I l'aiga que baixa...

Ja fa més de dos dies que no para de ploure. Entre ruixats i pluja d’aspersor els banyolins hem anat de Sant Esteve a Sant Innocents paraiga en mà, embotits dins un xuvasqueru o amb l’absurd gest d’arronsar les espatlles (com si així ens haguéssim de mullar menys).
Dos dies de pluja d’aquella “d’anali fotent” son suficients per fer aparèixer tot el missal de comentaris típics i tòpics al respecte. Un dels més matiners que es va deixar sentir va ser el d’ “això és neu a muntanya” que va acabar derivant en “això és neu a Olot” i fèquits que així era.
L’endemà, o sigui ahir, tot mirant o llegint les notícies hom podia certificar que allò que es diu tan sovint de que “l’aigua espatlla els camins” és una veritat com una casa extensible a platges, passejos marítims, sòtanus, barques o fins i tot camions de bombers. Òbviament i a tall de conclusió un cop tancat el diari o canviat el canal era el moment de recordar en Raimon amb aquella cita: En aquest país no sap ploure.
Ahir l’Atlètic tenia programats tres actes, dos dels quals es van suspendre. El primer era la presentació de l’Atlètica. L’Atlètica és la cervesa de l’Atlètic. Cervesa autèntica i artesanal, de recepta pròpia elaborada seguint les directrius d’en Nando de la Banyeta, el selecte sommelier del nostre club. Es va situar una parada sota les voltes de la plaça i allà es va procedir a la cata popular. A la tarda havíem de jugar contra el Flaçà un partit ja aplaçat anteriorment. El camp vell semblava un arrosar de Pals. Això i una sobtada inflamació de ciàtica d’en Quer, tabé de tanta pluja, va propiciar un nou ajornament que de retruc va cancel·lar un berenar de Nadal amb la plantilla que s’havia de celebrar a posteriori.
Mai plou al gust de tothom. Gran clàssic emprat, en aquest cas, en la més estricte literalitat de la dita. Uns contents perquè els banyolins tornem a tenir la galleda plena, d’altres perquè s’estalvien de regar o de rentar el cotxe. Gent emprejada perquè el vint-i-quatre van anar a la perruqueria i ja no s’hi veu res o perquè, a diferència dels primers, aquell mateix dia ells si que havien rentat el cotxe i ja ningú ho diria. La Brugada, que últimament està de pega” ha hagut de tancar la botiga perquè li baixa l’aigua a galletades del pis de sobre just al davant de l’entrada del seu santuari.
Quan durarà o a què es deu tanta aiga són preguntes de difícil resposta, almenys fins que no hagi anat a la sauna. Allà hi deu haver reunits científics d’alta volada amb més informació que el Pentàgon, la Nasa i el Kremlin junts. Properament em reuniré amb ells i tovallola a la cintura debatrem la situació.
Us ha parlat en Samora, el Xisca de Guàrdia, pel que sembla.

En resposta a Sacutell.

Sé que no és habitual l'afegit de retratos als escrits de Xisca de Gardi, però aquesta vegada és just i necessari.
Amic Sacutell: Em parleu vos de la possibilitat de presenciar el concert de cap d'any des del palau de l' Opera de Viena. La veritat és que hi vaig treure el cap i tanta va ser la decepció que vaig decidir que no valia pas la pena. L'entrada valia cinquanta cèntims, ja em diràs tu què et poden donar avui dia per aquesta xavalla. Per testimoniar-ne la visita, us hi adjunto el retrato que hi vaig ventar.

La sauna del Club.

Aquest matí he anat a fer una sauna. La sauna del Club Natació és l’espai amb major concentració per metre quadrat d’essència xiscagardiana. Un minúscul racó on s’hi concentra tot i on tot es comenta.
Us en podreu fer una idea si us dic que en tot l’espai que ocupen el suadero, la sala d’espera, les dutxes i el canviador no hi cabria ni l’equivalent a mija Teisa, malgrat tot, allà s’hi concentra parròquia de tots els racons i estaments de Banyoles i comarca.
La sauna del club es regeix pels seus propis codis, és un reducte exempt de qualsevol llei, directiva o carta magna oficial i on amb prou feines hi té incidència la normativa de règim intern del Club Natació.
Allà dins, tothom és molt important alhora que ningú no és més que un individu conill amb una tovallola o un banyador, a molt estirar. Un regidor de l’ajuntament de Banyoles, per exemple, és una autoritat a tota la localitat menys a la sauna del club on és molt probable que hagi de demanar permís a un conductor del camió de les escombraries per tirar unes gotetes de sinus a les resistències, o que hagi d’esperar-se dret a l’entrada fins que un funcionari de la brigada municipal decideixi que ja en té prou i accedeixi a cedir-li el lloc. Pocs metres quadrats de pura anarquia xiscagardiana on s’ignoren els galons i qualsevulga dels mil organigrames socials establerts.
Quan s’entra a aquest espai situat als sòtanus de l’edifici, un té la sensació que s’atura el temps. No saps mai què ni qui t’hi trobaràs i tampoc de què es parlarà, però saps segur que et predisposes a viure uns instants exclusius i que no podrien succeir ni reproduir-se a cap altre indret del món.
El que sigui que passi al món és comentat a la sauna tot suant la cansalada. Allà, les tertúlies improvisades es succeeixen, s’enganxen i muten de forma excepcional, convertint tots els saunistes en comentaristes experts en la més remota de les matèries.
Us parlo d’un indret on els debats no es guanyen mitjançant l’argumentació, es guanyen per volum de veu i sobretot o per resistència a altes temperatures. Quan un té la sensació que està a punt de perdre, que els rivals són superiors en efectius i decibels, sempre li queda l’opció de tirar dos cullerades peroleres a unes pedres roents tot desitjant capgirar la situació. Qui primer abandona el recinte n’és indiscutible perdedor. Aleshores, aquest ja sap i accepta que serà fortament criticat i deshonrat per la resta d’individus resistents a immediata i sobtada onada de calor.
La sauna del club, un espai digne de la millor de les pel·lícules del nostre director comercial. Un enorme potencial en personatges amb un guió imprevisible i particular, digne de la nostra grandesa amb tovallola a la cintura i posada, pel cap baix, a vuitanta graus.

Estat latent.

No patiu, encara visc. De fet, des d'aquella tarda vespre semi etíl·lica pels carrers de Viena fent temps per veure, des de la distància, com els de Barcelona desnocaven als de Madrid, que no us deia res. Vaig arribar sa i estalvi a casa malgrat que mig xarbotat per les turbulències aèries. El cel semblava un carrer mal esfaltat carregat d'aquests bonys que tan s'han entossudit els regidors de via públia a posar cada 100 metres. Permeteu-me fer un petit parèntesi per una reflexió al respecte d'això últim. Els regidors de via pública se'ls ha de tenir ocupats. És important que se'ls vagi donant feina ja que quan s'aborreixen és aleshores que es dediquen a passar l'estona abonyegant carrers, plantificant semàfors o canviant direccions per desorientu de la parròquia. Res més, només era això.
El que us deia: Tres hores de trontolls, sotracs, "d'abrochense los sinturones" i "ya pueden desabrocharlos" (i els collons!, vai pensar jo) van fer sortir la part més creien de servidor, una part que creia haver deixat a la porta del Bell-lloch l'endemà mateix d'haver-hi estat matriculat. Així doncs, els mateixos irlandesos de Vilobí que em portaren a un país de burgesos i llaminers em deixaren al punt de partida després d'haver resat l'Angelus, dos parenostres, i haver passat uns quants misteris de Maria.
D'això ja en fa dies... poca me'n recordo quasibé. Vaig tornar, vaig treballar un parell o tres de dies i des d'aleshores que estic hivernant. Podríem dir que a part de mantenir les constant vitals poqueta cosa més. De fet, amb l'esforç que estic fent ara mateix redactant aquestes línies crec que ja en tindré ben bé prou fins a cap d'any. Potser no. La qüestió és que, com diria el Comité d'Orriols, porto un gos a sobre que no em deixa fer però que tapoc m'emprenya.
O sigui que no patiu, estic bé.

Enfitament genera

Es sabut que aquests dies la gent abusa del menjar i del beure. Tabé és una tradició que no es perd. Entre àpat i àpat de Nadal et trobes gent pel carrer que diu "llamamau, tinc un rebombori al ventre". El rebombori és degut a que el ventre no sap com fer-so per fotre ordre a tot el que li va caient: que si neules i torrons, que si pollastre rostit, que si galtes de porc, que si pluja de xampany, que si flaire de puros. La gent camina mig sonàmbula pel carrer procurant pair l'empatx. "Estic enfitat" és el que més s'escolta, això i un reguitzell de pets i veixines que riute'n tu de la catipén de les plomes cremades. La gent porta els botons descordats perquè la panxa no ha pogut resistir el botiment general. Llavors sentim expressions com "tinc coragre", expressió que es torna a recuperar amb tota la força per aquestes dates. Coragre és quan ja tot el cos bombeja àcids i la boca és la ximinieia d'una caldera a punt de rebentar. Vet aquí. Atres diuen "tinc cremor d'estómac" són més fins i tabé diuen "tinc gasos" per comptes de cardar rots i "tinc vents" per comptes de em tiro pets. Hi ha gent que e' fina i ha anat a estudis de pago. Però el seu mal és el mateix que el dels altres: està enfitat i sap que encara li queden, pel cap baix, vint-i-cinc àpats per acabar de rebentar. Després ja ens trobarem tots al gener amb patata bollida i bròquil i procurar fer baixar la panxa a base d'anar arrossegant-nos fent la volta a l'Estany. El millor és quedar-se assegut davant del Club i veure les cares de tots els que s'han posat un xandall per fer cremar l'enfitada de Nadal. La majoria, fixeu-vos-hi bé, tenen cara d'ànec o de pollastre. Som el que hem menjat, ja ho deia aquell.

El temps atuit

A l'hivern les bèsties queden arrodides i sense sang. El galaput que tinc a l'hort s'ha embardissat al femer i fa el mínim esforç: espera que els bitxos li passin per sobre el nas. Vet aquí. Fa un temps per quedar atuit: per mandrejar, per fer quatre grilleries i poca cosa més, estar-se a la vora del foc a coure una torrada, a remenar les estelles amb els amolls i mirar com la llenya, poc a poc, va consumint-se. El gat, si pogués, es fotria dins el caliu. Els gats són unes altres bèsties que a l'hivern queden sense delit: tot els hi fa manra, es passen tot lo dia estassats i cargolats a la cadira de balca i només obren un ull si a la casa entra un foraster, quan tenen gana fan una excursió fins al platet però els seus moviments són lentíssims com si la sang no els hi arribés a la carcanada. Fan una queixalada i tornen de seguit cap a la cadira: els esperen quinze hores seguides de dormilega. El gos, ja no en parlem, només mou una oreia quan sent alguna fressa que ve del carrer. Tal i com diria el meu pare: "aquest porta un gos a sobre". El gos només surt quan ha de fer les seves feines i encara gràcies. Totes les bèsties estan atuïdes, sense delit, amb una manra al cim que carda por. Nosatres no som pas menus. La sang no ens bull, és una escudella greixosa mig tèbia i mig fada, les cames només busquen reposar, tot lo dia fem badais i la badaiera s'encomana, tot lo dia ens estirem com si la manra s'hagués ficat al moll dels nostres ossos. I mirem cap a l'hort i veiem un dia gris, carregós, fred i punxegut i ens diem: "saps què? Me vaig a estirar un ratu al llit". Mentre traginem el nostre cos sense delit, el gat ens mira de reüll i sembla que digui "per què no se'n va a trebaiar aquest torracollons i deixa d'emprejar-me". Vet aquí, estem atrapats pel temps atuit, esperant nous dies per treure'ns el gos que portem a dins.

El gos petaner

S'està perdent la mena dels gossos petaners. Ara, els amos prefereixen triar gossos de moda, de marca, pentagonians o de catàleg. Aquests gossos són creuats amb altres gossos que porten certificats, arbres genealògics, xips i mandangues. El resultat són cadells d'etiqueta, perfectes, enllustrats que seran creuats amb altres bèsties per obtenir races pures i perfectes. El somni de la raça ària però en gos. I mentrestant van despareixent els entranyables petaners. Aquell gos que era un resultat de múltiples combinatòries i acabava agafant una mica de tot: les cames guerrelles, el cap boterut, les orelles de rat penat, els ulls de gamerús, escuat, el pèl muixí i el morro de rataliu. El petaner podia ser negre amb taques blanques o blanc amb taques negres, semblava un cavall indio com els que sortien als telefilms que veiem a la tele. El que tenien els petaners era una astúcia fora de mida, eren bèsties llestes i servicials, capaços de ballar, caminar de quatre potes, anar a cavall d'una mobylette. Contra el que puguin pensar alguns, el petaner és gos guardià de primer nivell. Si entres a una casa on habita un gos petaner pots escoltar el seu bordar inimitable. Es un bordar trencat, molest, una mica esparracat. El petaner et rep bordant però mai s'acaba d'acostar fins a tu. T'espanta a distància perquè és un gos previsor. Si li plantes cara el més segur és que el petaner prengui la decisió més intel.ligent: abandonar els de la casa i amargar-se sota la taula camilla. Vet aquí. El petaner és fidel fins a un nivell. Manté el petaner una lleialtat que només trenca en cas que vegi perillar la seva vida. Es el soldat que tots volem ser: valent però no pas estúpid, honrós però sense ser un imbècil. Això sí: quan abandones la casa que has visitat el petaner agafa embranzida, surt de la taula camilla i llança l'últim atac. Xisca de Gardi muntarà una granja de cries de gossos petaners. Perquè no se'n perdi la mena. Perquè no es perdi un tipus de gos que ha pasturat pel nostre paisatge particular, bordant, remenant la cua, mirant-nos desconfiadament.

