Pel baixant de plaça

Dedicat a Jordi Xena, que segueix al peu del canó del seu programa radiofónic “Pel baixant de plaça” a l’emissora local, en recordança de les llunyanes passejades de plaça en plaça pel baixant del carrer de l’Abeurador).

Per si els nostres amics xiscagardians no ho sabessin, us haig de dir que tinc un blok obert en aquesta pantalleta, que amb el títol de “Els Tempus fugit de l’Olivas” hi vaig posant els articles publicats a la revista Els Colors del Pla de l’Estany durant els seus cap a 13 anys de vida. Articles, com tots els meus, en els que sempre hi ha l’enyorança d’un passat que en la meva vuitantena cada dia ressalto més, un passat ple d’alegries i també moltes tristeses. Perquè la vida és llarga i com és natural, hi ha de tot. Ara fa poc hi he encastat l’article titulat “Pel baixant de plaça” en el que hi revisc els temps en que el jovent passejava pel carrer estret de la Porta dels Turers, entre les dues places. Eren uns temps en que a la cantonada de can Sila, les parelles s’estrenyien. Les noies duien unes sabates altes de sola de suro que en deien “topolinos”, pentinats de cabell alt que els “espanyolitus” d’aquells temps van posar-hi el nom de “Arriba España”. I les noies ja començaven a portar uns jerseis que en deien “Rebeques”, nom tret de la pel.licula “Rebeca” de l’Alfred Hitchock. Al cap de pocs temps ja van sortir uns altres jerseis, els “Sospecha”, que van fer el mateix furor que les pel.licules del mag del suspense, ja        que eren uns jerseis més agradables perquè “feien marcar” molt més la línia davantera de les noies banyolines que sabien portar-los més bé que l’actriu Joan Fontaine, protagonista d’aquells dos films.

Tot això passava en la dècada dels anys 40, dècada en la que els aficionats al teatre de Banyoles representàvem l’obra “El divino impaciente”, un poema sobre la vida del “padre Javier”, escrit per José Maria de Pemán, de qui nosaltres ignoràvem que havia estat l’autor de la lletra de “Cara al sol” que en havien fet cantar aixecant el braç enlaire.  Eren uns temps en que cantàvem sarsueles i entre elles, una de catalana que tenia per títol “Els bandolers” i tots cantàvem “El jovent de Catalunya – per valent se’n pinta sol- puix quan ell les armes empunya – ningú li pot fer la pols”.  Es va representar sense que els censors hi intervinguessin. Eren uns temps en que els censors dormien a la palla, i aquella Comisión de Censura del Estado Español encara no estava del tot ben organitzada. Es va tardar encara alguns anys en censurar-nos gairebé tot. I mireu si n’estaven de despistats aquests senyors de la Censura, que fins i tot ens van prohibir una obra que tenia el títol de “Foc nou”, original del dramaturg Ignasi Iglesias. Es veu que els censors van confondre el nom de l’autor amb el de Pablo Iglesias, fundador del Partido Socialista Obrero Español.  Eren uns analfabets!.

 Aquells eren uns temps en que quedàvem sorpresos davant de tants d’invents: refrigeradors, bolígrafs, cintes gravadores, cel.lulosa d’enganxar, pastilles Vick Vaporub (“se frota y basta”), penicilina, xiclets, caldos, Támpax (que no causa roce), Coca Cola... I el 600!. I... la televisió!. Molts d’aquests invents encara tardarien a arribar. Però el cert és que eren uns temps en que es patia molt. Des del Banc on treballava es podia constatar el patiment de moltes persones que tenien comerços i que no podien pagar les lletres de canvi. Em vaig fer un tip de visitar comerços i indústries, i fins i tot pujar escales en pisos de famílies que pagaven “a plazos”. A moltes els hi deixava un “volant” amb una notificació perquè passessin a pagar a l’entitat bancària.  Les carteres de “Impagados” dels Bancs cada dia estaven més plenes de lletres de canvi que no es pagaven i es retornaven als lliuradors. Eren temps difícils i alguns comerciants tenien maldecaps per pagar. Un d’ells, viu com un esquilet, es va posar a escriure darrera la lletra de canvi, amb totes les faltes d’ortografia que es podeu suposar; “Els e ruego que giren de nuevo. I que lo facin en tres veces, però no lo hagan hasta que yo les avise!”. Tristeses i alegries d’uns temps passats. Que podreu trobar en aquest blok anunciat a l’inici d’aquesta xiscagardiada d’avui.