En Friselda

Es deia Narcís Garanger, però  no sé perquè tothom li deia “en Friselda”. Era impressor al costat de la carnisseria de can Baldiró a la plaçeta de la Font i posteriorment al carrer de les Escrivanies. L’havia vist algunes vegades en aquella hora dolça del berenar menjant pa xucat amb oli mentre feia petar la xerrada amb els amics veïns al voltant de la font de la placeta. M’interessava parlar amb ell perquè sabia que havia estat un actor en el teatre de l’Ateneu Republicà abans de la guerra. Menut, entaforat dintre una bata ennegrida per la tinta impressora, xerrava pels colzes amb una barboteig de paraules que ningú entenia. Jo no m’explicava com  aquell homenet podia haver actuat en el teatre.  Era evident que les seves actuacions devien portar espectadors al teatre de l’Ateneu. El sol fet de que el seu nom figurés en el programa, els banyolins ja deien: “Ui, hi treballa en Friselda, no l’entendrem de res, però almenys riurem”. Ho vaig constatar quan vaig tenir ocasió d’actuar al seu costat en una representació benèfica en el teatre Mercantil en la que vam posar en escena la comèdia “L’agència d’informes comercials”. En saber que assajàvem aquella comèdia, en Ciset se’m presentà a casa oferint-se per actuar en el personatge del ballarí belluguet Toribi Saltó que segons em digué l’havia fet en el seu bons temps a l’Ateneu. I us asseguro que va fer riure marcant uns passos d’”americana” i de balls criollos que ell en deia “la zopimpa i la zamacueca”.

En un dels “xous” que en vetllades benèfiques  muntàvem a can Xampinya en aquells anys  40 i escaig, en Ciset “Friselda” em demostrà que se les sabia empescar amb la improvització quan va dir-me que un cop jo hagués acabat de representar un monòleg, sobretot que no marxés d’escena ja que ell sortiria a explicar-me una història. Jo era jove, i confiant amb en Ciset que era una persona gran i de seny, vaig dir-li “endavant!”, i vaig quedar parat quan a la meitat del monòleg va entrar a escena amb una grossa cullera a la mà – una llosa de fusta- i començà a explicar-me històries de quan feia el servei militar, que si ell era “ranchero”, que era el que remenava l’olla, que el “sargento” volia tastar el dinar i que ell li va clavar un cop de llosa al cap. En fi, unes bajanades que les va anar allargant mentre la gent reia i reia perquè era en Friselda el que ho deia, i tothom coneixia en Friselda i sabien que era un home que quan començava a parlar donava sempre voltes sobre el mateix, una d’aquelles persones que parlant parlant no solia dir gairebé mai res. I aleshores aquell “xou” va ser un esplet de riallades en el públic ja que el “sargento”, la llosa al cap, el cuiner, el ranxo i les patates amb suc anaven voltant i revoltant amb aquella xerrameca que no s’acabava mai, fins que algú va decidir tirar el teló perquè amb el seu monòleg de repetició en Friselda s’anava embolicant tant que hi havia el perill de que tots plegats anéssim a raure al “cuartelillo” de la guàrdia civil, ja que en aquells anys no calia fer gaire broma ni explicar acudits sobre els “mandamasos” del “glorioso ejércitu nacional”.

Un esmolet o esquilet punyatero

Recordo que en vigílies de festes molt assenyalades acostumaven a passar esmolets amb els seus carretonets pels carrers. En escoltar la xescla xiuladora passada per la mola, les dones sortien amb ganivets i tisores. Calia tenir ben esmolades les eines per matar el pollastre més grassonet dels que havien estat alimentat en els galliners casolans. I recordo que per aquests verals hi havia una cançó popular que feia més o menys així: “Per a un esmolet, navaixes; per a un notari, paper; per a un jove... noies maques... i que tingui força diners”. Quan nosaltres érem petits, si un noi era molt eixerit i viu de potències o feia alguna trapasseria, li dèiem que era un esmolet, un punyatero o un esquilet, o sigui un noi que també era molt viu, deixondit i de mal enganyar. Més d’una vegada havíem sentit que els nostres pares ens deien: “Quin esquilet n’hi ha de tu!”.

