A tres de gener ja es pot tenir la sensació d’haver encarat la recta final d’aquest període de pèrdua de senderi col·lectiu. Això no significa, ni molt menys, que el tram pendent de recórrer sigui de baixada ni de bon passar. Ens manca el que en argot ciclista s’anomenaria un port de primera. Encara hem de passar reis.
Algú, segurament un botiguer de Banyoles, va decidir col·locar la celebració de l’arribada d’aquests tres individus com a escalafó final de les festes amb una agudíssima visió comercial enfocada a mantenir fins al final la irracionalitat del consumisme compulsiu. D’altra forma i a tall d’exemple, si canviéssim les diades de reis i Sant innocents, ja faria ben bé un parell de dies que estaríem menjant bledes i pollastre a la planxa. Els torrons i la resta de delícies de pastisseria haurien estat desterrats en nom dels règims i les purgues estomacals sent substituïts per prunes o kiwis per ajudar a fer-ho baixar tot. Fet així, en canvi, encara tenim en Carbó, els de Can Poc i bo i la resta de companys del gremi embotint faves i reis dins uns enormes tortells que ens acabaran d’estabornir a tots plegats.
A les botigues de tota mena hi falten mans per embolicar regals, els caixers automàtics de Banyoles treuen fum més que no pas les màquines de l’Astruc el dia de la inauguració i les targetes de crèdit tenen la rigidesa d’un tall prim de pernil dolç. Una setmana després de la presentació de l’Atlètica les ampolles de la primera fornada ja es venen a subhasta un dos mil cinc cents per cent per damunt del preu original. És el que té haver-se convertit amb el regal de moda d’aquest any. Jo encara en tinc alguna caixota que vendré al preu d’inici, per principis, a qui ho desitgi i s’hi afanyi.
És una bogeria. Malgrat tot, el dia cinc a la tarda irem tots a esperar als tres reis d’Orient. Els esperarem a la porta de casa amb tota la il·lusió del món. Com cada any, ens farà la sensació que estan molt canviats respecte dotze mesos enrere, però és la màgia dels reis. Altre cop trobaré a faltar aquell patge disfressat de pantera rosa que passava a les cavalcades de quan era petit. No li trobava massa el sentit però el dia que va desaparèixer s’hi va trobar a faltar. Alçarem els fanalets i cada pas dels reis repetirem els cops de colzes, espentes i trepitjades per agafar quatre caramels com si fes ben bé deu anys que no ens posem una dolçaina a la boca.
Informar, per acabar, que el Comitè d’Orriols està bé, no patiu. Tornarà així que trobi l’ordinador. Es veu que li ha quedat soterrat de torrons, pernils, pots de préssec i pinya, licors de tota mena i regals d’alt standing. Mica en mica, a mesura que s’ho vagi menjant tot anirà obrint forat.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Es fa difícil d’entendre com ens hem deixat atrapar per aquesta mostra tan matussera del consumisme. Els cims de primera en terminologia Samora, son les diades, però per a molts ho és la despesa extraordinària que representa el tió, el Pare Noel importat i Els Mags d’Orient, que em resisteixo dir-los reis per motius històrics i també evidents. Sovint s’adopta una solució força estúpida. Dividir el pressupost total per cadascuna de les ocasions i en més d’un regal per cada. Resultat; una acumulació de coses inútils i que haurem de rebre amb cara de satisfacció. Es evident que seria millor un sol regal i que sumes la totalitat de l’inversió, però la evidencia no ensenya i any rere any caiem en el mateix parany. I no parlem de les fartaneres que ja en varem parlar fa dies i sobre les bledes d’en Samora ja em direu quin consol. Son en definitiva la tercera maledicció divina. Treballaràs amb la suor del teu front, pariràs amb dolor i t’afartaràs de bledes desprès de cada excés.
Tinc un amic que no ha donat senyals de vida en aquest dies de festa. Ni bon Nadal, ni bon any nou, ni allò de que el 2009 sigui com a mínim com el 2008, ni res de res. Avui es despenja amb la solució del presumpte oblit i em diu que em desitja uns bons reis mags perquè l’any que ens espera així ho fa previsible. També diu que dir allò de que el nou sigui com a mínim tan bo com el vell es una gran bestiesa ja que pressuposa coneixement del que ens ha passat i això nomes es una hipòtesis i que l’any pot haver estat un bon calvari. La reflexió sobre el topic es poc comú i ens porta a la rutina que es allò que ens fa contestar “de res” a les gràcies que ens donen quant hem acompanyat el sentiment als del dol del funeral. Dir de res significa exactament això, que el nostre acompanyament no costa res.
Publica un comentari a l'entrada