Els "enrrampaments" de La Passió.

Era en la dècada dels anys seixanta. La Passió de Banyoles estava en ple apogeu en el teatre del Cercle de Catòlics a la plaça Major. I a l’escenari, dintre una cabina hi estava empresonat l’equip tècnic que procurava que ningú s’acostés vora aquella barraqueta enrrampadissa. Els tècnics electricistes que estaven ficats a la cabina del teatre del Centre Catòlics, ara fa mes d’una cinquantena d’anys estaven engabiats i reclosos en un espai tancat com un cau ple d’aparells electrònics i una galleda d’aigua en la que en Lluis de la Parra s’afanyava a variar les resistències amb reòstats líquids que sovint el feien arrancar el seu renec habitual de “Me cagum els pets elèctrics!”. Allí també hi havia en Jordi Xena, l’Albert Tubert i altres que en el pas dels anys s’hi van incorporar. I a l’altre costat, solitari, en Josep Maria Mateu encarregat de l’equip musical. En Mateu, a La Passió feia el paper del pare del petit Barrabàs, que llavors era un nano grassonet que es deia Pere Roca – sí, el de la carnisseria de la plaça Major-. Un cop acabada la primera escena, en Mateu es treia la túnica i el turbant, s’arrancava la barba postissa i es tancava dins la cabina amb el seu aparell magnetofònic ple de gravacions que havia fet a l’exterior. Per a l’escena de la mort de Jesús a la creu fou necessària la gravació d’un temporal amb una forta tronada. En Mateu va anar, en una nit de llamps i trons, a fer la gravació damunt del turonet del Puig d’en Colomer, i va quedar xop com un ànec. En arribar a casa seva es va canviar de roba i va escoltar la gravació, Res de res, no servia. En lloc de pluja i trons allò semblava un concurs de persones que tiraven escopinyades. Per sort, en aquells dies, en el cine Victoria es projectava la pel.licula “Ben Hur” on hi havia una seqüencia d’una tormenta amb un terrabastall estrepitós. Es va demanar permís a l’empresari Gratacós per fer la gravació d’aquella escena amb el magnetòfon darrera la pantalla. I llavors sí, allò va funcionar, si bé a l’hora de la posada en escena, en Mateu i el de la Parra, ho van perfeccionar disparant els flashos de les seves màquines fotogràfiques perquè el públic veiés un esclat lluminós de llampegades. L’emoció de l’escena es completà amb una ratxa de vent que feia voleiar les túniques dels actors gràcies a un potent ventilador de la industria de can Felez.Va ser una ventada tan forta que fins i tot es van haver d’abrigar els espectadors de les primeres files. Una altra proesa de les que va fer en Mateu en el temps de La Passió va ser la de la gravació del so d’una metralladora. (Bé, com tots sabeu, en el temps de la Passió no hi havia pas metralladores però el fòtil era necessari per una escena actual on es metrallava un home amb els ulls tapats). D’on havia de treure en Mateu una metralladora?. Els únics que en tenien eren els del Cuerpo de la Guardia Civil. I ja em teniu en Mateu cap al “cuartel” de de la Benemérita a demanar-los-hi si volien deixar-li una metralladora. “Hombre, si,Mateu, pero no te la dejaremos pas. Acompáñenos que verás una exhibición metrallística”. I tots plegats, en Mateu i la Guàrdia Civil van anar cap a un descampat vora la bòvila de ca l’Ordis.. I allà, tracatracatrà, posa’t a gravar!. Resultat: en escoltar el só de la gravació hi havia un fregit de fons que semblava que torraven castanyes. La metralladora no va servir. Però en Mateu era un home enginyós. I un cop a casa seva se li va acudir d’agafar un bastó i fer-lo córrer per les barres del balcó. I llavors sí, ho va encertar. Va ser un metrallament perfecte. Ai, la Passió!. Tot són records. Era a l’any 1962. Han passat 51 anys.

