Visca nostra concòrdia!

És Nadal. Som a taula. Asseiem-nos-hi. No hi som tots. Es un dia per al record. Per a tots els familiars que ens han deixat. Hem anat a missa. I ara som a taula. Ben parada. Amb les tovalles de les festes i la vaixella bona, la que ens van regalar quan ens vam casar. Fa goig de veure. Les noies discuteixen si les culleres, les forquilles i els ganivets es posen a l’esquerra o a la dreta del plat. L’avi diu: És igual. Mengeu amb la mà que volgueu, que, abaix tot es barreja.  I tothom riu. La mare ha posat vasos per beure vi, però l’avi fa com sempre; xerrica amb el porró. Per fer riure. Alguns el volen imitar. No en saben. I fan riure encara més

Passem per alt el menú nadalenc. Acabat el rostit tots escuren els ossos. I ha arribat l’hora del xampany.  Abans, a les cases no hi havia neveres. Dintre la galleda amb blocs de gel, ja quedava ben refrescat. El tap de l’ampolla fa un pet i en surt un brollador damunt les tovalles. Tots riuen, menys la mare que pateix per les taques. El xampany ha de petar i fer barromera. Una bona copa pels grans i un glop pels petits, i... mossegada als torrons. És l’hora de dir bajanades i de gastar bromes, els uns als altres. Les bombolles de xampany conviden a la conversa. La sobretaula s’allarga. Café barrejat amb un raig de licor, i vinga, a fer el rot. La mainada se’n van al racó del menjador on hi tenen instal.lat el pessebre i s’entretenen a fer córrer les figures i sobretot tiren un pas més endavant els tres camells dels Reis. Desitgen que els Mags arribin ben aviat a la cova de Betlem perquè saben que en aquell dia deixaran joguines als balcons.

A la tarda del dia de Nadal s’havia d’anar als Pastorets. Per a molts ja no semblava Nadal   si no s’assistia a una sessió de Pastorets. El teatre del Catòlics s’emplenava de gom a gom. Tots ben “apretats”. Cap a 600 persones hi cabien, ben entatxonades. La mainada s’entusiasmava veient córrer en Bato i en Borrego, com trencaven l’olla i com menjaven les   sopes, que no eren sopes, sinó trossos de torrons d’avellana que tiràvem al públic: pocs n’arreplegaven perquè els pastors ja se’ls havien menjat abans.

Això era abans. Però... el Nadal segueix igual. Aquest any he tornat a “recitar” fragments del Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra, i com sempre en aquests darrers anys amb tota una colla de voluntaris hem seguit el cicle nadalenc posant-nos samarres de pastors i banyes de dimonis, i juntament amb dones lliurades a l’ajuda dels ancians que en aquests dies s’han posat a cantar els cants angelicals dels Pastorets de Banyoles amb una barreja de Pastorets en  la nostra llengua i també en llengua castellana com havia estat tradicional durant anys i panys a la nostra població per demostrar que tots som germans i el Nadal ens uneix a tots. I, gràcies a Déu, encara tinc salut per a tornar-me a passejar i cantar amb els meus amics pastors a l´escenari del Municipal.

Com he fet sempre en tot el llarg dels Nadals de la meva vida. Des que  era jove, caminant i arrossegant els peus, fent tremolar les mans i xapotejant un castellà “zorrillesco” que ningú no entenia. Ara, que sóc vell, procuro passar pels envitricollats camins d’un escenari amb lleugeresa, i cantant, corrent i saltant com un jove que no sóc. I quan entraré  a la cova de Betlem, seguiré dient allò de: Oh, Déu, meu!, aquell missatge de l’arcàngel era cert. L’Infant no és cap miratge. No somio. Estic despert!!.

Nadal, el tió i la cançó d'en Patllari

Som a Nadal. I, evidentment haig de començar a escriure amb el desig de que tots els que llegiu aquesta “xiscagardiada” podeu gaudir d’unes bones festes i tenir un bon començament d’any 2013. Vàlguem Déu que n’han passat de Nadals per la gent gran com el que us parla. I que n’hem tingut de converses en acostar-se aquesta diada. Abans del Nadal sempre dèiem: Per Nadal farem..., Per Nadal anirem... Per Nadal menjarem... Per Nadal estrenarem... I és que gairebé tothom acompanyava aquestes festes amb un desig, un propòsit i sobretot un àpat exquisit i desacostumat.

Recordo que les dones dels nostres pobles anaven molt atrafegades pensant que farien per dinar els dos dies de festa. I a les  vigílies, els treballadors de les fàbriques i els pagesos –que a Banyoles i Comarca n’hi havia molts- feien cua a les barberies perquè els afaitessin i tallessin els cabells. A les cuines de les cases hi havia enrenou. S’havien tret les vaixelles i les cristalleries bones per netejar-les, i de passada es netejaven els armaris i es posaven sanefes de paper, foradades i noves, en els prestatges. Quedava molt bonic. S’havia fregat tot el terra amb lleixiu i ben escombrada l’entrada de la casa. Si a les cases hi havia mainada es feia cagar el tió. Uns dies abans, el pare havia triat un tronc ben gros i en un racó del celler, els petits li donaven menjar. Les fulles de col o d'’enciam i pastanagues  ja feien el fet. A l’endemà, miraculosament, el tió s’ho havia menjat tot. El tió es feia cagar al migdia de Nadal. En una habitació separada, la mainada acostumava a dir un Parenostre que durava fins que sentien les àvies que eren les que dirigien la festa i els deien: Ja està, ja podeu venir!. I s’acostaven al tió i vinga garrotades i crits de Caga tió, caga tió, caga torrons d’aquells tan bons!. I, evidentment, amb tantes garrotades el tió cagava dolços, llaminadures i els torrons d’aquells tan bons. I això durava fins que el tió deia prou i deixava anar un tros de carbó. Senyal de que havia acabat la caguera. Sortosament, la tradició encara segueix.

La nit de Nadal té una tradició religiosa molt bonica. A les 12 de la nit, amb motiu del naixement de Jesús es fa una missa que es coneix amb el nom de Missa del Gall. Hi assisteixen molts fidels.Temps enrera a  l’església hi feia un fred que pelava. Les dones amb els braços plegats sota les aixelles, i els homes amb les mans a les butxaques. Només se les treien per donar-se els copets tradicionals damunt el cor quan  el sacerdot aixeca Déu. Jesús és nat. Al.leluia!. I s’escalfaven els dits  amb l’alè de la boca.   A la Missa del Gall i a totes les misses d’aquests dies  nadalencs – Nadal, Cap d’Any i Reis- en  l’acte de l’adoració del nen Jesús, el capellà s’instal.la al centre de l’altar major i tots els fidels acudeixen a besar la imatge. Al costat hi havia els escolans amb una safata, on cada parroquià, segons les seves possibilitats deixaven anar unes monedes. Es veia també algun bitllet de 5 pessetes, i a vegades un de 100!. Déu n’hi do. Havíem vist més d’una vegada que es feien comentaris en veu baixa, per saber qui l’havia donat. Aquesta col.lecta era apart de l’habitual que es feia sempre passant pels seients. Era una diada en que la gent se sentia més generosa que de costum. S’havien de fer obres a l’església, restaurar els altars, etc, etc.

També es cantaven Nadales des de dalt del Cor. A Banyoles, a l’església de Santa Maria dels Turers hi havia la Schola Cantorum amb tota una colla de bons cantaires amb unes veus sonores i fortes, i molt especialment la d’en Vadó Comerma que cantava allò d’en Patllari que no volia anar a Betlem perquè tenia els esclops fets malbé. Es que si no sentíem aquella cançó d’en Patllari semblava que el Nadal no era complert.

De "El calvari de la vida a "Ball de titelles"

M’he passat gairebé tota la meva vida esperant la “ressurrecció” de les obres de teatre de Ramon Vinyes, un autor teatral que em va deixar un gran impacte a la meva joventut quan començava a fer teatre al Cercle de Catòlics on vaig actuar a “El calvari de la vida”, una obra d’aquest autor “desconegut” que fins ara no ha aterrat a Catalunya amb la representació de la seva obra “Ball de titelles” al teatre Nacional de Catalunya. Sempre m’ha quedat el record d’aquell drama que vam representar en els anys 40 del segle passat quan començava a actuar amb els veterans de la Secció Recreativa del Cercle de Catòlics, amb Josep Freixa i Joaquim Colomer. L’obra “El calvari de la vida”, era un drama que amb les interpretacions d’aquests dos grans actors aconseguia que la platea  del teatre del carrer de l’Abeurador s’omplís d’emotius rostres llagrimosos que seguien la història  d’un pobre capellà rural que vivia la tragèdia de tenir un pare  completament lliurat a la beguda. Els espectadors contemplaven aquell ancià embriac estirat al terra de l’escenari, cantant com un boig, mentre el seu fill capellà patia una “tisi galopant”, i produïa un efecte impressionant que transmetia  una esgarrifança  quan de la seva boca extreia un glopeig de sang que impactava a tot el públic. (En Joaquim Colomer, ja una mica abans, s’havia girat d’esquenes al públic, per posar-se a la boca una bosseta de goma amb líquid vermellós, i només havia de tombar-se de cara al públic,i prémer la bosseta amb les dents perquè sortís la gropada vermellosa que  feia regirar l’estòmac dels espectadors).

“El calvari de la vida” havia aconseguit a l’any 1925 –jo encara no hi era- un premi per als joves del teatre dels Catòlics en un concurs a Olot (veure “El teatre a Banyoles”, escrit per aquest articulista juntament amb Miquel Torrent). El cas és que aquell drama de Ramon Vinyes em va conmoure, i per aquells anys 40 en vam fer moltes representacions pels teatres de la “província”. Pel mig, hi havia un personatge còmic, un sagristà, que procurava donar el toc d’alegria a la tragèdia.

Han hagut de passar 75 anys perquè Catalunya reconegués l’obra d’aquell autor. Ramon Vinyes, exiliat a Colòmbia - va morir el 1952- després que l’escriptor Gabriel Garcia Marquez el posés com un dels personatges (“el sabio catalán”) de la seva obra “Cien años de soledad”. Sembla que ara se’l considera un dels grans dinamitzadors culturals del segle XX i pare espiritual de tota una generació. I és ara, !ja era hora!, que s’ha pogut recuperar part del patrimoni cultural d’aquesta cultura anòmala  que acaba de descobrir una gran quantitat d’autors al calaix que com diu Sergi Bebel, director de l’obra “Ball de titelles” només coneixien els erudits, però no el públic en general. Després de tants anys transcorreguts,  fins ara, ja ho veieu, no han  descobert l’obra teatral de Ramon Vinyes!. Una obra, escrita tota en català, amb influències dels expressionistes alemanys, una obra, ignorada, i que fins i tot des de l’exili a Colòmbia on exercí de professor seguí escrivint i que a Catalunya es segueix ignorant. Avui, remenant calaixos de papers esbarriats n’he trobat una, que estrenada per  Enric Borràs el 1930 l’he pogut recuperar: Peter’s Bar. Si “Ball de titelles” aconsegueix ser un èxit de públic, és possible que aquesta i altres obres del dramaturg Ramon Vinyes puguin ser descobertes pel públic de Catalunya.

