant-hi noves i profitoses arrels? Visca Nosaltres i els que són com Nosaltres. Un petó de bora nit de part de tot Xisca de Gardi, Joel. Un atre dia, i si et portes bé, ja t'explicarem un conte.

Aquelles festes d'antany

2011-10-21T04:29:00.001-04:00

Començaven per bastir els quatre cadafalcs a la plaça Major. El boix entortillligat als pilars desprenia una flaire inconfusible. Era el primer perfum festamajoner. A la plaça del Dr. Rovira, la parada del xurrero Agustí Tur s’aposentava al costat d’un joc de tres barquetes que empentant-les gronxaven amunt i avall, i una “cavallitus” amb filigranes lluentes provaven el rodament amb els cavallets, porquets i peixets que avançaven tirats per un ase especialista de rodatoris de nòria, al compàs d’una alegre música amb acompanyament de tocs de bombo. Al migdia, el campaner de Santa Maria etzibava l’alegre música de les campanes anunciadores dels tres dies festamajoners que s’acostaven. Érem a la vigília i treballaven les pentinadores arrissant i estufant els cabells de les noies, i a les botigues de roba i als cosidors les noies s’afanyaven acabant de fer-se els vestits i mirant-se als miralls per comprovar si els queien bé.
Ens alegràvem en veure els treballadors de l’Ajuntament amb en Quim de la Brigada al davant dels cadafalcs i netejant fanals, i els electricistes de can Trull agençant fils i posant bombetes de colors dalt de l’escala més llarga que mai havíem vist els vailets a la nostra ciutat. L’escala llarga de “can Trull” era una escala famosa i i la mainada s’hi encantava en veure enfilats a dalt de tot, els treballadors de l’empresa que aquell dia fins i tot s’atrevien a estrenyinar el sostre de la nau del temple del Monestir.
El matí del primer dia de la festa de sant Martirià la gent sortia de casa amb el millor vestit de l’any passat guardat a l’armari amb boles de càmfora a les butxaques. Els nois amb l’americana de mudar, corbates llampants i sabates lluentes. La mainada corrent esperitada cap a davant o a darrera dels gegants i els dos capgrossos –en Berruga i el Guenyo- i cavallets que encetaven la primera passada amb l’orquestra que tocava la Marxa Municipal davant de les Autoritats que s’encaminaven cap a l’església del Sant Patró. “Ara passen els capgrossos de l’Ajuntament- dèiem fent broma. Tots rèiem i cridàvem “Ja venen, ja venen!”. Seguíem a davant o a darrera dels Cap- grossos i ens aturàvem davant del Monestir per contemplar aquells homes valents que sortien de dintre la carcassa dels Gegants.
L’Ofici era solemne, cantat en llatí, predicat per un capellà “fill del poble”, musicat per la Principal de Banyoles i encensat pels capellans i escolans. La nau del temple resplendia de ciris i bombetes. A dalt de l’altar,el senyor Rector guarnit com un Pontífex, amb molts altres capellans ajudant-lo, i amb més escolans que mai, movent-se, maniobrant i evolucionant d’una punta a l’altre de l’altar, ara de cara al poble, beneint-lo, ara d’esquena resant i cantant – al final- els goigs del Sant Patró, mentre tots arrenglerats anàvem a besar les relíquies de Sant Martrià, tancades dins l’arqueta de plata. A darrera, el Cor, l’orgue i les veus potents del poble i la clerecía:
Vos que sou gran valedó....Ó!
Davant de Déu suubirà..........aa aà ¡
Siau nostre protectó...Ó
Glorioós Sant Martiriaà !.

Bona festa major!!

L’avi Oli

Joel

2011-10-17T17:40:00.000-04:00

Antes Sant Martirià ens portava les fires i els cavallitos, i la mel de la il.lusió en forma de coloraines, parades, estrèpit i roba per estrenar. Sempre porta coses Sant Martirià, el nostre patró, en temps reculats duia aigua perquè la gent li demanava quan feia temps que no plovia. Després ha dut pregoners i sardanes, grups de rock i tot tipus de festasses. Sant Martirià sota el braç ens ha dut canelons i xampany, amics retrobats i familiars que venien de terres remotes, ni que sigui de Figueres. Però aquest any el patró ens ha portat el regal més esperat. El petit Joel de Can Nenet de Mata està bé, i tot Banyoles, que l'ha patit, i l'ha somniat, el celebra com si el retorn d'un fill pròdig es tractés. Un fill pròdig que no havia marxat però que la malaltia semblava haver encerclat. El nostre patró vingut de terres italianes ha estat taxatiu: en Joel, amb nosaltres, perquè creixi amb nosaltres i que nosaltres tinguem salut per veure-ho. I així és que aquesta festa no tindrà flaire, només, de poma dolça i cel d'octubre, ni de tenores, ni de barraques, ni de vailets endiumenjats, ni d'ofici cantat per la coral mixta. Tindrà flaire de vida que s'espargirà des de Can Nenet de Mata fins tots els encontorns del nostre petit país comarcal. Joel ja només em queda repetir ben fort aquesta meravellosa paraula plena de presagis dolços i carregats de futur com la poesia: Visca.

Alma Cubrae i les aloges-goges de les Estunes

2011-10-10T05:45:00.001-04:00

La 3ra. Fira Medieval Fantàstica s’ha celebrat amb èxit extraordinari a Banyoles. Durant tres dies hem assistit al mercat medieval, hem contemplat l’entrada de l’abat a Banyoles amb una escenificació a càrrec d’aquesta colla de l’Alma Cubrae, amb mímica ambiental, exposicions amb armes i armadures dels cavallers que van formar part de la nostra història, tirs a l’orc a la Muralla, demostracions de vol de falconeria i passejades amb poni i ruc català. Vaja, que hi ha hagut de tot!. Amb ambientacions de fades, follets i éssers fantàstics. Aquests nois de l’Alma Cubrae ho fan molt bé. Van començar els germans Rodriguez – l’Àngel i en Jordi-, s’hi va afegir l Àngel Martinez (un bon company que va començar al meu costat a Ràdio Banyoles) - que s’ha convertit en l’abat que es passeja sota pal.li pels carrers de la ciutat per entrar amb tota solemnitat al monestir. I el segueixen una bona colla d’amics que van començar amb grups de teatre de Porqueres i Banyoles i ara ja fa sis anys que volten pel país. I fins i tot s’han passejat i lluitat pels carres de Valencia i Lugo i amb els seus estris medievals davant les càmeres de TV3. Amb un vestuari fet a mà per ells mateixos, i amb una exposició –que hem vist al Tint- d’història de Catalunya amb vestuaris que ens fan caure la baba d’admiració.

Però... he trobat a faltar l’Aloja que dóna nom a la fira fantàstica. L’Aloja, que és la nostra Goja, la nostra fada, l’encantada nimfa o donzella d’aigua que es pentinava amb pinta d’or emmirallant-se a les aigües de l’estany. L’aloja que fa molts anys vaig veure a Les Estunes dansant amb altres Goges vora els cataus dels seus “palaus”. Era una nit estiuenca dels anys cinquanta quan mig Banyoles es va concentrar a Les Estunes per veure ballar aquelles goges-aloges i bellugadisses “chicas de conjunto” que el director d’un curt-metratge va treure d’una revista del Paral.lel barceloní perquè ballessin una sardana gogística amb blanques gasses de vestits transparents. Els espectadors enfilats als arbres tancaven els ulls per la potència dels focus i els obrien enlluernats en veure tanta bellesa. Quan el director va dir: “Silenciooo!. Rodaaamos!” només se sentien les piuladisses dels ocells.
Quan es va estrenar “Bañolas, vida y leyenda”, la pel.liculeta va passar gairebé desapercebuda. El públic va quedar més satisfet de l’inici del film en una escena que va ser molt comentada: la seqüencia d’en Xesc del Cafè quan tocava la trompeta a primera hora del matí pels carrers del Barri Vell de la ciutat. Els mateixos carrers que durant tres dies s’hi han passejat els bons animadors medievals de l’Alma Cubrae.

Esperem que l’any vinent poguem veure desfilar pels carrers de Banyoles les aloges-goges lluint les seves llargues cabelleres , seguint –com diu el poeta- “ses boges danses, redoblant ses volts i giravolts – responent amb crits i riallades - als xiscles de xibeques i mussols”.

L’avi Oli.

Ballant amb monges

2011-10-01T13:54:00.001-04:00

El mes d’octubre ha començat a Banyoles amb la festa del Voluntariat del Pla de l’Estany. A la plaça major hi havia molta animació amb tallers per a totes les edats, espectacles i diverses activitats ofertes pel voluntariat de la comarca. Aquest és l’Any Europeu del Voluntariat 2011 i es vol donar reconeixement a la importància i el gran valor de la tasca de les persones de la comarca que fan voluntariat. La plaça major va ser molt animada durant tot el matí del dissabte amb aquest acte que ha organitzat l’Oficina del Pla Local d’Inclusió Social de Banyoles i de suport comarcal a la participació ciutadana del Consorci de Benestar Social del Pla de l’Estany-Banyoles, amb l’Ajuntament de Banyoles i el Consell Comarcal del Pla de l’Estany.

Aquest avi també forma part del Voluntariat. I com que encara estic desbordant d’alegria us haig de dir que hem amanit un grup d’animació per fer passar unes bones estones i donar suport emocional als pacients ingressats en Hospitals de Dia de la nostra comarca. Per distreure els que son allí internats amb els nostres acudits i cançons i transmetre’ls una mica d’alegria. Si alguna cosa em complau i satisfà en aquestes visites és veure la cara alegre d’aquelles persones quan ens veuen arribar perquè saben que els hi deixarem uns records inesborrables d’alegria. Les infermeres i les monges els treuen a ballar i ells somriuen quan poden acostar-se al micro per cantar amb nosaltres les velles cançons dels seus records juvenils.
Us asseguro que mai havia ballat tant com ara. En una d’aquestes festes animadores, una monja em va agafar pel clatell i tots dos ens vam posar a ballar. Amb el micròfon a la mà li cantava allò del “Cielito lindo”: Ese lunar que tienes, cielito lindo, junto a tu boca, no se lo des a nadie, cielito lindo, que a mi me toca. Ai, ai. Ai, aaai!... Doncs, si, no us estranyeu, les monges també ballen i ja no van amb hàbits “mongètics”, sinó que van ben mudades amb bruses de coloraines, amb faldilles i amb sabates destapades. Ai, no em trepitgis!, jo li dic. I els hi agrada que al mateix temps els hi cantem el Solamente una vez, la Muñequita linda, el Chao chao bambina i que ballem un rock, un rap, i la Conga, el baión o el Cha cha chá. Però al final tots acabem fent fila agafats per la cintura cantant i xiulant El tren pinxo de Banyoles.
De petit vaig aprendre que l’església durarà pels segles dels segles i que “les portes de l’infern no guanyaran mai contra l’església”, però ja veieu com son les coses,: ja fa anys que les ordes religioses inclouen el ball que se’n sol dir modern entre les seves pràctiques religioses. Està demostrat que no hi ha altra institució que sigui tan capaç d’adaptar-se als temps, sense perdre la seva essència, com l’església catòlica. No es res d’estranyar, doncs, que sigui dues vegades mil.lenària i que embesteixi amb empenta i amb idees renovades el tercer mil.leni.
Perquè, amb franquesa, a mi i a tants com jo mateix, ens tenia fregits amb això del ball, fa 40 o 50 anys. Si hagués seguit al peu de la lletra les instruccions dels capellans només hauríem ballat sardanes, el ball del Tortell i el ball dels Esclops. Els altres, els moderns, segons l’escrit dels bisbes espanyols el 25 de juliol del 1950 eren “tortura de confesores, virus social i feria predilecta de Satanás”
El cardenal Segura, arquebisbe de Sevilla, prohibia els balls de la seva diòcesi, fins tot en les festes patronals. Els moralistes deien que les noies pecaven només d’entrar en una sala de ball. Recordo que es distribuïen uns cartells en els que hi havia un noi i una noia ballant. Amb uns, la figura del noi era un dimoni, i en altres el dimoni era la figura de la noia. A sota hi posava “Joven, diviértate de otra manera”.
I ja ho veieu. Ara,- i ja fa temps que dura, us ho asseguro- les monges saben que el ball es beneït pels capellans. I jo he pogut dir tranquil.lament: “-Bailemos Hermana?”. I ella m’ha respost amb manyagueria: “-Si, però...en català, si us plau!”. I taaant!!

L’avi Oli.

Des de sempre, els primers

2011-09-26T14:36:00.000-04:00

Si aquests que fan estadístiques ens haguessin llegit, s'haurien estalviat maldecaps, feinades i una bona colla de cèntims. Tant se val. Han arribat a una conclusió que pels banyolins ja se sabia des dels anys de la picor, des dels anys de la maria castanya, des de l'any del POUM, des de temps immemorials: Banyoles és el millor lloc per viure-hi. Ho van saber aquesta gent de les coves que va triar Serinyà pel clima, la cacera excepcional, per l'abric de les coves i perquè Banyoles era a prop, encara que no existís ja l'intiuien. Els de les coves, que no tenien ni estudis ni res que se li assemblés, eren més putes que bonics i van triar un bon lloc per viure. Podien haver escollit Manhattan, Tahití o Acapulco, però van escollir la vora del riu Serinyadell. Després van venir uns parents llunyans seus, més instruits, més savis, es deien la gent del Neolític i van fer-se unes cases de fusta a tocar l'Estany. No tenien re' de tontos. Allà van viure i van passar els anys, fins que s'ho van deixar i fins que, segles després, van venir els Tarrús i companyia i van trobar tota la brossa que els d'aquella urbanització ens van deixar. Aquella gent va triar l'Estany i no pas la Costa Blava, o Brigthon o les platges de Cayo Largo. Segles després van venir els íbers i es van quedar les terres de Can Trull a l'altre costat d'Estany. Qui diu que els íbers són ignorants? Quines vistes tenien els pulecreros! Segles després va tocar la venda als visigots i van aixecar unes casetes a la carretera de Pujarnol. Tapoc eren beneits, els visigots, sabien que a prop hi havia la discoteca Dallas, la Font de la Puda i el Mam. Qui els va hasta parir! Els visigots s'ho van deixar per vés a saber quines raons i els van succeir allà mateix els romans. Els nois d'en Juli Cesar eren capriciosos, benestants i tocats i posats, així és que en lloc de les casetes dels visigots s'hi van fer un xalet amb el nom de Vilauba- les restes d'aquest xaletàs són gratades i estudiades per gent com Dehesa, en Castanyer i en Tremoleda- Els romans no estaven pas d'orgues: aixecaven casasses on s'hi vivia bé, i per això van triar un lloc a tocar Banyoles. Després, molts segles més tard, van venir els monjos. Ja se sap que aquesta classe de gent és del morro fi. Els monjos van aixecar el Monestir en un lloc on hi havia bona terra per a les viandes i aigua abundant per regar-les. Van escollir Banyoles perquè els hi feia patxoca i podien haver triat Girona, Figueres, Olot o vés a saber on, però van triar la nostra capital conscients que era el lloc on estarien més a prop de Déu Nostro Senyor. Els monjos van passar segles i segles resant per demanar a Déu que no els tragués d'allà, que poguessin viure per sempre més al cel de Banyoles. Tot la resta ja sabem com ha anat petant. Banyoles, ho ha dit sempre Xisca de Gardi, és una porció de paradís on hem tingut la santa llet de néixer-hi i viure-hi. Que alguns beneits facin un estudi i arribin a la mateixa conclusió que nosaltres ens carda gràcia. Si per comptes de fer tanta estadística i marejar-se amb números, haguessin trepitjat Banyoles la conclusió seria la mateixa, però sense fer anar la calculadora i l'ordinador, simplement prenent un gin tònic al Passeig, cosa que qualsevol persona civilitzada d'aquest món hauria de fer, almenys un cop a la vida, per tastar un tros del nostre paradís.

Banyolinada operística

2011-09-24T08:05:00.001-04:00

M’he emocionat aquest any en la festa del Banyolí de l’Any. He vist amics aixecant l’escultura de Lluis Vilà que va elaborar en la Primera festa. Amics i amigues del Teatre, de la Música, de la Cultura. M’he emocionat en veure a David Costa oferint el trofeu al seu pare, i a en Josep Maria Massip al costat de la Dolors, la seva esposa, dos pilars fonamentals del la Cultura i el Voluntariat. Però molt especialment m’he sentit satisfet amb el Premi concedit al Cor de Teatre, aquesta colla d’amics i amigues que cada any em fan anar de bòlit durant les festes nadalenques quan a l’escenari del teatre Municipal van al darrera d’aquell vell Soff cantant alegres cançons pastorals.
Aquest any sí que el Cor de Teatre es mereix el Premi. Ens han fet emocionar molt en el seu espectacle Operetta. Ja abans els hi vaig dir que ells es mereixien la distinció de Banyolins de l’Any. I fins i tot els vaig confessar que si seguien així jo no ho podria resistir. Perquè veure el Cor de Teatre al Teatre Nacional de Catalunya i al Poliorama de Barcelona amb totes les sessions plenes, amb aplaudiments sorollosos durant llargs minuts, per aquest avi és molt emocionant: els batecs del cor li van a cent per hora i no sé si podré resistir tornar a veure’ls , ja aposentats en el teatre del Liceu.
M’ha emocionat quan s’ha acostat a la meva taula en David Costa per abraçar-me. I m’ha complagut veure a Jordi Purtí –que no coneixia- quan al passar pel meu davant li he fet un crit per presentar-me. I s’ha alegrat de conèixer-me en saber que jo era el primer d’una nissaga que portava al cor l’afecció més gran de la meva vida: el teatre. Com ell el porta a la sang, i com en David hi porta la música i el cant. S’han ajuntat els dos per oferir-nos aquesta Operetta que ha arrancat rialles i emocions, tant als amants de la lírica com als que desconeixen el món de l’òpera. Una Operetta que ha portat humor i música a cappella, amb gran dosis d’imaginació, amb situacions i esdeveniments, amb gags de pel.licula. I amb una posada a escena amb la força dels cap a 30 actors/actrius interpretant un repertori amb ritme i expressivitat del teatre còmic, amb la delicadesa i bellesa de l’òpera. Han estat ells, Jordi Purtí i David Costa, els que ens han acostat al món de la lírica a traves d’una selecció d’escenes emblemàtiques del repertori operístic, sense l’ajuda de cap més instrument que la veu humana. La veu humana d’aquesta gent del Cor de Teatre, noies i nois que han dignificat el cant, la música i el teatre banyolí. Banyolins de l’any I és clar que sí!

L’avi Oli

El dia que havia de caure l'Skylab

2011-09-24T06:14:00.001-04:00

Ara que torna a caure un satèl.lit sobre el nostre món, em ve a la memòria la caiguda de l'Skylab. Que jo sàpiga el primer amb cara i ulls que va caure. I el primer que va causar un cert rebombori. L'alarmista i l'apocalíptic necessiten sempre coses d'aquestes. Coses per predir que el món s'acaba, que ens anem tots a parir panteres, que ja ens podem anar calçant. Del que es tracta és que la gent s'escagarrini una bona colla de dies i d'hores. Amb l'Skylab es va provocar molt de tot això. Es deia que el satèl.lit ens cauria per barret, a plom, i que seria, si fa o no fa, com una ruleta russa. Tant podia caure a Mata com a Cincinatti, a Falgons com a Whasington, per dir poblacions importants del nostre planeta. El cas és que la caiguda imminent de l'Skylab em va agafar trebaiant a Can Constans. Era un estiu, de dies llargs, de calor intensa. I jo em deia: només faltaria que caigués aquí, sobre les màquines, enmig de la pols, els projectes de futurs mobles i l'anar i venir dels operaris guarnits amb monos verds. Si havia de caure l'Skylab, millor que t'agafés pescant a mar, jaguent a l'herba de l'Estany o llegint tebeos, per citar tres activitats de primer ordre. Les televisions i els diaris, en aquells dies, portaven possibles rutes del satèl.lit, i sortien els típics xarlatans que anunciaven el pes que tenia la maquinota, i calculaven, tenint en compte la gravetat, la massa i tota la mandanga, l'impacte que podria produir. Era, si fa o no fa, com si un tractor fos llançat des del terrat de la Nutrex i et caigués al cim del cap. Un xafament colossal, fenomenal que diria el mestre Quim Fernàndez Callís. El cas és que va arribar el dia de la caiguda. Eren quarts de vuit del dematí i encara havia de sonar la sirena de la fàbrica que avisa de l'inici de la jornada. La gent ja estava molt emporlanada que si cauria l' Skylab, que si la patacada seria terrible, que si els trossos eren radiactius. I llavors, en aquell vestidor de Can Constans vaig sentir les paraules més aclaratòries d'aquells dies d'apocalipsi anunciat. Les va dir en Biel, l'encarregat d'una màquina que feia un soroll terrible i que tot i que vaig fer d'ajudant d'ell no recordo perquè servia. Càustic, implacable, de poques paraules però sempre decisives, en Biel va dir: "nois potser que aquesta tarda anem a fer una cervesa, no fos cas que això del satèl.lit ens caigués per barret". Ho va dir a mig camí de la ironia i de les coses series, i per un vailet que llavors comptava 14 ays aquelles paraules van ser més aclaratòries que tot el que havia sentit o llegit sobre el ditxós Skylab. Què carai s'esperaria la fi del món amb una cervesa a la mà i avui pau i demà glòria. No crec que sortint de la fàbrica en Biel se n'anés a fer cap cervesa perquè no era home de bars. Però en tot cas, el sattèl.lit va anar a petar a l'hemisferi sud, crec que va ser Austràlia i crec que un tros va matar un xai i crec que el pastor va cobrar una morterada de la NASA perquè volien recollir tots els bocins possibles.
(Si hagués caigut a Banyoles i en la caiguda hagués matat un xai, l'hauríem sortejat a la festa de les Cases Barates i el tros de satèl.lit l'hauríem cardat en una vitrina del vell Darder). A l'endemà la sirena va sonar, amb aquell estrèpit que semblava el xisclet d'un boit, i tots vam anar seguint l'estela de les màquines. En Biel no va parlar mai més d'aquell satèl.lit, home callat reservava les poques paraules a temes més importants. Avui el satèl.lit ha caigut prop del Canadà, sense el rembombori d'aquells dies, al cap i a la fi ja estem acostumats que la merda que deixem a l'espai es reuneixi amb la xixina que deiem per la terra. Es tanta la indiferència de la porqueria que ens cau i que trepitgem que ja no es mereix cap cervesa, cap paraula sàvia d'en Biel, només un article de dissabte al dematí escrit per un beneit.

Tempestes de setembre

2011-09-20T14:47:00.000-04:00

El setembre porta les primeres tempestes. Això ja és sabut. El cel està carregat per tants dies, i dies, d'estranya calor. I, d'un dia per l'altre, el cel s'enrareix, comença a bufar un vent molt prim, però que després es va inflant. Plantes i arbres es remouen en una agitació de bèstia que veu a venir a la patacada. Els núvols corren, empastifen el cel d'un gris que ben bé podria ser un estanyol de cendra invertit. Els trons comencen a fer aquella fressa fascinant. I era llavors quan la mare ens feia tancar la tele. I als setembres, encara en plenes vacances, sempre hi havia tardes que esperàvem la tempesta. El cel petit del carrer Nou es tenyia del groc impetuós dels llamps. Un darrera l'altre. I la pluja no trigava en fer acte de presència. Oblidada ja per nosaltres que creiem que l'istiu no s'acabaria pas mai. I la pluja xopava amb violència els terraplens, el perer, l'ametller i tot el que fes falta. De cop, aquelles llums prodigiosoes de l'istiu s'apagaven, i el cel ens enviava colors apagats, tenebrosos, d'un fosc de nit de basarda. Allò durava molta estona, o és que senzillament se'ns feia molt llarg, i la tele muda i les finestres ben tancades eren les evidències del perill. La mare ens ho rematava confiant-nos històries de gent que havia vist la padrina en tardes de tempesta. Tot acabava inveriablement d'una manera tràgica, fatal. I allà, a la cuina del Carrer Nou, amb els braços creuats sobre l'hule de la taula veiem passar la tempesta. Perquè això sí que ho tenen les tempestes: passen, i, de cop i volta, sembla impossible que s'hagi fet el silenci on abans hi havia escaramusses de trons i llamps. Sortíem a l'eixida i veiem com la benedicció de l'aigua havia revifat totes les plantes, la terra respirava alleugida i el verd de tots els parterres s'havia tornat més eixerit. De cop la tempesta ens havia regalat una tarda molt curta, amb olors de pluja acabada de caure i amb un pessic de pell de gallina de la fresca que començava a fer. L'istiu, com un viatjant espavilat, havia fet les maletes i se n'havia anat sense dir-nos adéu. De seguit veuríem les cares dels companys de pupitre i de les mestres del Casa Nostra.

Quan no tritllegen les campanes

2011-09-17T04:38:00.001-04:00

Una de les notícies que vaig llegir aquest estiu en els diaris és la de que les campanes de Sant Mori han deixat de repicar de nit. Es veu que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (aquell que fa les coses sempre bé, diuueeen) va donar la raó a l’amo d’un allotjament turístic que va denunciar que molestaven als seus clients. Es ben bé que no n’hi ha un pam de net. Jo, que he sentit tocar campanes tota la meva vida, i que sóc del barri vell del meu poble, us haig de dir que tots els veïns del barri no sabríem dormir sense sentir el toc de les campanes que semblen tocs d’àngels en plena nit. En llegir aquesta notícia m’ha revingut el record d’una altra que ja fa anys vaig llegir i que es referia a un poblet italià en el que també volien que no hi haguessin toca-campanes. .Aquell poble devia ser com aquells que sortien en les pel.licules italianes de Vittorio de Sica i la Gina Lollobrigida, un “popolo” de campanar i mirador a la vall on la gent s’asseia al pedrís de la plaça vora la “fontana” xerrant plàcidament. Bé, doncs resulta que en aquell “popolo” italià hi havia un capellà que es feia un tip de tocar campanes, i amb el seu tritllejar molestava a un matrimoni jove que feia poc s’havia establert al poble. Aquell matrimoni va denunciar el “cappellano” perquè les campanes de l’església els destorbaven els”himeneus plàcids” (així ho he traduït tal com ho va escriure el pappirazzi en el giornale) i suposo que ja m’heu entés. Anaven per himeneuejar plàcidament i de cop i volta tocaven les campanes i la parella perdia concentració i energia, i el capellà, segons ells, se’n burlava de la qüestió. Al “cappellano” el van tancar uns quants dies i no sé si va arribar a pagar la multa per impedir que la parella gaudís de relacions sexuals amb la normalitat necessària. El jutge parlà, en la seva sentència, de problemes psicomàtics i altres galindaines, i per evitar que el mossèn pugés al campanar i repiqués ordenà que les campanes fossin confiscades.

Quan vaig llegir la notícia al “giornale italiano” em va semblar que aquella parella s’ho agafava massa a la valenta i que el jutge ho va fer una mica massa fort. ¿Us imagineu que, a Banyoles, alguna parella del Barri Vell es queixés perquè les campanes els desperten?. I que en els pobles del Pla de l’Estany que gairebé tots senten campanes, els prohibissin el seu tocament?. Si precisament “himenuejant” plàcidament al so de les campanes sembla que hauria de ser més divertit. Sobretot quan tritllegen. Semblaria que ja anuncien a bateig. Tocar i tocar, vinga tocar!. Ganing, ganang, ganinc, gananc, ganing, gananc!!!.

