De compres

Passejant pels carrers i places de Banyoles m’he aturat a contemplar aparadors on hi havia estocs de sabates.De sabateries n’hi ha moltes, però abans n’hi havia moltes més, si bé eren sabateries que no venien sabates, només les arreglaven. En dèiem ataconadors. Però el que hi havia més eren espardenyeries. D’espardenyers i esclopeters n’hi havia a tots els carrers. Els ataconadors tenien molta feina perque la gent feia durar molt més les sabates; et posaven mitges soles i talons, i apa!, “narinant!”. No es llançava res, tot s’aprofitava; no com ara, que si t’estreny una sabata ja es llença a l’abocador. Bé, el cas és que avui he vist moltes sabates i se m’ha ocorregut de parlar-vos-en perquè des de l’antigor hi ha hagut “dites” sobre les sabates, que si no les sabeu us en faré cinc cèntims perquè us divertirà escoltar-ho. Qui és que no ha sentit dir que “és més beneit i més curt que una sabata?. Doncs, sí, això es deia, i encara es diu d’una persona curta d’enteniment. I si caminem molt, alerta! “que no guanyem ni per sabates”.  El que heu de fer és “posar-vos bé les sabates” perquè així estareu previnguts, però  “procurar no allargar més el peu que la sabata”, o sigui que no us extralimiteu, que no feu més del que es pot fer normalment. Es clar que jo no us conec gaire bé, i no sé pas “quin peu calçeu”. Jo sé que conec a alguns dels que m’escolteu, però no us conec a tots, si bé del que estic més segur és que  sóc molt inferior a molts de vosaltres, ·”que no us arribo ni a la sola de la sabata”. Però... “cada qual se sap on li apreta la sabata”. Només us desitjo que sapigueu trobar sempre “la sabata del vostre peu”, que tingueu sort, i que no com aquell que li diuen que “du merda a la sabata”, noooo, val més que us diguin que “aneu amb una sabata i una espardenya” perquè avui, de despistats tots hi anem, I el que vull és que tots pogueu anar ben amples: “tant per tant, sabates grosses”. I, sobretot, procureu que no us diguin que “sou uns sabatasses”. Com tampoc que no us diguin això que segurament molts deuen pensar de mi: “aquest no el podem treure d’aquí ni amb fum de sabatots”. Si, home, sí que ho podeu fer, només heu de fer còrrer el dial de la ràdio i posar una altra emissora. Però no us ho aconsello: no sigueu sabatots i escolteu sempre Ràdio Banyoles. Perquè aquí, de tant en tant també fem riure, que és el que convé: riure. El riure millora la digestió i activa el sistema circulatori, s’allibera adrelina i se segreguen endorfines que és la droga del benestar. Doncs, avui, com us deia, m’he passat tot el matí mirant aparadors de botigues de sabates, i havent dinat, amb la familia ens hem arribat fins a un centre comercial de Barcelona. Valga’m Déu si n’hi havia de coses!. Vaig comprar, vaig comprar... res no vaig comprar!. Hi vaig anar a passejar!. Allà hi ha de tot: bars, retaurants, sales de cinema, de tot!. I com que tothom ho regira tot, jo també em vaig posar a regirar americanes. Les dones regiraven faldilles i bruses i les deixaven rebregades sobre el taulell,i ningú els deia res. La iaia disfrutava molt, només patia per anar a missa, i en el centre comercial no hi va trobar cap església. Se’ns va empipar i ens va dir que a ella no la treguessin del seu poble, que allà encara hi queden botigues d’aquelles del seu temps, d’aquelles que hi pots comprar arengades i cigrons i pots fer-la petar amb les botigueres. Vam estar-hi fins a les deu de la nit. No hi vam sopar perquè ho vam trobar massa car. I quan vam sortir vam anar a un MacDonalds a cruspir-nos una barreta llarga amb formatge per la iaia, però només va voler xuclar un gelat que ens va costar un euro.

(Fragments de monòlegs radiofònics d’ara fa 10 anys. Ràdio Banyoles. Estiu 2003).

