La repesca

L'Atlètic, el nostre venerat club, ha de mirar cap a les velles glòries i repescar-ne unes quantes. Banyoles és terra de grans futbolistes. Només cal mirar una mica els àlbums de futbol del passat i adonar-se que això és així. Per començar podríem agafar en Ramon Masgrau i fer-lo entrenador. No hem conegut un home amb un sentit comú tan gran com el d'en Ramon. Fa sudokus i això li dóna una capacitat estratègica que aplicada al món del fútbol el faria insustituible. En Ramon també hi entén en cine i en política i això ja li dóna una autoritat per dirigir i prendre decisions arriscades. Tenim la part de la banqueta coberta, anem per fer l'equip. De porters si ho fessim bé en sortirien a cabassats. Tenim en Quel Duran, de Podium, empresari d'èxit i home social per excel.lència, en Quel està fet un pinzell i es troba en plena forma: encara corre en bicicleta. En Quel va ser un porter efímer però elegant, encara el recordem dels nostres temps petits a l'Acadèmia quan admiràvem en Quel entre els més grans. Tindríem un altre porter de campanates: en Ferrer, que va jugar a les joves categories del Barça. En Ferrer era veí meu de les Cases Barates i un porter que si no fos perquè s'enyorava podia haver triomfat a la primera divisió. Tenim en Pitu Duran que va jugar en el Figueres, gran futbolista, que jo el recordo jugant a futbol als carrers estrets de l'Abeurador i fent les delicies de tota la mainadota del barri. Tenim en Corominas que va jugar al Palamós, si no anem errats oncle d'aquesta bala humana que juga amb l'Espanyol. Repassant recordem també els grans futbolistes de l'Institut: podríem anar a buscar en Tomàs Gonzàlez, dels Isis, que jugava com un artista o en Llinàs que també va passar pels juvenils del Barça. Mireu si en podríem repescar de veterans il.lustres. Sense oblidar-nos d'en Puput que va anar a Can Barça però que també es va enyorar perquè Banyoles és molt Banyoles. O l'Omedes que va deixar el futbol per culpa d'una lesió molt greu però que si hagués seguit s'hauria fet un nom entre els grans. O en Mantu que també era un artista però que li devia agradar més penjar les botes per dedicar-se a la faràndula. De noms tothom n'hi posaria uns quants: gent del pati del Casa Nostra com en Llamaraques que no el podíem parar i que es plantava davant del porter deixant una estesa de contraris amb la cintura esqueixada al més pur estil Maradona. L'Atlètic ha d'anar-se'n a la repesca i no tenir manies per agafar una colla de veterans. Ah, ens deixem un altre de bo: en Jep Navarro que tenia una voleia tan rotunda i tan incisiva com la seva narrativa. La repesca és el futur de l'Atlètic. Si agafem els veterans, el món és nostre i el Barça d'en Guardiola se'ns pot quedar, ai senyor! pitit, pitit.

L'Atlètic busca porter.

Per algun poro de la direcció tècnica del nostre gloriós equip de capçalera s'ha filtrat la notícia que l'entrenador i junta directiva viu amb preocupació les deficiències en la guarda i custòdia d'una porteria atlètica que últimament compta les barraques de mitja dotzena en mitja dotzena. I és que fa dos anys, quan va ser l'hora de definir les posicions, van posar tots els jugadors en línia i van escollir el que tapava més per dalt i el més ample de tots com a responsables de la retaguarda taronja. Aleshores poc van tenir en compte en quin parell d'individus dipositaven les seves últimes esperances d'evitar el gol. Una temporada i mitja ha estat suficient per deixar constància que ni el llarg ni el gruixut, ni segurament tots dos junts són mínima garantia de ben re.

Des de fa unes setmanes quan no és un ai és una ceba. Que si un ara es queixa de la ciàtica, que si l'altre diu que té cocodrilus als bessons, que ara naps, que si cols, la qüestió és que partit rere partit estem tots amb l'ai al cor pendents de qui hi posem al darrera.

Com que tots plegats tenim clar que l'Atlètic es mereix més que això, com que sabem que al nostro club mentre no tinguem un museu el lloc de les rampoines és el bar i no la porteria, és hora de començar a fer córrer la veu que s'ha de buscar un, dos o quinze porters. El llistó està baix, que ningú s'hi neguitegi.
Mentrestant i sempre: Amunt Atlètic, collons!

