Zoologia comarcal: l'antisardanista

L'anti-sardanista és un dels personatges més tristos i llòbrecs que viuen entre nosaltres. Cal buscar l'última explicació en un comportament tan fosc, i tan miserable, en el clima del país. El clima de la nostra terra dóna gent amb excessos, esvalotada, poc habituada a la comprensió i molt menys al discerniment. Tanta calor, tants eixuts, tants estius interminables provoca el sorgiment de personatges que neguen la realitat, que reneguen dels seus avantpassats i que volen fer tabula rasa amb tot. Això no passaria si a Catalunya els estius fossin més benignes, les nits més suportables i la pluja ens regués un parell de cops per setmana d'una manera suau i amorosa. Però no. Els estius són aquí d'un sufocant que espatlla el cervell. I això fa que molta gent, en el calvari d'uns dies de foc i brases, acabi perdent la xaveta d'una manera definitiva. Per comptes de culpar els astres, o el clima, o el ventilador, alguns arremeten contra les sardanes. No se sap en quin moment es produeix la projecció funesta d'atribuir a les sardanes tots els mals o tots els pecats d'aquest món. Però aquesta projecció té lloc. I neix llavors la larva fastigosa de l'anti-sardanista que creix fins a convertir-se en el tipus nefand i terrible. "L'odio les sardanes" es transforma en la seva única raó en una existència que ja s'entreveu obscura i delirant. Aquest personatge ja no camina sinó que s'arrossega, ja no parla sinó que escup un suc molt semblant a la bava del cargol quan és xafat. Ja li pots dir que escolti, sense perjudicis, i amb el mateix capteniment que ho faria amb un clàssic, les sardanes dels germans Saderra o d'en Toldrà, o d'en Garreta, o d'en Viladasau, i ell s'hi negarà, i ho repudiarà tot, dient que les composicions són de baix sostre, que tot això és música per quatre galifardeus que salten a la plaça com si tinguessin puces. Ja li pots dir que escolti amb deteniment la Principal de la Bisbal i descobrirà un so únic, resplendent, capaç de fer somiar i ell farà que no amb el cap repetint el gest dels nens capriciosos i tossuts. Aquest personatge es tancarà en banda i negarà la història i l'essència de la sardana, dirà que tot plegat és un muntatge burgès i un artefacte provincià, xaró i passat de moda. Quan hagi dit això, se n'anirà a casa seva i es tancarà a escoltar un concert de l'últim grup de la serra de l'Himalaia que fan cantar unes oques a cops de mata-mosques i dirà, acabat l'orgue de grills, que això sí que és música amb arrels, de veritat, sincera, capaç d'estremir i comunicar. Perquè aquest personatge de l'anti-sardanista és algú sense nord, sense identitat, sense nom, sense fonament, sense tremp, sense alè i sense bocassa. Essent com és qualsevol dia serà carregat en un camió i venut a pes perquè ha estat confós amb un fil de coure. Mentre ell es transportat cap al magatzem de desferra, nosaltres escoltarem, per exemple, el Somni del petit de Can Saderra. I avui pau i demà glòria.

