divendres, 28 de novembre del 2008
Canvi climàtic?
El Pirineu té quaranta capes de neu. "No esbrancaran l'altívol Pirineu" que deia Mossèn Cinto to menjant-se una arengada a la Fonda de Can Baldiró. Llamp me mati que hi ha més neu al Pirineu que en tots els hiverns que recordo. Veig les muntanyes des de Banyoles i escupen una llum blanca que enlluerna. Això e' l'hivern. I fa un fred que regira la pell, que enceta els panellons, que fa amagar les guilles als seus caus. Això e' l'hivern. Tornen a fumejar les estufes de petroli, de gas, de llenya, els focs a terra van a tot gas. Això e' l'hivern. No deien els profetes que anàvem cap a l'escalfament de la terra i que d'aquí pocs dies tots tropicals? Mentides del Pentagon i dels seus capitans. Als mitjans ens van alarmar, ens van fer entrar la por al cos, ens van dir que el món s'acaba. Però no ens van dir: xineu, al menus. Re, el món s'acaba deien i feien servir les velles mentides dels de l'apocalipisi: "el món s'acaba, demaneu perdó pecadors". I tots a demanar perdó perquè anàvem amb cotxe i compràvem benzina a Petroestany i ens agradava estassar-nos a la banyera i cardar la calefacció a cent graus, i tenir totes les bombetes de casa enceses perquè fan companyia i regar les hortensies. Però ara, es veu que l'escalfament pot esperar, es veu que el canvi climàtic es deixa per la propera temporada. I mentre els profetes callen, el Pirineu es colga de neu. No deien que les pistes d'esquí haurien de tancar totes per falta de neu? Cagom redeune. A veure si tabé la crisi és una mentida perquè els bancs puguin gonyar més calés i els de sempre quedin escanyats com pollets. A veure si haurem de tornar a requisar cotxes i a fer volts per la comarca...Perquè aquí hi ha molta llana. I haurem de treure les estisores d'esquilar. Cagom redeune. Cagom judes.
085
Des que vaig penjar l’escrit “Oh Yeah”, uns amb més gràcia que altres, m’han picat la cresta. Se m’acusa d’haver deixat la història a miges i haver-me saltat un pet d’anys i grups. Clar, el grapallut del Comitè d’Orriols va penjar una continuació retrocedint fins la prehistòria i ara em quedat tots plegats com una colla de fòssils de la música banyolina. Em disposo a reparar tal desconsideració parlant d’un grup que em farà de pont des d’allà on ho vaig deixar i fins avui.
Els 085, malgrat que no ho reconeixeran mai, neix de les entranyes de Vas de Bou. Sóc conscient que acabo de realitzar una afirmació que portarà mala llet o el retiru d’algun saludu, però disposo de suficients arguments per justificar a qui ho desitgi la meva afirmació. Perquè en conec com per parlar-ne i què collons!, perquè s’ho mereixen, avui us en parlaré. Sempre he estat poc partidari dels homenatges pòstums per tant, malgrat que és un grup que gaudeix d’una mala salut de ferro, prefereixo raspallar-los una mica ara que encara em poden convidar a un parell de cervesotes dins un backstage.
085 són quatre o cinc. No és que no ho sàpiga però és que realment són quatre o cinc. El nucli dur, el que convé guanyar-se si vols que toquin són tres. El cantant i guitarrista, en David, és el benjamí dels Garganta, una saga de germans dels que em comprometo a fer-vos-en saber més en un futur pròxim. En Moi Camós, el baixista. Parlo de la parsimònia feta home. Enraonat, de mirada reposada i somriure plàcid com el que tenen els manaies després de pixar un cop acabada la processó. En Moi toca el baix però no l’ha estudiat mai, en canvi corre que és un grandíssim pianista d’acadèmia tot i que dingú l’ha vist mai tocar-lo. L’Esteve és el bateria. Si parlem de música, l’Esteve és l’Stewart Copeland banyolí. D’aparença dòcil, coherent i reposat es converteix en un sac de visceres tan punt s’asseu ala bateria o es posa la samarreta del nostro club, moment en que entesos del xut el comparen amb el mític Angulo del València.
En Fontbe és un altre membre del grup. No se sap si toca la trompeta i entremig beu cervesa o al revés. Sospito, però que si algun cop no ha acabat bufant la cervesa i bevent-se la trompeta poc n’ha faltat. Es de llarg qui millor s’ho passa.
Per acabar tenim en Guillem que tan hi és com no hi és. La seva presència és sinònim d’anar tard. No és persona per les presses malgrat vegi l’entorn a punt de l’histerisme.
085 és el grup que vol ser. Lluny de carreres discogràfiques i trajectòries internacionals fan música d’estar per casa i pels de casa. Dit d’altra forma, ells toquen per la seva gent i prou, que son a qui realment s’estimen. Això si, passant llista a cada concert.
Els 085, malgrat que no ho reconeixeran mai, neix de les entranyes de Vas de Bou. Sóc conscient que acabo de realitzar una afirmació que portarà mala llet o el retiru d’algun saludu, però disposo de suficients arguments per justificar a qui ho desitgi la meva afirmació. Perquè en conec com per parlar-ne i què collons!, perquè s’ho mereixen, avui us en parlaré. Sempre he estat poc partidari dels homenatges pòstums per tant, malgrat que és un grup que gaudeix d’una mala salut de ferro, prefereixo raspallar-los una mica ara que encara em poden convidar a un parell de cervesotes dins un backstage.
085 són quatre o cinc. No és que no ho sàpiga però és que realment són quatre o cinc. El nucli dur, el que convé guanyar-se si vols que toquin són tres. El cantant i guitarrista, en David, és el benjamí dels Garganta, una saga de germans dels que em comprometo a fer-vos-en saber més en un futur pròxim. En Moi Camós, el baixista. Parlo de la parsimònia feta home. Enraonat, de mirada reposada i somriure plàcid com el que tenen els manaies després de pixar un cop acabada la processó. En Moi toca el baix però no l’ha estudiat mai, en canvi corre que és un grandíssim pianista d’acadèmia tot i que dingú l’ha vist mai tocar-lo. L’Esteve és el bateria. Si parlem de música, l’Esteve és l’Stewart Copeland banyolí. D’aparença dòcil, coherent i reposat es converteix en un sac de visceres tan punt s’asseu ala bateria o es posa la samarreta del nostro club, moment en que entesos del xut el comparen amb el mític Angulo del València.
En Fontbe és un altre membre del grup. No se sap si toca la trompeta i entremig beu cervesa o al revés. Sospito, però que si algun cop no ha acabat bufant la cervesa i bevent-se la trompeta poc n’ha faltat. Es de llarg qui millor s’ho passa.
Per acabar tenim en Guillem que tan hi és com no hi és. La seva presència és sinònim d’anar tard. No és persona per les presses malgrat vegi l’entorn a punt de l’histerisme.
085 és el grup que vol ser. Lluny de carreres discogràfiques i trajectòries internacionals fan música d’estar per casa i pels de casa. Dit d’altra forma, ells toquen per la seva gent i prou, que son a qui realment s’estimen. Això si, passant llista a cada concert.
És fàcil
Quan l'inefable Samora ha llegit el meu article sobre el derby contra el Serinyà li han pujat els colors. Primer perquè l'article és d'una bellesa captivadora, d'un gracilitat de nenfúfar amagant l'Estany, d'una perfecció de volta romànica, d'una solidesa de casa del carrer Nou. Segon perquè he retratat en Samora amb l'encert d'en Josep Maria Mateu, amb la finor d'en Comalat, amb la precisió d'en Butinyà fotògraf. Llegint-lo, i això a fe de Déu que li ha costat Déu i ajudes, s'ha ennuegat, s'ha empassat cadena i medalla, ha vingut malament per moments. Tan és així que no ha trigat en fer trucades inquietants. Primer a l'equip de fútbol de Serinyà dient-los que no vinguessin a Banyoles dissabte perquè les prediccions apuntaven que nevaria. Després ha trucat al Camós per demanar-los per favor i sisplau que ho deixessin tot i vinguessin a jugar a Banyoles. Els del Camós, em consta, l'han engegat. I tot seguit en Samora s'ha fet rogar dient que ell era molt amic del president de la territorial gironina i no creien ja podien començar a resar perquè els hi plourien penaltis, expulsions, suspensions i controls de dòping. A la fi, després de quaranta mil martingales se n'ha ensortit. En cabat, diumenge que ve no hi ha l'esperat partit del derby Atlètic-Serinyà sinó un partit contra el Camós. I pensar que el meu fill petit feia mesos que s'esperava aquest partit! Que fàcil que és rompre la màgia d'un infant!
Derby contra el Serinyà
Serinyà és un poble curiós que llinda amb la part de comarca que ens van arrebassar els de la Garrotxa. Que s'annexionin territoris per la força de les armes és el més normal del món i, per regla general, implica baralles més o menys serioses i, quasi sempre, un nombre indeterminat de víctimes. Però hi ha èpica, grandesa, gestes i estandarts caiguts. Però com en el cas de la Garrotxa que et treguin municipis per la via administrativa perd tot el sentit de la grandesa històrica. On anàvem? Parlàvem de Serinyà. A Serinyà hi van viure els primers homínids comarcals i això ja el fa un poble sagrat per tots nosaltres. Els primers pobladors protegits en aquells reclaus foscos i humits van fer foc, i aquell foc és encara els que ens il.lumina. Vet aquí. Per tant, els de Serinyà són els primers i com que són els primers els respectem. A Serinyà hi ha el Sindicat, l'església de Sant Andreu i una part del Pla de Martís. Vet aquí. En el derby entre germans i cosins germans del dissabte procurarem no fer-los gaire gols. El nostre entrenador té instruccions de la massa social de no guanyar més per de tres a zero i encara els marcarem tots pausadament, endreçadament, respectuosament. No celebrarem els gols perquè els marquem al poble dels orígens de la humanitat comarcal. No celebrarem els gols perquè els marquem al poble de les nostres primeres petges, del nostre primer foc, del nostre primer mamut fet a la brasa. Guanyarem però respectant. Guanyarem com es guanya a un germà: sense voler fer mal. Seria del tot recomanable que l'entrenador donés permís de cap de setmana a l'inefable Samora, personatge que no entén d'honor i compromisos i que pot declarar la primera guerra civil comarcal de la història.
En resposta al Comitè d'Orriols
Bon dia, ja tinc el cap esbandit. Li he fotut una palissa al llit i tant jo com la meva ira estem més reposats. Ara, doncs, si em permeteu respondré l’atac frontal, lateral i fins i tot rectal que es propina, tot just dos posts més avall, contra l’entrenador i els conserges de la porteria atlètica. Deixeu-m’ho fer a tai de llegenda.
Diuen que els Tsuminaki Ye-Ye fou la més ferotge i caníbal de totes les tribus de la Polinèsia. Posar els peus als seus dominis era garantia de ser esbudellat en un obrir i tancar d’ulls. Aquells guerrers es cardaven un persona com aquell que es menja una bossa de kikos i les trobades amb ells no deixaven ni sobrevivents ni presoners.
Vet aquí que un dia a costes properes als Tsuminaki Ye-Ye hi ancorà una nau pirata necessitada de viandes i aigua. Disposats a saquejar i ignorant que la mala sort faria presència en forma de parella de ball, seguiren un rastre generós de sang que els dugué a portes del poblat. La nit quedà trencada per enormes fogueres que encegà els bandolers de la mar. Els crits angoixosos de les dones de la tribu els va ensordir i una insuportable fortor a carn passada els va atrofiar tota capacitat de discriminació olfactiva diferent a la de la putrefacte flaire.
Els pirates deduïren que aquella gent vivia hores baixes. La sang del camí devia ser el rastre d’un matança despietada patida pels homes d’aquella congregació. Les dones ploraven la mort dels marits mentre en desapareixien els cossos devorats per les flames.
Veient-los tan vulnerables, el cap ordenà als seus súbdits, que encegats ensordits i mig estabornits per la pudent catipent, executaren el més curt i ridícul dels atacs mai vistos.
Diu la llegenda que allò que els pirates veieren com a un acte fúnebre no era més que un ritual de súplica als Déus que els Tsuminaki Ye-Ye celebraven en períodes d’escassa cacera mentre devoraven les últimes reserves ja mig podrides. Els Déus escoltaren. Una trentena de pirates es plantaren al bell mig del campament quasi a les palpentes.
Les dones ni tan sols deixaren de cantar. En qüestió de segons el ritual de súplica es convertí en un acte de festa i gratitud per la resposta a les pregàries.
Els Tsuminaki Ye-Ye i l’Atlètic estem agermanats i moltes són les coses que ens uneixen. Una d’elles és l’afany de devorar tot aquell que pretengui treure conclusions del nostre estat des de la distància, ja sigui des de les costes de la Polinèsia, les casetes del Cornellà com des de l’eixida del “cortijo” de la baronessa de Sant Feliu.Senyor Comitè d’Orriols, esteu vós dissabte convocat al camp Vell pels volts de les cinc de la tarda. Té sort que tindrem vi del bo i la vostra sang només faria que embrutir. També tindrem formatges dels millors per tant la poqueta carn que de vostè en trauríem tapoc la voldrem per re. No obstant permeti’m donar-li el consell: Dissabte no falti al Camp Vell.
Diuen que els Tsuminaki Ye-Ye fou la més ferotge i caníbal de totes les tribus de la Polinèsia. Posar els peus als seus dominis era garantia de ser esbudellat en un obrir i tancar d’ulls. Aquells guerrers es cardaven un persona com aquell que es menja una bossa de kikos i les trobades amb ells no deixaven ni sobrevivents ni presoners.
Vet aquí que un dia a costes properes als Tsuminaki Ye-Ye hi ancorà una nau pirata necessitada de viandes i aigua. Disposats a saquejar i ignorant que la mala sort faria presència en forma de parella de ball, seguiren un rastre generós de sang que els dugué a portes del poblat. La nit quedà trencada per enormes fogueres que encegà els bandolers de la mar. Els crits angoixosos de les dones de la tribu els va ensordir i una insuportable fortor a carn passada els va atrofiar tota capacitat de discriminació olfactiva diferent a la de la putrefacte flaire.
Els pirates deduïren que aquella gent vivia hores baixes. La sang del camí devia ser el rastre d’un matança despietada patida pels homes d’aquella congregació. Les dones ploraven la mort dels marits mentre en desapareixien els cossos devorats per les flames.
Veient-los tan vulnerables, el cap ordenà als seus súbdits, que encegats ensordits i mig estabornits per la pudent catipent, executaren el més curt i ridícul dels atacs mai vistos.
Diu la llegenda que allò que els pirates veieren com a un acte fúnebre no era més que un ritual de súplica als Déus que els Tsuminaki Ye-Ye celebraven en períodes d’escassa cacera mentre devoraven les últimes reserves ja mig podrides. Els Déus escoltaren. Una trentena de pirates es plantaren al bell mig del campament quasi a les palpentes.
