Divendres

Ha arribat divendres, gràcies a Déu.
Fent esment a la millor de les frases pronunciades mai en el món de la política:
YES WEEKEND!

Savis Locals

La noia de Can Teixidor del Terme escrivia una anècdota il.lustrativa del nostre savi local l'arxiver. Una anècdota que l'emparenta amb un altre savi local, el senyor Butinyà. Un diumenge de Sant Martirià el senyor Butinyà va sortir de casa seva i, trico-trico, amb aquell caminar espasmòdic de tots els Butinyà va arribar fins les Cases Barates. Allà es dirigí a la Casa del Cronista i va trucar tustar la porta dels Parrasa. El cronista obrí tot esguardant el senyor Butinyà a través d'aquelles lents prodigioses que s'entintolaven amb un nas característic. "Si no és molestar, vinc a veure els goigs del nostre patró que vós tan zelosament guardeu". En Rigau el va fer passar cap al seu gabinet: un despatxot petit i ple de fitxes que es situava en el cor d'aquella casa. El senyor Butinyà es tancà en aquell despatx observant una de les seves passions: els goigs del sant patró. El temps s'esmunyi pel rellotge dels Rigau. I va tocar l'hora del dinar familiar. Els Rigau, com totes les cases de Banyoles, aplegaven tota la família en el dinar de Sant Martirià. Es van asseure i van començar a dinar. Mentrestant, el seu hoste, seguia immers en el repàs dels goigs, aliè a la festa, a la xerrameca dels comensals, a l'olor fascinant del rostit o dels canelons. A mig dinar el cronista va fer cara d'estupefacció "Tafot, el senyor Butinyà!", exclamà i tot seguit corregué cap al despatxot per rescatar el savi de la seva passió. El senyor Butinyà tornà a la superfície terrestre i s'adonà que també ell tenia un dinar familiar, i un rostit, i una família que segurament l'estava esperant amb un xic d'ànsia. Estem segurs que si el Cronista no l'hagués avisat, el senyor Butinyà s'hauria saltat tota la festa contemplant aquells goigs. Es el que tenen els savis locals, com l'arxiver tancat a Can Teixidor del Terme, res pot aturar-los, poden saltar-se àpats, poden aïllar-se del món i de la comarca, el seu únic nord és el repàs a la petja dels nostres dies passats.

Les caniques

No suportaria veure acabar-se el món sense haver deixat un escrit sobre aquest joc que tanta companyia, emocions i coneixements m’aportà durant la infància.
Jugar a caniques, perquè a Banyoles es juga a caniques i no a bales, et convertia en un expert en logística i estratègia, un especialista del filar prim, un ebenista de la punteria i una autoritat en el món de les apostes. Els grans entesos en el món de les finances i valors d’alt risc com en Jimmy de Can Xavanet de ben segur que de vailets foren reconeguts plomadors de caniques de la seva escola i barri.
Perquè jugar a caniques no és tan senzill com pugui semblar o no ho era abans, almenys. Aquest joc tenia un propi argot que no només s’havia de conèixer sinó que calia dominar-lo i fer-ne ús de cada terminologia en el seu moment precís.
Quan es jugava en equip i el teu company tirava, per evitar matar-te a tu s’afanyava a dir “riskins per...”. Riskins era una paraula màgica immunitzadora que pronunciada juntament amb el teu nom et convertia en immortal per aquella tirada. Però per poder dir això el jugador en qüestió havia pronunciat prèviament l’expressió “tot plegat” que l’habilitava a fer servir, només per aquella volta, tot un catàleg de possibles ajudes, cadascuna amb el seu propi nom. Els problemes venien si abans de tenir temps de dir el “tot plegat” un contrari se’t avançava amb un “retvalguin” Aquesta paraula era com un malefici que et castrava de possibles conjurs deixant-te només el “pam net” com a possible ajuda.
El “tot plegat” et permetia dir coses com “net” que t’autoritzava a aplanar i desbrossar tot el camí des de la teva canica fins a la del rival a batre. El “pam net”, en canvi, només et donava dret a netejar-ne un pam tot seguint el radi de l’esfera pròpia.
Una de les armes més usades al joc era el “canvi de bola em valguin”. Era llavors quan entraven en joc les purròmpies de tot tipus de tamany. Quan eres tu qui anaves a la saca contra altres canviaves la canica de dimensions estàndards per una coixinet, a poder ser de la nau Enterprise. Del contrari, si el que et convenia era fer-te fonedís als ulls d’un agressor la canica oficial era substituïda per un balí d’aquells pitius pitius d’escopeta de pistecs.
En fi, les caniques. Un joc sense piles que no causava diòptries, que no quedava obsolet ni hi havia instruccions. Si mai arribo a l’edat oficial per ser membre de “l’hogar del jubiliat” cardaré al contenidor tot aquell grapat de boles de petanca i tot darrera el cartell que en determina l’ús de la zona i convertiré aquelles sorreres en l’estadi oficial dels canicaires de la comarca. Fèquits que ho faré.

