I l'aiga que baixa...

Ja fa més de dos dies que no para de ploure. Entre ruixats i pluja d’aspersor els banyolins hem anat de Sant Esteve a Sant Innocents paraiga en mà, embotits dins un xuvasqueru o amb l’absurd gest d’arronsar les espatlles (com si així ens haguéssim de mullar menys).
Dos dies de pluja d’aquella “d’anali fotent” son suficients per fer aparèixer tot el missal de comentaris típics i tòpics al respecte. Un dels més matiners que es va deixar sentir va ser el d’ “això és neu a muntanya” que va acabar derivant en “això és neu a Olot” i fèquits que així era.
L’endemà, o sigui ahir, tot mirant o llegint les notícies hom podia certificar que allò que es diu tan sovint de que “l’aigua espatlla els camins” és una veritat com una casa extensible a platges, passejos marítims, sòtanus, barques o fins i tot camions de bombers. Òbviament i a tall de conclusió un cop tancat el diari o canviat el canal era el moment de recordar en Raimon amb aquella cita: En aquest país no sap ploure.
Ahir l’Atlètic tenia programats tres actes, dos dels quals es van suspendre. El primer era la presentació de l’Atlètica. L’Atlètica és la cervesa de l’Atlètic. Cervesa autèntica i artesanal, de recepta pròpia elaborada seguint les directrius d’en Nando de la Banyeta, el selecte sommelier del nostre club. Es va situar una parada sota les voltes de la plaça i allà es va procedir a la cata popular. A la tarda havíem de jugar contra el Flaçà un partit ja aplaçat anteriorment. El camp vell semblava un arrosar de Pals. Això i una sobtada inflamació de ciàtica d’en Quer, tabé de tanta pluja, va propiciar un nou ajornament que de retruc va cancel·lar un berenar de Nadal amb la plantilla que s’havia de celebrar a posteriori.
Mai plou al gust de tothom. Gran clàssic emprat, en aquest cas, en la més estricte literalitat de la dita. Uns contents perquè els banyolins tornem a tenir la galleda plena, d’altres perquè s’estalvien de regar o de rentar el cotxe. Gent emprejada perquè el vint-i-quatre van anar a la perruqueria i ja no s’hi veu res o perquè, a diferència dels primers, aquell mateix dia ells si que havien rentat el cotxe i ja ningú ho diria. La Brugada, que últimament està de pega” ha hagut de tancar la botiga perquè li baixa l’aigua a galletades del pis de sobre just al davant de l’entrada del seu santuari.
Quan durarà o a què es deu tanta aiga són preguntes de difícil resposta, almenys fins que no hagi anat a la sauna. Allà hi deu haver reunits científics d’alta volada amb més informació que el Pentàgon, la Nasa i el Kremlin junts. Properament em reuniré amb ells i tovallola a la cintura debatrem la situació.
Us ha parlat en Samora, el Xisca de Guàrdia, pel que sembla.

En resposta a Sacutell.

Sé que no és habitual l'afegit de retratos als escrits de Xisca de Gardi, però aquesta vegada és just i necessari.
Amic Sacutell: Em parleu vos de la possibilitat de presenciar el concert de cap d'any des del palau de l' Opera de Viena. La veritat és que hi vaig treure el cap i tanta va ser la decepció que vaig decidir que no valia pas la pena. L'entrada valia cinquanta cèntims, ja em diràs tu què et poden donar avui dia per aquesta xavalla. Per testimoniar-ne la visita, us hi adjunto el retrato que hi vaig ventar.

La sauna del Club.

Aquest matí he anat a fer una sauna. La sauna del Club Natació és l’espai amb major concentració per metre quadrat d’essència xiscagardiana. Un minúscul racó on s’hi concentra tot i on tot es comenta.
Us en podreu fer una idea si us dic que en tot l’espai que ocupen el suadero, la sala d’espera, les dutxes i el canviador no hi cabria ni l’equivalent a mija Teisa, malgrat tot, allà s’hi concentra parròquia de tots els racons i estaments de Banyoles i comarca.
La sauna del club es regeix pels seus propis codis, és un reducte exempt de qualsevol llei, directiva o carta magna oficial i on amb prou feines hi té incidència la normativa de règim intern del Club Natació.
Allà dins, tothom és molt important alhora que ningú no és més que un individu conill amb una tovallola o un banyador, a molt estirar. Un regidor de l’ajuntament de Banyoles, per exemple, és una autoritat a tota la localitat menys a la sauna del club on és molt probable que hagi de demanar permís a un conductor del camió de les escombraries per tirar unes gotetes de sinus a les resistències, o que hagi d’esperar-se dret a l’entrada fins que un funcionari de la brigada municipal decideixi que ja en té prou i accedeixi a cedir-li el lloc. Pocs metres quadrats de pura anarquia xiscagardiana on s’ignoren els galons i qualsevulga dels mil organigrames socials establerts.
Quan s’entra a aquest espai situat als sòtanus de l’edifici, un té la sensació que s’atura el temps. No saps mai què ni qui t’hi trobaràs i tampoc de què es parlarà, però saps segur que et predisposes a viure uns instants exclusius i que no podrien succeir ni reproduir-se a cap altre indret del món.
El que sigui que passi al món és comentat a la sauna tot suant la cansalada. Allà, les tertúlies improvisades es succeeixen, s’enganxen i muten de forma excepcional, convertint tots els saunistes en comentaristes experts en la més remota de les matèries.
Us parlo d’un indret on els debats no es guanyen mitjançant l’argumentació, es guanyen per volum de veu i sobretot o per resistència a altes temperatures. Quan un té la sensació que està a punt de perdre, que els rivals són superiors en efectius i decibels, sempre li queda l’opció de tirar dos cullerades peroleres a unes pedres roents tot desitjant capgirar la situació. Qui primer abandona el recinte n’és indiscutible perdedor. Aleshores, aquest ja sap i accepta que serà fortament criticat i deshonrat per la resta d’individus resistents a immediata i sobtada onada de calor.
La sauna del club, un espai digne de la millor de les pel·lícules del nostre director comercial. Un enorme potencial en personatges amb un guió imprevisible i particular, digne de la nostra grandesa amb tovallola a la cintura i posada, pel cap baix, a vuitanta graus.

Estat latent.