L’avi Oli

Can Pons de plaça

2011-09-09T04:48:00.001-04:00

A Xisca de Gardi tornem a estar d’enhorabona. Si ja no eren poques les seus, aquest estiu n’hem inaugurat una de nova. Serà la nostra seu de Festa Major. Can Pons de plaça ha reobert les portes. Aquest cop, però, sota el comandament de la genuïna família que dècades enrere regentava la tradicional botiga de betes, botons, fils, colònies, texans a granel i mil i una potingues per la cara.
De petit hi havia passat moltes estones allà dins. En Quel i de retruc el seu germà Ton formaven part del meu dia a dia més que pas els de casa, gairebé.
Sortint de Casa Nostra, amb en Quel, el tercer dels cinc fills de la casa, passàvem per Can Pons com el Cometa Halley, entrant pel Carrer Mercadal i sortint per la Plaça Major. Pel camí, un fugaç intercanvi de paraules i petons amb en Miquel pare o la Mima, recollir les cent pessetes de rigor i cap a ca la Brugui a berenar. Això es va repetir dia rere dia fins el dia que el meu amic deixà El Collell, després del batxillerat. Al pis de dalt, aleshores hi vivia la iaia Lola amb la tieta Llucieta. Creuar-se la iaia també era tot un clàssic. Era una dona que sempre venia de comprar, i al cabàs sempre hi portava galetes. Possiblement no fos així, però així ho tinc plastificat. La iaia Lola també feia ratafia. En feia a tall de boig! A dalt, on vivia, obrissis l’armariet que obrissis, sempre hi trobaves una ampolleta de ratafia perfectament etiquetada amb l’any d’elaboració. Mitja vida a Can Pons...
Doncs amics, La Família Figueres s’ha posat darrere el mostrador per tornar a despatxar agulles i botons. En aquest cas però, han adaptat aquests productes al món de l’hostaleria. L’entranyable establiment és ara un confortable bar cafeteria que desprèn els aires de la tradició familiar. Un retorn a la infantesa presentant amb tot el bon gust. En Quel, en Ton i juntament amb en Pere i les respectives dones, han tornat a fer que aquell qui entri a Can Pons de plaça, no tingui el més mínim dubte que ha entrat a Can Pons de plaça de tota la vida.
En temps on ens desapareixen referents com Can Ciurana, Can Figueres o Fonda Banal, el retorn d’una saga al comerç banyolí és una excel·lentíssima notícia. Estem d’enhorabona, amics. Llarga vida a Can Pons de plaça.

Un borinot a la Teisa

2011-09-06T06:39:00.001-04:00

Un borinot a la Teisa

No sé si us ha passat mai això. Estar asseguts dins d’un avió a punt de volar i que us diguin que heu de baixar, que tota la tripulació ha de baixar. Pànic. De seguit pensareu en una averia o que algun beneit hi deu haver col.locat una bomba. Doncs, no. El cas que us explicaré avui va d’uns passatgers que estaven asseguts a l’avió i només faltaven 30 minuts perquè aquest s’envolés. Però, de cop i volta la companyia informà per l’altaveu que a la cabina de l’avió hi havia entrat un ocell i que els pilots intentarien agafar-lo. No sortirien fins que atrapessin l’ocell. Devia ser còmic veure tota la tripulació, amb el seu comandant a davant, aixecant els braços i rebent cops per aquí i per allà mentre l’ocell volava per tots cantons. No hi hagué res a fer. S’avisà a la Sociedad Protectora de Aves, que de seguida envià un esquadró d’especialistes i així el pardal fou atrapat. Els 350 passatgers tornen a pujar a l’avió i aquí no ha passat res. Un pardal dintre un avió deu ser com una puça al costat d’un elefant. Però fa nosa. És com nosaltres –més d’un cop us hi haureu trobat- quan a dintre del cotxe hi entra una abella. El primer que fareu serà aturar-vos aparcant en un racó de carretera per fer marxar l’abella.

Això de l’avió m’ha recordat que ja fa alguns anys estàvem ben tranquils dintre d’un bus de la Teisa (llavors de la Teisa en deien Teiusa, mireu si en fa de temps!) i esperàvem que el cotxe arranqués per anar cap a Girona, i l’autobús no arrancava perquè va entrar un borinot que s’envolava pels caps dels passatgers. No ens van pas dir que baixéssim perquè ja ho vam fer tots a la desbandada. I no van pas haver de demanar ajuda a la Societat Protectora de Burinots, no. Va venir un xofer -en Patèi- amb una màquina d’aquelles d’insecticida Flit, i vinga manxar, xiu, xiu, xiu, i anar ruixant amb la màquina polvoritzadora fins que l’insecte va caure estassat. Quan per fi l’autocar va arrancar, vam ser nosaltres els que no vam poder respirar. L’autocar de la Teiusa feia “pudó” de Flit. Sort que en Patèi ens va animar amb la seva facilitat bucal d’imitació de la fauna plomífera de la comarca. Perquè en Patèi era un expert en fer imitacions ornitològiques i quan pujava a l’autocar ho feia obrint la boca imitant els cants de la cardina, el cucut, la garsa, la mallerenga o el russinyol. Aquell viatge tan pudent va ser molt divertit. I s’acabà quan un viatger li demanà que fes el cant del peix. Llavors en Patèi va quedar mut.

L’avi Oli

Després de les festes d'agost

2011-08-23T05:23:00.000-04:00

Ara que he descobert que puc escriure i al mateix temps entrar a l’Spotifay per acompanyar-me escoltant música, ara doncs, resulta que uns científics nord-americans que tot ho investiguen han descobert que escoltar música engreixa. De ballar-ne i de tocar-ne no en parlen. Han descobert que acompanyar el menjar amb música plena de ritme contribueix a augmentar el pes, i al contrari escoltar música relaxada i de volum baix, també engreixa, però no tant. Bé, no es pas que jo escrigui menjant, però de tant en tant sí que davant de l’ordinador hi faig alguna queixalada. Doncs, si, sembla que els entaulats melòmans, els que son devots del ritme viu, endrapen més, i a vegades necessiten doble ració, perquè no queden prou tips. En contrast amb aquests devoradors, els qui mengen poc a poc s’empassen menys quantitat. S’ha arribat a fixar el nombre de cullerades per minut: 5 pels que escolten peces amb moviment viu, i 3 per la resta.
Jo, francament, menjo sense escoltar música, i com a bon conservador, si anés a dinar a un restaurant amb fons musical preferiria que em toquessin l’Andante de la cinquena simfonia del sord de Bonn i fugiria emprenyat d’un menjador on sonessin passos-dobles d’aquell Manolo dels anys de la meva picó, aquell que segueix encara buscant el carro que li van robar mentre dormia pels enfangats camins dels anys 60 plens de Porompomperos i Suspiros de España. El que hem de fer és conservar la salut i no menjar massa, com recomanen els metges. Em sembla que gairebé som tots els que quan anem a un restaurant, la música ens atabala. I és que quan som en família o amb amics asseguts a una bona taula, ens agrada més conversar i escoltar el murmurejar de la gent, el dring dring de les copes i el destapament d’una ampolla
Per tant,ja ho sabeu, amics, mengem amb discreció, sense abusar, que el colesterol pot pujar.
Jo, com que el dia 15 d’agost vaig complir anys em va fer il.lusió d’esmorzar amb una bona xocolata desfeta. Doncs, si, soc xocolateru. Com els capellans d’aquells temps que després de la missa major s’entaulaven per “xucà” melindrus a la xocolata. Una persona molt xocolatera era –suposo que encara ho és- l’escriptor Josep Maria Espinàs. Recordo haver llegit un article seu que deia que la xocolata sempre ha estat un aliment consumit religiosament per capellans, frares i monges. Consumit religiosament i alegrement, perquè el cacau els estimulava amb el seu contingut de teobrimina i de cafeïna – poca-. O sigui que és una droga perfectament morigerada, tot i que sol produir una certa addicció, com saben els seus devots. Diuen que menjar xocolata era una feblesa – ai, aquesta moral!- de la mare Teresa de Calcuta, quan segurament és el que li donava fortalesa i l’ajudava a viure amb una estimable energia la vellesa. Espinàs deia que si la santifiquen ell la proposarà com a patrona dels “xocolatatòfils”. Jo també m’hi apunto.
Els familiars i els bons amics m’han dit “Per molts anys!”. Nooooo!. A la meva edat ja no puc fer molts anys. Però encara vaig fent Xin xin i Xup Xup.
I gràcies a tots als que tenen paciència de llegir-me, i especialment a en Miquel, qui amb el seu convit a Xisca de gardi, aquest Avi Oli encara podrà seguir expandint el seu bon humor per aquest bloc almenys una vegada a la setmana. Que duri!.
Ah, i sobretot, plomifers Xisca-gardians, acabeu les vacances d’una vegada!. Que ja fa més d’un mes que he quedat tot sol!.

L’avi Oli

Un capvespre d’estiu a la plaça Major

2011-08-12T05:18:00.000-04:00

Fa poc, en un vespre d’estiu d’aquest mes d’agost em vaig asseure en un banc de la plaça major reposant i contemplant l’ambient. Als cafès de l’Ateneu, del rec Major i al Plaça hi havia algunes taules plenes. No era un “llenu” total com l’any passat. Cerveses, algun entrepà. Persones de la ciutat. Pocs turistes. Alguns, asseguts als bancs del centre de la plaça. Els jubilats, a aquella hora ja eren fora. Només hi quedava aquest iaio. L’estanc, a punt de tancar la porta i en Pere Roca, entrant l’encartronada i estàtica vaca a la botiga. De tant en tant algú entrava i sortia de l’oficina de La Caixa on els caixers automàtics ofereixen servei llarg. La Brugada, al peu de canó de la seva botiga de comestibles, tenia encara feina per estona. Sempre és l’última d’endreçar el gènere. Fins a les deu encara la mainada hi pot comprar xutxes. Bicicletes que volten la plaça i es fiquen pel mig. El grup que no hi falta cap dia. Parlen, miren, baden.
Es va enfosquint. Travessen la plaça una parella d’ immigrants. De color. I uns altres, més tapats s’asseuen en l’únic banc que queda lliure. Porten un nen que juga amb una pilota. Un altre, amb samarreta del Barça s’atura sota el fanal del centre. Un matrimoni gran, moreníssims tots dos, amb la cara d’haver passat llargues hores estirats a la platja. Fan seguir un carret de la compra. Una dona jove, amb dos nens. El més petit fa un pipí en un arbre. Sota la graella, un altre grup fa petar la xerrada. Diuen que són els indignats, asseguts fent un cercle semblant als de les tribus índies. S’han deixat els timbals. Ja es faran sentir el dia que es tornin a passejar pels carrers. Els aplaudirem. Perquè tenen raó d’estar indignats. I els nostres indignats ho fan amb seny.
Me’n vaig a sopar, i a les deu torno a la plaça. Les botigues son tancades, fins i tot la de la Brugada, que la veig reposant en un banc. I la del Ros que cada dia tenen molta feina en parar i desparar la mercaderia de sota les voltes. Pneumàtics, para-sols, xancletes, bosses... Aquests dies de festa s’haurà obert un nou bar a can Pons. Transformació dels orígens, diu la publicitat. Aquells orígens que els més grans recordem quan a la botiga de can Pons hi anàvem a comprar betes i fils, i pels Reis, els més petits tiraven la carta a la boca-bústia del Rei Blanc.
S’ha reduït a la meitat la gent que para la fresca. En els bars serveixen alguns entrepans. A la Xixonenca, begudes en comptes de gelats. Al bar Plaça segueixen xerrant mitja dotzena de prohoms banyolins. A la taula, ampolles de cervesa i tasses amb aigua de poliol-menta. Un home que deu haver agafat una calorada s’estén allargassat amb la camisa espitregada i les calces arremangades. Una vintena de nois i noies travessen la plaça. Segur que van a l’estany. Son residents de l’Alberg de Joventut que, acompanyats del seu monitor deuen passar uns dies a Banyoles. Passa un noi amb un mòbil a l’orella. Fa “xafagó”.
Me’n vaig acompanyat del color verd intens d’un rètol intermitent d’una oficina bancària. El color verd, fent pampallugues, sobresurt en la nit d’un estiu de fredorades. Fins i tot resplendeix en el verd trist de les fulles dels petits arbres que nosaltres no veurem mai ufanosos, i el color verd es reflecteix igualment en les pedres històriques i en les arcades del sector nord de la nostra plaça Major. Miro el rellotge de la façana de can Parrassa. Aviat serà mitjanit. A les terrasses dels cafès ja no queda ningú. La plaça resta solitària. El centre de la plaça!. Com sempre en aquests darrers anys: els 28 arbrets esquàlids, els set dobles bancs de persiana corbada, uns globus mig lluminosos a cada fanal i els quatre més potents en el fanal del mig, les enclotades regueres de sequer, els dos taulells... Quina tristesa!. Ja fa anys que ningú es passeja pel centre de la plaça perquè per poc que badis et pots regirar un peu. Que exagero?. Aneu a passejar-hi. Pel centre, pel mig. Els darrers que s’hi van passejar foren el senyor Prat (banquer) i el sr. Butinyà, el de les pedres. M’ho va dir una vegada en Lluis Vilà que ho veia tot des de la talaia de casa seva a la plaça Major. I em va afegir: “ara només t’hi passeges tu”. No, inoblidable amic, ja no m’hi passejo. Perquè en les hores del cap tard pots arreplegar un bon “pilotassu” dels nanos que han convertit el centre de la plaça en un camp de futbol.
Arribo a casa. Demà m’aixecaré com sempre, a les nou del matí. Són les delícies dels avis jubilats!. Esmorzo i escric al bloc de Xisca de gardi. Així, a la fresca. Poso Glenn Miller a l’ Spotfy i escric això. I ja està. Bon “istiu” !. Si. Perquè és ara quan començaran les calorades i la “xafagó”. Així ho diuen els de la tele.

L’avi Oli.

Amb gust d'allioli

2011-07-26T06:14:00.003-04:00

No sé si sabeu que a la Gran Bretanya, ja fa alguns anys, van inventar el nas electrònic. No sé si ara l’han fet servir en aquest affaire Murdoch que fa trontollar el país. Perquè mireu que en pot fer de coses aquest nas!. Es veu que és capaç de reconèixer l’olor de les persones que estan autoritzades a penetrar en una zona de seguretat. Per mitjà de l’olor de les mans!. Es veu que les olors de les mans estan enregistrades. Si no teniu l’olor enregistrada la porta no s’obrirà. Potser ja l’han provat aquest invent i no seria res d’estrany que no els hi hagués resultat. Perquè... ¿si teniu les mans suades, les portes no s’obren?. I si heu menjat patates fregides?. I si heu untat alls a la torrada i encara que us hàgiu rentat les mans, sempre hi queda aquella mica de fortor d’alls, ¿tampoc no els deixa passar la porta?. Hi ha invents que no veiem pas que pugin marxar gaire bé. Som nosaltres que sabem inventar coses més necessàries. Nosaltres, que som gent de nassos, no els necessitem electrònics. Els nostres invents son més pràctics. Com aquest dels alls que ja fa alguns anys va inventar un banyolí: una màquina de fer allioli. Se’n va parlar molt en el seu temps i fins i tot vam veure com la feia funcionar el seu inventor, en Xicu Julbe,- en un programa de TV3. No sabia pas què se n’havia fet d’aquella màquina que el seu inventor va batejar-la amb el nom de Babyoli, però resseguint els blocs xiscagardians he llegit el d’un banyolí que diu que els Reis de can Reparada n’hi van portar un i ens diu que és un producte d’un cervell privilegiat, d’un home com en Julbe que ja hauria de tenir un premi Nobel.
Però jo he vist que per aquí a la comarca es fan alguns concursos de remenar allioli i veig que tots els participants fan la picada amb molta força. Semblava que s’hauria acabat això de picar amb la mà de morter passant l’estona fent-la giravoltar i anant remenant per acabar negant l’allioli. Però no, encara van fent concursos. Molt bé. Que durin. Va bé per agafar força al puny. Però la màquina encara segueix remenant i el blocaire xiscagardià n’està molt content. Quan la vaig veure funcionar em va agradar molt i vaig pensar: Mira que bé!, aquesta màquina tot ens ho remenarà amb un mínim esforç. L’única cosa que em sabia greu era que no podríem entonar aquella cançó que cantàvem quan vèiem la dona fent la picada:
Remena, remena nena,
No reposis ni un moment,
Si remenes força estona
La picada serà mes bona
I l’allioli més coent !.
Remena, remena nena!.

L’avi Oli

En Tagu

2011-07-19T07:15:00.000-04:00

El dia de la revetlla de sant Joan en Tagu ens va deixar. A Banyoles tothom sabia qui era en Tagu, ja que va ser una persona que gairebé sempre s’havia ficat en diversos vaivens populars de la ciutat. El recordo de ben jove quan l’havia vist aixecant el braç amb tota una colla de vailets en aquells llunyans temps de l’entrada dels “nacionales” quan a la jovenalla ens feien saltar i córrer pels carrers fent-nos cantar cançons patriòtiques de la “España triunfadora”. Més tard es va ficar amb els organitzadors del Centre Excursionista i amb ell tothom cantava la Taitona fressant els camins cap a l’aplec de Sant Aniol. Era simpàtic en Tagu, si bé de tant en tant li agafava alguna rauxa estrambòtica quan algú li criticava alguna de les seves accions. Jo mateix vaig rebre una bona plantofada d’ell quan amb tota la meva bona fe vaig fer a la revista “Horizontes” una breu crítica de la desorganització d’una “Fiesta en el aire” (uns espectacles que ell va batejar amb aquest títol, tret d’una emissió radiofònica de “Radio Nacional de España)”. Va fer molt bé d’organitzar aquelles sessions en els dies festius que van tenir lloc en el teatre del “Círculo de Católicos”. Alli s’hi aplegava tota la mainada de la població per escoltar els “xistus” d’en Tagu en tot un desgavell que més endavant hi vam posar ordre uns quants amics “teiatrerus”. Segur que ell, des d’allà on sigui, deu pensar que jo em mereixeria algun altre mastegot. Potser si. També van rebre altres persones, fins i tot joves seminaristes i alguns capellanets que no estaven conformes amb les seves idees. Perquè en Tagu tenia la taleia dels de que “España va bien”, i per això al cap de 25 anys va ser una “alma mater” de l’organització de l’exposició dels “25 años de paz” enganxant i lligant cartells sota les voltes de la plaça.

En Tagu era un bon jan. Com a bon químic, sabia tots els secrets del ram de la pell on ell treballava a la fàbrica de guants dels seus parents, els Franch, que tenien la indústria al carrer de Girona. Estava molt ficat entre pells de xai. Se sabia tots els secrets de l’adoberia, i en voler saber-ne més va decidir comprar una motocicleta per pedalar i fer anar el motor per terres d’Orient. Ningú sabia on era en Tagu, però ell, de fàbrica en fàbrica –per Turquia, el Pakistan, Egipte.. – anava fent la seva química i aprenent coses del ram de la “teneria” oriental per aplicar tècniques a la fàbrica “Hijos de Narciso Franch” del carrer de Girona. Perquè en Santiago Franch era un bon químic amb una bona formació acadèmica i professor en un prestigiós Institut Químic de Sarrià i a l’”Escuela de Teneria de Igualada”.
Durant alguns anys, a Banyoles es va trobar a faltar en Tagu ja que a la plaça no tocaven sardanes. Perquè a en Tagu, de cop i volta li va venir la dèria sardanística i va ser l’organitzador de les audicions de sardanes de cada dijous d’estiu a la plaça major. A la revista “Horizontes” hi llegim: “Els dijous, a la plaça tornem a escoltar sardanes. Es nota que ha arribat en Tagu”. A l’any 1972 tingué una altra rauxa folklòrica: ressuscitar l’antiga festa popular de l’aplec de Sant Maurici. Es va posar una barretina vermella, i amb en Titets de Mobles Busquets van pujar a un carret conduint un burro cap a La Perpinyana. Es va fer un ofici a l’ermita, es van tocar sardanes i la gent cantava “A sant Maurici, anem-hi a deixar-hi el vici”. La festa va seguir fent-se durant pocs anys. En Tagu tenia altres coses al cap: organitzava, feia i desfeia. Era amic de les tradicions, d’un banyolisme equilibrat, especialment quan es ficà dintre el Centre d’Estudis Comarcals del que en fou un dels més joves del grup fundador.
A tothom li agradava escoltar els seus acudits. Ell mateix, explicant-los, es feia gràcia rient per sota el nas, amb uns ulls molt bellugadissos. A vegades es posava a riure i deixava les anècdotes mig embastades. Solter, xalat, sensible, i amb ganes de deixar anar sempre algun estirabot.
Van anar passant els anys, i d’en Tagu no en sabíem res, fins que un dia el vaig trobar pel carrer i em va dir que vivia a una masia mig enrunada de Camós cuidant gossos. Com que eren uns temps en que jo organitzava viatges per Europa li vaig dir si volia venir a Praga. Em va respondre que li agradaria molt però que no podia ser perquè “ no puc deixar els gossos sols”. Però em va recomanar que li portés una estampeta del “Niño Jesús de Praga”. Ja li vaig portar, i fins i tot una de sant Francesc d’Assís dient-li que en ser un sant que parlava amb les bèsties potser era l’estampeta mes adequada per ell en aquells moments. Li va agradar, i em va respondre que els gossos estarien molt contents.
Van anar passant els anys sense saber res d’en Tagu, fins que un dia me’l vaig trobar a la residència geriàtrica de la Vall del Terri. Sord com una perola. I a partir de llavores ens vam veure més sovint ja que en formar part d’un grup d’animació amb una colla d’amics i amigues anàvem sovint a cantar-li la Taitona que ell escoltava amb un embut a l’orella. Una vegada a la setmana, la meva esposa anava a donar-li el sopar, i quan ell la veia arribar, somreia, dient-li: “Ja m’has portat la xocolata?”. Tenia un desfici per la xocolata i les dues preses setmanals les sucava amb deliri dintre la sopa. En acabat, les cuidadores l’agafaven i ballaven amb ell. I els voluntaris d’animació l’enganxàvem a la filera per fer el xuca-xuca-xuc del Tren Pinxo de Banyoles. I tots acabàvem cantant la Taitona que ell també seguia cantant fins que no pogué més. El seu amic, en Rafel Cuenca, n’ha escrit un bon article en el darrer número del Butlletí del Centre Excursionista. Se’l mereixia perquè va fer molt per l’excursionisme. L’Ángel Vergés també l’ha recordat en el seu bloc. L’Àngel i en Martí Camós estan preparant un llibre biogràfic sobre en Tagu. Pot ésser un llibre farcit d’anècdotes. Quan vaig dir-ho a en Tagu, esbossà un breu somriure mentre seguia sucant la presa de xocolata dintre el plat de sopa.
El dia de la revetlla de sant Joan, nosaltres, els voluntaris d’animació vam cantar la Taitona, dedicada especialment a en Tagu. El vam anar a veure a l’habitació. Ja estava en l’agonia. Al seu costat, el seu aparell per a la sordera, un embut inventat per ell mateix. Potser encara va escoltar la Taitona. Ara, a en Tagu encara el podrem veure algunes vegades a TV3, perquè segur que hi seguirà sortint en aquella ràpid flash d’un home sord amb l’embut a l’orella, en el programa de APM? (Alguna pregunta més?).
I els banyolins direm: Guaita’l!, és en Tagu!!”.

L’avi Oli.

Quan els avions ens esvalotaven

2011-07-11T05:09:00.003-04:00

Aquest dimecres passat, a les vuit del vespre, es va emplenar una sala del museu Darderen motiu de la presentació del llibre “Temps de guerra i revolució al Pla de l’Estany (1936-1939) una obra recomanable d’aquests dos entusiastes historiadors que son en Jordi Galofré i en Miquel Rustullet. És el setè títol de la col.lecció impulsada des del Consell Comarcal i la segona que es fa conjuntament amb l’Ajuntament de Banyoles. El llibre és el resultat d’un treball acurat i exhaustiu que aproxima el lector als tràgics i convulsos anys que es van viure a la nostra comarca durant la Guerra Civil.
El llibre m’ha fet recordar que... quan jo tenia 11 anys vaig veure milicians pels carrers de Banyoles. I com tiraven a terra les campanes de les esglésies, trencaven i cremaven imatges i el carro de les escombraries passava a recollir-ne en els domicilis per cremar-les vora de l’estany. Els tres anys de guerra van ser uns anys de patiment per a totes les famílies, ja que pares i mares havien de procurar pels aliments que mancaven. Però... aquest bloc de Xisca de gardi no és un espai per a posar-nos tristos. I aquest avi que va viure aquells anys difícils també li agrada recordar-los amb el goig de la nostra adolescència. Perquè el meu record és alegre. No ho trobeu estrany. Érem nens encara, i moltes de les coses tràgiques que passaven les vèiem amb la nostra imaginació infantil. Anàvem a l’escola Francesc Macià (a l’edifici emplaçat al carrer de la Muralla, on avui hi ha la Secció Social de Càritas). Allí, en aquells tres anys hi vam aprendre a escriure i llegir bé en la nostra llengua catalana. Els joves de la meva generació – 12,13,14 anys teníem aleshores- vam aprendre a estimar la nostra terra i a llegir el català en llibres tan macos com “Lliçons de coses” i “Terra i ànima”. I els dijous, els mestres ens portaven a passejar per les voreres de l’estany i pels poblets de la nostra comarca. En aquells caminades, ens aturàvem davant el mirall platejat de l’estany i a l’endemà a la classe retallàvem papers de colors siluetajant-los i posant-hi els noms de les muntanyes que haviem contemplat: Rocacorba, Sant Patllari, Finestres, Puig Ginestà, Puig de les Gitanes... D’aquesta manera ens anàvem endinsant a la coneixença del nostre àmbit ciutadà.
Sembla que encara veig aquell noi badoc quan davant dels finestrals de l’escola distingia en la llunyania les giragonses d’uns punts mòbils que del blau del cel s’anaven acostant. De sobte, el seu crit estentori sobresaltava als nois i noies de l’aula: “Els avions!, els avions!”. Avançava ràpidament una esquadrilla de caces que s’havien enlairat de l’aeròdrom de Celrà i que periòdicament donaven vols de reconeixement per les nostres contrades. Passaven vertiginosament per sobre les teulades fent retrunyir les amples vidrieres amb un soroll eixordador. “Són caces, son caces!” – “-Que no, que son Mosques!”. “Jo he vist un “Xato”, Té dos motors”. “Guaita’l, guaita’l, és l’avió d’en Joan Manyà!!”. Sempre hi havia algú que veia un noi mecànic de Banyoles del que es deia que pilotava un caça de l’aeròdrom de Celrà.. “-Visca, visca, visca!” La cridòria de l’aula no s’aquietava ni amb els cops de regla dels mestres que havien de posar ordre com podien per apaivagar l’esvalotament. El xivarri era frenètic quan endevinàvem un soroll estrany. Era el dels bombarders que es dirigien al camp d’aviació de Martís...
Cap a les darreries de 1938 no anàvem a l’escola ja que les classes es plegarien per manca de mestres. Aquests, ara un, ara l’altre, havien d’anar a lluitar al front de guerra, un front que cada dia era més pròxim. Quan un mestre havia de partir, ens feien reunir a tots els alumnes al pati, i allí, el director deia el discurs de comiat. Tots els alumnes havíem de respondre alçant la veu: “A reveure, senyor X”.
En els primers mesos de la guerra encara érem criatures. I en el vell pati que havia estat de l’escola dels germans Gabrielistes, jugàvem a fer guerra dintre una “trinxera” vora la paret de la Muralla. Avui, en aquest dia calorós d’estiu, en aquell vell pati hi he vist jugant més d’un centenar de nois i noies d’unes Colònies del Club Natació. Poc podien pensar que en aquella enclotada de la Muralla, uns noiets com ells hi havíem excavat una rasa per a llençar-nos pedretes. Jocs de guerra infantils.
Els passeigs que sovint faig per la Muralla són records d’una infància en que els jocs dels nens eren jocs d’una guerra que els nostres pares feien de debò per les nostres terres catalanes.
El pànic i la desolació arribà cap al final de la guerra... Llegiu, llegiu el llibre de Galofrè i Rustullet. Us el recomano. És un llibre escrit amb el cap fred i el cor tranquil. Com diuen els autors: “Estem fermament convençuts que amb el coneixement de la complexitat de la situació viscuda en aquells anys es podrà consolidar una consciència cívica col.lectiva que impossibiliti que mai més no tornin a reproduir-se situacions similars”. És un llibre d’impacte. No hi trobareu pas els nostres jocs infantils. Però sí que hi trobareu una guerra que encara avui ens fa estremir”.