Tot torna

A través d'aquesta tardor veig totes les tardors que recordo i penso que, en el fons, totes les tardors arriben a semblar-se. Dies de plom gris, dies revolts, dies de pluja suau, dies de fred als ossos, dies de mandra al matí. Al fons, els Pirineus s'aixequen emblanquinats i ens llencen la seva mirada de glaç i el seu perfil de poder omnipresent. Tanco els ulls i em veig a la casa del carrer Nou amb la pluja trucant la teulada i sento també el so persistent d'alguna gotera. Des d'aquella casa tots els matins de tardor eren matins de mandra, d'aixecar-se mig estabornit sentint les ordres de la mare. El gall de Can Gonçalu feia estona que havia llançat la seva primera advertència i per l'altre costat de la casa un altre gall s'havia afegit a l'avís. Els matins de tardor baixava l'escala de pedra mig adormit, amb els ulls enganxats a les parpelles, amb les primeres impressions de fred sobre el meu cos. Travessa el vestíbul del rellotge de paret i veia el quadre que els amos havien penjat feia anys: un grabat sobre expedicions a l'Àfrica. Tot allò en aquelles hores del matí agafa un aire fantasmal, de somni enganxós i delirant. A mitja escala ja se sentien les flaires de la cuina i llavors arribava el contacte amb el foc a terra: ben a la vora per encomanar-me a aquella calor mai suficient. La meva mare dient: "no t'hi amorris tant, que algun dia et calaràs foc a la roba". I jo m'asseia prop del foc a terra amb un vas de llet amb nesquick, procedint a un despertar tan lent com malhumorat. De fons, un locutor de ràdio anava recitant les notícies mentre la meva mare les saludava amb "mare de Déu, quines coses que passen al món". Arribava l'hora de marxar. La mare advertia: "ja cal que t'abriguis bé, han dit que baixarien molt les temperatures". I llavors quasi com un sonàmbul agafava la bicicleta i em disposava a travessar mig Banyoles. Pel camí, en aquells dies de pluja i de gris complert, m'anava trobant amb altres ombres que avançaven molt lentament cap al Casa Nostra. Ens veiem en la distància i ens cridàvem. Entre la boira de l'Estany i entre la poca llum del matí anàvem distingint els companys. En Jan Comas, en Toni Pujol, en Florent, en Lluís Ribera, en Xavi Collell, l'Oller Gran i l'Oller Petit, en Jordi Angelats, en Salvador Masgrau...tots coberts per la boira, pel plugim, per la mandra immensa, tots cap a estudi. I era només l'escalf dels amics allò que aconseguia donar-te les forces suficients com per arribar als pupitres. La tardor d'avui ens torna a la tardor d'abans. I aquests dies pesats, freds, grisos, de boira i pluja, de neu a les muntanyes em retorna als dies de bicicleta, als despertars lents, a les advertències de la mare, a les siluetes dels amics pedalejant prop de l'Estany. Diuen que tot torna i en el fons és veritat, tot torna perquè no volem que res del que hem estat i res del que hem viscut acabi desapareguent.

La solució

Quan les meves múltiples obligacions m’ho permeten, me’n vaig al 29, abans que comencin a servir sopars, i m’assec en un tamboret, a la barra. I, des d’allà estant, observo el món. Si se sap escollir el tamboret amb una mica de gràcia, el món es veu amb una perspectiva nova, engrescadora, gratificant. Agafa l’aspecte d’un rest d’ampolles de whisky –de whisky de debò, no de succedanis– i l’únic problema és triar un d’ells. Es tracta d’una decisió greu, que demana temps, coneixement i reflexió serena. No és com casar-se, firmar una hipoteca o tenir fills. Aquestes coses poden fer-se a la lleugera, a rampells; però triar el whisky, no. S’han de tenir en compte molts detalls, des de la pressió atmosfèrica fins a la situació econòmica, tant la general com la particular. Amb una mica de pràctica –jo, modestament, en tinc– els càlculs es poden resoldre en uns vint minuts si no hi ha interrupcions impertinents. Un cop pressa la decisió, el whisky s’ha de servir en un got petit i, per favor, en estat pur. He vist gent que el barregen amb gel, aigua i, fins i tot, cocacola. Em pregunto perquè no hi carden també el fregall de rentar el plats, posats a fer. Només si es respecten aquestes normes, el whisky podrà fer el seu efecte miraculós en el cervell i, poc a poc, els problemes més intricats que ens presenta la vida esdevindran senzills, solubles, d’una claredat meridiana. Jo, per exemple, he trobat la solució a la crisis. És ben fàcil.

Si hom es pren la molèstia de consultar un mapa, observarà que la plaça Perpinyà està situada en 42º 07,1 nord, 002º 45,8’ est. Això vol dir que la seva antípoda està en 42º 07,1’ sud, 177º 14,2’ oest, un punt situat al Pacífic, molt a prop de Nova Zelanda. Això són fets indiscutibles, fins aquí ningú em pot dir que vagi etivocat. L’Oban és un dels bons, no hi ha cap dubte, però potser una mica suau. Provem un Knockando.

Es tracta de començar a fer un forat al mig de la plaça. S’hauran d’apartar els cotxes, és clar, però això ja és un guany. Els cotxes sempre carden nosa. A més, s’haurà de contractar un parell d’empreses de les que fan pous, amb la qual cosa s’ajudarà a reduir l’atur. Continuem guanyant. El forat, al principi, haurà de ser d’uns trenta metres de diàmetre segons els meus càlculs. Naturalment, s’hauran d’enretirar les runes, amb la qual cosa hi haurà més feina pels camioners que també les estan passant magres. Com que el nostre subsòl és ric en travertí, la pedra que vagi sortint es podrà comercialitzar per reduir costs. Després sortirà sorra i grava, que també es podrà vendre; amb l’avantatge afegit que ja no haurem de malmetre el Fluvià per obtenir-les. Fixeu-vos en tot el que anem guanyant. El gust de fusta del Knockando sempre m’ha encisat. A veure un xupito de Glenlivet, que tal.

Ara ve la part bona. Quan el forat hagi arribat a uns cent metres de fondària començarà a cridar l’atenció dels mitjans de comunicació. En aquest punt convé que actuem tots units. No s’ha d’explicar a ningú amb quin motiu fem el forat ni on volem anar a parar. D’aquesta manera, els rumors i les conjectures es dispararan i la bola es farà cada cop més grossa. Vindran periodistes, televisions, ràdios, de tot. Els hotels i pensions no donaran a l’abast i aviat, els que tenen pisos buits per culpa de la crisi, en podran treure algun benefici. Naturalment, la complexitat de l’obra es farà cada cop més patent i serà necessari contractar especialistes, enginyers, geòlegs, espeleòlegs, arqueòlegs –perquè evidentment es trobaran restes– metges i, per si de cas tots aquests no en sabessin prou, tertulians radiofònics. Els bars i restaurants aniran plens. Penseu-hi que tota aquesta gent haurà de menjar, de beure, de cardar i de llegir el diari. La Ryanair haurà d’augmentar la freqüència de vols. La Teisa es folrarà. I nosaltres continuarem fent el forat cap el centre de la Terra. Boníssim el Glenlivet; ara em vindria de gust un Lagavulin.

Com sabrem que anem en la bona direcció? Amb un instrument ben senzill: la plomada. La plomada ens indicarà en tot moment la direcció del centre de la Terra però, alerta: quan haguem passat d’aquest punt, la plomada indicarà cap amunt, no cap avall. Això s’ha de tenir molt en compte si no volem que el plom ens tregui un ull de la cara. Mentrestant, els gasos comprimits que trobarem al subsòl els conduirem cap amunt amb un sistema de tubs. Gas Natural s’anirà a la merda però nosaltres podrem escalfar les nostres llars de gratis i, aviat, tota la comarca gaudirà de llum, calefacció i combustible sense pagar. Penseu, a més, que el centre de la Terra està a uns 4.000º de temperatura i que no s’apaga mai. Amb això podem fer anar un parell de tèrmiques o tres de franc. Les grans multinacionals ens vindran a plorar –que és l’únic que saben fer bé, apart de robar– però nosaltres ens farem el boig i continuarem obrint forat. Entre el Lagavulin i el Glenlivet no sabria quin quedar-me. A veure un Glenmorangie, ara.

Potser que, de vagades, tinguem una sensació com si tot donés voltes, com si les cames ens fessin figa i fos difícil mantenir l’equilibri. És normal. Penseu que estarem ficats al mateix eix de la Terra i, evidentment, tot girarà al voltant nostre. Quan estem a punt d’arribar a l’altre costat, pararem. Aquest serà un moment crític. Perquè si foradem el fons del Pacífic ens caurà tot al damunt. No hi ha cap perill de que el Pacífic desaigüi a la plaça Perpinyà i negui tot Banyoles perquè no anirà més enllà del centre de la Terra. El que no entengui això és que no ha aprofitat els estudis que, amb tant de sacrifici, li van donar a casa seu. El que passarà és que l’aigua tornarà a sortir pel Pacífic com un guèiser descomunal, espectacular, únic al món, degut a les altes temperatures que trobarà i això és el que no m’agrada. Un altre Oban, sis plau. Jo no penso partir-me el pit per què els neozelandesos, que no els conec de res, muntin un parc natural i es facin d’or sense haver cardat ni brot. No vaig amb la palma, jo. Si volen que obrim el forat, que paguin. Què collons passa amb el lavabo que sempre és tancat. Ah, el magatzem. Ja sé on és el wàter, porto anys venint a aquest local. Un guèiser, igual que un guèiser. Al tanto amb el forat, hauria de ser més ample. Algú em pot deixar a casa?

Xisca de Gardi Internacional Tour

Antes la fàbrica de la ploma, allò que cardava tanta pudor, es deia Companyia Anònima Internacional. La CAI. El nom és més sensacional que Xisca de Gardi. Anònima és clar que era anònima perquè si arriben a ser coneguts els amos els hi hauríem arribat a l'esquena i els hi hauríem cardat un gec de llenya. Tant se val. El cas és que Xisca de Gardi també es podria dir internacional com aquella fàbrica de plomes. Per què? Perquè tenim en Samora perdut per Austria i ja em diràs què hi carda aquell en el país dels valsos. Vés al tanto, Samora, perquè a Austria hi ha gent que fa coses molt rares, hi ha gent que té soterriàs i no pas per guardar-hi la bota del vi i el pernil d'haver matat el porc. En Sacutell, mentrestant, ha agafat un vol cap a Tòquio. Uns a l'Austria i els altres al Japó, i aquí que s'hi quedi Rita. No sabem, a hores d'ara, si en Mastegatatxes ha agafat un barco i se n'ha anat a cardar la volta al món. Tot podria ser perquè en Mastegatatxes és capritxós i enamoradís i poria ser que hagués conegut una pubilla a l'altre part de món i se n'hi hagués anat. En Vaqueta va i ve de Rússia i de Brasil, sempre diu que per negocis familiars i nosatres ens el creguem perquè als amics se'ls ha de creure i tot això. El Gallegu no sabem on para però bé podria estar grabant algun video a la Patagonia o a Tasmania, un Gallegu és un animal imprevisible. El Director Comercial no para quiet. En Pep puja a la seva pastera de colors i canvia de planeta en un moment. El Llobarro, tots ho sabem, és capità de la marina mercant i això el predisposa a viatjar en qualsevol instant. Soms internacionals. Soms anònims. Soms una companyia. Només ens queda plomar pollastres i cremar les plomes perquè a Banyoles torni una pudor antiga, descomunal, fascinant. Soms Xisca de Gardi una bola del món feta de colors, formes rares, països inexistents, continents artificials, mars plens de sardines, oceans de portland, gardis, llucius, pets de monja i galtes de porc. Soms Xisca de Gardi Internacional la contribució banyolina a la fi del planeta.

