La veritat

Anem a dinar a Can Mià de Palol, un lloc de cuina de part de bo, pel camí en Mastegatatxes parla de Fiasco. Per qui no ho sàpiga Fiasco és un filme de l'Albert Serra abans que es convertís en el Director Comercial. No l'hem pas vista però ja sabem que els actors trebaien molt bé i que és una obra de mestres. Pel camí anem veient com fan això del TGV. En Mastegatxes parla per telèfon amb auriculars: fa el seu efecte. En Tallaferro, l´únic xiscagardià que tenim del call jueu de Besalú, va parlant i quasi no l'atrapem què diu. Soms tres i hi ha vint converses com a mínim. Arribem al palau del Rei del Rostit. La fortificació està vigilada per tot un arsenal de bèsties: si l'enemic hi va de males serà aniquilat, liquidat i trinxat per un exèrcit de pintades, colomins, pollastres, cabres i porcs senglars. Poca broma. El rei del Rostit està ben vigilat. A l'entrada d'aquest palau destaquen sis estrelles. No s'hi posen pas per poc. Sis! El doble que tota aquesta patuleia que diuen que són "xefs". Aquesta paraula és ben estrambòtica: xef, sembla el so d'un peu trepitjant una tifarada de vaca, o d'una veixina explosiva llançada per algú que està enfitat. Xef és una paraula horrorosa, criminal, pentagoniana. Davant la porta del palau del Rei del Rostit hi ha un poema escrit en castellà que és una oda a la senyera. No ens recordem pas del nom del seu autor perquè tenim memòria de gardi. El cas és que entrem cap dins. Les parets del palau són d'un negre de sucarrim: estem a l'essència, al cor, dins l'esperit d'una casa de pagès de tota la vida, poca broma, ens hauríem de descalçar i caminar amb esclops per anar bé. Entrem a la sala i podríem recordar tota la memòria i totes les petges dels nostres avis, besavis i rebesavis. Hi ha uns forasters, semblen de cap amunt, que mengen allioli untat en el pa com si mengessin mantega. En Mià és permisiu, un altre els hi hagués cardat una plantofada. En Pere ens fa passar fins a la nostra taula que és just davant un bastarral de foc. Sento la calor i la flaire del foc a terra i penso en els meus temps petits, quan feia les torrades davant el caliu. Cagom la puta, estem a casa de veritat i no ho sabem. Demanem el fato i en Pere ens serveix les millors patates de la Deu que en Tallaferro ha menjat mai. I en Mastegatatxes i jo, fins i tot. Tot e' bo. La pintada és excel.lent i les costelles de cabrit són com si fossin un pastís. Cagom redeune. En Pere, entremig ens porta poemes, notícies de premsa, comentaris. Aquest home no para. Jo penso que en el fons és com si estigués a casa dels meus parents de Falgons. A Can Gifra de Falgons menjant cargols en una casa que fa olor de caliu, on les pedres suen sucarrim i on les galtes es van envermellint a mesura que passa el menjar, la vida, la conversa i tot plegat. En Pere i en Miquel ens porten ratafia i pastissos. Si això és guerra que no vingui pas la pau. Quan sortim, mirem de reüll els forasters: encara són asseguts a la taula. Al seu país ja soparien i aquí han esmorzat, dinat, berenat i sopat. Potser recorden també els seus avis, potser recorden cuines velles i de veritat, parets de sucarrim, quadres feréstecs, cuiners poetes i poetes que fan de cuiner, i poesia en forma de costelles de cabrit, i prosa en forma de pastís regat amb ratafia. L'últim passatge: en Pere ens ensenya un quadre seu sobre la vida. Tot el que hem vist és un quadre sobre la vida, la vida del Pla de l'Estany vigilada i protegida pel rei del rostit. Agafem el cotxe i tornem cap al Pentagon: trens d'alta velocitat, mats, autopistes, autovies, portland, fressa, gent beneita. Però ja ho diu en Pep: "aquest país no l'anyocaran pas mai". Darrera tota la mentida del progrés, hi ha la veritat. I la veritat l'escriu un poeta que és rei i que fa rostits.