Zoologia comarcal: el rebentaire

En èpoques de pau, el rebentaire és un personatge similar a un borinot de tardes d'estiu. Vola i remuga, i sempre emprenya tot el que pot. El rebentaire presenta característiques típiques del tipus que va restret. Quantes bullangues s'hagués estalviat la nostra dissortada pàtria de ser general l'ús del laxant i d'altres herbes d'evacuació. El rebentaire, doncs, presenta la cara tensa del restret, els ulls d'agulla i el nas lleugerament esmolat. En ell tot és una pressió carregosa fruit d'una vida poc laxada. Quan surt de casa seva sovint fa una petita excursió fins a Casa Ciutat i allà prepara els seus sentits. El rebentaire davant d'un organisme oficial es comporta com la geneta en un corral. Flaira la sang i les vísceres, flaira la polèmica i la controvèrsia. El rebentaire a Casa Ciutat s'enfilarà per escales, entrarà a despatxos, escoltarà converses i descobrirà, a tot hora, algun fil que pugui estirar. Llavors serà el moment de visitar els cafès on l'esperen tertúlies endormiscades i personatges de filosofia de secà. El rebentaire parlarà malament del senyor alcalde i de les seves disposicions, de la corporació i de les seves noves obres, de qualsevol interès públic, de qualsevol ordenança, de qualsevol proposta. Els endormiscats tertulians se l'escoltaran amb aquella cara idiota que se'ns queda en l'horror de la digestió, en aquell instant que la sang no és al seu lloc sinó al ventre confosa amb la vedella o el bacallà. El rebentaire guanyarà la partida perquè es farà seva tota la taula i, si té sort, tota la terrassa. S'oblidarà tothom que aquell tipus no ha fet mai res de profit, no ha plantat cap arbre, no ha tingut cap fill, no ha escrit ni un article a la fulla dominical. En el moment de pair la gent presenta el conformisme propi dels ramats de xai. Faran que sí, repetiran que a Casa Ciutat tot és lladregada i tot és imposició, que la corporació és un catau de vés a saber què. I el rebentaire s'alçarà i traurà un regalim de xaliva per la boca com un llop quan s'acosta a les pastures. És el moment sublim del rebentaire: la gent el creu, el segueix, li fa costat, aplaudeix el seu reguitzell de demagògies. Sort que en el nostre país la torrentada deixa pas al riu serè. La gent, acabada la digestió de cafè, torna ordenadament als seus oficis i a casa seva, i s'oblida de les consignes d'estrassa del rebentaire. Aquest, cap cot, tornarà al cor de la seva llar i s'endormiscarà en les seves mitges tardes burgeses. S'aixecarà de cop i volta insultant Casa Ciutat o qualsevol organisme públic i notori. Però haurà estat, només, un son i la seva santa esposa o la seva mamà li portaran alguna infusió perquè pugui acabar de pair. Això en temps de pau. En temps d'avalot, aquestes figures són més perilloses i nocives. Són les que engresquen i esvaloten les masses. "Cremem Casa Missió" cridaven i la gent, acalorada per l'estiu i per vés a saber què, els seguien i feien baixar cel i terra. Això sí, quan la massa estava enfebrada, i engrescada, el rebentaire feia via cap a casa seva. I quan saltaven déus i hòsties, dispensi'm la llicència, el rebentaire ja estava protegit per la seva llar manyaga tot llegint l'únic que se li coneix com a lectura: les capses de cerilles, font i inspiració de la seva ideologia esparracada i flamígera, foc d'encenalls.

Sota el sol roent a la plaça Major

Un rodatge.- A les cinc de la tarda del dia mes calorós de l’any – 38.4 graus (màxim rècord en tot l’any) segons el meteoròleg local Enric Estragués- s’han reunit un grup de persones per col.laborar en el rodatge d’un vídeo de promoció turística familiar que ha posat en curs l’Àrea de Promoció i Turisme de Banyoles i que seguirà rodant-se durant aquestes darreres setmanes d’estiu. Amb guió ,direcció i lliurament total de l’entusiasta Alba Padrosa i amb el bon servei del “cameraman” Josep Compte que sap captar plans i replans per tots costats. He vist rodar seqüencies a la plaça Major amb la comparseria asseguda a les terrasses dels bars i passejant-se sota el sol roent que els deixava a tots escaldufats. Més tard, a les set de la tarda, ja més reposats, i amb ombra a la plaça del Monestir, el personal que s’hi ha lliurat contemplava la colla sardanista que  feia una exhibició al mateix temps que gegants i capgrossos eren admirats per la mainada amb els seus pares com a extres d’aquesta moguda. El rodatge seguirà endavant i hem de pensar que un cop acabades les calorades tot l’equip es pugui desplaçar pels diferents espais de la nostra ciutat per acabar d’endegar aquest vídeo promocional com a destí turístic, sobretot per als grups familiars. Un cop editat, es difondrà a través del canal Banyoles ubicat al lloc web de l’Ajuntament: www.banyoles.cat

