En Ditus, en Grabu i companyia.

Mirar enrere, vanagloriar individus i fets del passat pot convertir-se en un vici i cal reconèixer que Xisca de Gardi hi té tendència. Ja està bé, és important deixar registre de qui ens ha precedit i sobretot de la seva obra si aquesta mereix ocupar un espai al disc dur de la nostra història. Però la recopilació de fets, tradicions i referents ocupa temps i recursos i això, en combinació amb la tendència a mitificar el passat, incrementa el perill de subestimar subjectes i esdeveniments del present. Cal fer un esforç per tenir censats i contemplar les perles contemporànies, encara que sigui per fer possible que un dia els nostres nets en puguin parlar. Avui us parlaré d’una patuleia encapçalada per un tal Ditus.
En Ditus, sense cap mena de dubte, és una de les persones més fonamentals i imprescindibles de la nostra comarca. Més que cap dels seus Ajuntaments i governs, més que qualsevol dels seus personatges universals i fins i tot, més que Xisca de Gardi en sí.
En Gerard, en Ditus, és en Messi del Pla de l’Estany. És planter, present i promesa, geni i figura de la nostra realitat. És també el flamant president de penyes de l’Atlètic. Justament una setmana després del seu nomenament la seva directiva ja ha mostrat preocupació per poder blindar vitalíciament aquest vincle.
Difícilment s'entendrà, a partir d’ara, cap celebració en nom del nostre club de capçalera sense la presència d’en Ditus i el seu gabinet d’assessors encapçalat per en Grabu. Els seus càntics, inacabables i persistents, s’han convertit en la columna vertebral de la dinamització atlètica. La seva presència, creieu-me, és absolutament vital.
La confraria del nostre personatge no contempla encadenar tres frases seguides sense adjuntar-hi una cantarella per amorosir-ne la comprensió. Així, tant poden elevar-te a categoria de Déu com dir-te cul d’olla tot fent ús, a esquenes de l’SGAE, d’una composició melòdica de coneixement popular, que amanit amb un reguitzell de “camareros” i un parell de “tren pinxos”, et porta de les onze del matí a les tres de la matinada en un obrir i tancar d’ulls i un bon fart de riure. Glòria a en Ditus i la seva gent, que fan colossal allò que ja és enorme.

Tensions el mercat?

Els mercats pressionen el govern perquè rebaixi pensions, es foti gent al carrer i es cardi tothom en rega. Xisca de Gardi no entén pa' ben re. Què té de dolent el mercat del dimecres de Banyoles? En principi, les parades, la gent amunt i avall, els encantats i les romagueres, no fan pas la pinta de pressionar dingú. Es diria que tot lo contrari. En el mercat la gent desfila pausadament, sense nervis, sense crits, com aquell qui té tot el temps del món. Se'ns fa estrany pensar que les dones que estiren els seus carros plens de vianda pressionin el govern. Seguim llegint "nervis als mercats" i nosaltres de nervis no en veiem per enlloc. Hi ha algun neguit de trobar tomata pera, o de Montserrat, hi ha una mica de pressa per galdir-se un bon esmorzar a Can Xabanet o a Can Bernat, però no es veuen nervis. "En els mercats- llegim- hi ha molta volatilitat". Antes sí que n'hi havia, de volatilitat, sobretot perquè en el mercat de Banyoles hi havia les parades dels pollaires, i es podia veure, pesar i sospesar gran nombre d'aviram. Però ara, per culpa dels de Brusel.les, no hi ha cap pollastre enlloc. "Els analistes dels mercats" continua la notícia i nosaltres quedem amb un pam de nas: qui deu ser l'analista del mercat de Banyoles? En Pep Oller, el contramestre de Xisca de Gardi? El de Can Bota, que és l'últim hortolà de dintre vila? Qui? Vols que t'ho digui, encara em farien parar boit aquestes notícies d'economia que presenten el mercat com el dolent de la pel.lícula. Parlen de la borsa, de les cotitzacions, de les tensions de la deuta, de jo què sé. I l'únic que veiem és que al mercat la gent desfila, compra, xerra, i viu la vida, a poc a poc, com ha de ser. Nosaltres som ultraliberals i creiem en el mercat. En el mercat del dimecres que és el de Banyoles de tota la vida i de tota la seva gent. I ja se sap la consigna que més cotitza aquí i a tot arreu de la nostra comarca: "Bora nit, i tapa't"

La raó s'obrirà pas

Una nit llunyana i frederuga vam ser cridats per la Coll a un sopar. Vam trobar-nos una colla d'amics en un mas de Sant Ferriol, en l'espessor garrotxina dels nostres límits comarcals. A la taula vells coneguts i cares que no coneixíem. I un tipus de mirada franca, de gestos llatins, de parlar pels descosits. Era en Rosell del Barça. D'això fa uns quants anys i el noi va anar-nos parlant de com veia el fútbol, de com veia el país, de com veia el món i les coses. Secundant per homes que mereixen tota la confiança de Xisca de Gardi: com el gran Pere Gratacòs, el fill més il.lustre de Sant Ferriol i el prohom esportiu de la nostra comarcada. El sopar es va allargar fins a altes hores de la conversa. Els presents aquell dia ens vam conjurar: si aquell home mai arribava a presentar-se a president de Can Barça li juraríem fidelitat eterna, suport màxim, fe cega, esperança templària. Fanatisme. Ha plogut molt des de llavors. Han caigut tramussos i ens han assotat tota mena de maltempsades. Però Xisca de Gardi no renuncia a cap dels seus juraments d'honor. Estem amb els amics fins al final. Peti que peti. Baixin pedres i llamps. Caigui el cel sobre els nostres caps i s'anegui el món de plastilina nuclear. El nostre president només pot ser en Rosell i a ell ens devem. Com als cavallers es devien la tropa medieval. Armes i consignes vam dir i seguim mantenint-ho. I el telèfon espera la trucada de la Coll pel que pugui ser. Tan servim per fregir una corbata com per planxar un ou. Esperem l'ordre precisa, disciplinària, definitiva, i saltarem sobre qualsevol ombra que se'ns posi per davant. La campanya és llarga però estem convençuts que la victòria és nostre. La raó s'obrirà pas. Al cap i a la fi, després de la nit arriba el matí més esplendorós.

Sant Esteve de Guialbes i la seva escola

Al petit país de Vilademuls, el tros que retira a l'Empordà del gran Pla de l'Estany, estan de celebració. Ja era hora que entre tant maldecap i tanta dèria algú tingués temps de pensar en una bona notícia, en una nova endreçada i entenimentada. L'escola de Sant Esteve de Guialbes fa 75 anys i això ja és una notícia per emarcar i per treure els brunyols i el moscatell i fer ballar la mainada. L'escola de Sant Esteve té la mida ideal per instruir els minyons tal i com ho va pensar aquell rector d'Ollers, Mossèn Baldiri Reixac al cel sia. Instruir els minyons no té res a veure amb la idea del Pentagon actual que és la d'estabular-los en grans concentracions avícoles i industrials anomenades ies, ceips i altres noms forasters. Instruir els minyons és educar-los en el respecte i el seny, el coneixement de les coses properes i els fonaments bàsics de l'estudi que són saber llegir, saber comptar, saber escriure i tractar de vostè el senyor mestre. La resta, estimats xiscagardians, és del tot sobrer i per això ho oblidem en cabat l'examen. Altra cosa seria un atemptat contra el cervell perquè si la quantitat de coses inútils que hem après de cor i memòria encara la tinguessim pasturant dintre del cap pararíem boits. No ens esperxem: l'escola fa 75 anys i el savi Galofré, Cronista Comarcal sense que ell ho sàpiga ni consti en cap nomenament, ha fet un llibre sobre l'aniversari d'una resistència, d'un anar contra corrent, d'un mantenir l'escola rural en els temps de la modernitat estúpida, d'una bandera, d'un llegat ben conservat, d'un patrimoni d'avis, pares i fills. Xisca de Gardi es treu el barret davant aquest aniversari prodigiós, de part de bo, senyal que les brases que mantenen el país són més viues del que ens imaginem. Catalunya són els seus mestres i les seves escoles, és la gent de peu pla i aquelles fileres de mainada que amb la cartera a l'esquena van fent via cap a estudi. Senyors! 75 anys pel camí recte!

S&P

Els rumors segons els quals Standard&Poor’s obriria una oficina a Banyoles –Plaça de les Rodes, 6– han estat desmentits taxativament pel xaman de la companyia classificadora. ‘El seguiment del mercat dels dimecres es pot fer perfectament via internet i ens estalviem les malifetes dels gamarussos els divendres a la nit’ va afirmar Mr Poor a la sortida de l’Eden. A preguntes dels periodistes, i malgrat el seu evident cansament, Poor ha condescendit a fer algunes precisions: ‘Carxofes, AA; patata vermella, A++; la taronja no recuperarà el preu previsiblement fins a final d’estiu i tot el sector verdura, francament a la baixa; el meu consell és que us acostumeu a menjar tramussos. Algú pot dir-li al Standard que vagi acabant, sis plau? No tenim tota la nit.’

Visca el Levante!

En el seu dia vam advertir que el Girona feia un mal negoci desfent-se de l'Albert Serra. I que les males maneres sempre s'acaben pagant car. L'Albert Serra, el futbolista, va haver d'agafar el mocador de farcell i anar-se'n cap un club castís com el Llevant. Des de sempre hem vist aquest club valencià, portuari i de gent endreçada com un club amic. El Llevant duu nom d'un vent del país i duu colors blaugranes i té un seguidor il.lustre com en Ferran Torrent. I un president que ja voldrien els del Girona. L'Albert Serra ha fet sort en el Llevant perquè aquest club va segon i té opcions de pujar a la categoria d'or, lloc on aquest club ja hauria de tenir un lloc assegurat per tota la vida. El Girona, en canvi, si no hagués estat per en Narcís Julià i la seva coneixença del món del fútbol ja faria temps que estaria estremunciat. Però, vet aquí, la gran sort d'aquest noi honest que és en Serra, que de la desgràcia de ser despatxat de males maneres per uns directius de secà ha aconseguit viure en directe la lluita per l'ascens. Ja ho vam advertir al Girona i no se'ns va fer cas. S'ha de ser gamerús per donar el comiat a un jugador net, elegant, lluitador i que sua la samarreta del primer minut fins al final. En Serra és un dels nostres. Tant de bo el proper any el poguem veure a primera. Llavors Xisca de Gardi es desplaçarà a València, es galdirà una paella, i en comitiva, i amb un bon farias a la boca, assistirem a un partit de primera del Llevant. Haurà nascut la primera penya banyolina i comarcal del Llevant i des de qualsevol punt de l'estadi cridarem fort el bon nom del nostre conveí Serra.

Els chimos.

Els chimos foren uns caramels que aconseguiren fer-se un racó en un món tan polaritzat com el de les xuxes. Entremig dels xups, les piruletes, els “palotes”, confits i companyia, aquests entranyables forats envoltats de caramel, com deia la cançoneta de l’anunci, aconseguiren convertir-se en habituals dins les carteres i butxaques de la nostra infància.
Un tub format per una vintena de chimos agrupats de quatre en quatre segons gustos i colors era un infalible reclam d’amics que s’amuntonaven a tot voltant amb la mà de pidolaire. Sempre hi havia algun desvergonyit que gosava, a més, fer incís respecte les preferències pel que feia al gust de l’homenatjada llaminadura. Aleshores la resposta sortia automàticament: si mira... el que toqui, toca.
Antes, amb els chimos, el món era millor.

Les Barbis de Can Bernat

El contramestre ha penjat un teatret dels seus a Sometent de Pallassos, la televisió de Xisca de Gardi, la podreu veure si grateu al nostre menú. El contramestre de Xisca de Gardi- el petit de Can Blat de Coure- ha fet una filmació-teatret sobre les mosses de Banyoles i la necessitat sempre urgent que s'empeltin de la tradició: l'allioli, els àpats de part de bo, el jugar i totes aquestes coses. L'esquilet de casa quan ha sentit la veu del contramestre ha aixecat les oreies i s'ha cardat davant de l'ordinador, ja no l'he pogut treure. Hen Pep s'ha gurnit d'aquella manera que li agrada amb ell: amb el guardapols, amb unes uieres de qui-sap-què-sembla, amb uns fòtils sobre el cap, però el teatret és castís, és entretingut i és de platea de Catòlics. Ja ho sabeu, mireu "les barbis de Can Bernat" on el contrasmestre recomana que les mosses de Banyoles tornin a les fondes de casa, ha recuperar el temps perdut, a recuperar la vida, els costums i el bon nom de la ciutat. Senyors, s'apaguen els llums i comença la funció. De part de bo.

Luxemburg (articles europeus sense sentit)

Luxemburg no és un país, és una ficció. En el mapa a penes es veu i si es compara amb Xina és una insignificant taca de la geografia. Luxemburg deu ser un invent europeu per la captació de divises i fons d'inversions especulatius. No és un país com els altres, sinó una llarga i inacabable rastrillera de bancs i entitats financers més o menys opaques. En aquest país no hi ha retallades salvatges ni crisis ni xifres preocupants d'atur. En aquest país tot és solvència, dividends i gent que en el cap hi té una màquina de comptar calés. No coneixem ningú que sigui de Luxemburg i això ja ens fa sospitar. No coneixem ningú que hagi estat a Luxemburg i això ja és més preocupant. Luxemburg existeix, només, en les sales de compres i vendes dels mercats bursatils. Luxemburg és un indicador econòmic i para de comptar. Per fer la ficció que són un país es van inventar una associació estrambòtica i estrafolària de nom Benelux, que és la unió temporal de Bèlgica, Holanda i Luxemburg. Una cosa semblant es va fer amb Peratallada, Vullpellac i no sé quin poble més i va néixer Forallac. Però Forallac entra bé per la boca, és un nom de ressonància de país, de terra profunda i vestigis reculats. Benelux té, en canvi, un nom postís que fa pensar en un producte químic com Tintalux, o en una cadena de supermercats com Starlux. Per no tenir no tenen ni una capital que valgui la pena, la capital de Luxemburg és fàcil de recordar per l'estudiant més burro de la classe. Luxemburg? preguntava la senyoreta Hermenegilda amb el seu timbre de veu exagerat i romà i els més burros responien Luxemburg. I la senyoreta Hermenegilda els perdonava la vida fins l'hora del pati. De Luxemburg només recordem l'existència de Ràdio Luxemburg que agafàvem en la impresentable ona curta i que no escoltàvem gaire més de vint segons perquè parlaven en foraster. Luxemburg, doncs, és una ficció pels que tenen calés per cardar-hi morterades sense donar raó a cap hisenda ni cap vergonya. Vet aquí. Fora d'això, segur que no tenen cap equip de fútbol tan castís com l'Atlètic.

