El riure, un bon medicament

Recordo que ja fa alguns estiu vaig anar a veure una pasarel.la de moda amb noies escardelenques en bikini. Jo no sé si les meves ulleres en comptes de multiplicar dividien, perquè us asseguro que vaig veure una sèrie de models que em van semblar uns sacs d’ossos,com si fossin fideus vivents, espaguettis esquelèctics. Algunes, altes com un sant pau, però seeeeques com un pal d’escombra. Noies carquinyolis!. Em vaig entretenir comptant les costelles perquè a moltes se’ls hi veia la pell i l’ós. Allò em va fer pensar que aquelles noies es devien passar tot l’any amb un règim rigorós perquè el seu tipus femení havia de ser prim per poder passejar i ballar per les pasarel.les. I sense badar!, Mirant de posar les cames bé creuant-les una davant de l’altra, perquè Dèu nos en guard que s’entrabanquessin i caiguessin a terra. Sentiríem un carric carrac d’ossos que ja podrien avisar de seguida l’ambulància.  En això d’aconseguir esquelets ambulants hi ha treballat molt la publicitat. Allò de perdre pes en una setmana fent una dieta s’ha posat de moda. I allò de prendre pastilles i potingues va “a tope” que diuen ara. Jo en conec una que es fa un tip de prendre pastilles per aprimar-se. Ja se n’ha rebaixat de quilos, ja”, però un dia em va dir que a les nits somiava molt, i no pas somnis eròtics, que això encara li seria divertit, no, no, es feia un tip de somiar escarbats i ratolins, amb uns xisclets que fa que té mig espantat el seu home. Avui dia hi ha massa comprimits i massa creure allò de l’ABANS i el DESPRÉS dels anuncis que pot portar al resultat del que sempre diem els catalans: Qui gemega ja ha rebut!. I el pitjor és que passen els dies, i les dones que han seguit el tractament es miren al mirall, i si si, els mateixos sacsons. No n’ha desaparegut ni un. Ja ho adverteix l’Associació de Consumidors: aneu alerta!. Però...quina és la dona que ho creu?. A l’estiu s’ha de lluir el tipus i molt més en aquesta tardor que és com un  estiu enmanllevat. Hi ha senyores maduretes, que quan van acompanyar la mainada a l’escola, després d’esmorzar juntes a un bar, es mengen crusants com aquell que res, i després comenten: Cinc quilos has perdut en deu dies?. No pot ser!. Com t’ho fas?- “-Oh, mira noia: sacrifici!. “.Ai, jo no ho puc pas fer!. Xavi, porta’m un altre crusant,!”. I vinga anar fent la xucamulla amb el crusant banyut. En aquells temps, en comptes de crusants menjàvem flaones, aquells cargols entortolligats que xucàvem a la xocolata desfeta. I mireu per on, aquella espècie de cargol fòssil ensucrat el va inventar un pastisser inspirant-se en els pentinats de les dones fets en forma d’espiral, com monyos. De les ensaimades i flaones ja n’haurien de dir monyos. Doncs, si, ara toca ser primes. És l’última moda. Una veïna de casa em deia fa pocs dies: “Estic desesperada. No sé com fer-ho per aprimar-me. Ho he provat tot. I no hi ha manera....”. Senyora, si vol un consell, m’escolti. Va?. Obro un consultori: En primer lloc, senyora, vosté no està massa grassa.El que no està és esquelètica. El que ha de fer és acceptar els fets tal com es presenten. No es preocupi de coses supèrflues i insignificants com aquesta. Si tan preocupada està, vagi amb un bon metge especialista, que li donarà bons consells. El que passa, senyora, és que aquest és un mòn de mones i ens fan ballar al só que volen. A mi, els anys i l’experiència em diuen que cadascú s’ha de guiar pel seu propi seny. No sé si la convenceré, senyora. Em sembla que no. S’han de sapiguer portar amb resignació i santa conformitat els nostres 70 quilos. Que tampoc n’hi ha per desesperar-se. A més a més, senyora, i ara per acabar li tiraré un “piropo”, una floreta perquè estigui ben contenta. Vosté, senyora, és una “prima plena”. He, he!. Que per molts anys. Apa, dona, rigui, rigui! Que això sí que fa aprimar. Ah, no ho sabía? Si senyora, si. El riure és un medicament bó per a tot. No sabeu que als Estats Units hi ha un establiment que curen fent riure?. Nooo?. Us ho explico: és un establiment sanitari que entre els seus serveis han instal.lat una “sala de riure”. Per estimular els seus pacients a riure, aquestes sales disposen de vídeos que deuen programar pel.licules còmiques, suposo, jocs divertits i actuacions diàries d’humoristes de reconeguda eficàcia. Diuen que per a casos greus,aquestes sales compten amb la URI (Unitat de Rialles Intensives). Es clar que també han de vigilar molt, perquè el riure a vegades pot ser escandalós. Però vaja, la iniciativa d’aquest hospital nord-americà fa pensar que el riure prova. Jo ja m’imagino a l’infermera que deu dir al malalt que és internat: Ara és l’hora que ha d’anar a riure una estona”. Què us sembla?. Em sembla que en algun  Casal de Jubilats ja han començat a fer-ne de tant en tant  algunes sessions. Es bo això de que hi hagi una sala de riure. I ben mirat potser també aniria bé una sala al nostre Ajuntament. A vegades, després d’un Ple a la sala de sessions, per alleugerir els nervis es podria passar una estona a la sala de riure. Què li sembla, senyor alcalde? Ha!, ha!,ha!. Aaai, no em feu pas riure!.