El fantasma del camp de Les Pedreres

Era la Por. La Por que sortia de nits en forma de fantasma arrossegant cadenes i espantant  tot el poble. L’espectre apareixia al camp de futbol de Les Pedreres, vora el carrer del mateix nom, a tocar l’estany, cap a la casa dels cocodrils d’en Campamà, àlies Fesol. A les 10 de la nit la gent es concentrava a la placeta del Carme i cap al carrer de l’Alba per contemplar la façana on  hi havia clavats (encara hi són) uns caps pintats en forma de cocodrils. Feia dies que a plena nit es veia una llum al camp de futbol de Les Pedreres i s’escoltaven unes carrisquejants cadenes que feien escruixir i posar pell de gallina.  Vaig  anar  fins a la placeta del Carme que estava plena de gom a gom. Gent  riallera i en el fons una mica esporuguida. Prou que paràvem l’orella per si sentíem els sorolls de les cadenes, i obríem els ulls com unes taronges per aconseguir veure la llum fantasmagòrica enmig del camp, però res de res. A Banyoles hi havia un gran bum-bum i diàriament  sortia gent de les seves cases per anar a les 10 de la nit a contemplar la llumeta en el camp vell de futbol i escoltar la veu esquerdada i gutural que sortia d’un altaveu que copsava el tètric só d’un disc de “La voz de su amo”. La “fantasmada” es va acabar quan es presentà la guàrdia civil. Els  tricornis relluents devien atemorir el pobre espectre que arreplegant tots els fòtils  marxà com una ànima en pena cap a la seva casa dels cocodrils. Tot Banyoles n’anava ple: “el fantasma és en Fesol!” es va dir. I així es va acabar la funció.

Evidentment que en aquells temps no hi havia els mitjans audiovisuals d’avui dia, i el famós fantasma del carrer de Les Pedreres s’ho hagué de muntar amb una placa-disc d’un gramòfon amb altaveu de “La voz de su amo”. Els habitants d’una Banyoles silenciosa que a altes hores de la nit escoltaven la música terrorífica i veien el llum al mig del camp, van passar  uns bons canguelis. Tot plegat per res, si bé alguns avis d’aquells temps com jo mateix, encara riuen  d’aquelles  atzagaiades  fantasmagòriques d’aquell Fesol d’ull negre de ganxet i  amb poc ganxo. Malgrat tota la fantasmada d’aquell somia truites d’en  Fesol i el seu espectre va aconseguir que es posés de moda entre la mainada aquell boom terrorífic de fer el fantasma pels carrers.  La “Por” la feien els vailets pels carrers a primeres hores del vespre muntant-se uns fantasmes amb carbasses buides que havien foradat per fer-hi ulls, nas i boca. Amb espelmes  o llanternes  i col.locada la carbassa dintre el cap, el xou imitatiu fesoler tingué la seva gràcia. Res de Halloween i d’altres coses potingueres  importades i promogudes pels magnats i especialistes de pel.licules de “Jolivut”. La por ja la van saber muntar bé els nostres vailets pels carrers quan a primeres hores del vespre es col.locaven les  carbasses buides al cap, i amb espelmes i llanternes  sabien  fer amb molta gràcia el xou imitatiu del nostre  fantasma fessoler.  

Amb el vostre permís me’n vaig a dinar. Sento flaire de fesols. No sé si són menuts o del ganxet. Us convido. Seguiu-me. Menjarem fesols i després farem una ruta turística fins al carrer d’en Fesol per veure els cocodrils. Serà un recorregut de por. Com aquesta xiscarderia d’avui. Sense cap ganxo. Una “fantasmada”.   

Avui dia només hi ha un fantasma que em fa por, i és el que desgraciadament el tinc cada dia davant meu en aquestes quatre lletres seguides de l’ordinador: W E R T. I en tot el que hi pot haver darrera seu.

Cinema de terror

Des dels inicis del cinema les pel.licules de por ens han espantat durant molts anys amb les seves ombres, xiulets de vent,  portes que grinyolen i  crits de les víctimes.  Ara, fins i tot les televisions ens desenterren –com els vells enterramorts dels cementiris boirosos- antigues pel.licules de por amb esquelètics difunts que volen tornar a gaudir de la vida obrint a mitja nit les tapes dels taüts perquè els hi han crescut  ullals punxeguts i tenen ganes de fer alguna queixalada per matar el cuc draculer. En el festival de Sitges hi abunden una infinitat  de monstres, vampirs, homes llops, geperuts i pàl.lides noies de dentetes afilades. I fins i tot el nostre apreciat Albert Serra sembla que també s’ha enfilat cap a Transilvània  amb uns quants banyolins (amb un forc d’alls per si de cas) per rodar una pel.licula  sobre  el comte Dràcula, el vampir de la capa estesa que ves per on se les enfilarà amb un atractiu Casanova amb el fi de que tots dos  junts puguin espantar i erotitzar espectadors i sobretot parelles que mira que bé! podran acostar-se ben encoixinats a les butaques per xisclar i abraçar-se conjuntament. Però aquest cinema de terror ara no fa por. Hi ha molta homoglobina que en diuen ara,  devassalls i escorrialles de sang que més que terror, a nosaltres ens fa fàstic, si no fos que de seguit pensem amb sucs de tomata i amb pebrots vermells, que és el que gasten més els pel.liculeros d’aquesta classe de productes filmics. Les pel.licules de terror d’ara fan de tot: fan riure, fan fàstic, fan repugnància, però no fan el que haurien de fer: són pel.licules que no fan por, si bé ens impacten alguna vegada quan amb els efectes especials i el terrabastall dels fons musicals ens deixen eixordats. Em sembla que alguns avis, com jo mateix haurem de deixar d’anar al cinema per la potència de la sonoritat a les sales ja que fins i tot ens malmeten els audífons de les nostres orelles.

 

La por va desaparèixer de les pantalles el dia que es van començar a escoltar les dotze campanades de la nit ballant bugui.buguis i sardanes per les places i carrers del nostre país. Perquè abans, en escoltar les campanades de les 12 de la nit, sobretot a l’hivern quan les sentíem acompanyades del cants dels “serenos”, que eren els vigilants nocturns que cantaven en veu tètrica la salmòdia de “Las doces han dado, sereno!”  era com sentir una esgarrifança a la post del pit i a la viga de l’esquena. I temps molt endarrera sentir aquestes 12 campanades nocturnes acompanyades d’algun cant de babeca des de dalt d’algun campanar ja et feia petar de dents. Allò si que feia por!. Els que passàvem prop d’una església a l’entrada de nit i escoltàvem aquell cant  que semblava que ens deia: “Moriu, moriu!” ja les cames ens feien figa. I no parlem de  les “rates penades”, una espècie d’animalets que a les nits voleiaven pels carrers. Hi havia dies que a casa meva, que teníem molts de feixos de canyes, repartíem una canya a la mainada del carrer perquè s’entretinguessin a matar “rates penades”. La mainada es posava al mig del carrer, a distàncies de cinc metres un de l’altre, i quan veien baixar una voleiadissa d’aquests ocellots de llargues ales negrotes, canya catacriu!. I patim-patam!.  I l’anàvem a contemplar tots plegats ben porucs fins que la llençavem amb fàstic ben lluny esverant a alguna noieta que xisclava de por.  Ara, de “rates penades” no se’n veuen volant pels nostres carrers. On s’han ficat?. N’hi ha que diuen que n’hi ha algunes que  venen de cap al centre de la pell de brau. Però... ja no ens fan por. Què us sembla?. Si o no?.    

 

La por d’aquells vells temps que vaig rememorant en aquest blok era una por molt diferent de la que vivim en el segle XXI. Si en el cinema es van posar de moda les pel.licules de por, i es parlava d’”El fantasma del Louvre”, de “La momia”, de “Los muertos andan”, amb Lon Chaney , Boris Karloff o Bela Lugosi, també a la nostra ciutat hi havia una altra por: el “Fantasma” o la “Por” que sortia de nit vora un camp de vora l’estany. Allí, per veure el fantasma hi va desfilar mig Banyoles. La setmana que ve irem a veure’l. 

No ens deixaràs sols

En Vilardell era un tros d'humanitat i un tros de patriota. Era desmesurat en tot, en la seva alçada i en la seva planta, en el seu gruix i en les seves celles, en aquella veu grandiloqüent que podia ofuscar a qualsevol tenor. En Vilardell estimava a cor que vols, amb una generositat immensa com ens ha recordat Mossèn Mel en l'adéu que la gent li va dispensar. Jo volia titular aquest article amb l'atreviment de dir-li "el vigilant del terme" però a la fi no ho he fet. Però en Vilardell era el gran vigilant del terme. Però no era dels vigilants que exerceixen el seu ofici amb un ànim despòtic o una voluntat repressiva, ell vigilava perquè s'estimava el terme, i totes les coses i tot el patrimoni que aquest terme incloïa. El terme, per en Vilardell, era una cosa difusa, que tant podia contemplar una casa antiga, un carrer vell, la vila de Banyoles, la comarca sencera i aquest país nostre que és el país que saluda a la gent amb un bon dia, i això vol dir, necessàriament, les comarques del sud i les del nord del Principat, les Illes i també la Franja. Vilardell, de la mateixa manera que Farriol, ens van ensenyar a ser patriotes per acumulació. Estimem la nostra casa i el nostre llinatge, estimem després el carrer i el barri, la vila i la comarca, el país que volem sencer i que volem lliure. En Vilardell tenia una escola de patriotes a la que nosaltres hi solíem anar a classe de tant en tant. Per això, i quan ens trobàvem amb ell, teníem aquella sensació de quedar-nos sols davant un mestre immens. I com a mals alumnes que érem sempre ens feia una certa angúnia perquè no sabíem si el mestre ens renyaria, ens posaria més deures o ens donaria una nova, i interminable, lliçó amb la seva veu de tenor desmesurat. I aquelles lliços a peu dret, i havent de forçar el coll per seguir en aquella home d'alçada impressionant, sempre eren feixugues. El cas, però, que el cor del mestre ha dit prou. Les parets del cor d'en Vilardell s'han cansat d'estimar tant, hi ha massa país, massa història, massa patrimoni, massa gent, massa vila, massa comarca, massa de tot. I al final no ha pogut més. I ara s'ha fet un silenci de classe abandonada, d'alumnes emmudits, de pedres callades. Però això no durarà gaire. Perquè n'estic segur que el mestre seguirà de prop els nostres moviments. I no es voldrà perdre aquestes hores decisives de la nostra pàtria. I quan guanyem, perquè això està escrit, i tal vegada ho farem, el mestre, des d'algun lloc remot del Pla de l'Estany, ens posarà deures per fer. I en els moments que vinguin després de la victòria veurem, n'estic segur, la seva ombra desmesurada projectar-se pel carrer de les Escrivanies o per les voltes de la Plaça. Llavors mentre nosaltres cridem i celebrem el país lliure, el mestre, amb la seva veu de tenor, ens recordarà que tot està per fer, i que si bé tot és possible, que ningú s'adormi a la palla, que el més calent és a l'aigüera. Joan, sé que no ens deixaràs sols.