Les dones ni tan sols deixaren de cantar. En qüestió de segons el ritual de súplica es convertí en un acte de festa i gratitud per la resposta a les pregàries.
Els Tsuminaki Ye-Ye i l’Atlètic estem agermanats i moltes són les coses que ens uneixen. Una d’elles és l’afany de devorar tot aquell que pretengui treure conclusions del nostre estat des de la distància, ja sigui des de les costes de la Polinèsia, les casetes del Cornellà com des de l’eixida del “cortijo” de la baronessa de Sant Feliu.Senyor Comitè d’Orriols, esteu vós dissabte convocat al camp Vell pels volts de les cinc de la tarda. Té sort que tindrem vi del bo i la vostra sang només faria que embrutir. També tindrem formatges dels millors per tant la poqueta carn que de vostè en trauríem tapoc la voldrem per re. No obstant permeti’m donar-li el consell: Dissabte no falti al Camp Vell.
dijous, 27 de novembre del 2008
Divendres Sant
Passsava que, en aquells dies, les cartes de Sant Pau als Cristians de Corint s'escoltaven per força. Les lectures retronaven en castellà per l'àbsis de Santa Maria i, a mesura que s'acostava la Setmana Santa, els homes del carrer de la Canal i els de la Carretera s'anaven citant pel Divendres Sant a casa d'en Met Caliro. El dia abans, les botigues com les de la Nita, la dona d'en Met, despatxaven fins a la una i a partir de les tres, Banyoles s'enfonsava en un silenci pastós d'una grisor paorosa. Havent dinat, pels volts de les quatre, s'obrien lentament els portals de Can Tomàs Masgrau, de Cal veterinari Josep Comas i la d'uns quants més i s'estenia per les façanes la mirada d'extraperlista d'aquells pares de família que comprovaven el silenci dels carrers. Llavors, un formigueig furtiu s'encaminava des de sis o set punts fins a Ca la Nita i, un cop allà, tres trucs d'artells a la porta del carrer de la Canal recitaven una contrasenya inventada des del trenta-nou. Els homes entraven fins a la rebotiga i, en arribar, al capdavall, veien en Met assegut de cares al visitant amb la taula preparada i un joc de cartes a la mà. Quan hi eren tots se servia cafè, es decidia si la partida havia de ser de canari, de botifarra, de subhastat o de manilla i s'engegava l'amistat. Jugaven i jugaven tota la tarda del dijous en la protecció d'un tel de fum de tabac embolicat. En acabat quedaven pel divendres a la tarda. El poble s'empassava la ruta pels monuments que s'escampava des de Santa Maria fins a les Carmelites passant per la Providència, el Sagrat Cor i les Hermanites per no caure a les brases de l'infern. I una altra vegada a casa d'en Met, es reprenia la partida mentre les noies resseguien el baixant de plaça i els hereus es banyaven a l'estany convidats a la pesquera d'en Moner. Celebraven l'arribada del bon temps de pèl a pèl, regalimant la suor del partit que els havia enfrontat al pla d'Espolla, es capbussaven i cridaven. Uns celebraven la victòria i els altres estovaven el fracàs. Dins l'aigua parlaven de les noies del baixant de Plaça i passava el divendres. Despertava el dissabte de Glòria, s'estenia el diumenge de Ressurrecció i el dilluns de Pasqua s'allargava, a poc a poc, mentre en Farriol s'imaginava el dia que els seus escrits ocuparien els aparadors de les millors llibreries de Barcelona. A Can Met Caliro els homes recordaven, sense esforç, el país que tenien abans de tot plegat i, quan en tenien prou, s'acomiadaven fins l'endemà. Vet aquí com passaven les hores en aquells temps foscos d'espelmes i fred de peus. Vet aquí que la gent de Banyoles ha estat sempre d'una perfecció deliciosa en temps difícils.
S'ha acabat el bròquil
Antes quan era pitit i mostrava una certa debilitat en les coses o en la voluntat sentia algun vell que deia "quins soldats que té el rei!" Amb aquesta exclamació venien a dir que no servíem per gaire re, que erem uns nyicris i uns llepafils, que si el país se n'havia de refiar de nosatres estàvem arreglats. Tot això ve al cas quan llegeixo els comentaris al faisbuc (vaja cosa més rara han anat a inventar, no ens estranya que gent com en Vaqueta hi estigui sempre comentat, com més rara és una cosa més li agrada a gent com en Vaqueta i tots els de Barcelona) de suposats gladiadors de l'Atlètic Banyoles. Diuen "ara a entrenar, quina fred, uf" (Jordi Quer) "ui, a entrenar, quina mandra" (Samora) Això és intolerable. Com a socis pensàvem que els nostres jugadors es deixaven la pell al camp, la pell, les membranes, la gelatina dels ossos, i les pestanyes. Antes, els jugadors de futbol no tenien manra, ni fred, ni gana, ni por, ni ànsia, ni re. Els camps de fútbol eren més freds i més desolats que no pas ara. La gent entrenava després de passar el dia a bosc, després de trebaiar deu hores a les saques, després de descarregar camions a Can Xaló, després de cavar o fangar, la gent entrenava i xutava pilotes pesades i trepitjava camps de patates i suava sang si era necessari. Amb aquesta joventut no anem enlloc. Tot lo dia al faisbuc, als bars, amb la xerrameca, els pantalons caiguts, què vols que puguin fer. I després vénen els resultats. S'ha acabat. L'Atlètic necessita un entrenador de ferro. Un autèntic cabrit que els faci anar rectes. Perquè si a la gent no els fas anar rectes, et pugen a cavall. I si els dones una mà, t'agafen el braç i el que faci falta. En Samora i en Quer no en tenen pas la culpa d'haver baixat la guàrdia. La culpa és d'aquest món d'ara que és d'un despenjament sensacional i d'una informalitat que tira d'esquenes. Això s'arregla amb un cop de puny a la taula del nostre president. El riu ha de tornat a la llera i les coses no poden sortir de mare. Necesitem un entrenador amb pistola, vara i forca. I disciplina. I mà de ferro. I s'han acabat les pulecres. I els nostres jugadors han d'aprendre a mossegar, han de ser rabiosos, han de fer por. S'han acabat la mandra i el fred, perquè vénen temps durs i a les trinxeres no s'hi val a badar. Recordeu: ha començat l'abordatge de la lliga, volem que salteu al barco de l'enemic amb el ganivet entre les dents i una consigna de foc: "Soms de Banyoles i vosatres no". El respecte pel país depèn de vosaltres. S'ha acabat el bròquil!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!11
dimecres, 26 de novembre del 2008
A en Massip se li gira feina
A en Massip, Josep Maria, se li gira una feinada que deu n'hi do. L'home s'ha jubilat i això vol dir que s'han acabat els temps de la paperassa, el contestar trucades, el rebre gent, l'anar a tai de boig, els cops de cotxe amunt i avall. Ara l'esperen els clients de part de bo: o sigui animals, bestioles, bitxos i demés espècies. Ara tocarà dedicar el temps a observar la merla, el galaput, la guilla, la sagrantana o l'esquirol. Contemplar-los i fer les corresponents anotacions. Passejar i vigilar per tota la comarca que és el territori idoni pel nostre naturalista de capçalera. Perquè nosatres tenim especialistes de capçalera dedicats a temps complert als nobles encàrrecs xiscagardians. En Jimmie observa la borsa i ens emet informes corresponents, en Vilardell i en Mateu Butinyà vigilen el patrimoni comarcal i procuren que cap boig l'espatlli, en Xena ens distreu amb les seves entrevistes televisives, el director comercial fa pel.lícules que són o no són del nostre gust, l'Atlètic marca o encaixa gols però fa les seves i necessàries funcions futbolístiques, en Blai Cortada ens arrenca els queixals, les noies de Can Muné ens fan els embotits i ara, en aquesta nòmina de gent imprescindible, s'hi ha incorporat en Josep Maria Massip. Ell, de forma periòdica, tindrà l'encàrrec de dir-nos si la nostra fauna progressa o va de recules. Si l'oreneta torna, si el senglar se'n va, si l'uriç aconsegueix creuar la carretera, si la granota va o no va. En Massip observarà, dibuixarà, escoltarà, i el que és més important: escriurà. Uns perden un bon director, nosatres guanyem un home savi que s'estima la terra sencera. Per celebrar-ho, per celebrar tan notable jubilació, se senten udols a les fagedes de Golany. Es el llop que ha tornat per saludar un vell amic.
Visca Tortellà
Estem escrivint una carta al president del consell comarcal. Com que soms una mica esquena-drets no hi ha maneres d'acabar la carta. En Mastegatxes és l'encarregat de la segona línia i no hi ha maneres d'acabar-la. Jo només tinc redactat la part que em toca i és la de Benvolgut president. I en Samora diu té espatllada la màquina d'escriure. El cas és que li demanem al president que faci gestions perquè Tortellà s'integri a la nostra comarca. Ja hem fet sol.licituds semblants perquè vinguin amb nosaltres els nostres germans de Besalú, Fares, Sant Ferriol, el Torn, Mieres, Cabanelles i Lladó. Soms així: una comarca capulada i sense les peces fonamentals que li donen vida i li donen identitat. El cas és que Tortellà hauria de ser del Pla de l'Estany. Per què? Primerament perquè és un poble castís i eixerit i posats a demanar demanem el que val la pena. Segon perquè Banyoles i Tortellà comparteixen una mateixa celebritat: en Manel Saderra i Puigferrer. De fet, la família Saderra va viure entre Banyoles i Tortellà. Si en Manel Saderra, home despert i inquiet, celebritat comarcal i talent musical del país, va viure entre Banyoles i Tortellà per alguna cosa serà. Perquè devia descobrir vincles forts i secretíssims entre les dues notables viles. Tercera raó: l'aigua del nostre Estany procedeix de l'Alta Garrotxa. I seria just i necessari que una comarca que pren el nom d'un Estany contempli totes les terres i països d'on surt precisament aquest Estany. Voleu un vincle més intens i més sòlid que el d'una connexió soterrada, geològica, lacustre entre l'Estany i l'Alta Garrotxa? El nostre president ha de fer una oferta generosa a Tortellà. Un poble que ha estat fàbrica de culleres, xiruques, llonganisses i músics ha de venir amb nosaltres. Un poble que està en el territori on surt l'aigua del nostre Estany ha de venir amb nosaltres. El poble d'en Manel Saderra ha de venir amb nosaltres. Visca Tortellà i que aviat poguem dir que visqui entre nosaltres. Perquè aquest gent és com nosatres. I ja se sap que els que són com nosaltres han d'estar amb nosaltres.
dimarts, 25 de novembre del 2008
El senyor Miquel
Hem enraonat sobre una pila de senyors de Banyoles que ens mereixen un respecte clamorós, exagerat i precís. Els hem admirat fins al límit de l'excés i els venerem, encara avui, per la bondat de la seva gratitud. Xisca de Gardi no entén el significat de la moderació perquè no hi ha res que no sobrepassi l'infinit i es perdi, nord enllà, deixant enrere l'esveramenta d'una fanfàrria de casament. I és en aquest punt, just a la frontera entre el que és palpable i el que no es comprèn, on s'ha de situar la magnitud de la figura del senyor Miquel Aguirre, una persona que se'n va anar a viure a tocar del mar, allà on els peus de les muntanyes es remullen a la Mediterrània. Temps enrere, en un d'aquells viatges que s'hauran d'explicar algun dia, Xisca de Gardi va trobar un home que contemplava el mar recolzat en una palmera. En veure'l tan ben ajagut, li vam demanar que ens expliqués, si us plau, què guaitava tan atentament. Ens va respondre que mirava el mar i, tot i que ja ho havíem deduït, ens vam afegir a la contemplació d'aquella solitud d'una manera instintiva. Havent comptat potser un centenar i mig d'onades anant i venint, aquell personatge silenciós va girar el coll cap a nosaltres i ens va mirar. Tot d'una, en veure'l observant-nos d'una manera tan directa, vam calcular mentalment el gruix de la bitlletada que dúiem a la butxaca i ens va venir un desassossec d'estòmac una mica extrany, perquè no estàvem segurs de si el satisfaríem si es donava el cas que aquell fit sobtat esdevenia un robatori en tota regla. Llavors, l'home que observava el mar va somriure i ens va preguntar si sabíem què miràvem. "El mar, com vostè", li vam respondre. Va girar una altra vegada els ulls cap a l'horitzó i ens va explicar que, en aquella part del món, el mar ho era tot. I que, depenent dels colors que tingués, se n'havia de pronunciar un nom o un altre. Però que, fos quin fos l'aspecte de l'aigua, de les onades se n'havien de dir els peus del mar. A vegades penso que en Miquel se'n va anar a viure a tocar de la platja per aprendre totes les maneres de parlar del mar i venir a Banyoles, de tant en tant, per explicar-nos-les, una per una, asseguts tots plegats al Bon Repós. Per fer-nos dir, al capdavall, que, en veritat, no hi ha res que es pugui comparar amb el verd apagat que arrissa l'estany quan bufa tramuntana.
No no, no val la pena.
L’ Atlètic, i això ho sabeu tots, és i serà sempre un club de trobada .L’estimació al nostre club, com a nexe d’unió, representa tal complicitat fins al punt de fer possible veure un important apoderat de banca i un radical activista anti-sistema asseguts a una mateixa taula o compartint una paperina de castanyes. No ens cansarem de dir que això és gran i el més important. Però la realitat és la que és i tristament no tothom és amic de l’Atlètic.
Sóc el primer de creure que si l’Atlètic obre les portes perquè hi entri qui vulgui, si a més t’adones que és tanta la gent que ha entrat fins a la cuina del nostre gran club, poca atenció cal dedicar-hi al fet que algú hagi volgut quedar-se a fora. El problema està en que de qui us vull parlar és d’un individu que des del paller del nostre mas ens està cardant rocs a la teulada.
No, no val la pena que es us digui de qui es tracta. No, no seria pas bo. És una persona orfe d’humilitat, incapaç d’encaixar amb normalitat i senzillesa el fet que algú, a vegades pugui fer les coses millor que ell. Reconèixer els mèrits de l’altre o encaixar amb esportivitat un fracàs d’insignificant rellevància vital hauria de deixar infinitament millors sensacions i tranquil·litat interior que no pas l’intentar tapar-ho o el justificar-ho mitjançant la mentida i les desqualificacions a qui t’ha superat. No, no insistiu que no diré de qui parlo.
De fet, companys, tot i que cal estar alerta, a Banyoles, per sort,qui pretén amagar la mà després de tirar la pedra és a qui més se li veuen les ungles. Així doncs, que no us estranyi si mai us arriba a orelles que el mateix que fa mitja hora t’ha felicitat per la grandesa del nostre gran club és qui va escampant que soms tots una colla de perduts.
No, no val la pena que us digui de qui es tracta, repeteixo. Senzillament és un pobre diable que no es mossega la llengua per por a morir emmetzinat.
Bon dia a tothom i amunt Atlètic, collons!!!
DISSABTE QUE BÉ DERBI A L’ESTADI A LES 17h.
ATLÈTIC BANYOLES- CAMÓS
Amb la festa dels formatges i el vi per a tots els socis.
VENIU A ANIMAR L'ATLÈTIC!
Sóc el primer de creure que si l’Atlètic obre les portes perquè hi entri qui vulgui, si a més t’adones que és tanta la gent que ha entrat fins a la cuina del nostre gran club, poca atenció cal dedicar-hi al fet que algú hagi volgut quedar-se a fora. El problema està en que de qui us vull parlar és d’un individu que des del paller del nostre mas ens està cardant rocs a la teulada.
No, no val la pena que es us digui de qui es tracta. No, no seria pas bo. És una persona orfe d’humilitat, incapaç d’encaixar amb normalitat i senzillesa el fet que algú, a vegades pugui fer les coses millor que ell. Reconèixer els mèrits de l’altre o encaixar amb esportivitat un fracàs d’insignificant rellevància vital hauria de deixar infinitament millors sensacions i tranquil·litat interior que no pas l’intentar tapar-ho o el justificar-ho mitjançant la mentida i les desqualificacions a qui t’ha superat. No, no insistiu que no diré de qui parlo.
De fet, companys, tot i que cal estar alerta, a Banyoles, per sort,qui pretén amagar la mà després de tirar la pedra és a qui més se li veuen les ungles. Així doncs, que no us estranyi si mai us arriba a orelles que el mateix que fa mitja hora t’ha felicitat per la grandesa del nostre gran club és qui va escampant que soms tots una colla de perduts.
No, no val la pena que us digui de qui es tracta, repeteixo. Senzillament és un pobre diable que no es mossega la llengua per por a morir emmetzinat.
Bon dia a tothom i amunt Atlètic, collons!!!
DISSABTE QUE BÉ DERBI A L’ESTADI A LES 17h.
ATLÈTIC BANYOLES- CAMÓS
Amb la festa dels formatges i el vi per a tots els socis.
VENIU A ANIMAR L'ATLÈTIC!
dissabte, 22 de novembre del 2008
El penúltim paga
Des de temps reculats tota colla de barbamuxins, caragranuts i ensenyacalcetes té els seus jocs per, amb mata-rates del barat disfressat de licor com a trofeu o penyora, assolir un estat mental superior de llufa col·lectiva.
Nosaltres, que des de sempre hem militat més a la confraria de la cervesa, jugàvem al penúltim paga.
Arribàvem a la Pata i ens alineàvem a la barra asseguts als tamborets. En Baby o en Melo, perquè aleshores hi eren tots dos, omplien una gerra de més d’un litre de cervesa i la situaven a l’extrem. El primer bevia el que volia i la passava al següent i així successivament i fent les voltes que fos capaç d’aguantar la litrona.
Com se’n dedueix del nom, a cada partida mamàvem tots i pagava un, el penúltim concretament. La qüestió estava en que quan t’arribava l’ençat havies de tenir la suficient habilitat al beure com per deixant-ne prou perquè el següent no tingués estómac per acabar-se-la, cosa que et comportaria haver-ne de sufragar el cost. Fins aquí tot bé, els problemes et venien quan després teu s’hi havia situat un carcamal d’aquells que obria l’esòfag, aixecava el cap i buidava el cossi com qui ho carda tot pel desaiga. Aleshores només tenies dugues opcions, o et cardaves un fart de mamar perquè no li’n arribés cap a ell o et foties un tip de pagar penúltims. Així doncs, com entendreu, depenent de la set i les ganes de festival que es tinguessin un buscava situar-se estratègicament al davant o darrera de fulanito o menganito.
Més d’una vegada la fortuna o digueu-ne com vulgueu s’havia entossudit amb un mateix individu. Llavorens les corredisses fins al lavabo eren un no parar.
Acostumàvem a sortir de la Pata tocades les tres però encara demanàvem una cervesa en got de plàstic per no deshidratar-nos en el transcurs de la peregrinació cap a l’U. Un cop arribats a la Plaça de les Rodes, fèiem parada a l’Àmbit per cardar un parell de ventaiades a la persiana ja abaixada i demanar-li més avituallament. En Pepe, que ens deia Xicos Pata, rosegava ferros i claus. Durant un temps ens va intentar persuadir per fidelitzar-nos de clients però quan va adonar-se’n que aquella era gerra perduda va optar per mètodes més dissuasoris com “Iros a la Pata maricones!”.
Un cop enxirinat en Pepe, enfilàvem tot fent tentines el carrer dels pixats via cap a l’U. Molt rares vegades quedava algú de la colla amb més de trenta pessetes. És el que se’n diu quedar TIPS I NETS. Tips de mamar i nets de butxaca
Nosaltres, que des de sempre hem militat més a la confraria de la cervesa, jugàvem al penúltim paga.
Arribàvem a la Pata i ens alineàvem a la barra asseguts als tamborets. En Baby o en Melo, perquè aleshores hi eren tots dos, omplien una gerra de més d’un litre de cervesa i la situaven a l’extrem. El primer bevia el que volia i la passava al següent i així successivament i fent les voltes que fos capaç d’aguantar la litrona.
Com se’n dedueix del nom, a cada partida mamàvem tots i pagava un, el penúltim concretament. La qüestió estava en que quan t’arribava l’ençat havies de tenir la suficient habilitat al beure com per deixant-ne prou perquè el següent no tingués estómac per acabar-se-la, cosa que et comportaria haver-ne de sufragar el cost. Fins aquí tot bé, els problemes et venien quan després teu s’hi havia situat un carcamal d’aquells que obria l’esòfag, aixecava el cap i buidava el cossi com qui ho carda tot pel desaiga. Aleshores només tenies dugues opcions, o et cardaves un fart de mamar perquè no li’n arribés cap a ell o et foties un tip de pagar penúltims. Així doncs, com entendreu, depenent de la set i les ganes de festival que es tinguessin un buscava situar-se estratègicament al davant o darrera de fulanito o menganito.
Més d’una vegada la fortuna o digueu-ne com vulgueu s’havia entossudit amb un mateix individu. Llavorens les corredisses fins al lavabo eren un no parar.
Acostumàvem a sortir de la Pata tocades les tres però encara demanàvem una cervesa en got de plàstic per no deshidratar-nos en el transcurs de la peregrinació cap a l’U. Un cop arribats a la Plaça de les Rodes, fèiem parada a l’Àmbit per cardar un parell de ventaiades a la persiana ja abaixada i demanar-li més avituallament. En Pepe, que ens deia Xicos Pata, rosegava ferros i claus. Durant un temps ens va intentar persuadir per fidelitzar-nos de clients però quan va adonar-se’n que aquella era gerra perduda va optar per mètodes més dissuasoris com “Iros a la Pata maricones!”.
Un cop enxirinat en Pepe, enfilàvem tot fent tentines el carrer dels pixats via cap a l’U. Molt rares vegades quedava algú de la colla amb més de trenta pessetes. És el que se’n diu quedar TIPS I NETS. Tips de mamar i nets de butxaca
divendres, 21 de novembre del 2008
Sí juguem a la Quina
La Quina s'ha de fer al pis de dalt de Can Magrills. Lloc on tenien, i no sé si encara es fan, les mítiques quines del Camós Club de Futbol. La Quina ha de tenir un aire pedrestre, rústic, una mica matusser. La llum? La groguenca dels fluorescents que és una llum que en contacte amb el fum condensat agafa una coloració pesada, un xic tèrbola, un punt carregosa. La Quina s'ha de jugar amb taula de fòrmica que és la taula adequada per aquest joc casolà a més no poder, la quina és la ruleta del Pla de l'Estany: xampany amb copes pompadur, caliquenyos i fàries, i crupiers galtavermells i despitegrats. La Quina és a la ruleta el que el palomato és al beisbol, interpretacions pròpies de costums occidentals. A la Quina es va a cridar bàsicament. Què seria una Quina sense un "remena, collons!" i el que remena el trasto amb les boles dient "i remenem perquè n'hi ha que ja es cremen". A la Quina es van cantant els números amb més salsa que al bingo on tot és un joc per gent del Pentagon i per nòrdics estirats. A la Quina es canta la nena maca, els dos ànecs, l'any de Crist i totes les bestieses que al del trasto se li van acudint a mesura que li fa efecte el xampany. De fet, la Quina és una excusa com una altre per gastar calés, afartar-te de xampany amb copes pompadur i agafar mitja intoxicació de fàries. En cabat, hi ha algú al que li ha tocat un xai i un altre que sortirà amb una caixa de xampany que seguirà bevent fins que li foti mal. La Quina és un daltabaix per gent com els de Xisca de Gardi: un joc on no s'ha de pensar massa, no cal llegir massa, no cal ni estar massa concentrat, si perds, no perds pa gaire i si guanyes no se't trastoca la xabeta. Es lògic que una persona tan ordinària com en Samora pensi en la Quina i cregui que Xisca de Gardi en pot organitzar una. De fet, per nosatres un any és el número de dies que van des d'una Quina a l'altre. I ja es diu que qui quines passa, quines empeny.
La Quina de Xisca de Gardi
De tots és sabut que la gent de Xisca de Gardi tenim un os a l’esquena, que no ens agrada massa terbaiar. Lo que passa és que tabé ens n’estem dant compte que això de viure sense cardar ni brot està cada dia més fotut. Tant és així que com a mesura de xoc per garantir-nos un 2009 sense haver de cardar ni pet de puta, ara que ja comencem a veure els carrers engalanats de cares a les dates que s'acosten, hem decidit que aquest Nadal Xisca de Gardi farà Quina.
Hem entrat una amenaça al registre municipal (amb una instància pudé no n’haguéssim fet prou) fent-los saber els dies que la sala de plens de la casa de la vila estarà ocupada per la més productiva i corrupte de les Quines mai vistes. Així mateix, al document queda molt ben indicat que exigim que durant els dies d'activitat lucretiva es prohibeixi la circulació des de la Salus i fins a la Plaça dels Peixos per salvaguardar la salut d’en David del Passeig que se’n cardarà un fart de travessar el carrer carregat de gintònics.
Per evitar els torracollons que només van a la Quina per demanar que es remeni, fem saber que els números es cantaràn seguint un estricte criteri de conveniència.
Tan punt entrem a l’Ajuntament, el primer que farem serà estripar el paperot que adjudica el Camp de Futbol Municipal al CD Banyoles. Els nous adjudicataris seran els guanyadors de la primera Quina d’aquest any. Es sortejarà a la primera, bàsicament, per tal que l’Atlètic ja pugui començar a entrenar-s’hi abans de la turronada.
El guanyador de la segona mà obtindrà de premi un val per a 2 persones per anar a cel·lebrar tots els àpats de les festes a cal Gallegu. El Comitè d’Orriols i jo ja ens estem acomiadant de la família fins passat reis.
Tabé fem saber que hi haurà premi a la línia. En aquest cas, els diferents guanyadors tindran dret a pujar a l’oficina de recaptació municipal i calar-li foc a totes les muntes de trànsit a nom seu i d’un familiar a escollir.
Donarem un grapat de premis dels millors però no ens hi gastarem un xavo. Sortejarem la parada dels tàxis, els cotxes de policia, el tren pinxo, totes les pesqueres (jo ja en tinc una d’ullada), Ràdio Banyoles i fins i tot la brigada municipal.
En Mastegatatxes cantarà els números, en Vaqueta vendrà els cartons a 50 Euros, en Llobarro de Bosch es presentarà a la parròquia i el Comitè d’Orriols i jo, com que no es agrada cardar res, ens fotrem els gintònics i contarem els calers. En Flànagan ha confirmat que vindrà a demanar tabac i alguna monedota.Advertirem a tot banyolí amb ingressos que té l’obligació de passar a fer gasto, d’altra manera li serà carregat a les contribucions d’escombraries o circulació l’import corresponent a tres cartrons per Quina jugada.
Hem entrat una amenaça al registre municipal (amb una instància pudé no n’haguéssim fet prou) fent-los saber els dies que la sala de plens de la casa de la vila estarà ocupada per la més productiva i corrupte de les Quines mai vistes. Així mateix, al document queda molt ben indicat que exigim que durant els dies d'activitat lucretiva es prohibeixi la circulació des de la Salus i fins a la Plaça dels Peixos per salvaguardar la salut d’en David del Passeig que se’n cardarà un fart de travessar el carrer carregat de gintònics.
Per evitar els torracollons que només van a la Quina per demanar que es remeni, fem saber que els números es cantaràn seguint un estricte criteri de conveniència.
Tan punt entrem a l’Ajuntament, el primer que farem serà estripar el paperot que adjudica el Camp de Futbol Municipal al CD Banyoles. Els nous adjudicataris seran els guanyadors de la primera Quina d’aquest any. Es sortejarà a la primera, bàsicament, per tal que l’Atlètic ja pugui començar a entrenar-s’hi abans de la turronada.
El guanyador de la segona mà obtindrà de premi un val per a 2 persones per anar a cel·lebrar tots els àpats de les festes a cal Gallegu. El Comitè d’Orriols i jo ja ens estem acomiadant de la família fins passat reis.
Tabé fem saber que hi haurà premi a la línia. En aquest cas, els diferents guanyadors tindran dret a pujar a l’oficina de recaptació municipal i calar-li foc a totes les muntes de trànsit a nom seu i d’un familiar a escollir.
Donarem un grapat de premis dels millors però no ens hi gastarem un xavo. Sortejarem la parada dels tàxis, els cotxes de policia, el tren pinxo, totes les pesqueres (jo ja en tinc una d’ullada), Ràdio Banyoles i fins i tot la brigada municipal.
En Mastegatatxes cantarà els números, en Vaqueta vendrà els cartons a 50 Euros, en Llobarro de Bosch es presentarà a la parròquia i el Comitè d’Orriols i jo, com que no es agrada cardar res, ens fotrem els gintònics i contarem els calers. En Flànagan ha confirmat que vindrà a demanar tabac i alguna monedota.Advertirem a tot banyolí amb ingressos que té l’obligació de passar a fer gasto, d’altra manera li serà carregat a les contribucions d’escombraries o circulació l’import corresponent a tres cartrons per Quina jugada.
dijous, 20 de novembre del 2008
Em van a la saca
Estic emprejat, molt emprejat. Hi ha una colla de cantamanyanes que me la tenen jurada. M'esperen sota casa, ho sé. No els veig però deuen amagar-se al carreró del mercat central i quan s'enflairen que baixo s'escampen per tot Banyoles amb l'únic objectiu de cardar-me el dia a pendre pel cul.
Son ells, els que entren al caixer automàtic vint segons abans que jo i s'hi passen un quart d'hora quan a mi em sobrarien catorze minuts. A vegades em pregunto què collons hi fan? que potser els hi posen anuncis pel mig? o és que passen pantalla com a la plei esteixon? re, home re, tocar-me els collons és el que fan.
Aquesta colla de capgrossos són els mateixos que deixen el cotxe prop de la meva feina i fan mans i mànigues per atrevessar-lo de tal manera com per matar de cop tres places d'aparcament en bateria.