Però hi havia altres esmolets o esquilets que no eren pas mainada. I us en vull parlar d’un que em van explicar que hi havia hagut en els temps dels meus avis. Era un home que tenia una botiga i ja li deien que era un esmolet, un punyatero viu de potències.  Tenia un comerç, una botigueta de treballador artesà i tot sovint sortia penjant un rètol darrera la porta . En aquell rètol s’informava a la clientela de les escapades que feia aquell bon home, petit i ratat de cara. A l’hivern s’abrigava amb una grossa bufanda i a l’estiu no es treia mai de sobre una armilla arnada que em penso que devia ser heretada del seu pare. Amb la seva clientela era servicial fins a l’exageració. Penjava tota classe de rètols als vidres de l’aparador.: “Soc a comprar el diari”. “Tornaré a les onze”. “He anat a cal metge. Aquesta tarda no hi seré”. “He anat a fer el toc. Tornaré de seguida”, “He agafat la grip. Dilluns ja estaré bo”, “Soc a la barberia d’en ...... Allà em trobareu”, “He marxat per fer feina. A les quatre seré aquí”. Aquest home va quedar viudo des de molt jove i és allò que passa, amb el pas dels anys i en fer-se gran va necessitar companyia que li va oferir gentilment i desinteressadament la Carmeta de can... (bé, deixem-ho). Amb ella hi anava de tant en tant, quan tenia ganes de manyagueries. Aquestes relacions amoroses eren de domini públic,  per això, el rètol que, per aquestes ocasions penjava darrera els vidres deia “ Sóc a fer una visita. No sé quan acabaré” Això de la “visita” era una manera de dir allò que tothom sabia.

Un bon esmolet era aquell home!. Quin punyatero!. 

L'esmolet de la plaça del Teatre

Els esmolets eren uns homes que tenien per ofici esmolar ganivets i altres eines. Passaven pels carrers portant una espècie de carretó, es paraven a mig carrer i amb la mola que anava rodant hi fregaven una mena de xescla que feia un xiulet molt característic. Llavors ell cridava ”L’esmoleet!”, i sortien les veïnes a portar-li ganivets i tisores que servien per tallar els pollastres, ànecs i conills per la taula de la festa major.   El ganiveter de can Portella, -en Pepet ferrer que fa poc ens ha deixat,-  era un home bo, que tota la vida es va fer un tip d’esmolar eines de tall ajagut davant la roda de la mola de la botiga, vora la fornal. Cada vegada que el veia recordava aquells versos d’en Pitarra a “El ferrer de tall”. “Esmola que esmola, fes dagues, daguer, fes dagues que passin les malles d'acer".” Però en Pepet esmolava d’una manera molt diferent dels altres esmolets passavolants. En Pepet esmolava completament ajagut, de bocaterrossa, remullant les eines que guspirejaven vora les seves mans. Cada vegada que entrava a la botiga de la seva ganiveteria a la plaça del teatre i el veia treballar en aquella posició em venia un calfred que m’estremia i em neguitejava en veure’l com s’aixecava per atendre’m. No sé si els seus fills l’han pogut fotografiar treballant en aquella posició. Seria una foto per a la història i la cultura de la nostra ciutat i del nostre país. Potser única i excepcional.

Lluis Martí, nord enllà

Ha dormit quatre mesos i s’ha despertat en el Més Enllà, infinitament molt més enllà d’aquell Nord dels nostres records. Li ha quedat molta feina per fer en la seva dèria del col.leccionisme d’antigüetats.Ho recollia tot, i en el seu arxiu del carrer de la Divina Pastora hi han quedat entafunyats milers de papers i fotografies que havia recollit al llarg de la seva vida. La seva afecció al col.lecionisme no tenia límits, ja que fins i tot  l’havia portat fins a llunyanes terres del nostre país per anar a recollir el document o l’antigualla que més l’interessava. Vaig tenir ocasió de fer amb ell alguns viatges per la vella Europa, viatges que  l’atreien i que ja venien dels temps més llunyans quan era un dels caps de  l’Associació de Comerciants de Banyoles. Un cop aquests s’anaren extingint vam organitzar-ne d’altres conjuntament amb la colla de fidels viatgers que havíem voltat nord enllà amb la organització de la Revista de Banyoles i la Parròquia de Santa Maria dels Turers que amb tanta il.lusió preparàvem cada any

