En "Lluis del cel", el paleta

Va nèixer a Camós el 1916. Era el quart dels germans pujats dins una família amb fortes arrels religioses, i de petit, ja freqüentava la casa Missió de Banyoles, on ajudava a missa. El vaig conèixer a Olot en els anys en que jo, de jove, treballava a casa dels meus cosins, els Olivas, en el ram de la cistelleria. Venia sovint a l’obrador a veure com treballàvem la palma, i escoltant com teixiem les canyes ens parlava d’àngels i dimonis. Tot ell era un prodigi de santedat. Un diumenge me’l vaig trobar a la font de les Tries i em va dir si ja havia anat a missa. I com que en aquells temps a les esglésies encara no feien misses vespertines, em va dir que si no anava a missa aniria de dret a l’infern. Em va començar a parlar de l’infern recordant-me diades de la infantesa quan escoltàvem sermons dels capellans que des de  dalt de la trona ens espantaven mentre contemplàvem  les ànimes del purgatori que en el monumental teló pintat per Manuel Pigem es cremaven amb flamarades que ens feien venir esgarrifances. La qüestió és que en Lluis del Cel em va fer agafar por i em va dir que faria un pecat molt gros si no anava a missa els diumenges. I ja em tens que tot escoltant la seva plàtica, agafant-me per les espatlles em va fer baixar pels corriols de la muntanya amb el paquet de l’esmorzar sota el braç perque no podia menjar res fins que no hagués anat a confessar i combregar.  A marxes forçades em va fer arribar fins a l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot, per  assistir a la missa que a l’altar oficiava el senyor rector que aleshores era un capellà banyolí que es deia Butinyà. Quan en Lluis del Cel em va deixar dins l’església, el seu rostre semblava el  d’un il.luminat.

A Banyoles, en Lluis Bosch era conegut per tots com en Lluis del Cel. Residia amb la seva germana, la Caterina,al carrer de la Divina Pastora. I tots els veïns deien que era “un tros de pa”. Una de les seves germanes va ser Operària Parroquial de Casa Nostra, i l’altra, la Catrineta era una de les que desgranava el rosari davant la capella de la imatge de la Divina Pastora. En Lluis del Cel havia treballat de paleta amb els Barones i els Font, i segons em diuen,  “quan hi va haver un “fallo” de feina se’n va anar a treballar a Olot”. Sembla que els paletes se’n burlaven d’ell, però  no s’enfadava mai. Els hi feia sermons i només els hi parlava del cel.Per ell, tot era el cel. Ho deia sempre a la seva germana: “Ho veus, Catrineta?, el cel és així, és dolç com un “carmelu”. Diuen que un capellà del Monestir li va fer conèixer a l’”Amparo de la Costa”. S’escrivien cartes i ell les acabava així: “que te quiere y te devoraria como un león”.Es varen avenir, i es van casar a Palafrugell. I es va aposentar a la pensió El Rosal que l’”Amparu” regentava amb una seva tia. Continuà fent de paleta, fins que  al cap d’uns temps, en Lluis va plegar per motius de salut. Però la seva taleia principal era la de fer de campaner, una tasca que feia amb molta afició i devoció. Segons confesà la seva esposa “en Lluis era un home molt espiritual, amb una fe immensa des que va nèixer, que li sortia del cor, per això li deien, ja a Banyoles, en Lluis del Cel. “Sembla que la seva fama de místic era justificada i que procedia del fet que sempre parlava del cel, que per ell esdevenia l’explicació de tot l’inexplicable i el lloc on s’entendria tot el que aquí no hi havia maneres de capir. Abnegat, pietós i d’una bondat una mica dolça, era d’aquells que quan veia un clau a terrra el collia perquè no hi reventés cap cotxe. Quan anava pel carrer sobtava veure’l felicitar tothom”.

Segons sembla, a Palafrugell va ser un home apreciat per tots els vilatans, però un caràcter així no podia ser objecte de la sornegueria popular. Va acabar fent de campaner a Palafrugell, i allí s’expliquen algunes sucoses anècdotes com la de que l’Ajuntament, per error, va pintar la façana de casa seva, en lloc de la del costat. En Lluis del Cel, en veure la façana tan ben pintada, va alçar els braços donant gràcies a Déu i dient: “Miracle”, miracle!!.