Processó i brunyols

Fa una colla d’anys que vaig encetar un programa a Ràdio Banyoles amb el títol de “Cròniques festives d’un temps passat”. Era a les vigílies de Pasqua i parlava de palmes, de tortells i de Caramelles. Parlava també de convidants i convidantes d’aquelles Setmanes Santes en que nois i noies molt ben “trajats” es passejaven pels carrers de la ciutat per encaminar-se a la parròquia de Santa Maria dels Turers en unes Hores Santes dedicades a “los jóvenes i doncellas de la ciudad.” D’aquells records antics podem trobar-ne encara avui informació en escrits de Jaume Farriol o bé en fotografies arnades de la Revista de Banyoles, o en altres fotos que de tant en tant es veuen en les revistes gratuïtes que cada cap de mes es van repartint pels comerços. Començàvem o gairebé acabàvem les setmanes quaresmals amb la festa del Diumenge de Rams. Com que durant molts anys la Quaresma em tenia molt capficat treballant palmes amb tota la meva família, doncs, encara avui me n’he confeccionat una d’aquelles petites de solapa que l’he enganxada en el meu ordinador amb la il.lusió de que m’inspiri per recordar aquelles dues setmanes de festes tristes, dolces i animades. De dolces ho eren molt, perquè a Banyoles les començàvem amb la típica brunyolada quaresmal, ja que un cop acabada la processó dels Dolors anàvem a casa dels pendonistes a buidar safates. Allí hi érem tots, parents, amics, coneguts i manaies, menjant i bevent moscatell. Els joves, sobretot s’hi aprofitaven, perquè com és natural havien agafat gana caminant a pas d’anar-hi anant amb el ciri a la mà. ... I la processó encara dura!, bé, vull dir que encara es fa, i que per molts anys la Congregació, la Germandat, el Manípul de Manaies i la parròquia de Santa Maria dels Turers puguin anar seguint aquesta bella tradició que ja ve arrelada del temps de la Guerra del Francès! –el 1810- quan es destruí el convent dels Servites al Puig de Sant Martirià, i aquests es van haver d’espavilar per poder baixar a la vila i habilitar una petita església i nou convent. Bé, la història és molt llarga, però la qüestió és que a la plaça dels Estudis, encara avui la processó dels Dolors s’hi atura i, en record i memòria, es canta la Salve davant del Museu Darder, perquè és allí on hi havia el convent dels Monjos Servites que foren els que iniciaren la processó. I un cop acabada la processó, cap allà a les dotze de la nit, encara es podien veure pels carrers de Banyoles alguns joves alegres cantant la Taitona o fent de mariachis amb el Ay,Jalisco no te rajes o la Malaguenya salerosa. I es seguia cantant en el dia de Rams. I a partir del migdia ja començaven les funcions religioses de les Quaranta hores, i els joves ens concentràvem al cafè del “Círculo de Catòlicos” per anar en processó cap a l’església de Santa Maria. Una Hora Santa recollida amb sermó i silenci. I a la sortida, tots contents i ben mudats ens encaminàvem en processó cap al cafè de la Societat de la plaça per empassar-nos altra volta brunyols i més brunyols amb moscatell que ens feia rodar el cap. I ens revifàvem i seguíem cantant, i sortíem a tirar floretes a les noies que a l’endemà serien “convidantes” de més Hores Santes, (perquè n’hi havia “para los jóvenes” i “las doncellas de la Ciudad”). Els cants ja s’acabaven en la diada del Dijous Sant. I molt més el Divendres Sant en que el sagristà estacaria les cordes de les campanes ja que aquell era un dia trist en recordança de la mort de Jesús, i les dones feien la ruta de les esglésies (Santa Maria, Monestir, Sagrat Cor, Providència, Carmelites, Sagrada Família, i fins i tot s’arribava a la del Remei de Guèmol). També ben mudades i amb mantellina al cap. Però seguíem menjant brunyols, perquè a totes les cases en feien. Era una Setmana Santa brunyolera. Com hi ha mòn!, èrem així els banyolins en aquells anys 40, 50 i 60 del segle passat. Tot ho celebràvem a base de brunyols. I havia com una competència en fer brunyols. I quan en sortir de les esglésies amb en els altars carregats de palmes i palmons i resar una oració davant de la imatge del Crist crucificat, en passar pels carrers del Barri Vell sempre trobaves veïnes als portals de les cases que et saludaven i et deien: “ Què, ja heu fet els brunyols? Entreu, entreu que provareu els meus” Tothom feia brunyols!. I vinga a entrar a casa de la Quimeta, la Pepeta o la Marieta a tastar els brunyols. Era una Setmana Santa brunyolera.

Recull fragmentístic febrerístic

“ Espanya ens negarà el pa i l’aigua, malgrat que haurem de complir els requisits previs per dur a terme la “consulta”; ens barraran el pas, s’inventaran noves lleis, ens faran la traveta... Són massa savis i prepotents i volen ignorar el nostre gloriós passat. Només saben la història d’Espanya ( no la de Catalunya), però el caràcter català no el podran enfondrar. Ens haurem de plantar a Brusel.les i Nova York”. (Lluis Barjau. Opinió. Revista de Banyoles. Març 2013) Mossèn Mel “Si el món d’avui ja ens fa perdre la fe tot sovint i moltes vegades no entenem el comportament de la mateixa esglèsia degut a la manera de gestionar-la que tenen els que més manen, us puc ben assegurar que viure una missa de mossèn Mel era tot un bàlsam per a l’esperit. Al Santuari de la Salut, abans de començar la missa, ell passava a saludar i a parlar amb tothom. Tota la cerimònia, plenament participada pels assistents, era una vertadera comunió espiritual. Les seves homilies estaven preparades a consciència però, quan parlava, captaves que les seves paraules sortien més del cor que del cap. Home intel.ligent i ben preparat, gran lector de llibres i publicacions, amb una mentalitat oberta que sabia escoltar i explicar-se amb convenciment. Era gratificant poder viure i participar en alguna de les tertúlies que els vespres d’estiu s’improvisaven amb els estiuejants del Santuari. Qualsevol tema d’actualitat, de la fe o simplement de la filosofia de la vida, eren prou motiu per llargues vetllades que ell portava magistralment i sempre amb el somriure als llavis”. (Joan Parnau, R.de B. Març 2013). RECORD.- No li dèiem mossèn Mel. Per nosaltres, els seus amics, era simplement “en Mel”. Els records més llunyans que en tinc són dels temps en que ell estudiava en el seminari. L’havia vist més d’una vegada a casa seva, quan en el meu quefer diari pujava al primer pis on la seva mare treballava en la perruqueria. I molt especialment, quan en les tardes teatrals representàvem comèdies per fer passar unes hores ben alegres a la clientela del Cercle de Catòlics. Ell, en Mel, feia de “transpunt” entre els decorats de l’arbreda cartronera dels Pastorets. Ens apuntava als actors i deixava l’exemplar de les seves mans per esclatar a riure amb les meves improvisades sortides. El riure d’en Mel !. No l’he pogut oblidar mai! El darrer somriure que vaig poder copsar d’en Mel va ser en l’enterrament d’en Joan Vilardell. A la sortida de l’església de Santa Maria el vaig convidar a la xerrada que, si a Déu plau tindrem a la pròxima primavera amb en Joan Solana i en Jordi Xena en el Centre d’Estudis Comarcal. El motiu: els 10 anys del decés d’en Jaume Farriol, que va ser un dels millors amics d’en Mel. Rialler com sempre, em va dir: “Sobretot, Joan, no t’oblidis de fer-m’ho saber. No hi puc faltar”. En Mel, en Josep Maria Melció era un dels millors amics d’en “Farri”. Aquell dia, en Mel no ens podrà acompanyar. Però el seu somriure ens vetllarà durant tota l’estona. Gràcies, Mel, pels teus somriures. I sobretot – com diu un altre dels teus bons amics – en Joan Parnau, “per la teva bona obra, de servei, de testimoni de fe, d’amor i de treball esgotador a favor dels altres...”. LA TORTUGA DEL METEORÒLEG.- El nostre meteoròleg i bon amic Enric Estragués m’ha’enviat un gmail que diu això: “La tortuga de 67 anys que viu a l’hort de l’observatori Meteobanyoles ha acabat el seu cicle hivernal sota 20 cms. de terra, i avui dia 7 de març (degut a la sobtada pujada de les temperatures i 8 dies abans de la mitjana) ha sortit per primera vegada a la llum del dia, després de 4 mesos enterrada”. Gràcies, Enric. Com que us crec als dos, el mateix dia de rebre el missatge ja em vaig treure la samarreta d’hivern. De part meva, fes un petó a la closca de la tortuga.

