La calipàndria

He replegat. Antes, quan era pitit i replegava una calipàndria la mare sempre em renyava: "ves sortint amb mànigues de camisa i moll, que has tornat a replegar". A diferència d'altres malalties, el refredat era una pena que seguia a un pecat venial. Sortir amb el cap moll, agafar un cop d'aire perquè es treia el cap per la finestra del cotxe, exposar-se als corrents d'aire, treure's i posar-se la roba sense seny, anar amb mànigues de camisa, fer el vestrús en hores intempestives. Sempre hi havia una raó fulminant, definitiva, categòria que justificava la calipàndria. A diferència de les passes que vénen i van, que s'encomanen i ja no hi pots pas fer-hi re, les calipàndries- segons la meua pare- portaven una culpa afegida: una badada, una temeritat, una aventura sense seny. La calipàndria, ho saben els metges, té un període d'incubació, seguit per una fase expansiva i un altre etapa culminant per acabar amb una baixada més o menys traumàtica. En termes ciclistes la fase d'incubació seria com traginar la bicicleta a coll del garatge fins al carrer. Es la fase més molesta perquè el pacient ja és conscient que ha replegat i l'assalta una tristesa més o menys peculiar: la melancolia del que se sap presoner d'un mal carregós i emprejador. La fase expansiva de la calipàndria s'assembla molt a quan intentem pujar amb bicicleta fins a Pujarnol. Una fase on a cada metre estem pijtor que abans però molt millor que el metre següent. Els esternuts volen, el carregament nassal explota, els mocadors no paren el raig incessant de líquids i mocs. No estem bé enlloc i només desitgem que l'atropello passi d'una vegada per totes. Després ve la fase que ja estem al cim i ens ve el mal d'ossos i el cansament, i la suor i una certa asfixia. La calipàndria ens deixa masegats però comencem a veure la fi del desastre. Ja no podem ni traginar la nostra pròpia bicicleta i el cap ja està tip de dolors, d'esternuts, de dies sencers plens de ragera i mocs. Finalment ve la baixada, la calipàndria deixa el pas a la tos, més o menys seca, i una mucositat groguenca i llefiscosa. L'última etapa de la calipàndria la passem acompanyats de camamilles i xarops. La tos de gos pot seguir-nos encara durant uns quants dies però cada cop estem millor, més destapats, amb el pit més obert, amb la sensació que ja hem deixat enrere la calipàndria. Però això sí: el més probable després d'una calipandria és comencem a preparar-nos per la següent. Llavors tornarem a sentir les veus de sempre "no si t'ha t'ho deia jo, has tornat a replegar, i mira que són punyeteres les recaigudes". Vet aquí.