Em segueixen els passos i estudien les meves rutines. Ara ja fa dos setmanes que no trobo pollastes a l'ast a la parada de mercat i sé que són ells, altre cop, qui se'ls emporten tots abans jo no arribi. M'hi jugaria un ou i el rovell de l'altre.
Paguen als àrbitres perquè em pitin penals inexistents i em remenen l'antena de dalt el terrat perquè no veig bé la tele 3.
Antes, recordo que anava a comprar roba i tot m'anava bé, no com ara que tot m'apreta i quan em miro al mirall de l'emprovador semblo un llom embotit. Els botiguers també em volen mal. Fins i tot els de sabates que mai tenen el meu número del parell que més m'agrada.
Això no em passava fa un parell de mesos. Casualment tot va començar quan vaig ocupar Xisca de Gardi.
El meu amic invisible diu que tinc problemes mentals i que tot m'ho faig jo, però sé que el Comitè d'Orriols i en Mastegatatxes estan al darrera d'aquesta conspiració.
Deixeu-me en pau o us hi fareu la pell. Mala gent, més que mala gent!!!
Son ells, els que entren al caixer automàtic vint segons abans que jo i s'hi passen un quart d'hora quan a mi em sobrarien catorze minuts. A vegades em pregunto què collons hi fan? que potser els hi posen anuncis pel mig? o és que passen pantalla com a la plei esteixon? re, home re, tocar-me els collons és el que fan.
Aquesta colla de capgrossos són els mateixos que deixen el cotxe prop de la meva feina i fan mans i mànigues per atrevessar-lo de tal manera com per matar de cop tres places d'aparcament en bateria.
Em segueixen els passos i estudien les meves rutines. Ara ja fa dos setmanes que no trobo pollastes a l'ast a la parada de mercat i sé que són ells, altre cop, qui se'ls emporten tots abans jo no arribi. M'hi jugaria un ou i el rovell de l'altre.
Paguen als àrbitres perquè em pitin penals inexistents i em remenen l'antena de dalt el terrat perquè no veig bé la tele 3.
Antes, recordo que anava a comprar roba i tot m'anava bé, no com ara que tot m'apreta i quan em miro al mirall de l'emprovador semblo un llom embotit. Els botiguers també em volen mal. Fins i tot els de sabates que mai tenen el meu número del parell que més m'agrada.
Això no em passava fa un parell de mesos. Casualment tot va començar quan vaig ocupar Xisca de Gardi.
El meu amic invisible diu que tinc problemes mentals i que tot m'ho faig jo, però sé que el Comitè d'Orriols i en Mastegatatxes estan al darrera d'aquesta conspiració.
Deixeu-me en pau o us hi fareu la pell. Mala gent, més que mala gent!!!
dimecres, 19 de novembre del 2008
Cap Pare Noel al Pla de l'Estany
Xisca de Gardi no pacta. Xisca de Gardi avisa. Xisca de Gardi ho veu tot o gairebé tot. El cas és que no volem ni a sentir a parlar de pares noels entre nosaltres, ara que s'acosta el ditxós Nadal. Al Pla de l'Estany, des de temps reculats, sempre s'ha esperat els reis amb bombes i s'ha fet cagar el tió. Van venir aquests de la tele i ens van voler emporlanar amb això dels pares noels: avis nòrdics que semblen el ninot mitxelin amb barba de tarumba. El pare noel entra per la ximineia cosa que ja el fa fastigós de mena i toca una campana com un profeta de secta barata. El pare noel va acompanyat d'un trineu. On s'és vist? Poca s'han vist pas mai trineus a la carretera de Falgons, ni a d'Orfes, ni a la pujada de les cases barates. Trineus? I qui els tiraria? Podé aquelles bèsties que tenia el de la Torras allà a l'entrada de la fàbrica? Re, no ens vingueu pas amb mandangues, ni costums estrambòtiques, ni amb ninots de gust dubtós. Si teniu pares noels d'aquells que s'enfilen per les façanes feu el favor de portar-los a la deixalleria o a l'abocador. Sobretot no falteu al respecte de la tradició banyolina i comarcana i acabeu penjant-los al balcó. Perquè seríem capaços de fotre una bestiesa. Aquest nadal el pare noel se n'ha de guardar bé prou d'entrar a la comarca. Si el veieu, foc a la bardissa, sense mirar prim, sense manies. La guerra ha començat i no hi haurà presoners. Pare Noel, estàs avisat, llavors no ens vinguis amb romanços. Ja pots agafar el bàrtuls i començar a córrer, que si t'arreplegem, t'arribarem a l'esquena. Llamp que et partís de foc.
Quan tots junts fem Atlètic
Fer entendre a qui dissabte a la tarda no era al Camp Vell tot el que va passar no és encàrrec senzill, i menys encara a qui no tingui el cor taronja com nosaltres. Als primers, dir-los que es van perdre una jornada atlètica com les que els nostres somnis dibuixaven mentre enceníem els fogons per coure aquest gran club ara ja fa dos anys. Pel que fa als segons, assegurar que si no són de l’Atlètic és pel simple fet que dissabte no van venir al camp. Del contrari, en Runi ja n’estaria tramitant la inscripció de soci.
Em disposo, doncs, a escriure la crònica menys objectiva que mai s’ha escrit sobre un partit de futbol. En primer lloc per l’eufòria que encara em manté posseït i després, perquè des de la porteria tot el que pugui explicar del que passava fora el camp estarà redactat partint del que vaig viure més que no pas del que vaig poder veure.
Dissabte l’Atlètic jugava un derbi. Aquest tipus de partits, i no descobriré res de nou, s’acompanyen d’una càrrega extra de motivació i més si, com en aquest cas, el contrincant és líder de la categoria. Afegint a tot això el fet que l’entrenador del Cornellà se’n havia pronunciat amb una més que notòria manca de modèstia, per no dir menyspreu vers les nostres possibilitats, tot plegat feia pronosticar que aquell s’esdevindria un derbi majúscul.
Per acompanyar la festa i matar la fred, vam encendre un bon foc i de pas l’Arnau va coure castanyes per a tothom qui en va voler.
A les 6 de la tarda va començar el partit amb un centenar d’espectadors, la majoria al bar, com ha de ser. Els primers minuts van servir per treure’ns els nervis de sobre i anar-nos-hi posant de debò. Les instruccions del nostre entrenador eren clares només era qüestió d’anar-nos creien el que érem capaços de fer. Pels vols de la primera mitja hora l’àrbitre va decidir concedir-nos un penal després que dins l’àrea rival un defensa clavés els tacs a la canya d’en Juan i un altre agafés pel coll en Dani (tots dos, companys meus al cartell talismà de la jornada). Amb en Bombi ens vam posar d’esquenes. No per res, només que ens feia il·lusió rebre la notícia des del cor de l’afició. L’Atlètic s’avançava al marcador i amb l’1 a 0 vam arribar a la mitja part. Impressionant, camí als vestuaris vaig alçar el cap per adonar-me que el Camp Vell s'havia omplert. Una entrada de luxe com les de les grans ocasions i a fe de Déu que dissabte n’era una.
A la caseta la tensió era enorme. El nostre fisio anava repassant tot aquell qui ho requeria mentre els altres parlàvem i ens conjuràvem de cares a la represa.
En Txirri va demanar silenci per emetre noves consignes. Era important conscienciar-nos del que ens quedava. El Cornellà encara es veia guanyador i només nosaltres els podíem ajudar a treure’ls del cap aquella bestiesa tan grossa.
Un quart d’hora després del xiulet de l’àrbitre, aquest va creure convenient convertir en penal una falta un metre fora la nostra àrea. De la seva actuació diré que si hagués corregut més durant el partit, algunes coses les haguera vist més clares, res més. Òbviament, no seré jo qui es converteixi en especialista en parar aquest tipus de falta, així que l’1 a 1 estava servit quan encara quedava mitja hora llarga per poguer pujar al bar a fer una cervesota amb l'afició.
El públic estava bolcat en el partit. Es notava la presència de centenars d’aficionats pendents com mai del que passava al terreny de joc. Aplaudien jugada rere jugada, protestaven tots a l’hora i se’ls notava tant o més nerviosos que nosaltres. Uns quants, amb tota la gràcia del món, s'alliberaven de la tensió amb càntics ordenats demanant la dimissió de l’entrenador visitant, que per cert, poc abans havia estat expulsat.
Els últims vint minuts es van patir de valent. Malgrat que ells haurien pogut marcar, nosaltres vam tenir les nostres opcions per degollar-los esportivament parlant, per descomptat. Una rematada de cap del Juvenil i una ocasió de l’Apissonadora haurien fet embogir tot present d'haver anat a barraca.
Els últims minuts van ser de pur coratge per a molts dels nostres jugadors que, exhausts del tot, deambulaven pel camp amb més cor que no cames i sense altra força que els ànims de l’afició.
L’àrbitre va xiular el final i es va desfermar l’eufòria. Els jugadors ens abraçàvem amb la primera persona que se’ns acostava. Veiem a l’afició contenta, somrient tots a l’hora. Tots junts, altre cop, ho havíem aconseguit.
Un equip unit, solidari i sense fissures, una afició present i entregada, una bar ple d’avituallament, quatre castanyotes ben torrades, un rival que ens piqui l’orgull i un color, el taronja, és el que va fer de l’Atlètic un cop més el millor club mai vist.
Dissabte va passar el que passa quan tots junts fem Atlètic.
Em disposo, doncs, a escriure la crònica menys objectiva que mai s’ha escrit sobre un partit de futbol. En primer lloc per l’eufòria que encara em manté posseït i després, perquè des de la porteria tot el que pugui explicar del que passava fora el camp estarà redactat partint del que vaig viure més que no pas del que vaig poder veure.
Dissabte l’Atlètic jugava un derbi. Aquest tipus de partits, i no descobriré res de nou, s’acompanyen d’una càrrega extra de motivació i més si, com en aquest cas, el contrincant és líder de la categoria. Afegint a tot això el fet que l’entrenador del Cornellà se’n havia pronunciat amb una més que notòria manca de modèstia, per no dir menyspreu vers les nostres possibilitats, tot plegat feia pronosticar que aquell s’esdevindria un derbi majúscul.
Per acompanyar la festa i matar la fred, vam encendre un bon foc i de pas l’Arnau va coure castanyes per a tothom qui en va voler.
A les 6 de la tarda va començar el partit amb un centenar d’espectadors, la majoria al bar, com ha de ser. Els primers minuts van servir per treure’ns els nervis de sobre i anar-nos-hi posant de debò. Les instruccions del nostre entrenador eren clares només era qüestió d’anar-nos creien el que érem capaços de fer. Pels vols de la primera mitja hora l’àrbitre va decidir concedir-nos un penal després que dins l’àrea rival un defensa clavés els tacs a la canya d’en Juan i un altre agafés pel coll en Dani (tots dos, companys meus al cartell talismà de la jornada). Amb en Bombi ens vam posar d’esquenes. No per res, només que ens feia il·lusió rebre la notícia des del cor de l’afició. L’Atlètic s’avançava al marcador i amb l’1 a 0 vam arribar a la mitja part. Impressionant, camí als vestuaris vaig alçar el cap per adonar-me que el Camp Vell s'havia omplert. Una entrada de luxe com les de les grans ocasions i a fe de Déu que dissabte n’era una.
A la caseta la tensió era enorme. El nostre fisio anava repassant tot aquell qui ho requeria mentre els altres parlàvem i ens conjuràvem de cares a la represa.
En Txirri va demanar silenci per emetre noves consignes. Era important conscienciar-nos del que ens quedava. El Cornellà encara es veia guanyador i només nosaltres els podíem ajudar a treure’ls del cap aquella bestiesa tan grossa.
Un quart d’hora després del xiulet de l’àrbitre, aquest va creure convenient convertir en penal una falta un metre fora la nostra àrea. De la seva actuació diré que si hagués corregut més durant el partit, algunes coses les haguera vist més clares, res més. Òbviament, no seré jo qui es converteixi en especialista en parar aquest tipus de falta, així que l’1 a 1 estava servit quan encara quedava mitja hora llarga per poguer pujar al bar a fer una cervesota amb l'afició.
El públic estava bolcat en el partit. Es notava la presència de centenars d’aficionats pendents com mai del que passava al terreny de joc. Aplaudien jugada rere jugada, protestaven tots a l’hora i se’ls notava tant o més nerviosos que nosaltres. Uns quants, amb tota la gràcia del món, s'alliberaven de la tensió amb càntics ordenats demanant la dimissió de l’entrenador visitant, que per cert, poc abans havia estat expulsat.
Els últims vint minuts es van patir de valent. Malgrat que ells haurien pogut marcar, nosaltres vam tenir les nostres opcions per degollar-los esportivament parlant, per descomptat. Una rematada de cap del Juvenil i una ocasió de l’Apissonadora haurien fet embogir tot present d'haver anat a barraca.
Els últims minuts van ser de pur coratge per a molts dels nostres jugadors que, exhausts del tot, deambulaven pel camp amb més cor que no cames i sense altra força que els ànims de l’afició.
L’àrbitre va xiular el final i es va desfermar l’eufòria. Els jugadors ens abraçàvem amb la primera persona que se’ns acostava. Veiem a l’afició contenta, somrient tots a l’hora. Tots junts, altre cop, ho havíem aconseguit.
Un equip unit, solidari i sense fissures, una afició present i entregada, una bar ple d’avituallament, quatre castanyotes ben torrades, un rival que ens piqui l’orgull i un color, el taronja, és el que va fer de l’Atlètic un cop més el millor club mai vist.
Dissabte va passar el que passa quan tots junts fem Atlètic.
dimarts, 18 de novembre del 2008
Caliquenyos i para de comptar
Estem preparant un tractat sobre els caliquenyos que ocuparà set o vuit mil folis. Com que comencem moltes coses i no n'acabem cap, direm quatre bestieses sobre aquests cigars descomunals i quedarem tan campantes. Avisem que nosatres escrivim sense cap mena de rigor i podé faltarem a la veritat. Ja es tracta d'això. El caliquenyo és un cigar esguerrat, tort com una mala cosa, deforme en tots els sentits. No n'hi pas cap d'igual, és això lo bo d'un caliquenyo, que sembla que són fets a cops de gorra, a tai de boig, de qualsevol manera. I això els fa interessants en un món robotitzat i malparit on les màquines carden el que volen, ens espien, ens governen i fan que la nostra vida sigui una sèrie encadenada d'objectes simètriques. El caliquenyo lluita contra això. Aquest tabacu, tabé, té un peculiar que ens agrada i que el fa molt xiscagardià. Es clandestí i és un dels últims i més preuats objectes del contraban. Milers de tipus traginen caliquenyos amunt i avall esquivant autoritats, metges, serenus i burots. Vet aquí. El caliquenyo circula per les nostres muntanyes com ho feien abans les rodes de bicicleta, els vedells o l'arròs de Pals. D'estraperlo. Als hostals de tota la vida la gent en demana pels postres. Es mitja vida fumar un caliquenyo amb el cafè: sembla que amoroseixi la tarda, el seu és un gust robust, massís, complert. Cal deixar anar el fum sobre l'atmosfera del local: el ventila, el perfuma, el fa més autèntic. Un local que es presti, un hostal o una fonda, s'ha d'envernissar amb el fum de caliquenyos i fàries. Es llavors un local del país, entranyable, familiar. Es el fum una manera directa d'invocar els temps dels nostres avis i cada racó d'un local tocat de caliquenyo és una comunió amb la història i amb la identitat de la nostra terra banyolina. El caliquenyo a vegades es demana com una aspirina. Manera amable i dissimulada d'evitar que un inspector multi el local on es vénen aquestes meravelles. No hi ha res més bonic que veure un grapat d'homes sortir amb els caliquenyos d'un local, amb la cara vermellosa de salut, amb la mirada alegre, amb la cridòria dels que han dinat bé, amb el parlar d'aquest país. Es llavors quan en aquell grapat humà veiem el mirall de la nostra tribu, el sentit exacte d'una comunitat on el caliquenyo és gran símbol. Nosatres no soms pas d'escuts heràldics ni mandangues, caliquenyos i para de comptar.
dilluns, 17 de novembre del 2008
L'estiu dels periquitos.