En "Lluis del cel", el paleta

Va nèixer a Camós el 1916. Era el quart dels germans pujats dins una família amb fortes arrels religioses, i de petit, ja freqüentava la casa Missió de Banyoles, on ajudava a missa. El vaig conèixer a Olot en els anys en que jo, de jove, treballava a casa dels meus cosins, els Olivas, en el ram de la cistelleria. Venia sovint a l’obrador a veure com treballàvem la palma, i escoltant com teixiem les canyes ens parlava d’àngels i dimonis. Tot ell era un prodigi de santedat. Un diumenge me’l vaig trobar a la font de les Tries i em va dir si ja havia anat a missa. I com que en aquells temps a les esglésies encara no feien misses vespertines, em va dir que si no anava a missa aniria de dret a l’infern. Em va començar a parlar de l’infern recordant-me diades de la infantesa quan escoltàvem sermons dels capellans que des de  dalt de la trona ens espantaven mentre contemplàvem  les ànimes del purgatori que en el monumental teló pintat per Manuel Pigem es cremaven amb flamarades que ens feien venir esgarrifances. La qüestió és que en Lluis del Cel em va fer agafar por i em va dir que faria un pecat molt gros si no anava a missa els diumenges. I ja em tens que tot escoltant la seva plàtica, agafant-me per les espatlles em va fer baixar pels corriols de la muntanya amb el paquet de l’esmorzar sota el braç perque no podia menjar res fins que no hagués anat a confessar i combregar.  A marxes forçades em va fer arribar fins a l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot, per  assistir a la missa que a l’altar oficiava el senyor rector que aleshores era un capellà banyolí que es deia Butinyà. Quan en Lluis del Cel em va deixar dins l’església, el seu rostre semblava el  d’un il.luminat.

A Banyoles, en Lluis Bosch era conegut per tots com en Lluis del Cel. Residia amb la seva germana, la Caterina,al carrer de la Divina Pastora. I tots els veïns deien que era “un tros de pa”. Una de les seves germanes va ser Operària Parroquial de Casa Nostra, i l’altra, la Catrineta era una de les que desgranava el rosari davant la capella de la imatge de la Divina Pastora. En Lluis del Cel havia treballat de paleta amb els Barones i els Font, i segons em diuen,  “quan hi va haver un “fallo” de feina se’n va anar a treballar a Olot”. Sembla que els paletes se’n burlaven d’ell, però  no s’enfadava mai. Els hi feia sermons i només els hi parlava del cel.Per ell, tot era el cel. Ho deia sempre a la seva germana: “Ho veus, Catrineta?, el cel és així, és dolç com un “carmelu”. Diuen que un capellà del Monestir li va fer conèixer a l’”Amparo de la Costa”. S’escrivien cartes i ell les acabava així: “que te quiere y te devoraria como un león”.Es varen avenir, i es van casar a Palafrugell. I es va aposentar a la pensió El Rosal que l’”Amparu” regentava amb una seva tia. Continuà fent de paleta, fins que  al cap d’uns temps, en Lluis va plegar per motius de salut. Però la seva taleia principal era la de fer de campaner, una tasca que feia amb molta afició i devoció. Segons confesà la seva esposa “en Lluis era un home molt espiritual, amb una fe immensa des que va nèixer, que li sortia del cor, per això li deien, ja a Banyoles, en Lluis del Cel. “Sembla que la seva fama de místic era justificada i que procedia del fet que sempre parlava del cel, que per ell esdevenia l’explicació de tot l’inexplicable i el lloc on s’entendria tot el que aquí no hi havia maneres de capir. Abnegat, pietós i d’una bondat una mica dolça, era d’aquells que quan veia un clau a terrra el collia perquè no hi reventés cap cotxe. Quan anava pel carrer sobtava veure’l felicitar tothom”.

