Dia rúfol

El cel estava estampat de ciment. No filtrava ni una paia de sol. Ni un polsim de llum. Sobre el Camp Vell s'estenia el gris i s'anaven esguerrant tots els colors. Poca gent entre les grades: al matí de diumenge la manra governa Banyoles i la gent està estampida contra els llençols. Vet aquí. Amb aquestes condicions ambientals, el gris i la buidor, costa posar-se calçacurt i atrevir-se a jugar a fútbol. En Samora feia de porter i picava de mans per animar la tropa. Però la tropa es deixava endur pel dia tèrbol, pel cel cobert, per l'ànima moixa d'un final de febrer. Aquest hivern costa de fer baixar: ens té a tots envoltats, espaordits. La gent s'ha tornat freda i gandula, com tota la cort de seguidors de l'Atlètic que s'arraulien a les grades i miraven al cel per veure si s'esmunyia algun raig de llum. Re, ben re. Algú cridava "borrego" a l'àrbit, un noi rodanxó, amb ganes, però amb no gaire idea del fútbol. Ens han marcat un gol matiner els del Porqueres i jo me n'he anat. He estirat el meu nano que estava embadalit amb un fútbol rúfol com el dia. Tothom tenia manra, tothom seguia atrapat en els llençols imaginaris. De camí cap a casa, m'he trobat amb l'Alemany, l'antic company de feina del pare, aquest any es jubila. Ja fa cara de jubilat, d'home que es treurà aviat la feixuga càrrega de la feina, de les obligacions, de les ordres. L'Alemany i el seu somriure eren l'únic punt de llum enmig del dia rúfol, del dia apedaçat, del temps gris, de les hores ordinàries. De lluny, en Samora saltajeva sobre el camp de terra, el seu tremp quasi era inútil en un matí sense esma, en unes hores perdudes, en un dia on més valdria no haver-nos aixecat. Els del Porqueres cridaven "encara falta molt partit" i les seus ecos pujaven lentament cap al cel apagat.