 

Alba Padrosa és una noia que s’hi ha lliurat plenament i ens parla amb entusiasme de la banda sonora que ha compost un conjunt musical de la ciutat que molt bé podria ser el leit-motiv que els banyolins cantussegem ben aviat.

La festa allargada

Ara que som temps de retallades se’ls ha acudit d’allargar la Festa Petita que pas a pas es va convertint en la festa Llarga de l’Estiu. Em pensava que s’acabava amb el ball, ja típic, en el que Els Setson animen a gent de totes les edats en el marc de la plaça de Les Rodes. Però, no. Portant plats i coberts encara s’haurà pogut fer un sopar popular a La Muralla. Sis euros només. Gairebé regalat. I amb l’afegitó dels Txiqui de les Gàrgoles de Foc amb espectacle final a l’aparcament de can Castanyer. I amb seguiment de concerts de folck-rock. Que voleu més?. Doncs, dos dies més de festa!. Fins el diumenge. Amb Jocs gegants, teatre itinerant i el Correfoc gros, el de Les Gàrgoles. I cap a La Draga, amb concerts transadèlics (?) i fusió rock amb en Pepet i la Marieta. I per a rematar-ho tot, una cantada d’havaneres al barri de Sant Pere. I “san-se-acabó – tot bonic i bó – i amb molta xafagó”.

Però... com de costum en aquests darrers anys, ens hem entusiasmat contemplant 150 parelles ballant a la plaça de Les Rodes amb el so dels típics i ja tradicionals Setson que encara segueixen siguent 7 que fan ballar la gent de totes les edats. Entusiasma veure ballar tantes parelles. Hi he vist gent gran i de mitjana edat ballant amb molta marxa. Hi havia el panxut i bigotut amb pantalons curts i elàstics blaus ballant amb la rossa de jersei relluent,  el que xiulava i giravoltava, el noi gran abraçat amb la seva nena, el que a més de ballar, cantava i xiulava al so de la ranxera mexicana de “los altos de Jalisco”. I el dels pantalons texans agafat amb la rossa de la brusa cenyida, els que s’agafen fort com en el ball de l’”agarrao” dels seus vells i bells temps, els que es deixaven anar i vinga volta-la i retorna. I els que s’abracen fortament tancant els ulls escoltant el “Buona sera signorina”. I els esvalotats, rient i aplaudint a la parella de 80 anys que no manca mai en aquestes Setsonades, ballant a un ritme frenètic amb el ballador que deixa anar la balladora, i vinga i deixa-la i torna-la a agafar, en una exhibició que deixa admirats a la concurrència asseguda en cadires desplegables. Els miro i els admiro. I sento com una d’elles diu: “És la Lets, la millor balladora de Banyoles”.  I la parella  és aplaudida per tothom. I vaig seguint-la fins que desapareixen per darrera l’escenari muntat a la plaça de Les Rodes. A allí hi veig els del “country” que s’han apartat per a fer una bona exhibició seguint el compàs de la música i fent-nos encantar pensant amb el jove sheriff Henry Fonda de les pel.licules de John Ford quan ballava amb mala traça al costat del vell Walter Brennan mastegant tabac. I donant la volta a l’escenari  me’n vaig a la plaça Major mentre escolto el “Ce’st si bon”,la melodia que fa somiar els balladors.  Encara queden espectadors prenent la fresca, arrepapats a les seves cadires, portant el compàs de la música..., i quan marxo sento com una dona diu: “Només per veure ballar la Lets ja val la pena de venir a aquest festival marxós de la plaça de Les Rodes”.