Segons sembla, a Palafrugell va ser un home apreciat per tots els vilatans, però un caràcter així no podia ser objecte de la sornegueria popular. Va acabar fent de campaner a Palafrugell, i allí s’expliquen algunes sucoses anècdotes com la de que l’Ajuntament, per error, va pintar la façana de casa seva, en lloc de la del costat. En Lluis del Cel, en veure la façana tan ben pintada, va alçar els braços donant gràcies a Déu i dient: “Miracle”, miracle!!.

Pel baixant de plaça

Dedicat a Jordi Xena, que segueix al peu del canó del seu programa radiofónic “Pel baixant de plaça” a l’emissora local, en recordança de les llunyanes passejades de plaça en plaça pel baixant del carrer de l’Abeurador).

Per si els nostres amics xiscagardians no ho sabessin, us haig de dir que tinc un blok obert en aquesta pantalleta, que amb el títol de “Els Tempus fugit de l’Olivas” hi vaig posant els articles publicats a la revista Els Colors del Pla de l’Estany durant els seus cap a 13 anys de vida. Articles, com tots els meus, en els que sempre hi ha l’enyorança d’un passat que en la meva vuitantena cada dia ressalto més, un passat ple d’alegries i també moltes tristeses. Perquè la vida és llarga i com és natural, hi ha de tot. Ara fa poc hi he encastat l’article titulat “Pel baixant de plaça” en el que hi revisc els temps en que el jovent passejava pel carrer estret de la Porta dels Turers, entre les dues places. Eren uns temps en que a la cantonada de can Sila, les parelles s’estrenyien. Les noies duien unes sabates altes de sola de suro que en deien “topolinos”, pentinats de cabell alt que els “espanyolitus” d’aquells temps van posar-hi el nom de “Arriba España”. I les noies ja començaven a portar uns jerseis que en deien “Rebeques”, nom tret de la pel.licula “Rebeca” de l’Alfred Hitchock. Al cap de pocs temps ja van sortir uns altres jerseis, els “Sospecha”, que van fer el mateix furor que les pel.licules del mag del suspense, ja        que eren uns jerseis més agradables perquè “feien marcar” molt més la línia davantera de les noies banyolines que sabien portar-los més bé que l’actriu Joan Fontaine, protagonista d’aquells dos films.

Tot això passava en la dècada dels anys 40, dècada en la que els aficionats al teatre de Banyoles representàvem l’obra “El divino impaciente”, un poema sobre la vida del “padre Javier”, escrit per José Maria de Pemán, de qui nosaltres ignoràvem que havia estat l’autor de la lletra de “Cara al sol” que en havien fet cantar aixecant el braç enlaire.  Eren uns temps en que cantàvem sarsueles i entre elles, una de catalana que tenia per títol “Els bandolers” i tots cantàvem “El jovent de Catalunya – per valent se’n pinta sol- puix quan ell les armes empunya – ningú li pot fer la pols”.  Es va representar sense que els censors hi intervinguessin. Eren uns temps en que els censors dormien a la palla, i aquella Comisión de Censura del Estado Español encara no estava del tot ben organitzada. Es va tardar encara alguns anys en censurar-nos gairebé tot. I mireu si n’estaven de despistats aquests senyors de la Censura, que fins i tot ens van prohibir una obra que tenia el títol de “Foc nou”, original del dramaturg Ignasi Iglesias. Es veu que els censors van confondre el nom de l’autor amb el de Pablo Iglesias, fundador del Partido Socialista Obrero Español.  Eren uns analfabets!.