Quel Amela

Estàvem a casa fent el vermut quan hem vist una cara coneguda a Tele tres. En un primer cop d'ui hem pensat que no ens trobàvem bé i ens hem fregat els uis. Vet aquí. Però vés per on que no, que el que sortia a la pantalla era un conegut nostre. Llavors hem cardat un crit que ha esverat els gats que jeien al sofà. El crit és el típic dels que reconeixien algú que surt a la caixa de la tele: "Però aquet que surt el conec". Quan coneixem algú dels que surt a la televisió ens sembla que qui sap què. Vet aquí que el que sortia era enQuel Amela. I sortia per anunciar que en el seu bloc de pisos havien fet un concert. Això només pot passar a la nostra comarca. A la resta del món, els veïns d'una comunitat tenen altres fal.leres com tractar on es fica l'antena comunitària i de quin color es pinta la façana. A Banyoles, si tens un veí com l'Amela el més segur és que et munti un concert. Si a més a més, tens un veí com en Viladiu el més probable és que al soterrià comunitari et fotin locals d'assaig, un estudi de grabació i un petit auditori. Si a més, hi ha un veí com el Gallegu, ningú sap que pot acabar organitzant-se al bloc de pisos. El cas és que l'Amela ha sortit a la tele amb el seu somriure de nen escuturit, amb aquella cara de no haver trencat cap plat ni cap olla. Vet aquí. Tot seguit, ha sortit en Lluís de Can Po de Mata, i dient que no s'hi havia trobat mai tocant en un bloc de pisos. Hem vist de trascantó el cap pelat d'en Pairó. Banyoles és això: procura estar al tanto del que fan els teus veïns, perquè poden estar preparant un viatge intergal.làtic, un arròs a la cassola amb maria o bé qualsevol altre efervescència. De moment, en Quel Amela ja ha sortit a la tele i ha fet trontoiar el món internacional. Des de Banyoles el món es veu molt pitit-pitit.

El regal de la Clara

Finalment hem obert el regal de la Clara. Hem trigat més del compte perquè nosatres som així. Som una barreja de manargues, senglars i Saltamarges. El regal és un llibre que ha gonyat un premit a l'altre costat de les muntanyes: un premi que fan els de la gent d'Osona. Procurarem llegir-lo. Més ben dit: procuraré llegir-lo perquè els altres de la confraria van massa atabalats. Quan acabi "butaca de galliner" del mestre Alemany farem un cop d'ui en aquest llibre. Però com que soms agraït volem oferir el nostre respecte i admiració per la Clara de Camallera. Regalar un llibre fora de Sant Jordi és un senyal d'endreça i enraonament.

El celler

Al celler de la meva casa del Carrer Nou s'hi accedia a través d'una porta matussera. L'obries i a mà dreta trobaves un racò amb una pila de diaris: era on dormia el gat. Tot seguit baixaves quatre escales i et trobaves amb la cisterna. A casa no ens bevíem l'aigua de la cisterna perquè la meu mare ens ho havia prohibit. Però si t'hi amorraves senties la flaire intensa de la humitat, una flaire que s'embolicava amb l'olor de la pols i de les pedres velles del celler, a vegades provàvem de tirar alguna cosa dins la cisterna i es podia escoltar un eco molt llunyà del contacte amb l'aigua. Però el més interessant d'aquell celler venia després. Seguies baixant les escales fins arribar a la gran sala. Tot era acumulació, pols, teranyines, i color de carbó. Perquè en el celler hi havia una petita finestra per on es descarregava el carbó. Aquell procés de descàrrega i estiba, fet al llarg del temps, havia produït un efecte determinant sobre el celler: tot s'havia anat cobrint per una espessa capa de carbó: les ampolles de vidre, els diaris vells, les saques i els ferros apilats, les parets i els racons. Netejar tot allò semblava un esforç impossible. Però en aquell celler sempre hi havia sorpreses i fantasmes que emergien des de tots els costats. La meva mare, la que ens havia prohibit beure l'aigua de la cisterna, explicava que en aquell llamp de casalot s'hi havia perdut una princesa i no l'havien tornat a trobar mai més. Era una història fantàstica que ella havia sentit a explicar de petita. Una història que havia anat passant per tots els estadants de la casa des de temps molt reculats. El cas és que quan jo baixava al celler sempre em venia al cap aquella història. I el cas és que em feia tremolar com una fulla de paper: perquè ja m'imaginava que el fantasma o l'esquelet de la princesa s'apareixeria enmig d'aquell celler teranyinós i espectral. A vegades, a la nit, quan jo deixava el gat en el seu jaç del celler no m'atrevia a fer més passos. Tancava la porta matussera i em compadia del gat que quedava sol en aquell racò. Però el gat era llest: es feia el dormit i, tot seguit, li faltaven cames per acabar de baixar fins al celler, enfilar-se i sortir pel forat de la carbonera. El gat s'acabava perdent en els interminables patis del carrer Nou.