 amb el nostre apreciat rector mn. Pere Font que fa poques setmanes ens va deixar. Al cap d’uns anys, seguírem organitzant alguns d’aquells viatges contemplant  paisatges per les finestretes de l’autocar i alegrant-nos amb els records i l’alegria dels nostres cants, revifant-nos i reviscolant-nos en passejar per les ciutats i antigues poblacions de la vella Europa. A en Lluis Martí el perdíem de vista en allunyar-se del grup per anar a la seva dèria de cercador del que ell considerava bells tresors, entrant i sortint per les velles botigues encimbrollades d’antigüetats. Sempre trobava el que ell considerava “un petit tresor”, aquell vell pergamí o estampa patriarcal que podia mostrar als seus amics de les parades del mercat d’Antiguetats de Sant Antoni de Barcelona o en la diversitat de fires del nostre país, i a la Fira del Cop d’Ull de la nostra ciutat on sempre n’era un dels primers assistents repassadors de parades per poder compartir xerrades amb els vells amics i capficar-se examinant els documents més arnats que l’interessaven.

Durant alguns anys li va agafar la dèria televisiva, i la seva aportació a la TV banyolina ha estat molt interessant en les entrevistes a persones  que visitava a les masies de la contrada. Sempre interessat en les masies rurals de les comarques i molt especialment de la nostra, on el càmera es ficava per portals amb picaportes, baldes, panys, forrellats i anelles d’estacar matxos, buscant l’angle més insòlit entre  les pedres, i ficant-se en els interiors per mostrar-nos vaixelles artístiques, rentamans i palanganes, miralls i aixetes daurades, i fins i tot en els pedrisos de menjadores dels porcs, que tot s’hi val per oferir potència ambiental amb fons musical de reiterada musicalitat. Les seves aportacions televisives han de romandre guardades, ja que com altres imatges entafunyades en prestatges o capses de la televisió local són també part de la història de la ciutat i la comarca.

Adèu, Lluis. M’has traspassat la teva alegria quan em lliuraves alguns documents que creies podien interessar-me, i en la de tantes coses que vam viure els dos junts amb altres companys de la ciutat, cantant eufòricament per les terres de la nostra vella Europa, i evidentment, quan amb mossèn Joan Carreres i Pèra seguíem la ruta de mossèn Jacint Verdaguer visitant el palau dels marquesos de Comillas a Barcelona i seguint els camins del poeta  per les terres d’Osona ficant-nos dins la seva casa natal a Folgueroles on tu resseguies i remiraves, cap viu i amatent, els documents del nostre poeta i escriptor romàntic. Hi ha fets que no s’obliden, per més que passi el temps. I en el meu record hi resten aquells bells moments  que  queden guardats en el fons del cor.

La recepta de Fra Bonet de Porqueres

Entremig de papers esbarriats he trobat un article del joliu poeta banyolí, Joaquim Hostench, en el que ell, en els anys 30 de la dècada del segle passat, també regirant papers com jo mateix, ens escriu que va trobar un pergamí de Fra Benet de Porqueres de cap a darrers de l’any mil. Una bona troballa per transciure’l en aquests darrers dies de l’any 2012.  El manuscrit deia això:

“ En nom de Déu omnipotent, - si has ben present – tot quan tu ara legiràs – de llonga vida gaudiràs. – Entre les deu deixa lo llit – que temps hauras d’haver dormit, e amatent – cura d’anar prest per la dent – fen-te cuinar qualque costella – mellor que sien de vedella. – Ves-te’n bentost a passeijar – per haure ganes pel dinar, - que curaras sia nodrit – i haber-ne pugas bon profit. – No mengis brou – ni de gallina ni de bou,- car senyal es d’hom de pocs llucs – massa el ventrell omplir de sucs. – Un estofat – com a comens no es mal pensat; - pósi-hi també algun peix dels fins, - com son lubarro e langostins, - e algun cuixot – d’ànec, pollastre o d’indiot. – Procura anar-lo barreijant de tant en tant – amb quelqun veire de vi bo – e si es del ranci es molt meiló. – Fuma un cigar i a reposar – fins que’t deixondin pel sopar. – Que sia aquet –procuraràs ben lleugeret; - sopa, un entrant, rostit de bou, - e per un fluix ja ni haurà prou. – Diu el concell – que un bon ventrell fa un bon cervell. – Si cura tens de mantení – vuit de cavòries el magí – e de diners ple’l butxacó, - no hajas pas po, - que amb tot aixó i lliure d’afanys – pots arribá a viure molts anys. – Fill meu asso serva que he dit, - e lluny de dar-ho al oblit, - feu-ne bon us – Amén Jesús!.”

Doncs, aquí el teniu per pendre’n nota. No dic bona nota, perquè si el seguiu pas a pas, segur que fareu  un pet com un aglà. Bon any 2013.