No patiu, encara visc. De fet, des d'aquella tarda vespre semi etíl·lica pels carrers de Viena fent temps per veure, des de la distància, com els de Barcelona desnocaven als de Madrid, que no us deia res. Vaig arribar sa i estalvi a casa malgrat que mig xarbotat per les turbulències aèries. El cel semblava un carrer mal esfaltat carregat d'aquests bonys que tan s'han entossudit els regidors de via públia a posar cada 100 metres. Permeteu-me fer un petit parèntesi per una reflexió al respecte d'això últim. Els regidors de via pública se'ls ha de tenir ocupats. És important que se'ls vagi donant feina ja que quan s'aborreixen és aleshores que es dediquen a passar l'estona abonyegant carrers, plantificant semàfors o canviant direccions per desorientu de la parròquia. Res més, només era això.
El que us deia: Tres hores de trontolls, sotracs, "d'abrochense los sinturones" i "ya pueden desabrocharlos" (i els collons!, vai pensar jo) van fer sortir la part més creien de servidor, una part que creia haver deixat a la porta del Bell-lloch l'endemà mateix d'haver-hi estat matriculat. Així doncs, els mateixos irlandesos de Vilobí que em portaren a un país de burgesos i llaminers em deixaren al punt de partida després d'haver resat l'Angelus, dos parenostres, i haver passat uns quants misteris de Maria.
D'això ja en fa dies... poca me'n recordo quasibé. Vaig tornar, vaig treballar un parell o tres de dies i des d'aleshores que estic hivernant. Podríem dir que a part de mantenir les constant vitals poqueta cosa més. De fet, amb l'esforç que estic fent ara mateix redactant aquestes línies crec que ja en tindré ben bé prou fins a cap d'any. Potser no. La qüestió és que, com diria el Comité d'Orriols, porto un gos a sobre que no em deixa fer però que tapoc m'emprenya.
O sigui que no patiu, estic bé.

Enfitament genera

Es sabut que aquests dies la gent abusa del menjar i del beure. Tabé és una tradició que no es perd. Entre àpat i àpat de Nadal et trobes gent pel carrer que diu "llamamau, tinc un rebombori al ventre". El rebombori és degut a que el ventre no sap com fer-so per fotre ordre a tot el que li va caient: que si neules i torrons, que si pollastre rostit, que si galtes de porc, que si pluja de xampany, que si flaire de puros. La gent camina mig sonàmbula pel carrer procurant pair l'empatx. "Estic enfitat" és el que més s'escolta, això i un reguitzell de pets i veixines que riute'n tu de la catipén de les plomes cremades. La gent porta els botons descordats perquè la panxa no ha pogut resistir el botiment general. Llavors sentim expressions com "tinc coragre", expressió que es torna a recuperar amb tota la força per aquestes dates. Coragre és quan ja tot el cos bombeja àcids i la boca és la ximinieia d'una caldera a punt de rebentar. Vet aquí. Atres diuen "tinc cremor d'estómac" són més fins i tabé diuen "tinc gasos" per comptes de cardar rots i "tinc vents" per comptes de em tiro pets. Hi ha gent que e' fina i ha anat a estudis de pago. Però el seu mal és el mateix que el dels altres: està enfitat i sap que encara li queden, pel cap baix, vint-i-cinc àpats per acabar de rebentar. Després ja ens trobarem tots al gener amb patata bollida i bròquil i procurar fer baixar la panxa a base d'anar arrossegant-nos fent la volta a l'Estany. El millor és quedar-se assegut davant del Club i veure les cares de tots els que s'han posat un xandall per fer cremar l'enfitada de Nadal. La majoria, fixeu-vos-hi bé, tenen cara d'ànec o de pollastre. Som el que hem menjat, ja ho deia aquell.

El temps atuit

A l'hivern les bèsties queden arrodides i sense sang. El galaput que tinc a l'hort s'ha embardissat al femer i fa el mínim esforç: espera que els bitxos li passin per sobre el nas. Vet aquí. Fa un temps per quedar atuit: per mandrejar, per fer quatre grilleries i poca cosa més, estar-se a la vora del foc a coure una torrada, a remenar les estelles amb els amolls i mirar com la llenya, poc a poc, va consumint-se. El gat, si pogués, es fotria dins el caliu. Els gats són unes altres bèsties que a l'hivern queden sense delit: tot els hi fa manra, es passen tot lo dia estassats i cargolats a la cadira de balca i només obren un ull si a la casa entra un foraster, quan tenen gana fan una excursió fins al platet però els seus moviments són lentíssims com si la sang no els hi arribés a la carcanada. Fan una queixalada i tornen de seguit cap a la cadira: els esperen quinze hores seguides de dormilega. El gos, ja no en parlem, només mou una oreia quan sent alguna fressa que ve del carrer. Tal i com diria el meu pare: "aquest porta un gos a sobre". El gos només surt quan ha de fer les seves feines i encara gràcies. Totes les bèsties estan atuïdes, sense delit, amb una manra al cim que carda por. Nosatres no som pas menus. La sang no ens bull, és una escudella greixosa mig tèbia i mig fada, les cames només busquen reposar, tot lo dia fem badais i la badaiera s'encomana, tot lo dia ens estirem com si la manra s'hagués ficat al moll dels nostres ossos. I mirem cap a l'hort i veiem un dia gris, carregós, fred i punxegut i ens diem: "saps què? Me vaig a estirar un ratu al llit". Mentre traginem el nostre cos sense delit, el gat ens mira de reüll i sembla que digui "per què no se'n va a trebaiar aquest torracollons i deixa d'emprejar-me". Vet aquí, estem atrapats pel temps atuit, esperant nous dies per treure'ns el gos que portem a dins.