Encara ho recordo com si fos avui. La meu mare em va dir que em compraria un periquito. El millor del cas és que jo no sabia el que era un periquito. Sabia que més o menys era un ocell, però no en coneixia les mides ni els colors. La meu mare tenia intenció de comprar-me el periquito en dia de mercat. Així és que fins arribar al dimecres en qüestió jo a penes dormia. Volia tenir aquell carai de periquito. Vaig agafar de la mà a la mare i vam caminar fins a plaça. La plaça del mercat d'abans poca s'assemblava a la que és avui. El diferencial estava, bàsicament, en els parades dels pollaires. En la cridòria dels pollastres, en la mirada reposada dels conills. Jo crec que abans hi havia més gentada que no pas ara. Costava avançar. I a mi aquell dia em semblava que no arribàvem mai fins la parada de l'ocellaire. Veia els caps dels pollastres, dels ànecs, dels conills i a mi tot allò em semblava ordinari, tan vulgar com un escrit de Xisca de Gardi. Vam donar tota la volta a la plaça i vam dirigir-nos fins al carrer Àngel Guimerà. Allà en el revolt de fruites Alba hi havia la parada de l'ocellaire i llavors, com si fos un descobriment, vaig trobar-me amb els canaris i els periquitos. Els seus colors, els seus moviments exactes, la seva cridòria matisada va captivar-me. Estava en un món nou i n'era conscient. La meu mare va fer la tria: un mascle i una famella. El mascle d'un color blau cel i la femella d'un verd poma retocat amb un groc ben viu. L'home els introduí en una gàbia amb bevedora i menjadora. Jo vaig sentir-me el nen amb més sort de tot Banyoles i els vaig dur a casa convençut que aquell estiu seria extraordinari. Seria l'estiu dels periquitos. Durant dies els vaig observar, captivat, amb la mirada perduda, i no se'm va escapar cada moviment que feien aquelles bèsties. Quan se'ls acabava el menjar corria al Sindicat a comprar-los mill. A vegades, penso, si comprant una parella de periquitos tornaria a aquell captivament, a aquell desfici, a aquell llarg estiu on vaig quedar atrapat pels colors fascinants d'aquelles bèsties. A vegades em pregunto si a la cantonada de fruites Alba encara para l'ocellaire en dies de mercat. Es clar que, per començar, fruites alba ja ha desaparegut. Es clar que, en el meu reducte de memòria, fruites alba continua, i podé l'ocellaire, i podé el llarg estiu dels periquitos.
En Vaqueta tombat
En Vaqueta va ser convidat a dinar a casa de la Xamima, la mare del Gallegu. Atendre una invitació gastronòmica de la Xamina és una prova de força contra la mesura i l'ordre de les coses. En Vaqueta ho va fer i veureu les fotos de l'àpat al faisbuc d'en Pitu Cortada que amablement ha volgut recollir el repte d'en Vaqueta de posar a prova la seva capacitat d'engolir menjar. La Xamima va rebre els convidats amb un primer aperitiu de patates rosses i jabugo. Els altres menjaven però els costava seguir el ritme de la Xamima tallant pernil. Quan pensaven que la cosa anava directament cap als postres va venir la segona fase. Ous farcits de tonyina, cargols a la llauna, embotit amb pa amb tomate, amanit, gambes a la sal, gambes a l'ai i julivert. En Vaqueta ja suava, en Vaqueta mirava al cel i buscava una mica d'aire. Quan tots pensaven que la cosa anava directament cap als postres, la Xamima va portar el segon plat. Lluç amb patates i salsa d'ai. La gana havia quedat substituida per la golafreria d'en Vaqueta i la golafreria per un intent sobrehumà de resistir. Va resistir, va suar més, es va aixecar de la cadira i va caminar una mica, volia fer baixar tot el menjar. Quan pensaven que la cosa anava cap als postres, la Xamima va treure el que seria el tercer plat. El tercer plat era un pollastre de pagès. Pràcticament ja no li quedaven a en Vaqueta forces per menjar un trosset de capó d'aquells que flambegen a les rostisseries, però el pollastre de la Xamima era un llamp de pollastre de pagès, d'aquells que fan goig, d'aquells que s'han de matar amb escopeta perquè no hi ha maneres de fer-los caure. En Vaqueta ja era quasi una explosió. Suava, implorava, demanava perdó a la seva golafreria eterna. La cosa es dirigia cap als postres? Sí, aquest cop la Xamima va treure un pastís fet seu, el regaren amb orujo perquè així passa millor. En Vaqueta ja tenia descordats fins i tot els cordons de les sabates, li faltava aire, tot el seu cos era un magatzem de menjar gallec, una extensió de Finisterre, el seu estómac era la quinta provincia de Galicia: A Corunha, Lugo, Ourense, Pontevedra i Vaqueta. Però la Xamina tenia reservades més emocions. Va treure un pastís de pasta de full i va dir que la pasta de full era "només aire" i que no n'hi havia per tant. L'aire que li faltava a en Vaqueta. Oxigen a tonelades era el que li faltava. Després, per si a en Vaqueta li quedava algun porus de la seva pell per omplir de menjar, la Xamima va treure brunyols i cafè i el que fos. En Vaqueta va tornar cap a casa seva com un sonàmbul. Cinc hores d'hospitalitat gallega a l'esquena. En Vaqueta va jeure en el sofà la resta del diumenge: amb el cap enterbolit i la sensació que al seu cos hi havia menjar fins al judici final per la tarda. El Gallegu, mentrestant, es va quedar a la taula menjant el que li posava la seva mare. Tranquil.lament, sense tenir mai la sensació de tip, d'afartament, de res. Galiza nave espacial, Galiza calidade, Galiza Xamima presidenta. En Vaqueta anit no va pujar a la bàscula, l'hauria rebentada. Es la primera vegada que algú ha tombat la seva golafreria. I aquest algú és la mare del Gallegu.
Prop d’on abans era el Blau...
...veig com juguen a les cartes darrera els vidres del Voltes un dia plujós de novembre cap a les quatre de la tarda i no deuen jugar a la botifarra, perquè la botifarra demana tabac, carajillos i paraules gruixudes dites amb solemnitat i aquí només hi ha tallats descafeïnats, infusions i sacarina, de maneres que deuen jugar a la brisca o alguna cosa així, mentre seuen molt rectes i serioses, jerseis roses i malves i pentinats ingenus però professionals –grisos, blancs o d’un magenta impossible– quatre dones que si poséssim les seves vides en filera, una darrera l’altra, arribaríem a la guerra del francès, com a mínim, i si ens expliquessin tot el que han vist no en faríem prou amb un pendrive de vuit gigues, quatre dones que, segur, qualsevol de la banda de xisca de gardi ens sabria dir qui son, de qui han enviudat, quants fills i nets tenen, on viuen i quina pensió cobren, si és que la cobren, i moltes més coses que a mi, en el fons, m’importen més aviat poc perquè a mi, el que realment m’agradaria, seria agafar pel clatell a un d’aquests que remenen les cireres, al Bush, per exemple, sense anar més lluny, agafar-lo pel clatell, amorrar-lo al vidre del Voltes i dir-li: la economia és això, estúpid. Ho entens, ara?
En Masdevall
En Masdevall exposarà al Tint alguna de les seves ideies de bomberu. En Masde és el més xiscagardians dels artistes i com és xiscagardià mai saps com te l'has d'agafar: o sigui si de la part de riure o de la part d'en serio. Tan se val. Mai saps si està fent una acció o si no la fa. Un dia el vaig veure encantat dins la plaça de la vergonya. L'Ajuntament havia tret aquella mena d'artefacte estrambòtic i en Masdevall l'havia substituit. En un primer moment vaig dubtar si en Masde estava bé o si li passava alguna cosa. Però era una acció. I jo donant voltes a la plaça patint per la salut de l'amic acabava fent una altra acció. Vet aquí. En Masdevall va ser convidat al Circulo de Bellas Artes de Madrid per fer una acció en una inaguració. No se li va acudir re més que agafar una jeca i deixar-la set o vuit dies en una cort de porc. La jeca no va agafar pas pudor, no, va agafar substància. Era un tuf carnal, sòlid, de xixina i de vecus. Se la va posar pel dia de la inaguració a Madrid i es va passejar amunt i avall del Circulo de Bellas Artes. Aquella gent estirada, tibada, de les altures de l'art i la comèdia poca entenia pa re. Sentia una pudor termonuclear, veixinística, abominable. Però la gent acostumada a fer el paper seguia admirant l'exposició intentant treure's del cap aquella ferum animal, potent, incomensurable. En Masde tabé va treure el seu genit quan a un poble dels encotorns li van malmetre una de les seves obres. Resulta que per una exposició havia lliurat una escultura: una cadira que li faltava una pota. La dona de la neteja, assumint competències de crític d'art o de responsable d'exposicions, va agafar la cadira i la va fotre al contenidor de les escombraries. No es pot pas dir que en Masde tracti amb la indiferència, ni amb la rutina, ni amb el que està escrit. Lo seu, amics, és la sorpresa. És fer trencar les banyes a la gent, cardar-los en un embolic, fer-los parar boits. En Masde quan et mira i parla amb tu fa cops de cap, somriu com un nen petit, no saps si t'està prenent el pèl, t'acollona o parla de debò. Es això de fet: no podria pas ser de xisca de Gardi si fos un collons d'artista d'albarans, compassos i polisses de 40. Es en Masde, fet i deixat estar, i per això és dels nostres. I encara que no l'entenguem, que pensem que es fot de l'orgue, el defensarem on calgui. Això sí: quan el lloguin al Moma, a la Tate o li comprin alguna cosa els xinos sempre direm que és amic nostre i que el coneixem de tota la vida. Vet aquí.
diumenge, 16 de novembre del 2008
En Felicià va de puntetes
Tothom sap que en Felicià Butinyà és com és. És una persona que porta un software basat en el programari lliure tirant a anàrquic. Passa que la gran majoria del món, com que funciona amb els programes d'en Bill Gates, sovint no hi acaben de ser compatibles del tot. Llavors diem aquelles coses de que “en Feli és ben boig” i ens fem les mil i una preguntes per intentar entendre'l i trobar coherència en les seves accions. De moment hem aconseguit deduir que la codificació numèrica que gestiona el seu raonament el dirigeix a presentar conductes enfocades a resoldre amb contundent simplesa assumptes que naltros consideraríem d’extrema complexitat o al revés, a vegades el trobes amorrat per qualsevol sotilesa capaç de dur-lo fins l’abisme.
La qüestió és que en Feli fa una setmana que va de puntetes pel món. Camina pels carrers, bars i bancs de Banyoles talment com si fossin acabats de fregar.
Va de puntetes perquè per a ell hi ha una cosa sagrada. No li agrada fer esperar, i si cal xafar-se els talons es xafen, però quan una persona et diu que tens dos segons per baixar al carrer, el Feli en gasta mig per avaluar la situació i deduir que no té temps de buscar i agafar les claus, desendollar la planxa, endreçar la post, desar la roba i baixar la vintena de graons després d’haver obert i tancat la porta amb dos voltes de clau. Aquesta és la grandesa del programari d’en Feli, trobar i executar la manera més ràpida d’anar d’un punt A a un B aprofitant al màxim totes les forces amb que la física ens obsequia, en aquest cas la de la gravetat i contemplant, per descomptat, que viu només a un primer pis. Prova del que us explico n’és el fet que un cop dret després de la patacada encara li’n va sobrar un de segon.
Fer-li entendre al metge, un dia després, que les lesions sofertes formaven part d’un patró de conducta que ell considerava normal i coherent ja van ser figues d’un altre paner. Malgrat tot, i com sempre, se’n va sortir i el va convèncer de que buscar-hi un rerefons delictiu o autodestructiu era pixar fora de test. Senyor doctor, a en Feli no li agrada fer esperar i punt, no com a vostè que sembla que gaudeixi de veure com la gent perd llargament el temps assegut a una sala d’espera.
Fer esperar és molt lleig i hi ha gent que ho té per norma. Quedar a una hora, per aquesta gent, és orientatiu. Qui diu dos quarts de tres, diu les tres i vint, no ve pas d’aquí.
Així ens va a tots plegats. Fer esperar a la gent és una manca de respecte absolut mentre que caminar de puntetes no molesta a dingú i això també ho devia pensar en Feli en aquell període de mig segon del que us parlava. Més gent de puntetes i menys sorruts malgastant el temps dels altres si us plau.
La qüestió és que en Feli fa una setmana que va de puntetes pel món. Camina pels carrers, bars i bancs de Banyoles talment com si fossin acabats de fregar.
Va de puntetes perquè per a ell hi ha una cosa sagrada. No li agrada fer esperar, i si cal xafar-se els talons es xafen, però quan una persona et diu que tens dos segons per baixar al carrer, el Feli en gasta mig per avaluar la situació i deduir que no té temps de buscar i agafar les claus, desendollar la planxa, endreçar la post, desar la roba i baixar la vintena de graons després d’haver obert i tancat la porta amb dos voltes de clau. Aquesta és la grandesa del programari d’en Feli, trobar i executar la manera més ràpida d’anar d’un punt A a un B aprofitant al màxim totes les forces amb que la física ens obsequia, en aquest cas la de la gravetat i contemplant, per descomptat, que viu només a un primer pis. Prova del que us explico n’és el fet que un cop dret després de la patacada encara li’n va sobrar un de segon.
Fer-li entendre al metge, un dia després, que les lesions sofertes formaven part d’un patró de conducta que ell considerava normal i coherent ja van ser figues d’un altre paner. Malgrat tot, i com sempre, se’n va sortir i el va convèncer de que buscar-hi un rerefons delictiu o autodestructiu era pixar fora de test. Senyor doctor, a en Feli no li agrada fer esperar i punt, no com a vostè que sembla que gaudeixi de veure com la gent perd llargament el temps assegut a una sala d’espera.