Els Manaies de Banyoles

El Manípul de Manaies de Banyoles ha complert els primers seixanta anys des de la seva restauració. Perquè la seua tradició ve de lluny: com a mínim de principis del segle XIX. No és pa' fàcil que una entitat tingui una vida tan perllongada. A vegades els recels, les enveges, el caïnisme, les picabaralles ridícules porten al nostre teixit social a l'esquinçament, a la disolució. El Manípul no només ha aconseguit la supervivència sinó que cada any presenta novetats i alegries. Per què? Possiblement es deu a lleialtat a una idea i un compromís del seu centurió Quimet Duran. Però també a que el Manípul sempre ha estat una cosa oberta, popular i diversa. En el Manípul de Banyoles no trobem l'elitisme i el tancament d'altre llocs. Perquè hi ha viles on això de ser manaia sembla destinat a unes determinades famílies de possibles i de noblesa rància. No és el cas d'una Banyoles on la tropa està formada pels més variats oficis: escrivents, fusters, lampistes, trebaiadors, ferrers, botiguers...Gent de totes les classes i colors polítics. Això sí: la tropa té dues fidelitats insubornables la probessó dels Dolors i la vila de Banyoles. Aquest arrelament profund és el senyal de la bona salut del Manípul, de la seva formació elegant, de la seva vestimenta renovada, de la seva música ben arrenjada. Tot desprén un aire de vigor juvenil, d'una entitat que viu, des de fa anys, la millor de les seves èpoques. Cada any és el millor any del Manípul. I així ha de ser. Perquè aquesta no és una entitat que es dorm a la paia, ans al contrari: desfila amb pas ferm, obrint-se pas, picant i repicant, passejant orgullosa la representació que la ciutat l'hi ha volgut atorgar. Els 126 manaies ens assenyalen i es distingeixen a tots. A les autoritats i a la gent de peu pla, a l'empresari i a l'empleat, al de Mas Palau i al de les Cases Barates. A Sant Nin i a Sant Non, passant per Sant Martirià. Obren i custodien la probessó del Dolors, obren i custodien la nostra vila, capital del món i, per extensió, del Pla de l'Estany.

Els xiprers de Palera

Els xiprers de Palera tenen una missió colossal: servar el Sant Sepulcre de Jerusalem. Els que no hem fet les croades, per manra o per estar fora d'època, podem rescabalar-nos a través d'una visita al Sant Sepulcre. Poca broma perquè en aquest tros feréstec i quasi oblidat del nostre país hi ha l'essència d'Occident i de la Cristiandat. Els xiprers, alts i esprimatxats, esguarden el cel que és d'un blau puríssim i revelador. El món aquí sembla una urna colrada de silenci, a penes s'escolta algun ocell perdut en la boscúria. Ens rendim davant l'esperit de Palera, que emergeix des de les pedres velles, que sobresurt entre les bardisses, que torna a lluir després de tants anys d'abandó i silenci. Es en aquest esperit un esperit nostre, occidental, catòlic i romà, un esperit civilitzat fet de pedres velles i de devoció. Ens els temps difícils, aquest esperit devia refugiar-se dins el brancam dels xiprers. I allà va protegir-se de les maltempsades i del torb sabedor que vindrien temps millors i que Palera tornaria a renéixer. I així es va fent el nostre país: el país de Sant Miquel de Cuixà i de Sant Martí del Canigó, del Monestir de Sant Esteve de Banyoles i del Sant Sepulcre de Jerusalem. País vell, país antic, país tossut que no trenca amb les arrels de la tradició senzillament perquè les arrels el subjecten a la terra. Palera són també les nostres arrels, arrels de pedra i de xiprer, mostrant al cel del món qui som, què volem i d'on venim. Visca nosatres i els que són com nosatres.

Els teleclients i teleusuaris.