A  la plaça Major ja no hi ha música. Els murmuris dels banyolins que omplen els seients dels tres bars són com un silenci impressionant que es clou amb el so de les dotze campanades de la nit que ressonen tètriques, des del campanar de Santa Maria dels Turers.

Nit de Festa Petita a la plaça Major

SINGLOTS. Nit de Festa Petita a la plaça Major. Una  plaça Major revifada en la nit del dia 15 d’agost. Feia anys, molts anys que no ho havíem vist. Sardanes i música popular. Des de la tallada arborícola, la plaça restava desplaçada. La gent gran ha reviscut els millors anys de les seves vides i la joventut s’ha entusiasmat en escoltar música popular amb guspires de ritmes moderns per l’orquestra Sant Martirià. Com a introducció una audició de sardanes amb els arbres joves que veien anelles per primera vegada en una nit de la festa petita. Els cors de la gent gran banyolina bategaven d’emoció  i els joves s’entusiasmaven i els acompanyaven cantant El burro català i El Tren Pinxo al mateix temps que ballaven al ritme de vals de La Taitona i de rumbes i txa-txa-xàs al so dels teclats, guitarres, bateria, trombons i saxos amb les percussions d’una orquestra en la que la majoria ja ratllen  la cinquantena. Amb  desimboltura i acalorament popular. Feia anys, mots anys que  la plaça Major no es revifava en la nit de la Festa Petita. Fins i tot, en llambregar els nous arbrets, amb l’enfocament d’un verd relluent en les novelles fulles  ens semblava  talment com si retornéssim a les belles nits glorioses de les Festes Petites d’antany. La Festa Petita de la nit del 15 d’agost a la plaça Major ha de tornar a renéixer

La Festa i la Tirona

SINGLOTS.- LA FESTA DE LA MARE DE DÉU D’AGOST.- És la festa de la nostra parròquia de Santa Maria dels Turers que hem anat celebrant any darrera any. No ho puc oblidar. He pujat a l’ambó de la parròquia i m’han quedat gravades aquestes pregàries: Per la nostra ciutat de Banyoles en aquest dia de festa. Pels joves i els grans. Pels avis i els nens. Per les famílies. Per les autoritats i institucions. Preguem al Senyor.

SINGLOTS.- LA TIRONA JA TIRA. Sense cap, sense l’esvelt coll que era “el símbol de la calma i de l’elegància sobre l’aigua llisa de l’estany”. El travessava en silenci amb el cap alt, majestuosament i plàcidament. Cap al tard s’encenia un fanalet vermell que li penjava del bec enorme. Només puc recordar el seu cap i coll enorme exposat en el Museu Darder fins que en el mes de febrer de 1965, un sòrdid camió de drapaire se l’enduia enmig de les runes com un trasto vell mig corcat. Ara, la Tirona torna a navegar. Només és un nom. Ni cap ni coll. Esperem que un dia o altre la Tirona – la barca de l’Oca- pugui tornar a aixecar el cap.

Estiu. En Lis i en Fontàs. Vells viatges (VII)