L'Arxiver

En Josep Grabuleda, en Jep com jo li dic o l'arxi com molta gent l'anomena, és un savi local. Hi ha els savis pollastres i els savis locals. A un diari ultracomarcal i ultralocal com aquest només ens interessen els savis locals. En Josep Grabuleda té en el seu cap una calaixera d'anys. A cada calaix, un any. I a cada any un munt de fets i de noms, d'embolics i guerres, de traïcions i tempestes. Si li convingués a en Josep Grabuleda podria escriure pel cap baix quatre-centes mil novel.les barates d'aquell en Shakespeare. A Banyoles ha passat de tot: tenim quinze o vint reis Lear, un mínim de dos-cents Macbeths, un fotiments d'Othelos, i no sé pas Hamlets. Això sí: parlen d'aquí i com aquí parlem. En Jep els té tots al cap i fa ressenyes històriques del que som i d'on venim, si és que venim d'algun lloc. En Jep és com l'Olivas però havent passant pels estudis universitaris. Té un front prodigiós i és que allà a dins hi cap tota una comarca. A en Jep no se li escapa pa' ben re. L'altre dia vaig anar a la ràdio amb en Xena i en Jep repassava els costums i els vicis d'una família de Banyoles: erem al segle XVII i ell podia donar-ne detall com si fossin els seus veïns. Hi ha qui no sap ni com es diuen els de davant de casa seva, en Jep pot remuntar-se al segle que faci falta i pouar xifres, dates, llegendes o mitges veritats, documents i gosadies, gestes, malvestats i tota classe de fruits de la condició humana. El savi local és això: un home reposat, podenrat, dedicat i capbussat en l'estudi, que s'endinsa en el bosc del passat per portar-nos la llenya dels nostres orígens. Sense aquest combustible, passaríem el fred dels que no tenen identitat, dels que no saben ben re, dels que per no saber no saben què hi fan per aquí. A mi que no em treguin en Grabuleda i els nostres savis locals. Visca el nostre arxiver i la gent que són com ells. Perquè tots plegats són com nosaltres. I visca nosatres i els que són com nosatres. Vet aquí.

La Clara és de fiar. Tinc un regal

Xisca de Gardi té un regal. De fet qui el té sóc jo. La setmana passada vaig ser informat que a l'Ateneu la Clara havia deixat un paquet per a nosaltres. Com que em venia de pas d'anada al Taller de Música m'hi vaig arribar. Efectivament, un paquet dirigit al Comitè d'Orriols, Sacutell, Llobarro de bosc, Vaqueta i a mi mateix m'esperava a un calaix sota la cafetera.
La qüestió és que jo tinc el regal i no em sento autoritzat a obrir-lo unilateralment. Divendres el volia portar a la cita amb el Comitè i en Mastegatatxes però se'm en va anar el sant al cel.
Espero instruccions clares al respecte. Mentrestant i sempre i quant la curiositat em permeti mantenir l'intriga restaré com a centinella de la paraula complerta de l'amiga Clara.

Jo també sóc una romaguera.

Que serveixin aquestes paraules d'homenatge a un dels més maltractats col·lectius (si és que així decidiu anomenar aquesta gent) que de forma inmerescuda se li ha penjat l'etiqueta de pesats, palisses i xafarders. Gràcies a les romagueres la gent arriba a casa sabent alguna cosa més del que sabia quan n'ha sortit. Son gent que donen color i salsa a la vida. Adornen la grisa monotonia del dia a dia tot aportant intriga i espectacularitat a la pobresa de les quatre coses que passen al poble.
A les romagueres se'ls fa culpables de retards i descuits però sempre a l'esquena. Encara no he vista mai a ningú dir-li a una persona a la cara que és una coi de romaguera que l'està fent arribar tard i que per culpa seva ja no recorda què coi havia de comprar. Per no veure, no he vist mai dos persones parlant i n'he estat capaç de distingir-ne la romaguera de la víctima. Mai he vist cap lipotímia ni tan sols badalls a mija vorera a causa d'un a tabarra de dimensions catastròfiques. Perquè no, perquè no hi ha ningú, o quasibé, dedicat a amagar-se per les cantonades esperant sigilosament l'aparició d'una presa per cardar-li la tarda enlaire i fer-li guanyar un ruixat a la feina o de la parella. I no hi ha ningú perquè cadascú de nosaltres és una romaguera en potència. Qui més esquerp es mostra, aquell que va pel carrer ajocat d'espatlles o tapat amb una bufanda, un altre dia surt dispostat a establir tertúlia fins i tot amb els semàfors. Per tant, per justícia reclamo la supressió de l'expressió "m'he trobat una romaguera" per la "d'he estat romaguerejant amb fulano de tal". Almenys a Barcelona donen les culpes a rodalies que és una cosa freda, inerta i sense sentiments. Què més voldrien ells que tenir romagueres, però allà pobre gent dingú es coneix pels carrers.
Tots sabem els que es fa durar un face to face, una tertúlia o un simple encreuament amb un palisses, així doncs si arribem tard per una conversa és culpa nostra. Dos no xerren si un no vol, i si cal obriré una causa al Fesibut: JO TAMBÉ SÓC UNA ROMAGUERA.

Represàlies?

Divendres sortint del Mirallac de veure en Xena, per cert no va aparèixer, jo no les tenia totes. Em va quedar un no sé què dins que em va fer dubtar de que pudé no ho havíem acabat de lligar tot prou bé. Enteneu-me, tinc clar que vàrem dir tot el que volíem dir i encara més, el que era de vital importància que fos explicat a la gent de casa, doncs la putrefacció que ha assolit el món del periodisme fa necessària la intervenció de cronistes incorruptes i amb mans lliures capaços d’il·luminar tots els angles foscos del dia a dia mundial i de la nostra comarca per extensió.
Es va fer palès que aquella va ser una intervenció pensada, treballada, endreçada i basada en un estricte rigor tant en continguts com en formes, però les sospites en forma d’intuïció de divendres s’han confirmat i convertit en proves més que evidents avui diumenge tarda.
Un grapat de males cares, dos multes de la policia local en menys de quinze hores entre elles, a l'Atlètic ens van robar un altre partit, la duresa del pa que m’han venut a la fleca, la fredor del cafè amb llet fet a la plaça i la negativa del caixer automàtic ja no a donar-me diners, sinó a tornar-me la targeta, fa pensar que el divendres vàrem trepitjar l’ull de poll a algú massa important.
Començo a intuir que l’absència del conductor de La Tribu no va ser casual sinó una part més d’un entramat molt ben orquestrat amb finalitat de treure’ns (almenys a mi) de la circulació. No us sabria dir si per complicitat amb l’emboscada o per declinar-ne responsabilitats però en Xena se’n va rentar les mans i fins i no descarto que la setmana que ve s’excusi inventant-se un suposat segrest per part nostre. Si així és, no tindrem més remei que declarar que a nosaltres ens van drogar. Per cert, és l’últim cop que m’assec al costat del Comitè d’Orriols. Talment com una cantina de llet al costat d’un petit suís.