Adéu,Joan, bon lluitador per la Comarca i pel nostre País

Baixava pel carrer Major els caps de setmana. S’aturava davant de casa, i si em veia escrivint darrera els vidres, em tustava perquè sortís a escoltar els darrers acudits que portava de Barcelona. M’els explicava, somrient sempre, i un cop havia deixat anar la darrera gràcia, abaixava el cap per contemplar-me en tota la seva llargada i em mirava espurnejat d’ulls  per veure l’efecte que m’havia causat: -“Eh, que és bo?”. I anava per un altre. Sempre rialler. Un cop acabat, sortia a parlar-me de coses mes serioses. El tenia preocupat el darrer article d’història banyolina que estava escrivint. A voltes, em preguntava: “Tu, que tens tots els exemplars de  “Horizontes”- Revista de Banyoles tan ben guardats i classificats any per any, em podries trobar un article que vaig publicar tal i tal any?”. I tant!. Torna a passar d’aquí una estona i ja el tindràs a punt. Se’l veia content quan li havia solucionat el problema. En aquests darrers anys li portaven molt d’enrenou en buscar tot el que feia referència a la temàtica que escrivia i que el portava a regirar arxius d’història a la Biblioteca de Catalunya. Quan resolia el problema se’l veia altra volta, rialler.

Aquest cap de setmana tan important per al nostre país, en Joan no ha trucat als vidres del meu niu de papers. A l’autocar, de retorn cap a Banyoles, potser repassava els darrers acudits que m’havia d’explicar. O potser el neguitejaven les darreres batzegades que ens etzibaven els espanyolitus que no entenen res, o que no ens volen entendre perquè encara segueixen clamant per aquella “una, grande y libre” que tan mal ha fet a la nostra Catalunya.

A mi, però el que em sap més greu, és no poder veure més a en Joan Vilardell. No poder veure’l passar pel carrer Major, cap al seu domicili del carrer de les Escrivanies. I no poder sentir la seva trucada als vidres o en el timbre de casa per dir-nos a mi i a la meva esposa: -“Escolteu aquest darrer del ministre X.... Eh, que és bo?”. I no poder riure tots tres.

Joan, adéu, amb un Visca Banyoles, tu que l’has portada sempre al cor, i molt especialment en els difícils temps en que, des del Centre d’Estudis Comarcals defensaves el nom de la nostra Ciutat i la nostra Comarca.  En pau reposis.

Un altre Sant Martirià

Avui tornaré a parlar del nostre Patró, Sant Martirià. Perquè no sé si sabeu que en aquests dies que es celebra la fira de Sant Martirià, - antany el 24 de novembre, o sigui en els anys dels nostres reberrebesavis-, a Banyoles es celebrava la festa Major en honor del patró. Ara, però, he quedat garratibat. Resulta que hi ha un altre Martirià que és sant. Me’n vaig assabentar aquest estiu passat llegint el Full Parroquial del primer de juliol. A la darrera pàgina hi ha un memoràndum o Santoral de la setmana, i en el del dia 2 es marcava que era Sant Procés i Sant Martirià, i que tots dos eren carcellers de Sant Pere i màrtirs. Ara sí que em fan rodar el cap. Qui era aquest Martirià que el van fer sant després d’haver estat el carceller guardià de sant Pere?. Estic confós. Perquè hi ha d’haver dos Martirians en el santoral?. Jo que em pensava que només en teníem un i ara resulta que en surt un altre. A mi em sembla que tot això ve de quan tota la cardenalícia vermella del Vaticà, en uns anys en que no tenien gaire res a fer es van dedicar a  santoralitzar i a canviar dades que ens han fet tornar lirons a tots els qui més qui menys encara ens dediquem a celebrar les festes del  santoral catòlic, apostòlic i romà. Més o menys tots podem recordar que en aquells  anys de tantes trobades cardenalícies  en van sortir tants sants canviats que ha acabat amb un desgavell que no hi ha qui ho aclareixi. Perquè encara no entenc que entre moltes altres, hagin traslladat  la festa de la Mare de Déu dels Dolors quan justament nosaltres la celebrem el divendres abans de Setmana Santa. Amb aquests guirigais que ens  han organitzat, ja no hi ha ningú que s’hi entengui. I per això no hem de trobar gens estrany que cada vegada més els ciutadans tinguin  preferència a celebrar les seves onomàstiques que no pas el dia dels “seus Sants”. Però tot això ja son figues d’un altre paner, perquè el que avui m’atrau l’atenció és això dels dos Martirians. Que hi feia aquest nou Martirià a la presó de Sant Pere?. Si era carceller, alguna cosa bona devia fer perque el santoralitzessin. Segur que tot això deu ésser explicat en la història de la martirologia però no em vull pas trencar el cap per esbrinar-ho.  

Com a banyolí , el que em fa més la punyeta és que ens hagin deixat arraconat el nostre patró, el Martirià que en els Goigs diuen que era fill de Florencia i que segons els historiadors italians, en l’època d’en Carlemany , aquell Rei poderós va donar permís per a treure alguns ossets o  prendes petites de màrtirs, ja que  arreu del mapamundi europeu hi havia cua per demanar alguna relíquia per poder tenir el seu Patró, tal com van fer des de l’abadia de l’illa Gallinara, a tocar Albenga, on allí, un parell de joves “de virtut” (Goigs “dixit”) els van ficar en una bota que carregarien al damunt d’una mula per encaminar-se trico-trico cap allà on els hi digueren que hi havia una bassa molt gran. I quan van veure la bassa des de dalt d’un puig,  van dir “Aquí!”, i van deixar les relíquies a dalt per tal que dominessin tota  aquella població que es deia Bagniola. Però llavors els de la plana van dir: “No, que  han de ser aquí baix, que són els monjos del   Monestir els que hem de rebre les relíquies, que així ho hem pactat amb el rei Carlemany”. Més o menys la cosa devia anar així, si bé s’han perdut tants de papers en el curs dels segles que ja no hi ha cap historiador que ho pugui aclarir. Però com que és un tema que m’ha fet ballar el cap des que un  historiador italià, a l’any 1969 va donar la primera notícia de San Martiriano a Albenga en el I Congrés Històric Ligúria-Catalogna, m’he passat mitja vida indagant sobre la història del nostre patró, i res, no he trobat res. Resulta que l’historiador italià Nino Lamboglia, que era del qui podíem esperar més, va tenir la dissort de fer una mala maniobra en el port de Marsella i ell i cotxe van anar a raure sota les aigües de la  mar Ligur. Ha estat una llàstima.

He anat seguint els passos Martirianencs per terres albenganeses, i amb l’entusiasta Jaume Butinyà vam poder aconseguir que el nom del bisbe d’Albenga, Martirià, amb el seu escut, pogués ésser col.locat en el Museu Diocesà d’aquella ciutat al costat dels altres bisbes albenganesos. Perquè per a ells, Martirià, havia estat desconegut com a bisbe i com a patró de la nostra ciutat de Bagneola. I així, tots contents. Volíem fer una agermanament amb la ciutat, però res de res. Hem fet quatre o cinc viatges i durant anys ens han anat rebent tres o quatre alcaldes del Municipio d’Albenga i quan ho teníem tot enfilat, canviaven la gent del “municipio” i havíem de tornar a començar. I ara, que ja hem decidit deixar-ho tot, ja ho veieu, ara ens surten amb un altre Martirià: el carceller de Sant Pere. Esperem que un dia o altre,  Sant Pere, amb les seves claus ens pugui  obrir les portes de la volta celestial per aclarir-nos tot aquest tinglado dels dos Martirians.

Ah! I en quant a aixó de l’agermanament amb Albenga, encara segueixo somiant amb aquella bella ciutat de la Ligúria. I en els meus somnis hi surten intercanvis religioso-culturals on hi veig goges o aloges dansant amb  l’esbart de Fontcoberta, actuacions musicals combinades  entre les dues ciutats, i els manaies fent l’estrella a la piazza del Comune davant del Duomo, i ballant sardanes mentre el Cor de Teatre de l’Operetta d’en David ens convida a beure vino espumoso cantant el brindis de  la Traviata .  Uns somnis que jo no veuré mai realitzats. Que hi farem!. Ja ho deia aquell poeta castellà: que “toda la vida es sueño, i los sueños, sueños son”.  Apa, a dormir!. Grrrr, grrrrr...

Els temps del farro i de les cairetes

Avui he trobat en un calaix d’un vell moble de casa un bitllet molt antic , d’aquells que a Banyoles havia dissenyat  l’Ajuntament republicà durant la Guerra Civil. Eren fets a la impressora de can  Friselda i ¿sabeu com en deien d’aquells bitllets?. Pijames!. No sé d’on van treure aquest nom i quin significat tenia. Suposo que devia ser perquè els pijames tapen allò que no sona, i aquells bitllets van tapar molta cosa que no sonava en aquells temps.  Aleshores jo era molt jovenet i recordo que algun d’aquests bitllets ens els gastàvem per comprar esprit i sidral, però no en dèiem pas pijames. El pijama era una prenda de luxe, i en aquell temps no en portàvem pas. Dormíem amb calçotets i samarreta,i encara gràcies. A l’hivern anàvem al llit abrigant-nos amb una flassada, amb una fred i un petar de dents fins que ens escalfàvem amb el burro. El burro era una espècie de cassola tapada i amb brases de foc que col.locat dintre el llit servia per escalfar-lo. De burros com aquells no en trobarem mai mes, avui dia només es veuen burros escalfant-se en el llit en aquelles pel.licules de gemecs que fan a la tele. Aaaaahhhhhhh...!” (si us plau, imiteu el bram del burro).