El gos petaner

S'està perdent la mena dels gossos petaners. Ara, els amos prefereixen triar gossos de moda, de marca, pentagonians o de catàleg. Aquests gossos són creuats amb altres gossos que porten certificats, arbres genealògics, xips i mandangues. El resultat són cadells d'etiqueta, perfectes, enllustrats que seran creuats amb altres bèsties per obtenir races pures i perfectes. El somni de la raça ària però en gos. I mentrestant van despareixent els entranyables petaners. Aquell gos que era un resultat de múltiples combinatòries i acabava agafant una mica de tot: les cames guerrelles, el cap boterut, les orelles de rat penat, els ulls de gamerús, escuat, el pèl muixí i el morro de rataliu. El petaner podia ser negre amb taques blanques o blanc amb taques negres, semblava un cavall indio com els que sortien als telefilms que veiem a la tele. El que tenien els petaners era una astúcia fora de mida, eren bèsties llestes i servicials, capaços de ballar, caminar de quatre potes, anar a cavall d'una mobylette. Contra el que puguin pensar alguns, el petaner és gos guardià de primer nivell. Si entres a una casa on habita un gos petaner pots escoltar el seu bordar inimitable. Es un bordar trencat, molest, una mica esparracat. El petaner et rep bordant però mai s'acaba d'acostar fins a tu. T'espanta a distància perquè és un gos previsor. Si li plantes cara el més segur és que el petaner prengui la decisió més intel.ligent: abandonar els de la casa i amargar-se sota la taula camilla. Vet aquí. El petaner és fidel fins a un nivell. Manté el petaner una lleialtat que només trenca en cas que vegi perillar la seva vida. Es el soldat que tots volem ser: valent però no pas estúpid, honrós però sense ser un imbècil. Això sí: quan abandones la casa que has visitat el petaner agafa embranzida, surt de la taula camilla i llança l'últim atac. Xisca de Gardi muntarà una granja de cries de gossos petaners. Perquè no se'n perdi la mena. Perquè no es perdi un tipus de gos que ha pasturat pel nostre paisatge particular, bordant, remenant la cua, mirant-nos desconfiadament.

Tot torna

A través d'aquesta tardor veig totes les tardors que recordo i penso que, en el fons, totes les tardors arriben a semblar-se. Dies de plom gris, dies revolts, dies de pluja suau, dies de fred als ossos, dies de mandra al matí. Al fons, els Pirineus s'aixequen emblanquinats i ens llencen la seva mirada de glaç i el seu perfil de poder omnipresent. Tanco els ulls i em veig a la casa del carrer Nou amb la pluja trucant la teulada i sento també el so persistent d'alguna gotera. Des d'aquella casa tots els matins de tardor eren matins de mandra, d'aixecar-se mig estabornit sentint les ordres de la mare. El gall de Can Gonçalu feia estona que havia llançat la seva primera advertència i per l'altre costat de la casa un altre gall s'havia afegit a l'avís. Els matins de tardor baixava l'escala de pedra mig adormit, amb els ulls enganxats a les parpelles, amb les primeres impressions de fred sobre el meu cos. Travessa el vestíbul del rellotge de paret i veia el quadre que els amos havien penjat feia anys: un grabat sobre expedicions a l'Àfrica. Tot allò en aquelles hores del matí agafa un aire fantasmal, de somni enganxós i delirant. A mitja escala ja se sentien les flaires de la cuina i llavors arribava el contacte amb el foc a terra: ben a la vora per encomanar-me a aquella calor mai suficient. La meva mare dient: "no t'hi amorris tant, que algun dia et calaràs foc a la roba". I jo m'asseia prop del foc a terra amb un vas de llet amb nesquick, procedint a un despertar tan lent com malhumorat. De fons, un locutor de ràdio anava recitant les notícies mentre la meva mare les saludava amb "mare de Déu, quines coses que passen al món". Arribava l'hora de marxar. La mare advertia: "ja cal que t'abriguis bé, han dit que baixarien molt les temperatures". I llavors quasi com un sonàmbul agafava la bicicleta i em disposava a travessar mig Banyoles. Pel camí, en aquells dies de pluja i de gris complert, m'anava trobant amb altres ombres que avançaven molt lentament cap al Casa Nostra. Ens veiem en la distància i ens cridàvem. Entre la boira de l'Estany i entre la poca llum del matí anàvem distingint els companys. En Jan Comas, en Toni Pujol, en Florent, en Lluís Ribera, en Xavi Collell, l'Oller Gran i l'Oller Petit, en Jordi Angelats, en Salvador Masgrau...tots coberts per la boira, pel plugim, per la mandra immensa, tots cap a estudi. I era només l'escalf dels amics allò que aconseguia donar-te les forces suficients com per arribar als pupitres. La tardor d'avui ens torna a la tardor d'abans. I aquests dies pesats, freds, grisos, de boira i pluja, de neu a les muntanyes em retorna als dies de bicicleta, als despertars lents, a les advertències de la mare, a les siluetes dels amics pedalejant prop de l'Estany. Diuen que tot torna i en el fons és veritat, tot torna perquè no volem que res del que hem estat i res del que hem viscut acabi desapareguent.

La solució

Quan les meves múltiples obligacions m’ho permeten, me’n vaig al 29, abans que comencin a servir sopars, i m’assec en un tamboret, a la barra. I, des d’allà estant, observo el món. Si se sap escollir el tamboret amb una mica de gràcia, el món es veu amb una perspectiva nova, engrescadora, gratificant. Agafa l’aspecte d’un rest d’ampolles de whisky –de whisky de debò, no de succedanis– i l’únic problema és triar un d’ells. Es tracta d’una decisió greu, que demana temps, coneixement i reflexió serena. No és com casar-se, firmar una hipoteca o tenir fills. Aquestes coses poden fer-se a la lleugera, a rampells; però triar el whisky, no. S’han de tenir en compte molts detalls, des de la pressió atmosfèrica fins a la situació econòmica, tant la general com la particular. Amb una mica de pràctica –jo, modestament, en tinc– els càlculs es poden resoldre en uns vint minuts si no hi ha interrupcions impertinents. Un cop pressa la decisió, el whisky s’ha de servir en un got petit i, per favor, en estat pur. He vist gent que el barregen amb gel, aigua i, fins i tot, cocacola. Em pregunto perquè no hi carden també el fregall de rentar el plats, posats a fer. Només si es respecten aquestes normes, el whisky podrà fer el seu efecte miraculós en el cervell i, poc a poc, els problemes més intricats que ens presenta la vida esdevindran senzills, solubles, d’una claredat meridiana. Jo, per exemple, he trobat la solució a la crisis. És ben fàcil.

Si hom es pren la molèstia de consultar un mapa, observarà que la plaça Perpinyà està situada en 42º 07,1 nord, 002º 45,8’ est. Això vol dir que la seva antípoda està en 42º 07,1’ sud, 177º 14,2’ oest, un punt situat al Pacífic, molt a prop de Nova Zelanda. Això són fets indiscutibles, fins aquí ningú em pot dir que vagi etivocat. L’Oban és un dels bons, no hi ha cap dubte, però potser una mica suau. Provem un Knockando.