Els grans

Quan no sabem què dir llegim els grans. Són ells que ens donen aigua i llum, són ells que ens guien entre les bardisses o ens aconsellen enmig dels dubtes. Els grans reposen en el silenci dels savis, s'amaguen en llibres vells perduts a les prestatgeries. De tant en tant ens hi aboquem com l'infant que busca una mà quan és a les fosques i té por. Els grans són allà, sempre amatents, sempre disposats, i quan la llum no arriba o la tenebra avisa, els grans llancen les seves paraules remotes i profundes. Són paraules que reboten des de la pregonesa del pou del temps. Són els grans als qui ens devem i obeim. Amb la mateixa disciplina antiga amb que hem fet cas als avis i als pares. Els grans dicten, nosaltres escrivim. I ho fem amb la mirada humil, en silenci, convençuts que hem de captar cada lletra o cada frase. I entre els grans dels grans un colòs emergeix des del cor i l'esperit de la terra: Mossèn Cinto. El poeta del poble, l'home que va saber amaganyar el cavall maldestre de la llengua fins convertir-lo en un potre de galop elegant. Mossèn Cinto i el seu Canigó són plens de llum per combatre els clarobscurs dels nostres dies. "somrigué la muntanya engallardida /com si estrenàs son verdejant mantell/mostrà's com núvia de joiells guarnida/i de ses mil congestes la florida/blanca esbandí com taronger novell". Efectivament Déu existeix i pren vida entre els versos del gran Mossèn Cinto. Llarga vida a la terra que ens ha vist néixer. Llarga vida a redòs dels grans que ens donen fe, força i llum.

Fa cosa d'uns quants anys

Un cop acabada la jornada escolar, entra en joc una munió d’avis, iaies i fins i tot algun pare que van de bòlit des de les portes del col·legit a l’Escola de Música. D’allà després d’una hora mal comptada de mal aprofitar, s’ha d’anar cagant llets cap al Camp de futbol. Pel camí el nen es va posant la indumentària pertinent. Hi arriba vint minuts tard però l’entrenament és sagrat, més després de la clatellada que et claven per apuntar-lo. Mentre el nen entrena, s’ha de tornar a l’Escola de Música que surt la nena i se l’ha d’acompanyar a can John Duran a aprendre de llengües forasteres. Això només el dimarts perquè el dijous, per sort, ja surt directament cap a Gamma que està al costat i ja hi va sola. Tot plegat un va i ve de quitxalla de pa amb xaculata itinerant i adults carregats de guitarres, flautes, maletes, bosses d’esports i anoracs.
Potser m’etivoco i visc amb l’engany del biaix dels anys però aquella sensació de que abans tot era més reposat m’acompanyarà amb fermesa per dies que visqui.
Fa cosa d'uns quants anys, quan era pitit, els meus coetanis i els de rodalies un cop acabades les classes tabé en teníem de coses a fer. Ja aleshores, un gruix important dels nens jugaven a futbol, amb la diferència que ningú et demanava el número de compte del teu pare. Hi havia un sector prou significatiu que dos cops per setmana passaven pel gimnàs d’en Piti i la Iona del carrer Sant Martirià. Els nois feien Judo i les noies ballaven. Els voltants del carrer del gimnàs era un anar i venir de nens amb kimono.
Els qui anaven a anglès ho feien a ca la Marta Foix, qui feia ballet amb la Consol Gratacòs allà a les galeries. A cosir se’n aprenia al Club Guspira, a dibuix i pintura a can De Palau, música a can Frigolé dels pianos i més endavant al Taller de Música del carrer Girona. A tennis n’ensenyaven en Jaume Illa, en Toto o el guardonat Lluís Carbó i ,a falta de pavelló, l’handbol es practicava a l’institut Pere Alsius i el bàsquet a la pista de Sant Pere.
Jo que era d’aquells que ho havia provat gairebé tot sense que es veiés en mi un futur prometedor en cap de les disciplines, recordo aquells anys com un anar i venir de nens pels carrers dels quals no em consta que se'n perdés cap. I Sort que era així, doncs a falta d'avis residents a la província i amb uns pares massa enfeinats no em ve al cap dingú amb prou temps i paciència per acompanyar-me ni a mi ni als meus germans grans a voltar pel món.
Aleshores els nanus arribàvem tard a pertot perquè ens encantàvem pel camí. Un rec, una botiga de xuxes, un amic amb massa temps, un gos perdut o un aparador temptador eren motius suficient per provocar un canvi de plans radical o justificar una demora. Després era quan entraven en joc les habilitats de confeccionar coartades i excuses. Tot un art, si senyor.

El Faisbuc

La Clara és la majordoma de la Nau de Camallera. La tenim de parroquiana aquí a Xisca de Gardi, i això que mai l'hem convidat a brunyols i moscatell, o a vi dolç, o a gintònics del Passeig. Tant se val. La Clara és entesa en això dels artistes i nosatres tenim molts amics que són d'aquesta ceba. Començant per l'indomesticable Xicu Cabanyes, el gran Lluís Vilà, l'incomprensible Josep Masdevall "Masde", el reposat Mim Juncà, el lladonenc Jordi Mitjà, l'altíssim Met Geli. I tot això per què ho deia? Cada dia perdo el fil amb més facilitat. A, ja em ve! Entre la Clara i el Comitè d'Orriols ha sorgit un malentès: creu la Clara que jo l'he esborrat del Faisbuc i es pregunta el perquè de tot plegat. El mateix va passar amb l'Oli que creia que jo l'havia liquidat de la meva llista d'amics. De fet, els he estassat a tots de la llista del Faisbuc, i he començat per mi mateix. No li he trobat cap utilitat al Faibusc a part de veure algunes fotos que fan patxoca. Com la d'un Julià molt pitit-pitit amb pantalons curts i una pilota a les mans. El Faisbuc és una nosa, una mandanga. No li veig pas la gràcia. El cas és que me'n vaig desfer perquè la gent coneguda més val trobar-te-la pel carrer, o a la taverna. En Pep es volia fer una targeta on hi sortís cap adreça ni cap telèfon. L'únic que diria es "dimecres mercat". Nosatres som ocells de bosc, gent del carrer. No som al Faisbuc perquè el Faisbuc no té llombrigo, no és manyagoi, no és carinyós. El Faisbuc no fa eixeres. El Faisbuc no és la Mare de Déu del Mont ni l'Hostal de Sant Miquel. Per això no hi soms. Dimecres mercat.