A l’any 1981 vam anar a Alemanya. Des de dins de l’autocar vaig començar amb la meva xerrada descriptiva i  desguitarrada sobre la clientela de viatgers i viatgeres que ens acompanyaven gairebé cada any. Entre ells hi havia en Lis i en Fontàs amb les seves respectives mullers. Els dos serien els que ens treurien de molts entrebancs, com havien fet anys enrradera  en embrutir-se les mans per escorcollar el motor d’un autocar que bufava i feia figa en la seva darrera agonia. En Lis i en Fontàs els seguíem recordant com a bons futbolistes que ens havien fet passar bones tardes  jugant a la davantera del C.D. Banyoles. Des del micro de l’autocar, amb el meu acostumat i a voltes enfalagós to humorístic alertava a les dues costelletes dels dos ex-jugadors dient que sobretot no abandonessin els seus marits, ja que havia sentit dir que a Stuttgart estaven disposats a anar a veure la Mercè, si bé vaig aclarir que la Mercè es deia “Mercedes Benz”. Res, un “xistu” dolent. I és que a Stuttgart anàvem de dret a visitar la famosa fàbrica d’automòvils. I fou gràcies a en Lis i en Fontàs que vam poder entrar a veure les instal.lacions i fer el seguiment per tota la planta de motors, caixes i eixos, des de que col.locaven el primer cargol fins que sortia tot el  cotxe ben pintat, assecat i regat. Vam rebre totes les atencions d’uns joves guies que ens deien que  Banyoles era la població més maca del món, ja que ells la recordaven per haver fet un “stage” amb l’equip juvenil de futbol de la fàbrica Mercedes Benz, i molt especialment ens parlaven dels bons tiberis que havien fet. “Hotel Schafanet” – ens deien- “Rancho Grande”, “Essen gut”. “Ah, si, a veure Joan, mira la guia per veure que vol dir “essen gut”. Un cop d’ull a la Guia Michelin i tot estava solucionat: “essen vol dir menjar, i gut, bo”. –I anaven repetint “Viel gut, viel gut”. “ Que era molt bo. “Ah, si, viel gut, viel gut!, a can Schafanet, viel gut”. I especialment remarcaven que “Jimmy kellner viel sympatisch”. “Què diuen, que diuen?”. “ Que en Jimmy és molt simpàtic”. “Ah, si, tenen raó, en Jimmy encara hi és. Com si fos un fill de la casa”. “ Schafanet Jimmy” anaven repetint. I afegien “Wein gut, viel gut”. “-Què diu, què diu, redeia en Fontàs. “”-Que el vi era molt bo”. –Ah, si, viel gut, viel gut!. Eh que sí, Lis?”- -I tant!. Gut gut gut!.

En Quel i en Lis no solament ens solucionaven molts dels entrebancs que acostumen a passar en viatges col.lectius, sinó que també van ser uns grans animadors durant els trajectes. Els ajudava a passar les estones bé una garrafa del vi de la bóta del racó del celler de cala Pilar Net que portaven ben embolicada i amagada darrera l’autocar. De tant en tant emplenaven la “botella” (la bota petita de cuiro) per anar traguejant pel camí. La botella ens la passàvem d’un a l’altre per animar-nos i anar cantant en els llargs trajectes. Un dia, en que el trajecte era llarg i ens portàvem el dinar, l’autocar s’enfilà dintre un vaixell per travessar el llac de Constanza. Mira que bé, dintre el vaixell podríem dinar tranquilament!. Tots ens asseiem a la taula del menjador del vapor disposats a fer un bon dinar. En Lis i en Fontàs son els primers d’asseure escollint una de les millors taules amb bona vista al llac. Darrera els vidres del vaixell  ja tenen la taula a punt amb els plats parats. El primer que fan es treure la garrafa de vi i omplir els vasos de tota la clientela banyolina ben escarxofada per dinar i  contemplar el paisatge. Tots  disposats a endrapar perquè ja feia estona que sentíem el rau-rau a l’estòmac. Vinga el  traguinyol i ...oh, que dinarem bé aquí!”, quan...  de cop i volta sona la sirena del vaixell i per l’altaveu s’anuncia que ja s’ha arribat a port.  Vinga!, tothom a endreçar plats, culleres i forquilles, alguns baixant del vaixell amb els plats a  les mans, i en Quel i en Lis amb la garrafa i la botella  escales avall de la nau a corre-cuita.  