Cap hora

No era cap hora – perdoneu, però aquesta expressió popular és sublim, bellíssima, d’una genialitat tramuntanal i el poble capaç d’inventar-la no ha de témer res ni ningú– no era pas cap hora, encara, quan Ell va arribar al portal de casa seu. Hi havia una parella de joves, quasi adolescents, grapejant-se apassionadament al portal veí. Ella anava amb una faldilla molt curta, sense mitges, i sabates de taló d’agulla. En altres circumstàncies, Ell s’hauria excitat però havia estat un dia miserable, despietat, i es sentia com un púgil veterà que salva el round de miracle. Havia discutit amb la seva dona, amb el seu fill, amb una de les dependentes; s’havia barallat amb un client i havia fet fora dos proveïdors; s’havia emprenyat amb els del banc, que el tenien entre la espasa i la paret. El dinar se li havia posat malament –el cambrer era un fatxenda– i tenia ardor d’estómac i mal de cap. Feia temps que patia migranyes. Però ara li feia mal l’esquena també i, sobretot, l’ànima. Un veterà no pot enganyar-se a si mateix. Potser havia salvat el round però el combat estava perdut. Només era qüestió de temps.
Es va prendre dos voltarens amb un got de sal de fruites, va engegar la tele i va seure al sofà. La dona era al dormitori però no tenia ganes de veure-la. Ni ella a Ell, és clar. Crisi, núvols de cendra, atemptats suïcides, cadàvers esguerrats. Li agrada conduir? Es va aixecar a buscar un valium. Millor dos. Es va quedar adormit al sofà amb la tele engegada. Sol.
Va somiar amb palmeres i cocoters, una platja blanca, una adolescent amb faldilla curta i sabates de taló que li somreia maliciosament. La química fa coses rares. Hi havia fruita, peix fregit, rom, tot de franc. No era cap hora, encara, i algú tocava l’ukelele, una cançó senzilla i ingènua, que feia que tothom fos feliç. Va somiar que fumava un cigar lentament, un cigar boníssim que no feia cap mal, i que la mar era en calma, l’aigua transparenta, la brisa dolça i tendra i no hi havia telèfons, ni passat, ni futur. La noia el mirava i caminava lentament cap a una cabana de fusta. Abans d’entrar, es girava i el tornava a mirar i somriure. Maliciosament.
Quan es va despertar el dinosaure encara hi era. Naturalment. I el veterà va saber que havia arribat l’hora, va llençar la tovallola i va baixar del quadrilàter extenuat, amb els ulls oberts i una mica d’escuma a la boca.

Secció enemics

El dia de la meva investidura a Xisca de Gardi, dins els rituals de la confraria, se’m feu entrega dels estatuts i codi intern sobre els quals em vaig haver de beure, a sant hilari, una ampolla de Juvé i Camps calenta com a mostra de submissió. L’ideari d’aquesta exquisida germandat deixa clar que en nom de Xisca de Gardi es poden proclamar amistats infinites, però poques i justificades enemistats. Avui, i perquè l’ocasió ho reclama, faig pública la identitat d’un individu, des d’ara oficialment repudiat per nosaltres.
El Gallegu m’ha informat sobre un idiota que treballa com a periodista esportiu (si més no n’ocupa plaça) per una cadena espanyola. Un gamarús a qui la supèrbia i l’estupidesa l’arriba a encegar fins l’extrem d’atropellar i arrossegar durant cinc-cents quilòmetres el bon gust, el respecte, el sentit del ridícul, la coherència i tot el catàleg de drets personals que un individu disposa, començant pel de la intimitat.
Dimarts passat, als prolegòmens d’una final europea de futbol de segona categoria (com les que acostumen a jugar els equips espanyols) amb Hamburg com a ciutat acollidora de l’esdeveniment, aquest tros d’ase exercia de corresponsal per la cadena en terres alemanyes. Amb complicitat d’una colla d’imbècils més, seguidors de equip espanyol arribat a la final, va protagonitzar una escena d’humiliació i manca de respecte absolut cap a un indigent que, assegut a un voral d’un pont, pidolava caritat. L’allau de protestes i indignació pels fets, devien dur a la cadena a forçar al seu treballador a retractar-se i demanar públicament excuses. El gest es dugué a terme amb tota la mala traça i hipocresia que acostuma a mostrar aquell que demana perdó sense ni tan sols se capaç d’entendre en què s’ha equivocat. Immediatament després de les explicacions, continuà amb les rialles per la situació viscuda.
Senyors i senyores, xiscagardians tots, quedi retratat: Manolo Lama.

L'oncle Vell

El 2011 se celebrarà el 110 aniversari del naixament del meu oncle vell. Seria oportú que el nostre ajuntament ho tingués en compte i en preparés els actes i els homenatges pertinents. Cada any no es compleixen 110 anys del naixament d'una figura incomensurable com el gran Lluís Gonzaga Constans, banyolí emèrit, i home d'història, de lletres i de paraula. Xisca de Gardi avança l'homenatge recollint unes paraules seves que nosaltres secundem amb tots els honors: "En aquest món els éssers humans som molt petits i no podem abastar més d'una especialització, el coneixement de la qual hem d'agrair a Déu Nostre Senyor, pou de saviesa infinita. Per la meva part, el meu agraïment va unit al prec que la meva modesta obra aconsegueixi convèncer tots els banyolins que molt per sobre del progrés material hi ha l'espiritual, la tradició, la vida dels passats, la història del nostre poble". Senyor Alcalde de Banyoles, senyors de la Corporació de Casa Ciutat, el 2011 ha de ser l'any de Lluís G. Constans. Queda dit.

