Les Vici Cletes

 L’altre dia em van deixar pujar a una bici de carreres de les d’ara. El meu veí, paret amb paret, és d’aquells que quan té 5 minuts morts ja els sents que fa anar la manxa per botir les rodes. La qüestió és que en té una d’aquestes que si la fas servir per anar a comprar el pa, pesa més la barra que la bicicleta.

Si en feia d’anys que no pujava a una bicicleta d’aquestes... En el seu moment vaig pensar que era desafiar en excés les lleis de la física, fent que unes rodetes tan primetes haguessin de traginar una estructura tan generosa com la meva. Feia tant, que la feinada va ser meva per saber com es canviava de marxes. Els models d’ara han fet desaparèixer aquell parell de palanques que hi havia al quadre i que tot fent-les anar amunt i avall, es canviava de plat i pinyons al gust del consumidor.

I és que la cosa em tenia encuriosit... Què coi té aquesta andròmina que té posseïda a la parròquia?. Individus que fugien de l’esport com un gat escaldat, ara cavalquen  damunt d’un aparell de no menys de 5 o 6 mil euros, a cap hora del matí i embotits com un bull negre. Alguns d’ells, per bicicletes que s’arribin a comprar, no ho equiparan mai a la despeses que al seu moment van fer en gintònics entre les 3 i les 5 de la matinada.

Aquest març passat, quan ens varen tancar a tots a casa, la gent es tornava boja per tenir un invent d’aquells que hi poses la bicicleta a sobre i vas pedalant sense moure’t de lloc, com els hàmsters. N’hi havia de contraban, de fabricació casolana i fins i tot es va arribar a trencar velles amistats per culpa de reclamar aquell roleu que mesos enrere s’havia  mig deixat, mig regalat. Deu nos en guard que tot aquell dispendi d’energia s’hagués pogut guardar per fer-ne llum... Banyoles es veuria des d’Andròmeda.

Si la cosa no afluixa, aviat veurem com a les discoteques, carnisseries i fins i tot als restaurants, s’aniran substituint les cadires per bicicletes, per aprofitar el temps per anar fent esport. Quan això passi, si us plau, deixeu una cadira a un racó, per quan vingui jo.  Vet aquí.

 

És novembre, plou, fa un temps tardoral. Què es pot esperar més del novembre? Seria ridícul, com passava fins fa ben poc, que al novembre haguéssim d'anar amb mànigues de camisa. Estem en plena pesta medieval. Quan arriba la nit, no surten ni les rates. Quin temps aquells que la tropa de Xisca preníem alegrement els cabarets i els llocs de desfici! Sembla que hagi passat una eternitat. Ara tots a casa, fent bondat, fent de bons minyons. En aquest novembre, tabé, la Bèstia Grossa, aquell que té el cap de color panotxa i la pell com si hagués sortit de dintre els fogons d'una rostisseria, aquell sí, aquell està a punt de solfa. Quin novembre, aquest.

Qui ens ho havia de dir...

Ves per on, qui diria avui que fa quatre dies ens estossegàvem a la cara sense que dingú ens fes cap lleig. Sembla impensable que no fa ni un any tothom ressucava els calçots al mateix perol fins a untar-se'n les ungles, d'aquella pasta de morter mal lligada.  A Banyoles es podia anar del Cap de Bou a la Font de la Vergonya, sense tocar a terra, saltant de terrassa en terrassa de bar i passant per tots els barris. Al nostre poble, perquè tot i ser més de 20.000, seguim sent un poble, hi passaven coses que no passaven enlloc i al revés... Aquest mal parit de papu ens ho ha fotut tot de rodes enlaire. 

I per si això fos poc,  qui ha entomat la vara de comandament no ha previst unes mesures exclusives per a Banyoles i la seva gent. Amb tota la inconsciència i ignorància, s'ha decidit que a Banyoles les coses s'han de fer com a la resta del territori. Si, si... com si fóssim un més de tants... Ni tan sols han tingut la delicadesa de dir que a la resta de Catalunya les coses es farien com a Banyoles. Perquè... i em pregunto... Existeix algun estudi que certifiqui que aquesta bestiola afecta als banyolins i banyolines igual que als de Pallejà o als tarragonins? 

Així, ens han tancat els bars, els restaurants, el club, i no ens n'haurem adonat, que també ens tancaran l'estany, al ritme que anem. No deixen jugar a l'Atlètic, ni al Deportiu i la mainada no pot anar a Ei Gent! ni a l'Escola de Música. Si... com si fóssim uns qualsevol.