L'article 19

No és aquest el lloc ni el moment adequat per debatre si al principi fou el Verb, o no. Però, és clar: si dic el que penso del que ha passat a Gaza, m’acusaran de nazi; si manifesto la meva opinió sobre la crisi econòmica, diran que sóc comunista; si parlo d’immigració em titllaran de racista i si dic alguna cosa sobre l’ETA puc veure’m incriminat per enaltiment del terrorisme. Si critico a CiU, diran que sóc un sectari, un progre desfasat i un mal català; i si parlo malament del tripartit m’acusaran de sectari, insolidari i mal català. Podria explicar dos o tres acudits que m’agraden molt. Però de seguida em farien notar que sóc masclista, homòfob, poc sensible, una mica estúpid i bastant guarro.

Així que jo, pobre de mi, no crec que al principi fou el Verb. Una interjecció, encara; però el verb no, de cap manera. Ho dic en el benentès que ser ateu no és, ni de bon tros, tan greu com tot lo altre.

No, oi?

Més del 4L de la Guàrdia Civil

Llegeixo la narració de com Comitè d'Orriols va carbonitzar un pobre 4L de la benemèrita. M'agrada la perspectiva que li dona a la història i li valoro la capacitat de fer-se l'orni en parlar de l'autoria i la identitat del GIR però el que més li agraeixo és l'haver-me fet venir a la memòria uns fets ocorreguts la temporada 87-88 al Nou Camp Municipal de Banyoles una jornada en la que el Club Deportiu Banyoles revia al Manlleu com a visitant.
Aleshores, igual que ara, ben poca cosa hi entenia de futbol però si que recordo que a mesura que caducaven els minuts de la segona part, cada xiulet d'un col·legiat anomenat Vallès Sedó, i no em pregunteu perquè coi encara en recordo el nom, encenia la vermellor de les galtes i botia la iugulars dels aficionats locals.
Aleshores era habitual la presència d'una patrulla de la Guardia Civil als partits de futbol, així com una dotació de la Creu Roja. Possiblement aquell sigui l'últim record que en guardo de l'autoritat tricornial a cavall d'un 4L.
Els fets que desbocaren l'afició i per quins motius s'incitaren les ires ni els recordo ni val la pena fer-ho, el que importa és que un diumenge d'aquells anys en que el CD.Banyoles assolia una digna presència d'espectadors al seu estadi quatre d'aquests s'aixecaren tot ventaiant el braç cap endavant incitant la parròqua amb esglais del tipus "Va nem!", "Carde'm-lo a l'aiga!", "Gafeu-el!".
Recordo la imatge de l'àrbitre fent passos enrere mentre es treia el xiulet. La Guàrdia Civil procurava inútilment contenir l'avalanxa. No sé com però després de coces, espentes, cop de punys i de roc, aconseguiren posar-lo dins el vehicle policial. Graciós fou que quatre aficionats fornits impediren la fugida del 4L tot aixecant-lo per la part posterior mentre d'altres intentaven inútilment obrir les portes i els vidres correders. El vehicle, revolucionat com mai, no es movia per molt que les rodes del darrera giraven com boges.
Un directiu del Banyoles, el mític Pepere Barber del carrer Sant Martirià va procurava posar-hi pau i en veure que no se'n sortia decidí pujar al capó de davant per guanyar perspectiva i capacitat d'influència. La mala sort va ser que tan bon punt s'hi va haver enfilat, els quatre fornits del darrera deixaren reposar el cotxe a terra. Aquest sortí cagant llets amb el directiu enganxat a l'antena i aixencallat de cames. Ningú no el va veure baixar ni se sap si ho va fer a l'estany, al semàfor de les aigues o si la patrulla no va frenar fins a les portes de la caserna.
El que si recordo és que un grapat d'aficionats ens vam dirigir fins a les portes de la "Casa Cuartel" per esperar la sortida de tots els protagonistes. Es veu que un altre grup es va quedar al camp de futbol desfogant la ràbia contra el cotxe del col·legiat.
Al cap de poc els 4L van ser substituits pels Nissan Patrols que costaven més d'enfilar-s'hi al capó per no dir ja d'aixecar-los pel darrera.

El GIR

Corria l'any 1992 i a Banyoles hi havia un merder de Cal déu. Un dia va aparèixer sucarrimat un 4-l dels Civils. Un còctel molotov l'havia enviat a parir panteres. Es va rebre una trucada. Una veu anònima parlava en nom del Grup Independentista Rural que es feien càrrec del cotxe cremat. I, segons la premsa, la veu va acomiadar-se amb el crit "l'independentisme rural no ha mort". Del grup no se'n va saber mai més res i suposo que els investigadors estaven prou atabalats amb altres coses com per poder aclarir aquell assumpte. Es curiós veure com el Grup Independentista Rural no va cometre cap més acció armada. Es un grup amb una única acció armada. De la mateixa manera que hi ha escriptors amb una única novel.la o davanters centre que només han marcat un gol en la seva vida. Es curiós pensar com el Grup Independentista Rural és singular i propi de la nostra comarca, el caràcter creatiu de la comarca s'havia de traslladar amb el món del terrorisme; inventant un grup que desaparagués el mateix dia que havia estat creat. I no només va crear-se un grup sinó que es va crear una ideologia: l'independentisme rural. Ara que el Monjo Negre de Whasington diu que ens hem d'independentitzar del fanatisme i de la intolerància, ja fa temps que a la comarca els rurals es van independentitzar. De què? em pregunto. Suposo que de la ciutat i de les presses. Però el més curiós és fixar-nos amb el crit amb què van acomiadar la trucada reivindicant l'atemptat: "l'independentisme rural no ha mort". Això fa pensar que ja presagiaven una llarga hivernació a l'espera del retorn. Com els triops que esperen en els forats del Clot Espolla l'aigua que els revitalitzi. Es això la part més inquietant d'aquesta estrany enigma. En tot cas, els civils han marxat, els 4-L són història i els únics còctels que funcionen a la comarca són els gintònics.

Sempre passen coses

Per culpa de l'Oli i d'en Màxim, els meus antics socis, vaig arribar molt tard per trobar-me amb en Tremoleda i en Castanyer (els que graten a Vilauba) Ens havíem de trobar i no me'n recordava d'on ens havíem de trobar. Ja passa això: et cardes vei i la memòria et fot el burro. Volia anar fins al Centre a veure si trobava la ditxosa reunió i vaig passar per davant del Passeig. Mal fet. Perquè estassats al Passeig vaig descobrir-hi en Puput i en Pep. Malament. Vaig anar per saludar-los i m'hi vaig acabar quedant. Què vols: feia dies que no veia els amics i l'enyorança et juga males passades, com la memòria. El cas és que vam repassar-ho tot i vam arreglar el món. En Lluís Carbó anava i venia i de tant en tant deixava anar les seves filosofies banyolines. La vida són quatre dies. A la barra del Passeig, vigilant el món i l'univers, hi havia en Montilla. A Banyoles en Montilla és el que hi entén en llums de teatre. Vet aquí. A Banyoles, en Montilla és l'amo del Municipal i l'amo també d'aquella part del Passeig on s'asseu amb elegància i observància. Té la mirada dels gats, espavilat i murri, un xic desconfiat pels qui no coneix o no el coneixen. Vaig sortir del Passeig i vaig fer quatre arreglos amb en Xavi Collell. Fa ben pocs anys hauríem corregut en bicicleta i fotut alguna aixafada, ara ens hem civilitzat una mica. Vet aquí. Finalment vaig agafar el cotxe i vaig anar-me'n cap a casa. Pel camí em va trucar en Masde des de Can Cortada. S'esperava perquè li arrenquessin un queixal. I vaig recordar que havíem de quedar. Ai, la memòria! Li vaig dir que em feia manra i que ja estava encarat cap a Mata. Amb la gent que hi tens confiança ja t'ho pots permetre això de trabucar-ho tot i de deixar-ho per un altre dia. Espero que en Castanyer i en Tremoleda em perdonin. Perquè si no ho fan, acabaré els meus dies colgat de pedres a Vilauba. Que Déu no ho vulgui.

Els nostres se'n van

Els nostres se'n van en silenci, com han viscut tota la vida. A la Montserrat de Can Gifra la vam enterrar a l'església de les Pedreres, en aquell barri on hi ha anat a parar el gran èxode de Sant Miquel. Se'n van sense fer fressa, en silenci, com han viscut tota la vida. No tenen corones ni medalles. No tenen distincions ni grans esqueles. Són gent nostra que l'únic que ha fet a la vida és procurar pels seus, trebaiar fort, peleiar. Va néixer a Falgons en el temps que aquella part de món era plena de gent. Eren masovers i això volia dir que no et regalaven pa re. Ben re. Va casar-se amb en Lluís i se'n va anar a viure a Can Gifra. En un casa vella, fosca però voltada per la millor terra del nostre país. L'amo era un carcant que no volia gastar-se ni un ral per fer obres. A la fi, la família de Can Gifra se'n va haver d'anar d'aquell tros de cel que era Falgons. Com molta gent de Sant Miquel va anar a raure a Les Pedreres. Se'n van endur els records, l'enyorança i uns costums que ja no lligaven a la ciutat. Això sí: van fer en el poc terreny que tenien uns horts que van convertir en l'únic lligam amb la terra que havien menat. La Montserrat va estar sempre acompanyada. Perquè la gent generosa sempre té la casa oberta als parents, als coneguts, als saludats. Però ha mort com ho fan tots els nostres: en silenci, sense fer fressa. Pensem que els protagonistes del país són els que surten a la pantalla, són els que fan fressa, són els que marquen els titulars, són els que apareixen amb lletres d'or. Que enganyats que estem! El país, el de part de bo, l'han fet la gent com la Montserrat: amb amor, amb generositat, amb treball i amb molta, molta, dignitat. Els patriotes no són pas els que s'omplen la boca de pàtria i llibertat són els que amb els seus gestos humils ens ensenyen a estimar la terra i la seva gent. Resarem per la Verge del Collell perquè vetlli i talai la Montserrat, que ha tornat al cel de Falgons, al cel que ella tant va enyorar.

El senyor Vilardell

El senyor Vilardell té un físic descomunal i desbordant. Té una planta magnífica, el senyor Vilardell, com de monjo antic o de propietari important. Fa pel carrer Escrivanies perquè només al carrer Escrivanies pot viure un notari fidel dels temps reculats, un cronista oficiós a l'espera de reconeixements administratius. El senyor Vilardell té un nas i un tipus que només hem vist en els gravats de l'antiga romà: d'un classicisme senyorial, de vil.la romana endreçada i ben portada. El físic contundent i el nas vigorós l'acompanya el senyor Vilardell d'una veu fonda i operística. Les paraules semblen ressonar en el seu pal.ladar sortint cap enfora amb una reverbaració colossal. El senyor Vilardell és la consciència històrica de la nostra comarca. Historiador diletant, defensor del patrimoni és un corcó pels poders públics i pels funcionaris i corregidors. Ai si aquella pedra de terme està escapçada o ha estat malmenada, ai si aquell permís d'obres s'executa amb una frivolitat cap al nostre patrimoni, ai si les administracions no actuen amb el zel necessari vers el llegat dels nostres avis. Si tot això passa, es trobaran amb cartes, amb visites, amb trucades, amb protestes i queixes, amb denúncies, amb articles. El senyor Vilardell és dels pocs savis que poden ser soldats. Però, per damunt de tot, el senyor Vilardell és dels pocs que pot ventar-se d'una paternitat territorial. La comarca de Banyoles és tan singular que té pares coneguts i entre aquests patriarques hi ha el senyor Vilardell. Ell va començar a fer la reclamació comarcal quan tots nosatres erem només un projecte biològic. Això sí: va ser pare però no padrí. El dia de la pica baptismal el capellà no va deixar entrar al progenitor. I heus aquí que al seu fill, la comarca de Banyoles, li van posar un nom una mica estrafolari i una mica rocambolesc. Però això ja és una altra cosa. En tot cas, des de Xisca de Gardi saludem cordialment a un dels nostres: el senyor Vilardell.

Banyoles al 2800, per dir un any

Aquest escrit neix d’una estona morta. Bé, no recordo si era una estona morta o si la vaig matar jo amb la meva verinosa mandra. El fet és que vaig estar una estona, llarga o curta, imaginant-me què en serà de Banyoles i banyolins en un futur batejat com a dos mil vuit cents.
Fent cas a les veus que clamen que l’home es diferencia de la resta d’animals per la tendència innata a xafar allò més important, el que més necessita i hauria de valorar, m’imaginava una Banyoles només visitable des del mirador. Una ciutat negada d’aiga convertida en pantà aprofitant aquella deu misteriosa que sembla ser que xucla l’aiga dels australians. Amb el campanar del Monestir com a vara de mesura talment com el campanar de Sau, llavorens, en èpoques de sequera (perquè per pantanus que es facin hi haurà èpoques de sequera com hi ha món) la gent podria visitar les restes arqueològiques dels pisos de La Caixa o del Brugulat. Una experìencia curiosa per nosaltres si des d’on fos ho poguéssim veure, interessant pels forasters i plena de melangia per els besnéts dels nostres besnéts que després de moltes lluites, plataformes de resistència, apedregades a polítics i institucions no tingueren més remei que agafar els trapaus i traslladar-se a Nova Banyoles, a tocar de la Mota.
Imaginant que les coses seran com han de ser, que la gent pren consciència que nosaltres, els banyolins, representem el centre de l’univers, si d’aquí a cinc segles les institucions s’adonen que Banyoles ha d’estar reconeguda com a una de les meravelles del món, i no aquella església andalusa amb nom de fil ferro, els pensaments em portaren a una altra realitat de futur.
Hi haurà multitud de rutes turístiques diferents. A part de les visites a la Banyoles gòtica, al parc neolític de la Draga, les Estunes, la ruta de museus i per influència, la de les coves de Serinyà o les rutes de Salamina, em venia al cap un munt de possibles rutes per les cases natals o edificis clau de celebritats històriques banyolines.
Hi haurà la ruta de bars d’en Mastegatatxes, els punts d’inspiració del director comercial, la visita a les restes del coliseu on nasqué l’Atlètic, el punt estratègic on es forjaren importants personatges de la comunicació com en Xena o en Noguer (que com ocorre a molts grans genis haurà rebut el major reconeixement a títol pòstum). Anar a Banyoles resultarà una visita de tres setmanes, com a mínim, per tal d’assolir un acceptable coneixement de la seva grandesa, doncs les rutes serien moltes i llargues, tant com la llista de banyolins inclosos als més importants llibres d’història de qualsevol temàtica.
El famós museu de Banyoles i banyolins serà un enorme museu situat a una antiga farinera on a l’entrada s’hi llegiran les inscripcions “ Visca nosaltres i els que son com nosaltres” i “Salveu-me a mi, que sóc de Banyoles”. A l’interior s’hi trobaran peces tan preuades com el drap d’en Jimmy, el cambrer autor de la refundació de l’economia i l’establiment de l’únic i perfecte MEM (model econòmic mundial). Es visitarà la col·lecció de mòvils d’en Vaqueta amb un pergamí de quinze metres que especialistes asseguraran que es tracta d’una factura de la companyia telefònica. Un munt de restes i testimonis valuosíssims. Hi haurà una important exposició permanent dedicada a demostrar que el Comitè d’Orriols és fill de Sant Feliu de Guixols i que mai posà els peus a Banyoles, fulminant així tot corrent o afirmació que en vinculi l’existència a la nostra ciutat.
Un cop posat a imaginar, el ruixat d’imatges i pensaments va ser tan gran que no me’n sortiria de plasmar-los sense guanyar-me un ruixat d’un Mategatatxes amic dels relats més breus i concisos dels que jo sóc capaç de fer.