L’avi Oli.

Primeres factures del detectiu

2011-07-08T13:09:00.000-04:00

Com sabreu, en Pollastric, en Samora i jo vam contractar un detectiu per saber qui cordills va calar foc al C1 del Gallegu. Un professional del carrer de les Rotes que ens va prometre que aviat tindria resultats. El pajaru ja em va fer mala espina: panxa descomunal, samarreta plena de ruedus, ordinari com pocs, saltamarges i estassaverders. Vet aquí. El cas és que porta un parell de setmanes dedicat al tema i ja ens ha fet arribar un feix de factures que vol cobrar bitllo-bitllo. Factura número 1: viatge en TEISA per dues persones La Canya-Riudellots de la Creu i Riudellots de la Creu-Besalú. Ningú sap a què cordills respon aquest viatge del nostre detectiu. Factura número 2: traje de Can Comalat per "quedar bé i passar per un senyor". Factura número 3 "tres toscarros de vedella Sat Mer" comprats a Carns Trias. Es veu que això d'investigar obra la gana. Perquè després ve una factura de Can Mià "àpat per tres persones, cafè, copa i un bon puro". Factura número 4 tele de plasma comprada a Basar Canàries. Factura número 5 "tres cargols del tres i una broca, un lladre, una femella i dos sitrells" comprada a Ferreteria Puig. I després ve la millor "dues espelmes" a Ca la Brugada. El cas és que el noi no s'està de res. Despeses i més despeses i el més calent, a l'aiguera. Diu que ja ha descartat uns quants sospitosos, després de dues setmanes d'investigació, i a saber: "podem donar per descartats els malalts de la clínica Salus, els avis de l'asilo, una colla del Centre Excursionista que el dia de l'incendi feia bívac a Sant Aniol, en Xena que era de viatge a Terra Santa, en Vilardell que era a fent guàrdia a la seva farmàcia i els pares del Gallegu que aquell dia eren a Galícia. I el tio es queda tan ample! I diu, tot seguit, que de moment s'estan investigant unes "quinze mil persones, ja queda menys". I tot seguit li demana a en Samora vint euros i se'n va cap al primer bar que troba a rebentar-se'ls a les escurabutxaques. No sé si hem fet bé llogant aquest personatge. Li donarem quinze dies més de crèdit. Que sigui el que Déu vulgui!

El corte

2011-07-08T07:26:00.000-04:00

Els istius era el temps del corte. Alguns en deien el "mantecado" i quedaven tan amples. El cas és que el corte era una porció de cel que a la botiga d'ultramarins de Can Crous ens servien per quatre xavos. Tenien la barra de gelat guardada a la nevera, a mig camí de les croquetes congelades i dels pèsols findus. A vegades, els de Can Crous feien un joc d'equilibrista i doblegaven cos i ànima a la recerca de la ditxosa barra. Feia una mica de basarda veure els de Can Crous vinclats, amb postures complicades, fent un esforç una mica colossal i una mica trencadís. Jo havia arribat a pensar que la nevera els engoliria com ho havia fet amb els pèsols o amb les croquetes. Se sentia un cruixir de gel, un remenanament de capses, i a la fi sortia, per art d'encanteri, aquella delícia terrenal que era la barra de gelat. Llavors es procedia a l'operació d'encaixar el tros de gelat amb dues peces de galeta. La galeta era un complement fantàstic al corte. A la fi, treies la calderilla i pagaves el que es devia. Jo sempre sortia amb la impressió que el corte era molt barat ja que havia anat precedit d'esforç,de postures impossibles, de remenament entre el gel i les croquetes. I quan sortia de la porta de Can Crous i feia el tros de Carrer Nou que em quedava per arribar a casa em convertia, decididament, en el vailet més feliç de Banyoles i part de la comarca, que era com dir tot el món. Llepada amunt i llepadada avall, el corte anava minvant, fonent-se, convertint-se en expressions de plaer i amb passatges de cel. Quan l'últim tros de gelat s'havia evaporat quedava l'univers de la galeta. Quatre rosegades i en la llengua et quedava aquell regust de dolçor singular, irrepetible. Els cortes, amics meus, són els termes que delimiten els nostres istius, una llinda perfecte que separa terra i cel, nostàlgia i puta realitat, dies passats i glòries banyolines. Carpe Diem.

Senyor Pairolí

2011-07-07T12:01:00.000-04:00

Avui hem enterrat el Senyor Pairolí. El Senyor Pairolí era un prodigi de discrecció, humilitat i constància. Poc a poc, des de la seva casa de Quart, va anar deixant-nos un llegat de riquíssima literatura. S'estimava el país i la seva llengua, s'estimava la terra i els seus fruits, i de tot això en bastí una obra que perdudarà, i tant que perdudarà. El temps, aquest jutge notabilíssim, posarà les coses en el lloc on no l'han volgut posar les capelletes, les modes i aquesta gasiveria general que és la cultura catalana. Com la seva casa, ferma i virtuosa, voltada per l'esplendor dels arbres i per l'equilibri dels horts, és la literatura del senyor Pairolí. No caurà i no podran fer-la caure, resistirà als embats dels dies i de les nits. El senyor Pairolí romandrà a través dels seus llibres, com ho fa Pla, com ho fa Montaigne, com ho fan els grans. I els dies petits s'emportaran les coses petites, i el temps majestàtic ens farà recordar Pairolí quan el llegim, i el vivim, i ens faci picades d'ull a partir de les paraules que haurà triat perquè gaudim del viatge, del viatge dels llibres i de la literatura. Senyor Pairolí, a reveure, a rellegir.

Sardanes remullades

2011-07-04T06:13:00.002-04:00

"És l'Aplec, a ballar!". aquest és l'eslògan que els dirigents de l'Aplec de la Sardana han posat en el programa d'aquest any. Si, ja s'ha ballat, però em sembla que el que s'ha fet més és còrrer a la desesperada per buscar un bon aixopluc davant de la tamborinada i el ruixat que va caure cap al tard quan en el prat de l'estany vora l'estanyol els balladors puntejaven les sardanes de lluïment. Aquest 59 aplec va ser un èxit d'organització. Com sempre. Amb un repertori en que no hi faltaven sardanes dels clàssics banyolins com els germans Saderra, en Russendu Palmada i l'Enriquet del Cine. I especialment amb un record de dos Martirians (pel compositor Tià Font que ens va deixar fa poc, i en Gatallo, un dels impulsors de les Colles Sardanistes banyolines). S'han tocat sardanes dels Palet, i una d'especial dedicat a l'Atlètic Club de Banyoles, sardana molt original que té per títol "Atlètic (la sardana, no la birra)".Ells, compositor i jugadors, ja s'hi deuen entendre. Posats a dedicar, fins i tot es va tocar una sardana que tenia per títol El Brillant (per a en Quim Vidal, fill d'en Jaume). Ja veus, Brillant, tu sí que la brilles!. Enhorabona. I que consti que quan la tocaven brillava un sol que feia suar i sedejar (de set) molt més que els pobres desmais pansits que se'ls hi ha arrancat la carcanada de la soca de tant estirar el coll per poder arribar a glopejar una mica d'aigua de l'estany. I es que des que van treure la font de la Goja Filadora sembla que tot aquell paratge es va morint de set i d'angoixa. I mireu que és trist això de morir-se de set tenint tan a la vora l'aigua!.

A l'Aplec també n'hi ha que la ballen. I aquests son els organitzados, que a més de la cosa tradicional de l'Aplec, l'han culturitzat molt més amb exhibicions dels dos grups de l'Esbart Dansaire de Fontcoberta, i amb una fira-mercat amb participació de molts barris, del Club Hípic, de l'Atlètic Club, d'un grup de petanca i del gastrònom Jaumó. I amb una trobada de Puntaires -la sisena- i Patchworh. Jo, que no hi entenc res d'aquestes coses, m'he quedat glaçat quan m'han dit que feien Patchwork. Què coi és això del Patchwork?. Com que no he vist com ho feien, en arribant a casa m'he posat al Google buscant això del Pathwork. I mireu el que diu: és una tècnica de costura que consisteix a unir trossos de tela formant un disseny concret. Vaja!, que resulta que és allò que feien les modistes en aquells temps aprofitant trossos de roba per fer boates, voravius i tota la pesca. Que no em toquin més del voraviu!.
Com cada any, al paratge dels desmais hi ha hagut un dinar popular. Com que jo he dinat a casa, no us puc pas dir el que han menjat a la vora de l'estany. Em sembla que l'any passat van haver de marxar a corre-cuita amb el plat a la mà - o al cap fent de paraigua. Amb la pluja es va acabar l'aplec. I si aquest any han pogut dinar suposo que hauran menjat el plat típic d'arròs. Perquè com deia Rusiñol "no hi ha res que faci unir tant als homes com un bon plat d'arròs". De totes maneres, hagin menjat el que hagin menjat, bon profit a tots!. Alguns es deuen haver posat a dinar amb faixa i amb les espardenyes de pagès posades. perquè així s'anunciava en els programes: "Poseu-vos faixa i espardenyes. Nosaltres ja les portarem". Entre tots ho han fet tot.
Jo no sé si al final han arribat a ballar la darrera sardana de conjunt que tocaven les tres cobles. Era Baixant de la font del gat, que s'anunciava com a cloenda. Però, com que després de la desbandada general degut a la tronada i la ruixada, va tornar a sortir el sol i els remullats van poder estendre's assecant-se una mica, suposo que es van tornar a enllaçar les mans, dansant aquella sardana que anys enrere es tocava com a cloenda de la festa de la plaça Major i on tothom es desfeia de l'anella sardanística per còrrer com uns desesperats per fer allò que en aquells llunyans temps en dèien una animalada, perque encara no s'havia inventat la paraula castellana de gamberro. Però això ja son figues d'un altre paner.Un altre dia hi explicarem.

L'avi Oli

Col·lapse total

2011-06-28T14:20:00.003-04:00

La cosa és que el taller de can Ruti estava ple com un ou de resultes del cap de setmana. Com que en aquests temps que corren hi ha més gana que seny, es veu que de Sant Joan cap aquí la gent ha fet bestieses de l'alçada d'un campanar i el col·lapse a urgències ha estat total. El primer hi va arribar cremat; un parell de dos que s'havien vist valents per fer un disbarat es van enrampar fort i els van haver de desenganxar a corre-cuita; n'hi va haver una que va tenir un cobriment de cor; la germana del farmacèutic de no sé quin poble es va presentar amb un atac de feridura; tres d'una colla que sopaven al mas d'un amic en van fer un gra massa i un avi que es deia Jerónimo, però que no tenia res a veure amb els indis de les películ·les, va recaure d'un mal dolent que l'havia turmentat temps enrere. El panorama era desolador. L'hospital vessava ferits per tots costats. L'eufòria col·lectiva és criminal.
Dilluns al matí, un servidor estava a punt perquè el mecànic m'arreglés la closca. Però a última hora, quan ja estava vestit de malalt i rebufava medicaments pel nas i per les orelles, va venir el metge i va dir que tenien molta feina, que primer havien d'arreglar tots aquells que havien arribat i que ja podia tornar cap a casa, que això meu és una mica de pa sucat amb oli i que ja ho faran quan puguin. No ho he pas acabat d'entendre però ells sabran. Jo la feina ja la vaig tenir feta el dia del vessament. I aquí em teniu, una altra vegada a Banyoles, fent temps fins que em tornin a avisar, menjant bledes i fruita, fent migdiades i deixant-me anar a favor del vent de la vagància. Diuen que serà dijous però ja ho veurem. Al ritme que van, si em reparen la setmana que ve ja serà molt. Si no m'ho fan ells, hauré d'anar a can Xumeia, que tota la vida han arreglat els rebentons amb una diligència admirable. Ben mirat, no val la pena posar-se pedres al fetge.

La ressurrecció d'una orquestra

2011-06-28T13:47:00.003-04:00

Han ressuscitat.No hi son tots, però mira que n'han fet de fressa aquests set musics aficionats de l'orquestra de sant Martiria que s'han presentat a la Patagònia per obrir els actes d'homenatge a en Vili en les festes de sant Lluis que es van celebrant durant tot el mes de juny. Hi havia en Kitu Pau (teclats), en Joan de la Parra (guitarra baixa), en Joan Comalat i en Xavi (guitarra i veu) en Jep Branyas (saxo tenor), en Mia Ros (bateria) i en Xicu amb la seva veu rogallosa com un nou Louis Armstrong cantant la Taitona, Els cigarrus de deu i el pasdoble l'Aligot d'en Manel Saderra. I fins tot l'hasta luegu cucudrilu amb la col.laboració de l'Evelyn Boix i amb veus improvisades sobre la marxa. Que és el que hi va haver més: marxa, molta marxa!!
Son els que han ofert les seves tradicionals cançons que haurien de tornar a escampar altra volta pels carrers i places de Banyoles. Perquè això, nois, no ha pas de quedar amb un concert únic. us heu d'animar per fer gaudir a tots els banyolins petits i grans i fins i tot als repatanis com aquest avi Oli que us ha aplaudit tant o més com quan va fer-ho ja fa alguns anys en el cantó suís del Jura on celebraven -com cada any acostumen a fer-ho- la Diada Nacional del Jura, i vosaltres vareu fer gaudir -juntament amb la Marina Rossell- als habitants d'aquell cantó suís que segueixen cada any discursejant, cantant i ballant per l'autodeterminació TOTAL.
Jo també m'he ficat dins la Patagònia per escoltar-vos, però a aquest avi li han fotut uns auriculars a les orelles que l'han fet sortir de pressa al carrer perquè em barrumbejaven més del compte. Però us he escoltat des de fora al carreró que també era ple de fans i fanas taral.lejant les vostres cançons. I... us he mirat des de la finestra, i he vist en Noni com somrei i us aplaudia envoltat de jovenalla, i he seguit contemplant-vos i vosaltres cantant i tocant m'heu saludat aixecant el braç. Un d'ell, en Jep Branyas, m'ha dedicat un solo saxofonístic sense respirar, perquè sap que al cap de pocs dies ens trobarem a la Clínica, a la Solana o a la residencia Vall del Terri per animar les persones allí acollides per cantar tots plegats la Taitona que tan bé heu ressuscitat a la Patagònia.
Torneu, amics, torneu!!

Ha arribat l'istiu.

2011-06-27T06:37:00.001-04:00

Quan arriba l’istiu el dispensador d’aiga per beure del Club queda sec de seguida. Ja prou castigat d’omplir les ampolles dels remers i piragüistes, acaba defallint per l’atac de desenes de camacurts, vestits tots amb la samarreta del casal d’istiu.
Quan arriba l’istiu, tota beguda que no surti de la nevera sembla pixat de burra. A la feina, en Quel Boix em va portar una màquina d’aquelles que hi fots un llampis de marranxa d’aiga i te l’escup per sota ben fresca. Fa una setmana devíem patir un “ve d’ells” en forma de pujada de tensió que m’ha cardat enlaire el sistema de refrigeració i la cafetera, de propina. A l’istiu l’aiga a temperatura ambient no val pa res!
Fa quatre dies que som l’istiu ja en tinc la pipa plena de mosques i mosquits. Tinc la sensació que aquests últims cada any venen amb més mala llet, com si fossin comandats per en Felip Puig. Alguna bestiola d’alta graduació (devia ser alferes o sots inspector de mosquits, per lo menus...) es va acarnissar amb la meva cuixa i ja porto tres dies que no faig més que gratar.
Ara que ja s’ha cremati que ja ha explotat tot, que en Viladiu (que estarà ben bé quinze anys menjant pastilles Juanola) ja ha recollit totes les cadires, ha endreçat els micròfons, i ha cargolat els cables, podem dir que ja hem cardat els dos peus a l’istiu.
Als vespres d’istiu al Mam, a mesura que es va acostant l’hora de marxar cap a casa va incrementant la sensació de benestar. Entremig de begudes exòtiques i aquella mena de coques de recapta, un ja es planteja empadronar-s’hi.
Arriba l’istiu i Xisca de Gardi baixarà el ritme frenètic de tot l’any fins a limitar-se a la mínima activitat vital de supervivència. Així que el patró de la confraria ens ingressi la paga doble, carregarem la nevera de Woll Damms i desenxufarem l’ordinador per poder enxufar-hi el ventilador. Així ha estat sempre i així serà. Ha arribat l’istiu, per qui no ho sàpiga.

El detectiu ja té contracte, Samora.

2011-06-24T15:35:00.000-04:00

Vam anar a veure el detectiu privat. Es un noi que antes treballava a la Metal.lúrgia i ara s'ha parat per ell. Té el despatx al carrer de les Rotes, en unes golfes. La seva taula està voltada de gallines ponedores i de gabies de conills. El noi és guenyo i camina guerrell. El primer que ens ha dit: "cobro una morterada per endavant" i en Samora li ha posat un feix de cèntims embolicats en paper del mundo deportivo. Vet aquí. El detectiu se'ls ha mirat amb desconfiança però els ha acabat comptat. Ja li ha estat bé. Vestia, el detectiu, samarreta d'imperi una mica ratada i pantalons de "raiadillu". Es pentina amb una ratlla a l'esquerra i fuma, quasi sempre, senyorites. Tot seguit ens ha preguntat de què es tractava "l'asuntu". I en Pollastric li ha ensenyat la foto. Ha vist el C1 del Gallegu cremat de dalt a baix i ha afegit "cagom redeune, sí que hi van forts". S'ha gratat el poc cabell que té i ha mirat pel badiu. Des de les golfes es veu un tros de camp de futbol vell. En cabat s'ha gratat la panxa que li sobresortia de la samarreta d'imperi i ha preguntat "vius o morts?". En Pollastric que devia estar pensant en uns cargols a la tornem-hi ha respot "Vols que t'ho digui, a mi m'agraden ben cuits,", en Samora ha fet que sí amb el cap. El detectiu ha cardat un cop de puny al seu pupitre i ens ha mig espantat amb un crit d'home boig: "Collons, parlo si voleu els autors del foc vius o morts". Ningú ha respost res. I el detectiu ha afegit "ja ho entenc". I ens ha fet baixar per l'escala i ha dit que aviat tindríem notícies d'ell. Em pregunto si li ha quedat clar que no volíem víctimes. Però, tant se val, el cas és que començarà a remenar. No us estranyi si veieu per Banyoles algú que fa moltes preguntes i s'ho mira tot amb lupa. Es el nostre detectiu. Es el mateix que va trobar els avions enfonsats a l'Estany i qui va desxifrar l'enigma de l'assassinat de l'Abat al Monestir. Es una fura, és una espasa. Qui hagi estat el que ha cardat foc al C1, que es calci, reseu un parenostre per tan infortunat temerari.

A la recerca de "motius" perduts

2011-06-20T06:37:00.005-04:00

"Perdent el temps" és el títol d'un quadernet que ja fa alguns anys em va lliurar un banyolí que per casualitat vaig trobar en una platja mediterrània. Jubilat i allunyat dels seus antics conciutadans s'entretenia a reviure els seus records escrivint un llarg llistat de motius o malnoms "sense ganes de molestar a ningú". Més d'un miler de motius que jo afegiré a la meva llista que tinc guardada en papers gairebé resclosits en una de les més velles carpetes entaforades en algun racó de capses o calaixos. No és perdre el temps escriure un llibret que és ple de recordatoris d'antics motius que en el curs dels anys es posaven per burla o irrisió a una persona, tret pel comú dels seus defectes personals, corporals o per altres circumstancies particulars. Com que això ja ve del temps de la Maria Castanya, ni els més poderosos s'escapaven dels motius que els hi endinyaven la gent del poble ras. Fins i tot no se n'escapaven ni els de més renom de la pell de brau, ja que hi havia un "Cid Campeador" que ja em direu què campejava, ja que en tot temps el que ha campejat més pels nostres camps és l'aviram. O la "Juana la Loca", que devia ser tocada del bolet, en Felipe el Hermoso o la Isabel la Católica que de tan catòlica no s'atrevia ni a tocar-se per ensabonar-se i esbandir-se fent baldèio del seu cos. Però, anem pels nostres. Els del nostre poble que son en el llibret que avui posem a la llum de Xisca de gardi

Cap aquells dalts de la plaça de les Rodes hi havia en Benet Xap Xap, en Bernat Babaia i en Xareta. Del ram de l'alimentació, un Blat de coure, en Botifarra, en Bròquil, en Ceba... Farinetes, Fessol, la Maria dels cigrons, en Maduixa, en Pa de Viena, en Pa amb tomata, el Pebrot, en Pepet Cirera, en Trumfa, en Jeroni Vedella, el Xato de l'Oli, i per acabar de fer la festa en Pa i trago, en Xerric de Vilavenut i en Xampany. Bon profit!
I era molt estesa l'animalàndia: el Cabrit, la Guilla, en Godai, el Llebrer, el Marrà, en Conill, el Gat, el Moixí, en Pere Mico, en Pepet Mona i en Papitu Mono. I en Quim de la Mula blanca, en Kei Matxo, en Ratera, en Sagrantana, en Pere Truja, el Gall, el Gat, el Canari, en Tià de les Gotlles...
En aquest llibret hi he afegit altres motius de persones que jo també he conegut: el "Bailarín Pirata", em Mamèies, en Nari-nari (que es pasava tot el dia assegut en una cadira de balca davant de casa seva llegint la Fulla Parroquial que li durava tota la setmana), en Xeringa, en Xarrapanes, en Cul bonic, Vellanica, Gepet de l'euga, el Gollut, en Tomàs alt i gros (de poca estatura), en Paiella (fuster de can Ceba, primer banyolí que fèu ballar la gegantessa), la Viuda alegre, en Vespa hosteler, la Vespa, la Cabrida, en Tites, en Titina i en Titets, la Tetaforra, en Peret Tit i en Pere dels elàstics, en Pere Brut i en Pere valent, en Petronill i la Petronilla... Bé, i per avui ja n'hi ha prou perquè ho allargaríem molt.
A la Banyoles d'aquell temps antics es coneixien molt més les persones pels motius que no pas pels noms. Recordo que una vegada vaig anar a l'Ajuntament i allí hi vaig veure una llarga fila de persones que anaven perquè els apuntessin per entrar a la llista dels Reis dels Pobres, en la que el Municipi oferia regals als més necessitats. Eren temps d'escassetat i no tothom disposava de diners per comprar joguines pels seus fills. Darrera d'una finestreta hi havia un empleat municipal que va dir a una persona que li digués el seu "motiu" ja que "aqui a Banyoles ens coneixem més pels motius que no pas pels noms i "apellidus". I l'home es negava a dir el seu malnom, fins que amb tanta insistència de l'empleat, va respondre "Em diuen en Cagòsties, però jo no he renegat mai, eh!". No va passar res. Van apuntar-li el seu motiu i els reis mags van pujar al balcó d'aquell bon home que algú amb mala bava li va endinyar el malnom.
L'avi Oli

Cap agressió sense resposta.

2011-06-16T07:01:00.002-04:00

Contractem detectius privats. Hem decidit estirar dels fons reservats i cardar la casa per la finestra. A més, he xafat la guardiola de les meves nebodes per acabar d’apuntalar l’objectiu. És que en tenim el collons plens.

Anem a totes. Volem saber, peti qui peti, qui cony és que ens ha cardat el dit a l’ull. Primer em roben les bicicletes i ara li calen foc al cotxe del Gallego. Què vindrà després, rostir el perruquí al Comitè d’Orriols?, robar les plaques solars de Xisca? el mòbil d’en Vaqueta...?

S’ha acabat, ni una més. Ens ho rebentem tot per veure la cara de les misèries que ens comencen a fer voltar pel cap el pensament que viure a Banyoles podria no ser la millor cosa del món. He dit que ens ho rebentem tot? Perdó, tot menys la partida dels sicaris que se’n faran càrrec un cop identificats, la d’en Quelfo perquè ho filmi i la de les Woll Damm que ens cardarem mentre ho projectem aquest estiu en un “passe” de cinema a la fresca.

Xisca de Gardi s’ho apunta tot. És el que té no tenir memòria...

Cap agressió sense resposta. Quedi dit.

El nostre amic C1

2011-06-14T13:40:00.000-04:00

A la Plaça Perpiñà, el passat cap de setmana, uns energúmens van calar foc al cotxe del Gallegu. El mític C1 que ens havia portat per mig món comarcal, cotxe diligent, fastuós, còmode i entenimentat en els temes de l'aparcament. El Gallegu endreçava el C1 en qualsevol foraniu, en un centímetre lliure que quedés entre dos cotxes o entre un cotxe i un contenidor. El C1 tenia mítica, llegenda gallega i èpica damunt les nits banyolines. Quan arribaves a la seu central de Fromzero sabies si el Gallegu era present perquè identificaves el gloriós C1. Doncs avui aquest fill de l'automoció i el dinamisme cinètic ha desaparegut, ha estat socarrimat, ultratjat, devastat pel foc d'uns insensats. No hi ha lògica. No hi ha raó possible per calar foc i destruir el cotxe d'un amic, i no n'hi pot haver si l'amic és el Gallegu i si la víctima és el C1. Xisca de Gardi ha començat una investigació rigorosa. Es preguntarà per tots els idiotes banyolins. Es preguntarà per tots els idiotes que ens visiten i ens freqüenten. Preguntarem en tots els antres, en tots els racons, en totes les merceries i bars de moda, preguntarem al vicari i preguntarem a qui sigui. Farem retrats robots, revisarem pistes, consultarem la bola de cristall, tirarem les cartes. El piròman sortirà, segur. El piròman, aquesta rata famèlica i podrida, acabarà donant senyals de vida. Sempre hi ha un idiota que beu més del compte i que davant els amics i coneguts diu "això ho vaig fer jo". La vanitat és la pitjor enemiga dels idiotes. Els idiotes cremen cotxes per després explicar-ho. I tot se sap. I a Banyoles ja en comença a anar ple que el cotxe del Gallegu són cendres i desferra. Quan Xisca ho sàpiga, llavors el cafarnaum serà una probabilitat. Més val que t'entreguis davant un Centre Penitenciari, t'estalviaràs reviure, en directe, els pitjors passatges d'una pel.lícula de terror. Si caus a les nostres mans, desitjaràs haver conegut el Tribunal de la Santa Inquisició. El C1 clama venjança i Xisca ha jurat oferir-se-la. A la memòria del que va ser el nostre amic!