Es tracta de començar a fer un forat al mig de la plaça. S’hauran d’apartar els cotxes, és clar, però això ja és un guany. Els cotxes sempre carden nosa. A més, s’haurà de contractar un parell d’empreses de les que fan pous, amb la qual cosa s’ajudarà a reduir l’atur. Continuem guanyant. El forat, al principi, haurà de ser d’uns trenta metres de diàmetre segons els meus càlculs. Naturalment, s’hauran d’enretirar les runes, amb la qual cosa hi haurà més feina pels camioners que també les estan passant magres. Com que el nostre subsòl és ric en travertí, la pedra que vagi sortint es podrà comercialitzar per reduir costs. Després sortirà sorra i grava, que també es podrà vendre; amb l’avantatge afegit que ja no haurem de malmetre el Fluvià per obtenir-les. Fixeu-vos en tot el que anem guanyant. El gust de fusta del Knockando sempre m’ha encisat. A veure un xupito de Glenlivet, que tal.

Ara ve la part bona. Quan el forat hagi arribat a uns cent metres de fondària començarà a cridar l’atenció dels mitjans de comunicació. En aquest punt convé que actuem tots units. No s’ha d’explicar a ningú amb quin motiu fem el forat ni on volem anar a parar. D’aquesta manera, els rumors i les conjectures es dispararan i la bola es farà cada cop més grossa. Vindran periodistes, televisions, ràdios, de tot. Els hotels i pensions no donaran a l’abast i aviat, els que tenen pisos buits per culpa de la crisi, en podran treure algun benefici. Naturalment, la complexitat de l’obra es farà cada cop més patent i serà necessari contractar especialistes, enginyers, geòlegs, espeleòlegs, arqueòlegs –perquè evidentment es trobaran restes– metges i, per si de cas tots aquests no en sabessin prou, tertulians radiofònics. Els bars i restaurants aniran plens. Penseu-hi que tota aquesta gent haurà de menjar, de beure, de cardar i de llegir el diari. La Ryanair haurà d’augmentar la freqüència de vols. La Teisa es folrarà. I nosaltres continuarem fent el forat cap el centre de la Terra. Boníssim el Glenlivet; ara em vindria de gust un Lagavulin.

Com sabrem que anem en la bona direcció? Amb un instrument ben senzill: la plomada. La plomada ens indicarà en tot moment la direcció del centre de la Terra però, alerta: quan haguem passat d’aquest punt, la plomada indicarà cap amunt, no cap avall. Això s’ha de tenir molt en compte si no volem que el plom ens tregui un ull de la cara. Mentrestant, els gasos comprimits que trobarem al subsòl els conduirem cap amunt amb un sistema de tubs. Gas Natural s’anirà a la merda però nosaltres podrem escalfar les nostres llars de gratis i, aviat, tota la comarca gaudirà de llum, calefacció i combustible sense pagar. Penseu, a més, que el centre de la Terra està a uns 4.000º de temperatura i que no s’apaga mai. Amb això podem fer anar un parell de tèrmiques o tres de franc. Les grans multinacionals ens vindran a plorar –que és l’únic que saben fer bé, apart de robar– però nosaltres ens farem el boig i continuarem obrint forat. Entre el Lagavulin i el Glenlivet no sabria quin quedar-me. A veure un Glenmorangie, ara.

Potser que, de vagades, tinguem una sensació com si tot donés voltes, com si les cames ens fessin figa i fos difícil mantenir l’equilibri. És normal. Penseu que estarem ficats al mateix eix de la Terra i, evidentment, tot girarà al voltant nostre. Quan estem a punt d’arribar a l’altre costat, pararem. Aquest serà un moment crític. Perquè si foradem el fons del Pacífic ens caurà tot al damunt. No hi ha cap perill de que el Pacífic desaigüi a la plaça Perpinyà i negui tot Banyoles perquè no anirà més enllà del centre de la Terra. El que no entengui això és que no ha aprofitat els estudis que, amb tant de sacrifici, li van donar a casa seu. El que passarà és que l’aigua tornarà a sortir pel Pacífic com un guèiser descomunal, espectacular, únic al món, degut a les altes temperatures que trobarà i això és el que no m’agrada. Un altre Oban, sis plau. Jo no penso partir-me el pit per què els neozelandesos, que no els conec de res, muntin un parc natural i es facin d’or sense haver cardat ni brot. No vaig amb la palma, jo. Si volen que obrim el forat, que paguin. Què collons passa amb el lavabo que sempre és tancat. Ah, el magatzem. Ja sé on és el wàter, porto anys venint a aquest local. Un guèiser, igual que un guèiser. Al tanto amb el forat, hauria de ser més ample. Algú em pot deixar a casa?

Xisca de Gardi Internacional Tour

Antes la fàbrica de la ploma, allò que cardava tanta pudor, es deia Companyia Anònima Internacional. La CAI. El nom és més sensacional que Xisca de Gardi. Anònima és clar que era anònima perquè si arriben a ser coneguts els amos els hi hauríem arribat a l'esquena i els hi hauríem cardat un gec de llenya. Tant se val. El cas és que Xisca de Gardi també es podria dir internacional com aquella fàbrica de plomes. Per què? Perquè tenim en Samora perdut per Austria i ja em diràs què hi carda aquell en el país dels valsos. Vés al tanto, Samora, perquè a Austria hi ha gent que fa coses molt rares, hi ha gent que té soterriàs i no pas per guardar-hi la bota del vi i el pernil d'haver matat el porc. En Sacutell, mentrestant, ha agafat un vol cap a Tòquio. Uns a l'Austria i els altres al Japó, i aquí que s'hi quedi Rita. No sabem, a hores d'ara, si en Mastegatatxes ha agafat un barco i se n'ha anat a cardar la volta al món. Tot podria ser perquè en Mastegatatxes és capritxós i enamoradís i poria ser que hagués conegut una pubilla a l'altre part de món i se n'hi hagués anat. En Vaqueta va i ve de Rússia i de Brasil, sempre diu que per negocis familiars i nosatres ens el creguem perquè als amics se'ls ha de creure i tot això. El Gallegu no sabem on para però bé podria estar grabant algun video a la Patagonia o a Tasmania, un Gallegu és un animal imprevisible. El Director Comercial no para quiet. En Pep puja a la seva pastera de colors i canvia de planeta en un moment. El Llobarro, tots ho sabem, és capità de la marina mercant i això el predisposa a viatjar en qualsevol instant. Soms internacionals. Soms anònims. Soms una companyia. Només ens queda plomar pollastres i cremar les plomes perquè a Banyoles torni una pudor antiga, descomunal, fascinant. Soms Xisca de Gardi una bola del món feta de colors, formes rares, països inexistents, continents artificials, mars plens de sardines, oceans de portland, gardis, llucius, pets de monja i galtes de porc. Soms Xisca de Gardi Internacional la contribució banyolina a la fi del planeta.