El món des d'un escambell

M'he passat el Nadal assegut en un escambell goitant el foc a terra. El país, el nostre país, són el reflexos d'una soca cremant en un foc a terra: el groc espès de les flames i les guspires sobre un fons vermeiós del caliu. Vet aquí. Tabé les cendres i la polsegera que aixequen ens reporten al que hem estat i serem: no res, un munt de brases apagades que deixarà pas a més fumèrria, més foc, i més caliu. El país del foc a terra tabé ho són les coses que hi anem posant: les grielles amb la carn o les torrades, les peles de poma que cremaran per amorosir l'ambient, l'arengada que farem a mitja tarda o el boniato que deixerem coure a poc a poc enterrat vora el caliu. El país del foc a terra vol temps i dedicació, asseguts a l'escambell el goitarem i, de tant en tant, remenarem amb els amolls les estelles perquè no sigui dit. El país del foc a terra ens deixarà els genolls rostits i l'esquena glaçada vet aquí. I en el país del foc a terra aniran desfilant tots els records d'abans, dels que ja no hi són, dels que hi són però hi són d'una altra manera, del temps d'anar a estudi, dels dies passats jugant a la cuina, de la mare traginant carbó per fer anar la cuina econòmica, del pare escalfant-se les mans després de tornar de trebaiar. El país del foc a terra són també les històries que ens han explicat els pares, que per la seva banda havien sentit dels seus pares, i aquests dels seus, i així anar fent. Perquè el nostre país és com un foc a terra: té l'aparença d'esvair-se davant dels nostres ulls però és sòlid, és valent, resisteix com les herbes del marge, no es deixa emportar pels corrents ni per les modes, no es deixa endur pel torb i la tempesta. El nostre país, com un foc a terra, segueix a punt, llest, disposat. Només falta que hi posem més llenya i fem foc. La resta, ja es farà. I pujaran els fills i aquests explicaran als que vindran les històries, la vida, els vells costums, i ho explicaran tal i com pertoca: en la llengua de les àvies i les mares, en la llengua que hem après paraules tan definitives com caliu, amolls, arengada, perola i anar fent. Des de l'escambell estant Xisca de Gardi proclama la república catalana del foc a terra. Visca el Foc a Terra, mori el mal menjar.

Hem fet reformes

Amb el permís d’en Sacutell, vull explicar-vos que la majoria d’escrits i comentaris que tant ell com jo hem anat deixant-vos aquí no han set més que una farsa. Ni hem estat fent el gos de sofà en sofà, ni sobrealimentant-nos com gudais, ni encara menys compartint inacabables tiberis amb multitud de comensals imposats. Aquestes últimes dos setmanes, aprofitant que ens hem quedat sols ho hem cardat tot potes enlaire i hem fet reformes al mas pairal de Xisca de Gardi. Creieu-me si us dic que aquestes i una bon neteja li’n feia una bona falta.
El primer en cardar el camp va ser en Mastegatatxes. Tot i que fou el primer, aquest individu ens ha tingut amb l’ai al cor totes les festes. Entra i surt sense dir mai res i d’ell és de prou esperar que després de setmanes fora arribés per Sant Esteve exigint impertinentment un plat de canelons. En Sacutell va intentar parlar-hi per telèfon per, subtilment, informar-se de les seves intencions. Però res, o tenia el mòbil aturat o d’altres vegades la cridòria i música de fons n’impossibilitaven la comunicació.
L’habitació d’en Mastegatatxes era un pur reflex d’ell mateix. Tot estava col·locat seguint una lògica mastegatatxiana, incomprensible i absurda per a la resta. A les parets de l’habitació, amb rotulador, esborranys d’escrits, uns publicats a Xica de Gardi, d’altres inèdits o per acabar. Ja avui, aquest racó ha passat a ser una sala comú de reunions, xefles i tertúlia presidida per unes comodíssimes butaques de pell fina, una taula rodona i un moble-bar rústic de fusta de pi. El més costós ha resultat canviar aquell blanc guixat de les parets per un gris dofí suau.
En Vaqueta ja fa temps que no ve. Des de les pluges d’abril, segons m’ha explicat en Sacutell, que no sé quin coi d’antena se’n va anar a can pistraus que a Xisca de Gardi no tenim cobertura cel·lular. Si a això hi sumes que aquest Nadal arribar fins a l’era del mas era sinònim d’enfangar-se fins als juneis, veure en Vaqueta per aquí seria impossible, com a mínim. Ens va fer enviar una felicitació on diu que ens té a tots presents i que brindarà per a nosaltres tantes vegades com faci falta. De la seva habitació n’hem tocat ben poqueta cosa. La veritat és que estava impecable, degut segurament a la brigada de neteja que hi envia dos cops per setmana, Parets blanc nuclear, tecnologia punta, mobiliari d’avantguarda i un llit de tres per tres. Només hem canviat el cartell de la porta. On abans deia Vaqueta ara hi diu Samora i punt.
Així mateix, hem repintat les cambres del gallegu, en Jimmy, el gurú i aixamplat la d'en Sacutell.
Hem deixat pel final la del Comitè. No us podeu imaginar la mandra que ens cardava. Aquest tiu que no va marxar fins la vigília de Nadal va deixar l’habitació talment com si hi hagués fotut una revetlla de Sant Joan. Paquets de galetes dins el llit, tasses de cafè amuntegades al damunt la taula. El telèfon despenjat, una ampolla de Cardú trabocada al damunt un ronyós teclat d’ordinador... Vàrem descobrir que a la col·lecció de copes de Gintònic que té, a totes i havia una cosa negrosa a l’interior. L’anàlisi d’algunes mostres que els vàrem enviar al pentàgon ens ha permès saber que el molt animal no es dignava a treure’n ni la llimona abans d’enfilar-les a la prestatgeria. En fi, una calamitat. Aquí si que no tinguérem contemplacións i ho vàrem fotre tot a la bassa, a pendre pel cul. Actualment l’habitació es troba en període de quarantena i desratització. Properament hi habilitarem la cambra de convidats.