Aquest any no hem vist als manaies. Hauria estat bastant entretingut veure desfilar una centúria romana amb mascareta, distanciats a 2 metres els uns dels altres i aprofitant quan fan l'estrella per untar-se les mans d'aquella maleïda potinga que ens fan posar cada 5 minuts. Aquest any haurien hagut de demanar ajuda a la gent del Centre Excursionista, doncs per evitar aglomeracions a les voreres s'hauria assumit el compromís de passar per tots els carrers, Passatge del camí dels Embusteros, inclòs.

Ni manaies, ni processó, ni Sant Marturià, ni Aphònica, ni correfoc, ni tronada, ni Sant Joan... I ara, ni tan sols bars i restaurants. Ai els restaurants... que mai ens faltin els restaurants, si us plau. Hauríem de fer un quadrant per barris i organitzar-nos per blindar els restaurants. Divendres vespre, Mas Palau i Canaleta demanaran el sopar a Can Xabanet. La Puda i el Puig d'en Colomer, al Capitell. Sant Pere i la Farga que estirin del Gil's i així, fins que tinguem a tot el ram de l'hostaleria entretingut. Ah! i que ningú se'n descuidi de la propina, sentiu?

Cal que ens coordinem per tenir-nos cuidats entre nosaltres. Si més no fins que tinguem un remei que ens permeti tornar a lo nostre. Amb converses amb l'Esteve de ca l'Alsius, podem avançar que la cosa evoluciona pel bon camí. Ens agradaria poder dir que abans de nadal ho tindrem solucionat, però a hores d'ara encara és de mal dir. Les proves amb l'aigua de la Puda estan satisfent àmpliament les expectatives, però hi ha temes legals que ens condicionen. Quan s'escampés la veu del nostre remei, vindria el Pentàgon i ens ho prendria tot plegat de les mans. Ho hem de deixar tot ben lligat, abans. Mentrestant, i lo més discretament possible, podeu acostar-vos al font a fer un glopet. Mà de sant.

 Perquè malgrat tot, tornarem! I tant que tornarem! Serem el que hem sigut sempre i fent el que hem fet sempre. Honrarem als caiguts i els recordarem sempre, perquè sempre seran dels nostres. Visca nosaltres i els que son com nosaltres!

 

Fora la son de les oreies!!!

Carda vergonya que haguem trigat tant en dir la nostra. Però soms aquí. Xisca de Gardi mai fallarà al país perquè el país mai ha fallat a Xisca de Gardi. Cada català té una cita amb els seus veis, amb el seu passat, amb les seves arrels, amb el seu carrer, amb l'arbre on s'hi enfilava de petit, té una cita amb la terra on jugava a futbol, amb els noms dels que ja no hi són. Tenim la santa llet de ser catalans, catalans des de sempre o catalans perquè ens ha donat la real gana. Tenim una cita amb l'aigua dels recs, que és nostra, amb l'aigua de l'Estany, que sempre serà nostra, amb els jocs que jugàvem i amb els plats que ens han servit a taula. Tenim una cita amb Sant Nin i Sant Non, amb Sant Martirià i amb cada sant o santa que es reparteix per tota la nostra comarca. Tenim una cita amb els que han vingut de lluny però que aquí volen fer el seu niu. Tenim una cita amb l'Atlètic i el Fontcoberta, que són els nostres equips de capçalera, i el Sant Miquel i el Camós que portem al cor, i entenem que hi hagi amics nostres que siguin del Banyoles. Tenim una cita amb les Barraques, amb els gintònics i amb l'aigua del Carme. Tenim una cita de veritat amb el passat, i tabé amb el present on toquem de peus a terra, i amb el futur pels vailets que corren pels nostres carrers i que algun dia seran com nosaltres, de la mateixa manera que nosaltres retirem els nostres besavis. Tenim una cita amb la nostra dignitat, que encara no ha passat per les finestre d'Hacienda, tenim una cita amb aquella vegada que ens van voler humilar per la senzilla raó que érem catalans, que érem fills d'aquest país, i que parlàvem la llengua que la mare ens va ensenyar, a poc a poc, des de la seva falda. Tenim una cita amb la primera vegada que vam sortir al carrer de la mà de la bandera, la senyera, que és la bandera més neta que mai s'ha inventat, i això diu molt de nosaltres perquè és la bandera més vella que hi ha al món. Tenim una cita amb el president Macià aquell que deia: "Catalans, Catalunya" i tenim una cita amb Josep Esparch, aquell que va acompanyar Macià a Prats de Molló, i que després de ser empresonat pels francesos va dir en un judici a París: "L'únic que me'n penedeixo és haver fallat, però a la propera hi tornarem". Perquè ja ho va dir Xammar: "Per Catalunya no prenc mai precacucions". I essent Catalunya la nostra mare, essent Catalunya la terra que ens ha acollit, essent Catalunya tot el que volem de bo, tot el que estimem de veres, tot el que hem somiat pels nostres fills, és l'hora de dir: "no fallarem". Aquest cop no deixarem Catalunya sola, aquest cop farem tots els passos que siguin necessaris pe aconseguir la llibertat. Xisca de Gardi, hi serà, sense renúncies, sense mentides, sense por, i hi serà amb la mateixa proporció i amb la mateixa valentia que hi serà tot el poble. La vella xaruga, i el borni, el prim i el gras, el sogre i la neboda, en Suleiman i en Mohamed, la truja i el verro. Demà la terra parlarà des del fons dels segles. Guanyarem i aquesta vegada no hi haurà cap nosa que ens entrabanqui. Xisca de Gardi ha parlat amb veu fonda i reposada. Catalans, Catalunya que deia l'avi, i l'avi s'ha de creure sempre.