Un ordinari per Viena

Ara si, fent honors al qualitifatiu del Comitè, m´autoproclamo ordinari. Perquè només un ordinari, com jo avui, dedica un dia de visiata a Viena a trobar un lloc per veure el BarCa- Madrid. I a fè que l`he trobat. M`ha costat bars i cerveses trobar-ho, però ara, semi-ambriac, amb una llaga al taló esquerra i mig esborrat d´entrecuix puc certificar triumfalment que aquest vespre veuré com n´hi cardem una saca als de la capital. Ara em toca esperar i recompondre compostures fins a les deu.
Pel mig he anat a visitar el pet de joies i tresors que acumula la casa d´Àustria, l´escola d´hípica espanyola, la residència de l´emperatriu Sisí i he voltejat l´única sinagoga que en Hitler va deixar enpeus (es veu que no sabia que existia). Avui, al ser sàbat, hi havia molt vidilla, tanta que estava envoltada de la Polizei amb les ametralladores a la mà. He xafardejat i m´han explicat que es veu que l´antisemitisme torna a estar de moda a Àustria, si és que mai ha desaparegut.
M´he quedat un a estona enbobat davant uns trileros, veient com plomàven a no sé qui, si és que els plomàven i no eren compinxats. Desemprenses m´he tancat a un cafè per fer-me passar la fred i la set mentre prosseguia amb la lectura de la trilogia d´Auschwitz de Primo Levi (sempre queda bé posar-hi un llibre pel mig).
Demà, si res s´espatlla aniré a treure el cap a la catadral de Sant Esteva que diu que els diumenges hi ha espectale digne de visitar.
Segueixo sense entendre els austríacs ni res del que em diuen. A ells tampoc semblo resultar-los gaire exòtic ni interessant. Per no semblar, no sembla ni que els molesti per tant, a mi ja m´està bé.
A hores d´ara l´Atlètic ja fa un quart d´hora que juga. Em sembla que ja sento l´olor a castanyes i a rom cremat. Segur que ja deu guanyar.

En Casta i el seu germà

Em trobo en Casta en el Passeig i deixa anar una frase que és un cop de destral "al faisbuc tens amics que al carrer no et saluden". Es una frase que pesa com el portland i que és definitva com un mall que et cau sobre el dit gros del peu. Després m'ha parlat d'en Loren el seu germà i jo li he dit que en Loren és xiscagardià cent per cent. De petits amb en Loren vam formar una banda terrible on cada dia era una aventura de part de bo. En Loren era capaç d'inventar-se mil jocs o d'explicar mil històries i amb ell la diversió estava assegurada. Estàvem tan acostumats a que en Loren decidís el joc que s'havia de fer que quan no hi era ens fotiem de fàstic. En Loren es va inventar, entre d'altres jocs, el salt de rec. I així les tardes o els matins del dissabte en els passàvem saltant el rec de Mas Palau. El joc va sortir un dia que ens avorríem i vam fer una juguesca per veure si erem capaços de saltar aquell tram curt del rec. Al principi era tot un atreviment: si queiem, queiem de caps a l'aigua. Primer va saltar en Loren i ens va saludar content i satisfet des de l'altre costat de la riba. Després, un a un, vam anar abordant aquella aventura. Quan em tocà a mi se'm gelà el cor, veia l'aigua, veia la distància que em separava de la caiguda, i vaig saltar intentant confiar amb les meves forces. Quan em vaig trobar a l'altre costat, al cantó dels que ja ho havien aconseguit, em vaig sentir en el club dels valents. Dies després aquell tram que havíem saltat ens semblava ridícul, ínfim, d'una facilitat digne de nen de guarderia. Vam anar provant altres trams buscant sempre l'aventura i el perill. De tant en tant, passava en bicicleta la iaia d'en Loren i ens havíem d'amagar entre les bardisses. Aquell joc estava entre les mil dues-centes prohibicions que la matriarca dels Castañer ens havia imposat. Un dia, quan havíem aconseguit saltar aquell rec des de totes les distàncies i fent tota mena de gestos i crits, en Loren va saltar el tram més curt. Aquell tram que saltàvem amb rutina com qui travessa el carrer de casa seva. I va ser tanta la rutina i tanta la confiança que en Loren va caure daltabaix del rec. No tinc clar, amb el temps i la distància necessàries des d'aquell fet, que no fos un joc més d'en Loren. Un joc, un invent, un truc per fer-nos sortir de l'avorriment i l'ensopiment. Perquè l'aventura va venir després: infiltrar en Loren a casa seva sense que ningú, sobretot la seva àvia, sabés l'origen d'aquella mullena. Sé que allò va ser el final dels salts als recs però després van venir nous i extraordinaris divertiments d'aquella colla de salvatges capitanejats per el més gran i cèlebre inventor de jocs. Es per això i que, sense dubtar-ho ni un sol moment, li he dit a en Casta que el seu germà era un xiscagardià en estat pur. Crec que en Casta m'ha respost amb un altre frase rotunda sobre aquest invent barat del faisbuc però no he tingut temps de memoriatzar-la. Jo ja era mentalment saltant un rec de Mas Palau.

Des de Linz (Austria)

Hola familia.
Antes que res, dir-vos que en aquest escrit poden hi poden apareixer coses rares. Aquesta gent d´Àustria tenen els teclats d´ordinador ben esgabellats.
Ara ja fa aproximadament 24 hores que sóc arribat. Aquells irlandesos de Vilobí m´han dut amb una professionalitat i puntualitat espaterrant fins a un racó de món on fa molta fred, parlen molt estrany, els homes s´afeiten cada dia i porten barret i tot el dia es mengen dulces.
Hi vaig arribar ahir tarda-vespre amb el temps just d´instal-lar-me a l´hotel, anar a veure qui carda el cap més gros, sopar una mica i cap al llit.
Avui soc anat a visitar Mauthausen. Allà molts dels nostres s´hi van fer la pell i tot i que està ple d´estelades, senyeres i escrits en la nostra llengua, no he pas trobat dingú que sàpigua qui cony sóm. Ara, quan em pregunten d´on vinc ja els dic directament que sóc de Banyoles. Total, del que serveix a Austria dir que ets català...
En fi, família, vaig passant. De fet només he escrit per fer temps mentre s´escalfa la sauna de l´hotel, que l´han encès per mi i prou. Tapoc puc escriure gaire no fos cas que la parenta m´acusi d´explicar-vos més a valtros que a ella.
Abrigueu-me bé el C0mitè d´Orriols que ja se mßha constipat. I dissabte aneu tots a léstadi a cridar AMUNT ATLÈTIC!!!
Jo, si Déu vol, dilluns nit ja seré aquí. Demà marxo cap a Viena a veure si els entenc més, que dubto molt. Ja arriba a ser trist que un país hagi de fer servir la llengua del país veí. I naltros que no sabem què fer-ne de tantes...
Au, Aughfiehrdesen!!! (vol pa dir re).