Tots plegats ens reunim en un espai verd a la vorera del llac de Constanza, contemplant l’autocar com baixa de la nau.  Asseguts damunt l’herba, amb els plats a les mans i  acabant-nos el dinar mig començat mentre en Lis i en Quel van convidant a tota la carrandella de banyolins i banyolines  traguejant el bon vi de la bóta del racó. Com si fóssim a can Morgat o a la Font del Rector.  Alegres, xerricant de la botella i cantant “Mai bevem, mai bevem, mai bevem – i d’aquí no ens n’anirem – fins que l’acabem, fins que l’acabem”. 

Sense humor, no hi ha alegria.

SINGLOTS.- De cara al mar.-  Poca cosa saps de Banyoles quan n’estàs absent durant una setmana. M’he emportat l’ordinador portàtil per xatejar amb els banyolins. Davant la platja han posat banderoles que ens anuncien que ja ha arribat el Wi-Fi. Ni Wifi ni bufi. No hi ha connexions. Des de la terrassa d’un bar di al cambrer que em porti “un diari de paper”. I és gràcies a El Punt-Avui que m’assabento que tornem a tenir barca i que la nova empresa gestionarà un màxim de 20 barques petites de rem... I que ampliaran el cementiri amb 52 nínxols (tranquils, tots hi cabrem!)... i que poca cosa més. Arribo a casa i haig d’escodrinyar la premsa gratuïta. I em cremo les celles llegint la lletra petita. I veig que ja han fet el sopar del carrer de sant Martirià. M’he l’he perdut. Ara m’arribaré fins a l’estany. A veure si ja hi ha la Tirona. Amb el seu llarg coll de cigne que tant m’impressionava en la meva infantesa. Quan el contemplava, alt i esvelt, en una sala del Museu Darder. Quan ja només aixecava el cap. Aquell cap que els nostres pares i avis havien vist solcant per les aigües plàcides del nostre estany.

Estiu. 6 hores sota un pont de la strada. Vells viatges (VI)

Ningú pensava en l’entrebanc que ens trobaríem a la sortida d’Acquiterme, una població italiana plena de banys de fang i aigües termals on les persones es passejaven amb barnús pels carrers per anar a recarregar les piles a les deus d’aigua calenta. Ens deien que eren persones afectades per rinitis, sinosutis i faringitis que anaven a inhalar tubs timpànics  i a prendre banys de fang ben calentons. Vam sortir d’Acquiterme un cop vam beure aigua sulfurosa en una font de l’exterior, pensant que ens hauria vingut bé una bona cansalada dolça com les que ens repartia la Paquita a la Fontpudosa banyolina.

A l’autocar en direcció a Parma ens animaríem cantant la cançó amb tonada de “La violetera:  “L’aigua de la Fontpudosa - bona és per la ronyonada - , per la línea de les nenes, -  per refrescar les “morenes” – i per la desembossada”. I així, ben alegres anàvem cantant dins l’autocar quan de sobte el motor va fer figa. Averia enmig de la strada. Som a mig matí. Tothom a baixar de l’autocar. Fa un sol que peta. El xòfer no entén el que ha passat. Per sort, portem dos viatgers que són uns experts mecànics: en Lis i en Fontàs.  Miren, remiren. Posen el cap dintre el motor i comencen a regirar els budells d’aquell mastodont. Passa un quart, mitja hora, una hora... No troben la solució. A la strada, prenent el sol, una seixantena de turistes banyolins. Alguns han portat paraigua que els serveix de parasol. Caminant per la strada. Els cotxes passen rabent. Cap s’atura. Ningú porta telèfon. Els mòbils encara no s’havien inventat. S’atura un cotxe. Els mecànics per mitjà del nostre guia italià li diuen que els falta una peça del motor. L’autista (xòfer) italià els diu que pugin en Lis i en Fontàs que els acompanyarà fins a Piacenza on allí trobaran la peça de recanvi per a l’autocar.

Passen els quarts i les hores. El sol crema a l’autopista. Què hem de fer la seixantena de turistes banyolins?. Les dones que porten para-sol es posen a cantar  “A la sombra de una sombrilla” de la sarsuela “Luisa Fernanda”. Tothom sua. Sembla que siguem al desert de Sahara.  A mig quilòmetre hi ha un pont que travessa l’autopista. Potser allà sota el pont hi estarem bé.