Els primers pel.liculeros

2011-06-13T04:28:00.002-04:00

Aquell gener de l'any 1951 feia un fred que pelava vora l'estany quan es van presentar els primers pel.liculeros per rodar els exteriors d'una pel.licula que tenia per títol "Mi hija Verónica". Cridava l'atenció una seductora actriu que es passejava pels carrers de la ciutat. Era atractiva, sobretot quan es llençava a l'aigua de l'estany en mini-bikini. Es deia Sylvia Morgan i quan sortia de l'aigua i pujava a la plataforma dels banys vells, tremolava com una fulla d'arbre. Els ajudants del director Enric Gómez li tenien preparada una ampolla de conyac per a refer-la, i un cop eixugada, el mateix realitzador va manar que es tornés a llençar a l'aigua. Quatre o cinc vegades es va repetir l'escena, i un cop remullada, eixugada, fregada i rescalfada amb tragos de conyac a la gargamella, el mateix realitzador manava que es tornés a llençar a l'aigua. I sempre, amb el guaperes Fernando Nogueras emparant-la de la tremoladissa i xarrupant com ella de l'ampolla de conyac. Durant uns dies, els de l'equip tècnic i artístic de la pel.licula van passejar-se pels carrers de Banyoles i nois i noies els hi anaven al darrera demanant-los autògrafs. Fins i tot, un diumenge al capvespre, els artistes es van presentar a la sala de ball de can Xampinya i el maco d'en Nogueras es va ajuntar amb els músics per fer de vocalista i cantar i dedicar "a todas las simpáticas chicas de Bañolas" la cançó de moda que feia embadalir les noies: "Dios te ha dado la gracia del cielo. Maria Dolooores..." dedicada " a todas las marias dolores de Bañolas". A una d'elles la van haver d'assistir perquè es va sufocar i va caure desmaiada.
Van passar-ho bé els artistes voltant de taverna en taverna i concentrant-se a una de la plaça de les Rodes que si no m'equivoco em sembla que en deien a can Capellà Bou. Alguns elements del cos tècnic hi feien pa i trago i s'acostaven als joves per vendre fotos de l'actriu protagonista en "pañus menores" igual igual que les "artistes" de la revista "Paris-Jòlivut" que el jovent mirava d'amagat perquè no els enxampés la guàrdia civil. En aquell temps, allò era una cosa completament prohibida, però d'aquesta manera els tècnics de la pel.licula aconseguien una recaptació extra per poder seguir fent copes de bar en bar. El director, jove i dinàmic, enamorat del nostre estany, havia escollit el paisatge perquè era el més adient per semblar-se a un llac suís. L'acció de la pel.licula es desenvolupava a Suïssa i les fronteres encara no eren del tot obertes per anar tan lluny. Europa seguia essent tabú pels pobres espanyulitus.
La pel.licula es va estrenar a Banyoles al cap de cinc anys quan ja ningú se'n recordava. En el cinema Mercantil que nosaltres en dèien a can Xampinya, érem quatre gats els que vam veure un estany en blanc i negre i ens vam quedar amb les ganes de veure a la Sylvia Morgan en mini bikini. I és que aleshores, Espanya era un país "casto", gran reserva de la "castidad europea", i sota la batuta del ministre Arias Salgado es va oficialitzat la censura amb la creació del Ministerio de Información y Turismo" I la pobra Sylvia Morgan va ser la primera que li va tocar el rebre retallant-la per tots costats. Al cap d'un anys van començar a venir turistes a la Costa Brava, i allà es van poder veure sueques amb mini-bikinis sense pagar ni cinc.

Caçador embustero

2011-06-09T14:42:00.000-04:00

Tot caçador és un embustero una mica previsible. No n'he conegut cap que no expliqui de l'alçada d'un campanar. Tenia un veí a les Cases Barates que era de la part de Sarrià, un home que tenia uns braços terribles i que lluia tatuatges de presidiari. Era un català exagerat. Del xampany en deia butano i acostumava a agradar-li tots els esperits del vi. No me'n recordo del seu nom però puc recordar les seves mentides de caçador. Quan parlava de la cacera els seus ulls s'encenien, s'obrien vanitosament com les plomes d'un indiot, els seus braços es disparaven i en la profunditat de la gola apareixia una veu sobtadament diferent. El caçador entrava en acció per descriure gestes que ni l'escriptor més drogat del món- i mira que n'hi ha- hauria estat capaç d'imaginar. Recordo que un dia va explicar que estava en una pedrera esperant que passés un senglar. Feia hores que s'esperava i no havia tingut oportunitat ni de disparar un sol tret. Ja estava avorrit, ja volia tornar a casa. I en aquestes que va sentir un crit d'un altre caçador i com aquest errava un tret. Tot seguit un córrer abraonat, embogit. Llavors va ser quan van aparèixer dos senglars de cop. I ell, amb els nervis i la sorpresa, només va tenir temps de disparar un sol cartutxo. Les feres van desplomar-se. N'havia matat dues d'un sol tret. El cartutx havia entrat ben net en el cos d'una d'aquelles bèsties i n'havia sortit per foradar l'altre porc. Així de senzill. Cap dels presents vam gosar dir-li que allò era una bestiesa. Els homes som així: ens creiem les mentides dels altres perquè esperem que ells es creguin les nostres. I és clar, hi ha mentiders que surten a caçar el senglar, altres que van a pel colomí, d'altres que surten a caçar bolets o cargols, i n'hi que, senzillament, es limiten a relatar les seves gestes amb les senyores. Els uns i els altres- mentiders acèrrims, salvatges, una mica grollers- no fem més que escarnir els nostres avantpassats que deien que havien estat a punt de pelar un mamut. I feien grans escarafalls i grans explicacions mentre que subjectaven una rata esquifida que havien trobat mig morta pel camí. Embusteros.

Els homes de l'abat...

2011-06-09T05:58:00.003-04:00

Com aquell que fa la migdiada, sembla que m'he tornat a morir uns mesos i ara estic, de nou, en aquesta vida estranya que m'ha donat el destí, set segles després del meu enterrament.

Dormia (per dir-ho d'alguna manera) fins que una estrepitosa cassolada m'ha tornat en mi. Al bell mig de la Plaça Major més d'un centenar de veïns expressaven la seva indignació amb crits, cops rítmics i xiulets. Protesten dels rics. Protesten de la pèrdua de les seves cases. Protesten per què la seva voluntat no és tinguda en compte.

Allò em va fer parar l'orella, ni que fos una orella feta de matèria virtual i incorpòrea. De nou la vila tornava a esmolar les ungles per enfrontar-se als privilegis i la corrupció; a les mentides i impostures; a la violència i la prepotència de l'Abat!... Revivien en mi els temps que els banyolins, per tal de foragitar el jou que els lligava a postració i servitud, armats de valor i d'imaginació, van demanar-me que defensés els seus interessos per posar en qüestió la tirania de l'Abat que, amb un orgull que el portarà al més profund infern, pretenia que fins i tot l'aigua de l'Estany i la terra al seu voltant li pertanyien i que amb ells podia fer el que volgués: cedir-les, empenyorar-les o gravar-ne l'ús.

Sí, ara de nou calia que m'alcés de la suspensió temporal de la meva voluntat que ja fa segles que dura, ara encapçalaré les multituds que, sens dubte, es dirigiran al palau de l'Abat per informar-lo que el seu regnat d'injustícia ha acabat, que la ciutat contesta el seu poder, que ja no el tolera per més temps, que cap...Què? Què diuen, aquests banyolins indignats? M'ha semblat sentir que diuen que l'abat ha guanyat per majoria absoluta una votació, i que podrà seguir amb les seves exaccions quatre anys més?

Em sembla que me'n torno al taüt. Si voleu quelcom, ja sabeu on sóc.

El Barri de la Llet

2011-06-06T05:57:00.002-04:00

El Barri de la Llet

A la façana de la carnisseria Baldiró hi ha una capelleta amb la imatge de la Mare de Déu de la Llet. És la patrona dels veïns del carrer Major i la placeta de la Font. Ja fa molts anys que no es fa la festa que solia celebrar-se el darrer diumenge d'agost. Era una de les festes de barri més populars de la ciutat, amb l'afegiment d'una tornaboda el dilluns on tots els veïns anaven al bosc de can Puig per fer una berenada amenitzada per 8 músics de més baratillu de la província de Girona. Els joves de la comissió de festes dels anys 40 no teníem pas mandra a l'hora d'enramar tot el carrer amb arcades de canyes de cal Cisteller i serrells de papers de colors de can Mateu.El carrer començava a la plaça, sota la graiella de can Bòlica i allí hi havia un gran arc de triomf florejat que feia badar la boca a tot kiski. Es podia passar sota l'enramada del carrer fins a can Baldiró que exposaven un rodolí : "Si voleu porc bo -veniu a cal Baldiró; - si voleu butifarra bona - veniu a cala Baldirona". Prodigis de genis rudulinerus!. El dilluns al matí hi havia una xocolatada amb taules de dalt a baix del carrer, on fins i tot s'hi havien assegut -per treure's el ventre de pena - soldats que estaven aquarterats a l'antiga escola dels hermanus Gabrielistes.

Tot això ve al cas perquè he tret un llibret que faig còrrer de casa en casa dels habitants del barri de la Llet. Els més vells - que encara en queden- son els que més ho agraeixen recordant als estadants i botiguers que ara ja no hi son. S'emocionen i riuen quan llegeixen que en el barri treballava l'Esguerra-borregos, que era un pastisser que mai li havia sortit un borrego ben fet. I que a can Poc i Bo eren especialistes en bollus de crema amb tap al cim; i que a la botiga de queviures de can Mandra va ser batejada així perquè un dia algú que va entrar-hi va trobar l'amo adormir darrera el taulell. I anem seguint, perquè a moltes cases de la ciutat hi havia motius per dar i per vendre. A l'ondulador algú li va posar el malnom de patatones perquè quan anava a prendre un vermut a can grilló acostumava a dir: "Posa-m'hi quatre patatones"; en Xueta terrisser i gallinaire, emplenava un orinal amb xocolata desfeta; l'Organista era granaire i mai havia tocat l'orgue si bé es deia que en temps endarrerits hi havia un capellà que el tocava. No m'estranya, perquè al barri de la Llet hi havia capellans per dar i per vendre. Un d'ells era mussan Franciscu que el van fer rector de Guèmol, i a mussan Amadeu, li vaig dir que "aviat els capellans podran casar-se. Tenia 70anys i picu i em va respondre: Que no comptin pas amb mi"-La senyoreta Lluiseta tocava el piano i donava lliçons a les Hijas de Maria.Encara avui en el meu cap em teclategen les notes del para elisa d'aquell sord que es deia beethoven. En Mius era carter i adobador de sabates, i el seu noi un pintor i futur artista de quadrus de grandes batallas; a ca l'Enric Serraller hi vaig treballar d'aprenent perquè a l'edat de 13 anys calia que m'espavilessin. L'Antonieta, la seva dona, a mig matí em feia entrar a la cuina per beure un got de moscatell xucant-hi un carquinyoli. calia agafar forces per manxar a la fornal fent volar cagaferrus. Al cap de pocs anys vaig reviure aquella feina en una sarsuela escrita pel joliu poeta ban¡yolí de principis del segle passat que li deien el senyor Quimet Hostench. A l'escenari hi havia ferrers i manxaires cantant i menjant brunyols perquè era el sant de l'amu. Vaig fer de vailet manxaire, ja amb molta experiència en rebre clatellades.
El cisteller i el fuster, a l'hora de berenar sortien al carrer amb unes grans llesques de pa amb una arengada i un purró de vi, asseguts a la vorera fent broma amb la mainada que sortia de l'escola, dient.los-hi: "Vina, nen, estira'm el dit". I les criatures s'hi acostaven a estirar-los un dit al mateix temps que els homes deixaven anar un petarrot.
Al final del carrer hi havia la casa de la bona llet. Els lleterus eren de Camós i tenien una quadra amb quatre vaques. De petit jo hi entrava amb un ansat ben gros. Munyien una vacassa davant meu per fer-me quedar parat en veure com rajava la llet que posaven dintre l'ensat Amb el tel n'havíen fet recuits. A la quadra i a la botiga hi havia un fotimer de mosques.
A la placeta de la Font hi havia en Friselda, un home escapçat, garlaire i barbotejador, que sortia de la seva impremta eixugant-se els dits en una resclosida bata negra, posant-se a xerrar pels colzes, xalivant als veïns amb capellans que li surtien de la boca.. A la placeta hi destacava l'edifici de la Pia Almoina que tothom en deia Casa de la Vila Vella, i allà, a l'espai on avui hi ha una monumental pila baptismal d'immersió del segle IX, hi havia una petita presó amb una retxeta on la mainada ens hi enfilàvem per contemplar els borratxos que els agutzils havien agafat pels carrers.
Alegries i misèries que vam veure i viure els nens del Barri de la Llet i que ara poden recordar
els que han llegit i vist fotus en aquest quadern que els estadants d'avui es passen de mà en mà i en treuen fotocòpies. Els més vells son els que recorden i em diuen que si, que en aquest barri hi havia molta bona llet.

El nom de la truja

2011-06-01T13:40:00.000-04:00

Europa és la cosa més desastrosa que pot haver-hi. No hi ha res que vagi a l'hora en aquest continent. Hem parlat moltes vegades d'aquesta genteta que es fa dir alemanys. Gent que encara està a les baceroles de la civilització i que es pensa segons què perquè fabriquen rentadores i motors. Els alemanys beuen la cervesa en peroles i amb això està tot dit. Què diríem de la gent que beu cervesa a cabassats? Res de bo. I heu escoltat la seva llengua, incomprensible, tenebrosa, amb una fonètica carregada i altiva. Aquests són ara els amos. Aquests que ens van fer un mal terrible omplint-nos de visigots i altres espècies per civilitzar. Van arruinar Empúries i tots els vestigis de l'Imperi Romà. Ara volen una segona volta. Gent que menja salsitxes a tot hora, i altres variants del plàstic industrial, gent alta i boteruda, que amb cinquanta anys encara es passegen amb pantalons curts i tirants i compren apartaments a Empúriabrava. On s'és vist! I tots aquests estan disposats a arraconar al bo i millor d'Europa. A l'Irlanda d'en Beckett i d'en Michael Collins! A la Grècia del Partenó i de l'Olimpiakos! A Portugal d'en Pessoa i d'Otelo Saraiva de Carvalho! Els alemanys vénen a per tots nosaltres a imposar-nos el seu món visigòtic, estret de mires, salsitxer, volen fer-nos beure cervesa híbrida a galletades, quan a nosaltres ens agrada el vi i el xampany. La mare que els va parir. No hi ha dret. I tenen aquella donota, greixanda, antipàtica, que fa cara de governanta de cova del sado i a la que no li agradem la gent que habita per aquestes terres. L'Angeleta és la nova reina d'Europa i vol acabar amb la civilització, la tertúlia, la migdiada, el porró, l'Amades i en Plató, la bandúrria i l'eixera de mitja tarda, l'escalivada i l'allioli, el vi de missa i el postres de músic. Volen acabar amb Europa qui sempre ha volgut acabar amb Europa. Què collons! No estem pas indignats, estem molt emprejats. I soms més que vosatres i la vostra patuleia. I de visigòtic, tot i que van guanyar i van viure una temporada per aquí, no en queda cap rastre. Som romans, som íbers, som lusos, som irlandesos ben armats i no tenim pas cap mania. Angeleta, a veure si qualsevol dia ens plantem davant de casa teva i et diem el nom del porc. O el nom de la truja.

Fitxatge estel.lar

2011-06-01T10:28:00.000-04:00

Temps d'estiu, temps de fitxatges estel.lars. Haureu notat que, d'un temps a una part, hem fet endreça de socis i jugadors en aquest nostre club de Xisca de Gardi. El cas és que hem tirat de talonari i hem pescat una gran estrella. Es tracta d'en Joan Olivas, l'avi Oli. Seria insultant per la nostra banda presentar aquest prohom del periodisme banyolí i del teatre en majúscules. No ho farem perquè no som pretenciosos i els grans personatges no mereixen presentació. Ans al contrari, mereixen que ens arraconem i que els deixem passar mentre els acompanyem d'aplaudiments i de tots els honors. Joan Olivas es presenta amb un article, com no pot ser d'altra manera, sobre el teatre principal de Banyoles. Ha estat cuinat a foc lent, piano-piano, i conté tots els gustos i les flaires de Banyoles. Tenir-lo a Xisca de Gardi és un luxe, què dic! Un luju! Amb tots vosaltres, l'avi Oli, alçant la notorietat i la qualitat d'aquest nostre blog. Tant de bo, ens regali més articles i més passatges de la nostra ciutat. Serà el senyal que ens ajudarà a tots plegats a ser una mica més feliços. Més feliç que un nis. Vet aquí.

Passejant per la plaça del teatre

2011-06-01T04:28:00.002-04:00

Tenia el nom de plaça Antiga i quan hi van construir un teatre la gent del poble va dir-ne la plaça del Teatre. Ara que no hi ha teatre, a la placa de marbre de la plaça hi figura amb lletres de motllo el mateix nom de plaça del teatre amb un afegit que posa Antiga plaça de la Vila Vella, com també hi podien haver posat Antiga plaça de l’escorxador o de la Caixa de l’Abat. És igual. No vull pas pensar-hi perquè ja em roda el cap. Però com que jo soc taiatreru i un avi de molts anys si que puc recordar el teatre que hi havia hagut a la plaça del teatre en els temps en que era tancat i destartalat. Els vailets del barri vell ens enfilàvem a les finestres obertes i jugàvem a lladres i civils corrent esverats pels passillos. Feia impressió aquell teatre amb els seus palcos buits que en els anys dels meus pares s’havien omplert per veure actuar a les companyies de fora que en els estius feien temporada a la ciutat. En aquell teatre també hi feien sessions de cinematógrafo acabat d’inventar i un còmic del poble, el llauner Celso Mas explicava les pel.licules assenyalant el llençol de la pantalla amb una canya a la mà: “Ara sortirà la Bertini arrapada a la cortina. Mireu-la com plora. Quina gran artista que és la Bertini!”. Al cap d’una estona, a la pantalla del taiatru hi sortia en Jaimitu, en Xarlot i en Fatti Bomba: “Ara sí que riurem, deia en Celsu llauner. I tant que reien!. El meu pare m’ho deia:” Mai havíem rigut tant contemplant les pel.licules que explicava en Celsu amb la canya a la mà i de tant en tant fent-la servir per tustar a cops de canya la mainada que no estava quieta. Hi havia espectadors que anaven al cinema només per escoltar les explicacions del llauner. Però allò es va acabar aviat, em deia el pare. Perquè hi havia individus que se’n fotien del llauner. Aquest era més bon actor quan pujava a l’escenari. Jo encara vaig tenir ocasió de veure’l actuar al teatre de can Xampinya, un cop acabada la guerra civil quan, amb tota una colla de còmics del poble formava part d’una orquestra d’esguerrats a la sarsuela La alegria de la huerta. I us asseguro que vaig riure de debó.
Al teatre Principal hi havien actuat moltes companyies foranes i també aficionats del poble amb Els Pastorets i en alguns drames i tragèdies que en aquells temps feien enternir a tothom. Un senyor que va ser alcalde de la població m’havia explicat que a la seva joventut ell també va actuar al teatre Principal amb una colla d’amics que es varen apuntar al càsting en una companyia de professionals per fer d’actors en una escena en que no havien de dir ni piu, ja que tots havien d’actuar fent de soldats morts estirats a terra després d’una batalla campal. L’actor professional de la companyia era dalt d’un cadafalc fent un discurs patriòtic de l’Espanya dels temps de la picor. I els joves que actuaven per 15 cèntims havien d’estar tota l’estona ajaguts fent el mort. Aquell jove –futur alcalde de la ciutat- era un dels vint o trenta soldats esterrossats després d’un combat taiatreru amb fort esclat de canons a càrrec dels timbalers de l’orquestra. Tenia al seu costat –fent el mort com tots els altres- a un amic seu que era mut –un mut autèntic-. Era molt avorrit allò d’haver d’estar molta estona estirats un sobre l’altre i escoltant el discurs patrioteru del capità protagonista de l’obra. I per entretenir-se se li va ocórrer de fer pessigolles als peus del seu amic mut. L’escena era molt dramàtica fins al punt que els espectadors treien els mocadors per eixugar-se les llàgrimes. Fins que de cop i volta el públic es va posar a riure, ja que un dels “morts” es va aixecar i va desaparèixer travessant l’escenari sortint empipat i cridant Ba,ba,ba.ba!!... Era el mut que va abandonar l’escena perquè el seu company li feia pessigolles.

Van passar els anys, i quan van esgavellar el teatre Principal vam poder veure pintat a la paret un camp de galls-gallerets com a decorat de fons, fins que va ser tapat amb la construcció d’uns pisos. Ara, sovint travesso la placeta del Teatre –nosaltres sempre n’havíem dit la placeta- i segueixo recordant aquells vells temps en que el ganivetaire Portella esmolava les eines estirat damunt la planxa, -i encara ho fa!- i a l’avi Grabuleda untant cadenes i manxant els neumàtics de les bicicletes. I evoco aquells temps en que entrava a la fusteria de can Buch arrossegant flocs amb els peus i entrant a la botiga de queviures de can Dumene per comprar cansalada virada. I a la fruiteria de can Saleri per escoltar a l’avi Llorens tocant la Sardana de les monges amb la mandolina. I els veremadors de can Gasparic dins d’un enorme cup trepitjant raïms amb els peus descalços perquè el vi sortís més fort i amb millor aroma.
I em sembla que encara veig aquella vella rondinaire del pis de dalt de la taverna quan en els anys de la guerra civil els alumnes de l’escola Francesc Macià en passar per l’estreta vorera de can Gasparich ens abocava damunt nostre les escorrialles d’un vell orinal. Eeeecs!!!

L’avi Oli

Els cogombres maten

2011-05-31T12:33:00.000-04:00

Quan vaig veure que un bàrman posava cogombre en el gintònic vaig adonar-me que el món estava a punt de fondre's. Resulta que la llimona ja no s'esqueia, que calia buscar coses més rares i estrambòtiques. L'home comença canviant i acaba tergivesti com diria el contramestre. Tabé hi han cambrers que hi fiquen llima. No trigaran en posar-hi alls, bigues de ciment, trossos de poliester o sugus de Suchard. El cas és fer la nota i que et vegin. Antes tots els gintònics eren de Larios i encara gràcies, a casa d'en Pere es servia una ginebra que es deia Giró que tenia el mateix gust que els ginebrons que collíem a casa de l'Oller petit. Les ginebres eren normals, d'estar per casa, una mica carregades, una mica insolents. Però els gintònics tiraven i, a l'istiu, passaven d'allò més bé. Les tòniques, ai senyor, eren les de sempre amb un gas artificial que desvetllava la rotamenta. Ara no. Ara tot és sofisticat i nosaltres som els primers en estar-nos de manies. Ara el gintònic ja no se serveix en aquell mític vas llarg de cubalibre. Quedaria lleig, hasta quedaria pagès. El gintònic s'ha de servir en vas de peixera, en aquells vasos on hi cabria una carpa. Tot és cerimonial en aquest art fabulador i una mica tibat que és la cocteleria. Ja se sap que la majoria de la gent de barra no hi entén de licors i es fot el primer que li posin al davant sempre que tingui la suficient graduació. Però en aquests dies de tomba i gira la gent s'ha tornat maniàtica, llepafils, primmirada. Ara tothom hi entén de ginebres i en fa tota mena d'explicacions que carreguen i fatiguen la concurrència. El borratxo beu sol, amb el cap cot, amb la mirada concentrada en el vas i esperant l'hora de caure rodó a terra. Però el savi, mentrestant, parla de ginebres i que si les franceses són més bones que les angleses i blablablà. Antes, a les amanides, les iaies servien un cogombre tallat a rodelles i amb un punt de pebre negre. El gust àcid i melangiós del cogombre servia per despertar dels altres gustos. Ara, les iaies vindrien malament si veiessin que els bàrmans tallen cogombres i els serveixen en peixeres on hi cabrien carpes, i fiquen ginebres incomprensibles barrejades amb tòniques que valen un colló de mico. Això s'ha d'acabar. Tan de tastet de vins, tanta collonada, tant de senyor exigent, tant de savi per metre quadrat, tanta cocteleria fina. La prova és que ja estem a la fi és que els alemanys, els que marquen sempre el punt i a part de totes les coses, ha decidit que els cogombres maten. Era el que sospitàvem quan els tastàvem banyats de gintònic. Era el que sospitàvem quan, a l'endemà, ens despertàvem amb un mal de cap d'agulles de cosir. Els cogombres maten, la finor cansa i tots els mals del món estan aquí a la cantonada de qualsevol bar.

Can Gasparich

2011-05-15T13:42:00.000-04:00

Em diuen que Can Gasparich l'ha agafat un noi amb ganes de remoure les coses. No podem perdre les nostres tavernes i amb això confiem amb les ganes i l'espenta d'aquest noi. El meu pare m'explica facècies de Can Gasparich. Del temps que era un taverna afumada, amb bótes de vi rosat, corpulent i de tardes llargues on les converses s'enfilaven i es perdien pels racons de les teranyines. Els avis de Mata hi pujaven puntuals tots els diumenges a la tarda. El de Can Xargai i el de Can Bailon, i tabé el de Can Quintana i el de Can Lura. Eren homes granats però que encara conservaven les bones costums i les ganes d'un bon tip de riure. Caminaven ben eixerits cap a Can Gasparich, des de la llunyana Mata, amb els seus vestits de vellut, i fent un cop d'ull als seus horts que regalaven una verdor imponent i començaven a desprendre aquell regalim de vianda manyaga. Els avis no viatjaven sols: a la seva armilla duien l'inabastable forat de l'infern. Un continent on hi cabia mig món. Per comptes de dur-hi mig món hi servaven una gustosa arengada. Trico-trico guanyaven la distància que els separava de la seva Mata de la Plaça del Teatre. No us etivoqueu: no buscaven pas el teatrí dels comediants, no, els nostres avis volien arribar a Can Gasparich. Imaginem l'ambient: bótes ràncies, converses estripades, cares magres o migrades, fum, estibes d'homes amb més escuradents que pas dents, ambient pesat, ingràvid, excels, barratinaire, somiatruites, un xic avinat. Els avis de Mata s'asseien on podien i començaven a jugar les seves cartes. Més fum, més caliquenyos, crits, desori, calor intensa, bafarades d'arengada acabada de coure. La gran tarda de diumenge consumida com aquell que vols. I quan el dia tomba cap a la nit, els nostres avis s'aixecaven, pagaven el que devien i feien via cap a Mata. A Mata falta gent. El camí de tornada era immens. Inacabable. El pare regava el regadiu de Can Po i els sentia d'una hora lluny. Les veus atronadores dels avis inflaven la nit. I el grup, mig desfet discutia les seves lleis i les seves raons. La nit tronava les paraules mig trencades d'aquells homenots. I el primer que desfeia el grup era l'avi de Can Xargai. I després venia el de Can Bailon. I tot seguit el de Can Quintana. La distància més llarga li tocava a l'avi Lura que, en cabat, havia de travessar el pont del Terri a l'altura de Can Frigola. L'avi Lura, en aquells diumenges d'arengades i cartes, travessava el pont a quatre grapes. I aquest és el sentit pràctic de la gent del país: si convé, caminem drets com un clau i si s'escau ens posem de quatre grapes i anem fent. Que no sigui dit i que el Terri no se'ns dugui cap avall en un instant de debilitat. Que el nou estadant de Can Gasparich sàpiga que en aquelles quatre parets hi ha l'esperit dels avis de Mata, de tots els avis, de la gent de peu pla, afumada i enjogassada, que en un moment concret té la bocassa d'arengada i que en un altre instant precís va de quatre grapes sobre un pont del Terri.

L'aiguat del Cor

2011-05-08T05:53:00.000-04:00

Ahir vam ser convidats a un assaig general. Els del Cor de Teatre volen cap a Barcelona, al Nacional, i en la seva arrencada prodigiiosa han fet una parada a Girona. Si hem de dir la veritat: vam quedar de pasta de moniato. Ja sabíem dels avenços d'aquesta gent, del seu creixement, de la seva espenta. Però el que vam veure no ens ho imaginavem de cap de les maneres. Sortint del Municipal vaig afanyar-me a enviar un missatge amb en David Costa. Li escrivia que l'espectacle era rodó i singular, suculent i delicat com una tortada. Tinc la impressió que malgrat els adjectius van de camí cap a l'elogi, em vaig quedar una mica curt. Malgrat els hi suposava, a tots, força talent i molta més voluntat, el que vaig veure, i sobretot sentir, va ser una sorpresa majúscula. I pensar que tot aquest gavadal d'actors i d'actrius fan, els dies de cada dia, feines corrents, tenen obligacions familiars, fan vida normal pels carrers de la nostra ciutat! Aquesta gent ha disciplinat el cos i la veu, els ha fet créixer, els ha tensat, els ha fet vinclar, a base de treure hores impossibles, a base d'una feinada que de pensar-hi ja em llaça. M'emocionava sentir-los i veure'ls amunt de l'escenari i pensar que, alguns d'ells, són amics als qui aprecio i admiro. l'Albert Massip, en Pere Quintana, en Loren Gómez i, en especial, en Lluís de Can Comerma. Tots plegats l'han feta molt grossa. Tant grossa que el Cor ja és un aiguat d'origen lacustre però de mirada universal. I és clar els aiguats tenen tant de delit, tanta força acumulada, que s'obren camí encara que trobin les barreres més impensables. Barcelona els espera. Ai senyor, Barcelona, s'haurà de rendir als seus peus. A l'evidència d'una gent que porta molts anys, milions d'hores, creient en el que fan. I el que fan, amics, és de part de bo. Xisca de Gardi us saluda i us dóna moltes gràcies pels moments viscuts, pels instants de riure i de commoció.

