Els grans

Quan no sabem què dir llegim els grans. Són ells que ens donen aigua i llum, són ells que ens guien entre les bardisses o ens aconsellen enmig dels dubtes. Els grans reposen en el silenci dels savis, s'amaguen en llibres vells perduts a les prestatgeries. De tant en tant ens hi aboquem com l'infant que busca una mà quan és a les fosques i té por. Els grans són allà, sempre amatents, sempre disposats, i quan la llum no arriba o la tenebra avisa, els grans llancen les seves paraules remotes i profundes. Són paraules que reboten des de la pregonesa del pou del temps. Són els grans als qui ens devem i obeim. Amb la mateixa disciplina antiga amb que hem fet cas als avis i als pares. Els grans dicten, nosaltres escrivim. I ho fem amb la mirada humil, en silenci, convençuts que hem de captar cada lletra o cada frase. I entre els grans dels grans un colòs emergeix des del cor i l'esperit de la terra: Mossèn Cinto. El poeta del poble, l'home que va saber amaganyar el cavall maldestre de la llengua fins convertir-lo en un potre de galop elegant. Mossèn Cinto i el seu Canigó són plens de llum per combatre els clarobscurs dels nostres dies. "somrigué la muntanya engallardida /com si estrenàs son verdejant mantell/mostrà's com núvia de joiells guarnida/i de ses mil congestes la florida/blanca esbandí com taronger novell". Efectivament Déu existeix i pren vida entre els versos del gran Mossèn Cinto. Llarga vida a la terra que ens ha vist néixer. Llarga vida a redòs dels grans que ens donen fe, força i llum.