Massa vegades i de forma descaradament injusta se'm ha titllat d'ordinari, de vulgar i d'estassaverdisses. Malgrat resistir-me a acceptar ser-ho més que qui m'assenyala, si que reconec ser molt proper a aquell tipus de desgràcies quotidianes que a tots ens afecten i que cap codi regulador ni estament de govern s'han decidit a posar-hi fi. Us parlo, per exemple, dels perjudicis que un invent com el telèfon està provocant a un dels màxims referents del civisme i l'ordre establert: El fer una cua.
Fer cua és la representació viva de l'ordre, del saber estar, de l'acceptació d'un codi implícit i del ser un més dins la societat. Fer cua és l'hòstia! No engreixa, no mata, no porta col·lesterol, no provoca càncer ni costa un duro. Fins i tot, i casos en trobaríem, fent cua més d'un ha trobat la seva mitja taronja, ja per no parlar de les múltiples possibilitats que s'hi poden generar en el camp de les relacions socials.
Tornant al principi, la meva queixa rau en el fet que a servidor l'altre dia va viure una situació que ja altres vegades havia viscut però que no això va deixar de provocar-li un sentiment de ràbia.
Em poso a la cua de la carnisseria. Tres dones al davant meu amb tot el temps del món i una xerrera de mil dimonis. M'assec, vaig bé de temps i paciència. Vint-i-cinc minuts després la clienta de davant meu anuncia que ja estarà tot, que es ja pot cobrar. Just a l'instant sona el telèfon i es para el món. És igual qui hi hagi a la botiga i l'estona que faci que s'espera. El client telefònic, des del sofà de casa té tota la preferència i no només això, sinó que en un moment i mitjançant no sé quins poders, té els dos dependents a la seva disposició, l'un prenent comanda i l'altre confirmant les existències. Jo, i la resta mentrestant, observant l'escena amb cara de burros sentint-nos talment uns "dats pel cul". Un dels dependents, el que du el telèfon a l'orella, avisa que el teleclient demana una safata de dotze canalons i l'altre en retira l'última que queda al mostrador mentre jo em temo el pitjor i penso per dins, sempre per dins: "Espero que en tingui més". Òbviament, i un cop el comprador de via ràpida ha acabat la seva compra, se'm confirma que no queden canalons. "Mira, pels pèls. Justament ara s'han acabat. Pels pèls???? no senyor, penso jo, només penso eh!, pels teus collons i els del teu soci la sang del déu que us pela.
La gent que truca per telèfon sempre passa al davant. Mentre estàs al metge i després mitja hora d'espera, quan t'entrevistes amb l'alcalde o regidors de qualsevulga població, a l'INEM, a la pizzeria...
Jo demano una intervenció d'algú amb comptències al respecte perquè jo només penso, mormuro i regalo miges males cares però si no canvia tard o d'hora algú hi prendrà mal, aviso.

L'IES de Xisca de Gardi

En Jep Brañas és amic nostre i això ja signifca que el noi val un imperi. Amb nosatres ha fet tota mena de campanyes i l'hem embolicat amb tota classe de negocis. Ens vam retrobar a Ràdio Banyoles en els temps que tots plegats erem uns collons d'aprenents. Ara, per no ser, ja no soms ni aprenents perquè no podem ni aspirar a aprendre ben re. El cas és que nosatres feiem una ràdionovel.la d'humor de secà i acudits suats. En Brañas, en Jep, feia un programa de jazz amb l'altre gran meloman banyolí l'Esteve Sarquella. La diferència és fenomenal nosatres empastifàvem les ones amb els nostres crits i la nostra xerrameca de taverna i els altres provaven de civilitzar una mica l'audiència. El cas, però, és que en Brañas va acabar aprofitant els temps morts dels seu programa per fotre'ns un cop de mà. En Brañas sap menar la seva veu fins donar-li una figura densa i singular. Aconsegueix amb facilitat tornejar personatges fascinants que ens anaven molt bé en aquella peripècia radiofònica. A més, en Brañas té una altra virtud: inventar històries fent maniobrar una imaginació desbordant. D'aquí va néixer un personatge radiofònic estrambòtic i delirant: Bernat Mèdic que era l'encarregat de portar la secció cultural del programa i parlar-nos d'erudits que feien estudis comparatius entre la guia de telèfons de Malasia i les postures sexuals de la formiga eivissenca. Brañas estripava el món estirat dels acadèmics i els saberuts fent servir el seu bagatge de lector prodigiós. En Brañas, per si no ho sabeu, pot despatxar-se un munt de llibres en un tres i no res. Com qui no vol la cosa. Quan tant en tant expliquem contes d'estar per casa cridem al nostre amic en Brañas. Cridem al biciclista, al músic, a l'entès de jazz, al lector golafre, a l'explicador de històries perquè ens acompanyi i ens ensenyi. Perquè per damunt de tot hem retrobat en ell el gran mestre que mai hem pogut tenir. Cagomreude : nosatres soms de l'IES Jep Brañas de Banyoles. La resta e' mentida.