Cara a cara amb el Gallegu

2011-05-06T13:15:00.000-04:00

El Gallegu i jo vam dedicir dedicar-nos un duel el proppassat dissabte. Farts de tant de Barça contra Madrid, que no ens diu gaire res, vam anar a l'Hostal de Sant Miquel. Mitdia celestial. Deu Nostre Senyor semblava de part nostra i va dedicar-nos un cel més castís que un cosidor de senyores. Fantàstic. La terra resplandia i l'Hostal era allà, al davant, amb el seu posat de paradís de la felicitat. A les taules de fora vam saludar el Senyor Illa, propietari de Serinyà. El senyor Illa té un físic una mica impactant, les mans grosses i la carcanada voluminosa, hom de procurar no acostar-s'hi massa perquè acostuma a saludar amb uns cops que fan tremolar l'esquena fins al punt de provocar una esquerda. El cas és que vam entrar cap dins i allà ens esperava una taula qualsevol. A qualsevol lloc de l'Hostal es reparteix felicitat en forma de vianda. El Gallegu i jo vam seure cara a cara, fit a fit, en un duel fantàstic vam despatxar-nos una platada de cargols i una de pot i tripa. Els qui no coneguin els cargols i el pot i tripa de l'Hostal, els compadeixo. Han perdut mitja vida donant voltes i no saben que, a tocar de casa, poden tastar gustos molt reculats, molt antics, que ens entronquen directament amb totes les besàvies del món. El Gallegu i jo vam evaporar els plats amb una facilitat terrible. Després va venir el bacallà, amb una cassola de terra, i tocat per un vernís molt fi d'all. Allò ja va ser una condecoració per la cuinera. Els qui no saben res del bacallà de l'Hostal més val que continuiin sense saber. No fos cas que hi hagués massa gent i el bacallà fos difícil de trobar. Jo dic que quan els xinos i els japonesos descobreixin l'Hostal, estarem perduts. Haurem de fer cues llarguísisimes que arribaran, primer, fins a la riera de l'Arn, després fins al Bosc de Can Ginebreda, tot seguit ja arribaran fins a la riera de Rodeja, endesemprés fins al Salt del Matxo, per acabar a la recta de Cal Germà. Re. El Gallegu i jo no podríem mai més fer els nostres duels particulars.

Silenci

2011-05-06T13:01:00.002-04:00

Sobre Miànigues deu haver caigut una llum tristoia. El campanar deu haver-se quedat quiet, ai senyor, quiet i mut. El vent ja no bufa i la tramuntana deu petar per un altre costat. Les fulles no es mouen, semblen esperar. Les pedres velles han deixat de tenir aquell coloret que té la vergassada de l'aram. Els arbres també esperen, les herbes del marge reposen. Miànigues es lliura a un silenci estupefacte. I fins i tot en Pla, el gran mestre i al que convoquem en els grans instants de la vida, ha deixat de parlar-nos. Sobre el cel clar de núvols no aleteja ni el més despert dels ocells. Miànigues sencera fa un llarg minut de silenci. Un minut pel seu cronista, a l'home que li va desvetllar la història gran i la petita història. Serà un llarg minut. I tot seguit, perquè el cronista ho voldria així, el campanar buscarà el cel, el so repicarà amb delit, els ocells seguiran la seva marxa, les herbes margeres ballaran el so que marqui el vent, les pedres reviuran l'aram i la llum encendrà aquest gloriós paisatge del nostre petit món.

En Mastegatxes a casa

2011-04-23T15:26:00.001-04:00

El Senyor Mastegatxes ha tornat a casa després d'una curta estada a terres forasteres. L'hem vist bé, castís i eixerit com de costum, amb el seu humor de paper de vidre i l'aire entranyable amb que reb els amics. S'han explicat moltes bestieses sobre l'absència del senyor Mastegatatxes. Totes elles inversemblants, fantasioses i lliscant la mentida barata. Banyoles és terra de rumors i la gent s'enfila, dóna voltes i fa volteretes amb una facilitat tremenda. El cas és que el senyor Mastegatatxes s'ha absentat perquè necessitava reposar. Perquè li ha vingut en gana mirar Banyoles des de l'altre costat del mapa. Perquè anar-se'n uns dies, prendre unes aigües, estirar les cames, o jaure són bones ocupacions i perquè, encara que sembli mentida, Banyoles no ho és tot. Hi ha, pel cap baix, trenta o quaranta municipis en l'esfera terrestre que, si fa o no fa, poden passar per succedanis banyolins. Ja ho sabem, no seran el cafè, però a vegades ve de gust prendre's una bona atxicoria. El cas és que el senyor Mastegatatxes ha tornat, tan campante i tan eixerit com ha estat sempre. I des d'aquí envia salutacions a la cort de fantàstiques mestresses que el tenen en gran estima. I des d'aquí envia cordials abraçades a tots els que formem part de la confraria dels seus amics, que som un carregament de cràpules, pirates i somniatruites, més o menys deliciós. En tot cas, Mastegatatxes, que sàpiga vostè que la vila està als seus peus, i que la comarca presenta armes al seu pas. L'Atlètic li dedicarà la propera pallissa amb permís, és clar, dels nobles Feli Buntinyà i del nostre excels president senyor Martirià Estany, al qual, més tard que d'hora, dedicarem un perfil que farà ploure des de Rocacorba amb una verticalitat desconeguda per aquests verals. Senyor Mastegatatxes, a les seves ordres, i a disposar, per servir a vostè i a Déu Nostre Senyor.

Larry Collins i Dominique Lapierre a Banyoles, per Sant Jordi

2011-04-23T15:15:00.000-04:00

Els coneguts autors de best-sellers, en Dominique Lapierre i en Larry Collins han estat signant llibres aquest Sant Jordi a Banyoles. Els autors de Oh Jerusalem i altres llibres que no ens passen pel cap, s'han fet un fart de rebre gent entusiasmada per les seves novel.les. De bon matí s'han assegut davant de Cal Moliner i no han parat d'escriure dedicatòries. Un massagista ha hagut de fer-los fregues als braços perquè se'ls hi enrampava la mà. Ens ha sobtat, gratament, que banyolins com la Teresa Barceló, en Tonet Freixa o en Pere Sila departissin amb els cèlebres escriptors amb una franquesa extraordinària. Com si els coneguessin de tota la vida, com si fossin de Banyoles, vaja. Els autors, en cap moment, han mostrat cap signe d'estirament, de tibantor o de fatxenderia, ans al contrari, han tingut una paciència i una amabilitat característica de la gent senzilla, del poble ras. El que també ens ha sorprès ha estat el seu extraordinari domini de la llengua catalana. Parlaven sense cap accent francès o anglosaxó, imitant a la perfecció la parla banyolina que és dolça, que s'enfila i que té una musicalitat fantàstica. Com que estaven molt entretinguts en això de signar i escriure dedicatòries no els hem preguntat on havien après aquell parlar tan banyolí. El cas és que en Dominique Lapierre té els cabells blanquíssim i té un aire de venerable senador romà, amb les seves ulleres que no poden dissimular un nas prominent. Té una retirada amb aquell de Cal Cisteller que treballava a l'Hispà i que sempre ha estat de la faràndula. En Larry Collins, més jovenet, però tocat també pels cabells blancs i un somriure de murri té una bergassada amb en Quel Torrent, en Mantu pels amics, que també és de la faràndula del sector bancari. El que m'ha estranyat és quan els he preguntat per si Oh Jerusalén tindria una seqüela i s'han cardat a riure i m'han tractat de boig. Però els escriptors, ja se sap, són gent d'humor variable i de caràcter una mica estantís. I més els de best sellers que de tant èxit el fum els puja més enllà del cap. El cas és que en Lapierre i en Collins han estat a Banyoles i d'això que ens alegrem. Els que no hem vist enlloc han estat en Mantu i l'Olivas que havien de presentar la seva història del teatre. Però els escriptors locals, ja se sap, tenen aquestes coses: els fa por la fama i fugen del públic com qui fuig d'un dilluns laborable.

El somni d'en Reixach

2011-04-18T13:39:00.000-04:00

La història ens va donar l'oportunitat de xerrar amb l'Isidre Reixach de Cornellà. El patriarca dels tallers de l'automòbil del mateix nom. La conversa va tenir lloc en un petit despatxot molt convencional, molt típic dels setanta, amb presència de fòrmica pertot arreu. L'Isidre era un home gran que salvava l'edat amb un ànim de juvenil. El cap despert, la mirada desvetllada, prim i menut com si hagués conservat les mides del seu temps de futbolista. La memòria de l'Isidre era un prodigi. D'aquells homes que, sense adonar-se'n, havia agafat la condició d'un cronista de peu pla. Podia recular fins als anys de la República amb una facilitat encomiable. Quan parlava d'aquells temps ho feia amb pèls i senyals. Ens parlà dels fets d'octubre de Cornellà- on hi hagué un daltabaix considerable- amb tanta determinació que vam fer-li confiança tot i que es estranyava el que ens estava explicant. Temps després, en Pere Bosch va trobar el que explicava l'Isidre en documents de l'època. La memòria d'en Reixach, no fallava, era segura i precisa com una escopeta ben cuidada. Però l'Isidre tenia una dèria: el fútbol, i amb això vam coincidir plenament. La xerrada va començar amb els fets històrics i va derivar cap al fútbol. No sabem què passa però al nostre país tot s'acaba amb el fútbol. L'Isidre havia estat jugador, un bon jugador i ens va explicar una anècdota fabulosa. Resulta que a la postguerra li havia tocat fer el soldat a l'Africa. Mig Catalunya va anar a l'Àfrica a fer el soldat en un càstig més que segur per un país al qui sempre toca el rebre. El cas és que l'Isidre es va donar a conèixer com a jugador de fútbol. Al servei militar, els escuturits se'n surten amb la seva si són cuiners- com en Barretina- o si són futbolistes- com l'Isidre. Els altres, enginyers inclosos, han de netejar peroles o treure a passejar el gos del tinent. El cas és que l'Isidre va ser fitxat pel Ceuta que era un equip de segona divisió una mica d'estar per casa perquè mai va treure el cap a la primera. Però què carai, més val jugar a segona i viatjar una mica que fer guàrdies en garites on hi toca massa el sol del desert. El cas és que un nou soldat va arribar d'Euskadi i aquest amb fama de jugar a la primera. Era en Telmo Zarraonaindia, més conegut per Zarra. L'Isidre, causalitats de la vida, va estar a punt de coincidir amb el que seria, anys després, un dels millors jugadors d'Europa. Ens ho explicava com si encara fos a Ceuta a punt de jugar el partit en qüestió. Però els directius de l'Athletic Club van moure totes les influències del món per endur-se aquella seva joia. Així que un avió recollí en Zarra i amb ell se n'anà el somni d'en Reixac: poder jugar amb aquella promesa fulgurant. Temps després en Zarra marcaria el mític gol a la Pèrfida Albió en aquella mítica, i exagerada pel franquisme, semifinal de Maracanà. En Reixach, n'estic segur, va dir allò de "vaig estar a punt de jugar amb aquest si no fos perquè un avió se'l va endur cap al nord". Tots tenim somnis com en Reixach, que se'n van, que deixen aquella gratera de la melancolia. En Reixach, però, era un home més aviat pràctic i va deixar la llunyania del somni per comentar-nos el proper partit del Barça. Encara sembla que el veig en aquell despatxot del seu taller mecànic. Al cel sigui.

Al tanto, que va de canto

2011-04-07T12:04:00.001-04:00

S'ha posat sobre avís a les autoritats de la comarca. A un matrimoni suec, els Svanstrom, els hi agrada viatjar. Fins aquí tot correcte. El que passa és que amb ells porten una maleta de mala pata. Al 2004 van visitar el Pacífic i just ficar-hi els peus, va arribar un tsunami d'aquells que marquen època. Fins aquí tot correcte. La gent pot coincidir amb una desgràcia, amb una catàstrofe, i no passa res, avui pau i demà glòria. El fet és que els suecs van tornar a sortir de casa seva ara fa poc temps. De tan sols sortir es van trobar amb la pitjor tempesta de neu que es recorda a Europa. Van quedar atrapats a l'aerport de Frankfort sense ni poguer estirar les cames. Després se'ls va acudir anar a Austràlia i es van trobar amb inundacions terribles, terratrèmols de maria santíssima, incendis forestals que no es recorden des del temps d'Icona en que s'apagava el foc amb ventalls. El cas és que els suecs no en van tenir prou. Qualsevol persona normal després de tantes misèries, hauria tornat a casa i a tomar pel sac el viatjar. Però ells no. Vinga, marrans, se'n van cap el Japó. Es van trobar que la terra no és que tremolés, la terra es capgirava. No sortien esquerdes, sortia el mateix Pere Botero. No satisfets amb l'apocalipsi, van córrer al nord i es van trobar amb el tsunami. Les autoritats comarcals ja estan avisades. A l'entrada de la comarca es ficarà un burot amb fotos dels turistes del mal averany. En cas que es dignin a passar, se'ls convidarà a recular. Més endavant es ficaran burots a la carretera de Bàscara a Esponellà, a la del Vilà que porta fins a Crespià, a Sant Esteve de Guialbes, a Rocacorba, a Fares, a on sigui. El que convé és que aquesta pareia no entri. S'està investigant si van ser per Banyoles a l'aigat del 34, si eren a la Plaça Major el dia que el Catòlics es va ensorrar o si han tingut mai res a veure amb el terratrèmol que va sacejar la vila al segle XIV. S'avisa que són perillosos o, més ben dit, porten perill. No van armats: només una càmera de retratar, un xupa-xups i unes sandàlies del 43. Però són capaços de provocar qualsevol desastre en el temps de dir "a maria". El Brillant ja ha activat tot el tema de Protecció Civil per si aquesta gent se saltés els burots, i entrés a la comarca pel lloc més insospitat: per un forat del gat, a través del rec major, seguint la riera castellana o en ala delta. Que Déu nostro senyor, ens agafi confessats!

El robatori

2011-04-05T12:25:00.001-04:00

De petit la criminalitat a Banyoles i comarca era un fet ocasional, pintoresc. Es robaven cireres i alguna fruita dels horts, es trobava a faltar alguna bicicleta que, endesemprés, apareixia miraculosament en una casa de Crespià i poca cosa més. Les notícies de crims apareixien a el Caso que un xòfer de la Teisa llegia amb atenció. Aquell home és l'únic que vaig veure-li portar un diari de titulars tenebrosos, anguniejants. El fet és que en aquella bassa d'oli va succeir un cas que se'n va parlar unes quantes setmanes. Uns lladres, aprofitant la nit i el son fort dels veïns, van entrar a robar a la Caixa Rural que hi havia al Sindicat. Va ser molt sonat. No sé pas què se'n van endur d'aquella caixa. Poré unes saques de pinso i un moticultor. Poré líquid d'ensulfatar i una capsa de patates kenevec. Perquè cèncims, qui diu cèntims, aquella Caixa Rural no feia la fila de guardar-ne gaires. Era un edifici més aviat discret, tirant a construcció ordinària, mancat de qualsevol gust i mancat, sobretot, de qualsevol luxe. El cas és que els lladres, pensant-se que els pagesos comarcals estacaven els gossos amb llengonisses, van entrar-hi de qualsevol manera. No devia ser difícil perquè les mesures de seguretat devien ser una alarma comprada a ca la Pilar del Rec i un espantaveies, i para de comptar. Els lladres, protegits pel silenci absolut de la Plaça del Monestir, van començar a remenar, foradar i, segurament, maleir-se els ossos entre ells. Si en aquells temps s'hagués comptat amb càmeres de seguretat no seria difícil poder veure la cara de sorpresa desagradable que devien fer aquells homes veient que el botí era més aviat migrat. Es va dir que aquells homes, mentre foradaven, van anar a la botiga del Sendicat- que és com sempre s'ha dit- i van proveir-se d'algunes cerveses i d'algun refresc. Robar sempre fa set. I veure que no trobes més que teranyines deu deixar la boca ben seca. A la fi, se'n van anar amb aquella cara de pàmfils dels lladres del Rufufú. No m'estranyaria que haguessin escapat amb un citroen dos cavalls atrotinat resant perquè no se'ls hi calés el motor. D'aquella feta, que jo sàpiga, la Caixa Rural no va tornar a ser robada mai més. Per tota la província va córrer, en ambients dels baixos fons, la brama que els pagesos de Banyoles i comarca no anaven gaire granats. Els lladres, hem sentit dir, es va emplear en això del negoci de la banca i han fet la primera pela en la bombolla financera, Lehman Brothers i les piràmides d'en Madoff. Queda dit.

Fidels a Fidel

2011-04-03T08:10:00.002-04:00

Escrivíem, fa pocs dies, contra el córrer i totes aquestes coses. Avui direm tot el contrari. Aquest matí, segons m'han dit, té lloc a Banyoles un recordatori per un home que va dedicar temps, món, i energies a l'esport. En Fidel Martí tenia una bergassada de francès de principis de segle. Amb aquell bigoti característic, aquella mirada benèvola i aquell somriure matisat que desbordava alegria per tots costats. Jo el veia com un home que havia fet les paus amb si mateix i és per això que regalava somriures amb la mateixa desimboltura que despatxava flors. En Fidel va descobrir el córrer i al córrer es va entregar amb cos i ànima. Córrer distàncies insalvables, córrer per muntanyes i pujols, per turons i margeres, per camins i caminets. Córrer era el món d'en Fidel i segur que ja no se'n podia estar d'aquell trot, d'aquelles vistes apressades, d'aquell respirar contingut, d'aquell aire esquerp del camí. Avui, els seus amics, recorden aquell home que sempre ens sorprenia amb notícies de marxes impossibles, de quilometrades a dojo, de resistències infinites. No el recordaren amb un àpat o unes conferències, o amb medalles i parlaments. El recordaren fidels al seu món. Corrent. Alguns fan curses curtes, altres mitjanes i, algú, s'atrevirà tastant les llargues marxes d'en Fidel Martí. El cas és que, a la nostra comarca, a en Fidel no li caldrà cap nom de carrer o placeta. Perquè tots els camins i tots els corriols s'han impregnat del seu esperit, del seu galop, del seu somriure plàcid i de la seva mirada bonhomiosa. Ànim i empenta als amics d'en Fidel que amb cada gambada estendran el record d'un noble atleta del nostre particular Olimp.

Bora nit

2011-03-27T14:48:00.003-04:00

Quan una botiga- o un negoci- tanca, la vila s'empobreix una mica més. No volem parlar aquí de qüestions econòmiques sinó de qüestions espirituals, que són les que guien el mandat de Xisca de Gardi. Les botigues, senyors, són la llum i l'ànima dels nostres carrers, amb els seus aparadors i els seus rètols més o menys lluents. Quan se'n van, ens quedem amb un pam de nas, i tot seguit ens assalta una melancolia espantosa. Perquè recordem els dies i les hores que hem passat en aquell establiment, alguna compra, alguna delicia i, sobretot, recordem com aquell comerç ens ha fet companyia. Jo recordo, per exemple, els aparadors de Can Ponxones o del que comercialment es coneixa com magatzems Vda Duran. Aquells aparadors eren la glòria i la joia dels infants, hi clavàvem el nas, ens hi perdiem amb tantes coloraines i formes, amb tantes joguines que volíem que els Reis ens portessin i els de Can Ponxones guardaven i exhibien. Avui, la botiga no hi és, se n'ha anat de la mateixa manera que ens han marxat les fantasies, les il.lusions i la ingenuïtat. Què hi vols fotre. Al carrer Canal s'ha enderrocat l'edifici de Mobles Busquets-Congost i amb ell ha desaparegut aquell aparador de mobles i de quadres amb postes de sol que produia un cert respecte. De la Canal també ha marxat Can Ciurada, i amb aquesta confiteria s'han esvaït molts somnis de nata muntada i de pasta de full. Ho anem perdent tot. I ja res ens importa. Com la Fonda Comerç- Can Banal establiment que dorm el son dels justos, colgat de quietud i d'un silenci més aviat petri, i que recordem ple de vida, de fumèrria, de converses de mercat o de festa major. Les voltes de Can Xampinya també són plenes d'un silenci d'oblit i en elles trobem a faltar aquella barberia que ha donat els millors instants del cinema de l'Albert Serra. Tot fuig, tot plegat, tot s'apaga. Com el revolt del Mercadar on les persianes de l'Armeria Saguer ja són baixades per sempre més i al seu costat, el silenci immòbil de Ca l'Heras. Si algú que porti temps sense passar per Banyoles, trepitja la nostra vila de ben segur que trobarà a faltar senyals, símbols, referències. Són aquells negocis familiars que han plegat i que, amb la seva marxa, van enfosquint la vila en tots els sentits. Com a Can Comerma del baixant de Plaça. La penúltima? La notícia que l'Anna, la barcassa d'en Generet, no tornarà a navegar per l'Estany. Bora nit i tapa't.

La volta ciclista.

2011-03-23T06:58:00.002-04:00

Aquesta setmana ens han visitat un eixam de bicicletes. Com ja va passar l’any passat, l’esdeveniment ha generat aferris defensors i rotunds detractors. Els arguments, bàsicament, se centren en termes econòmics de despeses i ingressos, de convenient o dubtós interès publicitari o en la dimensió de l’alteració de la mobilitat ciutadana.
La postura de xiscagardiana al respecte és clara i contundent i més que una opinió és una advertència de cares a futurs esdeveniments d’aquest tipus, si és que s’han de tornar a produir. Mai que torni a passar una volta ciclista, sigui la que sigui i vingui d’on vingui, més val que els organitzadors de la cursa ho tinguin present: A Banyoles, si han de passar més de vuit bicicletes juntes, és d’absoluta obligatorietat que vagin escortades d’un mínim de vint-i-cinc cotxes que, a part de portar els recanvis a la baca, vagin carregats d’obsequis per als banyolins. No arribarà a bon port cap cursa que no s’acompanyi, com marca la tradició, d’una pluja de llàpits, bolis, globus, caramels, blocs, banderoles, camisetes, clauers i potets per a posar-hi les monedes amb un cordill per penjar-lo al coll. Hòstia, que un any fins i tot, una cursa que baixava de la Garrotxa, ens va obsequiar amb llonganisses! En els temps que corren tampoc demanem això, però d’aquí a passar a tota llet i que al terra només restin les cantimplores buides i vuit mil “gardeles”, n’hi ha un bon tros.
Siguem clars, collons! Al banyolí de pro se li’n repixa si ve en Contador, en Petacchi o maria santíssima. Total, et passen dos-cents paios a tota hòstia, pedalant com gamarussos i dels quals en seria impossible distingir un teu bessó. Ara, si aquesta processó a tai de boig permet tornar a casa carregat de parides diverses, malgrat siguin de dubtosa utilitat, això ja arriba al cor de qualsevol dels nostres.
Queda dit. Per si cas, l'any que ve els esperarem des del balcó amb un grapat de xinxetes no fos cas que s'oblidessin de la nostre recomanació

Déu no ens ha fet per córrer

2011-03-22T15:44:00.002-04:00

Mai hem entès els que van a córrer per l'Estany. Mira que tenim amics que ho fan, però tapoc els entenem. Aquestes presses, aquest atabalament, aquest mirar el rellotge com si els demanessin l'hora a cada instant. Vos que t'ho digui? No els entenc de ben re. Per començar porten una roba estreta i extremada que semblen d'un altre planeta. Per mi que els hi ha de venir una hèrnia amb aquells pantalons i aquells sueters que els hi tiben la pell, les parts, el detràs i tot el que penja. No fotem, no pot ser sa de cap de les maneres. Després les wambes que duen que sembla que al calçar-se no s'han acabat de treure la capsa. Qui els va parir! Alguns porten una cinta al cap com els indios i fan la seva fatxa. Indios! Altres porten uns auriculars i no saps pas ben bé el que escolten. No els entenem. Al seu costat passen els jubilats i aquests sí que van a un ritme castís, trico-trico, aquí em paro i faig el comentari, aquí reposo i m'encanto veient l'Estany. Els altres corren com si els pessiguessin el cul, corren com si a casa seu s'haguessin deixat un ensat al foc, corren cap enlloc, perduts, mirant-se el rellotge i pensant en tot el temps que els falta. Ho fan per rebaixar la panxa? Insensats. La panxa no baixarà perquè quan reposin els hi entrarà una gana de boit, no se'n podran estar d'anar a Can Garriga i despatxar-se un entrecot acompanyat d'un amanit de bitxo confitat. I com que els hi haurà entrat set, encara ho remataran amb un xampany ben fred. Corren. Corren i s'aturen i fan flexions, i gemeguen perquè els dits de les mans no toquen els dits dels peus. Suen com verros. Tenen la cara vermeia com una tomata. I segueixen corrent fins que hauran fet la volta sencera a l'Estany. I quan estiguin, això ho fan alguns, tornaran a començar. Perquè això de córrer és un vici. Es comença per anar al cap del carrer i s'acaba fent la marató. La història ens diu que un soldat grec va fer la marató i el rei el va matar. I no ho va fer perquè dugués males notícies, el va fer pelar perquè trobava molt estrany això de córrer quaranta-quilòmetres o més. Córrer només s'hauria de córrer els vint o trenta metres llisos, i para de comptar. A tot estirar arribar fins als cinquanta metres però sense agafar-s'ho massa a la valenta. Totes les carreres més llargues s'haurien de prohibir. Si Déu hagués fet l'home per córrer, li hauria regalat dos o tres cames més, com ara les gaseles que porten una marxa que espanta. Com que Déu no ens ha fet per córrer, ens va fer inventar, de seguit, la roda, i amb ella la Vespino i el 4-L.

La solució banyolina es diu Fontàs

2011-03-18T07:25:00.012-04:00

Malament iria el món si creguéssim que la veritat la podem trobar a la premsa esportiva. Per això, Xisca de Gardi tenim informadors cardant el nas a pertot on Banyoles tingui o pugui tenir interessos. Només d’aquesta manera us podríem oferir el relat de com han anat els fets més recents a Can Barça.
Que Abidal està pioc és cert. Mostrem respecte i desitgem una molt pròspera recuperació a un banyolí il·lustre com és l’Eric. Va néixer a França i no ha viscut mai a Banyoles, d’acord, però els banyolins ja ho tenim això de néixer i viure allà on ens dóna la gana. Segueixo.
L’equip tècnic reunit d’urgència i el club havia fet a mans d’en Pep Guardiola, banyolí per part de mare, d’un xec en blanc pel fitxatge d’un recanvi adequat. Mentre aquest l’estripava en mil bocins, va aixecar-se i cardant un cop de puny damunt la taula deixà anar un “macagumdéu” d’incontestables arrels plaestanyenques. Tres segons de silenci absolut i amb un to ja més típic d’ell sentencià: - Porteu-me un altre banyolí, si us plau.
Cal reconèixer que els culers van estar espavilats, aquí. Conscient que l’Atlètic no és club venedor, l’entitat va procurar-se un cultiu propi de banyolins al seu planter, i això ha possibilitat que actualment el club disposi d’un parell de perles de casa nostra.
La solució la donà Zubizarreta, fill del petit de can Saubi Serreta de Mas Palau i que per això és al Barça. El seu pare treballava a les Saques, de jove, i per vacances va anar a la Semana Grande i encara s’espera que torni. L'Andoni (la seva mare n'era devota, del patró dels animals) proposà la incorporació al primer equip dels nostres Fontàs i Jordi Masó.
En Pep, que es va quedar immòbil. Amb la mirada aparcada i el pensament esperxat a Sant Patllari, conclogué sense pertorbar l’estat d’aparent absència: - Porteu-me l’Andreu.
Preferia guardar-se l’altre trumfo per més endavant, no fos cas que l’argentí petit es cardés mal i calgués un altre revulsiu per aixecar la moral.
Per acabar i tranquil·litzar a la parròquia, informem que Abidal està bé. El van operar ahir a la Salus i està convalescent a la segona planta. Les “hermanes” Petra i Adelina, juntament amb la Rosa, mare d’en Pau Comas i grandíssima infermera, vetllen per la seva recuperació. Això últim, però, no ho digueu a dingú. Ho ha demanat ell.