 

Deixant apart aquesta burrada, us diré que d’aquells bitllets que en deien pijames en vaig veure un fotimer en una col.lecció d’un banyolí que es deia Rafael Planas. Sembla que l’afició per aquests bitllets  li va venir de petit quan a casa seva –en el mas de can Pixonic de Fontcoberta- ell hi jugava, i la seva àvia li deia que els amagués perquè si els veiés la guàrdia civil els podrien detenir per rojos. Però aquest, en Rafelet, va desafiar el perill i amb els anys va reunir més de mil bitllets emesos pels ajuntaments catalans entre 1936 i 1937. Els vaig anar a veure en una exposició i em vaig trobar amb un grup de mainada al meu costat que se n’estranyaven, i un d’ells va dir: “I com s’ho feien per anar a comprar als supermercats de Girona?”. I la resposta va ser que Girona era molt lluny i en aquells temps no hi havia supermercats. Mireu si era lluny Girona que hi havíem d’anar en un tren petit, que no era pas tan de joguina com van dient alguns. Va ser de molta utilitat per als banyolins i comarcans en aquells temps del farro i les cairetes. Jo hi anava sovint, i fins i tot us diré que em va fer molt servei en anar a Girona a emprovar un abric que em confeccionava un sastre, i us asseguro que no el vaig pas pagar amb aquells bitllets pijames, perquè ningú els volia. Aquell abric el van haver de pagar els meus pares, i ens va costar un litre d’oli, un quilo d’arròs i un conill i un pollastre dels que criàvem al pati de casa. Els bitllets no valien res. I la gent, el que volia era menjar. El dia que el sastre de Girona va tenir llest el meu abric, el vaig posar ben plegat en un mocador de farcell, i apa, cap a l’estació de Girona – que era a Pedret- a agafar el tren. Però...nanai nanai. Aquell dia el  tren no podia tirar perquè no hi havia combustible. Així és que tots els que havíem de tornar a Banyoles –més de 50 persones- trico-trico, a peu per la carretera. Fotia un fred que tots tremolàvem i ens rajava la candela del nas. I jo carregat amb l’abric dintre el mocador de farcell. Saps què, Joan?: obre el mocador de farcell, treu l’abric i posa-te’l!. Bona idea!. I així ben abrigat i amb el mocador de farcell al cap vaig arribar a casa.  I vet-aquí que sempre he pogut dir  que vaig estrenar un abric d’aquells de “senyor” que m’arribava fins als peus, en un viatge a peu  per carretera. A l’endemà em van sortir penellons al nas i a les orelles.

S'ha mort en Tonet

M'escriu un amic fent-me saber de la mort d'un home bo, en Tonet Riera, que vivia a Banyoles però que tenia al cor a Can Gifra de Falgons. Aquell mas que és als peus de Golany, la petja de Rocacorba que talaia la nostra comarca. En Tonet sempre el recordaré amb el somriure bonhomiós de la gent del país, tenia, penso jo, un aire britànic que li donava aquella fesomia presidida per colors molt rogencs. Vaig tenir la fortuna, es pot dir així, de parlar amb ell unes quantes vegades i sempre era bo poder-lo escoltar. Perquè aquesta gent sempre se l'ha d'escoltar pel seu mestratge, perquè amb cada frase t'apunten paraules i expressions velles que ja no tenim al cap, i formes de viure i de pensar que hem arraconat. El recordo un matí que vaig anar per gravar-lo i que vam fer tertúlia al peu de la font de Can Gifra amb uns altres veïns de la zona. Va ser un instant que a mesura que el vivia, que el fruïa, era ben conscient que seria un moment irrepetible i que el recordaria per sempre més. Així ha estat. En la prodigiosa memòria d'en Tonet hi havia un racó pel meu besavi, en Sidru de la Casa Nova de Falgons, que ell l'havia aconseguit i que el recordava amb barretina i amb un sentit de l'humor peculiar. Parlar amb en Tonet, doncs, era reviure un món que ens ha marxat de les mans, un paisatge humà ben diferent al que és ara. I el fet que en Tonet hagués viscut a Can Gifra amb els altres estadants que eren també de la meva família ens feia sentir a tots dos, penso que també era així per part d'ell, com a integrants d'una mateixa comunitat. Una gent, un brancall, que es va esgarriar i va sortir de Golany per escampar-se a molts llocs de la nostra geografia, però que ha tingut, té, i tindrà, en aquella muntanya màgica el seu racó de cel. En Tonet cada dia que podia, i em consta que quasi eren tots els dies de l'any, sortia de Banyoles per anar fins a Can Gifra. Era el seu racó, el seu món, el seu tros de cel. I jo sempre que he pogut al llarg de tots aquests anys que també he descobert el meu tros de cel, he tornat a l'ombra de Golany, al lloc on hi han viscut, patit i somiat part dels meus, com hi han viscut, patit i somiat tots els d'en Tonet i ell mateix. Que ningú s'esperi que en Tonet pugui estar-se gaire estona dins el nínxol assignat. De seguit que pugui, xino-xano, farà el camí cap a Golany que és casa seva, casa dels seus seus, casa de tots. I quan arribi s'asseurà en una soca a sentir com raja la font i a fer unes xerres amb gent com el meu besavi que encara duu la barretina al cap per por a que li caigui alguna cosa sobre la teulada. Gràcies, Tonet.

L'ofici

Feia dies que volia escriure en aquesta cosa nostra que és Xisca de Gardi i no trobava el moment. Quantes vegades no hem sentit aquella expressió tan de la gent de casa de: "Havia de trucar-te i no trobava el moment". El moment és car, és escàs, és un borrall que el vent s'endú i ja ningú pot escopsar. El cas és que l'ofici de Sant Martirià és l'expressió més antiga i autèntica de la nostra festa. Vaig viure'l de prop gràcies a la generositat i acolliment dels pabordes que són la viva presència d'una tradició que ve de temps remots. L'ofici, doncs, es pot veure des de moltes maneres i des de moltes formes de voler-lo entendre. Hi ha la devoció i hi ha també el respecte pel que ve dels nostres avantpassats, per aquell llegat que ens deixen i el volem mantenir amb tot el zel possible. Fins i tot, pot veure's l'ofici  com una part del que és: una manifestació cultural pregona i arrelada a la nostra terra. Hi ha en el nostre país molta llana i gent que no vol acostar-se a l'ofici precisament pel que representa i perquè consideren que és un vestigi del passat que convé arranar. Aquesta llana de gent s'acosta sense escarafalls a manifestacions religioses d'altres cultures i les troba fascinants, i educatives, i del tot cosmopolites. En canvi, per l'ofici només guarden adjectius de foscor, de retard, d'ombra conservadora que convindria extirpar de la nostra festa. Van equivocats. I encara podríem afegir un verb banyolí per definir la seva actitud: van etivocats. L'ofici és manifestació, expressió, espectacle podríem dir, arrel fonda i determinació que el pas del temps no pot amb tot, i no podrà amb tot. Perdonin, però contemplar un altar ple a vessar de capellans sota la direcció majestàtica del bisbe emèrit és un moment sensacional. El bisbe emèrit, aquest home prodigiós que és el Doctor Soler i Perdigó, va esbossar una perla de sermó dels que ja no s'escolten, que van cars, que escassegen. Va dir, ras i curt, que en aquests moments que viu el país hem de perdre la por. I través d'aquest inici fulgurant va descriure-ho tot. Es notava que el sermó era pensat, era sentit i era dolçament escrit per un bisbe que en el tracte sempre hem trobat un home afable i proper. L'esplendor d'aquest ofici no es pot destriar de la presència majestàtica de la nostra arqueta que vam portar a pes de braços fins l'altar. Tot i que sempre, i això és una consideració molt particular però segellada per la tradició, el lloc adient per aquesta peça orgull dels banyolins és l'altar del Monestir. Però obres són obres, i no s'hi pot fer-hi res. L'ofici, doncs, s'ha de guardar, s'ha de donar a conèixer, hem de fer entendre als nostres conveïns de la necessitat que el segueixin amb ulls oberts, el cor esbatanat i la ment neta de tot prejudici que és la millor i més estimulant manera d'abordar tota obra d'art. Llarga vida a l'ofici i seguirem informant al peu de la tradició, que és el nord de Xisca de Gardi.

Cultura popular

Repassant periòdics em trobo amb un article que parla del Gran Diccionari Alcover-Moll. L’escriptor Ramon Solsona és el que recomana vivament als lectors que es passegin pel Diccionari, una obra monumental de dos grans lingüistes, Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, un diccionari que aplega tot el lèxic català amb totes les varietats. Pels amants de la llengua catalana i de la cultura popular, és un goig entrar en aquest Diccionari que també incorpora dites, cançons, jocs, creences, costums... Ara, un nou diari digital, Núvol,  de cultura d’accès gratuït, commemora els 50 anys d’aquest gran diccionari en que tots els catalans l’hauríem d’anar fullejant.

Avui, però, m’he posat a les mans aquell altre  Diccionari Popular que us vaig parlar fa pocs dies: el de l’Amades.  I ho he fet per veure el que deien sobre les llegendes o històries de la nostra ciutat. Gairebé tots dos diuen el mateix. Sobre la llegenda del Drac hi ha una versió que ens diu que “el Dragàs vivia en una clotada, coneguda com el Clot del Drac, per vora de la qual, encara avui, hi ha qui li fa respecte passar”. Doncs, si, recordo que quan era un marrec em feia (no respecte), em feia POR passar per davant del forat del Drac, en l’espai de davant del Pavelló on en aquestes passades festes de sant Martirià molts banyolins, forasters i gent sardanista de Ceret hi han anat  aparcant els cotxes. No ha passat res. El Drac que ens va menjant el tenim en un altre espai.

Aquest senyor Amades del Diccionari Popular en tenia de molt bones. Una d’aquestes històries que explica és la dels dos joves florentins que van posar el cos del Sant florentí dintre d’una bóta caminant mesos i mesos des de Florència fins que van fer cap a l’ermita de la Mare de Déu del Mont, i “des de dalt van veure a baix, al peu i vers Banyoles, com un mirall, en el qual s’enmirallava el cel amb grans nuvolades perfumades que semblaven talment la glòria”. Ooooh...!  Els historiadors ho diuen d’una altra manera. Ens aclareixen que el cos del sant el devien treure de l’abadia de l’illa Gallinara –abans Albenghara-, de la que tot un grup d’esforçats banyolins  n’hem anat seguint  una ruta més comprensible per la història que ens ha configurat.