Un dia tornarem.

Un dia tornarem. I quan ho fem, ho farem amb totes les nostres forces. Escriurem com mai hem escrit. Explicarem coses mai explicades.
Xisca de Gardi no mor mai. Som ganduls i poc constants. A vegades ens ofeguem en un got d'aiga i ens sembla que no atrapem res. Però Xisca de Gardi té una mala salut de ferro i sempre torna. Som com la grip, que va a anyades. Hi ha tongades de grip terrible que sembla que el virus sigui gegant com l'ungla del dit gros. D'altres, en canvi, amb mitja dotzena d'esternuts arrenglerats en fila índia ja la tens passada.
No és que estiguem en hores baixes, ni molt menys. Estem prenent una d'apunts que fa por. Banyoles necessita Xisca de Gardi com Xisca de Gardi necessita Banyoles i el dia que menys us ho espereu, entrareu en aquest bloc i veureu que hi tornem a ser tots. Perquè ser-hi, hi som, us ho asseguro.

Passi-ho bé, mossèn!

Quan vaig fer de “capellà”

 

  Vaig posar-me una sotana vella que em va deixar un capellà autèntic. M’arribava fins als peus. Quan me la vaig emprovar els que em contemplaven es van posar a riure. Ja anem bé!, vaig pensar. Es tractava de fer riure els espectadors que assistirien a la representació de la comèdia de Santiago Rusiñol “Els jocs florals de Canprosa”. Va ser un dels primers espectacles festa-majoners en el nostre teatre Municipal. Em sembla que era a l’any 1995. Vàlgam Déu com passa el temps!. L’obra de Rusiñol és una paròdia dels Jocs Florals que quan es va estrenar a Barcelona fa una barbaritat d’anys  va fer emprenyar a molta gent perquè semblava que se’n fotía dels Jocs Floralescos amb premis als poetes del “Gay Saber”. Però aquella paròdia floralesca del nostre Municipal va ser la cloenda d’un Homenatge a Rusiñol en la que vam representar dues comedietes més que ara no és el cas de parlar-ne. En aquell festival florelescu tots els “participants” estàven asseguts a les butaques encoixinades del nou  teatre banyolí, esperant que els cridessin per pujar a l’escenari a llegir cadascú el seu poema. I de cop i  volta va travessar el passadís el sacerdot poeta que es va empescar unes sortides dialèctiques amb els espectadors que es tronxaven de riure  en veure aquell capellà amb  bonet al cap que quan s’el treia se l’hi  veia la tonsura, o sigui una rodoneta al cap que el punyateru i bon amic Enric Tubert em va encastar entremig dels cabells perquè deia que en aquells temps els capellans portaven la tonsura. I amb aquesta indumentària, arremangant-me la sotana vaig pujar l’escala cap a l’escenari. Encara guardo la foto amb la meva expressió devota amb una ma aguantant el missal i amb l’altra el paperet de la poesia  procurant fer una cara de bon-jan llegint el rodolinesc poema floralesc. En acabat aquell recital, de cop i volta va aparèixer pels passadissos la Coral Floralesca que va inventar en “Farri” reunint un bon reguitzell de cantants “novatos”, dels que alguns, anys  a venir es convertirien en els Operetterus que haurien de recòrrer tota Europa, si bé en aquella jocosa paròdia floralesca, les noies sortien ben enramades i amb corones de flors al cap i els nois – alguns amb bigotassos de can Mateu engomats o relligats- transitarien pels passadissos del teatre portant el pendó d’una Coral que des de dalt de l’escenari ens cantaria la cançó més independentista de tots els temps.