Els que ja no hi són

2011-03-14T12:58:00.003-04:00

Dels 20 anys de ràdio recordem, com no podria ser d'altra manera, el mestratge de Joan Olivas i el malaguanyat Joan Alemany. De Casa en Casa. Aquella dissecció dels carrers de Banyoles, porta a porta, motiu a motiu, era una esplèndida mirada cap a la història petita de la nostra vila. Allò omplia l'esperit de la ràdio de proximitat, aquesta cosa que a vegades perdem de vista. A través del programa d'aquests dos savis es parlava de nosaltres, dels nostres pares, dels nostres avis, dels oficis que ja no hi són, de les cases que s'han fos, del temps que se'ns ha escolat d'entre les mans. Olivas i Alemany dos homes que sense proposar-s'ho van ser pioners i mestres, il.lustrats i abanderats. També s'hi va afegir, per reforçar el programa, un altre prohom de la vila, en Salvador Duran, el jogater i l'home de la pesca. Segons l'Olivas era un mèrit que en Salvador acudís a la ràdio perquè la malaltia li havia arrencat la salut però hi anava, i demostrava un compromís incondicional amb el mitjà. La vida s'ha emportat per davant l'Alemany i en Duran, però l'Olivas continua a la ràdio amb un altre programa memorialístic i ha trobat un company de fatigues en la figura d'en Joan Saubí. La ràdio és un miracle dels que hi són, dels que hi han passat, dels que encara continuen, però també dels mestres i dels pioners que ja no hi són però que, a fe de Déu, han deixat la seva petjada pregona. Carrer a carrer, casa per casa, família rere família, han escrit la història de la gent que la Història oblida. Això és ràdio, senyors, la resta, com diria aquell, xavalla.

La ràdio

2011-03-09T15:25:00.002-04:00

Ara que es presenta el llibre sobre la història de la Ràdio a Banyoles, m'ha revingut el nostre bateig radiofònic. Va ser com qualsevol cosa que hem fet d'un desordre monumental. I la culpa, crec, la va tenir l'Hostench fill que ens va reunir amb la proposta que quatre o cinc beneits de Babaus més un servidor perpetressin un programa de ràdio. La proposta era una temeritat perquè tot el que he fet amb companyia de Babaus ha estat un pur desastre, d'un ordinari suprem, una insensatesa de l'alçada d'un campanar. El cas és que vam pensar una ràdionovel.la que es diria Vessanes d'Enveja i com les telenovel.les de llavors del que es tractava era d'enfrontar d'unes grans famílies dedicades als alls. Què cordills, si a Dallas es barallaven pel petroli i a Dinastia pel vi de Califòrnia el que era normal és que a Banyoles les lluites tribals i carnals tinguessin l'all com a protagonista. Vessanes d'Enveja va ser un continu de despropòsits. L'Oli, en Pei, en Xavi Prats i jo vam ser els promotors de la peripècia però després s'hi sumaren en Florent, en Mantu, la Llum Valle, en Salrà, en Jep Branyes. Aquell desordre radiofònic neixia d'una llibertat d'esperit absoluta i d'una bogeria descomunal. Eren els temps de les Olimpíades i de l'Operación Garzón i en un capítol de la ràdionovel.la la Benemèrita entrava al Museu Darder per buscar terroristes i detenia la Mòmia, el Negre i el xai amb dos caps. Després veient que no contestaven els interrogatoris se'ls fotien a la graella. Una bestiesa sense parangó. Més tard faríem Crim a l'Ajuntament, una absoluta xarlotada on un dement pretenia carregar-se la màxima autoritat de la ciutat. I més tard, faríem una reedició de Vessanes d'Enveja amb més lluita pel poder. Per sort, l'Abellán en el seu llibre no parla de totes aquestes animalades. Ho deixarem per la confidencialitat d'aquest blog que no llegeix ni en Samora.

Oda saltavatge a les Cases Barates

2011-03-04T15:44:00.002-04:00

La pluja regantellava des de les canaleres i queia, guerxa i fina, sobre les nostres espatlles. Baixàvem pel carrer Alsius deixant enrere les cases dels rics i ens trobàvem, a quatre passos, la fàbrica de Can Gimferrer de ressonàncies manchesterianes. En aquella fàbrica de xemeneies altes, maons vermells i teulat de serra hi treballava la meitat del nostre barri. Baixàvem amb les mans a la butxaca, fent sonar les nostres veus que començaven a despuntar, sacsejant maliciosament la soca d'aquells arbres joves que l'Ajuntament havia acabat de plantar. I començavem a veure les petites cases del nostre territori, amb les xemeneies escopint el fum d'estelles verdes i humides. I veiem, de lluny, tota aquella estesa de cases: gairebé iguals, gairebé idèntiques, trencades per la boirina de la nit, pel tel de pluja que seguia queient, i pel groc agre dels fanals. Al fons de tot, quasi amb tota la seguretat del món, en Costabella buscava lletres tèrboles per acompanyar els seus acords de guitarra. Quan el dia s'aixecaria veuríem com el barri era voltat de muntanyes i de prats ben verds. Tot molt britànic com el meu veí Quintanas que menava la mobylette amb compostura i amb una pipa penjant dels seus llavis. Avui, de rebot, he escoltat els New Order, i aquell so magmàtic, m'ha reportat als dies de pluja i boirina del meu barri. I he vist, a través dels compassos d'aquell fascinant grup de Manchester, les passes apressades dels meus amics. D'en Pere, d'en Feliu, d'en Florent, vailets d'un barri amb reminiscències del tèxtil, de pagesos posats a fer d'obrers, de cases idèntiques, de sous molt curts i de sacrificis molt grans. Talment a l'inrevés del que passava a les cases dels rics de la part més alta del Pere Alsius.

Al senyor Tonet Freixa

2011-02-28T14:27:00.002-04:00

El Senyor Tonet Freixa és el representant d'una llarga i antiga saga de sabaters banyolins. Conscients de la tradició que recullen ho han deixat escrit a la façana de la seva sabateria del carrer Mercadal. Des de Santa Maria, a l'alçada de Can Bernat, la vista retalla l'aparador d'aquesta permanent fàbrica d'il.lusions de Can Freixa. El senyor Tonet Freixa, cinèfil remarcable, ha fet del seu aparador una immensa pantalla de cinemascope: com la del Victòria, si fa o no fa, una pantalla que reflexa somnis de planta, sola i taló. De petit, anar a Can Freixa era una festa. Volia dir estrenar sabates. Volia dir asseure's en aquelles còmodes butaques i emprovar-se un fart de sabates. Volia dir fer servir aquell estri lluent i platejat que era el caçador. Volia dir rebre obsequis com ara llapis o globus, o les dugues coses alhora. Anar a Can Freixa significava sortir amb sabates noves i pensar que tot el món et mirava els peus. A la capsa quedaven enterrades les sabates velles, inservibles ja, polsegoses, rebentades de tant xutar les pilotes de cuir als patis interminables del Casa Nostra. En Freixa ha calçat mig Banyoles i ha repartit felicitat en mides que poder anar del 34 al 43, per dir alguna cosa. Possiblement per això, el senyor Tonet Freixa és un tipus que té la plenitud fixada a la cara. Banyoles, a diferència de la resta del món, són els seus sabaters. Calçadors honorables. Mai una frase feta ha tingut tant sentit i tanta intenció: als seus peus.

Què us ha cardat el Black Bass?

2011-02-18T14:36:00.002-04:00

El Doctor Darder va visitar l'Estany i el va trobar pobre de peixos. No s'hi podia pas pescar gaire re. Amb prou feines alguna carpa despistada i poca cosa més. En aquestes que el Doctor Darder va recomanar la repoblació del nostre Estany. Era urgent portar-hi peixos de mig món perquè les canyes dels pescadors fessin aquell tremolor característic, providencial. Qui ha pescat, qui s'ha estat hores encantat, coneix molt bé aquell instant reverencial en que s'enfonsa el tap, el fil es tensa i la canya comença a fer una vibració delicada. Han picat. El pescador està fins els nassos d'escoltar aquella pregunta que li fan els passavolants "què? piquen?" i és, llavors, quan la canya tremola en que el pescador pot rendir comptes a totes les hores passades en una fatigosa espera. El pescador de l'Estany encara té més paciència que el de mar. Era per això que el Doctor Darder, comprenent l'ànsia dels pescadors de l'Estany, va dir allò de "portem peix d'on sigui que aquesta gent ens agafarà alguna cosa". I vet aquí que el peix va venir de l'altra punta de món. Van arribar els sols i els black bass. Peix que pronuncíavem a la catalana confiant que es tractés d'una espècies del Terri. El Black Bass era foraster però ens el vam fer nostre. Es va passar cap a cent anys a Banyoles i podem dir que era de Banyoles de tota la vida. Com tantes famílies que només porten cent anys i ja semblen famílies fundacionals de la ciutat. L'Abat Bonitus tabé era foraster i ara qui gosaria dir que no era de Banyoles. El Black Bass era tan de Banyoles que va tenir un bar al seu nom, el millor bar que hi hagi hagut mai a Banyoles en els temps moderns. El cas és que algun beneit, que s'amaga rere la carcassa d'entendre-hi en això de la natura, ha decidit cardar fora als black bass. Amb l'argument que és foraster. A veure si algun dia, un beneit, decideix fotre a terra Santa Maria perquè respon a un estil forani, o prohibeix el consum de tortades perquè a Banyoles no es planten ametllers, o ens quita de menjar allioli perquè els alls, en realitat, no eren de Banyoles sinó del tarn. O treu la festa de Sant Martirià perquè el patró era nascut a les itàlies. No fotem el boit, que n'estem cardant un gra massa. Que tornin els black bass a l'Estany, ara mateix, de n'un en un, i que els hi demanin perdó per tamanya ofensa. Els hi devem una consideració, una compensació per aquesta maldat. S'ha de tornar a instaurar la festa del peix i dedicar-la als black bass, a una espècies que fa cent anys que viu entre nosaltres, sense fer fressa, sense cardar merder, donant il.lusió i vida als pescadors, lluint dins l'estany i recordant el millor bar de la vida. Venjança. Xisca de Gardi declara, des de ja, la guerra oberta, sense quarter i sense ferits.

El Delegat de Banyoles

2011-02-17T15:47:00.002-04:00

Ja era hora que fessin delegat d'Agricultura a un de Banyoles. És d'un sentit comú i d'una sensatesa poc habitual en els nomenaments. El delegat d'Agricultura hauria de ser, per decret, de Banyoles. Per 'na' bé hauria de ser de Can Teixidor del Terme o de Can Bota, famlíes que viuen el fet pagès com un cerimonial, com un ritus superior. De fet, el nomenament del banyolí va en la bona direcció: és de Can Xurriaques de les Rodes. Nosaltres havíem aconseguit el seu avi, un hortolà, un home senzill, de peu pla, que tenia tres o quatre cabassos a l'entrada de casa seva, i que d'aquesta manera feia la venda de la vianda pels quatre veïns interessats. Era d'aquelles cases que a l'obrir la porta ja quedaves prendat per la flaira de l'hort, pels colors de les viandes fresques i per aquella romana sempre a punt per pesar la mercaderia. El nét es farà càrrec de defensar i protegir els pocs pagesos que ens queden. I és per això que li recomanem que en el despatx no oblidi mai la memòria de l'avi: seria bo que pengés alguna foto d'aquell hortolà banyolí, d'aquells cabassos, d'aquella manera de fer discreta i humil. Si el nét recorda l'avi, els pagesos poden dormir tranquils: tindran un fidel servidor de la seva causa, algú que honora la memòria, un escrivent que no oblida la terra que l'ha fet créixer. Al Delegat de Banyoles encomanem el futur dels nostres horts, de les nostres arrels, dels nostres dies i del que tan estimem: la terra pagesa.

Els de l'Atlètic, te'ls pagarien

2011-02-14T12:27:00.004-04:00

Un meu veí del carrer Canat m'atura pel carrer per donar-me un avís civilitzat: hauries de baixar la persiana de la finestra perquè te la podrien trencar els del camp de fútbol. En principi quedo sorprès. Es el veí que sempre m'avisa de coses d'interès, crec que és l'home de la tintoreria del carrer Colom. Un banyolí respectable que s'estima la seva condició de veí, d'habitant del barri de les Rodes i de banyolí. Tres a zero. Em quedo parat, no sé què dir-li al veí, i deixo anar una frase una mica d'estar per casa "oh! Si et trenquen els vidres, després treballs perquè te'ls paguin". El veí no dubta i deixa anar "els de l'Atlètic, te'ls pagarien". No dic re més. No li dic que sóc soci d'aquesta sagrada institució, no li dic que conec la directiva, i alguns jugadors. Però em queda a dins un orgull molt gros, molt sa, molt ample. Un orgull que corre i recorre la ciutat i la comarca, i aquest món que ja se'ns fa petit. L'home, l'apreciat veí, ha apamat l'elegància del club que vestit de taronja, sap de la paraula d'aquesta entitat, reconeix la noblesa, s'ha empeltat del significat d'una institució senyora com cap altra. "Els de l'Atlètic, te'ls pagarien" és rotund, són a penes poques paraules dites amb un desconegut que amaguen una gran importància. Vaig pensar que, què collons, valia la pena ser d'un equip que si et trenca un vidre, ho reconeix, ho paga, i al cim et porta una cervesa fresca perquè cullis els trossos amb una mica d'alegria. Tot i així, vaig baixar les persianes. Si no, el veí hagués pensat que sóc un beneit i el tinc en prou consideració perquè no sigui així. I tabé, com a soci, trobaria un despilfarro haver de pagar vidres trencats per jugadors amb mala punteria.

La gent vol viure en pau (als bars).

2011-02-10T07:08:00.002-04:00

Primerament hi va haver algú que va decidir que calia assenyalar una hora a partir de la qual tots els bars havien de ser tancats. Més endavant, algú va creure que estaria bé que aquell bar que decidís posar quatre cadirotes i un parell de tales al carrer pensant en el client que volgués prendre la fresca, hagués de pagar morterada per ús i desgast de via pública. Posteriorment se’ls va prohibir de posar un xic de música, no fos cas que la parròquia hi estigués massa còmode i s’hi acabés passant més temps del convenient. Semblava que això ho acabaria aixafant tot, però no, aquests malparits dels bars són com la mala herba, ho aguanten tot.
Tal devia ser la desesperació a l’administració, que de forma indiscriminada decidí enviar un exercit d’inspectors de tota mena per acabar, d’una vegada per totes, amb aquests infernals establiments on s’hi cria i congrega la mala gent.
Finalment, per rematar la feina s’ha anat a atacar directament al cor. Els controls d’alcoholèmia a peu de porta i la llei contra el tabac pot ser el “passi-ho bé” dels temples de Xisca de Gardi.
La nostra confraria no està en contra de la disbauxa controlada. No discuteix que hi ha coses a millorar, regular i fins i tot, potser, conductes a exterminar. Ara bé, que ningú es confongui; Estem convençuts que cap d’aquests carcants que han cardat noves restriccions, proposat sancions i al cap i a la fi, carregat el mort als bars, és digne d’ocupar un càrrec que comporti la més mínima responsabilitat. Ningú ha pensat en com compensar a aquest gremi, tan estimat com imprescindible, per tant de perjudici. Ni tan sols s’ha vetllat per garantir-ne una digne supervivència.
Xisca de Gardi, amant i defensora de tot el gremi de l’hostaleria increpa públicament a tota aquesta gentussa que tant castiga els nostres santuaris. Com diu Elèctrica Dharma:
Sí, la gent vol viure en pau i a quatre desgraciats no els hi dóna la gana. Senyors que maneu tant: Si escopiu al cel, us caurà a la cara! Si pixeu cara al vent, us mullareu les cames!

Martirià Font, el mestre

2011-02-04T12:34:00.002-04:00

El país ha perdut un senyor de part de bo. Distingit i discret, elegant i mesurat, afable i contingut, magistral i creatiu. El Mestre Martirià Font ha marxat per reunir-se amb els altres, amb els grans compositors, amb els grans sardanistes, amb els grans prohoms que habiten el cel de Nostre Senyor dels Justos. El veiem, encara, tocat amb els seus trajos que el feien tot un senyor, avançant amb mesura, alt, esprimatxat, lluint la mirada dels grans directors de cobla. El veiem departir a la Placeta dels Peixos amb altres jubilats, el veiem al concert de música per cobla que munta el Senyor Parnau per glòria de tothom i en especial per glòria del nostre país, el veiem sortir amb passos curts i pormenoritzats de la seva casa delicada del carrer Coromina, el veiem a la Plaça Major quan Sant Martirià s'engalanava de Sardanes i Festa Major. El Senyor Martirià Font se'n va i ens deixa aquelles sardanes dolcíssimes que són la remor del que ell tan ha estimat. Com el seu Regal de Reis que és una composició que regala els sentits i que és el contrapunt exacte de qualsevol trobada de gent que s'estima tot això. En el tot això hi fem cabre el país, la música, l'elegància, l'ordre i el sentit comú. El Senyor Martirià Font va rebre aquell homenatge al costat d'un altre gran que era el Senyor Manel Saderra i Puigferrer, festa merescuda que la parròquia del Foment va dedicar-los amb un encert i una correcció exquisita. Es un dels grans, el senyor Martirià Font, que se n'ha anat sense fer escarafalls, amb silenci, però deixant una colossal herència d'afecte i de talent. Aquest país nostre mentre tingui tremp, alegria i ganes de viure seguirà ballant les sardanes que un home discret i afable va composar. A les seves ordres, mestre Font.

La Babyoli

2011-02-02T13:26:00.002-04:00

Hem comprat, finalment, aquesta meravella de la babyoli. Avui farem un publireportatge, què carai. Vam comprar la joia a Can Reparada de la Plaça de les Rodes on ens van donar les instruccions precises per fer aquesta salsa sagrada que és l'allioli. La Babyoli és un producte d'un cervell privilegiat, d'un home que ja hauria de tenir el Nobel i el que fes falta, ens referim a l'industrial i inventor Senyor Francesc Julbe. El recordem com un home inquiet, com un nervi, com algú que és el cul d'en Jaumet i que ha tret del seu cap la màquina definitiva, la màquina que ha de revolucionar el món. La casa Braun i la Casa Moulinex fan més aviat riure, tenen una rastrellera de ginys i pulecres que a la cuina fan més aviat nosa. Cap maquineta d'aquestes cases de fabricants forasters ha portat mai la felicitat. El Senyor Julbe, a través de la Babyoli, ha construït una joia que és un compendi de tradició i eficàcia. Sembla ben bé que tinguis un morter dels de sempre amb una mà de morter que es va movent imitant la manera de fer de sempre. I l'oli regantella a la lentitud que s'exigeix en el món de l'allioli. La remor que fa la babyoli no té l'estridència de les màquines forasteres. Tot és suau, harmoniós, singular. Tot el que envolta a la màquina del Senyor Julbe és d'una elegància contrastada, d'un estar per casa confortable i deliciós. L'allioli queda lligat amb una precisió antiga, desconeguda en aquests temps atabalats, inusual per la majoria de cuiners moderns que tiren del precuinat i la mandanga. El Senyor Julbe, amb el seu invent, ens connecta amb la millor glòria dels costums endreçats. El Senyor Julbe ha inventat la tradició i l'ha empaquetat perquè la podem gaudir diàriament. Barretada per un inventor que està al servei del poble ras, de les bones maneres i de la felicitat que sempre fa bocassa d'all.

El govern dels millors

2011-01-28T15:57:00.003-04:00

Ens han de trucar d'un moment a l'altre. Ens poden posar a un costat o a l'altre, tant li fot. Tan se'n carda. En Mastegatatxes s'ha demanat conseller del caminar discret: ha heretat del seu pare una manera parsimoniosa d'anar pel món, entre elegant i anar fent. El senyor de Besalú s'ha postulat com a conseller de brunyols i vi ranci, la cosa promet. El contramestre farà de president si és que té humor i el truquen a hores escollides. Pot ser que en Mas el truqui i no el trobin a casa, però el poden caçar a mercat o a l'Ateneu o en pisos selectes. Xisca de Gardi és el govern dels millors i la resta pura xavalla. Ja ho va dir un banyolí: "A Barcelona som dos-cents i la resta és xavalla" i va quedar tan ample i segur que va prendre's un soldat a la fresca. Som els millors i ens han de trucar a cap hora. Això de la Senyora de Can Parrasa és per entretenir. Ja se sap que ella guardarà les cadires a l'espera que vinguem la resta dels de Banyoles. Al govern dels millors s'espera el Gallegu que portarà les relacions amb l'SGAE i en Samora durà el ministeri més indeterminat que pugui dur-se. Es tracta d'asseure's i fer la viu viu. Que s'ha de treure el límit d'anar a 80? Totalment d'acord: s'ha d'anar a tarot de peixeter o a pas de tortuga. Que s'han de rebaixar pressupostos? Rebaixarem el que s'hagi de pagar per mantenir el rei, la reina, les princeses i la mare que els va hasta parir. Que s'ha de nomenar algú per tele 3? Perfecte, nomenarem el director comercial i així podrà posar les seves pel.lícules a tot hora i sense manies. Que cal envair algun país? Ja es farà, cap problema. Que hem de declarar la independència? Ho farem ben dinat i un cop tinguem el carajillo al ventre i el caliquenyo als llavis. No ha pa de ser tan difícil ser del govern dels millors, només cal una mica de voluntat, deu minuts de temps, i les ganes de platxèria que no faltin. Arturu, a què esperes per trucar, que venim i arreglem aquest país en el temps de dir "bora nit"

Un milionari entre nosatres

2011-01-17T13:23:00.002-04:00

A algú dels nostres li ha caigut una picassada de calés en això tan rústic del "gordo de la primitiva". Quin nom tan barroer, però si et cau una morterada no es tracta de filar prim, agafes la pasta i et deixes retratar amb el delegat del premi que sol ser més gras i més primitiu que el nom. El que ha rebut el calé llarg deu ballar per un peu. No direm allò tan burro de "ens n'alegrem perquè era una persona necessitada i em fa més il.lusió que ell". Collonades. De seguit que algú de la vora guanya una fortuna el primer que s'ha de tenir és enveja. L'hem d'envejar amb totes les nostres forces i energies. Qui el va parir. Qui l'ha arribat a parir. El Déu que el pela. La mare que el va matricular. L'enveja, lluny del que es diu, és la cosa més sana del món. La bilis que ens corrou de dalt a baix segrega tota mena de substàncies beneficioses pel cos humà i desperta la inventiva i la imaginació. L'afortunat s'ha de sentir aïllat, amenaçat pel fantasma de l'enveja, pensant de quina manera dissimularà l'èxit obtingut. I ho sabrem. Perquè la gent no se'n pot estar de xerrar. Sempre hi ha un cosí germà al qui se li explica que t'ha tocat una quiniela i li falta temps per cantar. O sempre hi ha un nebot malparit que fa sumes i restes amb el que li pot tocar. O sempre hi ha un germà petit que t'ha demanat que amb els calés li compris un auto bo i no ho has fet i et delatarà quan pugui i allà on pugui. A Banyoles no es pot amagar cap nou milionari. Tot se sap. Llavors la persona rep visites a totes hores de suposats parents: "Jo sóc el teu cosí de segon grau, el fill de la tia Paquita, la que es va casar a Pedrinyà amb un metge de Bàscara, no te'n recordes de mi? Junts vam fer la comunió solemne a Santa Maria i et vaig ajudar a baixar una pilota que havies esperxat a l'hort de les monges..." Tanta xerrameca perquè el suposat parent t'expliqui una necessitat de diners i et demani que col.laboris ara "que t'han caigut del cel". I així anar fent. El millor que pot fer l'afortunat és donar els diners a uns irresponsables com nosatres. Llamamau. A nosatres no es faria cap ànsia dir que no als parents, ni ens emprejaria que tothom ho sabés. Entre d'altres coses perquè els calés ens durarien ben poc. Així que ja ho sabeu, milionaris del gordo de la primitiva, ja ens coneixeu, som gent planera, accessible, generosa i agraida. Sabeu on trobar-nos: a l'Ateneu, a Can Garriga, al Bar Borgonyà, a la Brasa, sota les voltes de la Plaça o a l'hort del contramestre. Pregunteu per nosatres i aviat sortirem. Els calés amb bitllets de 50 que són de més bon remenar. I una mica de calderilla per fer el cafè i per pagar la zona blava. Gràcies per endavant.

41 a zero

2011-01-16T13:33:00.003-04:00

Queia una galletada d'humitat sobre el Camp de Fútbol Vell i amb prou feines es veien les cases de les Rotes i Can Quim del Rec. La foscor s'alçava i tot prenia l'ambient boirós de les terres de la Gran Bretanya. Al camp de fútbol vell es preparaven per saltar gent de Terrassa i els jugadors del Banyoles Rugby Club. El camp s'anava omplint d'un públic comarcal delerós, i àvid, de començar a entrar en aquest evangeli que és el Rugby. Noble esport que només es juga en latituds civilitzades i té molt a veure amb l'honestedat, el sacrifici i la fe en l'equip. L'evangelitzador en cap és un tal Narcís Ribot, fontcobertí il.lustre, un amic sempre disposat a engegar iniciatives, a creure cegament en que els horitzons utòpics estan a l'altre costat de la cantonada. Ribot és el Gofer del Banyoles Rugby Club, una mena d'home per a tot, que tant organitza, reparteix, disposa, concilia, mena la logística i parla pel micròfon. El Gofer és l'home orquestra i qui ha portat, de nou, el Rugby a la nostra capital. Aquesta vegada, pel que hem vist, pot ser la definitiva. Perquè la gent respon i perquè l'equip avança amb la força i l'elegància que s'ha de menester en aquest esport. L'educació en el rugby sempre és present i no s'escoltaven els esgarips i els nomsdelsporcs tan habituals en el nostre futbol. Aquí companyonia, aplaudiments i reconeixements. A la fi, l'evidència, el nostre equip vencia el Terrassa amb un saber estar monumental. La humitat cremava arreu, però l'aficció seguia aplaudint els primers passos d'un equip pioner, novíssim, entregat. A la fi, la boira era rellevada pel fum de la barbacoa. Costums il.lustades: cervesa i carn provinent del padrí del partit, el Senyor Trias va facilitar aquella vedella tan excel.lent que té. Deixeu-nos dir que la sentència que el Rugby és un esport de bèsties jugat per cavallers pren, aquí, tot el sentit del món. Al nostre amic Gofer li hem de donar les gràcies pel seu evangeli de civilització i bones maneres. Gràcies al Rugby, Banyoles forma part de les grans latituds mundials.

I ja està

2011-01-14T08:59:00.000-04:00

Com que els economistes són uns inútils i dels que manen no hi ha ningú que valgui pas ben res, he decidit fer quatre números i resoldre la collonada aquesta de la crisi, d’una punyetera vegada. A veure: quant es deu? El total, vull dir, amb IVA i tot. Doncs resulta que el deute públic mundial és d’uns 45 bilions d’euros, números rodons. Molt bé: quants som? Així per sobre, hi ha uns 7 mil milions de persones, sumant els que som de Banyoles i els que no. A quant toquem? A uns 6500 euros per cap. Ens devem 6500 euros per cap els uns als altres. Aquest és el gran problema? S’ha de ser ximple per no resoldre una cosa tan fàcil!
Ens posem tots en filera, com la processó de Mata, un darrera l’altra. El primer li paga el deute al segon. El segon, amb aquests calés, li paga al tercer, el tercer al quart i així, com que el món és rodó, fins tornar al primer. Ja està, tothom content i cap a casa seu. I, si cal, ja em poso jo de primer. N’estic fins els pebrots de sentir parlar de la crisi.