Cervesa ideal

Ara que a Sarrià fan cervesa ens passa pel cap que nosatres tabé en podríem fer, de cervesa. Els de Sarrià van inventar el Viprase que nosatres sempre hem begut amb fal.lera. El Viprase era un vi de paletes i tabé d'escolans. Un vi traïdor que begut ben fresc engatussava a base de bé. Un vi amb una fascinació de gas, que entabanava com una rossa, que esbardellava el cap amb la fruïció d'una maça d'estellar. El Viprase va fer fortuna. I deu ser per això que els de Sarrià que de vendre ja en saben els punyateros s'han empescat la Mosca. I la Mosca té una germanastra que es diu l'Atlètica que fa furor entre la nostra parròquia futbolera. Ja era de veure que entre la colla dels atlètics s'acabaria per vendre una cervesa: perquè en aquell camp de Déu nostre senyor es desfilen una bona quantitat de semals plenes de cervesa. Si els de Sarrià fan cervesa nosatres que soms els seus cosins del nord tabé en podríem fer. Per fer bona cervesa s'ha de menester bona aiga i a fe de Déu que en tenim per parar un tren, d'aiga. Fresca i regalada. Podríem fer cervesa amb aiga de la Puda i seria una beguda que podria cardar per terra als seguidors del Liverpool i tabé als del Sant Miquel. Podríem fer cervesa amb aiga de l'Estany: seria una cervesa dura, carregada de calç, amb un regust de Blaç Bass que tirés d'esquenes. Podríem fer la cervesa de barraques que seria un líquid tèrbol, relliscós, capaç d'estabornir hasta en Samora. Podríem fer cervesa des del Saltant de Martís o amb aiga dels recs quan s'ha acabat de plomar un pollastre. Cervesa de la font de la Rajoleria i cervesa de l'estany negre de Sant Miquel. Cervesa amb sifons d'en Plami o cervesa axocolatada de Can Torras. Cervesa de brunyols de Can Japet i cervesa amb nata de Can Ciurana. Cervesa de botifarra negra del gran Pericus i cervesa de botifarra blanca de Can Muné. Cervesa que ens recordés aquelles quintos del cel, frescos i deliciosos, que ens servia en Ralita pare en els nostres dies d'estiu, o aquells quintos que encara ens treu el pare Bernat del fons de la seva cambra. Quintos que tabé són una meravella pels golafres. A Sarrià fan cervesa i si nosatres fabriquem o hem fabricat de tot, des de bombes per elevació de líquids fins a mitjons molt forts, cagomredeune! Tabé podem fer cervesa. Per sadollar la nostra set rústega, tribal, banyolina, comarcal, catalana, cosmolocal, ultracomarcal, xiscagardiana, total.

Ara, tots a córrer

Em fan saber que en els últims dies de Can Ciurana, la gent fa cua, s'atabala, es capfica per anar a comprar nata, pasta de full i el que faci falta. Són els que es veuen a venir la pedregada. Ara tots són ais i cebes. Ara tots a lamentar que el palau del dolç prengui el camí dels adéus. Vivim de la indiferència fins que ens toca viure de la nostàlgia. I després es fa tard i és hora de plegar. Cosa molt habitual en un poble com el nostre que no valora les coses fins que les perd. Algun dia Banyoles serà Pequin i tots lamentarem els amics perduts, les cases venudes, els familiars que ja no hi són i tot el que hem perdut pel camí. Però serà massa tard: el poble ja no serà el poble, i per compte de bora nit es dirà alguna altra cosa. I ara pau i demà glòria. Tot això no ho dic per dir sinó perquè toca. Can Ciurana ja l'hem perdut, és una batalla perduda, per comptes de la nostra confiteria, de la que ens ha regalat els dies gloriosos, hi cardaran vés a saber què. I després tot seran déus i hòsties, tan li carda. Mentrestant, hem d'apuntalar i defensar els baluards que encara defensen el nostre pal.ladar. Com exemple: la Barretina d'Orfes, torre de defensa que al nord ens defensa de la barbarie anihiliadora. Allà, el nostre últim soldat, en Bertus guisa i cuina i fa meravelles per demostrar que no hem perdut el gust de viure, ni les ganes, ni l'alegria, ni l'harmonium de ser gent civilitzada. Defensarem la Barretina amb el mateix coratge que recordarem Can Ciurana. Abans que sigui massa tard, abans que la mola del temps ens arrasi com vulgars olives condemnades a ser suc. Senyors, anem-nos-en a la Barretina i recordem que algun dia vam ser senyors i que algun dia vam ser homes drets que miraven amb orgull la nostra terra. Si perdem Can Ciurana, defensem la Barretina i tot el que ens queda de catalanitat i de tremp, de bullor i de guspira, d'humanitat i d'honestedat. Visca la Barretina i visca tots els que són com nosatres.