Un ordinari per Viena

Ara si, fent honors al qualitifatiu del Comitè, m´autoproclamo ordinari. Perquè només un ordinari, com jo avui, dedica un dia de visiata a Viena a trobar un lloc per veure el BarCa- Madrid. I a fè que l`he trobat. M`ha costat bars i cerveses trobar-ho, però ara, semi-ambriac, amb una llaga al taló esquerra i mig esborrat d´entrecuix puc certificar triumfalment que aquest vespre veuré com n´hi cardem una saca als de la capital. Ara em toca esperar i recompondre compostures fins a les deu.
Pel mig he anat a visitar el pet de joies i tresors que acumula la casa d´Àustria, l´escola d´hípica espanyola, la residència de l´emperatriu Sisí i he voltejat l´única sinagoga que en Hitler va deixar enpeus (es veu que no sabia que existia). Avui, al ser sàbat, hi havia molt vidilla, tanta que estava envoltada de la Polizei amb les ametralladores a la mà. He xafardejat i m´han explicat que es veu que l´antisemitisme torna a estar de moda a Àustria, si és que mai ha desaparegut.
M´he quedat un a estona enbobat davant uns trileros, veient com plomàven a no sé qui, si és que els plomàven i no eren compinxats. Desemprenses m´he tancat a un cafè per fer-me passar la fred i la set mentre prosseguia amb la lectura de la trilogia d´Auschwitz de Primo Levi (sempre queda bé posar-hi un llibre pel mig).
Demà, si res s´espatlla aniré a treure el cap a la catadral de Sant Esteva que diu que els diumenges hi ha espectale digne de visitar.
Segueixo sense entendre els austríacs ni res del que em diuen. A ells tampoc semblo resultar-los gaire exòtic ni interessant. Per no semblar, no sembla ni que els molesti per tant, a mi ja m´està bé.
A hores d´ara l´Atlètic ja fa un quart d´hora que juga. Em sembla que ja sento l´olor a castanyes i a rom cremat. Segur que ja deu guanyar.

En Casta i el seu germà

Em trobo en Casta en el Passeig i deixa anar una frase que és un cop de destral "al faisbuc tens amics que al carrer no et saluden". Es una frase que pesa com el portland i que és definitva com un mall que et cau sobre el dit gros del peu. Després m'ha parlat d'en Loren el seu germà i jo li he dit que en Loren és xiscagardià cent per cent. De petits amb en Loren vam formar una banda terrible on cada dia era una aventura de part de bo. En Loren era capaç d'inventar-se mil jocs o d'explicar mil històries i amb ell la diversió estava assegurada. Estàvem tan acostumats a que en Loren decidís el joc que s'havia de fer que quan no hi era ens fotiem de fàstic. En Loren es va inventar, entre d'altres jocs, el salt de rec. I així les tardes o els matins del dissabte en els passàvem saltant el rec de Mas Palau. El joc va sortir un dia que ens avorríem i vam fer una juguesca per veure si erem capaços de saltar aquell tram curt del rec. Al principi era tot un atreviment: si queiem, queiem de caps a l'aigua. Primer va saltar en Loren i ens va saludar content i satisfet des de l'altre costat de la riba. Després, un a un, vam anar abordant aquella aventura. Quan em tocà a mi se'm gelà el cor, veia l'aigua, veia la distància que em separava de la caiguda, i vaig saltar intentant confiar amb les meves forces. Quan em vaig trobar a l'altre costat, al cantó dels que ja ho havien aconseguit, em vaig sentir en el club dels valents. Dies després aquell tram que havíem saltat ens semblava ridícul, ínfim, d'una facilitat digne de nen de guarderia. Vam anar provant altres trams buscant sempre l'aventura i el perill. De tant en tant, passava en bicicleta la iaia d'en Loren i ens havíem d'amagar entre les bardisses. Aquell joc estava entre les mil dues-centes prohibicions que la matriarca dels Castañer ens havia imposat. Un dia, quan havíem aconseguit saltar aquell rec des de totes les distàncies i fent tota mena de gestos i crits, en Loren va saltar el tram més curt. Aquell tram que saltàvem amb rutina com qui travessa el carrer de casa seva. I va ser tanta la rutina i tanta la confiança que en Loren va caure daltabaix del rec. No tinc clar, amb el temps i la distància necessàries des d'aquell fet, que no fos un joc més d'en Loren. Un joc, un invent, un truc per fer-nos sortir de l'avorriment i l'ensopiment. Perquè l'aventura va venir després: infiltrar en Loren a casa seva sense que ningú, sobretot la seva àvia, sabés l'origen d'aquella mullena. Sé que allò va ser el final dels salts als recs però després van venir nous i extraordinaris divertiments d'aquella colla de salvatges capitanejats per el més gran i cèlebre inventor de jocs. Es per això i que, sense dubtar-ho ni un sol moment, li he dit a en Casta que el seu germà era un xiscagardià en estat pur. Crec que en Casta m'ha respost amb un altre frase rotunda sobre aquest invent barat del faisbuc però no he tingut temps de memoriatzar-la. Jo ja era mentalment saltant un rec de Mas Palau.

Des de Linz (Austria)

Hola familia.
Antes que res, dir-vos que en aquest escrit poden hi poden apareixer coses rares. Aquesta gent d´Àustria tenen els teclats d´ordinador ben esgabellats.
Ara ja fa aproximadament 24 hores que sóc arribat. Aquells irlandesos de Vilobí m´han dut amb una professionalitat i puntualitat espaterrant fins a un racó de món on fa molta fred, parlen molt estrany, els homes s´afeiten cada dia i porten barret i tot el dia es mengen dulces.
Hi vaig arribar ahir tarda-vespre amb el temps just d´instal-lar-me a l´hotel, anar a veure qui carda el cap més gros, sopar una mica i cap al llit.
Avui soc anat a visitar Mauthausen. Allà molts dels nostres s´hi van fer la pell i tot i que està ple d´estelades, senyeres i escrits en la nostra llengua, no he pas trobat dingú que sàpigua qui cony sóm. Ara, quan em pregunten d´on vinc ja els dic directament que sóc de Banyoles. Total, del que serveix a Austria dir que ets català...
En fi, família, vaig passant. De fet només he escrit per fer temps mentre s´escalfa la sauna de l´hotel, que l´han encès per mi i prou. Tapoc puc escriure gaire no fos cas que la parenta m´acusi d´explicar-vos més a valtros que a ella.
Abrigueu-me bé el C0mitè d´Orriols que ja se mßha constipat. I dissabte aneu tots a léstadi a cridar AMUNT ATLÈTIC!!!
Jo, si Déu vol, dilluns nit ja seré aquí. Demà marxo cap a Viena a veure si els entenc més, que dubto molt. Ja arriba a ser trist que un país hagi de fer servir la llengua del país veí. I naltros que no sabem què fer-ne de tantes...
Au, Aughfiehrdesen!!! (vol pa dir re).

La calipàndria

He replegat. Antes, quan era pitit i replegava una calipàndria la mare sempre em renyava: "ves sortint amb mànigues de camisa i moll, que has tornat a replegar". A diferència d'altres malalties, el refredat era una pena que seguia a un pecat venial. Sortir amb el cap moll, agafar un cop d'aire perquè es treia el cap per la finestra del cotxe, exposar-se als corrents d'aire, treure's i posar-se la roba sense seny, anar amb mànigues de camisa, fer el vestrús en hores intempestives. Sempre hi havia una raó fulminant, definitiva, categòria que justificava la calipàndria. A diferència de les passes que vénen i van, que s'encomanen i ja no hi pots pas fer-hi re, les calipàndries- segons la meua pare- portaven una culpa afegida: una badada, una temeritat, una aventura sense seny. La calipàndria, ho saben els metges, té un període d'incubació, seguit per una fase expansiva i un altre etapa culminant per acabar amb una baixada més o menys traumàtica. En termes ciclistes la fase d'incubació seria com traginar la bicicleta a coll del garatge fins al carrer. Es la fase més molesta perquè el pacient ja és conscient que ha replegat i l'assalta una tristesa més o menys peculiar: la melancolia del que se sap presoner d'un mal carregós i emprejador. La fase expansiva de la calipàndria s'assembla molt a quan intentem pujar amb bicicleta fins a Pujarnol. Una fase on a cada metre estem pijtor que abans però molt millor que el metre següent. Els esternuts volen, el carregament nassal explota, els mocadors no paren el raig incessant de líquids i mocs. No estem bé enlloc i només desitgem que l'atropello passi d'una vegada per totes. Després ve la fase que ja estem al cim i ens ve el mal d'ossos i el cansament, i la suor i una certa asfixia. La calipàndria ens deixa masegats però comencem a veure la fi del desastre. Ja no podem ni traginar la nostra pròpia bicicleta i el cap ja està tip de dolors, d'esternuts, de dies sencers plens de ragera i mocs. Finalment ve la baixada, la calipàndria deixa el pas a la tos, més o menys seca, i una mucositat groguenca i llefiscosa. L'última etapa de la calipàndria la passem acompanyats de camamilles i xarops. La tos de gos pot seguir-nos encara durant uns quants dies però cada cop estem millor, més destapats, amb el pit més obert, amb la sensació que ja hem deixat enrere la calipàndria. Però això sí: el més probable després d'una calipandria és comencem a preparar-nos per la següent. Llavors tornarem a sentir les veus de sempre "no si t'ha t'ho deia jo, has tornat a replegar, i mira que són punyeteres les recaigudes". Vet aquí.

En alerta constant

Fan córrer que he cardat el gos tot lo dia. Van ben etivocats qui em volia veure en magatzems comercials i altres temples de la venda. No. Tal i com us venia informant m'he posat a escriure la novel.la. Es una bogeria que surt tal com raja, una novel.la escrita a raig sense cap ordre i sense cap planificació pentagoniana. Acabaré l'última ratlla just a l'últim dia de termini per presentar-la i guanyaré, si el jurat m'ho permet, una bona morterada de calés. Ja tinc quaranta o cinquanta pàgines i la cosa no va para d'inflar-se, i botir-se, i créixer i embolicar-se com una heura. Està ambientada a Banyoles i en ambients xiscagardians. Els personatges resulten familiars. Entre escriure i escriure he tingut temps de jugar partits a la play amb el meu fill. Quasi sempre fem el mateix: juguem tres partits, ell en guanya un, jo en guanyo un altre, i l'últim l'empatem. Això sí ens tractem de tramposos, d'aprofitats i de comprar l'arbit. Tabé hem anat a la Catalunya Nord a comprar vi i d'aquest viatge en sortirà un comentari a part. Ja ho veieu, Xisca de Gardi no tanca ni per fer inventari, som una alerta constant al servei del país, la tradició i les bones maneres.

El pont que no és pont.

El bo d’en Sacutell pregunta si Xisca de Gardi ens n’hem anat de pont. Pel que en sé d’en Mastegatatxes, corre per la zona. Sé que dissabte a la nit es va vestir com els senyors i va passar un fructífera vetllada entre amics i croupiers. Jo no en tinc pas de galindaines per anar a llocs d’aquests i de ben segur que el Comitè d’Orriols diria que sóc massa ordinari per barrejar-me amb aquesta fauna. Del Llobarro de bosc, en començo a pensar que era una espècie de cometa Halley que va passar d’escallimpantes per Xisca de Gardi. Tant de bo m’etivoqui i no tardi setanta sis anys a aparèixer de nou. El Comitè es veu que porta tres dies perdut pel pentàgon de la compra compulsiva de Salt. Es veu que va de botiga en botiga i només reposa per entrar a un burguer i d’allà cap al cinema que hi ha. Ha passat un parell de cops per la bolera i au, altre cop de botigues. A hores d’ara ja s’ha fos la Visa, l’American Express de la feina. la Targeta de l’ACB, la de comerciants del Barri vell, i la de la feina de la seva dona. Fins i tot hi ha qui l’ha vist intentant pagar al Mc Donalds amb el carnet de l’Atlètic.
D’en Vaqueta no en sé res, però d’aquest no m’estranyaria que hagués fletat un vol xàrter fins a Hawai en busca de sol i relax. Dic Hawai com podria dir qualsevol altre lloc paradisíac que reunís els requisits de comoditat, alimentació i cobertura telefònica dignes de la seva presència. En resum, un lloc d’aquests que et marquen com un vedell i ja pots deixar la cartera a la tauleta de nit que enlloc et fan pagar re.
En Sacutell ja ho veieu, és l’únic que segueix al peu del canó i que un moment donat ens ha hagut d’estirar les orelles per haver-nos agafat uns dies de festa fora del conveni xiscagardià.
M’imagino que, en les dates que ens trobem, el Gallegu deu estar fent lloc, tan a casa com a l’estómac, en vistes del tsunami de viandes de les millors que les previsions més optimistes pronostiquen pels propers dies, si és que no ha caigut ja aquest pont algun ruixat en forma de tiberi.
I jo? Estic allò si mama o no mama. Des de dissabte a mija tarda estic força espatllat. Hi ha estones que sembla que milloro i d’altres que no serveixo pas per re del mal que em fot tota la carcanada. Estones de tos, estones de mal de cap, llavors m’animo i vaig a fer una timba al Mam però torno a recaure i arribo a casa mig de juneis i ja hi tornem a ser.
En fi, espero millorar aviat del tot, doncs dimecres al mitdia m'esperen a Vilobí uns senyors irlandesos que em duran fins a una país de valsos i panets. Espero escriure tabé des d'allà. Bona reentré a tothom.