La calipàndria

He replegat. Antes, quan era pitit i replegava una calipàndria la mare sempre em renyava: "ves sortint amb mànigues de camisa i moll, que has tornat a replegar". A diferència d'altres malalties, el refredat era una pena que seguia a un pecat venial. Sortir amb el cap moll, agafar un cop d'aire perquè es treia el cap per la finestra del cotxe, exposar-se als corrents d'aire, treure's i posar-se la roba sense seny, anar amb mànigues de camisa, fer el vestrús en hores intempestives. Sempre hi havia una raó fulminant, definitiva, categòria que justificava la calipàndria. A diferència de les passes que vénen i van, que s'encomanen i ja no hi pots pas fer-hi re, les calipàndries- segons la meua pare- portaven una culpa afegida: una badada, una temeritat, una aventura sense seny. La calipàndria, ho saben els metges, té un període d'incubació, seguit per una fase expansiva i un altre etapa culminant per acabar amb una baixada més o menys traumàtica. En termes ciclistes la fase d'incubació seria com traginar la bicicleta a coll del garatge fins al carrer. Es la fase més molesta perquè el pacient ja és conscient que ha replegat i l'assalta una tristesa més o menys peculiar: la melancolia del que se sap presoner d'un mal carregós i emprejador. La fase expansiva de la calipàndria s'assembla molt a quan intentem pujar amb bicicleta fins a Pujarnol. Una fase on a cada metre estem pijtor que abans però molt millor que el metre següent. Els esternuts volen, el carregament nassal explota, els mocadors no paren el raig incessant de líquids i mocs. No estem bé enlloc i només desitgem que l'atropello passi d'una vegada per totes. Després ve la fase que ja estem al cim i ens ve el mal d'ossos i el cansament, i la suor i una certa asfixia. La calipàndria ens deixa masegats però comencem a veure la fi del desastre. Ja no podem ni traginar la nostra pròpia bicicleta i el cap ja està tip de dolors, d'esternuts, de dies sencers plens de ragera i mocs. Finalment ve la baixada, la calipàndria deixa el pas a la tos, més o menys seca, i una mucositat groguenca i llefiscosa. L'última etapa de la calipàndria la passem acompanyats de camamilles i xarops. La tos de gos pot seguir-nos encara durant uns quants dies però cada cop estem millor, més destapats, amb el pit més obert, amb la sensació que ja hem deixat enrere la calipàndria. Però això sí: el més probable després d'una calipandria és comencem a preparar-nos per la següent. Llavors tornarem a sentir les veus de sempre "no si t'ha t'ho deia jo, has tornat a replegar, i mira que són punyeteres les recaigudes". Vet aquí.

En alerta constant

Fan córrer que he cardat el gos tot lo dia. Van ben etivocats qui em volia veure en magatzems comercials i altres temples de la venda. No. Tal i com us venia informant m'he posat a escriure la novel.la. Es una bogeria que surt tal com raja, una novel.la escrita a raig sense cap ordre i sense cap planificació pentagoniana. Acabaré l'última ratlla just a l'últim dia de termini per presentar-la i guanyaré, si el jurat m'ho permet, una bona morterada de calés. Ja tinc quaranta o cinquanta pàgines i la cosa no va para d'inflar-se, i botir-se, i créixer i embolicar-se com una heura. Està ambientada a Banyoles i en ambients xiscagardians. Els personatges resulten familiars. Entre escriure i escriure he tingut temps de jugar partits a la play amb el meu fill. Quasi sempre fem el mateix: juguem tres partits, ell en guanya un, jo en guanyo un altre, i l'últim l'empatem. Això sí ens tractem de tramposos, d'aprofitats i de comprar l'arbit. Tabé hem anat a la Catalunya Nord a comprar vi i d'aquest viatge en sortirà un comentari a part. Ja ho veieu, Xisca de Gardi no tanca ni per fer inventari, som una alerta constant al servei del país, la tradició i les bones maneres.

El pont que no és pont.

El bo d’en Sacutell pregunta si Xisca de Gardi ens n’hem anat de pont. Pel que en sé d’en Mastegatatxes, corre per la zona. Sé que dissabte a la nit es va vestir com els senyors i va passar un fructífera vetllada entre amics i croupiers. Jo no en tinc pas de galindaines per anar a llocs d’aquests i de ben segur que el Comitè d’Orriols diria que sóc massa ordinari per barrejar-me amb aquesta fauna. Del Llobarro de bosc, en començo a pensar que era una espècie de cometa Halley que va passar d’escallimpantes per Xisca de Gardi. Tant de bo m’etivoqui i no tardi setanta sis anys a aparèixer de nou. El Comitè es veu que porta tres dies perdut pel pentàgon de la compra compulsiva de Salt. Es veu que va de botiga en botiga i només reposa per entrar a un burguer i d’allà cap al cinema que hi ha. Ha passat un parell de cops per la bolera i au, altre cop de botigues. A hores d’ara ja s’ha fos la Visa, l’American Express de la feina. la Targeta de l’ACB, la de comerciants del Barri vell, i la de la feina de la seva dona. Fins i tot hi ha qui l’ha vist intentant pagar al Mc Donalds amb el carnet de l’Atlètic.
D’en Vaqueta no en sé res, però d’aquest no m’estranyaria que hagués fletat un vol xàrter fins a Hawai en busca de sol i relax. Dic Hawai com podria dir qualsevol altre lloc paradisíac que reunís els requisits de comoditat, alimentació i cobertura telefònica dignes de la seva presència. En resum, un lloc d’aquests que et marquen com un vedell i ja pots deixar la cartera a la tauleta de nit que enlloc et fan pagar re.
En Sacutell ja ho veieu, és l’únic que segueix al peu del canó i que un moment donat ens ha hagut d’estirar les orelles per haver-nos agafat uns dies de festa fora del conveni xiscagardià.
M’imagino que, en les dates que ens trobem, el Gallegu deu estar fent lloc, tan a casa com a l’estómac, en vistes del tsunami de viandes de les millors que les previsions més optimistes pronostiquen pels propers dies, si és que no ha caigut ja aquest pont algun ruixat en forma de tiberi.
I jo? Estic allò si mama o no mama. Des de dissabte a mija tarda estic força espatllat. Hi ha estones que sembla que milloro i d’altres que no serveixo pas per re del mal que em fot tota la carcanada. Estones de tos, estones de mal de cap, llavors m’animo i vaig a fer una timba al Mam però torno a recaure i arribo a casa mig de juneis i ja hi tornem a ser.
En fi, espero millorar aviat del tot, doncs dimecres al mitdia m'esperen a Vilobí uns senyors irlandesos que em duran fins a una país de valsos i panets. Espero escriure tabé des d'allà. Bona reentré a tothom.