Trenta de març

El trenta de març d'aquest any s'escriurà una de les pàgines més tristoies de la història de Banyoles. Passada la probessó del Dolors, quan els ànims estiguin afectats per la necessària reflexió de la Quaresma ens caurà la patacada. Desapareixerà una teia de llum, una icona, un senyal en el camí, una de les més il.lustres consignes dels banyolins. El Palau del dolç quedarà esmicolat i serà reduït a un grapat de cendres. La Confiteria de Can Ciurana abaixarà la persiana després de més de mig segle regalant vida, harmonia i color a les boques dels banyolins. Banyoles es divideix entre Can Ciurana i Can Cortada, el pecat i la penitència, el Carnaval i la Quaresma, el dia i la nit. Can Ciurana és una ofrena de nata, el paradís de la pasta fullada, un patiment per a la carn, un turment per la gent més dèbil, una deliciosa temptació pels qui passant pel carrer de la Canal no se'n podia estar de fer una parada i de dedicar-se un pastís. Can Ciurana ens ha fet fruir de la vida a través de fastuoses entregues de pastissos. Des d'aquell armariet envidriat, Can Ciurana ha ofert al món el millor de la confiteria: una porció de nata resum de la vida i dels somnis, dels plaers més prohibits i del gràcies a Déu que som vius. Can Ciurana és un tros de cel convertit en contiferia familiar, portada per gent honesta, senzilla, devotament inclinada a servir la clientela. Ells ens han regalat instants suprems, ens han acompanyat al caliu de les festes de guardar, ens han batejat, ens han casat, ens han amarat de llum els àpats familiars. Ells són Banyoles i totes les nostres celebracions. A ells els hi devem el temps i la llum, els dies feliços i la mel als llavis, els nostres dies menuts i els nostres dies llargs. Can Ciurana és un far de la banyolitat absoluta, entregada, fascinant. Can Ciurana ha escrit una de les millors pàgines de l'antropologia banyolina i comarcana: la pàgina del dolç, feta amb lletres de nata ben muntada i de pasta fullada. Requiem per Can Ciurana. Requiem i record pels nostres dies dolços. Mai cap bona notícia que s'escaigui en un 30 de març podrà compensar tan negra i tristoia efemèride. Però dit això, molta salut per la gent de Can Ciurana, un merescut descans després de anys i panys de confiteria al servei de la felicitat banyolina.

Mestres de català

La meva mare em va ensenyar català. D'ella sorgiren les primeres paraules i amb ella vaig anar agafant l'accent que tinc, que és un accent de Banyoles, una mica retocat pels aires de marina. Tot seguit, s'afegiren més mestres. La Caterineta i en Joan Sardanas. Pagesos del carrer Nou que em van criar a casa seva com si fos un més de la família. I els de Ca l'Asó: la Consuelo i en Vador i tota la demés nissaga familiar. Se n'afegiren més, de mestres, en Miquel 'vellana i l'Anneta, els de Can Finic, i els de Can Mas Colom, la Carmelita Crous i la seva germana Francisqueta, en Met i la Carmeta, en Gonçalu i la Maria Vaqueta, en Met Esparter. De tots ells vaig anar agafant paraules que em vaig posar a la butxaca com si hagués guanyat una canica de colors. De tots ells vaig copsar la bella musicalitat de la nostra llengua antiga, que sona tan festiva com un acordió al mig de Pujarnol. Tots ells m'ensenyaren a parlar, a renegar, a batejar cada cosa i cada lloc del nostre món petit. I tots ells, i totes elles, ho feren amb la mateixa naturalitat amb què els veïns dels seus pares els havien ensenyat a ells. Jo vaig aprendre la llengua en aquell carrer Nou de gent de pagès, de gent que vivia de la terra, de la gent que vivia del treball de les seves mans. Jo vaig aprendre la llengua entrant llenya a les cases, jugant a mistric a les nits d'estiu, sopant o berenant a Ca l'Asó o a Can Sardanes, fent cua a la botiga de la Carmelita o a Ca la Valentina, saltant a través dels patis immensos. Si em parlen de mestres, me'n recordo d'ells, de la seva manera de parlar, de les seves cares, de la seva manera de caminar. Quan passo pel carrer Nou ressonen entre les pedres antigues les seves veus. Veus que m'anaven ensenyant a parlar la meva llengua. Quan torno a aquell carrer, renaixen de dins meu les paraules que vaig aprendre-hi i que costa sentir-les avui: escotorit, bordegàs, esquilet, i tantes altres. Als meus mestres de català, barretada.