Amb la ràbia per davant

En aquest nostro món, tothom té les seves manies. Vindria a ser allò de que "Cadascú és com és" que s'acostuma a dir.
Dins el catàleg de particularitats de tot individu hi ha una secció destinada a les respostes viscerals desproporcionades. A les estanteries d'aquest departament s'hi guarden aquelles coses per les quals hom tornaria a engegar crematoris i camps de concentració, reinstauraria la pena de mort i les execussions públiques a les places majors.
Aquestes "coses" acostumen a ser petites fotileses capaces de despertar els instints més rabiosos. Jo, que prou rabiós ja de mena em considero, en pateixo unes quantes.
Una d'aquestes coses que em fan treure barrumera per la boca són els amos de les motos que xorden les orelles. La mare que els va arribar a parir colla de burros, els hi faria mal. A ells i als seus pares, perquè ja em diràs si els primogènits d'aquesta quitxalla no en tenen culpa. Si els que viuen a la puda senten arribar el nano tot just sortir del Climax. Ho saben i sovint ho financien. Perquè insisteixo, no és que molesti, és que creuar-te amb ells carda un mal de peies que et tornes boig. I jo em pregunto: Com collons poden anar amb aquesta moto pel món sense quedar sords ells i no caure'ls la cara de vergonya? Re, a pendre pel cul, ells i moto a la foguera.
Natra cosa que em fa sortir el nazi que tots portem a dins és la gent decideix unilateralment que ELL tindrà un animal i els altres el patirem.
T'en vas a córrer a l'estany, tens la mala sort de creuar-te amb un individu amb el seu llepon ben deixat anar. Aquest se't entravessa o et segueix i se't enganxa a la cama. Clar, comprendreu que com que servidor és de bon atrapar no cal que sigui un Galgo, vaja, però és llavors quan la ratassa de l'amo somriu i et diu: "Tranquil, que no mossega". Amb la més rabiosa de les mirades i amb tota la mala llet del món, entre bufets i flato li contestes :"No mossega, però emprenya. I vostè també!".Arribes al teu cotxe i et trobes les rodes ben pixades. Les teves, si, perquè l'amo de la bèstia ja vetlla prou perquè no es pixi a les seues, per no parlar ja de les tifes. Els pensaments posteriors a una trepitjada de tifa són la màxima expressió de la visceralitat i l'odi contingut. Jo crec que poca cosa hi hauria més perillosa que un paio carregat de granades just després de trepitxar una merdarada, ja sigui d'animal de dos o quatre potes.
Lloros que criden com bojos, gats de veïns que decideixen viure a casa teva, rodwailers tancats a una terrassa de tres per dos... Tota aquesta fauna són, després de mi, les grans víctimes d'una colla d'energúmens a exterminar de forma cruel. Jo els fotria dins una gàbia amb morrió i un collar de punxes, com a mínim.
Ui, si hagués d'explicar totes aquelles coses que em fan posar malalt de mala manera no acabaríem mai i en Mastegatatxes cada vegada que em veu em botzina perquè m'enrotllo massa. És així de simpàtic per naturalesa, tabé aquet.
En fi, dingú s'escapa d'aquestes coses, i segur que hi ha gent a qui el faig ferir jo, però qui negui que algunes misèries del conviure que li fan bullir la sang i li causen horticària és que és un collons de mentider i per tant per mi tabé, a la foguera amb els altres. He dit.

La veritat

Anem a dinar a Can Mià de Palol, un lloc de cuina de part de bo, pel camí en Mastegatatxes parla de Fiasco. Per qui no ho sàpiga Fiasco és un filme de l'Albert Serra abans que es convertís en el Director Comercial. No l'hem pas vista però ja sabem que els actors trebaien molt bé i que és una obra de mestres. Pel camí anem veient com fan això del TGV. En Mastegatxes parla per telèfon amb auriculars: fa el seu efecte. En Tallaferro, l´únic xiscagardià que tenim del call jueu de Besalú, va parlant i quasi no l'atrapem què diu. Soms tres i hi ha vint converses com a mínim. Arribem al palau del Rei del Rostit. La fortificació està vigilada per tot un arsenal de bèsties: si l'enemic hi va de males serà aniquilat, liquidat i trinxat per un exèrcit de pintades, colomins, pollastres, cabres i porcs senglars. Poca broma. El rei del Rostit està ben vigilat. A l'entrada d'aquest palau destaquen sis estrelles. No s'hi posen pas per poc. Sis! El doble que tota aquesta patuleia que diuen que són "xefs". Aquesta paraula és ben estrambòtica: xef, sembla el so d'un peu trepitjant una tifarada de vaca, o d'una veixina explosiva llançada per algú que està enfitat. Xef és una paraula horrorosa, criminal, pentagoniana. Davant la porta del palau del Rei del Rostit hi ha un poema escrit en castellà que és una oda a la senyera. No ens recordem pas del nom del seu autor perquè tenim memòria de gardi. El cas és que entrem cap dins. Les parets del palau són d'un negre de sucarrim: estem a l'essència, al cor, dins l'esperit d'una casa de pagès de tota la vida, poca broma, ens hauríem de descalçar i caminar amb esclops per anar bé. Entrem a la sala i podríem recordar tota la memòria i totes les petges dels nostres avis, besavis i rebesavis. Hi ha uns forasters, semblen de cap amunt, que mengen allioli untat en el pa com si mengessin mantega. En Mià és permisiu, un altre els hi hagués cardat una plantofada. En Pere ens fa passar fins a la nostra taula que és just davant un bastarral de foc. Sento la calor i la flaire del foc a terra i penso en els meus temps petits, quan feia les torrades davant el caliu. Cagom la puta, estem a casa de veritat i no ho sabem. Demanem el fato i en Pere ens serveix les millors patates de la Deu que en Tallaferro ha menjat mai. I en Mastegatatxes i jo, fins i tot. Tot e' bo. La pintada és excel.lent i les costelles de cabrit són com si fossin un pastís. Cagom redeune. En Pere, entremig ens porta poemes, notícies de premsa, comentaris. Aquest home no para. Jo penso que en el fons és com si estigués a casa dels meus parents de Falgons. A Can Gifra de Falgons menjant cargols en una casa que fa olor de caliu, on les pedres suen sucarrim i on les galtes es van envermellint a mesura que passa el menjar, la vida, la conversa i tot plegat. En Pere i en Miquel ens porten ratafia i pastissos. Si això és guerra que no vingui pas la pau. Quan sortim, mirem de reüll els forasters: encara són asseguts a la taula. Al seu país ja soparien i aquí han esmorzat, dinat, berenat i sopat. Potser recorden també els seus avis, potser recorden cuines velles i de veritat, parets de sucarrim, quadres feréstecs, cuiners poetes i poetes que fan de cuiner, i poesia en forma de costelles de cabrit, i prosa en forma de pastís regat amb ratafia. L'últim passatge: en Pere ens ensenya un quadre seu sobre la vida. Tot el que hem vist és un quadre sobre la vida, la vida del Pla de l'Estany vigilada i protegida pel rei del rostit. Agafem el cotxe i tornem cap al Pentagon: trens d'alta velocitat, mats, autopistes, autovies, portland, fressa, gent beneita. Però ja ho diu en Pep: "aquest país no l'anyocaran pas mai". Darrera tota la mentida del progrés, hi ha la veritat. I la veritat l'escriu un poeta que és rei i que fa rostits.

Viatge infernal

Se m'acusa de no haver estat present en el derby. Aquesta acusació l'ha esbomba algú que només ha de travessar la carretera d'Olot amb les mans a la butxaca i un farias a la boca. Que gratuït que és xerrar pels descosits. Evidentment no vaig poder ser en el partit somiat. Però és que vaig ser víctima d'un viatge infernal. Un torb, és a dir una tempesta furibunda de neu, va sorprendre'm a l'altura de la Costa de l'Alou. En un tres i no res el camí va colgat de neu i no es veia un burro a quatre passes. La meva fe en l'Atlètic va fer que continués un viatge infernal i temerari. Vaig abandonar el cotxe amb la destral a la mà i en el bosquet de Panedes vaig tallar quatre pins per fer un trineu. Els gossos els vaig arreplegar de la urbanització Els Escuts: un rotwailer, un pastor alemany, un gos de cacera, un petaner, un canitxe, un gos d'atura, un pastor irlandès i un gat (no vaig poder arribar a vuit gossos i vaig conformar-me amb un siamès) Construït el trineu vaig començar a lliscar fins a Llagostera. Seguia nevant sibèricament i prosovièticament. A Llagostera ens vam trobar la soca d'un arbre caigut. Quan procedia a retirar-lo gràcies a la força que Déu nostre senyor m'ha donat vaig adonar-me que aquella soca era part d'una trampa nefasta. Un parell de bandits van saltar-me al cim. La lluita va ser atroç i per més inri vaig adonar-me que el rotwailer i el pastor alemany es posaven de la part dels assaltacamins. Sort del siamès i del gos d'atura que van lluitar heroicament del meu costat. Després de mitja hora èpica i cruenta, vaig aconseguir reduir els dos lladres però ja no podia recomposar el trineu: bona part dels que havien de tirar jeien esqueixats sobre la neu. Vaig continuar a peu, la fatiga i el fred començava a apoderar-se de mi com si jo fos un apèndix de l'expedició mortal d'Scott al pol nord. A l'altura de Cassà un altre peripècia va venir al meu encalç. Ara era un os rus, una bèstia afamada i de mides gegantesques, alçat sobre les seves dos potes anava movent les urpes amenaçadorament. Els seus xiscles eren avisos fatals. Brandant el ganivet d'explorador a una mà vaig abalançar-me sobre ell. Va ser una baralla desigual però en el moment que enfosava la seva bocassa en el meu cap, li vaig clavar la fulla del ganivet a l'alçada del pit. Va caure esternaiat a terra. Vaig adonar-me que algú havia alimentat aquella fera amb xocolata desfeta: car tenia restes d'aquell beuratge als llavis. La meva fe atlètica seguia inalterada i masegat i mig ferit vaig continuar el viatge a peu. A l'altura de Llambilles vaig esquivar els trets d'una torba de tàrtars que havien cremat el poble. Vaig adonar-me que un d'aquells tàrtars duia una jaqueta marcelino. La desolació era tremenda. El paisatge devastat i sucarrimat produia una estampa tan tràgica com infame. Què més podia passar-me? Notava un principi de congelació a tot el cos i notava com el meu cap no responia amb claredat. Arribant a Girona vaig haver de travessar un campament de tropes napolèoniques, en el moment que afusellaven tres espies, dos capellans i un guerriller. A la fi, vaig entrar a l'autopista amb un cavall robat als gavatxos. Si galopava fort encara arribaria a temps al partit. El cavall va ser abatut per un míssil nuclear coreà a l'altura de Palol de Revardit. A la Mota vaig intentar aturar una Teisa però el conductor lluny de frenar va fer una maniobra brusca per atropellar-me. Juraria que havia vist aquell tipus un altre vegada. Vaig fer tot el viatge agafant-me com podia a la part de darrera de l'autocar. Però tenia els dits mig congelats per culpa de la nevada i no vaig poder resistir gaire estona. A Mata vaig caure. Vaig arribar a Banyoles arrossegant-me per terra, deshidratat, confós, masegat, rostit. Banyoles havia quedat al marge de la neu, dels atacs dels tàrtars, de la invasió francesa, dels ossos, del bandidatge. El sol resplendia i les cares de la gent eren d'una normalitat absoluta. Vaig entrar al camp de fútbol quan el partit feia deu minuts que havia acabat. Una ànima caritativa em va recollir i em va portar a les Carmelites. Aquella ànima va mostrar-me una foto reveladora: la d'un tipus vestit amb un jersei marcelino que remenava una cassola de xocolata desfeta. Era el mateix tipus que conduia la Teisa que havia intentat atropellar-me, que duia el jersei marcelino d'un dels genets tàrtar, que segurament havia remenat la xocolata desfeta que havien begut els dos ossos. Ja el coneixeu. Es el fatxenda que m'acusa de no haver presenciat el partit i que va orquestrar tot l'infern que va presidir el meu viatge.

Canvi climàtic?

El Pirineu té quaranta capes de neu. "No esbrancaran l'altívol Pirineu" que deia Mossèn Cinto to menjant-se una arengada a la Fonda de Can Baldiró. Llamp me mati que hi ha més neu al Pirineu que en tots els hiverns que recordo. Veig les muntanyes des de Banyoles i escupen una llum blanca que enlluerna. Això e' l'hivern. I fa un fred que regira la pell, que enceta els panellons, que fa amagar les guilles als seus caus. Això e' l'hivern. Tornen a fumejar les estufes de petroli, de gas, de llenya, els focs a terra van a tot gas. Això e' l'hivern. No deien els profetes que anàvem cap a l'escalfament de la terra i que d'aquí pocs dies tots tropicals? Mentides del Pentagon i dels seus capitans. Als mitjans ens van alarmar, ens van fer entrar la por al cos, ens van dir que el món s'acaba. Però no ens van dir: xineu, al menus. Re, el món s'acaba deien i feien servir les velles mentides dels de l'apocalipisi: "el món s'acaba, demaneu perdó pecadors". I tots a demanar perdó perquè anàvem amb cotxe i compràvem benzina a Petroestany i ens agradava estassar-nos a la banyera i cardar la calefacció a cent graus, i tenir totes les bombetes de casa enceses perquè fan companyia i regar les hortensies. Però ara, es veu que l'escalfament pot esperar, es veu que el canvi climàtic es deixa per la propera temporada. I mentre els profetes callen, el Pirineu es colga de neu. No deien que les pistes d'esquí haurien de tancar totes per falta de neu? Cagom redeune. A veure si tabé la crisi és una mentida perquè els bancs puguin gonyar més calés i els de sempre quedin escanyats com pollets. A veure si haurem de tornar a requisar cotxes i a fer volts per la comarca...Perquè aquí hi ha molta llana. I haurem de treure les estisores d'esquilar. Cagom redeune. Cagom judes.