Passen dues, tres, quatre hores... Ja seríem a Parma a dinar. Hi ha gana. Asseguts a l’ombra, sota el pont, un que és confiter reparteix ametlles garrapinyades, i un altre que és farmacèutic, pastilles de menta. És tot el nostre dinar. No es suporta la pudor que se sent sota el pont. Algú descobreix les restes d’un gat mort. El cronista local s’entreté fent dibuixos. Uns s’enfilen a un marge de la strada i se’n van pel mig dels camps. No hi ha res de bo. Lluny, molt lluny hi ha unes vinyes. És la terra dels bons raïms, diu que s´hi fa un vi que en diuen Lambrusco. Doncs búsca’l!.  Altres se’n van més enllà. Quan tornen ja han fet la feina. Cagarines. Ja han passat cinc hores i no torna el cotxe que s’ha emportat els nostres mecànics. Quina gana! Avui no dinarem. Son les quatre de la tarda. Al restaurant de Parma on tenim encarregat el dinar, ja hauran desparat la taula. Malament rai. Sol, suor i alguna llàgrima. Algú diu “Voleu dir que en Lis i en Fontàs no s’hauran quedat a dinar a Piacenza?”. “Nooo, diu el guia. Ja arriben. Ja són aquí!”. Efectivament. Ja han arribat. Porten la peça que col.loquen amb l’ajuda de l’”autista” italià. L’autocar ja funciona. Corregudes. Pugeu, pugeu!!. Gràzie tanti signore autista!.. A rivederci...

 Al restaurant de Parma ja han desparat la taula. Paciència. Soparem més aviat. Mentrestant seguim la ruta turística. Els més impacients entren a alguna bottega a comprar entreteniments per a l’estómac. Visitem el Duomo que veurem els frescos d’en Correggio. Ni frescos ni res. Fan obres. Bastides a per tot arreu. Avui res ens surt bé. “Tinc gana! “crida un. “Ara anirem a veure la casa d’en Toscanini que agradarà molt als afeccionats a la música. “No estem pas per músiques avui !”. “Tinc gana!”, crida el de sempre. “Estic ben torrat pel sol”, diu un altre. “Hem de comprar formatges. El parmesà diuen que és el més bo del món”. Les botigues estan “fermates”. Es diumenge” – “Parla amb italià i no en francés. Es diu “chiudere” i avui és “domenica, per això està chiudere”. Els que callaven eren en Lis i en Fontàs. Segur que havien dinat a Piacenza. Aquells experts mecànics eren molt vius. La setmana vinent ens asseure’m al seu costat en un viatge per Alemanya. Oh. Quin plaer!. “Dass vergnügen!. 

SINGLOTS.-  25è aniversari de la inauguració de la nova Creu del Terme. Dissabte nit. Davant la Creu som dos que recitem poesies. Hi ha una representació de l’Ajuntament. Parlaments. Nit fresca. Sardanes, coca i vi ranci.  A l’endemà, Lilaines. La cobla toca corrandes davant l’església. Els portadors de les coques són ara els néts o besnèts d’antics pavordes. Amb barretina. Com el barretinaire que a la sortida de missa encanta les coques. A la tarda, sardanes. A Canaleta. A la plaça dels patrons. Sants Abdón i Senén. Es recorda “l’Aplec del Blat de Moro”. Del 1942. Quan ningú podia ballar perquè un pagès s’hi va oposar. Fins que arribà el “gobernador civil”. Els va dir: “Que bailen!·. I tothom va arrancar el blat de moro. Van ballar. Com aquest any. Ara ja amb la plaça neta. Tradició pura. Mentre hi hagi al barretinaire, -en Josep Brugada-, l’Aplec seguirà.