Les Vici Cletes

 L’altre dia em van deixar pujar a una bici de carreres de les d’ara. El meu veí, paret amb paret, és d’aquells que quan té 5 minuts morts ja els sents que fa anar la manxa per botir les rodes. La qüestió és que en té una d’aquestes que si la fas servir per anar a comprar el pa, pesa més la barra que la bicicleta.

Si en feia d’anys que no pujava a una bicicleta d’aquestes... En el seu moment vaig pensar que era desafiar en excés les lleis de la física, fent que unes rodetes tan primetes haguessin de traginar una estructura tan generosa com la meva. Feia tant, que la feinada va ser meva per saber com es canviava de marxes. Els models d’ara han fet desaparèixer aquell parell de palanques que hi havia al quadre i que tot fent-les anar amunt i avall, es canviava de plat i pinyons al gust del consumidor.

I és que la cosa em tenia encuriosit... Què coi té aquesta andròmina que té posseïda a la parròquia?. Individus que fugien de l’esport com un gat escaldat, ara cavalquen  damunt d’un aparell de no menys de 5 o 6 mil euros, a cap hora del matí i embotits com un bull negre. Alguns d’ells, per bicicletes que s’arribin a comprar, no ho equiparan mai a la despeses que al seu moment van fer en gintònics entre les 3 i les 5 de la matinada.

Aquest març passat, quan ens varen tancar a tots a casa, la gent es tornava boja per tenir un invent d’aquells que hi poses la bicicleta a sobre i vas pedalant sense moure’t de lloc, com els hàmsters. N’hi havia de contraban, de fabricació casolana i fins i tot es va arribar a trencar velles amistats per culpa de reclamar aquell roleu que mesos enrere s’havia  mig deixat, mig regalat. Deu nos en guard que tot aquell dispendi d’energia s’hagués pogut guardar per fer-ne llum... Banyoles es veuria des d’Andròmeda.

Si la cosa no afluixa, aviat veurem com a les discoteques, carnisseries i fins i tot als restaurants, s’aniran substituint les cadires per bicicletes, per aprofitar el temps per anar fent esport. Quan això passi, si us plau, deixeu una cadira a un racó, per quan vingui jo.  Vet aquí.

 

És novembre, plou, fa un temps tardoral. Què es pot esperar més del novembre? Seria ridícul, com passava fins fa ben poc, que al novembre haguéssim d'anar amb mànigues de camisa. Estem en plena pesta medieval. Quan arriba la nit, no surten ni les rates. Quin temps aquells que la tropa de Xisca preníem alegrement els cabarets i els llocs de desfici! Sembla que hagi passat una eternitat. Ara tots a casa, fent bondat, fent de bons minyons. En aquest novembre, tabé, la Bèstia Grossa, aquell que té el cap de color panotxa i la pell com si hagués sortit de dintre els fogons d'una rostisseria, aquell sí, aquell està a punt de solfa. Quin novembre, aquest.

Qui ens ho havia de dir...

Ves per on, qui diria avui que fa quatre dies ens estossegàvem a la cara sense que dingú ens fes cap lleig. Sembla impensable que no fa ni un any tothom ressucava els calçots al mateix perol fins a untar-se'n les ungles, d'aquella pasta de morter mal lligada.  A Banyoles es podia anar del Cap de Bou a la Font de la Vergonya, sense tocar a terra, saltant de terrassa en terrassa de bar i passant per tots els barris. Al nostre poble, perquè tot i ser més de 20.000, seguim sent un poble, hi passaven coses que no passaven enlloc i al revés... Aquest mal parit de papu ens ho ha fotut tot de rodes enlaire. 

I per si això fos poc,  qui ha entomat la vara de comandament no ha previst unes mesures exclusives per a Banyoles i la seva gent. Amb tota la inconsciència i ignorància, s'ha decidit que a Banyoles les coses s'han de fer com a la resta del territori. Si, si... com si fóssim un més de tants... Ni tan sols han tingut la delicadesa de dir que a la resta de Catalunya les coses es farien com a Banyoles. Perquè... i em pregunto... Existeix algun estudi que certifiqui que aquesta bestiola afecta als banyolins i banyolines igual que als de Pallejà o als tarragonins? 

Així, ens han tancat els bars, els restaurants, el club, i no ens n'haurem adonat, que també ens tancaran l'estany, al ritme que anem. No deixen jugar a l'Atlètic, ni al Deportiu i la mainada no pot anar a Ei Gent! ni a l'Escola de Música. Si... com si fóssim uns qualsevol.

Aquest any no hem vist als manaies. Hauria estat bastant entretingut veure desfilar una centúria romana amb mascareta, distanciats a 2 metres els uns dels altres i aprofitant quan fan l'estrella per untar-se les mans d'aquella maleïda potinga que ens fan posar cada 5 minuts. Aquest any haurien hagut de demanar ajuda a la gent del Centre Excursionista, doncs per evitar aglomeracions a les voreres s'hauria assumit el compromís de passar per tots els carrers, Passatge del camí dels Embusteros, inclòs.

Ni manaies, ni processó, ni Sant Marturià, ni Aphònica, ni correfoc, ni tronada, ni Sant Joan... I ara, ni tan sols bars i restaurants. Ai els restaurants... que mai ens faltin els restaurants, si us plau. Hauríem de fer un quadrant per barris i organitzar-nos per blindar els restaurants. Divendres vespre, Mas Palau i Canaleta demanaran el sopar a Can Xabanet. La Puda i el Puig d'en Colomer, al Capitell. Sant Pere i la Farga que estirin del Gil's i així, fins que tinguem a tot el ram de l'hostaleria entretingut. Ah! i que ningú se'n descuidi de la propina, sentiu?

Cal que ens coordinem per tenir-nos cuidats entre nosaltres. Si més no fins que tinguem un remei que ens permeti tornar a lo nostre. Amb converses amb l'Esteve de ca l'Alsius, podem avançar que la cosa evoluciona pel bon camí. Ens agradaria poder dir que abans de nadal ho tindrem solucionat, però a hores d'ara encara és de mal dir. Les proves amb l'aigua de la Puda estan satisfent àmpliament les expectatives, però hi ha temes legals que ens condicionen. Quan s'escampés la veu del nostre remei, vindria el Pentàgon i ens ho prendria tot plegat de les mans. Ho hem de deixar tot ben lligat, abans. Mentrestant, i lo més discretament possible, podeu acostar-vos al font a fer un glopet. Mà de sant.

 Perquè malgrat tot, tornarem! I tant que tornarem! Serem el que hem sigut sempre i fent el que hem fet sempre. Honrarem als caiguts i els recordarem sempre, perquè sempre seran dels nostres. Visca nosaltres i els que son com nosaltres!