Amades també ens descriu el ball de la Filosa com un dels més graciosos i gentils de les contrades catalanes i àdhuc del conjunt dels nostres balls, i que fa molts anys que ha caigut en desuatud. Però això ho hauria de dir l’Antoni Jáen, que en sap un niu de ballades populars. O l’Àngel Vergés, que amb les seves rondalles i llegendes va investigant aquests “tinglados”. Deixem-ho, perquè avui tot se m’embolica. Dec sentir el temps. Al cap i a la fi, el que volia dir es que, mirant-ho bé i amb atenció, procureu passar algunes estones llegint els monumentals llibres d’Alcover- Moll, i de retop els d’Amades. Com diu Ramon Solsona, “és una mina, una font de plaer, una delícia per als amants de la llengua catalana i de la cultura popular, perquè aquests llibres també incorporen dites, cançons, jocs, creences, costums. Apa!, cerqueu-los. A la Biblioteca els deuen tenir. I si no els trobeu, o us sembla que poden ser massa pesats ( pesats de pes), doncs, accediu-hi, entreu-hi per Internet. Mira que fàcil!.

Wert, Amades i l'Escola Catalana

Vet-aquí que m’assabento que “el senyor José Ignacio Wert, a les tertúlies polítiques de la Cuatro, pontificava i discutia amb aires de suficiència i un toc d’extravagància”. Ho ha escrit Narcís-Jordi Aragó a la seva columna d’El Punt-Avui, afegint que “quan el van ascendir a ministre de Cultura, es va fer notar de seguida pels seus estirabots”. Encara li duren. Sortosament, corren per la nostra ciutat uns papers transblokejats d’Internet en els que “Un catalán en proceso de españolización”  per mitjà d’una carta a “su bien querido ministro Wert” n’hi ha per fer-s’hi un panxó de riure quan li diu a aquest “señor” que “els catalans no somos unos sueña tortillas” i de que “todo está a punto de hacer un pedo como una bellota”. A mi m’ha fet tanta gràcia que fins i tot m’agradaria convertir-lo en monòleg per fer riure una bona estona als nostres espectadors. De  moment, m’entretinc llegint en veu alta aquest monòleg dedicant-lo interiorment a aquest señor ministru que sembla que no s’ha mogut dels temps de l’”espiritu nacional, dels principios del Movimientu i de las leyes fundamentales”. Tot ho vol espanyolitzar. Nosaltres, ara, més que mai, senyor Wert, anem parlant com sempre la nostra llengua, i per si no ha sabés, per sant Martirià, encara que plogui, seguim ballant sardanes cloent-les amb el crit final de Visca!. Que aquest any ha sonat més fort que mai.

El periodista Manuel Cuyàs, en un dels seus “Vuit i nous” d’El Punt ens recorda que “quan el règim franquista va haver finit, el desfici per recuperar el temps i la cultura va incentivar també l’interés pel folklore”, i segueix dient que “el 1983 l’editorial Salvat va reeditar l’obra d’Amades del 1956 amb uns llibres de presentació magnífica que van entrar a moltes cases”. I que “en l’actualitat no hi ha gaire gent que agafi un d’aquells  volums i que hi passi la vista”. Doncs, si senyor, si, jo els tinc sempre a mà. I me’n serveixo ben sovint. I a mi em sembla que el senyor Cuyàs l’hauria de tornar a fer servir, ja que segons ha dit, després de buscar un tema que l’interessava va reconèixer que “sigui com sigui Amades s’ha de llegir perquè és molt bo”. Després de llegir-ne un fragment es va adonar que allò no ho superava ni Borges ni Perucho junts, i que és “apte fins i tot per als xinets i els de la mitja lluna”.

Ara, de xinets, marroquins, senagalesos, gambians i tota la pesca se’n veuen fins i tot pels carrers de la nostra ciutat. I alguns assisteixen als tallers d’acollida lingüística i als serveis de guarderia per a la mainada de les mares que participen en activitats a Càritas de Banyoles. Jo mateix, vaig quedar sorprès en veure les sales grans i petites en les que s’han instal.lat unes obertures aïllants i modernes, al mateix temps que m’he emocionat amb el record d’aquelles aules en les que de jovenet hi havia estudiat –eren de l’escola Francesc Macià- en un pupitre al costat d’una noia, - si, formàvem parella mixta, un cas únic i excepcional fins aleshores en la història de l’escolaritat banyolina-. Tot va passar. Van tornar les religioses de Santa Clara al seu antic convent de la Providència, i al cap d’uns anys, la “Maria de les monges” ja recollia per les cases a la mainada per portar-les a les mateixes aules dels més bells records d’adolescència de les nostres vides.

Fa poques setmanes, la presidenta de Càritas de Banyoles, Dolors Pinatella, amb el president del Rotary Club Banyoles i l’alcalde Miquel Noguer van inaugurar les aules on s’hi fan classes a una seixantena de nens i joves de primària i secundària de famílies sense recursos, amb tallers d’acollida lingüistica, en els quals hi ha apuntats uns 60 adults; un servei de guarderia per a la mainada de les mares que participen en activitats a la casa, i les sessions –estrenades aquest any- de suport a dones que estan criant soles als seus fills. Hi ha uns 35 voluntaris que gestionen aquests serveis.

 El dia que el sr. Wert maduri una mica –que ja costarà!-i li passi pel cap d’arribar-se fins a la nostra ciutat, el podríem portar cap a la Muralla per fer-lo entrar a l’edifici de Càritas. Allí veuria com els banyolins fem coses bones. I podria agafar un altre “berrinche” en sentir tanta mainada com parla en català. Apa!.

Martiriana

Els meus pensaments acostumen anar sempre molt endarrera. Que hi farem!. Els vells som així!. Ho dic, perquè en escoltar a les dues cobles (La Principal de La Bisbal i Selvatana) tocant l’excel.lent sardana de Conrad Saló en la cloenda sardanística a la plaça Major on gairebé tothom s’aplega davant dels músics per rematar amb grans aplaudiments la festa major de Banyoles, m’ha revingut el record d’una altra sardana que durant molts anys fou molt popular. Ja ningú se’n recorda de la “Martiriana”, sardana composta pel mestre Joaquim Mateu que no mancava mai en aquesta nostra tradicional festa major.  Perquè no es toca la  “Martiriana” que va compondre expressament per a ésser executada en el primer dia de les festes de sant Martirià?. Si, ja sé que es va ressuscitar en una de les festes martirianes, però em sembla que no l’he sentida més. Ben pensat i debatut, la sardana del mestre Mateu podría també  cloure les audicions de sardanes del primer dia.  

En la dècada dels anys 40 es tocaven les sardanes de Joaquim Mateu, i la Coral banyolina de Ntra Sra. de Montserrat que dirigia el mateix compositor cantava “La mallerenga”,una de les seves millors composicions. Recordo que quan en Joaquim Mateu treia la llengüeta i començava a donar el to, planava un silenci emotiu damunt  l’entarimat, els rostres s’animaven i  els cantaires se’ls veia alegres quan entonaven aquell cant de la Mallerenga amb lletra de Joaquim Hostench.

Això de dedicar composicions als ocells que refilen a la primavera, a en Quimet Mateu ja li devia venir d’aquell tarannà seu, d’aquell amor a la naturalesa que portava a dintre des de la seva joventut quan sortia a respirar els aires dels camp i boscos de la nostra contrada,amb l’escopeta carregada a l’esquena. Ho  digué un poeta pitarresc del carrer de Sant Antoni: en Quim Mateu era el terror de les llebres.

 

Recordo a en Quim Mateu, no pas amb l’escopeta, però si amb la llengüeta a la boca a punt de dirigir els pastors, àngels i dimonis d’Els Pastorets mentre es posava un pols de tabac que treia d’una capseta introduint-lo cerimoniosament als forats del nas. Com si fos ahir recordo que li vaig demanar un polsim d’aquell preparat de tabac  que en deien rapè i que era disposat per a ser consumit per via nasal. La meva intenció era la de fer un “gag” durant la representació, ja que sabia que posant-me rapè al nas aconseguiria  estornudar a escena de manera natural i espontània. Vaig passar-me de mida emplenant-me el nas d’aquell tabac aspirador, i un cop vaig sortir a escena em va venir un cap rodo i un  mareig  que vaig haver de sortir apressadament de l’escenari a descanviar la pesseta al lavabo del camerino, sota l’escenari del “Círculu de Católicus”. Amb penes i treballs vaig acabar la representació, i el mestre Mateu dirigint el cant dels pastors es va trobar amb un Bato cantaire afinat de cara que semblava una ombra malaltissa del pastor lleuger dels Pastorets.

 

Aquella època de les darreries dels anys 40 i principis dels 50 del segle passat fou la més esplendorosa del mestre Mateu en quant a les seves activitats com a expert director de la Schola Cantorum, coral composta únicament per veus d’homes que formaven un conjunt harmoniós cantant en els Oficis i funcions litúrgiques i participant en algunes vetllades en locals de la ciutat i també en cantades a l’aire lliure. Jo crec que el primer que se li hauria de reconèixer a l’inoblidable mestre Joaquim Mateu és el d’haver estat el primer que va fer cantar cançons populars catalanes a la seva Schola Cantorum, quan després de la guerra incivil del 36 no es podien cantar cançons catalanes en llocs públics, i menys en espais oberts com la nostra plaça major, que llavors es va batejar com a “plaza de España”. Van ser els cantaires de la Schola Cantorum de Ntra. Sra. de Montserrat els que van cantar a ple pulmó filagarsejant els cants de “La mallerenga”: “Tot estiu, tot estiu, tot estiu, va cantant la mallerenga, tot estiu, tot estiu, tot estiu, tot alegre, tot somriu. Ocellet, bon ocellet, de la mantellina negra, ocellet n’és del bon temps

de la florida primavera”.

 

(Dedicat als dos únics components que resten de la “Scola Cantorum Ntra Sra. de Montserrat: Ferran Barba Veguillas i Joan Frigola. La Coral disposava de gairebé una trentena de cantaires. Entre ells recordem a Salvador Comerma, Joan Yani,  Jaume Vila, Jesús Barba, Josep Torras, Josep Tubert, Martirià Pau,  Rafael Farreres, Benet Puig, Miquel Vilanova, Josep Tallada, Pere Quer, Salvi Gratacós, Josep M. Torrent, Josep M. Mateu, Narcís Montagut, Jacint Planas, Agustí Riera, mossén Benet Riera, Francesc Ametller, Pere Roca, Joan Pi, Salvador Boix, Martirià Pau, Jaume Duran, Enric Font, Jaume Font... Un cop extingida la Coral, una bona part d’ells formarien part de l’Agrupació Polifònica de Banyoles, dirigits pel mestre Manuel Saderra). 

Quin concertàs!

Amb el contramestre de Xisca de Gardi hem assistit a una nova vetllada organitzada pel Foment de la Sardana. El so de la Bisbal, d'un plateresc que enlluerna, s'ha apoderat del Pavelló. La tria de la Bisbal ha estat d'un gust exquisit que demostra la ciència i el bon esperit d'aquesta formació. Escoltant Toldrà he pensat "ai si els americans tinguessin els nostres Toldrà o Garreta o Saderra quantes pel·lícules haguessin il·luminat amb les seves músiques". Després ha vingut una elegant composició del mestre León i, finalment, un regal pels sentits de la mà del gran Bou. Té raó el contramestre quan diu que les sardanes fan recordar, i desvetllen l'evocació. I a mi aquesta música fonda em recorda els temps petits, les olors del país, les veus de la meva gent, aquella ànima potent del poble ras de Banyoles. Per alguns, els incauts i els que viuen del prejudici, les sardanes són coses de gent estirada i avorrida, però això vol dir, i ho dic amb pena pels que no volen saber res, que no han escoltat Toldrà o els germans Saderra, o el gran Garreta o alguna sardana d'en Bou, si ho haguessin fet, i si es deixessin endur per la violenta força dels sentits es rendirien a l'evidència. I farien com el contramestre i jo que amb cada sardana som capaços de veure gent i passatges dels dies viscuts. Anem al concert i no ens desviem. La Selvatana ens ha regalat instants de l'exaltació patriòtica que viu el nostre país. I això també entronca un altre vessant que ha tingut sempre la sardana. No és cosa com es vol pensar, i com  ens volen fer creure, de gent acomodatícia, sinó per rebels que s'entesten a somiar una terra plena i lliure, un país sense esclaus, un lloc gloriós pels nostres fills. I és aquí quan ha vingut l'homenatge al president del foment de la Sardana de Ceret, Josep Vidalou. Un home que per la cabellera blanca sempre m'ha fet pensar en l'impulsor de La Bressola, les escoles en català del nord de Catalunya. Vidalou, sorprès i emocionat, ha parlat, precisament, del caràcter rebel i heroic de la sardana. El seu discurs ha estat interromput pel fervor de la gent i he pensat, tot seguit, "el país és viu, ben viu". El millor moment de la jornada ha tornat a venir de la mà de la Bisbal amb una prodigiosa peça del mestre Serra: "la muixeranga d'Algemesí". I he pensat "el país és viu i el volem complert, amb els germans de Ceret i amb els germans del nostre sud, que és aquella terra on viuen els Obrint Pas i on vivia Fuster, viu i gran, com ha de ser el nostre país, què carai". La festa s'ha acabat amb un clàssic, l'himne de Banyoles, "la festa de Sant Martirià" de Conrad Saló a càrrec d'aquestes dues cobles de categoria: la Bisbal i la Selvatana. Senyor Lleal, com a bon hereu, aneu servant i fent gran el llegat del Senyor Parnau. Avui ens heu fet una mica més feliços.

Adéu al Comitè

Quan vam començar aquest sarau del bloc, ara fa molts rostits, el fum i els vapors, les riallades i les bestieses em van portar a adoptar el nom de Comitè d'Orriols. Ara no em feu dir perquè. Per ganes de fotre l'ós com diu el meu pare. O fotre l'ànec. Personalment estic ben lluny de la criminal banda que va assotar mitja província i que atrevir-se a escampar la por, l'odi i la violència fins la nostra comarca. Els del Comitè d'Orriols va matar a tort i a dret, sense mirar prim, sense compadir-se de ningú. El cas és que mai m'he sentit identificat amb aquesta colla de sàtrapes però, vés per on, vaig adoptar aquest nom sinistre per escriure aquí. I últimament he donat voltes si valia la pena continuar amb aquesta identitat més aviat horrible. I vet aquí que un bon amic, medallista, home honrat i mestre m'ha fet saber, fa poques hores, que a certa gent, sobretot la que més gran d'entre nosaltres i la que ha patit l'ombra criminal d'aquesta banda, li molestava o l'inquietava aquesta denominació. Com que jo ja no n'estava convençut les paraules del bon amic, i mestre, i medallista m'han fet fer el tomb definitiu. Llavors he pensat: quin nom pots adoptar en la teva nova identitat en aquest món de Xisca de Gardi. I m'han vingut, tot seguit, les paraules que un dia llunyà va pronunciar la meva mare. Va dir que a Banyoles ben poca gent se'n recordava del seu pare, un home honest, treballador, fill de Falgons i que morí molt jove el primer any de la guerra en un trist accident. Com que tinc molt clar que, abans que res, hem de ser deutors dels més grans, m'he proposat a ennoblir la memòria d'un home bo, d'un home honrat, d'un home que no vaig conèixer però del que m'ha arribat el testimoni de la seva noblesa. Ara els meus escrits portaran el nom de l'avi com certes empreses duen el nom dels vells que les impulsaren, com certs prats i camps porten el nom dels que els van guanyar amb el treball dels dies. L'avi, un home bo i honrat, netejarà amb el seu bon nom els escrits que portaven la signatura d'una banda de criminal. Visca Nosaltres i els que som com nosaltres.

Gris tardoral

El gris tardoral s'escau a Sant Martirià. Aquesta és una màxima que com a banyolins hauríem de tenir profundament arrelada als nostres cors. Què és això d'anar a Fires o córrer per barraques, o ballar sardanes a Plaça, amb suèters, niquis d'estiu, samarretes d'imperi o pantalons curts? Això és una disbauxa i quasi un infortuni dels nostres dies de fogots globals sobre la terra per culpa de Corea del Nord. Sant Martirià exigeix abrics fins als peus, jerseis gruixuts i pantalons de vellut. Així era quan érem petits i estrenàvem la roba d'hivern comprada en llargues cues a Can Comalat, gran pavelló de la moda del nostre país. El gris tardoral fa per Sant Martirià i no pas les clapes de sol, la pols, i la rebentada calor sufocant que ha fet en les últimes edicions. El gris tardoral crea una llum molt ensucrada que afebleix els sentits, asserena les cabòries, i provoca en l'espectador una mirada plàcida sobre el paisatge. Vaig deixar el cotxe al molí de Can 'Vellana i em vaig quedar mirant aquest continu d'horts i cases que és el Sota Monestir fins que els meus ulls es van perdre en el bosc de Can Puig. Verds somorts, cases engalanades per la boira i tot plegat un ambient vaporós i delicat, ple de melangia i també capaç de convocar records llunyans. El cel d'aquell dissabte era el cel dels octubres d'abans, plujosos i humits, carregats amb tels de boira que s'assemblaven al núvol de sucre que venien a les fires, ambient d'abrics i paraigües, de fang i sabates molles, de botes de canya i de ruixats intensos, i d'aigua, molta aigua, que baixava pels carrers amb la freda amenaçada de "farà un disbarat". I és això que, de tant en tant, aquest fogot global que és el temps ens regali una pausa i serveixi per explicar als més petits com eren les nostres festes abans, antes, abantes, i ells, amb aquella mirada estranyada, puguin arribar a copsar algun retall de la nostra memòria. El gris tardoral, espès i a vegades suau, que lliga tan bé amb el verd dels nostres horts, amb els colors dels boscos dels costats i amb el blau de l'Estany és un color delicat i elegant, un color de Florència, un color del nostre Sant. D'aquest patró que no canviaríem per res del món.

El repartidor de felicitat

Quan el nostre home va néixer tenia una orquestra sota del balcó de casa seva. Ja era un senyal, una premonició del destí. Aquest home sempre seria portador de l'alegria. Quan era un marrec es passejava pel seu barri, el barri de la Llet, saltant i fent gresca. Duia ja impresa l'alegria i les ganes de viure. De ben jove va entrar a treballar en un banc. Què millor que caixer d'un banc per repartir felicitat de 8 a 3. Felicitat dels que ingressen calés perquè se saben afortunats i més segurs, i felicitat també per la part dels que en treuen perquè els toquen  amb les mans i estan més a la vora del cotxe, la bicicleta o del vedell que volen comprar. El caixer d'un banc és l'home que reparteix felicitat en forma de moneda de curs legal. A casa seva, i al costat de la família, feia palmons i se'ns acut que aquest ofici, delicat i entretingut, també és una forma prodigiosa de fabricar felicitat. O no són feliços com anissos els vailets que es passegen elegants i virtuosos amb els palmons? L'home en qüestió li va venir la fal·lera del teatre. Els de la seva família tenen el do del treball precís amb les mans, entengui's cistells o palmons, i també per l'art de la comèdia. La família de la qual parlem és un rast interminable de comediants, oncles i avis, nebots i cosins, aquesta família més que un arbre genealògic, té un escenari genealògic. En el seu codi genètic hi ha el teatre de la mateixa manera que en altres famílies pot haver-hi, per exemple, la química o la rebosteria. Vet aquí. Aital personatge va trepitjar els escenaris fa moltes i moltes comèdies. I de seguit, gràcies a l'empremta de la família, va convertir-se en un actor còmic de primera magnitud. De primera magnitud, sísmica. Només havia de sortir a escena que ja se sentien les primeres riallades. Quin estrèpit! I tota la seva composició teatral anava plena d'uns farts de riure de tempesta d'estiu. La gent ja no reia: llampegava i tronava, i les butaques de tots els teatres feien una tremolor esgarrifosa. Quan aquest còmic obria la boca, hom tenia la sensació que entre el públic podia acabar havent-hi alguna desgràcia: un síncope, un atac de singlot, un cobriment dels més seriosos. Aquest home de tant graciós acabava essent una amenaça. Als teatre on anava, i per precaució, calien metges d'urgències o llevadores per assistir alguna partera a la que per culpa d'un fart de riure se li avançat la responsabilitat.  Quan la gent sortia del teatre evidenciaven, invariablement, el pas  del riure per  les seves cares, respiraven millor producte de l'expansió pulmonar i abdominal i, a l'endemà, sense saber com es mostraven més comprensius, afectuosos o civilitzats. La gent que assistia en aquelles funcions havia rebut una descàrrega elèctrica de felicitat d'un volum i d'unes proporcions quasi monumentals. Sense saber com, la Banyoles o els pobles provincials que rebien aquella companyia teatral presentaven símptomes, ni que fossin passatgers, d'una lluminositat mai vista en els temps tenebrosos que tocava viure. Aquell personatge ha tingut una, dues i tres joventuts teatrals. Ha donat la volta de campana a l'escena banyolina i ha estat capaç d'estrenar amb els grans, amb els no tant grans, amb els no gaire grans, amb els joves i amb qualsevol lleva del biberó que es presti. Antes, abantes, ans, ara o demà passat quan aquell animal surt a l'escena la gent ja tremola, les parteres suen, els habituals del singlot fan el senyal de la creu, els que ploren de riure preparen el mocador i els que tenen incontinència orinaria ja preparen l'ansat. La tempesta està a punt de descarregar i la gent ho saben, i ho pateix, però es prepara perquè, en el fons, no hi ha cosa millor que riure amb  ganes encara que tot tremoli, que tot peti, que baixi tot. Amb el temps, aquest personatge no és que s'hagi jubilat sinó que ha fet més feina que mai. Quan ja tothom l'imaginava reposant en una cadira i explicant facècies del passat, es va convertir, per obra i gràcia de la seva energia, en l'ànima de la Revista de Banyoles. Durant segles, aquesta publicació sortia perquè ell estava a la sala de màquines fent la feina de quaranta o cinquanta persones. No sabem d'on treu el temps aquest personatge, ni les energies, ni el convenciment, ni l'alegria, però els treu. A fe de Déu que els treu! El cas és que la Revista i el Teatre no el devien omplir el suficient i es va posar a fer Ràdio i després televisió. Pel camí un seu amic el va embolicar, o va ser ell qui va embolicar al seu amic? Tant se val. El cas és que es van embolicar a fer la història del teatre banyolí, una aventura descomunal només comparable a la història Colonial del Regne Unit de la Gran Bretanya. Ja ho veieu: el nord de la vida d'aquest personatge té sempre dos horitzons: Banyoles i fer feliços a la gent. I per sort, per sort de tots nosaltres, aquests dos horitzons es creuen, s'entrellacen i es barregen. Així és que aquest tipus ha dedicat totes les hores del món a fer feliços els banyolins. Ara el tenim aguantant això de Xisca de Gardi on ha desertat el tramoista, l'apuntador i el que venia entrades. Però ell, com ha fet sempre, al peu del canó, fent de canó i fent de peu, fent de metxa i de bomba, i d'home projectil i del que calgui. Aquest tipus és un Gary Cooper de vis còmic que sovint està sol davant el fart de riure que provocarà i de la felicitat que expandirà tot seguit. Amb tot el que ha fet per nosaltres, per la nostra vila, per nostra salut i el benestar, pel nostre teatre i la nostra ràdio, pel seu barri de la Llet i per tots els barris, per tot i perquè encara li queda molta feinada, l'Ajuntament li atorga la medalla d'or. Joan Olivas, mestre i amic, admirat i distingit, tot honor i tota glòria és poca per un home que ha estat, és i serà el repartidor més generós d'un bé tan escàs com la felicitat.