Fer esperar és molt lleig i hi ha gent que ho té per norma. Quedar a una hora, per aquesta gent, és orientatiu. Qui diu dos quarts de tres, diu les tres i vint, no ve pas d’aquí.
Així ens va a tots plegats. Fer esperar a la gent és una manca de respecte absolut mentre que caminar de puntetes no molesta a dingú i això també ho devia pensar en Feli en aquell període de mig segon del que us parlava. Més gent de puntetes i menys sorruts malgastant el temps dels altres si us plau.
dissabte, 15 de novembre del 2008
Sant Oli
Avui és Sant Oli. Si coneixeu un Oli feliciteu-lo, jo només en conec un perquè és un nom que no es posa gaire, que es va perdent com és el cas dels joans, peres i ases. Vet aquí. Sant Oli va viure per les itàlies i es va dedicar a la vida desordenada i totes aquestes coses. Era tècnicament un pecador però ja li anava bé. A la fi, però, se n'afartà de fer tant el tronera i es dedicà a la vida contemplativa i totes aquestes coses. Xisca de Gardi no sap molt bé que vol dir això de la vida contemplativa, suposem que vol dir un que s'encanta per qualsevol cosa. Fent vida contemplativa Sant Oli va sanar tota mena de malalts que li passaven per davant. Si fa o no fa com un curandero, vaja. Es veu que va curar un que estava espatllat, una noia que estava delicada dels nervis, un que s'havia trencat, una mossa que tenia l'ull a la virulé. Però les notícies que Sant Oli curava gent no van pas agradar als romans. Els romans sempre han set gent que això de la religió els hi ha fet una mica d'urticària. Van fer agafar Sant Oli i el van portar de caps a la garjola. Llavors li van fer un judici però com Sant Oli era un beneit se'n va riure dels jutges i a la sala va fer tota mena de ganyotes, pallassades i comèdies. Diuen que es va pixar en un barret de romà i que va disfressar-se de manaia. Tot això es molt confús. El cas és que el van condemnar a ser apedregat. Una manera molt bèstia de tractar la gent. Sant Oli, diuen, va passar-se tota l'estona de la lapidació rient com un boit. Després de mort, el van fer sant i li dedicaren un teatre al sud d'Itàlia. Avui, per això, aquest sant és el patró dels comediants, dels pallassos i dels apedregats. Si coneixeu un Oli, doncs això: feliciteu-lo, i si es fot del mort i del qui el vetlla, apedregueu-lo. Segur que li agrada.
Escalfant partits
El Cornellà ja no s'hauria de presentar avui al camp de l'Atlètic. De fet, no sé perquè els equips vénen a jugar amb nosaltres. No és lògic. Tota aquesta colla de clubs de la tercera haurien d'acceptar, d'una vegada per totes, que l'Atlètic Banyoles és un equip destinat a ser present a l'Olimp del futbol. Només hi ha dos o tres clubs que busquen la mítica i l'èpica. El Liverpool, El Celtic, l'Athetic Club i l'Atlètic Banyoles. Per tant, tots els clubs que destorben la història de l'Atlètic haurien de deixar via lliure. Quan en una crono de ciclistes, un corredor és atrapat per un altre, el reglament li mana arraconar-se i deixar-lo passar. Aquí hauria de ser igual. Els clubs haurien d'admetre que nosatres no juguem a fútbol, escrivim la història. Nosatres no som aquí per xutar i cardar quatre bandaus, estem aquí per reverenciar Kubala, Di Stefano, Pelé, Maradona, Zarra...L'èpica ens crida i ens exigeix. I davant aquest deure amb la història no podem perdre el temps amb partits de tràmit, de pols, de crits descontrolats, de garrotades. El Cornellà faria bé de no presentar-se. Haurien d'admetre que no veiem les coses de la mateixa manera: ells volen guanyar tres punts i nosaltres perseguim la glòria. Seria recomanable que ens escrivissin una carta senzilla i correcta, on es digués que renuncien al partit i que ens desitgen un bon periple a través de la història. L'exemple del Cornellà hauria de ser seguit pels demés clubs. No podem perdre el temps en aquestes categories. La història ens reclama, ens exigeix, ens vindica. Els altres tenen objectius, nosatres tenim una missió. I la missió no és altra que acabar jugant a Anfield i cantant el you'll never walk alone. Per tant, que s'arraconin que volem desfilar.
dijous, 13 de novembre del 2008
En Vaqueta té secretària
Xisca de Gardi no s'està pas de res. Per començar el Gallegu té una nevera i un sofà en el seu despatx. Això diu molt del gallegu, això demostra que és persona important, selectiva, educada i fins i tot distingida. En els despatxos de la gent important no hi falta mai un sofà, n'hi qui tenen tresillos per rebre ministres asiàtics o africans, el Gallegu en té prou amb un sofà perquè de moment només espera directors generals, els ministres ja arribaran. La nevera tampoc pot faltar en un despatx que sigui d'etiqueta: hi has de tenir fantes per les filles del ministre, o voll dams per generals o l'aigua que beu el gallegu que es diu Solar de Cabras, i que es fa portar directament d'un manantial de les espanyes per una noia amb patins. Tot això el gallegu. En Pep no té despatx de moment perquè els negocis els fa al carrer o el dia del mercat, és un negociant dels d'abans que sempre el trobes encantat o parlant amb una romaguera. Però en Pep té un ordinador en miniatura: un llapis de mig dit i una llibreteta d'anelles. Tira més que una màquina de cosir i no li entren mai microbis Després tenim en Mastegatatxes que va sempre esverat i que té el despatx al cotxe: amb un desordre colossal però sincer. En Jimmy té el despatx a Can Xabanet, entre plat i plat assessora, dóna ordres de compra, ven, tanca negocis i fa tancar multinacionals. En Ramon Masgrau té el despatx dins d'un sudoku. En Puput s'ha fet fer un despatx a la banyera i per això hi està tant. Per últim, en Vaqueta té el despatx al mòbil. Ha llogat un secretària fada i fleuma que sempre fa la mateixa cantarella incomprensible "bústia orange deixi el seu missatge després de sentir el senyal". I em pregunto: què hi té en Vaqueta a la bústia orange? Em deixava en Samora...Samora? Qui és en Samora?
L'Olivas i l'Alemany
El Santuari dels programes radiofònics banyolins és que el van fer, durant una bona temporada, dos colossos banyolins. En Joan Alemany i en Joan Olivas. Aquests dos personatges repassaven, en cada programa, un carrer de Banyoles. I el repàs era exhaustiu, complert, d'una finor d'orfebres, d'una elegància que ja no es porta, d'un rigor d'amanuense. El de Cal Cisteller i l'Alemany eren capaços d'inventariar les famílies que havien viscut en cada casa. D'inventariar noms, cognoms, oficis i generacions senceres d'estadants. Arribava a ser tan profunda la informació que aquests dos tenien de les cases que ens vam preguntar el perquè l'Ajuntament feia cada quatre anys el pregó d'habitants. Amb una trucada a Ca l'Olivas o a Ca l'Alemany haurien obtingut la resposta: "El el número 27 del carrer de la Petxina hi viu l'Enriqueta Cordills, és soltera, però viu amb la seva madrastra la Gracieta de Ca l'As d'Oros, totes dugues jubilades de Can Montfort's, les edats entre els 60 i 90 anys tan li fa, a la casa tenen estufa catalítica, braser, comuna a l'eixida i televisió amb blanc i negre marca Kelvinator". Un examen aprovat amb matrícula d'honor pels dos homes que coneixien Banyoles pam a pam, i coneixien la seva gent al detall. Però no us creguessiu pas que la ciència d'aquests dos Joans es devia a una tafaneria malaltissa ni a l'ànim de fabricar un servei d'intel.ligència pel control de la població. Ans al contrari. La seva coneixença brollava del seu caràcter popular, obert, castís, de la seva consciència que si una cosa la vols estimar primer l'has de conèixer. I aquests dos, a fe de Déu, que s'han dedicat bàsicament a estimar Banyoles i el poble de peu pla. Es per això que no s'ha fet mai a la ràdio internacional un programa tan rodó, tan a cor obert, tan eixerit. Aquest programa l'haurien de repetir dia i nit fins que, de cor i memòria, ens coneguessim Banyoles casa per casa. I aquell dia, tots plegats, seríem persones. Una salutació per l'amic fraternal Joan Olivas i un record enyorat pel mestre Joan Alemany i Oliveres.
Més de la parla banyolina
Permeteu-me, si us plau, que segueixi fent referència a la parla banyolina. És, sens dubte, d’una riquesa espaterrant malgrat que molta gent en simplifica les peculiaritats amb el verb “esperxar”. No pretenc treure-li poder identitari , doncs probablement en tingui i de manera prou representativa però de cares en fora, un cop s’explica el significat d’aquesta acció tot secret i misteri queda resolt.
Hi ha altres qüestions de la nostra parla, i perdoneu la meva ignorància, que sovint em costen més de diferenciar. Un exemple del que pretenc exposar fa referència a la terminologia bèl·lica d’estar per casa, on a voltes em costa discernir si diferents expressions són sinònimes o no.
Si parlem d’un gec d’hòsties estem parlant del mateix que un vol d’hòsties? Fa més mal una saca d’hòsties que un remenat? I que un pet d’hòsties? I que un grapat?
A mi m’agradaria que algú m’ho aclarís això. Podem quedar un dissabte, fem venir el Comitè d’Orriols i mentre l’atonyino me’n aneu explicant les diferències talment com el boca a boca que van ensenyar-nos a fer al curset de la Creu Roja. Bufant el nino aquell ho vàrem aprendre més ràpid que no pas amb un pauert point. Això si, abans al Comitè d’Orriols li deixarem treure les ulleres i en acabat li darem un pot d'esprit de vi.
Em té encuriosit, també, un tema referent a les relacions íntimes de parella. A Banyoles, a part de les expressions nacionals, la gent parla “d’anar a rustoiar” o “d’entrar el burro al porxo, expressions suficientment gràfiques com perquè qui mai les hagi sentit abans en dedueixin el significat. No obstant, hi ha una expressió molt banyolina que necessitaria que algú expert en la matèria m’expliqués d’unta coi surt. Em refereixo al “cardar una clusca”. He intentat investigar el significat del mot però això és tot el que he trobat:
Clusca: Edifici del municipi de Torrefeta i Florejacs (Segarra).
Ja em direu què coi hi té a veure el sexe amb una construcció de la Segarra.
Agrairia una explicació que me’n indiqui els orígens i em permeti establir un vincle amb el significat de l’expressió. Abans que res vull remarcar que aquest cas no farà falta ni un pauert point i encara menys el Comitè d’Orriols.
Hi ha altres qüestions de la nostra parla, i perdoneu la meva ignorància, que sovint em costen més de diferenciar. Un exemple del que pretenc exposar fa referència a la terminologia bèl·lica d’estar per casa, on a voltes em costa discernir si diferents expressions són sinònimes o no.
Si parlem d’un gec d’hòsties estem parlant del mateix que un vol d’hòsties? Fa més mal una saca d’hòsties que un remenat? I que un pet d’hòsties? I que un grapat?
A mi m’agradaria que algú m’ho aclarís això. Podem quedar un dissabte, fem venir el Comitè d’Orriols i mentre l’atonyino me’n aneu explicant les diferències talment com el boca a boca que van ensenyar-nos a fer al curset de la Creu Roja. Bufant el nino aquell ho vàrem aprendre més ràpid que no pas amb un pauert point. Això si, abans al Comitè d’Orriols li deixarem treure les ulleres i en acabat li darem un pot d'esprit de vi.
Em té encuriosit, també, un tema referent a les relacions íntimes de parella. A Banyoles, a part de les expressions nacionals, la gent parla “d’anar a rustoiar” o “d’entrar el burro al porxo, expressions suficientment gràfiques com perquè qui mai les hagi sentit abans en dedueixin el significat. No obstant, hi ha una expressió molt banyolina que necessitaria que algú expert en la matèria m’expliqués d’unta coi surt. Em refereixo al “cardar una clusca”. He intentat investigar el significat del mot però això és tot el que he trobat:
Clusca: Edifici del municipi de Torrefeta i Florejacs (Segarra).
Ja em direu què coi hi té a veure el sexe amb una construcció de la Segarra.
Agrairia una explicació que me’n indiqui els orígens i em permeti establir un vincle amb el significat de l’expressió. Abans que res vull remarcar que aquest cas no farà falta ni un pauert point i encara menys el Comitè d’Orriols.
dimecres, 12 de novembre del 2008
Premit literari
M'envien propaganda comercial d'un premi literari. 'nem bé, m'ho envien a casa com un senyor. I em recorden que la feina ha d'estar pel gener. 150 pàgines com a mínim. No tinc escrit re, però m'hi penso presentar. Com que sóc més vago que la jaqueta d'un guàrdia ho faré de pressa i correguent. Mentre m'invento la història- que serà una porqueria de part de bo- aniré a sopar amb en Mastegatatxes i en Vaqueta, aniré a donar volts amb l'Albert i en Pep, cardaré el cafè amb en Puput, el gintònic a Can David, em discutiré amb en Samora, trucaré per telèfon amb en Gadafi i en Florent, passaré per casa d'en Mati. Trobaré temps pels amics que és el que s'ha de fer. Parlaré amb en Portbou, enviaré correus amb en Miquel Molina, fotaré migdiades, plantaré bestieses a l'hort, dormiré, jugaré a futbol amb l'Ignasi, faré de tot menys escriure la novel.la que he d'escriure. Quan s'acosti la data del lliurament ho faré de pressa, corrents, a cops de gorra, a tai de boig, a la tum-tum, a tarot de peixater. Al cap i a la fi, es tracta de jugar a la loteria. I qui s'hi esforça amb la loteria? Ni en Ramon Masgrau. Compraré un bitllet que es diu premi literari, o sigui que escriuré 150 pàgines amb collonades sense sentit. Per exemple la història d'uns guixaires que deuen calés i per poder-los pagar decideixen fotre un pal. Una història del Pla de l'Estany, malparida, sinistra, que passa a Corts i darrera l'Estany, que passa a Sant Miquel i a les Pedreres. I si toca el flabiol em fotaré la barba d'or. Què hi surten guanyant els meus amics? Un sopar de senyors a Can Garriga a base dels nostres himnes: amanit, entrecot i Juvé i Camps. I com que s'acosta la data de lliurament me'n vaig a jeure al sofà i a mirar qualsevol bestiesa a la tele. Bora Nit.
El banyolí cabrejat
Ja fa dies que es comenta que en Jordi Pujol, expresident dels catalans parla del català emprenyat i per fer-ne referència diu que és l’època del “macagum cony”, i jo em pregunto: Tan diferent és el català emprenyat del banyolí cabrejat? Perquè clar, els banyolins deixem anar un “macagum cony” quan ens toca la fava del tortell de reis i encara perquè tenim tota la família al davant que si no fos així més que d’un “macagum cony” provablement estaríem parlant d’un “hostia puta, gossàs del pastisser es podria haver cardat el collons de fava al cul”.