Que en Jimmie ens il.lustri

De sobres és conegut que el gurú en economia de Xisca de Gardi és en Jimmie. Es ell qui es carteja amb els homes de negocis de mig món. Ell és Davos i la resta pa amb tomate. Embardissat rere el seu camuflatge de cavaller de l'hosteleria, hi ha un autèntic savi de l'economia. D'aquesta ciència infusa i confusa que ens porta a tots de corcoll. Mirem les borses i no hi entenem pa' ben re. Tot baixa, tot s'estavella, tot fa la perla, tot s'esbardella. Peta el món cada dia i els governs vinga a cardar calés a dins els bancs i aquests no deixen ni un ral, i aquí els de peu pla no hi entenem pa ben re. Mirem al Ranxo per buscar llum, respostes, una solució a aquest enigma descomunal. En Vaqueta, que té cursos de les economies, arronsa les espatlles. El Gallegu riu i no contesta, els gallegus no contesten mai, només beuen i mengen. En Pep si li preguntes per la borsa et carda al rec. Aquí ningú sap re. En Mastegatatxes, que ara ha descobert la ciència política, parla des d'un mas lliures però tampoc no entén el laberint en que ens hem ficat. L'única esperança és en Jimmie. En Jimmie és un professor de Harvard, tots ho sabem, tocat amb la clàssica pajarita acàdemica, camisa blanca de professor universitari i ulleres d'entès. En Jimmie farà petar els llavis, farà una mueca, es tocarà la pajarita i començarà a donar respostes. Quan ell dongui les respostes, les coses tornaran al seu lloc. Els bancs deixaran calés, les empreses aniran a tot gas, la gent trobarà feina i els butxaca-foradades sortiran dels seus caus per fer el que saben fer: gastar i moure la roda del món. Mentre en Jimmie calli, l'Obama i tots els demés seguiran a les fosques. Xisca de Gardi sap que és cosa de temps, que en Jimmie té molta feina i que el seu silenci d'avui no vol dir altra cosa que reflexió i pensar-se bé les respostes. Les respostes arribaran, en Jimmie ens il.lustrarà.

Un dilluns dolent com pocs.

Deu fer escassament mitja hora que he recobrat la posició vertical i ja vist quin peu calça el dia d'avui. Maleït sia, un dilluns com aquest és d'aquells que et deixa mig estabornit pel que queda de setmana, i aquesta no ha fet més que començar.
Quan m'he decidit a posar el primer peu a terra ja m'he adonat que tot plegat no seria fàcil. Un via crusis pels puja i baixa dels carrerons d'Esponellà caminant d'esquena i timbal entre cames i el partit d'ahir amb l'Atlètic han reactivat l'artritis, l'artosi i l'al·luminosi de les meves sobrecarregades extremitats inferiors. De totes dos.
Incorporat ja del tot, en les primeres quatre passes s'ha sentit el cruixir de totes les meves articulacions queixoses per la mandra d'haver-s'hi de tornar a posar. Al menjador, més foscor de l'habitual. El dia d'avui és una pròrroga del que descriu el Comitè d'Orriols en parlar d'ahir, i no sembla que hagi de canviar a curt termini. Dies així els voldria a mig agost, avui no fa més que accentuar la gosseria que ja tragino de per si.
La cafetera no em falla, gràcies a Déu, i m'escup una bona tassa de cafè d'aquelles que si s'ho proposés podria canviar-ho tot, però avui no serà així. He obert l'ordinador i la primera pàgina que em surt se'n encarrega de recordar-me dos misèries més. La primera: M'avisa que avui és d'aquells dies que cal evitar llegir la premsa esportiva i mirar les notícies en castellà. La segona i aquesta si que fa mal de debò: En Rubianes ja ha dit tot el que havia de dir. Una persona llesta que va decidir marxar abans de veure com la seva terra, i la del gallego, tornava a caure en mans enemigues. Mec de llengua, a molta gent li semblava que en Pepe en deia de molt grosses i sovint faltava el respecte. Jo també ho penso, però dir-les grosses és bo si són veritats com hi ha món i faltar el respecte és imprescindible si com ell mateix deia, qui t'està jutjant és el més sospitós del poble. Un dia al Municipal en Pepe explicava que alguns caps de setmana havia sortit per Banyoles i que el que més li agradava era anar a Can Jepet a esmorzar i tocar-li els collons. Després, continuava, la barreja d'alcohol i "l'aportación calorico-energética de los croasanes del Japé" li provocava "un efecto espinacas a Popeye" i acabava a Olot fotent-se amb els volcans "Volcanes mamones! Salid si teneis huevos!". Coincidirem tots en que una persona que esmorza a Can Jepet ja passa a ser automàticament de Banyoles. Més tristesa, encara doncs; Qui ha mort era un autor galaico-català de Banyoles.
Però així com avui serà un dia dur per tot culé que hagi d'anar a Madrid, també ho serà per a mi si vaig a la sauna. Hi vagi a l'hora que hi vagi corro el risc de trobar-m'hi en Nono Dimisión que va veure com vaig empassar-me el segon gol del Porqueres, o en Marín tècnic d'esports de l'ajuntament d'aquest poble veí, que tot i sabent-ho, em preguntarà el resultat final del derbi.
Merda de dilluns. A més a la tarda tinc reunió amb el regidor de festes que m'ha de comunicar la quantia a que puja l'aportació de l'Ajuntament per les activitats de Gàrgoles durant aquest any. Tal com pinta la jornada i si l'inèrcia no tomba, ja veig el correfoc d'enguany amb xispes de metxeru.