La recta final

A tres de gener ja es pot tenir la sensació d’haver encarat la recta final d’aquest període de pèrdua de senderi col·lectiu. Això no significa, ni molt menys, que el tram pendent de recórrer sigui de baixada ni de bon passar. Ens manca el que en argot ciclista s’anomenaria un port de primera. Encara hem de passar reis.
Algú, segurament un botiguer de Banyoles, va decidir col·locar la celebració de l’arribada d’aquests tres individus com a escalafó final de les festes amb una agudíssima visió comercial enfocada a mantenir fins al final la irracionalitat del consumisme compulsiu. D’altra forma i a tall d’exemple, si canviéssim les diades de reis i Sant innocents, ja faria ben bé un parell de dies que estaríem menjant bledes i pollastre a la planxa. Els torrons i la resta de delícies de pastisseria haurien estat desterrats en nom dels règims i les purgues estomacals sent substituïts per prunes o kiwis per ajudar a fer-ho baixar tot. Fet així, en canvi, encara tenim en Carbó, els de Can Poc i bo i la resta de companys del gremi embotint faves i reis dins uns enormes tortells que ens acabaran d’estabornir a tots plegats.
A les botigues de tota mena hi falten mans per embolicar regals, els caixers automàtics de Banyoles treuen fum més que no pas les màquines de l’Astruc el dia de la inauguració i les targetes de crèdit tenen la rigidesa d’un tall prim de pernil dolç. Una setmana després de la presentació de l’Atlètica les ampolles de la primera fornada ja es venen a subhasta un dos mil cinc cents per cent per damunt del preu original. És el que té haver-se convertit amb el regal de moda d’aquest any. Jo encara en tinc alguna caixota que vendré al preu d’inici, per principis, a qui ho desitgi i s’hi afanyi.
És una bogeria. Malgrat tot, el dia cinc a la tarda irem tots a esperar als tres reis d’Orient. Els esperarem a la porta de casa amb tota la il·lusió del món. Com cada any, ens farà la sensació que estan molt canviats respecte dotze mesos enrere, però és la màgia dels reis. Altre cop trobaré a faltar aquell patge disfressat de pantera rosa que passava a les cavalcades de quan era petit. No li trobava massa el sentit però el dia que va desaparèixer s’hi va trobar a faltar. Alçarem els fanalets i cada pas dels reis repetirem els cops de colzes, espentes i trepitjades per agafar quatre caramels com si fes ben bé deu anys que no ens posem una dolçaina a la boca.
Informar, per acabar, que el Comitè d’Orriols està bé, no patiu. Tornarà així que trobi l’ordinador. Es veu que li ha quedat soterrat de torrons, pernils, pots de préssec i pinya, licors de tota mena i regals d’alt standing. Mica en mica, a mesura que s’ho vagi menjant tot anirà obrint forat.

Vent passat el Cat d'any

Avui és el primer dia de l'any. No és senzill d'explicar, n'estic al cas, i encara menys a persones com jo que tendim a maniobrar millor dins el terreny de la lògica espaterrant i això que enguany l'any comenci en dia 2 ens és un xic de mal païr. No obstant les coses son com son i així cal explicar-les.
El dia dos de gener és un dia difícil. A diferència de la resta de jornades de l'any, aquesta surt del no res. Et pares, intentes mirar enrera i recordar el passat més immediat i no te'n surts. quan ets a dia dos de gener, parlar "d'ahir" és perdre el temps, no existeix.
T'asseus davant la taula del menjador amb unes herbetes calentes amorosides amb mel i llimona. A costat i costat de la tassa els colzes falcats en suport a unes cervicals absolutament perjudicades i incapaces de sostenir la testa per si soles. Fent un intent de convocar totes les capacitats, les cognitives, de concentració, memorístiques, intuitives i fins i tot clarividents, intentes lligar el 31 de desembre amb el 2 de gener. Res a fer, però el que sigui que hagi passat, hi has sortit perdent, i molt. Tens la sensació que ni declaran-te zona catastròfica ni dedican-te la marató de TV3 mai tornaràs a estar com l'any passat.
La qüestió és que gratis on gratis, preguntis a qui vulguis, no trobes dingú que hagi fet res de profit entre el 31 de desembre i el 2 de gener. Áixí doncs parlem d'un buit temporal improductiu, un forat negre anomenat 1 de gener als calendaris. A continuació el relat de com, algú que ha demanat mantenir l'anonimat per evitar les acollonades entre els seus companys de la colla senglanera de Puigpalter, ha patit les conseqüències d'aquesta misteriós desencaix de temps.
(...) El 31 vaig treballar. Una estona al matí i prou, ho recordo. Vam anar a dinar amb aquell parell de la feina. Alguna cosa no se'm devia posar massa bé doncs a partir d'aquí les coses se'm confonen. Tot i això, encara recordo que em vaig dutxar i vestir per anar al sopar de cap d'any amb la colla, o potser ho he somiat això últim. Ah si! abans d'anar a dinar vaig anar al despatx de l'escrivent a recollir el sobre de les hores que aquest desembre me'n he cardat un fart. El sobre és aquí, a la butxaca, però... La sang del Déu que em va hasta parir, és buit, m'han cardat el calers! Grato bé a la butxaca i... res, granussa, quaranta vuit cèntims. Ara, més que mai, és qüestió vital refer el camí. Del que hi havia al sobre en depenen els reis de la mainada i les rebaixes de la dona. Al respecte d'això últim i com diu en Nando, un amic del pare "Dona contenta, home feliç". Combrego plenament d'aquesta dita però encara molt més de la relació directe entre dona emprejada i home desgraciat.
Ja està, ho tinc! Burro de mi, com collons no ho he vist abans. Ha sigut el cabró d'en Vergés.
En Vergés és un gossàs que treballa amb mi. És d'aquells que sempre ha volgut viure com un rei sense cardar ni pet de puta. Aquest pla té un os a l'esquena. Tot i que vam anar a dinar junts i fem parella a la butifarra sempre m'ha cardat mala pinta. Ara ho veig clar, en Vergés és un collons de caragirat. El dat pel cul em va convidar a dinar per cardar-me el calers del sobre. Em va drogar el gossàs. Li xafarè el cap. (...).
Entre el 31 de desembre i el 2 de gener no pot passar res de bo, ja ho veieu. Com aquesta, mil històries, passant per la meva, per descomptat. Ara mateix, fins i tot el mija misèria del Comitè d'Orriols seria capaça d'arribar-me a l'esquena si no fos que son dies cardats per a tothom i a hores d'ara, si jo no seria capaç de passar l'ITV ell ni tan sols deu haver pogut engegar.
Bon any nou a quasibé tothom.