Però d’això de la fava en amunt, tot el que ens toqui més el voraviu es bateja amb un assortit de renecs i lletanies que si el cristo gros de convergència ho arriba a sentir me li agafa un patatús.
Si realment és així, si aquest és un factor clarament diferencial entre banyolins i la resta de catalans potser que els ho fem saber, no sigui cas que un dia Catalunya ens vegi emprejats i es caguin a les calces.
Els banyolins, i només a tai d’exemple, si haguéssim d’anar a Madrid a fer-los saber que estem emprenyats els li ho diríem així: “La mare que us va parir colla de cabrons aixins rebentéssiu tots plegats que ens teniu hasta la punta de la polla macagum la puta d’oros”.
Potser tampoc l’aconseguiríem massa cosa més, però segur que ens en tornaríem cap a casa convençuts d’haver-los posat al dia de la nostra mala llet i haver-los-hi fet posar a ells tabé.
Altra cosa seria que en Pujol s’hagués confós i que en comptes del català emprenyat hagués volgut parlar del català una mica molest, però en aquest cas em penso que el problema és més greu perquè si ser cornut i pagar el beure només ens ha de molestar un mica llavors pla en som de diferents els catalans de Catalunya i els catalans de Banyoles.
Però d’això de la fava en amunt, tot el que ens toqui més el voraviu es bateja amb un assortit de renecs i lletanies que si el cristo gros de convergència ho arriba a sentir me li agafa un patatús.
Si realment és així, si aquest és un factor clarament diferencial entre banyolins i la resta de catalans potser que els ho fem saber, no sigui cas que un dia Catalunya ens vegi emprejats i es caguin a les calces.
Els banyolins, i només a tai d’exemple, si haguéssim d’anar a Madrid a fer-los saber que estem emprenyats els li ho diríem així: “La mare que us va parir colla de cabrons aixins rebentéssiu tots plegats que ens teniu hasta la punta de la polla macagum la puta d’oros”.
Potser tampoc l’aconseguiríem massa cosa més, però segur que ens en tornaríem cap a casa convençuts d’haver-los posat al dia de la nostra mala llet i haver-los-hi fet posar a ells tabé.
Altra cosa seria que en Pujol s’hagués confós i que en comptes del català emprenyat hagués volgut parlar del català una mica molest, però en aquest cas em penso que el problema és més greu perquè si ser cornut i pagar el beure només ens ha de molestar un mica llavors pla en som de diferents els catalans de Catalunya i els catalans de Banyoles.
dimarts, 11 de novembre del 2008
Cremar benzina
El petroli s'acaba, van dir, i era una mentida podrida. El petroli arribarà a 200 dòlars el barril, van dir, i era una mentida podrida. Tot ple de mentides podrides. El cas és que aviat a Petroestany, benzinera referencial de la nostra comarca, quan vagis a comprar una xocolatina et regalaran un dipòsit de gasoil. Ho sentim pel pare d'en Pep però no hi haurà negoci en això dels combustibles. Més aviat hi haurà pèrdues. La gent omplirà els dipòsits amb calderilla i encara tindrà un euro per comprar el diari, si li ve de gust. El petroli no s'acaba, a part dels moros, aviat al Pla de l'Estany sortiran pous plens. A Sant Miquel, per exemple, ja hi ha els forats fets i pot ser que surti cru en qualsevol moment. A l'Estany segur que hi ha reserves enormes de petroli. I així anar fent. Aviat hi haurà tant de petroli que la gent buscarà qualsevol excusa per anar en cotxe. Anirà en cotxe pel menjador de casa o tindrà engengat el cotxe tota la nit per fer ambient. Les energies renovables no tenen futur. Per celebrar-ho, perquè ens avancem sempre al futur, Xisca de Gardi crema benzina sense demanar comptes a ningú. Un dels nostre gurús, no direm el nom perquè no li hem demanat permís, s'ha comprat un llamp de moto que fa por. Té calefacció i tot. Es pot entendre una moto amb una estufa? Doncs es veu que va incorporada al cul. Perquè les morenes no tinguin fred. El cas és que el nostre gurú es va emprenyar i va decidir agafar la moto i fer 1500 quilòmetres. D'una tirada. Per cremar benzina contra la mentida del canvi climàtic. El mateix ha fet en Vaqueta que aquest matí ha anat de Banyoles fins el Lloret de Barcelona, un cop arribat al Lloret de Barcelona ha vist que li faltava un nosequè, ja tens en Vaqueta tornant a Banyoles. A Banyoles en Vaqueta ha preguntat al Gallegu si volia acompanyar-lo a Barcelona. El Gallegu que és més xulo que un vuit ha respost "no, a mi m'agrada anar a Barcelona amb el meu cotxe". I en Vaqueta ha anat sol cap a Barcelona i el Gallegu ha anat sol cap a Barcelona. Total la gasolina la regalen i és macu anar a Barcelona en cotxes separats, cremant benzina i pensant que això de la contaminació és una llegenda. Total, Xisca de Gardi en un sol dia ha fet quinze o vint viatges inútils, milers de quilòmetres gastats, barrils de benzina rostits, el món sencer als nostres peus i si avui és dimarts, demà ja serà dimecres. Tal dia farà un any i vet aquí. La benzina va baixant i a nosaltres no ens pugen els fums.
Un xic de Francesc Noguer
No sóc jo, ni de bon tros, la persona més indicada dins aquesta família xiscagardiana per parlar-vos d’en Francesc però si que em ve de gust recordar-lo en veu alta. La meva relació amb ell es resumeix a haver-li fet, durant un parell d’anys, de tècnic a Ràdio Banyoles. Devia ser pels volts del 95 que durant aquell període de temps la Natàlia Capell i jo ens llevàvem els diumenges a dos quarts de deu del matí i fent parada a la Valeriana per comprar un parell de pastes, arribàvem a l’emissora just a temps d’arriar l’indicatiu de Ràdio Banyoles i la primera sardana de la jornada. Seguia la presentació. La veu greu i sovint rasposa d’en Francesc resseguia fil per randa el guió que li havia escrit en Rafel Angelats. Nosaltres, al so de flabiols, tamborins i tenores ens anàvem despertant del tot. Era un despertar reposat i que durava fins a tres quarts d'onze, quan començava a arribar la tribu de la tertúlia de La Plaça. En Xena, els germans Farriol, en Vilardell i altres no tan habituals arribaven nets i polits, clenxinats, esmorzats i llegits preparats per a dir quatre veritats com temples de qualsevol tema d'actualitat que en Francesc decidís posar sobre la taula. La introducció a la tertúlia era l’únic moment que en Noguer autoritzava la meva veu a sortir per antena. Era el moment en que la presentava quan ben bé just abans de tirar-ne l’indicatiu em preguntava: Parlem-ne, Samora? I jo, amb aquella veu coixa de ressaca i amb mig xuxo a la boca li responia... Parlem-ne.
Poc abans de les dotze arribava algú encara més clenxinat i perfumat que els anteriors, en Francesc Mayoles amb qui en Noguer havia de continuar la marató radiofònica fins les 2. Sempre somrient i amb més energia que no pas la meva companya de controls i jo junts, acabava d’escoltar les últimes divagacions de la tertúlia mentre ens inundava l’estudi de cd’s, vinils, guions i paperassa de tot tipus. Sovint, però sense perdre el somriure, deia: “No sé pas perquè faig guió per en Francesc, al final sempre acaba dient el que li dona la gana...”. Realment era així però mai ningú podrà dir que no fos part de l’èxit. Cada setmana hi havia un munt de trucades de tot tipus, demanant temes, agraint, saludant... Aleshores, els diumenges a la tarda, els dos Francesc i tota una colla de gent amb qui formaven un grup de ball que s’autoanomenava "2 i ½", es trobaven al club natació acabar el cap de setmana entre valsos, tangos, chachachas i balades. Un munt de vegades via les trucades a la ràdio del matí ja s’hi emparaulaven alguns torns de ball.
Molts banyolins hi ha que coneixien en Francesc i que pla més que jo hi van compartir, però la resta l’havien vist tantes vegades des del menjador de casa mentre sopaven o dinaven que de ben segur que també els ha quedat la sensació que qui ha marxat és algú dels seus de part de bo.
Algú altre hi haurà, i ho espero, que sabrà explicar qui era i tot el que va fer, jo no faig més que compartir-ne el meu record amb valtros.
En Francesc Noguer estimava molt Banyoles. Per molts motius però segur que un d'ells és pel fet que va veure Banyoles per primera vegada quan la nostra ciutat és més maca, que no és ni a la tardor ni a la primavera sinó que és tan bon punt s’arriba de Barcelona.
Poc abans de les dotze arribava algú encara més clenxinat i perfumat que els anteriors, en Francesc Mayoles amb qui en Noguer havia de continuar la marató radiofònica fins les 2. Sempre somrient i amb més energia que no pas la meva companya de controls i jo junts, acabava d’escoltar les últimes divagacions de la tertúlia mentre ens inundava l’estudi de cd’s, vinils, guions i paperassa de tot tipus. Sovint, però sense perdre el somriure, deia: “No sé pas perquè faig guió per en Francesc, al final sempre acaba dient el que li dona la gana...”. Realment era així però mai ningú podrà dir que no fos part de l’èxit. Cada setmana hi havia un munt de trucades de tot tipus, demanant temes, agraint, saludant... Aleshores, els diumenges a la tarda, els dos Francesc i tota una colla de gent amb qui formaven un grup de ball que s’autoanomenava "2 i ½", es trobaven al club natació acabar el cap de setmana entre valsos, tangos, chachachas i balades. Un munt de vegades via les trucades a la ràdio del matí ja s’hi emparaulaven alguns torns de ball.
Molts banyolins hi ha que coneixien en Francesc i que pla més que jo hi van compartir, però la resta l’havien vist tantes vegades des del menjador de casa mentre sopaven o dinaven que de ben segur que també els ha quedat la sensació que qui ha marxat és algú dels seus de part de bo.
Algú altre hi haurà, i ho espero, que sabrà explicar qui era i tot el que va fer, jo no faig més que compartir-ne el meu record amb valtros.
En Francesc Noguer estimava molt Banyoles. Per molts motius però segur que un d'ells és pel fet que va veure Banyoles per primera vegada quan la nostra ciutat és més maca, que no és ni a la tardor ni a la primavera sinó que és tan bon punt s’arriba de Barcelona.
diumenge, 9 de novembre del 2008
Els de Banyoles
Li vaig proposar a en Miquel Molina que s'ajuntés amb nosaltres en aquesta cosa de Xisca de Gardi. En Miquel com és una persona assenyada i amb dos dits de front- cosa que no es pot dir de nosaltres- s'ho ha estat pensant. Però el pensar, a vegades, pot fer arribar a algú a conclusions etivocades. I dic etivocat i no equivocat perquè a Banyoles no es equivoquem pas mai, en tot cas ens etivoquem. El cas és que en Miquel em va respondre que ell no era de Banyoles i que aquest bloc parlem amb propietat, i amb coneixement, de tot el que fa referència a la capital mundial. Es cert que tots nosaltres som de Banyoles de tota la vida. El Gallegu, sense anar més lluny, és descendent de les Goges de l'Estany i un seu avantpassat fou abat del Monestir fins que la va armar grossa i el van fumbre a fora i tot va acabar com el rosari de l'Aurora. En Mastegatatxes és de Banyoles des del neolític, un Fernàndez tenia una barraca de pesca i caça al poblat neolític de la Draga. Un altre seu familiar va vendre's a trossos el drac que Sant Mer va fer matar. En Samora, què dir dels Samora! són els que van encendre tots els conflictes banyolins des del temps de la picor o des de l'any del pum. Els Samora va ser a darrera de la guerra de cairuts contra rodons, per exemple. Són de Banyoles des de sempre i així ens ha anat. En quan a en Vaqueta no se sap massa bé en quin segle van arribar però el cas és que a casa seva hi ha un retrat molt antic on un seu avantpassat ja parlava amb una mena de mòbil. No m'estendré sobre els meus orígens banyolins perquè necessitaria mil pàgines electròniques, però els nostres avantpassats ja eren aquí abans que a Serinyà es construissin les coves del reclau viver. Temps immemorials, vaja, a casa sempre ens hem gratat la butxaca per col.laborar amb Banyoles, ja sigui amb la construcció del Monestir o de la Muralla. En tot cas, en Miquel Molina tabé és de Banyoles. Perquè ho diguem nosaltres, i si nosaltres, amb totes les nostres genealogies i escuts nobiliaris, diguem que algú e de Banyoles, cairaissus, és que ho deu ser. Per tant, Miquel no tens pas excusa en aquest sentit. Un altre cosa és que et faci manra escriure. Cosa que entendríem perquè a vegades més val un mitdiada que cardar el burro a Xisca de Gardi. Vet aquí.
dissabte, 8 de novembre del 2008
Can Mateu
Can Mateu de Santa Maria té el millor aparador de Banyoles. Els Mateu tenen fibra de botiguers i el botiguer el primer que ha de mirar és tenir un bon aparador. No ho aconsegueix pas tothom. Ja te'n fots fer un fart d'anar a cursets de la Cambra, que si no ho portes a la sang el més segur és que el teu aparador sigui el campo de Bravante, un nyegui-nyogui d'objectes esgarriats o apilonats sense gust ni gràcia. S'ha de ser botiguer de mena per tenir un bon aparador. I a feu de Déu que els de Can Mateu sempre ho han aconseguit. Al carrer de Santa Maria, a la papereria, tenen un ai senyor d'aparador. Però saben col.locar les peces amb talent, fent un joc invisible de formes i colors, obtenint un contrast delicat de tota classe de llibres. És el secret més ben guardat del món saber com els de Can Mateu se les apanyen per obtenir aquests aparadors captivadors. El resultat és que la gent s'hi encanta. Quan era petit i travessava el carrer Santa Maria sempre quedava clavat davant de l'aparador de Can Mateu. Tenia allò alguna cosa d'hipnosi de llibres i papers, de carpetes i plomiers. Colors i formes em convidaven a entrar cap dins i comprar el que sigui. El mateix passa al carrer Major on l'art dels Mateu és capaç de transformar-se cada temporada. El pas de les estacions es mesura en aquell aparador canviant. Ara pessebres i objectes religiosos, demà coloraines i articles festius, demà passat bromes. Carrer de Santa Maria o Carrer Major els Mateu, botiguers de raça, ens regalen una ciència vella, i complicadíssima, la de convertir la vida en el que és de veritat: un llarg i fascinant aparador.
Els rumors
Els rumors, la xafarderia o el cardar el nas a pertot són esports nacionals de tot poble i ciutat petita com ho és la nostra.
De gran varietat temàtica i intensitat oscil·lant des de la gracia a la mala llet, l’origen del rumor el podem trobar a l’odi, l’enveja el desig de notorietat, a la simple especulació o a la voluntat d’anar fent bullir l’olla. Cal tenir present, però, que tot rumor conté una dosis de base certa que sovint, de tanta mantega i salsa resulta desfigurada.