Dia rúfol

El cel estava estampat de ciment. No filtrava ni una paia de sol. Ni un polsim de llum. Sobre el Camp Vell s'estenia el gris i s'anaven esguerrant tots els colors. Poca gent entre les grades: al matí de diumenge la manra governa Banyoles i la gent està estampida contra els llençols. Vet aquí. Amb aquestes condicions ambientals, el gris i la buidor, costa posar-se calçacurt i atrevir-se a jugar a fútbol. En Samora feia de porter i picava de mans per animar la tropa. Però la tropa es deixava endur pel dia tèrbol, pel cel cobert, per l'ànima moixa d'un final de febrer. Aquest hivern costa de fer baixar: ens té a tots envoltats, espaordits. La gent s'ha tornat freda i gandula, com tota la cort de seguidors de l'Atlètic que s'arraulien a les grades i miraven al cel per veure si s'esmunyia algun raig de llum. Re, ben re. Algú cridava "borrego" a l'àrbit, un noi rodanxó, amb ganes, però amb no gaire idea del fútbol. Ens han marcat un gol matiner els del Porqueres i jo me n'he anat. He estirat el meu nano que estava embadalit amb un fútbol rúfol com el dia. Tothom tenia manra, tothom seguia atrapat en els llençols imaginaris. De camí cap a casa, m'he trobat amb l'Alemany, l'antic company de feina del pare, aquest any es jubila. Ja fa cara de jubilat, d'home que es treurà aviat la feixuga càrrega de la feina, de les obligacions, de les ordres. L'Alemany i el seu somriure eren l'únic punt de llum enmig del dia rúfol, del dia apedaçat, del temps gris, de les hores ordinàries. De lluny, en Samora saltajeva sobre el camp de terra, el seu tremp quasi era inútil en un matí sense esma, en unes hores perdudes, en un dia on més valdria no haver-nos aixecat. Els del Porqueres cridaven "encara falta molt partit" i les seus ecos pujaven lentament cap al cel apagat.

Un animaló entranyable

Un animaló mandrós i indecís va per un camí polsegós que no du enlloc i, al mig del camí, hi ha una pedra. L’animaló, que bada, ensopega amb la pedra i cau. S’aixeca, s’espolsa, remuga un parell de renecs i torna a caminar. Però, potser desorientat, va en direcció contraria. Quan s’adona, gira cua, ensopega amb la mateixa pedra i torna a caure.

Immediatament li creixen una corbata, un telèfon mòbil i una cartera amb targes de crèdit. L’animaló, posseït d’una estranya agitació, es posa a parlar pel mòbil amb decisió i energia i fica les seves targes allà on troba una esquerda adient. Però no acaba aquí la cosa: l’animaló, cada cop més excitat, dirigeix empreses, es casa i es separa, crea riquesa, fa màsters, agafa avions, condueix cotxes, es posa ulleres de sol al cap, puja, baixa, deixa de fumar i s’apunta a un gimnàs. Com que no para d’anar cap aquí i cap allà, ensopega contínuament amb la mateixa pedra, que no es mou de lloc. És enutjós, certament.

Decidit a resoldre aquest problema que el fa quedar malament –a més, que qualsevol dia acabarà amb un os trencat– l’animaló agafa un mall i li engega una patacada a la pedra que fa tremolar tots els vidres, però la pedra es queda tan ampla. Ara bé: per fer anar un mall es necessita certa pràctica que l’animaló no en té. Per aquest motiu, es veu obligat a demanar que li portin a urgències amb el peu dret engrunat.

Recuperat de l’ensurt, i havent comprovat que la pedra segueix on sempre, l’animaló lloga una piconadora de deu tones i avança pel camí a 10 Km/h, que és tot el que dóna la màquina. Una piconadora no és un utilitari. No és de bon aparcar. A més, el seient del conductor queda massa alt i no té bona visibilitat. Total, que la piconadora volca al marge del camí amb l’animaló dins demanant auxili, trucant pel mòbil, anul·lant un bitllet d’avió a Nova York, posant-se i traient-se les ulleres de sol i mostrant las seves targes pels vidres de la cabina de la piconadora. Finalment, el treuen. Fa dos o tres passes enrere per observar el desastre, ensopega amb la mateixa pedra i torna a caure.

En conseqüència, l’animaló es veu obligat a disparar tres míssils balístics d’abast mitjà dotats de quatre caps nuclears cadascú els quals, gràcies al seu sofisticat sistema de posicionament i guiatge per satèl·lit, aconsegueixen impactar en la pedra tots alhora. Probablement, la explosió es pugui observar des de Júpiter i potser més enllà. En aquest cas, deu ser maco de veure. Però això no són més que especulacions.

El que realment importa és que el problema de la pedra ha quedat solucionat.