Retratar núvols

Tot això dels núvols fotogràfics tuitejats per facebook em ve de nou. En aquest món de les piulades hi ha una carrandella de tuitaires que fiquen fotos amb totes varietats de núvols com mai s’havia vist. Oh, quines meravelles!, diuen els repiulaires. Ara estan descobrint els núvols. Meravelles fotogràfiques que entren en els seus mòvils perquè puguin dir d’ells, “ Oh, quina obra d’art  la teva!”, “Oh, quins núvols!”. I tothom queda bocabadat. Però... a mi em sembla que molts d’aquests piuladors haurien de baixar dels núvols. I de tant en tant estirar-se a l’herbei d’un prat, o des d’algun terrat es posessin a contemplar-los com s’havia fet sempre. Ja ho veieu: ara tothom descobreix els núvols com si mai haguèssin existit. Jo ja els havia descobert de petit quan els veia com s’envermellien per a fer-nos dir que al cel feien coques. I de jove m’encantaven els núvols quan sortien a les pantalles dels cinemes, sobretot en les pelis d’en John Ford i de  les d’un  mexicà que li deien “l’indio Fernandez” en les que el fotògraf Gabriel Figueroa n’hi posava d’allargassats i boteruts que passaven volant i s’enmirallaven a l’estany Titicaca. Oh, quines meravelles”. Però aquells eren núvols de cine. Els autèntics, els de part de bo, ens espantaven quan els vèiem negres que baixaven arrassant les teulades de la ciutat, i ens feien amagar dintre les cases quan amb ells arribaven les tamborinades amb barrabums i llampageigs que ens feien tremolar de por. Eren uns núvols  que s’esgarriaven i que de cop i volta per entremig d’ells s’esgarriava un rellamp de llamp que rebotia en el parallamps de can Torrent o del campanar de Santa Maria. I llavors s’apagaven els llums. Tots: els dels carrers i els de dintre les cases. Llamp de rellamp, quina por feien aquells llampecs. I els núvols llargs i foscos. Quina foscor!. Allò no es podia pas retratar.

Va ser al cap d’alguns anys quan em vaig aficionar  a “filmar” reportatges de la nostra ciutat. Encara guardo vídeos que s’estan marcint i que potser aniran a parar a les escombraries. Encara guardo vídeos amb llampagueijos pels carrers i places de la ciutat. Un any va ploure per la festa del barri de sant Martirià, els veïns  estaven a punt de començar a sopar. Tots a corre-cuita van haver de tancar-se a les seves cases. Trons, llamps i pedregada seca. I jo i càmera impermeablemitzats ficant-me per les entrades de les cases on tots s’hi entaularen a sopar. Vaig fer-hi un muntatge per a la Televisió de Banyoles amb fons musical del Singin´´s the rain de Gene Kelly. I anys a venir, encara hauria d’engrescar-me a filmar núvols negríssims, amb uns grans terrabastalls que em van deixar la càmera desfeta i l’esquelet trontollant. Oh, quina por vaig agafar!. Des de llavors no se’m va ocòrrer de filmar cap més tormenta banyolina, si bé encara m’atreviria a captar imatges amb tronades i a  pluja batent a la Venècia de les gòndoles mentre les centelles m’espurnejaven fent-me caure per terra davant al bell mig del canal en el pont dels “Suspirus”. La càmera va quedar feta un nyap. Però encara avui puc contemplar la ciutat amb el trontolleig, la pluja, la boira i el meu crit d’angoixa. Mai més!. Ho he deixat tot. Ara només tuitejo contemplant els núvols dels centenars de piuladors que van descobrint que retratant núvols poden fer obres d’art. Ooooohh, que macos!. Quins núvols!.  Fot-los!.