diumenge, 21 de desembre del 2008
El temps atuit
A l'hivern les bèsties queden arrodides i sense sang. El galaput que tinc a l'hort s'ha embardissat al femer i fa el mínim esforç: espera que els bitxos li passin per sobre el nas. Vet aquí. Fa un temps per quedar atuit: per mandrejar, per fer quatre grilleries i poca cosa més, estar-se a la vora del foc a coure una torrada, a remenar les estelles amb els amolls i mirar com la llenya, poc a poc, va consumint-se. El gat, si pogués, es fotria dins el caliu. Els gats són unes altres bèsties que a l'hivern queden sense delit: tot els hi fa manra, es passen tot lo dia estassats i cargolats a la cadira de balca i només obren un ull si a la casa entra un foraster, quan tenen gana fan una excursió fins al platet però els seus moviments són lentíssims com si la sang no els hi arribés a la carcanada. Fan una queixalada i tornen de seguit cap a la cadira: els esperen quinze hores seguides de dormilega. El gos, ja no en parlem, només mou una oreia quan sent alguna fressa que ve del carrer. Tal i com diria el meu pare: "aquest porta un gos a sobre". El gos només surt quan ha de fer les seves feines i encara gràcies. Totes les bèsties estan atuïdes, sense delit, amb una manra al cim que carda por. Nosatres no som pas menus. La sang no ens bull, és una escudella greixosa mig tèbia i mig fada, les cames només busquen reposar, tot lo dia fem badais i la badaiera s'encomana, tot lo dia ens estirem com si la manra s'hagués ficat al moll dels nostres ossos. I mirem cap a l'hort i veiem un dia gris, carregós, fred i punxegut i ens diem: "saps què? Me vaig a estirar un ratu al llit". Mentre traginem el nostre cos sense delit, el gat ens mira de reüll i sembla que digui "per què no se'n va a trebaiar aquest torracollons i deixa d'emprejar-me". Vet aquí, estem atrapats pel temps atuit, esperant nous dies per treure'ns el gos que portem a dins.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Si senyor, a casa el gat(gat) gruny com un gos quan algu toca el timbre i el despera, el gos(panxi) frisant per poder entrar a casa i fer el son a la seva estora. I jo, amb aquest fred que m'entra fins els ossos, vaig ben encarcarat. Coi, a més del fred, la gran pega es l'humitat de la zona. Ja ho diu en Foca, "quan estas atuit, posa't al llit".
De gats i gossos hi ha moltes generalitzacions com les dels andalusos o les dels madrilenys. Els gats seran sempre intel•ligents i egoistes i els altres fidels fins l’exageració. Amb obligacions domestiques diferenciades que lamentablement descuiden sovint. Ni guarden la casa ni cacen ratolins. De fet un cas més de pèrdua de valors. Els gats ja nomes reposen, els gossos mosseguen el nen del veí en comptes del carter i els ratolins no els mata ni el verí. Tres animals amb relacions mútues difícils i que tenim una raó històrica que n’explica el perquè. Fa temps gats i gossos varen pactar una especialització en l’art de proveir-se d’aliment. El tracte es resumia en una frase: “Seran pels gossos els ossos i les espines pels gats” Tot clar i ben escrit, i a viure en pau que son dos dies. Però un ratolí mort de gana es va menjar el trosset del paper que deia “pels gats” El text final va quedar mutilat i contundent; “Seran pels gossos els ossos i les espines” Els gats, privats del dret a una alimentació pactada, es varen trobar de cop havent de lluitar amb els gossos per la reivindicació i amb els ratolins per la venjança. Les guerres sempre comencen de manera estranya
Publica un comentari a l'entrada