085

Des que vaig penjar l’escrit “Oh Yeah”, uns amb més gràcia que altres, m’han picat la cresta. Se m’acusa d’haver deixat la història a miges i haver-me saltat un pet d’anys i grups. Clar, el grapallut del Comitè d’Orriols va penjar una continuació retrocedint fins la prehistòria i ara em quedat tots plegats com una colla de fòssils de la música banyolina. Em disposo a reparar tal desconsideració parlant d’un grup que em farà de pont des d’allà on ho vaig deixar i fins avui.
Els 085, malgrat que no ho reconeixeran mai, neix de les entranyes de Vas de Bou. Sóc conscient que acabo de realitzar una afirmació que portarà mala llet o el retiru d’algun saludu, però disposo de suficients arguments per justificar a qui ho desitgi la meva afirmació. Perquè en conec com per parlar-ne i què collons!, perquè s’ho mereixen, avui us en parlaré. Sempre he estat poc partidari dels homenatges pòstums per tant, malgrat que és un grup que gaudeix d’una mala salut de ferro, prefereixo raspallar-los una mica ara que encara em poden convidar a un parell de cervesotes dins un backstage.
085 són quatre o cinc. No és que no ho sàpiga però és que realment són quatre o cinc. El nucli dur, el que convé guanyar-se si vols que toquin són tres. El cantant i guitarrista, en David, és el benjamí dels Garganta, una saga de germans dels que em comprometo a fer-vos-en saber més en un futur pròxim. En Moi Camós, el baixista. Parlo de la parsimònia feta home. Enraonat, de mirada reposada i somriure plàcid com el que tenen els manaies després de pixar un cop acabada la processó. En Moi toca el baix però no l’ha estudiat mai, en canvi corre que és un grandíssim pianista d’acadèmia tot i que dingú l’ha vist mai tocar-lo. L’Esteve és el bateria. Si parlem de música, l’Esteve és l’Stewart Copeland banyolí. D’aparença dòcil, coherent i reposat es converteix en un sac de visceres tan punt s’asseu ala bateria o es posa la samarreta del nostro club, moment en que entesos del xut el comparen amb el mític Angulo del València.
En Fontbe és un altre membre del grup. No se sap si toca la trompeta i entremig beu cervesa o al revés. Sospito, però que si algun cop no ha acabat bufant la cervesa i bevent-se la trompeta poc n’ha faltat. Es de llarg qui millor s’ho passa.
Per acabar tenim en Guillem que tan hi és com no hi és. La seva presència és sinònim d’anar tard. No és persona per les presses malgrat vegi l’entorn a punt de l’histerisme.
085 és el grup que vol ser. Lluny de carreres discogràfiques i trajectòries internacionals fan música d’estar per casa i pels de casa. Dit d’altra forma, ells toquen per la seva gent i prou, que son a qui realment s’estimen. Això si, passant llista a cada concert.

És fàcil

Quan l'inefable Samora ha llegit el meu article sobre el derby contra el Serinyà li han pujat els colors. Primer perquè l'article és d'una bellesa captivadora, d'un gracilitat de nenfúfar amagant l'Estany, d'una perfecció de volta romànica, d'una solidesa de casa del carrer Nou. Segon perquè he retratat en Samora amb l'encert d'en Josep Maria Mateu, amb la finor d'en Comalat, amb la precisió d'en Butinyà fotògraf. Llegint-lo, i això a fe de Déu que li ha costat Déu i ajudes, s'ha ennuegat, s'ha empassat cadena i medalla, ha vingut malament per moments. Tan és així que no ha trigat en fer trucades inquietants. Primer a l'equip de fútbol de Serinyà dient-los que no vinguessin a Banyoles dissabte perquè les prediccions apuntaven que nevaria. Després ha trucat al Camós per demanar-los per favor i sisplau que ho deixessin tot i vinguessin a jugar a Banyoles. Els del Camós, em consta, l'han engegat. I tot seguit en Samora s'ha fet rogar dient que ell era molt amic del president de la territorial gironina i no creien ja podien començar a resar perquè els hi plourien penaltis, expulsions, suspensions i controls de dòping. A la fi, després de quaranta mil martingales se n'ha ensortit. En cabat, diumenge que ve no hi ha l'esperat partit del derby Atlètic-Serinyà sinó un partit contra el Camós. I pensar que el meu fill petit feia mesos que s'esperava aquest partit! Que fàcil que és rompre la màgia d'un infant!

Derby contra el Serinyà

Serinyà és un poble curiós que llinda amb la part de comarca que ens van arrebassar els de la Garrotxa. Que s'annexionin territoris per la força de les armes és el més normal del món i, per regla general, implica baralles més o menys serioses i, quasi sempre, un nombre indeterminat de víctimes. Però hi ha èpica, grandesa, gestes i estandarts caiguts. Però com en el cas de la Garrotxa que et treguin municipis per la via administrativa perd tot el sentit de la grandesa històrica. On anàvem? Parlàvem de Serinyà. A Serinyà hi van viure els primers homínids comarcals i això ja el fa un poble sagrat per tots nosaltres. Els primers pobladors protegits en aquells reclaus foscos i humits van fer foc, i aquell foc és encara els que ens il.lumina. Vet aquí. Per tant, els de Serinyà són els primers i com que són els primers els respectem. A Serinyà hi ha el Sindicat, l'església de Sant Andreu i una part del Pla de Martís. Vet aquí. En el derby entre germans i cosins germans del dissabte procurarem no fer-los gaire gols. El nostre entrenador té instruccions de la massa social de no guanyar més per de tres a zero i encara els marcarem tots pausadament, endreçadament, respectuosament. No celebrarem els gols perquè els marquem al poble dels orígens de la humanitat comarcal. No celebrarem els gols perquè els marquem al poble de les nostres primeres petges, del nostre primer foc, del nostre primer mamut fet a la brasa. Guanyarem però respectant. Guanyarem com es guanya a un germà: sense voler fer mal. Seria del tot recomanable que l'entrenador donés permís de cap de setmana a l'inefable Samora, personatge que no entén d'honor i compromisos i que pot declarar la primera guerra civil comarcal de la història.

En resposta al Comitè d'Orriols

Bon dia, ja tinc el cap esbandit. Li he fotut una palissa al llit i tant jo com la meva ira estem més reposats. Ara, doncs, si em permeteu respondré l’atac frontal, lateral i fins i tot rectal que es propina, tot just dos posts més avall, contra l’entrenador i els conserges de la porteria atlètica. Deixeu-m’ho fer a tai de llegenda.
Diuen que els Tsuminaki Ye-Ye fou la més ferotge i caníbal de totes les tribus de la Polinèsia. Posar els peus als seus dominis era garantia de ser esbudellat en un obrir i tancar d’ulls. Aquells guerrers es cardaven un persona com aquell que es menja una bossa de kikos i les trobades amb ells no deixaven ni sobrevivents ni presoners.
Vet aquí que un dia a costes properes als Tsuminaki Ye-Ye hi ancorà una nau pirata necessitada de viandes i aigua. Disposats a saquejar i ignorant que la mala sort faria presència en forma de parella de ball, seguiren un rastre generós de sang que els dugué a portes del poblat. La nit quedà trencada per enormes fogueres que encegà els bandolers de la mar. Els crits angoixosos de les dones de la tribu els va ensordir i una insuportable fortor a carn passada els va atrofiar tota capacitat de discriminació olfactiva diferent a la de la putrefacte flaire.
Els pirates deduïren que aquella gent vivia hores baixes. La sang del camí devia ser el rastre d’un matança despietada patida pels homes d’aquella congregació. Les dones ploraven la mort dels marits mentre en desapareixien els cossos devorats per les flames.
Veient-los tan vulnerables, el cap ordenà als seus súbdits, que encegats ensordits i mig estabornits per la pudent catipent, executaren el més curt i ridícul dels atacs mai vistos.
Diu la llegenda que allò que els pirates veieren com a un acte fúnebre no era més que un ritual de súplica als Déus que els Tsuminaki Ye-Ye celebraven en períodes d’escassa cacera mentre devoraven les últimes reserves ja mig podrides. Els Déus escoltaren. Una trentena de pirates es plantaren al bell mig del campament quasi a les palpentes.
Les dones ni tan sols deixaren de cantar. En qüestió de segons el ritual de súplica es convertí en un acte de festa i gratitud per la resposta a les pregàries.
Els Tsuminaki Ye-Ye i l’Atlètic estem agermanats i moltes són les coses que ens uneixen. Una d’elles és l’afany de devorar tot aquell que pretengui treure conclusions del nostre estat des de la distància, ja sigui des de les costes de la Polinèsia, les casetes del Cornellà com des de l’eixida del “cortijo” de la baronessa de Sant Feliu.Senyor Comitè d’Orriols, esteu vós dissabte convocat al camp Vell pels volts de les cinc de la tarda. Té sort que tindrem vi del bo i la vostra sang només faria que embrutir. També tindrem formatges dels millors per tant la poqueta carn que de vostè en trauríem tapoc la voldrem per re. No obstant permeti’m donar-li el consell: Dissabte no falti al Camp Vell.

Divendres Sant

Passsava que, en aquells dies, les cartes de Sant Pau als Cristians de Corint s'escoltaven per força. Les lectures retronaven en castellà per l'àbsis de Santa Maria i, a mesura que s'acostava la Setmana Santa, els homes del carrer de la Canal i els de la Carretera s'anaven citant pel Divendres Sant a casa d'en Met Caliro. El dia abans, les botigues com les de la Nita, la dona d'en Met, despatxaven fins a la una i a partir de les tres, Banyoles s'enfonsava en un silenci pastós d'una grisor paorosa. Havent dinat, pels volts de les quatre, s'obrien lentament els portals de Can Tomàs Masgrau, de Cal veterinari Josep Comas i la d'uns quants més i s'estenia per les façanes la mirada d'extraperlista d'aquells pares de família que comprovaven el silenci dels carrers. Llavors, un formigueig furtiu s'encaminava des de sis o set punts fins a Ca la Nita i, un cop allà, tres trucs d'artells a la porta del carrer de la Canal recitaven una contrasenya inventada des del trenta-nou. Els homes entraven fins a la rebotiga i, en arribar, al capdavall, veien en Met assegut de cares al visitant amb la taula preparada i un joc de cartes a la mà. Quan hi eren tots se servia cafè, es decidia si la partida havia de ser de canari, de botifarra, de subhastat o de manilla i s'engegava l'amistat. Jugaven i jugaven tota la tarda del dijous en la protecció d'un tel de fum de tabac embolicat. En acabat quedaven pel divendres a la tarda. El poble s'empassava la ruta pels monuments que s'escampava des de Santa Maria fins a les Carmelites passant per la Providència, el Sagrat Cor i les Hermanites per no caure a les brases de l'infern. I una altra vegada a casa d'en Met, es reprenia la partida mentre les noies resseguien el baixant de plaça i els hereus es banyaven a l'estany convidats a la pesquera d'en Moner. Celebraven l'arribada del bon temps de pèl a pèl, regalimant la suor del partit que els havia enfrontat al pla d'Espolla, es capbussaven i cridaven. Uns celebraven la victòria i els altres estovaven el fracàs. Dins l'aigua parlaven de les noies del baixant de Plaça i passava el divendres. Despertava el dissabte de Glòria, s'estenia el diumenge de Ressurrecció i el dilluns de Pasqua s'allargava, a poc a poc, mentre en Farriol s'imaginava el dia que els seus escrits ocuparien els aparadors de les millors llibreries de Barcelona. A Can Met Caliro els homes recordaven, sense esforç, el país que tenien abans de tot plegat i, quan en tenien prou, s'acomiadaven fins l'endemà. Vet aquí com passaven les hores en aquells temps foscos d'espelmes i fred de peus. Vet aquí que la gent de Banyoles ha estat sempre d'una perfecció deliciosa en temps difícils.

