Recordo que en vigílies de festes molt assenyalades
acostumaven a passar esmolets amb els seus carretonets pels carrers. En
escoltar la xescla xiuladora passada per la mola, les dones sortien amb
ganivets i tisores. Calia tenir ben esmolades les eines per matar el pollastre
més grassonet dels que havien estat alimentat en els galliners casolans. I recordo
que per aquests verals hi havia una cançó popular que feia més o menys així:
“Per a un esmolet, navaixes; per a un notari, paper; per a un jove... noies
maques... i que tingui força diners”. Quan nosaltres érem petits, si un noi era
molt eixerit i viu de potències o feia alguna trapasseria, li dèiem que era un
esmolet, un punyatero o un esquilet, o sigui un noi que també era molt viu,
deixondit i de mal enganyar. Més d’una vegada havíem sentit que els nostres
pares ens deien: “Quin esquilet n’hi ha de tu!”.
Però hi havia altres esmolets o esquilets que no eren pas
mainada. I us en vull parlar d’un que em van explicar que hi havia hagut en els
temps dels meus avis. Era un home que tenia una botiga i ja li deien que era un
esmolet, un punyatero viu de potències.
Tenia un comerç, una botigueta de treballador artesà i tot sovint sortia
penjant un rètol darrera la porta . En aquell rètol s’informava a la clientela
de les escapades que feia aquell bon home, petit i ratat de cara. A l’hivern
s’abrigava amb una grossa bufanda i a l’estiu no es treia mai de sobre una
armilla arnada que em penso que devia ser heretada del seu pare. Amb la seva
clientela era servicial fins a l’exageració. Penjava tota classe de rètols als
vidres de l’aparador.: “Soc a comprar el diari”. “Tornaré a les onze”. “He anat
a cal metge. Aquesta tarda no hi seré”. “He anat a fer el toc. Tornaré de
seguida”, “He agafat la grip. Dilluns ja estaré bo”, “Soc a la barberia d’en ......
Allà em trobareu”, “He marxat per fer feina. A les quatre seré aquí”. Aquest
home va quedar viudo des de molt jove i és allò que passa, amb el pas dels anys
i en fer-se gran va necessitar companyia que li va oferir gentilment i
desinteressadament la Carmeta de can... (bé, deixem-ho). Amb ella hi anava de
tant en tant, quan tenia ganes de manyagueries. Aquestes relacions amoroses
eren de domini públic, per això, el
rètol que, per aquestes ocasions penjava darrera els vidres deia “ Sóc a fer
una visita. No sé quan acabaré” Això de la “visita” era una manera de dir allò
que tothom sabia.
Un bon esmolet era aquell home!. Quin punyatero!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada