Animalades

Hi hagué un llarg temps en que tots cantàvem sarsueles en  castellà (recordeu els vells Pastorets que en deien “Los Pastorcillos”?. Doncs això!). Però els de la colla del Catòlics, en els inicis d’aquella llunyana dècada dels anys 40 vam ser atrevits, i entremig de “tanto idioma del Imperio”  ens vam posar a cantar  una sarsuela catalana que tenia per títol “Els bandolers”, que encara no entenc com ens la van deixar passar. (Bé, de tant en tant s’havia d’agraïr que els vigilants censors s’adormissin). Una de les sarsueles castellanes mes populars  va ser “La verbena de la Paloma”. Allí  hi vèiem uns vells asseguts davant d’una taverna  que de cop i volta s’espantaven en sentir una botzina d’un automòbil. Estaven acostumats als carros, i aquelles carraques d’automòbils d’aquells temps els hi feien por. I per això s’admiraven i cantaven una cançó que més o menys feia així: “Hoy las ciencias adelantan, que es una barbaridad”. Ara compteu com s’estranyarien avui si veiessin el que han avançat les ciències, ja des de l’arribada d’humans a la Lluna fins a tot el maramàgnum  gal.làctic que ens entra a la caixa tonta del menjador amb una infinitat de robots i bèsties que ens invadeixen per tots costats.

 

I parlant de bèsties, recordo que fa uns anys, aquí a la comarca del Pla de l’Estany hi havia hagut estruços. Us en recordeu dels estruços?. Ara ja ningú en parla. No sé si han desaparegut o s’han escapat dels vivers que els tenien tancats. Dic això perquè ara em ve al cap que vaig llegir que en un poblet de cap a Segòvia se’ls hi va escapar un “avestruz”. Era una femella de cinc anys que tot el poble va perseguir ajudats per la Guàrdia Civil sense tricornis. Se’ls hi va escapar quan el descarregaven d’un camió que venia d’Holanda. Van estar dos dies perseguint-lo . Com corria aquell avestruç!.  I al final van capturar-lo amb una xarxa. Jo tinc un amic que ho va veure i em va explicar que era tot un espectacle veure els veïns del poble, la policia, els guàrdies municipals, l’alcalde, el secretari i l’escombriaire perseguint l’estruç i suant la cansalada fins que el van atrapar.

 

Durant molts anys els estruços es van posar de moda. No era res d’estrany. A “la España de las maravillas” se’n veien molts d’”avestruçus”. I encara se’n veuen. Més que mai. Es clar, com que estiren tant el coll perquè els vegin!. Fins i tot un pagès, vull dir un ”campesino” de per llà les terres castellanes –un “lugareño, el más viejo del  lugar”- va dir que haurien de canviar la popular cigonya com a símbol dels pobles castellans pel de l’”avestruz”. A mi em sembla que ens ho haurien de demanar primer a nosaltres, perquè ja fa anys que tenim un estruç dissecat al Museu Darder. I aquest podria ser un bon símbol banyolí.  Perquè un animal de coll llarg pot significar que tots anem amb el coll alt, que podem anar amb molt d’orgull i amb la satisfacció de no haver-nos d’avergonyir de res.

 

Sembla que aviat tornarem a veure algun estruç pel Museu Darder. Al celler hi ha una barrija- barreja d’animalassos que els hi convé  sortir a airejar-se cap al primer pis. A mi m’agradaria molt tornar-los a veure perquè em rejoveneria, ja que recordaria els temps que anava a estudi i el mestre de can Ciset de Verges ens portava a visitar el Darder. Uuuiii...! quina por que ens feia la sala de l’home: aquelles mòmies, aquelles calaveres, aquells pots tan fastigosos....uuuix...!, i quin fàstic que feia tot allò. Jo em quedava a l’altra sala, la que hi havia la lleona, el cocodril, el caimà o “la mona del cul pelat”.  És igual.  Ja una mica més espigats, quan contemplàvem el caimà ens venia al cap aquella cançó del “Se va el caimán, se va al caimán...”  Ara, em venen moltes ganes de tornar-la a cantar,però especialment dedicada a... jo ja m’ho sé.  Si en teniu un d’especial per a dedicar-l’hi, vosaltres mateixos. Tots els catalans  tenim un caimà que ens va rosegant. Apa, amics, afineu la veu perquè arribi el dia en que  tots poguem tornar a cantar el “se va el caimán...”.