S'ha acabat el bròquil

Antes quan era pitit i mostrava una certa debilitat en les coses o en la voluntat sentia algun vell que deia "quins soldats que té el rei!" Amb aquesta exclamació venien a dir que no servíem per gaire re, que erem uns nyicris i uns llepafils, que si el país se n'havia de refiar de nosatres estàvem arreglats. Tot això ve al cas quan llegeixo els comentaris al faisbuc (vaja cosa més rara han anat a inventar, no ens estranya que gent com en Vaqueta hi estigui sempre comentat, com més rara és una cosa més li agrada a gent com en Vaqueta i tots els de Barcelona) de suposats gladiadors de l'Atlètic Banyoles. Diuen "ara a entrenar, quina fred, uf" (Jordi Quer) "ui, a entrenar, quina mandra" (Samora) Això és intolerable. Com a socis pensàvem que els nostres jugadors es deixaven la pell al camp, la pell, les membranes, la gelatina dels ossos, i les pestanyes. Antes, els jugadors de futbol no tenien manra, ni fred, ni gana, ni por, ni ànsia, ni re. Els camps de fútbol eren més freds i més desolats que no pas ara. La gent entrenava després de passar el dia a bosc, després de trebaiar deu hores a les saques, després de descarregar camions a Can Xaló, després de cavar o fangar, la gent entrenava i xutava pilotes pesades i trepitjava camps de patates i suava sang si era necessari. Amb aquesta joventut no anem enlloc. Tot lo dia al faisbuc, als bars, amb la xerrameca, els pantalons caiguts, què vols que puguin fer. I després vénen els resultats. S'ha acabat. L'Atlètic necessita un entrenador de ferro. Un autèntic cabrit que els faci anar rectes. Perquè si a la gent no els fas anar rectes, et pugen a cavall. I si els dones una mà, t'agafen el braç i el que faci falta. En Samora i en Quer no en tenen pas la culpa d'haver baixat la guàrdia. La culpa és d'aquest món d'ara que és d'un despenjament sensacional i d'una informalitat que tira d'esquenes. Això s'arregla amb un cop de puny a la taula del nostre president. El riu ha de tornat a la llera i les coses no poden sortir de mare. Necesitem un entrenador amb pistola, vara i forca. I disciplina. I mà de ferro. I s'han acabat les pulecres. I els nostres jugadors han d'aprendre a mossegar, han de ser rabiosos, han de fer por. S'han acabat la mandra i el fred, perquè vénen temps durs i a les trinxeres no s'hi val a badar. Recordeu: ha començat l'abordatge de la lliga, volem que salteu al barco de l'enemic amb el ganivet entre les dents i una consigna de foc: "Soms de Banyoles i vosatres no". El respecte pel país depèn de vosaltres. S'ha acabat el bròquil!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!11

A en Massip se li gira feina

A en Massip, Josep Maria, se li gira una feinada que deu n'hi do. L'home s'ha jubilat i això vol dir que s'han acabat els temps de la paperassa, el contestar trucades, el rebre gent, l'anar a tai de boig, els cops de cotxe amunt i avall. Ara l'esperen els clients de part de bo: o sigui animals, bestioles, bitxos i demés espècies. Ara tocarà dedicar el temps a observar la merla, el galaput, la guilla, la sagrantana o l'esquirol. Contemplar-los i fer les corresponents anotacions. Passejar i vigilar per tota la comarca que és el territori idoni pel nostre naturalista de capçalera. Perquè nosatres tenim especialistes de capçalera dedicats a temps complert als nobles encàrrecs xiscagardians. En Jimmie observa la borsa i ens emet informes corresponents, en Vilardell i en Mateu Butinyà vigilen el patrimoni comarcal i procuren que cap boig l'espatlli, en Xena ens distreu amb les seves entrevistes televisives, el director comercial fa pel.lícules que són o no són del nostre gust, l'Atlètic marca o encaixa gols però fa les seves i necessàries funcions futbolístiques, en Blai Cortada ens arrenca els queixals, les noies de Can Muné ens fan els embotits i ara, en aquesta nòmina de gent imprescindible, s'hi ha incorporat en Josep Maria Massip. Ell, de forma periòdica, tindrà l'encàrrec de dir-nos si la nostra fauna progressa o va de recules. Si l'oreneta torna, si el senglar se'n va, si l'uriç aconsegueix creuar la carretera, si la granota va o no va. En Massip observarà, dibuixarà, escoltarà, i el que és més important: escriurà. Uns perden un bon director, nosatres guanyem un home savi que s'estima la terra sencera. Per celebrar-ho, per celebrar tan notable jubilació, se senten udols a les fagedes de Golany. Es el llop que ha tornat per saludar un vell amic.

Visca Tortellà

Estem escrivint una carta al president del consell comarcal. Com que soms una mica esquena-drets no hi ha maneres d'acabar la carta. En Mastegatxes és l'encarregat de la segona línia i no hi ha maneres d'acabar-la. Jo només tinc redactat la part que em toca i és la de Benvolgut president. I en Samora diu té espatllada la màquina d'escriure. El cas és que li demanem al president que faci gestions perquè Tortellà s'integri a la nostra comarca. Ja hem fet sol.licituds semblants perquè vinguin amb nosaltres els nostres germans de Besalú, Fares, Sant Ferriol, el Torn, Mieres, Cabanelles i Lladó. Soms així: una comarca capulada i sense les peces fonamentals que li donen vida i li donen identitat. El cas és que Tortellà hauria de ser del Pla de l'Estany. Per què? Primerament perquè és un poble castís i eixerit i posats a demanar demanem el que val la pena. Segon perquè Banyoles i Tortellà comparteixen una mateixa celebritat: en Manel Saderra i Puigferrer. De fet, la família Saderra va viure entre Banyoles i Tortellà. Si en Manel Saderra, home despert i inquiet, celebritat comarcal i talent musical del país, va viure entre Banyoles i Tortellà per alguna cosa serà. Perquè devia descobrir vincles forts i secretíssims entre les dues notables viles. Tercera raó: l'aigua del nostre Estany procedeix de l'Alta Garrotxa. I seria just i necessari que una comarca que pren el nom d'un Estany contempli totes les terres i països d'on surt precisament aquest Estany. Voleu un vincle més intens i més sòlid que el d'una connexió soterrada, geològica, lacustre entre l'Estany i l'Alta Garrotxa? El nostre president ha de fer una oferta generosa a Tortellà. Un poble que ha estat fàbrica de culleres, xiruques, llonganisses i músics ha de venir amb nosaltres. Un poble que està en el territori on surt l'aigua del nostre Estany ha de venir amb nosaltres. El poble d'en Manel Saderra ha de venir amb nosaltres. Visca Tortellà i que aviat poguem dir que visqui entre nosaltres. Perquè aquest gent és com nosatres. I ja se sap que els que són com nosaltres han d'estar amb nosaltres.

El senyor Miquel

Hem enraonat sobre una pila de senyors de Banyoles que ens mereixen un respecte clamorós, exagerat i precís. Els hem admirat fins al límit de l'excés i els venerem, encara avui, per la bondat de la seva gratitud. Xisca de Gardi no entén el significat de la moderació perquè no hi ha res que no sobrepassi l'infinit i es perdi, nord enllà, deixant enrere l'esveramenta d'una fanfàrria de casament. I és en aquest punt, just a la frontera entre el que és palpable i el que no es comprèn, on s'ha de situar la magnitud de la figura del senyor Miquel Aguirre, una persona que se'n va anar a viure a tocar del mar, allà on els peus de les muntanyes es remullen a la Mediterrània. Temps enrere, en un d'aquells viatges que s'hauran d'explicar algun dia, Xisca de Gardi va trobar un home que contemplava el mar recolzat en una palmera. En veure'l tan ben ajagut, li vam demanar que ens expliqués, si us plau, què guaitava tan atentament. Ens va respondre que mirava el mar i, tot i que ja ho havíem deduït, ens vam afegir a la contemplació d'aquella solitud d'una manera instintiva. Havent comptat potser un centenar i mig d'onades anant i venint, aquell personatge silenciós va girar el coll cap a nosaltres i ens va mirar. Tot d'una, en veure'l observant-nos d'una manera tan directa, vam calcular mentalment el gruix de la bitlletada que dúiem a la butxaca i ens va venir un desassossec d'estòmac una mica extrany, perquè no estàvem segurs de si el satisfaríem si es donava el cas que aquell fit sobtat esdevenia un robatori en tota regla. Llavors, l'home que observava el mar va somriure i ens va preguntar si sabíem què miràvem. "El mar, com vostè", li vam respondre. Va girar una altra vegada els ulls cap a l'horitzó i ens va explicar que, en aquella part del món, el mar ho era tot. I que, depenent dels colors que tingués, se n'havia de pronunciar un nom o un altre. Però que, fos quin fos l'aspecte de l'aigua, de les onades se n'havien de dir els peus del mar. A vegades penso que en Miquel se'n va anar a viure a tocar de la platja per aprendre totes les maneres de parlar del mar i venir a Banyoles, de tant en tant, per explicar-nos-les, una per una, asseguts tots plegats al Bon Repós. Per fer-nos dir, al capdavall, que, en veritat, no hi ha res que es pugui comparar amb el verd apagat que arrissa l'estany quan bufa tramuntana.

No no, no val la pena.

L’ Atlètic, i això ho sabeu tots, és i serà sempre un club de trobada .L’estimació al nostre club, com a nexe d’unió, representa tal complicitat fins al punt de fer possible veure un important apoderat de banca i un radical activista anti-sistema asseguts a una mateixa taula o compartint una paperina de castanyes. No ens cansarem de dir que això és gran i el més important. Però la realitat és la que és i tristament no tothom és amic de l’Atlètic.
Sóc el primer de creure que si l’Atlètic obre les portes perquè hi entri qui vulgui, si a més t’adones que és tanta la gent que ha entrat fins a la cuina del nostre gran club, poca atenció cal dedicar-hi al fet que algú hagi volgut quedar-se a fora. El problema està en que de qui us vull parlar és d’un individu que des del paller del nostre mas ens està cardant rocs a la teulada.
No, no val la pena que es us digui de qui es tracta. No, no seria pas bo. És una persona orfe d’humilitat, incapaç d’encaixar amb normalitat i senzillesa el fet que algú, a vegades pugui fer les coses millor que ell. Reconèixer els mèrits de l’altre o encaixar amb esportivitat un fracàs d’insignificant rellevància vital hauria de deixar infinitament millors sensacions i tranquil·litat interior que no pas l’intentar tapar-ho o el justificar-ho mitjançant la mentida i les desqualificacions a qui t’ha superat. No, no insistiu que no diré de qui parlo.
De fet, companys, tot i que cal estar alerta, a Banyoles, per sort,qui pretén amagar la mà després de tirar la pedra és a qui més se li veuen les ungles. Així doncs, que no us estranyi si mai us arriba a orelles que el mateix que fa mitja hora t’ha felicitat per la grandesa del nostre gran club és qui va escampant que soms tots una colla de perduts.
No, no val la pena que us digui de qui es tracta, repeteixo. Senzillament és un pobre diable que no es mossega la llengua per por a morir emmetzinat.
Bon dia a tothom i amunt Atlètic, collons!!!
DISSABTE QUE BÉ DERBI A L’ESTADI A LES 17h.
ATLÈTIC BANYOLES- CAMÓS
Amb la festa dels formatges i el vi per a tots els socis.
VENIU A ANIMAR L'ATLÈTIC!

El penúltim paga

Des de temps reculats tota colla de barbamuxins, caragranuts i ensenyacalcetes té els seus jocs per, amb mata-rates del barat disfressat de licor com a trofeu o penyora, assolir un estat mental superior de llufa col·lectiva.
Nosaltres, que des de sempre hem militat més a la confraria de la cervesa, jugàvem al penúltim paga.
Arribàvem a la Pata i ens alineàvem a la barra asseguts als tamborets. En Baby o en Melo, perquè aleshores hi eren tots dos, omplien una gerra de més d’un litre de cervesa i la situaven a l’extrem. El primer bevia el que volia i la passava al següent i així successivament i fent les voltes que fos capaç d’aguantar la litrona.
Com se’n dedueix del nom, a cada partida mamàvem tots i pagava un, el penúltim concretament. La qüestió estava en que quan t’arribava l’ençat havies de tenir la suficient habilitat al beure com per deixant-ne prou perquè el següent no tingués estómac per acabar-se-la, cosa que et comportaria haver-ne de sufragar el cost. Fins aquí tot bé, els problemes et venien quan després teu s’hi havia situat un carcamal d’aquells que obria l’esòfag, aixecava el cap i buidava el cossi com qui ho carda tot pel desaiga. Aleshores només tenies dugues opcions, o et cardaves un fart de mamar perquè no li’n arribés cap a ell o et foties un tip de pagar penúltims. Així doncs, com entendreu, depenent de la set i les ganes de festival que es tinguessin un buscava situar-se estratègicament al davant o darrera de fulanito o menganito.
Més d’una vegada la fortuna o digueu-ne com vulgueu s’havia entossudit amb un mateix individu. Llavorens les corredisses fins al lavabo eren un no parar.
Acostumàvem a sortir de la Pata tocades les tres però encara demanàvem una cervesa en got de plàstic per no deshidratar-nos en el transcurs de la peregrinació cap a l’U. Un cop arribats a la Plaça de les Rodes, fèiem parada a l’Àmbit per cardar un parell de ventaiades a la persiana ja abaixada i demanar-li més avituallament. En Pepe, que ens deia Xicos Pata, rosegava ferros i claus. Durant un temps ens va intentar persuadir per fidelitzar-nos de clients però quan va adonar-se’n que aquella era gerra perduda va optar per mètodes més dissuasoris com “Iros a la Pata maricones!”.
Un cop enxirinat en Pepe, enfilàvem tot fent tentines el carrer dels pixats via cap a l’U. Molt rares vegades quedava algú de la colla amb més de trenta pessetes. És el que se’n diu quedar TIPS I NETS. Tips de mamar i nets de butxaca