Hem pres el món

Estrena al Mercat de les Flors (un lloc sense cap ordre ni cap mesura) de l'Obra Teatral del nostre aimat Director de Cine Comercial. La cosa va valer la pena per veure en acció al mític Xavi Gratacós: quina dicció, quina veu pregona, quina presència, quina prestància. Es menjava l'escenari a queixalades, el mastegava, se l'empassava com si fos un tall rodó. Tabé vam comptar amb la interpretació de la Triola. Ja era hora que sortís d'aquestes feines de gestió absurda i es posés a ser la nova Xirgu de la immesitat escènica. Quedem curts. El Director Comercial va ser una sorpresa en la seva condició d'actor amb deix capellanesc, deia el text com un Mossèn, amb aquella antiga lletania dels temps de les catedrals i les ermites. Rotund. Què dir del paper de la Masó, curt, angoixant, opressiu. Per últim, quedem-nos amb el retorn del Gran Pau a l'univers escènic, només un tast, només una singular aparació, però definitiva per entendre que la jungla sempre atrau a les bèsties per més domesticació que aquestes hagin sofert. El Teatre estava esperant la contribució banyolina i es va produir. En Sunyer va quedar sense respiració per uns instants. En Rigola a penes podia emetre algun so intel.ligible. Altres homenots van quedar parats, glaçats, sense espatller en la seva cadira habitual. En el Mercat de les Flors es va fer un silenci d'hivernacle, el raig del reg es va estroncar, el temps va aturar-se uns instants, tot era Corea del Nord amb els seus avions ultrasònics i la boira dels dies. Vam circular cap al bar, trinxera on els banyolins ens commoguem amb facilitat: allà hi erem quasi tots. En David del Passeig amb el seu somriure mil.limetrat, en Toti Pau dialogant a la distància amb la seva hereva, en Varda i en Carde, en Vaqueta i l'Adrià, el Gallegu, en Mastegatxates, les Masó en totes les seves dimensions possibles, en Juncà petit, l'Angel Martín i la sereníssima virtud d'en Lluís Carbó. El món era allà, a Barcelona, a tocar Montjuïc, i per uns instants a la segona capital del món no van caldre llums ni himnes, els posava la primera gran urbs del planeta. Els posava Banyoles i tot estava pagat. Quan, de retorn cap a casa, vaig mirar el retrovisor vaig veure que la foscor tornava a dominar aquell lloc del planeta. Era evident: els banyolins ja erem a casa. Senyors, l'evidència és tan incontestable que fa fàstic. Hem pres el món i estem a punt d'avorrir-nos com els grans emperadors romans.

Cabanas el mite

Sempre m'ha perseguit la història de Josep Cabanas. Va ser un anarquista dels anys trenta, un agitador, un comissari polític com cal. Va treballar a França de comptable i un dia s'emprenyà amb l'amo perquè no el volia despatxar. En Cabanas va robar el que creia que era seu: que era el que l'amo li negava. El van fumbre a la presó de caps, perquè, ja se sap, al món només es permeten una classe de lladres que són els d'etiqueta. A la presó, en Cabanas va coincidir casualment amb Buenaventura Durruti. En Durruti en una carta escrivia "de petit, el primer que vaig veure al meu voltant va ser patiment, no només de la meva família sinó també dels nostres veïns. Per intuïció jo ja era un rebel, crec que llavors es va decidir el meu destí". En Cabanas també intuia que formava part d'una classe de rebels, dels que no s'anyoquen, dels que planten cara. Durruti li ensenyà el camí a prendre: el de l'anarquisme. I des d'aquell dia, el destí de tots dos va ser avançar plegats per un corriol estret i perillós. Cabanas va agitar l'anarquisme a la comarca, va preparar la seva gent i els va tenir instruïts pel dia que havia de venir. En Cabanas vivia en una pensió del carrer Sant Martirià, llegia, escrivia, donava conferències, esperava. Va venir el dia de la revolució i el nostre home- que duia un bigoti i arrossegava lleugerament un peu al caminar- va ser dels que fa estar al capdamunt de tot aquell avalot. A la plaça del Monestir i davant la gentada que volia assaltar Casa Missió, en Cabanas s'alçà i va fer un dels seus gestos més arriscats, més valents: gosà parar els peus als caps calents, pistola amb mà, essent capaç de sobreposar-se a la por i al seu cos malfet i esquifit. Pistola en mà, aquell home menut i estrafet, pogué calmar la gentada. I els capellans van poder sortir de Casa Missió sense que ningú gosés fer-los mal. El segon gest d'aquell home va ser allistar-se i anar al front. Podia, amb la seva condició de líder, quedar-se a la reraguarda i prendre una vida reposada i fàcil. Com tants altres. Però en Cabanas va decidir que el seu lloc era a les trinxeres. Allà, al front d'Aragó, un soldat de Banyoles va descobrir el cadàver d'en Cabanas, una bomba l'havia masegat. Poc temps després Durruti moria a Madrid. El destí d'aquells dos rebels per intuïció havia estat el mateix: morir en el camp de batalla defensant els seus ideals.

