La raó s'obrirà pas

Una nit llunyana i frederuga vam ser cridats per la Coll a un sopar. Vam trobar-nos una colla d'amics en un mas de Sant Ferriol, en l'espessor garrotxina dels nostres límits comarcals. A la taula vells coneguts i cares que no coneixíem. I un tipus de mirada franca, de gestos llatins, de parlar pels descosits. Era en Rosell del Barça. D'això fa uns quants anys i el noi va anar-nos parlant de com veia el fútbol, de com veia el país, de com veia el món i les coses. Secundant per homes que mereixen tota la confiança de Xisca de Gardi: com el gran Pere Gratacòs, el fill més il.lustre de Sant Ferriol i el prohom esportiu de la nostra comarcada. El sopar es va allargar fins a altes hores de la conversa. Els presents aquell dia ens vam conjurar: si aquell home mai arribava a presentar-se a president de Can Barça li juraríem fidelitat eterna, suport màxim, fe cega, esperança templària. Fanatisme. Ha plogut molt des de llavors. Han caigut tramussos i ens han assotat tota mena de maltempsades. Però Xisca de Gardi no renuncia a cap dels seus juraments d'honor. Estem amb els amics fins al final. Peti que peti. Baixin pedres i llamps. Caigui el cel sobre els nostres caps i s'anegui el món de plastilina nuclear. El nostre president només pot ser en Rosell i a ell ens devem. Com als cavallers es devien la tropa medieval. Armes i consignes vam dir i seguim mantenint-ho. I el telèfon espera la trucada de la Coll pel que pugui ser. Tan servim per fregir una corbata com per planxar un ou. Esperem l'ordre precisa, disciplinària, definitiva, i saltarem sobre qualsevol ombra que se'ns posi per davant. La campanya és llarga però estem convençuts que la victòria és nostre. La raó s'obrirà pas. Al cap i a la fi, després de la nit arriba el matí més esplendorós.