Sí juguem a la Quina

La Quina s'ha de fer al pis de dalt de Can Magrills. Lloc on tenien, i no sé si encara es fan, les mítiques quines del Camós Club de Futbol. La Quina ha de tenir un aire pedrestre, rústic, una mica matusser. La llum? La groguenca dels fluorescents que és una llum que en contacte amb el fum condensat agafa una coloració pesada, un xic tèrbola, un punt carregosa. La Quina s'ha de jugar amb taula de fòrmica que és la taula adequada per aquest joc casolà a més no poder, la quina és la ruleta del Pla de l'Estany: xampany amb copes pompadur, caliquenyos i fàries, i crupiers galtavermells i despitegrats. La Quina és a la ruleta el que el palomato és al beisbol, interpretacions pròpies de costums occidentals. A la Quina es va a cridar bàsicament. Què seria una Quina sense un "remena, collons!" i el que remena el trasto amb les boles dient "i remenem perquè n'hi ha que ja es cremen". A la Quina es van cantant els números amb més salsa que al bingo on tot és un joc per gent del Pentagon i per nòrdics estirats. A la Quina es canta la nena maca, els dos ànecs, l'any de Crist i totes les bestieses que al del trasto se li van acudint a mesura que li fa efecte el xampany. De fet, la Quina és una excusa com una altre per gastar calés, afartar-te de xampany amb copes pompadur i agafar mitja intoxicació de fàries. En cabat, hi ha algú al que li ha tocat un xai i un altre que sortirà amb una caixa de xampany que seguirà bevent fins que li foti mal. La Quina és un daltabaix per gent com els de Xisca de Gardi: un joc on no s'ha de pensar massa, no cal llegir massa, no cal ni estar massa concentrat, si perds, no perds pa gaire i si guanyes no se't trastoca la xabeta. Es lògic que una persona tan ordinària com en Samora pensi en la Quina i cregui que Xisca de Gardi en pot organitzar una. De fet, per nosatres un any és el número de dies que van des d'una Quina a l'altre. I ja es diu que qui quines passa, quines empeny.

La Quina de Xisca de Gardi

De tots és sabut que la gent de Xisca de Gardi tenim un os a l’esquena, que no ens agrada massa terbaiar. Lo que passa és que tabé ens n’estem dant compte que això de viure sense cardar ni brot està cada dia més fotut. Tant és així que com a mesura de xoc per garantir-nos un 2009 sense haver de cardar ni pet de puta, ara que ja comencem a veure els carrers engalanats de cares a les dates que s'acosten, hem decidit que aquest Nadal Xisca de Gardi farà Quina.
Hem entrat una amenaça al registre municipal (amb una instància pudé no n’haguéssim fet prou) fent-los saber els dies que la sala de plens de la casa de la vila estarà ocupada per la més productiva i corrupte de les Quines mai vistes. Així mateix, al document queda molt ben indicat que exigim que durant els dies d'activitat lucretiva es prohibeixi la circulació des de la Salus i fins a la Plaça dels Peixos per salvaguardar la salut d’en David del Passeig que se’n cardarà un fart de travessar el carrer carregat de gintònics.
Per evitar els torracollons que només van a la Quina per demanar que es remeni, fem saber que els números es cantaràn seguint un estricte criteri de conveniència.
Tan punt entrem a l’Ajuntament, el primer que farem serà estripar el paperot que adjudica el Camp de Futbol Municipal al CD Banyoles. Els nous adjudicataris seran els guanyadors de la primera Quina d’aquest any. Es sortejarà a la primera, bàsicament, per tal que l’Atlètic ja pugui començar a entrenar-s’hi abans de la turronada.
El guanyador de la segona mà obtindrà de premi un val per a 2 persones per anar a cel·lebrar tots els àpats de les festes a cal Gallegu. El Comitè d’Orriols i jo ja ens estem acomiadant de la família fins passat reis.
Tabé fem saber que hi haurà premi a la línia. En aquest cas, els diferents guanyadors tindran dret a pujar a l’oficina de recaptació municipal i calar-li foc a totes les muntes de trànsit a nom seu i d’un familiar a escollir.
Donarem un grapat de premis dels millors però no ens hi gastarem un xavo. Sortejarem la parada dels tàxis, els cotxes de policia, el tren pinxo, totes les pesqueres (jo ja en tinc una d’ullada), Ràdio Banyoles i fins i tot la brigada municipal.
En Mastegatatxes cantarà els números, en Vaqueta vendrà els cartons a 50 Euros, en Llobarro de Bosch es presentarà a la parròquia i el Comitè d’Orriols i jo, com que no es agrada cardar res, ens fotrem els gintònics i contarem els calers. En Flànagan ha confirmat que vindrà a demanar tabac i alguna monedota.Advertirem a tot banyolí amb ingressos que té l’obligació de passar a fer gasto, d’altra manera li serà carregat a les contribucions d’escombraries o circulació l’import corresponent a tres cartrons per Quina jugada.

Em van a la saca

Estic emprejat, molt emprejat. Hi ha una colla de cantamanyanes que me la tenen jurada. M'esperen sota casa, ho sé. No els veig però deuen amagar-se al carreró del mercat central i quan s'enflairen que baixo s'escampen per tot Banyoles amb l'únic objectiu de cardar-me el dia a pendre pel cul.
Son ells, els que entren al caixer automàtic vint segons abans que jo i s'hi passen un quart d'hora quan a mi em sobrarien catorze minuts. A vegades em pregunto què collons hi fan? que potser els hi posen anuncis pel mig? o és que passen pantalla com a la plei esteixon? re, home re, tocar-me els collons és el que fan.
Aquesta colla de capgrossos són els mateixos que deixen el cotxe prop de la meva feina i fan mans i mànigues per atrevessar-lo de tal manera com per matar de cop tres places d'aparcament en bateria.
Em segueixen els passos i estudien les meves rutines. Ara ja fa dos setmanes que no trobo pollastes a l'ast a la parada de mercat i sé que són ells, altre cop, qui se'ls emporten tots abans jo no arribi. M'hi jugaria un ou i el rovell de l'altre.
Paguen als àrbitres perquè em pitin penals inexistents i em remenen l'antena de dalt el terrat perquè no veig bé la tele 3.
Antes, recordo que anava a comprar roba i tot m'anava bé, no com ara que tot m'apreta i quan em miro al mirall de l'emprovador semblo un llom embotit. Els botiguers també em volen mal. Fins i tot els de sabates que mai tenen el meu número del parell que més m'agrada.
Això no em passava fa un parell de mesos. Casualment tot va començar quan vaig ocupar Xisca de Gardi.
El meu amic invisible diu que tinc problemes mentals i que tot m'ho faig jo, però sé que el Comitè d'Orriols i en Mastegatatxes estan al darrera d'aquesta conspiració.
Deixeu-me en pau o us hi fareu la pell. Mala gent, més que mala gent!!!

Cap Pare Noel al Pla de l'Estany

Xisca de Gardi no pacta. Xisca de Gardi avisa. Xisca de Gardi ho veu tot o gairebé tot. El cas és que no volem ni a sentir a parlar de pares noels entre nosaltres, ara que s'acosta el ditxós Nadal. Al Pla de l'Estany, des de temps reculats, sempre s'ha esperat els reis amb bombes i s'ha fet cagar el tió. Van venir aquests de la tele i ens van voler emporlanar amb això dels pares noels: avis nòrdics que semblen el ninot mitxelin amb barba de tarumba. El pare noel entra per la ximineia cosa que ja el fa fastigós de mena i toca una campana com un profeta de secta barata. El pare noel va acompanyat d'un trineu. On s'és vist? Poca s'han vist pas mai trineus a la carretera de Falgons, ni a d'Orfes, ni a la pujada de les cases barates. Trineus? I qui els tiraria? Podé aquelles bèsties que tenia el de la Torras allà a l'entrada de la fàbrica? Re, no ens vingueu pas amb mandangues, ni costums estrambòtiques, ni amb ninots de gust dubtós. Si teniu pares noels d'aquells que s'enfilen per les façanes feu el favor de portar-los a la deixalleria o a l'abocador. Sobretot no falteu al respecte de la tradició banyolina i comarcana i acabeu penjant-los al balcó. Perquè seríem capaços de fotre una bestiesa. Aquest nadal el pare noel se n'ha de guardar bé prou d'entrar a la comarca. Si el veieu, foc a la bardissa, sense mirar prim, sense manies. La guerra ha començat i no hi haurà presoners. Pare Noel, estàs avisat, llavors no ens vinguis amb romanços. Ja pots agafar el bàrtuls i començar a córrer, que si t'arreplegem, t'arribarem a l'esquena. Llamp que et partís de foc.

Quan tots junts fem Atlètic

Fer entendre a qui dissabte a la tarda no era al Camp Vell tot el que va passar no és encàrrec senzill, i menys encara a qui no tingui el cor taronja com nosaltres. Als primers, dir-los que es van perdre una jornada atlètica com les que els nostres somnis dibuixaven mentre enceníem els fogons per coure aquest gran club ara ja fa dos anys. Pel que fa als segons, assegurar que si no són de l’Atlètic és pel simple fet que dissabte no van venir al camp. Del contrari, en Runi ja n’estaria tramitant la inscripció de soci.
Em disposo, doncs, a escriure la crònica menys objectiva que mai s’ha escrit sobre un partit de futbol. En primer lloc per l’eufòria que encara em manté posseït i després, perquè des de la porteria tot el que pugui explicar del que passava fora el camp estarà redactat partint del que vaig viure més que no pas del que vaig poder veure.
Dissabte l’Atlètic jugava un derbi. Aquest tipus de partits, i no descobriré res de nou, s’acompanyen d’una càrrega extra de motivació i més si, com en aquest cas, el contrincant és líder de la categoria. Afegint a tot això el fet que l’entrenador del Cornellà se’n havia pronunciat amb una més que notòria manca de modèstia, per no dir menyspreu vers les nostres possibilitats, tot plegat feia pronosticar que aquell s’esdevindria un derbi majúscul.
Per acompanyar la festa i matar la fred, vam encendre un bon foc i de pas l’Arnau va coure castanyes per a tothom qui en va voler.
A les 6 de la tarda va començar el partit amb un centenar d’espectadors, la majoria al bar, com ha de ser. Els primers minuts van servir per treure’ns els nervis de sobre i anar-nos-hi posant de debò. Les instruccions del nostre entrenador eren clares només era qüestió d’anar-nos creien el que érem capaços de fer. Pels vols de la primera mitja hora l’àrbitre va decidir concedir-nos un penal després que dins l’àrea rival un defensa clavés els tacs a la canya d’en Juan i un altre agafés pel coll en Dani (tots dos, companys meus al cartell talismà de la jornada). Amb en Bombi ens vam posar d’esquenes. No per res, només que ens feia il·lusió rebre la notícia des del cor de l’afició. L’Atlètic s’avançava al marcador i amb l’1 a 0 vam arribar a la mitja part. Impressionant, camí als vestuaris vaig alçar el cap per adonar-me que el Camp Vell s'havia omplert. Una entrada de luxe com les de les grans ocasions i a fe de Déu que dissabte n’era una.
A la caseta la tensió era enorme. El nostre fisio anava repassant tot aquell qui ho requeria mentre els altres parlàvem i ens conjuràvem de cares a la represa.
En Txirri va demanar silenci per emetre noves consignes. Era important conscienciar-nos del que ens quedava. El Cornellà encara es veia guanyador i només nosaltres els podíem ajudar a treure’ls del cap aquella bestiesa tan grossa.
Un quart d’hora després del xiulet de l’àrbitre, aquest va creure convenient convertir en penal una falta un metre fora la nostra àrea. De la seva actuació diré que si hagués corregut més durant el partit, algunes coses les haguera vist més clares, res més. Òbviament, no seré jo qui es converteixi en especialista en parar aquest tipus de falta, així que l’1 a 1 estava servit quan encara quedava mitja hora llarga per poguer pujar al bar a fer una cervesota amb l'afició.
El públic estava bolcat en el partit. Es notava la presència de centenars d’aficionats pendents com mai del que passava al terreny de joc. Aplaudien jugada rere jugada, protestaven tots a l’hora i se’ls notava tant o més nerviosos que nosaltres. Uns quants, amb tota la gràcia del món, s'alliberaven de la tensió amb càntics ordenats demanant la dimissió de l’entrenador visitant, que per cert, poc abans havia estat expulsat.
Els últims vint minuts es van patir de valent. Malgrat que ells haurien pogut marcar, nosaltres vam tenir les nostres opcions per degollar-los esportivament parlant, per descomptat. Una rematada de cap del Juvenil i una ocasió de l’Apissonadora haurien fet embogir tot present d'haver anat a barraca.
Els últims minuts van ser de pur coratge per a molts dels nostres jugadors que, exhausts del tot, deambulaven pel camp amb més cor que no cames i sense altra força que els ànims de l’afició.
L’àrbitre va xiular el final i es va desfermar l’eufòria. Els jugadors ens abraçàvem amb la primera persona que se’ns acostava. Veiem a l’afició contenta, somrient tots a l’hora. Tots junts, altre cop, ho havíem aconseguit.
Un equip unit, solidari i sense fissures, una afició present i entregada, una bar ple d’avituallament, quatre castanyotes ben torrades, un rival que ens piqui l’orgull i un color, el taronja, és el que va fer de l’Atlètic un cop més el millor club mai vist.
Dissabte va passar el que passa quan tots junts fem Atlètic.