Bèlgica (articles d'això que diem Europa)

De tots els pobles europeus hom té una simpatia universal, infinita, peculiar cap al món dels belgues. Aquell país planer que mira el mar des d'un núvol etern. El país inventor de les patates rosses i no és cap broma. Si un país inventa una cosa tan útil, tan pràctica, tan humana com les patates rosses ja mereix ser en els capítols de la història universal amb lletres dolces i arrodonides. El país belga és d'una complexitat fabulosa i per això en sóc un admirador tan irracional. En pocs metres de ciutat hi habiten dugues comunitats que res tenen a veure i que es cuiden cardar els plats pel cap. Es la metàfora d'Europa, una cosa que mai funcionarà perquè som massa diferents els uns dels altres, i no tenim cap ganes, ni humor, ni seny, ni temps per buscar d'assemblar-nos. Dels belgues es fan uns acudits, xistes en diria jo, horribles per no dir vomitius. Se'ls tracta de beneits, de no tocar ni quarts ni hores, de pallussos. Els holandesos no tenen per re als seus germans de llengua. Els alemanys els maltracten. I els francesos tapoc tenen cap consideració cap als belgues que parlen com ells. El respecte no està pensat pels belgues. Però són un poble interessant amb polítics que no només dimiteixen si han comès algun error sinó que es buiden un carregador dintre la banyera. Són gent peculiar. Algú fa associacions estranyes amb els belgues només perquè uns quants senyors grans amanyagaven mainada fora d'hores i fora de lloc. Són dèbils, com quasi tothom, només que si ells ho fan tot s'engrandeix, tot s'exagera, tot es deforma. Un país que té 200 menes de cervesa només pot ser un país civilitzat, gran, esplèndid, completíssim. Si al cim combinen patates rosses amb musclos, la cosa ja és d'una excel.lència plaestanyenca. Ben mirat, si mai foto el camp d'aquí, tinc molts números per perdre'm a Brusel.les. Deixeu-me entre aquells carrers grisos, caminant perdut sota la pluja, una mica trompa de cervesa, i de caps a una oficina de la Unió a demanar una subvenció de 750.000 milions d'euros. Si els bancs ho han aconseguit, no seré jo menys.

El cas grec (articles europeus i 40)

Grècia ha demanat molta pasta en això que es fa dir "Unió Europea" i no és res més que un galliner molt brut i amb guilles treguent el nas per tots els costats. Calculem que cada persona del Pla de l'Estany ha de deixar 70 euros a Grècia. Per tant, i fent la compta de la veia, arribarem a deixar en aquesta mainada 25.000 x 70. Que no sé quant fan però que són molts de terris, que diria el Gallegu. Ens el tornaran? Ja pots comptar! Ja els hem vist prou. Els grecs es fondran els calés i després arronsaran les espatlles quan els preguntem "Què, morenu, quan em tornaràs el que em deus?". La cosa només té una solució aproximada. Que vagin els paletes de la comarca a Atenes i desmuntin l'Acropolis per tornar-la a muntar al Pla de l'Estany. Un lloc que estaria bé seria el Puig de les Gitanes. Quan cada capvespre el sol es colgués il.luminaria la nova Acropolis de la comarca i ens emplenaria de joia i de fonda satisfacció, per dir alguna paraula de les que fa servir el Borbó. L'Acropolis de la comarca! A dintre hi exhibiríem totes les pedres, pots, ensats, runes, garrafes, orinals i demés que els nostres arqueòlegs han trobat a tots els jaciments del Pla de l'Estany. Als forasters, menys als grecs, els hi faria gràcia la nova Acròpolis del Puig de les Gitanes. I com que la gent es creu tot el que li diuen els guies faríem que aquests expliquessin que Aristòtil era de Crespià i que en Plató era nat al Mas Escolà de Vilamarí, i que Arquímedes era de Cal Carreter de Vilert i per això era tan espavilat. Tothom s'ho creuria i tothom vindria a passejar per la comarca que és lo que convé. Ben mirat, és bo que els grecs no ens tornin aquells calés, agafem-nos-ho com una inversió. Seria bo que algú comencés a estassar el Puig de les Gitanes perquè aviat hi fotrem uns quantes pedres clàssiques.

Fem tancar Islàndia (Articles Europeus, I)

Per què serveix això que se'n diu Islàndia i que té una capital de nom impronunciable? Diuen que d'Islàndia ve el bacallà i no és pas veritat. A casa, quan anàvem a Bilbao, solíem tornar amb estibes de bacallà i ja, de pitit pitit, vaig tenir clar que el bacallà venia del mar de Bilbao i que el pescaven tius amb boina i tot això. No, Islàndia no es necesària ni pel bacallà. Per tant, és un tros de món que, ara com ara, només porta que problemes. Un dia va i els islandesos estan a punt de cardar un esvoranc econòmic a Europa, ells i els seus bancs, ells i els seus crèdits, ells i la seva manera estrambòtica de fer anar les finances. Deixeu que les finances les portin els països seriosos com Andorra o Suïssa, els que heu viscut tota la vida dels barcos Vikings i de les vaques, dediqueu-vos a menar una granja i no molesteu. Es el desordre d'Europa. Cadascú que s'ocupi del que sap fer i para de comptar. Els islandesos ens van ben fotre rebentant econòmicament mitja Europa. O si no pregunteu-li a un inglès que van posar els calés en llibretes islandeses. S'ha de ser beneit! A qui se li acudiria confiar la morterada a un viking. Però aquesta mainada no en va tenir prou amb el forat que van deixar-nos. No. N'havien de cardar una altra de grossa. Va i engegen un volcà que portava segles apagat. La mare que els va matricular! Un volcà! Però si els volcans només bufen a Hawai o a Filipines! Va i aquests vikings es posen a remenar un volcà pensant-se que tindrien calefacció gratis tot l'any. I ens envien les cendres pertot Europa i els cels queden emporlanats. Per culpa d'aquest volcà de nom impronunciable, com la capital del país, els de Bordils ja no poden anar a Dublin a fer la despetxada de solter, els de Camós ja no poden anar a fer la festa de la lleva de 1899 a Moscú i els de la Coral Magnòlies de Falgons se n'han hagut d'estar de fer un concert davant del Papa el Senyor Benet. S'ha de prohibir Islàndia d'immediat, fer-ho tancar, i posar un rètol que digui "clausurat perquè emprejava els veïns".