Martí Anglada

2011-01-12T12:34:00.002-04:00

El Senyor Anglada és un corresponsal més d'abans que no pas d'ara. I això ja és un elogi. El Senyor Anglada ens recorda els temps que en Pla anava per l'estranger. Té prestància, sap estar i el que és més definitiu: coneix molt bé allò que parla. Això ja no passa gaire. Els corresponsals, massa vegades, són estaquirots que només xerren i para de comptar. Cares boniques en un temps on la imatge dicta sentència. El senyor Anglada no té una imatge convencional- n'estarem d'acord- però serva l'elegància antiga i reposada dels propietaris rurals. Al cap i a la fi, ell en ve de mena. Forma part de la reculada i sempre present nissaga dels Anglada de Vilert. Un oncle seu, en Carlos, el vaig aconseguir i guardo en el record el seu posat notabilíssim i la seva saviesa més que fonda. El senyor Martí Anglada ha heretat aquest tremp de la família, com no pot ser d'altra manera, i en el seus ulls d'observador reposat i en el seu pentinat de reporter d'altres temps hi veiem un correponsal de part de bo. La seva veu, profunda i senyorívola, guarda el matís de les cròniques de tota la vida, de les que desperten conviccions, sensacions i vocacions. Es un del nostres, el Senyor Anglada, amb tota la seva caixa toràcica, amb tots els seus abrics i americans, amb tot el seu pregon coneixement. Quan veiem el Senyor Anglada ens arriba el vell i civilitzat aire d'Europa. Sentir-lo i veure'l és un senyal d'occident, una llum que ens guia i ens fa pensar que som més a prop del món instruït en que voldríem ser. Diuen, ara, que es retira i que no farà més de corresponsal. I ens sembla que el far s'apaga i que la boira és una mica més impenetrable. La civilització ha d'impedir que un dels grans corresponsals d'aquesta Europa feixuga i fatigada ens acabi plegant. On seria, llavors, l'esperit de Brusel.les i la Grand Place? On seria, llavors, l'ambient del Berlin de sempre. Perduts per sempre més. Hi ha cavallers que no poden retirar-se mai de la vida. I entre aquests: Martí Anglada. Xisca de Gardi, per servir-lo a Déu i a vostè.

En defensa del tabac

2011-01-05T07:48:00.002-04:00

Des del dia dos de gener la societat es divideix entre els que estan dins i els que estan fora dels bars. Els bars de Banyoles ja fa un parell de dies que no fan olor de bar, però això no és el pitjor. L’aplicació de la nova llei que fa desaparèixer l’olor genuïna del tabac ha provocat l’aparició de diferents ferums que fins ara romanien sota el control dominant del perfum nicotínic. El tuf d’alcohol resclosit, de desaigües bruts i cervesa fermentada s’està apoderant dels diferents locals d’oci de la comarca.
Recordo l’impactant fortor de l’antic L7 (Disco U) en obrir la porta els divendres, després de dies d’estar tancat. Quedaves estabornit. Ara, en canvi, pagaria el que no tinc per fer-me amb un pot d’aquella fètida essència, i se'm omplirien el ulls de melancòliques llàgrimes només de desenroscar-ne el tap. Aneu a saber què n’hauria estat d’aquell tuguri subterrani sense l’ajuda del fum de desenes de cigarretes, l’única arma que havia aconseguir camuflar aquella pudor contra la qual en Jordi no havia trobar fórmula possible ni producte corrosiu que la fes desaparèixer.
Xisca de Gardi vol fer justícia, i si a partir d’enguany no és permès encendre ni una trista cigarreta dins un establiment públic, demanem enèrgicament la prohibició de circular per la via sense fumar. Els bars per uns i els carrers pels altres, això és justícia i la resta collonades. Així, demanem un gest vingut d’Orient, tot esperant veure els tres reis amb un caliquenyo als dits i tot el seguici de patges i camarlencs repartint Ducados i Habanos sense filtre a petits i grans.

Qatar és Banyoles

2011-01-04T13:29:00.002-04:00

Qatar e' molt lluny però no gaire. Es veu que aquella gent té més duros que sorra. I això que de sorra en tenen la pipa plena. A Qatar tot e' sorra. L'avantatge és que sota la sorra tenen tot el petroli que volen. Al Pla de l'Estany vam buscar petroli però no ens vam ensortir. A Falgons se'n van fer un fart de gratar, però, ai senyor, no en van trobar ni per omplir el dipòsit d'una mobylette. A Qatar, en canvi, només han de fer un clot al desert i els hi surt Petroestany, el Poste de Mata i el garatge Oller junts. Això fa que la gent de Qatar tingui calés per parar un tren. I és això el que ens interessa en aquests temps que anem més pelats que el cul del mono del Barviland. Els del Barça ja han corregut a buscar calés perquè els senyors del petroli posin publicitat a la samarreta. I els hi ha caigut un feix de bitllets que Déu n'hi do. Aquesta és la nostra. Que no és l'Atlètic més senyor que el Barça? Des de Qatar les distàncies entre Banyoles i Barcelona són insignificants, un jaç de grill, vet aquí. Si han posat preu a la samarreta del Barça tabé poden posar-ne a la de l'Atlètic. Amb trenta milions en faríem prou per aturar el cop. Per acabar de passar l'any. Per fer tres o quatre fitxatges d'anar-hi anant. A negociar amb els àrabs hi podria anar en Viladiu que sempre queda bé acompanyat, això sí, d'en Zamora que té una cara que els podria resultar familiar als d'allà abaix. Per contactar amb aquell personal es podrien fer una foto al keebab Banyoles establiment pintoresc síntesi de les dues cultures en qüestió. Ah, i, al cim, amb deu mil euros que ens sobressim podríem patrocinar l'altre equip de la ciutat. Seria bo que els altres portessin el nom de l'Atletic en la seva samarreta blanc i blava. Queda dit.

Que ho pagui l'Angeleta

2010-12-19T06:59:00.002-04:00

Cardeu un cop d'ull a casa vostra. I digueu-nos: quants productes alemanys teniu. La cosa és fàcil perquè aquesta gent del nord, durant aquest mig segle, ens ha venut de tot. Des de piles a neveres, passant per embuts, mocadors d'eixugar-nos el nas i robots de cuina. El que ha endossat aquesta gent és monumental. Fins i tot, al garatge, podem tenir-hi algun auto de procedència germànica. Això, primer. Ara els alemanys tenen la barra de dir-nos malgastadors. Té collons. Es com si un venedor de llibres t'engaltés, durant anys i panys, tota sèrie d'enciclopèdies inservibles i t'oferís còmodes pagaments a terminis. Després de comprar-li setanta mil volums i gastar-te una picassada en euros, el venedor et digués: "Ep, noi, has estirat més el braç que la màniga". I tu, ingènuament, li responguessis: "Fota'm un cop de mà, ara, va, que ja t'ho pagaré". I, ell, marrà, que "nonis" que per pagar-li els llibres has d'apagar la calefacció, donar-te de baixa del telèfon, treure quasi totes les bombetes de casa i no sé quants sacrificis més. Doncs això és el que ens fan els amics alemanys. Primer es van fer la barba d'or venent-nos de tot i ara ens ho volen fer pagar de mala manera. Queda clar que la culpable és aquesta senyora amb cara de pàmfila que es fa dir cancellera. Cancellera és una paraula horrible que s'ajusta amb aquesta senyora d'ulls bovins, de galtes plenes, que fa la pinta d'una governanta amb fuet i mala jeia. No, senyora, a nosaltres no ens vingui amb romanços. Xisca de Gardi no pagarà: es declarà profundament insolvent. I menys pagararem a gent tant cap quadrada, que mengen mantega a cabassats i beuen cubells de cervesa aigualida. Re. Ni un xavo sortirà de les nostres butxaques, Angeleta. I no només això: cada cop que anem a un bar, o a qualsevol establiment, i ens portin la dolorosa nosaltres direm allò "Que ho pagui l'Angeleta". I tant campantes. I avui pau i demà glòria. Vetaquit.

Està bé, el puta

2010-12-10T08:01:00.001-04:00

No pot ser d’altra manera. Trobar-se a algú a qui s’aprecia i valora sempre és agradable, però quan poc més de mig minut de conversa et deixa la certesa que aquell individu proper està en hores altes, la satisfacció és enorme. Per això, i com deia, no pot ser d’altra manera, estic content.
La persona que m’he trobat, encara no fa vint minuts, caminava pel Passeig de la Indústria ocupant totes dues voreres. Malgrat les seves més aviat poc generoses dimensions, i més ara que assegura haver-se reconciliat amb els darrers traus del cinturó, el paio de qui us parlo marxava decidit carrer amunt a l’alçada de la casa de la Vila, cap dret i amb una trempera d’espatlles que anul·lava absolutament el poder de reclam del conjunt de guirnaldes nadalenques que llueix la casa consistorial.
De bones a primeres no l’he vist, però com fa la gent que es mira el món de cara, m’ha cardat un xiulet que m’ha fet girar a l’instant. Veure’l amb aquella melena que ja feia temps que no lluïa m’ha fet adonar que feia massa dies que no coincidíem. Tot seguit he pensat que de tots, és el pentinat que més bé li queda, i no només això, sinó que aquell luc augmenta el poder i la força visual de la seva imatge.
Hem recorregut escassos trenta metres de costat, ell a peu i jo amb bicicleta, doncs en igualtat jo hagués estat absolutament incapaç de mantenir-li el ritme. Temps just i la capacitat de síntesi pertinent per explicar-me que anava a comprar una carpeta per adjuntar la documentació que alguna infeliç misèria assalariada a hisenda li reclamava. Res... una futilesa que no venia a representar ni la xavalla que li queda a un adolescent a les 7 de la matinada del dissabte de Carnestoltes, però ja només el “tiquismiquisme” d’un xupatintes de l’administració, a qualsevol ésser mortal hi hagués cardat el jorn enlaire. Doncs no, aquest contratemps i el seu somriure mentre m’ho explicava no ha fet més que reforçar el convenciment que el puta està en més que bona forma. Aleshores és quan he pensat que la meva alegria devia ser proporcional, si fa o no fa, a la ràbia que sentiria aquella infeliç misèria assalariada a hisenda, si veiés amb quina afició el meu amic es disposava a fer-los entrega de la documentació i una grapadet de mainada mercantil, tot adornat amb una carpeteta ben xula.

103 anys

2010-12-05T14:20:00.003-04:00

L'àvia de Can Castañer ha temptat el Temps i la Raó. I s'ha plantat als 103 anys amb convicció i puny de ferro. En els temps petits ja la recordo gran i la recordo enèrgica, forta, capaç de fer quadrar a aquells marrecs impossibles que erem nosaltres. Aquella senyora d'edat, prima, de tarannà sever aconseguia el que no aconseguia la resta: abaixar-nos el cap. Ni la policia, ni l'exèrcit, ni la secreta, ni els jutges ho haurien fet. Ella, amb la seva mirada, amb paraules decidides, sense necessitat de recórrer als crits, ens anyocava. Aquella asturiana criada a Banyoles va contribuir necessàriament a la nostra educació: va colpejar el ferro de la nostra burriqueria fins a donar-li un mínim de forma, fins que la cosa no semblà tan primària, tan rude, tan barroera. Em trobo amb en Loren al Passeig, ens saludem efusivament, i em comenta l'aniversari de l'àvia. I me n'alegro de tot cor, amb el convenciment que aquella energia feta dona forma part dels meus dies, i que el seu centenari és un orgull per a tots els qui l'hem tractada. 103 anys no és cap gesta, no és cap glòria, és, en el seu cas, una determinació, una juguesca sobre el calendari gregorià. En la seva bicicleta, i el pedalar lent, la recordo, la veig i sempre la veuré. Si el món disposés de gaires asturianes de l'estil i la condició de l'àvia dels Castañer, tots els maldecaps i totes les tribulacions s'haurien acabat. L'energia i el convenciment haurien aplastat el mal i haurien vençut el dolor. Per molts anys, doncs, i moltes gràcies de tot cor.

Filtracions a dojo

2010-12-03T13:13:00.003-04:00

El boig que filtra tots els documents oficials del Pentagon s'ha fixat amb la nostra comarca. Aquest beneit, per força, havia de cardar el nas a casa nostra. I l'ha cardat d'allò més. D'entrada ha publicat la fòrmula secreta de la Tortada amb anotacions del Senyor Boadella. Després ha filtrat la composició exacta de l'aiga de la Puda i la raó per la qual no raja i qui és el tarambanes que l'estira per regar quatre tomateres. L'insensat d'aquesta pàgina tabé ha publicat els plànols secrets de les bombes inventades pel senyor Fèlez, gran entre els grans. Tabé ha explicat com s'ho feien els de Can Plami per fer aquells sifons i com els de Can Comas apliquen els últims retocs per fer els seus memorables secrets. No contents amb això, han filtrat les penúltimes pàgines de l'última novel.la d'en Solana(s) i la primera estrofa d'un poema inacabat d'en Salvador Oliva. Ho han publicat tot. Han publicat, els de Wikiliks, una radiografia d'en Samora quan es va trencar coll i barres i els resultats de colesterol del Contramestre. Una factura de Can Trui de l'any 1931 i un bitllet de la TEISA guixat pel mateix senyor Butinyà. Cap secret ha quedat sense saber-se: converses de veïnes en el rentador de Serinyà, converses de dimecres al mercat, de barberia de Can Dutras, de l'estanc de les Cases Barates, crits del camp del Banyoles i, fins i tot, han grabat un tros de sardana d'en Saderra. El cas és que a Casa Ciutat s'ha convocat una reunió d'urgència i s'ha decidit la creació d'un gabinet de crisi encapçalat pel senyor Rector, un veterinari, l'agutzil, el batlle d'aigües, el delegat de protecció civil i un pintor paisatgista. Això per començar. Tot està a l'espera que s'hi afegeixin un xofer de la TEISA, el regidor de via pública, un que s'ha parat per ell, el decurió dels Manaies i el campaner del Monestir pel que pugui passar. La vila està alerta davant la possibilitat que puguin aparèixer més secrets i secreters. La consternació és total. I s'han venut totes les espelmes i totes les enganyifes de Can Mateu. Les Gàrgoles de Foc s'han ofert per patrullar de nit als carrers. Ningú toca vores. L'Atlètic mentrestant entrena sense cap novetat i és l'única notícia positiva en aquest apocalipsi lleuger. Dos més dos ja no fan quatre, com era costum i com ens havien ensenyat a estudi.

La NASA ha vist marcianos

2010-12-02T13:56:00.003-04:00

Tal i com deia aquell que anava a buscar aiga a la Font del Molí: "el cel e' molt gros, hi ha d'haver-hi marcianos per força". El prenien per boit. No el tenien per re'. L'home, per sortir de dubtes, va trucar a la NASA i va tenir la santa llet que el telefonista era de Crespià i eren mig parents. El telefonista va dir-li "de moment, no hem pa trobat re', i això que es fa un fart de taialar el cel que és un contentu". Van quedar que l'avisaria en cas que s'hagués descobert un ovni, un platillo volant, un beneit de color verd o un marciano. Aquell home que anava a buscar aiga a la Font del Molí se n'havia de sentir de tots colors. "Tarambana, com vols que hi hagi marcianos, si Adanieva no tenien coets i es van haver de quedar aquí baix" (A Banyoles pronunciem Adam i Eva tot d'un plegat, com si fossin una sola persona, soms així) Altres li feien pam i pipa o l'escarnien. Com no podia ser d'altra manera, un altre gamerús va batejar aquell home com en "Quimet Marciano" i aquell motiu ha acompanyat tota la família i la seva casa durant anys i panys. En Quimet Marciano, el de l'aiga de la Font del Molí, cada nit quan surt a tirar les quatre peles de poma al femer mira cap al cel i espera, com un nen pitit, que surtin els marcianos d'algun costat d'Afrodita o de Venus o de Malitsiga. El cas, però, és que la nit passada va rebre una trucada que el va esverar. "Tafot, qui truca a aquestes hores" va dir la Remei, la seva dona, amb els rulos al cap. En Quimet va acostar-se al telèfon amb l'ai al cor i el va despejar. Reconegué la veu que parlava a l'altre costat, era aquell noi de Crespià, mig parent seu, que trebaiava a la NASA. El de Crespià va dir "nano, calça't, hem talaiat un platillo volant més gros que la Mare de Déu del Món". Es veu que avui, dilluns, a les vuit del vespre, la NASA anunciarà un fet revelador que en Quimet Marciano ja sap. Demà, quan tothom quedi amb un pam de nas, i tot el món vagi ple que hi ha ovnis i gent rara, en Quimet anirà a buscar aiga a la Font del Molí, i amb el cap ben alt, i amb un orgull molt nostre, dirà "Cagom la mare que us va hasta parir, que en sou de burros i senglars, ja us ho deia jo, però vosaltres marrans-marrans.." I en Quimet marciano passarà a dir-se Quimet el Savi. I, ves a saber, podé el primer lloc que trepitgin els marcianos de la nostra terra serà la Font del Molí i preguntaran "No heu pa' vist aquell noi de Mianigues que es diu Quimet?" I llavors, en Quim Nàndez, diria que la gent va quedar estupefacta.

Tabé m'agrada el tennis

2010-11-24T14:00:00.002-04:00

Una capital, ho hem dit, no e' pa' ben re' si no disposa d'una gran rivalitat futbolística. L'estimada Liverpool es desviu amb l'enfrontament entre el Liverpool i l'Everton. A Glasgow es cuiden matar els del Rangers contra els nostres estimats Celtics. A Roma hi ha la lluita caníbal entre la Lazio i el club que porta el mateix nom de la ciutat. A totes les capitals d'importància tenen dos equips a mata i degolla. A Uot només tenen un equip i el mateix passa amb aquella urbs provinciana que diu tenir quatre rius però que només té un equip i encara gràcies. A Banyoles, com era d'esperar, ja s'ha començat a forjar una rivalitat espantosa, cruel, carnívora, entre els dos equips de la ciutat: el que duu el mateix nom que la vila i el nostre Atlètic. Una rivalitat que va creixent, que separa famílies, que trenca amistats de tota la vida, que encén els ànims i que esvera el més calmat. Nosatres estem amb l'Atlètic perquè toca, perquè tenim raó i "vols fer el favor de callar la boca, gamerús". I en aquest aire de rivalitat, de cairuts contra rodons, ja comencen a créixer els nostres vailets. Tothom sap que l'Atlètic ha començat a treballar el fútbol base i que la nostra mainada és la millor del món. Els vailets s'emmirallen amb aquest club gloriós que ja és líder i que no pararà fins fer saltar la banca i apoderar-se de la glòria de l'olimp. Preguntat un vailet perquè jugava a l'Atlètic i perquè no ho feia a l'altre club de la ciutat que li reportaria més benefici, va respondre amb una frase que ja hauria d'estar pintada amb lletres d'or al nostre camp "Tabé m'agrada el tennis". Cosa que vol dir que prefereix jugar al que sigui abans de jugar amb un altre equip que no sigui l'Atlètic. Amb aquesta mainada fanatitzada i entregada només podem fer que comprar vitrines ben grosses perquè, en un futur proper, les omplirem de trofeus. El món està esperant aquest vailet i els seus companys perquè recullin els grans honors del fútbol. Guanyarem. I serà molt més aviat del que tots nosaltres pensem. Guanyarem perquè tabé ens agrada el tennis però som fanàtics de l'únic equip que és de part de bo.

Reconeixement a Xisca de Gardi

2010-11-23T04:56:00.001-04:00

Aquest espai ha estat considerat, per la junta central d’internet, com a blog Ni-Ni. La nostra manca absoluta d’activitat i el “ni fer ni deixar fer” que ens caracteritza ens ha dut a rebre aquesta condecoració.
Un cop rebuda la notificació que ens assabentava de la nostra nova situació, hem encarregat al nostre bufet “d’abogats” que tramiti tota la documentació necessària per tal de rebre els ajuts i subvencions pertinents amb què el govern obsequia a la gent que, com nosaltres, es resisteix a acceptar que fer alguna cosa de profit hagi de ser sinònim de fer qualsevol tipus d’esforç.
Estem bé, estem tranquils, estem relaxats i amb la mà a punt per rebre la morterada.
Això si que és un reconeixement com Déu mana i no aquesta collonada del Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

El govern fa bé la feina

2010-11-04T15:07:00.003-04:00

No parlem mai del govern de la metròpoli perquè no trobem oportunitat de fer-ho. Des de la colònia hi ha tanta distància que no sabem què es pasta allà baix. Però vet aquí que han tret una llei interessant. Potser l'única interessant des que va començar l'ocupació. Es la llei dels cognoms. Resulta que a partir d'ara la mainada rebrà el cognom en funció de l'ordre alfabètic dels cognoms dels pares. Magnífica idea que posa les coses al seu lloc. Posem exemples: si una noia amb cognom Aguirre es junta amb un element que es fa dir Zamora, el primer cognom de la mainada serà Aguirre i s'ha acabat el cuentu. La cosa és d'un sentit comú que tira d'esquenes perquè ja són ganes de tenir un cognom amb una lletra tan reculada com la Z. I tan impronunciable. I tan estranya que s'ha associat a la signatura que un bandit fa amb l'espasa. La llei del nostre govern posarà les coses al seu lloc. L'ordre alfabètic regeix el diccionari i la guia de telèfons, regeix l'ordre de qualsevol classe entenimentada. En aquest ordre, aristocràtic i il.lustrat, la Z ocupa l'últim lloc, la fi del diccionari i les lletres, un finisterre de la saviesa i una Nova Terra on l'inconegut es barreja amb la barbàrie, l'incivisme i, si m'apureu, la mala fe. Per últim, els presidents de la metropoli, els pitjors, han tingut zetes en el seu cognom.

Dibuix linial

2010-11-04T14:51:00.002-04:00

Teníem a l'Institut un mestre de dibuix que ens feia anar molt rectes. He oblidat el seu nom. El dibuix linial m'ha semblat sempre una cosa ridícula i força inservible. De què li serveix a la gent un compàs, un tiralinies, un rotring o un cartabó? De res. Els únics que en deien bé eren els de les papereries que es feien la barba d'or amb les nostres comandes: que si carpetes, que si regles, que si mandangues. Tot aquell patir, per res. Perquè l'arquitecte, quan ha de dibuixar, ho fa amb un llapis i guixa la paret de les cases i després et porta la factura feta amb impressora i para de comptar. El delineant quan dibuixa ja ho fa amb ordinador i així anar fent. Aquell mestre, despòtic i inflexible, ja n'era conscient que tot allò no ens serviria de ben re. Però jo sospito que fruia fent-nos dibuixar aquelles impossibles coses geomètriques. Fruia encara més quan repassava els treballs amb l'afany i el zel d'un guardià de camp de concentració. I trobava taques, imperfeccions, dobles ratlles i algun forat de tant passar-hi la fulla d'afaitar per dissimular les restes d'una escorreguda de tinta. L'home, sense pietat i sense caritat, suspenia a mitja classe. I era llavors quan aquella aula de dibuix es convertia en una metàfora de les desigualtats: per un cantó els bons, els que seguien, els que aconseguien salvar totes les dificultats, una classe de privilegiats, els nobles i els aristòcrates del dibuix i per un altre cantó els demés, els pàries, els miserables, els que mai aconseguíem resoldre aquella geometria de la complicació, aquell enfilall de rectes i corbes, de paràboles i circumferències. El mestre, amb el seu mocador al coll, ens mirava com un general observaria una tropa de reclutes que no poden sortir del fang. L'any següent alguns vam passar-nos a hogar i almenys vam aprendre a fer madalenes i truites de carbassó, coses que encara ens serveixen per alguna cosa. Els altres van continuar amb les taques de tinta i amb el compàs. Atrapats per una cosa tan perillosa i tan criminal com la recerca de la precisió. Precisió deia el mestre sense riure mai, sense mostrar cap gota de misericòrdia. Les madalenes, mestrestant, feien l'olor deliciosa del forn i no presentaven cap taca de tinta.

El Senyor Parnau

2010-10-25T12:51:00.003-04:00

El Senyor Parnau ha rebut l'homenatge de la seva gent, els del Foment de la Sardana. Cosa que significa que una part bàsica de Banyoles ha reconegut la feinada del Senyor Parnau. A Banyoles les coses no duren gaire, això ja ho deia en Manel Saderra tot lamentant-se de la fi prematura de la Polifònica. I és cert. Som(s) caníbals de mena i ens devorem i ho trinxem tot amb una alegria que fa feredat. Qualsevol projecte, per més endreçat que sigui, en mans de banyolins pot acabar com el rosari de l'aurora. Però el Senyor Parnau ha aconseguit una cosa inaudita en el cosmos banyolí: pujar el Foment, multiplicar-lo, fer-lo perdurable en el temps, fer-hi brotar i rebrotar projectes i, finalment, cedir el testimoni sense cap divisió, controvèrsia o maldecap. Al cim, la seva tropa, els seus, li han dedicat un homenatge sorpresa enmig del Concert de Música per Cobla d'aquesta anyada de Sant Martirià. El Senyor Parnau ha rebut els honors sense fer-ne gaire escarafalls, sense aquell carregament dels homenatjats, amb una naturalitat tan sorprenent com ho ha estat el propi homenatge. Si mirem la feinada del Senyor Parnau en aquests vint-i-sis anys al càrrec del Foment ens vindrà cap rodo. No només ens deixa bagatge i balanç sinó que deixa un llegat d'unitat i concòrdia, d'estima i consideració, de fet sardanístic i de fe en la nostra cultura. El Senyor Parnau deixa el Foment sense arestes, sense guerres colossals, sense complots destructius, i això, tractant-se de la nostra capital i del nostre món cultural, és una excepció digníssima, és d'una anomalia històrica que mereix tots els honors. Les viles que es fan grans són perquè en l'escudella del seu cens d'habitans hi ha alguna perla com el Senyor Parnau. Nosaltres, els de Xisca de Gardi, amb el contramestre Pep de Can Blat de Coure al capdavant, només podem fer que donar les gràcies a aquest cavaller de la Sardana.

Sant Joan el Baptista per Sant Francesc.

2010-10-24T12:56:00.003-04:00

Hi he tornat.

No me'n he pogut estar, volia tornar a veure-la, l'arqueta.

Però, pel que hi ha de més sagrat...han engiponat la plaqueta amb el nom de cada personatge i m'han posat el pobre Sant Francesc, amb els braços oberts mostrant els estigmes i l'hàbit amb cinyell, i a sota una placa que diu Sant Joan el Baptista...com si hi hagués la possibilitat de confondre'ls!!! El baptista s'ha de representar amb el cap tallat, o batejant Jesus, però mai amb estigmes i vestit de frare.

Ai, ai, ai...els nous estudiosos de la història de l'Art, com patinen en iconografia. Com ho vegi el doctor Yarza, els estirarà les orelles.

A veure si algun dels xiscaires que estigui viu encara fa alguna gestió amb l'Ajuntament o el bisbat per corregir la malifeta.

Novetats a Ca la Brugada.