Animalades

Hi hagué un llarg temps en que tots cantàvem sarsueles en  castellà (recordeu els vells Pastorets que en deien “Los Pastorcillos”?. Doncs això!). Però els de la colla del Catòlics, en els inicis d’aquella llunyana dècada dels anys 40 vam ser atrevits, i entremig de “tanto idioma del Imperio”  ens vam posar a cantar  una sarsuela catalana que tenia per títol “Els bandolers”, que encara no entenc com ens la van deixar passar. (Bé, de tant en tant s’havia d’agraïr que els vigilants censors s’adormissin). Una de les sarsueles castellanes mes populars  va ser “La verbena de la Paloma”. Allí  hi vèiem uns vells asseguts davant d’una taverna  que de cop i volta s’espantaven en sentir una botzina d’un automòbil. Estaven acostumats als carros, i aquelles carraques d’automòbils d’aquells temps els hi feien por. I per això s’admiraven i cantaven una cançó que més o menys feia així: “Hoy las ciencias adelantan, que es una barbaridad”. Ara compteu com s’estranyarien avui si veiessin el que han avançat les ciències, ja des de l’arribada d’humans a la Lluna fins a tot el maramàgnum  gal.làctic que ens entra a la caixa tonta del menjador amb una infinitat de robots i bèsties que ens invadeixen per tots costats.

 

I parlant de bèsties, recordo que fa uns anys, aquí a la comarca del Pla de l’Estany hi havia hagut estruços. Us en recordeu dels estruços?. Ara ja ningú en parla. No sé si han desaparegut o s’han escapat dels vivers que els tenien tancats. Dic això perquè ara em ve al cap que vaig llegir que en un poblet de cap a Segòvia se’ls hi va escapar un “avestruz”. Era una femella de cinc anys que tot el poble va perseguir ajudats per la Guàrdia Civil sense tricornis. Se’ls hi va escapar quan el descarregaven d’un camió que venia d’Holanda. Van estar dos dies perseguint-lo . Com corria aquell avestruç!.  I al final van capturar-lo amb una xarxa. Jo tinc un amic que ho va veure i em va explicar que era tot un espectacle veure els veïns del poble, la policia, els guàrdies municipals, l’alcalde, el secretari i l’escombriaire perseguint l’estruç i suant la cansalada fins que el van atrapar.

 

Durant molts anys els estruços es van posar de moda. No era res d’estrany. A “la España de las maravillas” se’n veien molts d’”avestruçus”. I encara se’n veuen. Més que mai. Es clar, com que estiren tant el coll perquè els vegin!. Fins i tot un pagès, vull dir un ”campesino” de per llà les terres castellanes –un “lugareño, el más viejo del  lugar”- va dir que haurien de canviar la popular cigonya com a símbol dels pobles castellans pel de l’”avestruz”. A mi em sembla que ens ho haurien de demanar primer a nosaltres, perquè ja fa anys que tenim un estruç dissecat al Museu Darder. I aquest podria ser un bon símbol banyolí.  Perquè un animal de coll llarg pot significar que tots anem amb el coll alt, que podem anar amb molt d’orgull i amb la satisfacció de no haver-nos d’avergonyir de res.

 

Sembla que aviat tornarem a veure algun estruç pel Museu Darder. Al celler hi ha una barrija- barreja d’animalassos que els hi convé  sortir a airejar-se cap al primer pis. A mi m’agradaria molt tornar-los a veure perquè em rejoveneria, ja que recordaria els temps que anava a estudi i el mestre de can Ciset de Verges ens portava a visitar el Darder. Uuuiii...! quina por que ens feia la sala de l’home: aquelles mòmies, aquelles calaveres, aquells pots tan fastigosos....uuuix...!, i quin fàstic que feia tot allò. Jo em quedava a l’altra sala, la que hi havia la lleona, el cocodril, el caimà o “la mona del cul pelat”.  És igual.  Ja una mica més espigats, quan contemplàvem el caimà ens venia al cap aquella cançó del “Se va el caimán, se va al caimán...”  Ara, em venen moltes ganes de tornar-la a cantar,però especialment dedicada a... jo ja m’ho sé.  Si en teniu un d’especial per a dedicar-l’hi, vosaltres mateixos. Tots els catalans  tenim un caimà que ens va rosegant. Apa, amics, afineu la veu perquè arribi el dia en que  tots poguem tornar a cantar el “se va el caimán...”.

"Jubilee Bus Animation"

De tant en tant m’agrada fer una sortida en autobús amb gent gran entusiasmada en fer visites en algunes poblacions d’aquesta nostra Catalunya tan ignorada o deixada de banda durant molts anys. I m’agrada escoltar alguns comentaris que fan la gent gran viatgera, entusiasmats pel paisatge que estan veient passar per les finestretes del bus.  Amb els diàlegs i comentaris que s’escolten n’hi ha per escriure’n un llibre. D’algun d’ells ja me n’he apropiat per traslladar-los en algunes obres de teatre escrites en moments de lleure.

En una d’aquestes sortides d’anada i tornada en un sol dia ens hem ficat dintre el tunel de Bracons per anar seguint avall fins a les terres lleidatanes. Es meravellós contemplar els camps de pasturatge amb les ovelles que prenen el sol menjant plàcidament l’herbatge de les planures sota els encimbellats turonets on es veuen campanarets en poblets de quatre masies desmantellades. “-Goita, goita, quin castell. On som?”, diu el del meu darrera. – “No ho sé pas”, li respon el seu veí de seient, mentre es regira cridant als de més enrera: “-No hi ha ningú que porti un mapa?”. Alguns baden, o badallen, però la majoria estan molt enxerinats contemplant el paisatge darrera la finestreta: “- Goita, goita, la carretera vella. “Hasta” hi ha un tunel!”. “-Hi fan moltes obres aquí a l’Eix. No els acabaran mai!”. “-Aquest camió de davant va molt a poc a poc”. “- Mira, mira, la via del tren!”. Una església dalt d’un turó. “-Pobre gent, com devien suar per anar a missa!”. –“Aquest camió de davant és d’un “grupo lugístico”. – “I que és lugístico?”. “Jo que sé, deu voler dir que el lloguen”. “-Deu ésser d’una altra indústria d’aquestes que se’n van per terra”. “-Segur!”. “Que foti el camp d’una vegada aquest camió. A aquest pas no hi arribarem mai”. “-Ooooh, quina caravana!. Tot són camions”. “- Mira, mira, ja som a Calaf”. Una dona pregunta: “- Irem a veure el mercat?”. “- Aaaara!,- diu l’altra- sembla que s’ha desencallat. Anem més depressa”. “- Es que els camions deuen anar al mercat de Calaf!. – “Pudé sí”. “- Bo!, ja tornem anar més poc a poc!! – “-Es clar,no veus que la carretera és plena de màquines excavadores”. “-No anem pa bé!”, “-Si, home, si, tot això ho arreglen per bé. D’aquí quatre dies els cotxes hi passaran volant”. “-Goita, ja són les onze,  fa tres hores que estem ficats dintre l’autobús”. “-No, que hem estat esmorzant mitja hora”. “-Aquell pernil era massa salat”. “-I el xuixo massa dolç de sucre i poca crema”. “- No ens convé menjar ni salat ni dolç”. “-Agafa’t tu, que ve una baixada!. Lliga’t el cinturón”. “- Aquest de la carretera aixeca la bandera verda”. “- iAixò vol dir que ja podem passar, que no hi  ha cap perill. Veus?, l’autobús ja va més depressa”. “-Mira, mira quin poble més maco. Que diu el lletreru?. “-Santpedor”. “-Ta fot, és el poble d’en Guardiola”. “-Ja hi haurien de posar una pilota de futbol amb l’escut del Barça”. “-Que hi fa aquesta iclèsia tan maca al costat d’aquelles granges tan lletges?”. “-Ara tornem a baixar”, “-Com ho saps?”. “-Perquè aquell castell d’allà dalt va quedant enrradera”. “-Quin castell és?”. “-No ho sé. Aquell té un mapa, diguem-li”. “-En el meu mapa no hi ha cap castell”. “-Oooh, mira que maco! –diu una dona- Ginesta!!. – “-Ja som a Corpus”. “- Oooh, quans molins de vent!”. “-Fotut burru, no hi entens res. Se’n diuen “molins eòlics”. “- Mira, mira, el mar!”. “-Que n’ets de burru. No hi anem pas al mar. Queda molt lluny. Aquí només es veuen muntanyes. T’has de canviar les ulleres”. “-‘Es que el sol m’enlluerna i.... “-Ai, ai, ai!, ara la carretera és més estreta”- “-Aquest xòfer en sap molt de portar l’autobús”. “- Perquè es  una ruta que l’ha fet moltes vegades”. “-Es veu bé prou”. “-No s’acaba mai aquesta esplanada. A aquest pas no hi arribarem mai al mar”. “-Veus com t’he dit que t’has de canviar les ulleres ?”. “-Compra-te-les d’aquelles de cine en relleu que veuràs les muntanyes més a prop, pallús!”. “ Mira, mira, un altre campanar!”. “-Un campanar?. Em pensava que era un castell”.