De ballarugues amb els d'Imserso

Es bonic veure els jubilats com ballen. N’he vist ballant tangos i country, i francament he quedat barratibat en veure com n’hi ha que ballen bé, no com en aquells temps que n’hi havia molts que ballaven rodó. Recordo que ja fa alguns anys vaig trobar en Pepet pel carrer i li vaig dir: “Cap a la ballaruga, Pepet?”. “Si, que s’ha de fer! I no pas sol!”. “Millor, home.millor!. I amb qui vas? “Amb dues barreges i tres vermuts. Avui sí que giraré com una baldufa!.” He, he!. Ara això ja no s’estila, es balla amb seny. Ep, almenys a mi m’ho sembla. Perquè aquest estiu passat vaig anar a un ball que n’hi havia una que ballava amb una holandesa, i Déu n’hi dó com l’estrenyia fort. Quan va acabar de ballar li vaig dir: “Alsa, Peret, com t’hi arrambaves!. – Oh, és que ella es deixava fer, - em va dir- però vols que t’ho digui, amb prou feines me la trobava als dits. Quatre ossets i poca cosa més la mossa”. –“Però giravoltaves molt, com hi ha món!”. És això el que és bo!. A mi que no em vinguin amb balls quiets, mai les he entés aquestes parelles que sembla que els hi falti corda, i ballen poc a poc, com damunt d’una rajola, més seriosos que uns titots, l’un mirant cap al sostre i l’altre cap a terra. Ballar és moure’s, girar, tombar i fer camí. Mira, veus, la camisa ben xopa. Això és salut. I qui no sua no té virtut. És clar que al ball no tothom hi va desmanegat com en les discoteques. Hi ha persones que quan van a ballar es muden de vint-i-un botó. Les dones es posen vestits lluents. Una vegada vaig ballar amb una que portava una mena de mantellina blanca per tot el cos, mig transparent. Jo no sabia pas per on agafar-la. Tenia por de fer-la malbé. És que hi ha dones que fan caure de cul. Jo no sé com se’ls hi aguanta el vestit. Duen les espatlles i l’esquena ben nues, i van curtes fins a dalt de tot. Aquella meva ballarina estava plena de per tot arreu i sobretot d’on ja podeu pensar. N’hi havia per llogar-hi cadires només de mirar-la. L’any passat vaig anar amb els jubilats de l’Imserso. I cada dia ballaven. Hi havia dues senyores velles que ballaven totes dues, una era geperuda i l’altre amb unes ulleres que no hi veia un gat a quatre passes. Obria els braços i com que no sabia si agafar-la per dalt o per sota del gep va decidir enganxar-la pel coll. Totes es recargolaven ballant, i els homes feien voltar la balladora i picaven mans, genolls i pompis. Acabat el ball quedaven ben esllomats, s’asseien esbufegant, reposaven un parell de balls contemplant una parella d’aquelles d’exhibició que no es cansaven mai, però que a l’endemà a la platja hi havien d’anar amb bastó. Totes les parelles anaven mudades, i amb les sabates ben lluentes. Els homes encorbatats i les dones amb vestits estampats i amb les seves milors joies. N’hi havia una de sabates daurades, ben rossa, amb un vestit que semblava un roquet de capellà i amb un collaret de perles que després de ventallar-se li va caure.  Ah, renoi!. Alto la música! “A la Marilyn le ha caído el collar de perlas”. Paren la música!. “Cuidado que no resbalen. Que no se caigan!” I tots a collir perles!. Les vam recollir totes ,i la Marilin va estar contenta. Aquella dona ballava amb tot el cos i l’ànima. Em va dir que els diumenges va a ballar en naus que havien sigut granges de porcs i ara les han convertit en sales de ball. Vaig ballar amb ella, però amb poc en vaig tenir prou. Semblava que xafàvem raïms. A mitja part es va tornar a seure, i tota l’estona va estar gratant-se la cuixa i badallant. Estava ben atúïda. A la segona part, el cantant es va fer un tip de cantar, però ja ningú ballava. Tots estaven estomacats. A les 11 el cantant en veure que ningú li feia cas va dir “muchas gracias” i tots van aplaudir-lo sense ganes, mig adormits.Quan es va acabar el ball dels Imsersos catalans i espanyols, llavores es van posar a ballar els estrangers, que acabaven d’arribar i que també eren jubilats. Hi havia un mostruari de totes les mides: una senyora amb una piga negra de tres pèls, un home que semblava que anava a fangar, i bé...tots també mudats però amb uns vestits que semblaven trets de botigues de “tot l’any rebaixes”. Hi havia tres senyores angleses que quan van sentir la música de Pretty Whoman es van aixecar d’una revolada i van deixar els seus marits asseguts que les contempaven picant de mans. Llavors van pujar a l’escenari quatre cambreres negres que disposaven d’una setmana de vacances en temporada baixa, i es van posar a ballar música caribenya. Un vell entremaliat va demanar per ballar amb una d’elles, i aquesta el va agafar i se’l va emportar xisclant i remenant-se amb  aire de carnavalesca de Rio de Janeiro, que a ell li anava molt bé i ho aprofitava per tocar-li el pompis mentre ella seguia xisclant i rient. En Quim, és un amic meu que no sé com s’ho manega, però la qüestió és que cada any li toquen 15 dies d’estada en un hotel d’Imserso.Els ha corregut tots, des de Platja d’Aro fins allà baix a Càdis. I no ha parat de ballar durant totes les nits. Quan arriba a casa, a la Llar no el veuen ni per forat ni finestra. Llavors comença les vacances casolanes. S’està 15 dies al llit sense poder-se aguantar. Quan torna al casal dels jubilats xerra pels colzes explicant els àpats que ha fet i els valsos que ha ballat, però no diu pas que s’ha passat 15 dies amb sopes de frigola i plats de bledes bullides