Doncs, si, és l’única vegada que he fet de capellà. Demanant la independència del nostre país!. I cantant tots plegats:

 

Glòria, catalans cantem!

Cantem amb l’ànima!,

Un crit i una sola veu!

Visca la pàtria!

La nostra terra és redimida!

El gran moment és arribat!

Fòra els ultratges!. Lluny la mentida!

Ningú ens prendrà la nostra llibertat!.    

Passi-ho-bé, mossèn!

                                                     

De tant en tant trobo una senyora que quan passa pel meu davant em diu: Passi-ho-bé mossèn”. Dec fer cara de capellà. O potser aquesta dona m’ha vist a missa de 10 dels diumenges a l’església de Santa Maria quan algunes vegades pujo a l’ambó per llegir el que se’n diuen Les Lectures, o en algun enterrament fent el memorial de persones estimades que ens han deixat. Enfilat a la meva clepsa recordatòria em revé la meva amistat amb alguns capellans, i sempre he tingut present el meu pare que va ser sagristà i campaner a la nostra església parroquial, i molt especialment en anar moltes vegades al costat del recordat mn. Pere Font, amb el que organitzàvem cada any un viatge per Europa amb l’autocar ple de banyolins que es feien un tip de cantar el Virolai per les esglésies franceses, alemanyes, italianes i suïsses, mentre en Salvi Gratacós, que tots li dèiem en Peiòi aguantava ben enlaire la bandera catalana amb el nom de BANYOLES ben gros amb el dibuix d’un vuit irregular que volia ser el nostre estany. En Salvi “Peiòi” en tenia de bones. Era tan bonaxàs que entremig de la multitud que omplia la plaça de Sant Pere de Roma, en veure un home que queia al terra al nostre costat, en voler ajudar-lo, davant d’uns infermers de la Creu Roja que li van preguntar en italià si ell era el pater, va dir que SÍ i se’l van emportar en una ambulància cap a un hospital. Maldecaps vam tenir quan ens vam adonar que el nostre “Peiòi” havia desaparegut. Vam haver de recòrrer tots els hospitals de Roma per recuperar-lo. A l’endemà, però, ja va estar ben animat per anar a visitar les Catacombes, i com que el nostre mossèn havia de dir una missa en aquelles esgarrifoses coves subterrànies, un altre mossèn italià va dir a en Salvi si ell era el “pater”, i en Peiòi va contestar: “No, signore, io suono el monaguillo”.

  Torno amb això del mossèn. En un altre viatge, quan estàvem a punt de començar a dinar tranquilament en un restaurant, compto i recompto els entaulats i m’adono que me’n falten dos.. “Bah, posa’t a dinar i no comptis”, em diuen. Però jo, vinga a comptar i recomptar: “ No hi som tots! Me’n falten dos!”. “Que no, que ja hi som tots” em deien els afamats que ja començaven a tenir el rau-rau a l’estòmac. “-No, no, no hi som tots. Me’n falten dos!”. Ningú recordava que hi havia una parella silenciosa darrera l’autobús. “- Ja’ls tinc!”, vaig dir. Els hem deixat a l’últim poble que hem visitat”. Els hem d’anar a buscar!”. Vinga va!. Anem-hi!- va dir el desconegut i molt trempat conductor. Pujo a l’autocar amb el xòfer conduint a 100 per hora, amb unes corbes i uns reblincos que gairebé em marejava. En veure’m tant espantat, el xòfer em va dir: “Tranquil, mossèn, ja els trobarem!”. I mossèn per aquí, i mossèn per allà. A tot gas!. I ell: “No tingui por, mossèn, desseguit hi serem”. Per sort els vam trobar sota d’un parasol, els vam poder recollir i retornar també a gran velocitat. I quan vam arribar al menjador del restaurant vam ser ben rebuts per tots. Ens vam entaular. I el xòfer, content, va dir a tota la concurrència: Sort del mossèn que els hem trobat. Si no hagués estat el mossèn... I mossèn per aquí i mossèn per allà.

  Ho veieu com faig cara de capellà? No es res d’estrany que encara avui trobi aquella senyora que em diu: Passi-ho bé, mossèn!”.