 Aquells eren uns temps en que quedàvem sorpresos davant de tants d’invents: refrigeradors, bolígrafs, cintes gravadores, cel.lulosa d’enganxar, pastilles Vick Vaporub (“se frota y basta”), penicilina, xiclets, caldos, Támpax (que no causa roce), Coca Cola... I el 600!. I... la televisió!. Molts d’aquests invents encara tardarien a arribar. Però el cert és que eren uns temps en que es patia molt. Des del Banc on treballava es podia constatar el patiment de moltes persones que tenien comerços i que no podien pagar les lletres de canvi. Em vaig fer un tip de visitar comerços i indústries, i fins i tot pujar escales en pisos de famílies que pagaven “a plazos”. A moltes els hi deixava un “volant” amb una notificació perquè passessin a pagar a l’entitat bancària.  Les carteres de “Impagados” dels Bancs cada dia estaven més plenes de lletres de canvi que no es pagaven i es retornaven als lliuradors. Eren temps difícils i alguns comerciants tenien maldecaps per pagar. Un d’ells, viu com un esquilet, es va posar a escriure darrera la lletra de canvi, amb totes les faltes d’ortografia que es podeu suposar; “Els e ruego que giren de nuevo. I que lo facin en tres veces, però no lo hagan hasta que yo les avise!”. Tristeses i alegries d’uns temps passats. Que podreu trobar en aquest blok anunciat a l’inici d’aquesta xiscagardiada d’avui.

Això no pot ser

Als banyolins se'ns està assecant el gust, i se'ns està morint el paladar. Sempre he pensat que el grau de civilització d'un país s'amida, entre d'altres factors, pel nombre de pastisseries i confiteries per metre quadrat.  Avesats com estem a la cosa germànica i al Pentàgon creiem que el benestar es formula a través de mentides com el PIB o el Producte Interior Brut. Collonades. El grau de benestar té a veure amb la panxa, el paladar, l'olfacte o la visió contemplativa. Si Bamyoles no hagués tingut les tortades o el sant marc o els pastissos Sant Martirià del senyor Pagès seria una població rònega i avorrida. Si Banyoles no hagués tingut els llonguets de Can Quintana o els cargols de Can Japet seria només un poble molt d'estar per casa. I què me'n diuen de l'olor dels horts de Guèmol o dels horts de Can Bota, i el seu harmònic joc de colors que fan pensar que per comptes de hortolans són els mateixos De Palau els que s'han posat a cavar. És precís que la nostra vila, en un acte d'autodefensa i de decència, recuperi les confiteries perdudes. És una cosa de vida o mort. Si Espriu deia allò de salvar els mots, nosaltres arborem una nova consigna: salvar el bescuit, la nata, la xocolata i el que faci falta. Aquí han de tornar totes i cadascuna de les confiteries perdudes i s'ha d'obligar a la canalla a deixar-se de mandangues i menjar, avui i demà, i demà passat, tota mena de pastissos. El sucre, senyors, és la vida. I en un obrador de les nostres confiteries s'amassa la felicitat. Ens cal, doncs, posar-nos a la feina, i que no ens vulguin convertir en una Escandinàvia d'estar per casa. Amics, s'ha acabat la treva i comença una guerra irresponsable per recuperar els nostres pastissos perduts, que és el mateix que apel·lar als paradisos perduts.