2010-10-19T05:34:00.006-04:00

Hi ha gent que quan et comenta que se li ha fotut una història al cap ja pots començar a treure l’agenda. Saps que allò ja té dia i hora i tu, en aquest cas jo, hi estàs implicat fins al coll encara que no en tinguessis constància. Un d’aquests exemplars a Banyoles porta el nom de Francesc Viladiu.
Justament aquest diumenge passat, quan es complia el tercer aniversari de la publicació en aquest blog de l’escrit que precisament porta per títol “L’Emèrit Viladiu”, el tàndem Viladiu/Amela havia convocat tota una brigada, ordenada en horaris, per una missió d’extrema delicadesa: Executar tasques de neteja, ordenació i reestructuració de Ca la Brugada.
Una jornada excepcional entremig de relíquies de desigual valor, d’un descomunal còctel de documents i troballes inhòspites compartida amb un grup de mitòmans de les nostres coses de sempre, i per tant també i sobretot de Ca la Brugada.
Era vital mantenir l’equilibri entre l’impuls de cardar-ho tot a la bassa i la temptació de preservar-ho tot. Un pols entre l’anar per feina i la nostàlgia.
L’ambient era el de les grans ocasions i la maquinària de treball funcionava a la perfecció, només condicionada a voltes pel duel particular que mantenien la Brugui i en Viladiu que des de primera hora no havien deixat de vigilar-se de cua d’ull. Respecte el que calia llençar i el que no, en Francesc ja havia advertit que el peritatge de la Maria Àngels no ens duria enlloc, doncs havia adoptat la postura de decretar de vital importància fins l’última partícula de pols que viatjava per l’atmosfera d’aquella botiga. I així, tot allò que en Viladiu havia aconseguit fer desaparèixer subtilment, podia tornar a aparèixer a l’altra punta de mostrador de forma no menys dissimulada.
Curiosos i més mitòmans se succeïen arrupits davant la persiana mig baixada i en Toni Torras, retratera en mà, no desaprofità l’ocasió d’immortalitzar les històriques escenes.
A quarts de deu de la nit de diumenge disset d’octubre de dos mil deu, finalitzava la més important obra de restauració mai vista.
Xisca de Gardi fa una crida a tota la ciutadania a visitar el temple de la venda en unes dates tan màgiques com és la proximitat de la nostra Festa Major. Certifiquem que Ca la Brugada manté intacte la força del reflex del que som nosaltres i la gent com nosaltres d’ara i tots els temps. Es demana paciència a tota la clientela de testos, ciris i planter de Ca la Brugada, doncs la Maria Àngels fa saber que es troba en període d’adaptació de la nova distribució i aquest necessita el seu temps. Així mateix, anunciar-vos que molt properament la botiga encararà la tan esperada campanya de Nadal amb tot allò indispensable pel tió. Ja per finalitzar, a tots aquells que tenen la mà llarga, Xisca de Gàrdi els adverteix que s’han instal·lat càmeres de videovigilància controlades simultàniament des del Pantàgon i el Kremlin, i no només això, sinó que la nova distribució ha dotat a la Brugui d’un excel·lent camp de visió i a hores d’ara ja us tenim a tots clixats. Quedi dit.

la creu i l'arqueta

2010-10-18T06:01:00.004-04:00

Confesso que poca cosa he pogut aportar darrerament al meu bloc preferit, puix he estat uns mesos catatònic amb tot el batibull de si sóm una nació, una república, un Estat o una autonomia. Jo em pensava que tot això ja ho vam deixar ben resolt llavors, en vida meva, quan a les Corts Catalanes vam aconseguir de tenir el pany i la clau de la caixa, però sembla que més tard, la vam perdre, la caixa, amb la clau i el pany i tot, i mai més els hem trobat.

Ara que ja m'he recuperat, m'arriben dues notícies colpidores, de coses que també hem perdut: m'he assabentat que el fragment de la Vera Creu que vaig portar d'Egipte amb tota mena de penes i treballs i que va anar a parar a l'ànima del Sant Crist de Santa Maria dels Turers, va esdevenir gairebé clandestina durant segles, car el monestir es va afanyar a prohibir que s'ostentés com autèntica reliquia; i, per fer-ho pitjor, sembla que "algú" se la va vendre per un grapat de florins d'or o com coi es volgués dir la moneda de llavors, i ara campa en un Museu dels Estats Units, perduda per als banyolins. Curiós interès el dels que reneguen del món de la matèria en nom del món de l'esperit, per obtenir peces d'or, ben materials. Un dia d'aquests, hauré d'anar a Nova Iork i recobrar-la, amb els fantasmals poders que em dóna el meu esperit inquiet; segurament em costarà menys ara que quan vaig obtenir-la de les mans de l'emir Fakhr al-Dihn Utman al-Nasirí.

A més, hem perdut, per què ens l'han robada, l'arqueta d'argent de les relíquies de Sant Martirià, que jo no he vist mai completa, car estava mort quan la van fer i quan la van robar. Sembla que estava mal custodiada i un belga mal parit se la va endur i la va fer a miques i les va subhastar. Doncs qui va comprar-li al lladre ha tornat a cobrar per tal que els banyolins la recuperessin, i encara no tota, que ens manquen algunes de les figures... Em vaig filtrar per la paret de Sant Esteve l'altre dia, per veure la casa dels meus enemics, i, casualment, hi havia tot de prohoms amb l'arqueta recobrada, i amb els dits de l'esperit la vaig acaronar voluptuosament, tant que crec que la ministra de Cultura es va estremir en la seva intimitat, i us puc ben jurar que és esplendorosa, l'arqueta, no la ministra...I el bisbe, amb una creu que amb prou feines hauria pogut arrossegar el Natzarè, ben cofoi que estava de recuperar-la, amb els diners d'altri.

Ja cal que la protegim bé, que si no l'haurem de tornar a pagar...i, per moltes vegades que la paguem, mai serà ben bé nostra.

A tot arreu, un de Banyoles

2010-10-14T12:01:00.002-04:00

Algú va titllar aquest bloc de "xovinista estripat". Era pel fet que sempre parlàvem de Banyoles i que Banyoles era, per nosatres, el ring-ring del món. Heus aquí una nova demostració que mai parlem de més. Quin ha estat el succés mundial més impressionant dels darrers anys? La proclamació de Barcelona com a candidata d'uns jocs fantasmals d'hivern? Para quiet. El fet que a Perpinyà hi aixequin un teatre? No fem riure. Nova York revisitada per Obama? Re, fred-fred. El fenonem mundial evident i inquestionable és que trenta-tres miners han ressucitat com Llàtzers ultramoderns: des del cor de la terra fins a la superfície terrestre. Una mena d'anada a la lluna però a l'inrevés. En aquest fenomen que serà recordat pels segles dels segles de la mateixa manera que encara recordem la manera que van matar Juli Cesar, la passada dels elefants pels Pirineus portant les tropes d'Anibal, la batalla de Waterloo o les expedicions suïcides a l'Antàrtida. Estem parlant de Xile i aquell desert inabastable, terrorífic i les profunditats d'unes mines no aptes per a mecs i tiquis-miquis. Va resultar que 32 homes de pedra van ser sepultats en un accident nefast producte de l'afany de quatre amos malparits. Fins aquí tot correcte. Llavors va ser quan Xisca, veient la dimensió que agafava tot plegat, es preguntà: "com pot ser que no hi hagi ningú que sigui de Banyoles?" I tot seguit vam concloure que sense algú de Banyoles seria molt difícil apel.lar aquella màxima de "salveu-me primer a mi, que sóc de Banyoles". Llavontes va ser quan vam agafar el tiu més a prova de bomba que tenim i que de nom acostuma a respondre per Samora. El Gallegu és al.lèrgic a la pols, el nostre contramestre Pep sortir de Banyoles li fa angúnia, en Vaqueta va dir que tenia massa feina a la fundació, en Mastegatatxes és com és i jo la claustrofòbia em rosega per dintre. En Molina, com sempre, no contestava el mòbil, què hi vols fotre. En Llamaraques tenia classes a l'Institut del Teatre i el Director Comercial era a Corea del Nord presentant un festival. Total, no ens va quedar més remei que avisar en Samora. Dit i fet. El nano va entrar al catau vestit de gàrgola de foc i va decidir a quedar-s'hi. Hi estava tan bé que no en volia sortir. A la fi, no va tenir més remei que pujar per aquella mena de supositori anomenat Fènix. La cosa no va ser fàcil perquè va ser necessari aixamplar la màquina, reforçar-la i aguantar els ossos del nostre amic. Va pujar com va pujar: ara s'aturava, ara bufava, ara picava contra la pedra i ara semblava que anava cap per avall. Quan va sortir, les imatges que heu vist per la tele han estat falsejades pel servei d'intel.ligència xilè. La realitat de la sortida és que en Samora va beure en porró un trago llarg, va cardar un petardu contra la càpsula Fènix que la va deixar partida per la meitat i va cridar "Banyoleeeeeeeeeeeees" d'una manera tan forta, tan bèstia, tan tremenda, que va estar a punt de provocar una altra esquerda fatal sobre aquella mina. Per comptes de carretejar-lo cap a l'hospital, li van donar un bitllet de Teisa i ara és camí cap a Banyoles. Explicarà el que vulgui, ja sabeu com és, però aquesta és la pura veritat.

Cert, vaig ser el número 13.

2010-10-14T11:01:00.001-04:00

En veure que fins i tot les previsions del temps més optimistes asseguraven que cauria el cel i davant un inexplicable llarg cap de setmana, vaig aprofitar per demanar-li a en Coro que em portés a cardar un volt amb la seva piragua. Un parell de palades seves i quan encara no havia paït els popets de can Ralita ja em trobava estirant les cames per fer gana al desert xilè d'Atacama. Se sobte em vaig trobar al mig d'un sidral de càmares, gent amunt avall traginant trípodes, micròfons i gairebé tots ells amb el telèfon a l'orella i els auriculars penjant del coll. Això és cosa d'aquell en George Lucas que ja deu estar rodant la vint-i-cinquena entrega de la Guerra de les Galàxies, em vaig dir, i com que no feia massa que havia estat al desert tunissià de Matmata vaig pensar que cardaria bona feina d'anar-los a donar un cop mà per si necessitava refrescar la memòria respecte l'anterior filmació.
De camí vaig notar que el meu organisme necessitava imperiosament respondre a aquell parell de cafès i la cervesa que no feia massa m'havia pres assegut sota una volta de la plaça major i així que el vaig trobar, em vaig tancar dins el que creia que era un lavabo d'aquests mòbils que avui dia s'instal·l a qualsevol obra Un cop a dins d'aquell habitacle minúscul i quan encara no havia trobat l'interruptor de la llum, tot plegat va començar a bellugar-se de mala manera. Qui collons eren aquells cabrons que m'estaven sabotejant la pixada? Allò no parava i aquell trontoll s'havia convertit en rutinari i constant, cosa que no va fer més que incrementar la urgència de les meves necessitats fins que a les fosques i sense possibilitat de reconèixer l'orifici adequat, vaig aconseguir alleugerir líquids. Vint minuts més tard, a l'interior d'aquell espai transportable es va recuperar la calma i quan vaig obrir la porta per sortir-ne el decorat d'exteriors havia canviat completament.
Visca la tecnologia i els efectes especials i... PATAM! Eencara no havia tingut temps d'aixecar el puny, un casc amb frontal incorporat va impactar contundentment contra la viga nassal del meu rostre, cardant-me un trau del que ben aviat en va regalimar una via de sang. Vaig endevinar d'on provenia, doncs només un d'entre un grup de persones que devien fer cua per evaquar necessitats mostrava el seu cap al descobert. Quina mala llet, precisament el que més cara de bulldog i més gruixudes em dirigia les paraules. Anava xop i estava emprejat ben bé com si algú se li hagués pixat a sobre. Vaja... A l'instant, em van agafar un parell per banda i em van cardar fora a clatellades d'aquell wàter.
Un noiet bolivià, del grup dels del casc, em va explicar que formava part d'un grapat de 33 miners que havien quedat entrampats a gairebé un quilòmetre sota terra feia més dos mesos despré, que hi havia hagut moments que fins i tot els havien dat per morts i justaments aleshores, començava una delicada operació de recat. Resulta, també, que allò que ja havia concebut com un lavabo, era la peça clau per al rescat, la càpsula que els havia de retornar a la superfície i per acabar de resultar, mentre anciosament el capatàs esperava l'arribada d'aquesta tot mirant enlaire, algú, o sigui jo, l'havia obsequiat amb mig litre d'aigües menors.
Sense voler, la meva s'havia convertit en la vida menys preuada de totes aquelles i de la qual ningú hauria de passar comptes si tips de foscor i embriacs de claustrofòbia, els miners decidien que jo no tornaria a veure la llum del sol.
Dec la meva vida a la superstició. A partir d'ara la malastrugança serà la meva religió i els mal “farios” la constitució. Un cop van ser salvats els dotze primers miners, es va liar un espetec d'hòsties per no ser el número tretze. Un quart d'hora de discussió xilena que va acabar quan el bolivià em va proposar a mi com a passatger del viatge de la mala sort. Així doncs, en Samora va ser el rescatat número 13.
A la sortida, una nova plantufada, aquesta del president Piñeira, i cop de genoll als picarols de l'Evo Morales, que aguardava darrera seu, i que sembla que hi comença a trobar la gràcia a aquest gest.

El Negre és viu

2010-10-12T07:49:00.002-04:00

Recentment han aparegut a la premsa sensacionalista un seguit de notícies i articles assegurant que el Negre està enterrat sota el banderí de corner d’un camp de futbol, a Botsuana. És absolutament fals. M’ho va explicar ell mateix.
Després de ser acomiadat del Darder, el Negre va haver de buscar-se la vida i va rodar una mica pel món. Entre altres coses, va aprendre a tocar el piano. I ara treballa tocant per les nits a un night-club molt conegut d’una ciutat nord-africana. Un lloc molt agradable, em va explicar: paguen bé i no fan preguntes sobre el passat. Es fa dir Sam.
Vam parlar d’això i allò. Ell és una persona molt culta, naturalment: s’ha passat la vida dins un museu. Va criticar abastament el model DMP, pel qual han rebut el premi Nobel d’economia els seus creadors, Diamond, Mortensen i Pissarides. Segons Sam, es tracta d’un model rudimentari, incomplet, que no va al fons de les coses. Ell, Sam, ha creat un altre model que demostra que si s’anul•len tots els subsidis d’atur i les pensions de jubilació, es privatitzen la medicina, l’educació i el transport públics i, a més, molt important, s’obliga a la gent a treballar sense cobrar, l’economia entra en una espiral de productivitat i competitivitat fabulosa, com no s’ha vist mai abans. Em va ensenyar els gràfics i són irrebatibles. Espera que, un cop ho tingui tot passat en net, li donin un Nobel a ell també.
Li vaig dir que a Banyoles feia molt mal temps, que ja no és el que era i que potser no valia la pena plantejar-se tornar a viure-hi.

Notes de societat

2010-10-05T14:46:00.002-04:00

Al mercat esbardellat- nom que el Contramestre de Can Blat de Coure li dóna en aquesta pulecra del facebook- he fet amistat amb el Negre del Darder. Què hi vols fotre! El Senyor Samora em demana alguna opinió sobre una notícia apareguda a la premsa en que el Nostre Negre jau enterrat en el còrner d'un camp de fútbol de Botswana. A algú li pot semblar un escarni o un mal lloc per reposar i esperar l'eternitat. A mi, fanàtic del fútbol, em sembla fascinant. A tots els fanàtics ens haurien d'enterrar al nostre camp predilecte. Tant per tant jo triaria San Mamés i ja podria ser com aquells canonges les despulles dels quals se serven en sepultures de pedra a les Catedrals. Posats a triar triaria el còrner d'Ingenieros de San Mamés. Altres amics meus confiarien les seves restes en el mig camp del Barça on els Xavi i companyia comencen a teixir les seves meravelloses jugades. S'hi s'ha d'escollir un lloc del Nou Camp per descansar en pau el lloc on es congrien totes les meravelles. El nostre Negre, sense saber-ho, ha deixat un Museu per un camp de fútbol i és ben bé que un camp de fútbol tabé és com un museu: s'hi guarden i conserven joies fonamentals del patrimoni futbolístic, s'hi exhibeix i s'hi ensenya, s'il.lustra i es conrea la saviesa. Qui sap si algun dia, un metge tiquismiquis, acudirà al camp i s'esfereirà perquè en el ditxós còrner hi ha enterrat un pobre home. I remourà cel i terra. I llavors els presidents de fútbol rebran les envestides dels ministres. I el metge marrà, i els presidents acabaran canviant el Negre enterrat en el còrner per algun calé per arreglar la grada. Cordills. El Negre, diran, serà sepultat amb honors. Temps després algú el trobarà dins el maleter d'un Simca 1200. I què creieu que passarà, a la fi, amb el camp de futbol? I què passarà amb el Simca 1200 i amb el Negre del Darder? Segur que es troba amb un altre metge perapunyetes. I avui pau i demà glòria. Tornant a les notes de societat, que perdo el fil i em faig gran, el dissabte que ve em toca substituir al gran Xena en el seu programa radiofònic. Demano comprensió als dos convidats: els savis Angel Vergés i Josep Maria Massip. Demano al Senyor Samora s'abstingui de comentaris punyents. Demano a l'audiència, la que sigui, una mica de clemència papal.

Joan Crous, el meu veí

2010-10-03T06:28:00.002-04:00

Els veïns són una mena de família d'estar per casa i jo diria que els veïns són per a tota la vida. I ho són encara que ells deixin de ser veïns teus i tu te'n vagis a un altre continent. Perquè queden els records i la impressió de formar part d'una mateixa comunitat. Queda la memòria que reté i serva els noms, les cares, els passatges i les facècies, queden les olors i els colors, els noms de les cases i les cares dels més grans que ja no hi són. Tot això em passa per la barretina llegint el diari i veient com el banyolí Joan Crous ha exposat a Palafrugell en una parada de la seva peripècia per Itàlia. En Crous és un dels meus veïns del carrer Nou, fill d'aquella botigueta d'ultramarins situada just a tocar la plaça del Monestir. La seva mare, la Carmelita, regentava aquell negoci mantenint un equilibri ponderat entre el sentit comercial i la conversa. En aquelles botigues d'abans se sabia quan s'hi entrava però era difícil conèixer l'hora de sortida. Les cues eren circumstancials i volgudes, la gent hi estava bé i participava de la conversa general a la vella manera de les tertúlies de les penyes del cafè. Vaig arribar a sospitar que hi havia gent que anava a Ca la Carmelita a comprar uns tristes unces de formatge ratllat per poder participar d'aquelles substancioses tertúlies. En Joan va créixer en aquell ambient i ja diran els seus biogràfs si en la seva vocació d'escultor hi ha tingut influència l'aire pesant del Monestir, les bafarades pageses del Carrer Nou i aquella botigueta amb les seves tertúlies i el govern impetuós i sarcàstic que imposava la seva mare. Aquell vailet va doctorar-se en Història de l'Alimentació- qui sap si l'ambient, les flaires i les textures de la botiga van empènyer-lo a aquest doctorand- i s'ha plantat a Bologna on projecta, pensa, i regira tot el que després s'esculpeix. Entro en el seu web i veig, de nou, la seva fesomia i penso que els veïns malgrat les distàncies, les separacions i el temps impossible seguim compartint un univers de dies i de rostres anomenat Carrer Nou.

Sant Miquel, conte per vailets no descreguts

2010-09-29T10:34:00.002-04:00

De sobres és conegut que Sant Miquel i altres van fer fora el dimoni de les portes del cel. Si fa o no fa, va haver-hi un jec de llenya que deu n'hi do. El dimoni i la resta de la seva tropa va tirar cap avall amb el cos masegat i veient la padrina per tot arreu. Llavors Sant Pere va pujar xino xano cap al despatx de l'Esperit Sant que era el que estava de guàrdia del triumvirat i li va fer saber la gesta. L'Esperit Sant va plegar ales i va gratar-se el bec. Rumiava la manera de recompensar aquell Sant Baró de nom Miquel i el va cridar al seu despatx. Sant Miquel no les tenia totes perquè allà dalt et podien dir macu com engegar-te a pastar fang. L'Esperit Sant estava de bones, havia menjat blat de moro i aquell matí més aviat estava de bones. Què vols per haver cardat a fora en Pere Botero i tota la patuleia? Sant Miquel s'ho va rumiar: "home em cardaria gràcia tenir un tros de terra en nom meu, però si no pot ser, no pot ser". Un tros de terra? Llavors l'esperit Sant va pensar en quin tros de terra seria mereixedor d'aquell home que havia salvat el cel de les grapes del sofre, les banyes i tota aquella corrua de dimonis. Va mirar el mapa de la terra i va veure que tot estava disponible. Però hi havia deserts i Sibèries, hi havia illes plenes de mòsquits i ciutats carregades de portland. Però es fixà en un tros del mapa que des del cel es veia d'un esplèndid que tirava d'esquenes. Un país petit, amb alguna muntanya i molt de verd, amb estanyols i bona gent. L'esperit sant va fer la pregunta: "T'agrada això de la Vall de Campmajor?" El Sant s'ho va mirar i no va dubtar ni un trist instant. "Doncs tot teu" va afegir l'Esperit Sant i va preparar l'informe de cessió del nom perquè fos signat per la resta del triumvirat. Des d'aquell dia, el paradís duu el nom de Sant Miquel de Campmajor.

Silenci

2010-09-27T10:19:00.002-04:00

Un tal Darder va donar la seva col.lecció a la vila de Banyoles. En Darder tenia la pinta dels exploradors de principis de segle: mirada arrauxada, barba, tocat de barret, i una expressió en la boca que només els savis poden arribar a fer. Aquell home ens va deixar les seves bèsties dissecades i algunes restes humanes perquè fossin exhibides a la nostra vila. Banyoles va muntar un grau sarau amb l'arribada d'en Darder. Se li va dedicar una festa, la del peix, i tabé un passeig al seu honor i la seva glòria. Va obrir-se el Museu i vam ser la sensació del país: només nosaltres teníem aquella fabulosa col.lecció del que llavors se'n deia història natural. El Museu va anar fent vida gràcies als Marín que el tenien a tocar dels nassos i procuraven bé prou per la seva integritat. De petit, un dia de cada dia, la Lola Marín ens deixà entrar cap dins. I va ser la visita més impressionant que jo recordo: endisar-nos en aquelles sales, contemplant aquelles vitrines, aturant-nos davant el Negre, captivats per les pells humanes i per la mòmia. Tot allò era sorprenent i ens remitia a les pel.lícules d'aventures que veiem als Catòlics. Al cim, ens vam explicar que el gos i la lleona que hi havia allà exposats tenien a veure amb el fatídic final d'en Darder. Misteri, foscor, preguntes sense resoldre, mirades monstruoses, voleu un altre escenari per la imaginació d'un vailet? Temps després vaig escriure un primer conte dedicat al Darder que ja he perdut per culpa de la meva habitual desgana. I el primer article que vaig escriure al Punt el vaig dedicar al Darder i a la polèmica amb aquell metge de Cambrils. Va ploure molt i vaig topar-me amb aquell metge en un dels estrambòtics programes que feiem a Ràdio Banyoles. Recordo també una divertida passejada nocturna pel museu de la mà d'aquella companyia de frenopàtic que encara s'anomena Babaus. Una passejada que em recordava la primera visita que vaig fer-hi essent només un vailet. Recordo que en les pàgines de Xisca vam esmentar la inauguració del nou i remodelat Museu. Avui Casa Ciutat ha decidit tancar el museu els dies de cada dia. Sobre les portes tancades penso en la primera visita de vailet, en el conte perdut, en aquell article primerenc d'un que volia ser articulista, en aquell programa de ràdio que vés a saber com es deia, en el Doctor Arcelin que ja és mort, en el Negre que no se sap on reposa, i en aquella tortada tour embogida de Babaus. Penso, recordo i només escolto silenci al meu voltant.

La Triopssea

2010-09-25T08:24:00.002-04:00

Suposem que deixem anar un triops al començament del rec Major. Un triops al qual, prèviament, li hem encastat un microxip que ens permet seguir-lo per GPS. Aquestes coses es fan avui dia, no és pas ciència ficció. El dipositem solemnement a l’aigua, i convindria que fessin acte de presència les autoritats polítiques, intel•lectuals i eclesiàstiques perquè això podrí acabar tenint conseqüències greus, com es veurà. El triops es deixa arrossegar pel corrent, rec avall, i nosaltres el seguim fins que el perdem de vista. L’alcalde pot dir algunes paraules, el bisbe unes benediccions i els periodistes poden fer fotos i intervius. Després, marxem tots al centre de control que haurem instal•lat al Passeig i muntem un dispositiu de guàrdies de vint-i-quatre hores.
Des dels nostres monitors podem seguir la trajectòria del triops. Els triops són éssers senzills, sense gaires estudis i només pensen en menjar, dormir i cardar; sempre que poden, van en línia recta. L’endemà, el triops baixa ja pel Terri i li falta poc per empalmar amb el Ter. Tres dies després, de matinada, desemboca en el mar a prop de l’Estartit. Immediatament, el corrent se l’emporta cap el sud-est. El diumenge de Rams, el triops deixa enrere Barcelona i es dirigeix cap el Golf de Sant Jordi. Menja i dorm bé, però no troba altres triops amb les quals relacionar-se i això li amoïna. Per Pasqua Florida creua l’estret de Gibraltar i s’endinsa en l’oceà Atlàntic, immens i misteriós. Al centre de control tots aplaudim emocionats. Sabem que, si enganxa els alisis, serà capaç d’arribar a Amèrica.
Però, per Corpus, el triops s’engolfa. Fa voltes i voltes al mig de l’Atlàntic sense cap sentit: no avança, no retrocedeix, no va enlloc. El desànim s’apodera del centre de control. L’ombra del fracàs planeja pel Passeig. Què està passant? Els patrocinadors protesten, indignats, i amenacen amb accions legals. (Amb aquesta gent, alerta: convé adoptar una actitud activa, preocupada, com si s’estigués fent tot el que es pot. Si no, deixen de pagar els gintònics.)
Els experts –se’ls reconeix perquè exigeixen Seagram’s– arriben a una conclusió demolidora: el triops ha anat a parar al Mar dels Sargassos on, segurament, ha trobat congèneres d’altres parts del món. Les femelles americanes de l’espècie ‘longicaudator’, cosmopolites, sofisticades i de costums liberals, haurien fascinat fàcilment el nostre triops, el qual, no havent sortit mai d’Espolla, s’ha begut l’enteniment. Acabarà irremeiablement arruïnat, vençut pel vici, lliurat a la degradació. L’entenem, és clar –fins i tot hi ha qui sent com una enveja– però no s’hi pot fer res.
Llavors, quan tot sembla perdut, arriba un cicló tropical amb la seva força apocalíptica, purificadora, inexorable, i xucla el pobre triops que, l’únic que pretenia, era ser feliç. De sobte, la formidable tempesta anul•la el senyal GPS i perdem tot contacte amb l’intrèpid viatger. Amb els monitors en blanc, sense noticies d’ell, els minuts cauen com lloses al centre de control. Es parla en veu baixa. Hi ha cua als lavabos. Alguns baixen el cap i ajunten les mans, en humil actitud de pregària. Finalment, es restableix el senyal. El triops sura plàcidament per la tropopausa, a deu mil metres d’alçada. Es desferma una alegria incontenible que ens obliga a treure les nostres vuvuceles i bufar fins a l’extenuació.
Atret pel anticicló de les Açores, el triops viatja ara cap el nord-est, sense que ell ni nosaltres podem fer res al respecte, afortunadament. No el podem veure, però és fàcil imaginar que procura mirar endavant amb els dos ulls normals mentre que amb el tercer, l’ull dorsal, llança llargues mirades plenes de tendresa i nostàlgia cap el Mar dels Sargassos. Un viatger s’enfronta sovint a conflictes emocionals de difícil solució, obligat a deixar enrere, enganxats a les bardisses del camí, trossos de la seva ànima esparracada; la vida mateixa és com un viatge i tots som en realitat viatgers. Sí, un altre gintònic per a mi també, gràcies.
La trajectòria del triops es corba amb elegància a la dreta alhora que perd altura lentament, tot seguint amb indolència les pautes de l’anticicló. Ell no ho sap, però una borrasca s’ha obert pas a traïció per l’idíl•lic camp d’altes pressions i amenaça amb destruir el seu delicat equilibri. De sobte, sense entendre res del que passa, el triops es veu arrossegat per la violència caòtica d’un front fred, puja vertiginosament fins nou mil metres, gira, s’atura un moment, i es precipita sense alè cap el buit amb una acceleració infernal, envoltat d’aigua, gel, llamps i trons, al mig d’una voràgine dantesca, un cafarnaüm ensordidor. Nosaltres, que seguim la seva trajectòria per GPS, obrim els paraigües i marxem corre-cuita cap a l’estany.
Per una casualitat d’aquelles que donen sentit a la vida, el triops ve a caure just davant dels Banys Vells. El recollim, el reanimem, el declarem banyolí de l’any i el tornem a casa seu on podria explicar les seves aventures als seus nets si no fos perquè els triops no els saben reconèixer. Animals primitius, creuen que tothom és fill de tothom. I així, una vegada més, queda científicament demostrat allò que ja sabíem tots: l’estany és el centre del món.