Amb la ràbia per davant

En aquest nostro món, tothom té les seves manies. Vindria a ser allò de que "Cadascú és com és" que s'acostuma a dir.
Dins el catàleg de particularitats de tot individu hi ha una secció destinada a les respostes viscerals desproporcionades. A les estanteries d'aquest departament s'hi guarden aquelles coses per les quals hom tornaria a engegar crematoris i camps de concentració, reinstauraria la pena de mort i les execussions públiques a les places majors.
Aquestes "coses" acostumen a ser petites fotileses capaces de despertar els instints més rabiosos. Jo, que prou rabiós ja de mena em considero, en pateixo unes quantes.
Una d'aquestes coses que em fan treure barrumera per la boca són els amos de les motos que xorden les orelles. La mare que els va arribar a parir colla de burros, els hi faria mal. A ells i als seus pares, perquè ja em diràs si els primogènits d'aquesta quitxalla no en tenen culpa. Si els que viuen a la puda senten arribar el nano tot just sortir del Climax. Ho saben i sovint ho financien. Perquè insisteixo, no és que molesti, és que creuar-te amb ells carda un mal de peies que et tornes boig. I jo em pregunto: Com collons poden anar amb aquesta moto pel món sense quedar sords ells i no caure'ls la cara de vergonya? Re, a pendre pel cul, ells i moto a la foguera.
Natra cosa que em fa sortir el nazi que tots portem a dins és la gent decideix unilateralment que ELL tindrà un animal i els altres el patirem.
T'en vas a córrer a l'estany, tens la mala sort de creuar-te amb un individu amb el seu llepon ben deixat anar. Aquest se't entravessa o et segueix i se't enganxa a la cama. Clar, comprendreu que com que servidor és de bon atrapar no cal que sigui un Galgo, vaja, però és llavors quan la ratassa de l'amo somriu i et diu: "Tranquil, que no mossega". Amb la més rabiosa de les mirades i amb tota la mala llet del món, entre bufets i flato li contestes :"No mossega, però emprenya. I vostè també!".Arribes al teu cotxe i et trobes les rodes ben pixades. Les teves, si, perquè l'amo de la bèstia ja vetlla prou perquè no es pixi a les seues, per no parlar ja de les tifes. Els pensaments posteriors a una trepitjada de tifa són la màxima expressió de la visceralitat i l'odi contingut. Jo crec que poca cosa hi hauria més perillosa que un paio carregat de granades just després de trepitxar una merdarada, ja sigui d'animal de dos o quatre potes.
Lloros que criden com bojos, gats de veïns que decideixen viure a casa teva, rodwailers tancats a una terrassa de tres per dos... Tota aquesta fauna són, després de mi, les grans víctimes d'una colla d'energúmens a exterminar de forma cruel. Jo els fotria dins una gàbia amb morrió i un collar de punxes, com a mínim.
Ui, si hagués d'explicar totes aquelles coses que em fan posar malalt de mala manera no acabaríem mai i en Mastegatatxes cada vegada que em veu em botzina perquè m'enrotllo massa. És així de simpàtic per naturalesa, tabé aquet.
En fi, dingú s'escapa d'aquestes coses, i segur que hi ha gent a qui el faig ferir jo, però qui negui que algunes misèries del conviure que li fan bullir la sang i li causen horticària és que és un collons de mentider i per tant per mi tabé, a la foguera amb els altres. He dit.

La veritat

Anem a dinar a Can Mià de Palol, un lloc de cuina de part de bo, pel camí en Mastegatatxes parla de Fiasco. Per qui no ho sàpiga Fiasco és un filme de l'Albert Serra abans que es convertís en el Director Comercial. No l'hem pas vista però ja sabem que els actors trebaien molt bé i que és una obra de mestres. Pel camí anem veient com fan això del TGV. En Mastegatxes parla per telèfon amb auriculars: fa el seu efecte. En Tallaferro, l´únic xiscagardià que tenim del call jueu de Besalú, va parlant i quasi no l'atrapem què diu. Soms tres i hi ha vint converses com a mínim. Arribem al palau del Rei del Rostit. La fortificació està vigilada per tot un arsenal de bèsties: si l'enemic hi va de males serà aniquilat, liquidat i trinxat per un exèrcit de pintades, colomins, pollastres, cabres i porcs senglars. Poca broma. El rei del Rostit està ben vigilat. A l'entrada d'aquest palau destaquen sis estrelles. No s'hi posen pas per poc. Sis! El doble que tota aquesta patuleia que diuen que són "xefs". Aquesta paraula és ben estrambòtica: xef, sembla el so d'un peu trepitjant una tifarada de vaca, o d'una veixina explosiva llançada per algú que està enfitat. Xef és una paraula horrorosa, criminal, pentagoniana. Davant la porta del palau del Rei del Rostit hi ha un poema escrit en castellà que és una oda a la senyera. No ens recordem pas del nom del seu autor perquè tenim memòria de gardi. El cas és que entrem cap dins. Les parets del palau són d'un negre de sucarrim: estem a l'essència, al cor, dins l'esperit d'una casa de pagès de tota la vida, poca broma, ens hauríem de descalçar i caminar amb esclops per anar bé. Entrem a la sala i podríem recordar tota la memòria i totes les petges dels nostres avis, besavis i rebesavis. Hi ha uns forasters, semblen de cap amunt, que mengen allioli untat en el pa com si mengessin mantega. En Mià és permisiu, un altre els hi hagués cardat una plantofada. En Pere ens fa passar fins a la nostra taula que és just davant un bastarral de foc. Sento la calor i la flaire del foc a terra i penso en els meus temps petits, quan feia les torrades davant el caliu. Cagom la puta, estem a casa de veritat i no ho sabem. Demanem el fato i en Pere ens serveix les millors patates de la Deu que en Tallaferro ha menjat mai. I en Mastegatatxes i jo, fins i tot. Tot e' bo. La pintada és excel.lent i les costelles de cabrit són com si fossin un pastís. Cagom redeune. En Pere, entremig ens porta poemes, notícies de premsa, comentaris. Aquest home no para. Jo penso que en el fons és com si estigués a casa dels meus parents de Falgons. A Can Gifra de Falgons menjant cargols en una casa que fa olor de caliu, on les pedres suen sucarrim i on les galtes es van envermellint a mesura que passa el menjar, la vida, la conversa i tot plegat. En Pere i en Miquel ens porten ratafia i pastissos. Si això és guerra que no vingui pas la pau. Quan sortim, mirem de reüll els forasters: encara són asseguts a la taula. Al seu país ja soparien i aquí han esmorzat, dinat, berenat i sopat. Potser recorden també els seus avis, potser recorden cuines velles i de veritat, parets de sucarrim, quadres feréstecs, cuiners poetes i poetes que fan de cuiner, i poesia en forma de costelles de cabrit, i prosa en forma de pastís regat amb ratafia. L'últim passatge: en Pere ens ensenya un quadre seu sobre la vida. Tot el que hem vist és un quadre sobre la vida, la vida del Pla de l'Estany vigilada i protegida pel rei del rostit. Agafem el cotxe i tornem cap al Pentagon: trens d'alta velocitat, mats, autopistes, autovies, portland, fressa, gent beneita. Però ja ho diu en Pep: "aquest país no l'anyocaran pas mai". Darrera tota la mentida del progrés, hi ha la veritat. I la veritat l'escriu un poeta que és rei i que fa rostits.