Sant Martirià, conserveu-nos el bon humor!

No sé si us en recordeu que fa pocs anys, a França, hi va morir una dona que deien que era la més vella del món. Tenia 122 anys i a mes a més 237 dies. No tenia dents, era sorda i quasi cega. I va morir de causa natural. Allò que nosaltres en dièm “morir de veió”. I Déu n’hi dó quina veió. Si a 80 anys ja s’és vell, afigureu-vos qui ha viscut cap a 50 anys de “veió” amb salut.  Diuen que va passar la major part de la seva vida, sola, en el seu apartament al centre de la ciutat d’Arlés. I ja feia un parell d’anys que va estar a punt de morir deshidratada, però en tota la seva vida va tenir molt bona salut. Des que va fer 100 anys les televisions no van parar de fer-li entrevistes, i any darrere any sempre deia el mateix:” Ara sí que em sembla que no em queda gaire vida”. I mireu s’hi va tirar amunt. Però el més curiós d’aquesta senyora és que fins als 100 anys va anar amb bicicleta, i a partir de llavors es va aficionar a treure fum arribant a ser “una fumadora empedernida”. I esmorzava sempre amb xocolata. I bevia vi d’Oporto. I tot ho amania amb oli d’oliva. I menjava molts d’alls.... Gent de Pla de l’Estany: ho tenim molt bé aquí per fer anys: de xocolata no ens en falta –tenim una fàbrica que s’ha de mirar que Déu ens la conservi per molts anys-; tenim oliveres carregades d’olives per fer oli (conservem les poques que ens queden). I d’alls en tenim fins i tot una Fira a Cornellà. Només ens falta el vi d’Oporto. Apa, doncs, si aneu a Portugal, carregueu-ne alguna caixa. Una copeta de vi d’Oporto de tant en tant, alls matxacats, una punxada d’olives, allioli ben barrejat, i per postres, xocolata, i a veure qui és el primer de sobrepassar els 122 anys d’aquesta dona i sortir al llibre Guines de rècords mundials. El que hem de fer al nostre país és conservar les vinyes perquè això del raïm també diuen que és un aliment per fer anys. Es veu que ara el raïm s’ha de menjar amb pela i tot. Sobretot la pela, la pell, la pellofa. No l’escopiu per res, perquè diuen que a la pela del raïm hi ha una cosa que hem d’aprendre a dir-la tot seguit: res-va-ra-trol. Apreneu.ho, apreneu-ho això. Bé vam aprendre a dir co-les-te-rol. Doncs, ara toca aprendre a dir res-va-ra-trol. Diuen que el resvaratrol que hi ha a la pela del raïm pot ser molt eficaç en la prevenció del càncer, de l’infart i de les malalties cardiovasculars, que són les que fan por a la gent d’avui dia. Sembla que tot això pot produïr una bogeria consumidora de raïms, millor dit, de pellofaires, perquè molts dels que llençaven la pela, ara se la menjaran. I de rebotintes també es beurà més vi. Diuen que el vi negre porta resvaratrol perquè fermenta en contacte amb les pellofes de raïm, però ja arriben els investigadors del Canadà que fan saber que el resvaratrol tant es troba en el vi negre com en el vi blanc. Em sembla que amb això del vi tothom hi veu un negoci. Es fan massa investigacions. Acabat de fer potser inventaran el vi epilèctic. Que ens farà tornar bojos a tots. Que Sant Martirià ens en guardi!.

Bona festa Major.

La saga dels Vilanova

En motiu del decès d’un gran amic –en Xavier Vilanova- el meu pensament   m’ha portat a reviure els anys en que vaig conèixer el seu pare –Miquel- a l’escenari del teatre del Círcol de Catòlics. Eren els anys de la meva joventut quan tot just iniciava l’activitat d’aficionat al teatre banyolí. El pare d’en Xavi era un senyor amable que actuava a la Secció Recreativa del Círcol de Catòlics, entitat que sempre va apreciar i a la que hi dedicà moltes hores. En el teatre fou un dels actors que millor sapigué desgranar els versos intrincallats del Luzbel dels “Pastorcillos” en castellà, com també atrevint-se a fer un “alcalde Borrego” lligat amb aquell pobre Bato jovenet que era jo mateix, però sempre mostrant-se com “un senyor de l’escena” interpretant un fiscal de l’obra judicial “¿Quien es el culpable?” o el d’una persona de seny que donava consells al novell advocat “Don Gonzalo” parlant-li del Dret Català.

 

Al cap d’uns anys vaig conèixer  en Xavi, el nen que seguia al seu pare i a les seves germanes, Montserrat i Maria Rosa amb el grup de teatre per la província de Girona. Ja de jove – es posà a estudiar i a l´edat de 22 anys obtingué la “Licenciatura de Ciencias Económicas” a la Universitat de Barcelona. Al cap de deu anys, aquell jove fet i pastat com el seu pare, per les festes nadalenques havia de pujar a l’escenari del teatre del Cercle de Catòlics per oferir-nos el Luzbel dels Pastorets i del personatge de l’advocat de “Don Gonzalo o l’orgull del gec”en la línia del seu progenitor, sempre cordial i benvolent en els assaigs, i posant més endavant, ja en el teatre Municipal, tot el seu saber i bona dicció en el monòleg elaborat per Jaume Farriol en l’inici del festival “Rusiñol, ara i sempre” del que ell sempre  considerà com un dels papers en que s’hi lliurà amb més satisfacció, com també en el Lluiset de la “Rapsòdia en blau” que ens demostrà el sorprenent punt exacte d’humor, si bé de tant en tant havia d’aguantar-se el riure al costat de la carrandella de nois espantats que feien la instrucció militar sota l’ordenança del capità “manco” i guenyo que els escridassava, i del mestre que l’ hi preguntava: “¿Porque crees que fué en España donde se inventó la herradura?”, i ell, alumne despistat i dubitatiu contestava: “Porque habia tantos burros!”, mentre el mestre, estupefacte i furiós l’amenaçava amb el crit: “De cara a la pared!!”.

 

Sorprenent fou en Xavi Vilanova en l’escena banyolina, com ho seria anys a venir el seu fill Lluis recitant altra volta els textos dels Pastorets-  ja en la nostra llengua catalana. I en els actes en els que també hi assistiria l’altre fill, en Miquel, qui com a membre de l’Ajuntament de la ciutat, en la presentació del llibre de la història del teatre, sabria traçar amb emotives paraules l’esforç col.lectiu d’un poble en la cultura banyolina en el que tota la família Vilanova hi han estat enllaçats per enfortir-la amb la seva presència, i  en la que hi ha ajudat amb la seva gran força,  l’esposa i mare que ha estat  Joana Cullell, qui des de la seva joventut, també trepitjà el ja desaparegut teatre del Cercle de Catòlics, i ja en el Municipal acompanyant algunes vegades al seu marit, l’home que amb el somriure a flor de llavi tingué la valentia de sortir a l’escenari en la darrera representació del dia de Reis per donar l’últim adèu als seus amics. En el seu mutis, vaig recollir-lo amb una forta abraçada que ell aplegà amb emoció en l’esbós del bell  somriure dels Vilanova.