Hi ha o no hi ha mala llet?

A vegades em pregunto si abans hi havia més mala llet que ara o si senzillament la mala llet d’avui dia corre per recs subterranis. Anys enllà, no passava tingladu que no aixequés polseguera. Quan per a o per b algú ens retallava un xic les ales, ens faltava temps per armar un sidral de maria santíssima, i ni això, una victòria rellevant del Barça ja era excusa per què mig poble s’atrinxerés contra l’autoritat policial. La presència d’aquesta mateixa era habitual a bars, camps de futbol, discoteques i festes majors. Mig penal no assanyalt, un de clamorós pitat en contra, una trepitjada a l’ull de poll a mija pista de ball, una repassada discreta al pandero de mestressa aliena... Això, tot això, ja era considerat motiu de resposta contundent. Antes devíem fer pla més por i respecte que no pas avui dia...

Actualment sembla que tothom s’hi veu en cor amb naltros. Jo em pregunto... és que ens hem tornat manyacs? una colla de ganduls que mentre tinguem pinso i jaç res ens preocupa desmesuradament? o potser ens hem tornat uns banyabaix que esperem el moment indicat per cardar la punyalada definitiva al bell mig del gep?

Ai no ho veig pas clar... Vos que et digui, pudé és millor anar buidant el pap sovint, no fos cas que el dia que ens surti tota la mala llet acumulada, aquesta ho faci en forma de recuit agre i encara ens faci més mal.

Banyoles Atlàntica

Aquesta meravella del Canvi Climàtic ha cardat l'anticicló de les Açores a prendre pel sac. L'ha tombat i ha quedat com un escarbat penxa enlaire. Total ja no farà més sol a la nostra comarca i tot serà un fart de núvols, pluja i fred. Es el que anomenem la Banyoles Atlàntica. S'ha acabat penre el sol com una sagranta, ara anirem amb esclops, paraigues i una manta sobre el cap. S'ha acabat penre la fresca com un carcamal, a les cases hivern i istiu hi haurà un feix de llenya per fer anar la xemeneia. S'ha acabat aquesta mandanga de les xancletes, el cafè en gel, els gelats, la màniga curta i les cremes solars. Aquí jerseis gruixuts, orujo, carajillo, botes de pescar i màniga llarga. Sempre plourà i el verdet s'enfilarà per les parets, i la gent més que creixer-li el pèl, li creixerà molsa per tot arreu. La gent tindrà humitats i no agafarà aquests terribles cops de calor que ens agafava abans. La gent ja no serà cridanera, impuntual, exagerada, espantosament mediterrània. Els avets colgaran Rocacorba, i plantarem castanyers i roures on abans hi havia els ditxosos plàtans. "Yo nací en el Mediterraneo" serà prohibit per sempre més per no recordar els temps enganxosos, tòtils, avorrits. Plourà sempre i cantarem al camp de l'Atlètic les canços de guerra del Liverpool o del Celtic de Glasgow. Sempre tindrem fang a les sabates i sempre tindrem aquell harmoniós coloret a les galtes. Banyoles Atlàntica. Tots ens mirarem el cel i veurem com un carregament de núvols s'acosta des de la Mare de Déu del Mont, per mullar la terra, per encendre-la de verd, per pintar-la de vida. Banyoles Atlàntica i el mes de maig serà com el novembre i el desembre com l'agost, i anar fent. Plourà tota la vida i escoltarem, de fons, el cant de les granotes i com les onades de l'Estany trenquen al moll d'Aberdeen. Tot serà a la vora: Finisterre, Rocacorba, Getaria i Liverpool. Què més volem? Entrecot, amanit i Xampany Xena, i en cabat Oruxo Xamima. Què més es pot demanar? Ah sí, que la pluja repiqui tota la nit!