Viatge infernal

Se m'acusa de no haver estat present en el derby. Aquesta acusació l'ha esbomba algú que només ha de travessar la carretera d'Olot amb les mans a la butxaca i un farias a la boca. Que gratuït que és xerrar pels descosits. Evidentment no vaig poder ser en el partit somiat. Però és que vaig ser víctima d'un viatge infernal. Un torb, és a dir una tempesta furibunda de neu, va sorprendre'm a l'altura de la Costa de l'Alou. En un tres i no res el camí va colgat de neu i no es veia un burro a quatre passes. La meva fe en l'Atlètic va fer que continués un viatge infernal i temerari. Vaig abandonar el cotxe amb la destral a la mà i en el bosquet de Panedes vaig tallar quatre pins per fer un trineu. Els gossos els vaig arreplegar de la urbanització Els Escuts: un rotwailer, un pastor alemany, un gos de cacera, un petaner, un canitxe, un gos d'atura, un pastor irlandès i un gat (no vaig poder arribar a vuit gossos i vaig conformar-me amb un siamès) Construït el trineu vaig començar a lliscar fins a Llagostera. Seguia nevant sibèricament i prosovièticament. A Llagostera ens vam trobar la soca d'un arbre caigut. Quan procedia a retirar-lo gràcies a la força que Déu nostre senyor m'ha donat vaig adonar-me que aquella soca era part d'una trampa nefasta. Un parell de bandits van saltar-me al cim. La lluita va ser atroç i per més inri vaig adonar-me que el rotwailer i el pastor alemany es posaven de la part dels assaltacamins. Sort del siamès i del gos d'atura que van lluitar heroicament del meu costat. Després de mitja hora èpica i cruenta, vaig aconseguir reduir els dos lladres però ja no podia recomposar el trineu: bona part dels que havien de tirar jeien esqueixats sobre la neu. Vaig continuar a peu, la fatiga i el fred començava a apoderar-se de mi com si jo fos un apèndix de l'expedició mortal d'Scott al pol nord. A l'altura de Cassà un altre peripècia va venir al meu encalç. Ara era un os rus, una bèstia afamada i de mides gegantesques, alçat sobre les seves dos potes anava movent les urpes amenaçadorament. Els seus xiscles eren avisos fatals. Brandant el ganivet d'explorador a una mà vaig abalançar-me sobre ell. Va ser una baralla desigual però en el moment que enfosava la seva bocassa en el meu cap, li vaig clavar la fulla del ganivet a l'alçada del pit. Va caure esternaiat a terra. Vaig adonar-me que algú havia alimentat aquella fera amb xocolata desfeta: car tenia restes d'aquell beuratge als llavis. La meva fe atlètica seguia inalterada i masegat i mig ferit vaig continuar el viatge a peu. A l'altura de Llambilles vaig esquivar els trets d'una torba de tàrtars que havien cremat el poble. Vaig adonar-me que un d'aquells tàrtars duia una jaqueta marcelino. La desolació era tremenda. El paisatge devastat i sucarrimat produia una estampa tan tràgica com infame. Què més podia passar-me? Notava un principi de congelació a tot el cos i notava com el meu cap no responia amb claredat. Arribant a Girona vaig haver de travessar un campament de tropes napolèoniques, en el moment que afusellaven tres espies, dos capellans i un guerriller. A la fi, vaig entrar a l'autopista amb un cavall robat als gavatxos. Si galopava fort encara arribaria a temps al partit. El cavall va ser abatut per un míssil nuclear coreà a l'altura de Palol de Revardit. A la Mota vaig intentar aturar una Teisa però el conductor lluny de frenar va fer una maniobra brusca per atropellar-me. Juraria que havia vist aquell tipus un altre vegada. Vaig fer tot el viatge agafant-me com podia a la part de darrera de l'autocar. Però tenia els dits mig congelats per culpa de la nevada i no vaig poder resistir gaire estona. A Mata vaig caure. Vaig arribar a Banyoles arrossegant-me per terra, deshidratat, confós, masegat, rostit. Banyoles havia quedat al marge de la neu, dels atacs dels tàrtars, de la invasió francesa, dels ossos, del bandidatge. El sol resplendia i les cares de la gent eren d'una normalitat absoluta. Vaig entrar al camp de fútbol quan el partit feia deu minuts que havia acabat. Una ànima caritativa em va recollir i em va portar a les Carmelites. Aquella ànima va mostrar-me una foto reveladora: la d'un tipus vestit amb un jersei marcelino que remenava una cassola de xocolata desfeta. Era el mateix tipus que conduia la Teisa que havia intentat atropellar-me, que duia el jersei marcelino d'un dels genets tàrtar, que segurament havia remenat la xocolata desfeta que havien begut els dos ossos. Ja el coneixeu. Es el fatxenda que m'acusa de no haver presenciat el partit i que va orquestrar tot l'infern que va presidir el meu viatge.