Caliquenyos i para de comptar

Estem preparant un tractat sobre els caliquenyos que ocuparà set o vuit mil folis. Com que comencem moltes coses i no n'acabem cap, direm quatre bestieses sobre aquests cigars descomunals i quedarem tan campantes. Avisem que nosatres escrivim sense cap mena de rigor i podé faltarem a la veritat. Ja es tracta d'això. El caliquenyo és un cigar esguerrat, tort com una mala cosa, deforme en tots els sentits. No n'hi pas cap d'igual, és això lo bo d'un caliquenyo, que sembla que són fets a cops de gorra, a tai de boig, de qualsevol manera. I això els fa interessants en un món robotitzat i malparit on les màquines carden el que volen, ens espien, ens governen i fan que la nostra vida sigui una sèrie encadenada d'objectes simètriques. El caliquenyo lluita contra això. Aquest tabacu, tabé, té un peculiar que ens agrada i que el fa molt xiscagardià. Es clandestí i és un dels últims i més preuats objectes del contraban. Milers de tipus traginen caliquenyos amunt i avall esquivant autoritats, metges, serenus i burots. Vet aquí. El caliquenyo circula per les nostres muntanyes com ho feien abans les rodes de bicicleta, els vedells o l'arròs de Pals. D'estraperlo. Als hostals de tota la vida la gent en demana pels postres. Es mitja vida fumar un caliquenyo amb el cafè: sembla que amoroseixi la tarda, el seu és un gust robust, massís, complert. Cal deixar anar el fum sobre l'atmosfera del local: el ventila, el perfuma, el fa més autèntic. Un local que es presti, un hostal o una fonda, s'ha d'envernissar amb el fum de caliquenyos i fàries. Es llavors un local del país, entranyable, familiar. Es el fum una manera directa d'invocar els temps dels nostres avis i cada racó d'un local tocat de caliquenyo és una comunió amb la història i amb la identitat de la nostra terra banyolina. El caliquenyo a vegades es demana com una aspirina. Manera amable i dissimulada d'evitar que un inspector multi el local on es vénen aquestes meravelles. No hi ha res més bonic que veure un grapat d'homes sortir amb els caliquenyos d'un local, amb la cara vermellosa de salut, amb la mirada alegre, amb la cridòria dels que han dinat bé, amb el parlar d'aquest país. Es llavors quan en aquell grapat humà veiem el mirall de la nostra tribu, el sentit exacte d'una comunitat on el caliquenyo és gran símbol. Nosatres no soms pas d'escuts heràldics ni mandangues, caliquenyos i para de comptar.

L'estiu dels periquitos.

Encara ho recordo com si fos avui. La meu mare em va dir que em compraria un periquito. El millor del cas és que jo no sabia el que era un periquito. Sabia que més o menys era un ocell, però no en coneixia les mides ni els colors. La meu mare tenia intenció de comprar-me el periquito en dia de mercat. Així és que fins arribar al dimecres en qüestió jo a penes dormia. Volia tenir aquell carai de periquito. Vaig agafar de la mà a la mare i vam caminar fins a plaça. La plaça del mercat d'abans poca s'assemblava a la que és avui. El diferencial estava, bàsicament, en els parades dels pollaires. En la cridòria dels pollastres, en la mirada reposada dels conills. Jo crec que abans hi havia més gentada que no pas ara. Costava avançar. I a mi aquell dia em semblava que no arribàvem mai fins la parada de l'ocellaire. Veia els caps dels pollastres, dels ànecs, dels conills i a mi tot allò em semblava ordinari, tan vulgar com un escrit de Xisca de Gardi. Vam donar tota la volta a la plaça i vam dirigir-nos fins al carrer Àngel Guimerà. Allà en el revolt de fruites Alba hi havia la parada de l'ocellaire i llavors, com si fos un descobriment, vaig trobar-me amb els canaris i els periquitos. Els seus colors, els seus moviments exactes, la seva cridòria matisada va captivar-me. Estava en un món nou i n'era conscient. La meu mare va fer la tria: un mascle i una famella. El mascle d'un color blau cel i la femella d'un verd poma retocat amb un groc ben viu. L'home els introduí en una gàbia amb bevedora i menjadora. Jo vaig sentir-me el nen amb més sort de tot Banyoles i els vaig dur a casa convençut que aquell estiu seria extraordinari. Seria l'estiu dels periquitos. Durant dies els vaig observar, captivat, amb la mirada perduda, i no se'm va escapar cada moviment que feien aquelles bèsties. Quan se'ls acabava el menjar corria al Sindicat a comprar-los mill. A vegades, penso, si comprant una parella de periquitos tornaria a aquell captivament, a aquell desfici, a aquell llarg estiu on vaig quedar atrapat pels colors fascinants d'aquelles bèsties. A vegades em pregunto si a la cantonada de fruites Alba encara para l'ocellaire en dies de mercat. Es clar que, per començar, fruites alba ja ha desaparegut. Es clar que, en el meu reducte de memòria, fruites alba continua, i podé l'ocellaire, i podé el llarg estiu dels periquitos.

En Vaqueta tombat

En Vaqueta va ser convidat a dinar a casa de la Xamima, la mare del Gallegu. Atendre una invitació gastronòmica de la Xamina és una prova de força contra la mesura i l'ordre de les coses. En Vaqueta ho va fer i veureu les fotos de l'àpat al faisbuc d'en Pitu Cortada que amablement ha volgut recollir el repte d'en Vaqueta de posar a prova la seva capacitat d'engolir menjar. La Xamima va rebre els convidats amb un primer aperitiu de patates rosses i jabugo. Els altres menjaven però els costava seguir el ritme de la Xamima tallant pernil. Quan pensaven que la cosa anava directament cap als postres va venir la segona fase. Ous farcits de tonyina, cargols a la llauna, embotit amb pa amb tomate, amanit, gambes a la sal, gambes a l'ai i julivert. En Vaqueta ja suava, en Vaqueta mirava al cel i buscava una mica d'aire. Quan tots pensaven que la cosa anava directament cap als postres, la Xamima va portar el segon plat. Lluç amb patates i salsa d'ai. La gana havia quedat substituida per la golafreria d'en Vaqueta i la golafreria per un intent sobrehumà de resistir. Va resistir, va suar més, es va aixecar de la cadira i va caminar una mica, volia fer baixar tot el menjar. Quan pensaven que la cosa anava cap als postres, la Xamima va treure el que seria el tercer plat. El tercer plat era un pollastre de pagès. Pràcticament ja no li quedaven a en Vaqueta forces per menjar un trosset de capó d'aquells que flambegen a les rostisseries, però el pollastre de la Xamima era un llamp de pollastre de pagès, d'aquells que fan goig, d'aquells que s'han de matar amb escopeta perquè no hi ha maneres de fer-los caure. En Vaqueta ja era quasi una explosió. Suava, implorava, demanava perdó a la seva golafreria eterna. La cosa es dirigia cap als postres? Sí, aquest cop la Xamima va treure un pastís fet seu, el regaren amb orujo perquè així passa millor. En Vaqueta ja tenia descordats fins i tot els cordons de les sabates, li faltava aire, tot el seu cos era un magatzem de menjar gallec, una extensió de Finisterre, el seu estómac era la quinta provincia de Galicia: A Corunha, Lugo, Ourense, Pontevedra i Vaqueta. Però la Xamina tenia reservades més emocions. Va treure un pastís de pasta de full i va dir que la pasta de full era "només aire" i que no n'hi havia per tant. L'aire que li faltava a en Vaqueta. Oxigen a tonelades era el que li faltava. Després, per si a en Vaqueta li quedava algun porus de la seva pell per omplir de menjar, la Xamima va treure brunyols i cafè i el que fos. En Vaqueta va tornar cap a casa seva com un sonàmbul. Cinc hores d'hospitalitat gallega a l'esquena. En Vaqueta va jeure en el sofà la resta del diumenge: amb el cap enterbolit i la sensació que al seu cos hi havia menjar fins al judici final per la tarda. El Gallegu, mentrestant, es va quedar a la taula menjant el que li posava la seva mare. Tranquil.lament, sense tenir mai la sensació de tip, d'afartament, de res. Galiza nave espacial, Galiza calidade, Galiza Xamima presidenta. En Vaqueta anit no va pujar a la bàscula, l'hauria rebentada. Es la primera vegada que algú ha tombat la seva golafreria. I aquest algú és la mare del Gallegu.

Prop d’on abans era el Blau...

...veig com juguen a les cartes darrera els vidres del Voltes un dia plujós de novembre cap a les quatre de la tarda i no deuen jugar a la botifarra, perquè la botifarra demana tabac, carajillos i paraules gruixudes dites amb solemnitat i aquí només hi ha tallats descafeïnats, infusions i sacarina, de maneres que deuen jugar a la brisca o alguna cosa així, mentre seuen molt rectes i serioses, jerseis roses i malves i pentinats ingenus però professionals –grisos, blancs o d’un magenta impossible– quatre dones que si poséssim les seves vides en filera, una darrera l’altra, arribaríem a la guerra del francès, com a mínim, i si ens expliquessin tot el que han vist no en faríem prou amb un pendrive de vuit gigues, quatre dones que, segur, qualsevol de la banda de xisca de gardi ens sabria dir qui son, de qui han enviudat, quants fills i nets tenen, on viuen i quina pensió cobren, si és que la cobren, i moltes més coses que a mi, en el fons, m’importen més aviat poc perquè a mi, el que realment m’agradaria, seria agafar pel clatell a un d’aquests que remenen les cireres, al Bush, per exemple, sense anar més lluny, agafar-lo pel clatell, amorrar-lo al vidre del Voltes i dir-li: la economia és això, estúpid. Ho entens, ara?

En Masdevall

En Masdevall exposarà al Tint alguna de les seves ideies de bomberu. En Masde és el més xiscagardians dels artistes i com és xiscagardià mai saps com te l'has d'agafar: o sigui si de la part de riure o de la part d'en serio. Tan se val. Mai saps si està fent una acció o si no la fa. Un dia el vaig veure encantat dins la plaça de la vergonya. L'Ajuntament havia tret aquella mena d'artefacte estrambòtic i en Masdevall l'havia substituit. En un primer moment vaig dubtar si en Masde estava bé o si li passava alguna cosa. Però era una acció. I jo donant voltes a la plaça patint per la salut de l'amic acabava fent una altra acció. Vet aquí. En Masdevall va ser convidat al Circulo de Bellas Artes de Madrid per fer una acció en una inaguració. No se li va acudir re més que agafar una jeca i deixar-la set o vuit dies en una cort de porc. La jeca no va agafar pas pudor, no, va agafar substància. Era un tuf carnal, sòlid, de xixina i de vecus. Se la va posar pel dia de la inaguració a Madrid i es va passejar amunt i avall del Circulo de Bellas Artes. Aquella gent estirada, tibada, de les altures de l'art i la comèdia poca entenia pa re. Sentia una pudor termonuclear, veixinística, abominable. Però la gent acostumada a fer el paper seguia admirant l'exposició intentant treure's del cap aquella ferum animal, potent, incomensurable. En Masde tabé va treure el seu genit quan a un poble dels encotorns li van malmetre una de les seves obres. Resulta que per una exposició havia lliurat una escultura: una cadira que li faltava una pota. La dona de la neteja, assumint competències de crític d'art o de responsable d'exposicions, va agafar la cadira i la va fotre al contenidor de les escombraries. No es pot pas dir que en Masde tracti amb la indiferència, ni amb la rutina, ni amb el que està escrit. Lo seu, amics, és la sorpresa. És fer trencar les banyes a la gent, cardar-los en un embolic, fer-los parar boits. En Masde quan et mira i parla amb tu fa cops de cap, somriu com un nen petit, no saps si t'està prenent el pèl, t'acollona o parla de debò. Es això de fet: no podria pas ser de xisca de Gardi si fos un collons d'artista d'albarans, compassos i polisses de 40. Es en Masde, fet i deixat estar, i per això és dels nostres. I encara que no l'entenguem, que pensem que es fot de l'orgue, el defensarem on calgui. Això sí: quan el lloguin al Moma, a la Tate o li comprin alguna cosa els xinos sempre direm que és amic nostre i que el coneixem de tota la vida. Vet aquí.