Mal dia per l'Atlètic

Demano uns moments d’atenció per parlar de coses serioses. Companyes i companys, xiscagardians tots, el nostre Atlètic va coix de les dues cames.
La d’ahir va ser una jornada negra negríssima ja des del moment d’obrir la persiana del bar. Ja afrontàvem la jornada amb les importants baixes d’en Refeques el nostre cotitzat entrenador i de l’Itxi, la més millor de les cambreres del món mundial. El temps no acompanyava massa i el era un “si mama o no mama” que d’amenaça diluviana. Va venir una gent de fora a jugar a futbol, el nom del club és insignificant.
Amb el president vàrem adonar-nos que la jornada se’ns torçava en adona-nos que la font santa que subministra el beuratge màgic dels nostres aficionats feia la perla i el motor que refredava el serpentí havia quedat rostit. Anàvem coixos de la cama esquerra.
La cosa es complicà de tot quan abans de la mitja part un pilar definitiu, indispensable, fonamental, troncal i insubstituïble de l’equip i el club sencer va deixar palès que si algun club al món pot dir “Ens hi deixem la pell” és l’Atlètic. En Txirri, el nostre central i capità, cofundador i mans dreta i esquerra del club va deixar mut l’estadi en un sonor xoc amb un davanter de l’equip rival. No s’aixecava, s’acabava de trencar la canya, altrament dit tíbia. La cama dreta més important de l'Atlètic deia prou.
L’històric Xavi Agustí, mític entrenador i pare del nostre capità esperava l’arribada d’una ambulància al costat del seu fill. Quantes situacions d’aquestes deu haver viscut aquest home en la seva llarga trajectòria a les banquetes...
En Txirri abandonà el terreny i l’estadi a cavall d’una ambulància taronja Atlètic i ovacinat pels seus companys i aficionats. Se’ns en carda el resultat, se’ns en refot contra qui jugàvem, al cul li pixem de l’àrbitre i la mare que el va parir. Ens importen tres coses: La primera preocupació és que el serpentí comenci a refredar quan més aviat millor. Per les tardes de gloria calorosa convé tenir el beuratge a punt, igual que els gals quan veien acostar-se als romans La segona recordar que quan la tarda és gris, la cervesa massa escumosa i poc freda, quan una de les principals referències de l’entitat ho està passant malament i quan l’equip sort abatut del terreny de joc, aleshores cal deixar-ho tot en mans de l’afició que, com ahir, ja se’n encarrega d’abraçar i abrigar als seus amb els crits d’ànims més càlids del món.. La tercera... és de calaix. Ànims Txirri i una abraçada de tot Xisca de Gardi.

Curs de Pilots Suïcides al Camp d'Aviació de Martís

Patrocinat per una casa de torbants d'Aràbia Saudita ha tingut lloc a la nostra comarca, l'últim divenres d'abril, el I Curs de Pilots Suïcides del Pla de l'Estany. Si aquests dies heu vist boeings i airbusos sobrevolant la comarca eren aprenents d'aquesta singular activitat formativa. Com que el curs s'ha fet en àrab la gent no ha entès ben re. Total dels tres avions que ha posat la casa de torbants al servei del curs, un ha fugit en direcció a Uot (capital de la Muntanya) i ha picat contra la paret d'un volcà abans d'aterrar, el pilot s'ha fet esgerrinxades a la cara i al cap li ha sortit un llamp de bussoga. Vet aquí. L'altre avió no ha volat perquè una colla d'aprofitats l'han desmuntat peça a peça i se l'han venut a la fira de l'estraperlo, allà on es vénen campanes de Quart robades i estampes falses de la Verge de Santa Quitèria. Al tercer avió li han calat foc els mateixos que calen foc a tot el que troben, han estat detinguts i s'han cremat a lo bonzo abans d'entrar a comissaria, és lo que té ser amic del foc. El curs, doncs, ha acabat una mica com el rosari de l'aurora. S'ha servit un pica-pica però com que hi havia llonganissa el mestre del curs ha agafat una emprejada d'abeia. Per acabar de fer el duro, s'ha personat una dona encaputxada i amb guants que els del curs s'han pensat que era de la corda, però ha resultat ser una garça amiga d'un carterista de La Mota i s'han dedicat a repassar totes les butxaques dels organitzadors del curs. La casa de torbants ja ha dit que, de resultes del fiasco general, retiraven tot el patrocini de clubs de futbol, petanca i bitlles de la comarca.

Els nostres jubilats

Els serveis d’intel·ligència de Xisca de Gardi ens han deixat un extens informe de mitja pàgina sobre la taula que ens obliga a actuar amb contundència. El Comitè d’Orriols ha llegit les tres primeres línies del document i en Mastegatatxes les tres següents, moment en que s’ha decidit per unanimitat fer una parada de tres hores i mija per dinar i reposar una mica per tal d’encarar el tram final de la lectura amb garanties de comprensió. Aquesta, a parts iguals, l’hem completat en Llobarro de Bosc i servidor de vostès.
Pel que ens ha semblat entendre, els pre-jubilats i imminents jubilats de la comarca necessiten un cop de mà.
Massa gent treballa com esclaus somiant amb tot allò que podran fer el dia que es jubilin sense ser conscients que quan arribi l’hora el més segur és que no sàpiguen per on posar-s’hi.
Xisca de Gardi sap que aquest tipus de cosa s’han d’anar preparant i macerant ja des de la tendre joventut. No es pot pretendre començar a viure a partir de la jubilació, aquesta ha de representar un salt qualitatiu d’una qualitat de vida ja ben amanyagada de per sí.
El nostre equip docent, encapçalat pel mestre i guru Pep està dissenyant un cicle de cursos per a la jubilació on s’hi impartiran monogràfics com “aprendre a menar un hort”, “secrets i misteris del truc i el canari”, “caçar bolets, espàrrecs, cargols i senglars”, “cundeïr el bestià domèstic”, “arts marcials per la defensa posicional en un pica-pica, inauguració o esdeveniments similars”...
Volem jubilats feliços, que vagin pel carrer decidits, que sàpiguen on van! Avis i àvies que aixequin el dit mitjer cada vegada que algú gosi encolomar-li un nét o un encàrrec malparit, i que els dies se’ls facin curts. Duien que el poble que no sap cuidar de la seva gent més gran està perdut. Tenen raó.