I així, anar-hi anant, fins que hi vam arribar. “Ooh, quin poble més maco!”. A la tornada tothom parlava del dinar: “-Quin tiberi que vam fer, eh?”. Podies provar de tot. No faltava res”.

 

A l’autocar tothom xerrava. Al cap de mitja hora tots dormien. Després de la darrera parada tècnica per descanviar l’aigua de les olives, l’Olivas es va posar al micròfon per explicar un bon grapat d’acudits. A Banyoles, tots hi van arribar ben satisfets. Ara, quan en trobo algun pels carrers, em saluden i em diuen:” Quin viatge més divertit!. Quin tip de riure que ens vam fer!. Quan hi tornarem?”.

Estimar la nostra terra

 M’he passat uns quants dies rellegint, remirant i recordant. I m’he posat a reflexionar recollint unes quantes frases de gent que en el llarg dels temps han tingut el país als seus cors. Som-hi. Llegim-les, considerem-les, meditem-les:

 

“La meitat de la meva vida l’he viscuda amb el català prohibit”. (Mn. Ballarin, capellà i escriptor,  92 anys).

 

De l’obra teatral “Rapsòdia en blau” de Jaume Farriol:

-Professor falangista: “¿Sabe usted que está prohibido hablar en dialecto?, Sabe que puede ser castigado?... Hable el idioma del Imperio!”. – Alumne: Si senyor. “Que quiere usted que le diga?”.

...Professor: “-Que es España?”. (pausa llarga. Els alumnes es miren uns als altres. Un alumne aixeca el dit. L’inspector, sorprés i complagut li diu: “A ver, que es España?”- L’alumne, espantat diu: “Puedo ir al excusado?” – El professor, indignat, exclama: “Vaya, vaya. Es el sitio más adecuado para su diarrea mental”.

 

“No cal que ens autoflagellem tant. Per més que ho intentem mai no trobarem una sortida pactada perquè no va amb la naturalesa del sistema que han muntat els castellans, sempre hi haurà una feblesa o altra que podran girar contra nosaltres. Gràcies a Déu no som perfectes”. (Enric Vila. Periodista i escriptor).

 

“Catalunya i Espanya és un matrimoni que no  s’avé, que mai s’ha entès, així que el millor que poden fer és separar-se amistosament”.  (Moisès Broggi, metge)

 

“L’amor patri, l’amor a la casa, al lloc on naixem i on vivim, a allò que ens aguanta i ens manté, al que veiem i palpem: heus aquí l’única política que jo entenc i que enteníem tots aleshores---Quefes! Quefes!.... uns quefes que viuen a Madrid, que no parlen com tu i jo, que ni saps com pensen, i que no volen sinó viure amb l’esquena dreta a costes de la teva. I ¿quina obediència, i quin apreci ni quina confiança voleu que hi hagi així?.  (De tots colors. Narcís Oller, novel.lista i narrador, 1846-1930).

 

“Quan posem la paraula llibertat al costat de la festa que commemora els herois de la resistència de 1714, som molt conscients que volem expressar ben rotundament que tots els onze de setembre, dels quasi 300 anys que han passat des d’aleshores, són una expressió de la voluntat dels catalans de no deixar-se suprimir com a poble diferenciat dins del conjunt europeu. La proposta austriacista que ara sabem llegir com el que va ser, és a dir un model modern per a l’Europa del segle XVIII, va ser derrotada per les tropes borbòniques, però la idea d’una unió europea construïda sobre la base d’una diversitat de pobles lliures és avui més actual que mai”. (Muriel Casals, presidenta d’Ómnium Cultural).

 

“I AM A CATALAN”. Jo sóc català. Avui Catalunya ha quedat reduïda a una província d’Espanya. Però, què ha estat Catalunya?. Catalunya ha estat la nació més gran del món. Els dic, us diré per què: Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. I fou a Catalunya on hi va haver un principi de “Nacions Unides”. Totes les autoritats de Catalunya es van reunir al segle XI a Toluges, una ciutat que avui pertany a França però que abans era de Catalunya, per parlar de pau. Si, al segle XI !.” (Pau Casals a les Nacions Unides).

“Aquest és l’instant per retre homenatge no als herois ni als màrtirs, ni als prohoms, ni als grans capitans, aquesta és l’hora de retre homenatge als nostres avis, als nostres besavis, als que en el cor de cada casa, al costat del foc a terra han anat traspassant-nos el més bell llegat: estimar la nostra terra. Sense el mestratge dels més grans, els que ens han ensenyat la llengua i els nostres costums, els que han traspassat el significat del que vol dir ser naturals de Catalunya, no seríem pas ben res”. (Del nostre Cap conductor de Xisca de gardi).

Els que han fet arribar fins aquí

Des del fons del temps el nostre poble ha estat una fàbrica de rebels. De gent irreductible que no s'ha resignat al present que imposava l'invasor, i que ha lluitat i ha somiat en aquest fil conductor de la història de la nostra pàtria; la llibertat. Els segadors s'alçaren contra un règim injust, criminal i despòtic, els austriacistes defensaren fins la mort els baluards catalans. I tots els que vingueren després tingueren, present en la seva memòria, el record de les constitucions arrebassades i dels furs perduts. Aquest nord no es va perdre mai en aquest país de derrotes infinites i de càstigs absoluts. A les guerres carlines, els pagesos s'alçaren de nou brandant la bandera dels furs, d'aquelles llibertats que els dominadors ens havien pres. I temps després vingué la renaixença i la mancomunitat per recuperar el temps perdut amb la voluntat de tornar a ser. A l'any 1926 el Coronel Macià preparà, al costat de quatre valents, la conjura de Prats de Molló i d'aquella derrota vingueren els anys gloriosos de l'Avi convertit en el president de la immensa majoria dels catalans. Després vam perdre un altre cop, i de la foscor, i de les tenebres, nous patriotes continuaren la marxa d'un poble que mai s'ha resignat, que mai ha estat vençut, que sempre resorgeix des del fons del temps. Als carrers de Barcelona aquest poble ha fet la major aposta de futur de la seva història. Ni autonomia, ni federalisme, ni furs, ara és l'hora de la llibertat. Amb tot, aquest és l'instant per retre homenatge no als herois ni als màrtirs, ni als prohoms, ni als grans capitans, aquesta és l'hora de retre homenatge als nostres avis, als nostres besavis, als que en el cor de cada casa, al costat del foc a terra han anat traspassant-nos el més bell i poderós llegat: estimar la nostra terra. Sense el mestratge dels més grans, els que ens han ensenyat la llengua i els costums, els que han traspassat el significat del que vol dir ser naturals de Catalunya, no seríem pas ben res. Ells, pacientment i sense fer gaire fressa, han pogut fer més que l'imperi colonial que encara ens domina i totes les seves ràncies estructures d'estat. Els nostres avis i també els nostres pares han pogut fer-nos arrelar la idea de país, l'estima per tot el que ens envolta, el tremp de la nostra llengua. Al costat d'ells, ai senyor, la caverna mediàtica d'Espanya és una nosa. El dia que guanyem haurem de tenir un record per tots els que ens han fet com són. Visca nosaltres i els que són, i eren, com nosaltres.

Diada a la capital

A quatre dies de la diada s’entreveu un cristo gros. Sembla ser que ja som més que uns quants els que ens n’hem cansat del pa que s’hi dona, i aprofitant que arriba el jorn catalanista per excel·lència, aquests que ja som més que uns quants hem decidit sortir a renegar una mica a la capital.

Sembla ser que serem un grapat i que fins i tot es pot produir una mica de caos. Ja només al Pla de l’Estany, hem omplert tots els autocars d’en Solà, d’en Tarrades Coll, les Teises i fins i tot s’ha hagut de reforçar la història amb el tren pinxo i una corrua de tractors encapçalats pel d’en Brugada. Els tractors i el tren pinxo surten demà dissabte a les 12 del migdia del baixant de la Plaça de les monges. Recordem que qui faci ús d’aquest mitjà, cal que porti una rebequeta.  

A Banyoles hi va tothom, a la manifestació. Bé, només queden a la ciutat una brigada de retens de vigilància, no fos cas que cap organització criminal, política o no, aprofités la nostra absència per saquejar-nos el poc que ens queda.

Que els catalans som una mica torracollons, no és novetat. Sempre ens ha emprenyat la idea d’algun dia posar-nos tots d’acord. Per això, ara que sembla que majoria hem coincidit en cabrejar-nos a l’hora per un mateix tema, hem hagut de buscar a corre-cuita una història per discrepar entre nosaltres. Així doncs, ja no n’hi ha prou en onejar una estelada sinó que ara, a tota llet, ens toca fer una màster de la simbologia que acompanya als diferents colors possibles en el rerefons de l’emblema independentista català per excel·lència.

Gent, deixeu-vos de futileses i parides vàries. El dia 11 se’ns espera a tots al carrer de la capital. Tal li fot si anem amb estelada del color que sigui, amb una senyera o amb les mans a la butxaca. És igual si calcem espardenyes de beta, xiruques o de can Castanyer. Al cul li pixo si xiulem, cantem o piquem de mans. És important la suma d’aquells que no volen morir sense ser un país lliure, amb els que per primera vegada senten que això d’Espanya és mal negoci i pitjor companyia i fins i tot aquells que creuen que el país necessita un cop de timó sense saber quin, ben bé. És important que tothom, fins i tot i sobretot nosaltres mateixos, constatem que realment soms molts més que uns quants els que anem de la mà, ara. Segurament Catalunya enllà les coses s’explicaran molt diferent, però això ja son figues d’un altre paner... Perquè la veritat ja la sabran, com també saben que no ens han tractat bé, ni ara ni pràcticament mai. Dit queda.