“Diuen que en Ronaldinho arribava molt perjudicat als entrenaments. Un que conec que estudia a Barcelona el va veure de quatre grapes a un pub de Castefa a les 5 de la matinada un dia abans de partit”. Aquest seria un rumor nacional. Degut a la manca de proximitat amb l’actor principal és important apuntalar el relat amb una aportació testimonial propera que el doti de certesa i veracitat. Qui vulgui participar d’un rumor nacional ha de tenir “un amic que ha vist”, “un conegut que treballa a...” o per l’estil. A mesura que el rumor va passant de mà en mà, aquest testimoni s’ha d’anar actualitzant per no perdre valor científic.
“Corre que la Cati d’en Jep Pinsaire li carda les banyes amb un picaplets d'Ullà”. Aquest seria un rumor local de la categoria dels genèrics. La mateixa tafaneria canviant els noms i/o el gènere de qui posa i qui carrega la cornamenta, és present a tot racó de món. El rumor local autòcton és aquell específic d’una zona i inexportable. Banyoles n'és un niu, no cal ara posar-ne exemples.
El més perillós del rumor, no obstant, és treure’l de les seves guies. El seu món és el boca orella i de l’orella cap a la boca per anar a parar a una altra peia. Talment com un potencial d’acció, dins aquest circuït es regenera i autoalimenta. Quan el rumor es treu del seu hàbitat natural és quan venen les patacades. Perquè un rumor no pot deixar testimonis reals, per això tots comencen amb un “diuen...”, “fan córrer..”, “Es veu que...”. Un rumor escrit i publicat és mala peça al tel·ler, així com el rumor difós a grans masses. Un dia que el meu pare va assistir a un partit de bàsquet a Badalona va viure en directe com un conegut presenciava un minut de silenci per la seva pròpia defunció anunciada i lamentada per la megafonia del palau. I és que els rumors se'n han cardat un fart d'enterrar gent en vida.
Tots en reneguem,en som víctima i botxí i qui estigui net de pecat que tiri la primera pedra.
De gran varietat temàtica i intensitat oscil·lant des de la gracia a la mala llet, l’origen del rumor el podem trobar a l’odi, l’enveja el desig de notorietat, a la simple especulació o a la voluntat d’anar fent bullir l’olla. Cal tenir present, però, que tot rumor conté una dosis de base certa que sovint, de tanta mantega i salsa resulta desfigurada.
“Diuen que en Ronaldinho arribava molt perjudicat als entrenaments. Un que conec que estudia a Barcelona el va veure de quatre grapes a un pub de Castefa a les 5 de la matinada un dia abans de partit”. Aquest seria un rumor nacional. Degut a la manca de proximitat amb l’actor principal és important apuntalar el relat amb una aportació testimonial propera que el doti de certesa i veracitat. Qui vulgui participar d’un rumor nacional ha de tenir “un amic que ha vist”, “un conegut que treballa a...” o per l’estil. A mesura que el rumor va passant de mà en mà, aquest testimoni s’ha d’anar actualitzant per no perdre valor científic.
“Corre que la Cati d’en Jep Pinsaire li carda les banyes amb un picaplets d'Ullà”. Aquest seria un rumor local de la categoria dels genèrics. La mateixa tafaneria canviant els noms i/o el gènere de qui posa i qui carrega la cornamenta, és present a tot racó de món. El rumor local autòcton és aquell específic d’una zona i inexportable. Banyoles n'és un niu, no cal ara posar-ne exemples.
El més perillós del rumor, no obstant, és treure’l de les seves guies. El seu món és el boca orella i de l’orella cap a la boca per anar a parar a una altra peia. Talment com un potencial d’acció, dins aquest circuït es regenera i autoalimenta. Quan el rumor es treu del seu hàbitat natural és quan venen les patacades. Perquè un rumor no pot deixar testimonis reals, per això tots comencen amb un “diuen...”, “fan córrer..”, “Es veu que...”. Un rumor escrit i publicat és mala peça al tel·ler, així com el rumor difós a grans masses. Un dia que el meu pare va assistir a un partit de bàsquet a Badalona va viure en directe com un conegut presenciava un minut de silenci per la seva pròpia defunció anunciada i lamentada per la megafonia del palau. I és que els rumors se'n han cardat un fart d'enterrar gent en vida.
Tots en reneguem,en som víctima i botxí i qui estigui net de pecat que tiri la primera pedra.
Casa Missió
Recordo un dia que vam entrar al Monestir una colla i jo. Ens agradava aquell temple pel silenci, per la buidor extrema, pel pes de les pedres, per l'escolà estàtua que servia de becina, per l'enorme fossa que hi havia darrera l'altar. Durant molts anys, per qui no ho sàpiga, darrera l'altar del Monestir hi havia un forat magnífic, producte d'unes obres i unes excavacions interminables. Al Monestir aquelles obres li donaven un aire de provisionalitat, de fragilitat davant els nous temps, de precarietat terrible. Aquell matí vam córrer amunt i avall esbrinant tots els racons del Monestir. Ningú ens ho privava, ens sentíem els amos i senyors de tot aquell temple. De cop, darrera l'altar es va moure una porta de fusta massissa, i vam fer una descoberta sensacional, única, davant els nostres ulls encara per sorprendre va aparèixer el Claustre. Era la primera vegada que en teníem notícia i es va admirar la llum que queia a plom al mig del claustre, el passadís cobert de làpides i inscripcions, la col.lecció de columnes harmonioses, la vegetació. Passàvem per aquell claustre convençuts que havíem fet una descoberta prodiogisa, que erem els primers, en molt temps, en trepitjar aquell recinte, que tornaríem a casa i la família es meravellaria per aquella notícia. Vam seguir avançant i ens vam endinsar per una porta. Els secrets seguien obrint-se davant nostre i, de cop, vam ser a l'antiga cuina del Monestir. Cuineres i servents amunt i avall, capellans a les taules i Mossèn Bach, encara és com si el veiés, dret i cridant "mainada, què feu aquí!". Els crits de Mossèn Bach ens van tornar a la realitat i van fer que giressim cua i travessessim corrent el claustre del Monestir, l'altar en obres, i tota la resta del temple. Sense saber-ho, havíem entrat al cor de Casa Missió. El que Josep Pla anomenava com la gran escola de predicadors.
divendres, 7 de novembre del 2008
En Samora ha de ser Papa
Que se sàpiga, no hi ha hagut cap Sant Pare de Banyoles. I no ens extranya gens que l'església vagi fent tentines des del dia que se li va acudir jubilar les sotanes. Un papa de la comarca no ho hauria permès mai. Mossèn Bach podria ser un Sant Pare excel·lent. Però com en Samora, ningú. Primer l'hauríem ordenat al Monestir i, després d'un temps pels móns de Déu, ens hauria tornat a casa engalanat de Bisbe. Arribar fins a Cardenal hauria estat un tràmit. I, en acabat, com aquell qui no vol, ens éls trobaríem fent volts pels seus dominis vestit de color blanc. El Sant Pare ha de ser un home enraonat, ben menjat, begut i endreçat. Ha de tenir perímetre perquè no s'ha ni de dir que les sotanes del Vaticà són totes de talla gran i als sastres de la perifèria de la plaça de Sant Pere -la de Roma, s'entén- no s'estan de romanços i no els hi vagis a demanar cassulles petites. Ara mateix tenim un Pontífex d'ulls petits però amb la mirada desperta. És un home d'ordre, com Déu mana. Però com en Samora, cap ni un. No hi ha ningú capaç d'escriure les encícliques que ens regala en Samora, a qui, a partir d'ara, ja anomenarem, Martirià I en honor al nostre Sant Patró. Li farem una sardana i ofrenes cada diumenge de rams. El venerarem amb devoció. I ens el farem nostre perquè ens torni a omplir Santa Maria des de les nou fins a missa de dotze. Ens vestirem de diumenge, ens pentinarem i oirem missa ben convençuts, els uns i els altres, que no hi ha cap ànima amb les sabates més ben enllustrades que les nostres. Ens les haurem comprat a Can Freixa o a Can Vilà, una gent de qui un dia en parlarem amb tot el respecte que es mereix una família d'aquesta talla. Combregarem i, tornant a casa, imaginant-nos el dinar que ens estarà esperant, tindrem ganes que arribi un altre diumenge per veure el senyor rector enfilat a la trona resumint-nos, amb fe, grans dosis de cordialitat i algun retret, l'última encíclica que ens haurà arribat de la Santa Roma. I l'encíclica se'ns farà curta perquè les encícliques d'en Samora són d'una brillantor inacabable. Senyor pregueu per nosaltres i perdoneu els nostres pecats. Amén i que sigui per molts anys.
Socors Roig
En Samora és més jove i no tenia perquè saber-ho. Però a partir d'ara ja no tindrà excusa. Parlem dels pileros del Xampinya i del Victòria. El cas és que dingú ho ha escrit, amb perdó d'en Galofré perquè podé ho ha escrit i no he lligit, però a Banyoles hi havia dues grans empreses del Socors Roig. El Socors Roig, parlem clar, era una organització solidària en el temps de la Guerra i al costat dels rojos, és clar. En cabat es va fondre com es van fondre tots els que feien pudor de roig. Havien guanyat els altres i tot feia pudor de roig. El cas és que el Socors Roig, en essència i en esperit, va sobreviure a Banyoles d'una manera particular, genuïna, es pot dir que peculiar. I va sobreviure a través de dues empreses, o institucions: el Casa Nostra i els cines Xampinya i Victòria. Ens expliquem. Al Casa Nostra es va emplear gent que no es podia emplear en cap més empresa de Banyoles perquè estaven a les llistes negres. La fundadora havia estat perseguida pels feixistes i coneixia molt bé el que pa que es donava. Al 34 va captar diners per treure els presos dels fets d'octubre, entre ells el seu germà Joan. Acabada la guerra, la seva institució va emplear com a jardiner en Benet Dilmé, anarquista i alcalde roig en temps de guerra, tota una declaració de principis, tot un gest de solidaritat. L'altre cas és produia als cines de Banyoles. En la nòmina dels seus empleats hi havia rojos represaliats, gent que va passar per les presons, gent a qui els feixistes van castigar de debò. Aquest era el cas d'en Joan Frigola, l'home llarg que tallava les entrades al Victòria, seriós, ben clenxinat, amb abrics llargs, roig, vençut però mai convençut. Aquest era el cas de l'Enric Font, l'home amb el braç ortopèdic del Xampinya, un altre que va tastar la repressió del franquisme: presons, misèria, tortures. Un altre d'aquests homes era en Jaume Grabuleda, en Met Esparter, del carrer Nou, un altre roig, un altre dels que va rebre de valent. Tota aquesta gent, i altres, treballava als cines en un temps que no gaire gent els hagués volgut donar feina. Per què? Podé perquè la dona de l'amo dels cines era una germana dels Carles. Dels Carles rabaissaires, dirigents rojos en temps de guerra, exiliats a Prada de Conflent. Una altra peça d'aquest Socors Roig silent, subtil, a l'ombra, sense fer fressa, un ajut, una mà estesa, una gota de llibertat en mig de la foscor horrible. Avui, encara, de les ombres del passat, dels records furtius dels meus temps petits ens tornen les imatges de dignitat i de fermesa d'homes exemple com en Benet Dilmé- jardiner del Casa Nostra- d'en Joan Frigola- taquiller del Victòria- de l'Enric Font- pilero del Xampinya- o d'en Met Grabuleda- esparter i operari de cinema del Xampinya. Salut.
Sort de l'Obama!!! verge santa!!!
Ja el tenim aquí! Nostru senyor ens ha enviat el nou profeta i per si fos poc, é color de la nostra moreneta. Banyolins, destapem xampany del millor que hem de fer festa grossa!!! S'han acabat les calamitats. A partir d'ara tot serà collonut. Al Poste de Mata ens ompliran el dipòsit de franc i mentre estiguem a dintre carregant cabassos de tot tipus de queviures i premsa del quan no ens en cobraran ni un xavo, en Maliki ens netejarà el cotxe i en sortir amb prou feines el reconeixerem. A partir de dilluns ja es pot passar pel banc a signar la cancel·lació de tot tipus d'hipoteques i crèdits que a Washington ens ho han pagat tot i no només això, tabé us faran entrega d'una vaixella commemorativa de l'arribada del nou salvador, que ja ahir de bon matí va trucar en Ralita i la resta de banquers i un a un els hi va preguntar el que es devia.
A partir de dilluns, tabé, es pot córrer pels carrers sense cèntims a les butxaca. Viure a Banyoles no valdrà pas cap caler perquè remarco, ha arribat l'Obama i a sobre, segons algun savi, es veu que é de la nostra ciutat.
Ja des d'ahir, tots els soldats americans repartits pel món en nom de la pau i les llibertats estan recollint els trapaus per tornar a ca seua i diuen que pel camí recolliran tots els papers que trobin per terra. Tornen a casa perquè ja no fan falta, perquè ha arribat l'Obama i la gent s'estima i es tira petons.
Ja no caldrà ni panys ni claus ni candaus. Ho fondrem tot per fer una estàtua del nou heroi. La plantarem al capdamunt del Puig d'en Colomer mirant cap a Sant Patllari amb els braços oberts com el crist de Rio. Les cases tornaran a estar obertes a tothom qui vulgui entrar-hi a visitar-nos i a pendre un vermut i picar quatre olives.
Encara no serem dimecres que ens cardarem les mans al cap de pensar com hem pogut sobreviure sense ell. El Foment de la Sardana ja està anciós per tancar l'any Saderra i poder començar la dècada Obama. Ens estimem molt el nostro patró, però des d'on vulga que sia, entendrà perfectament que a partir d'ara Banyoles traslladi la festa grossa a la setmana de Sant Barack.
Verge santa!!! ens hem tornat ben boits tots plegats. Neu-li cardant cas al Comitè d'Orriols que ja voreu que, com diu ell, irem tots plegats rec avall.
Si estem en temps de crisi i convé il·lusionar a la parròquia per aixecar els ànims, fem com els argentins, hostis, que han posat el seu déu de seleccionador de futbol i amb menus teatre han recuperat l'eufòria nacional. Nosaltres ja en tenim un seleccionador que és de la terra, collons!!! Va mainada, amunt els ànimus que en Gratacòs és dels nostres!!!
En tot cas permeteu-me donar-vos un consell: si hem de dipositar les esperances en algú de pell morena, més valdrà anar a posar un ciri a la patrona de Montserrat que ens coneix a tots, sap de quina casa és cadascú i de ben segur mirarà per més naltros que no pas aquell bon noi.
A partir de dilluns, tabé, es pot córrer pels carrers sense cèntims a les butxaca. Viure a Banyoles no valdrà pas cap caler perquè remarco, ha arribat l'Obama i a sobre, segons algun savi, es veu que é de la nostra ciutat.
Ja des d'ahir, tots els soldats americans repartits pel món en nom de la pau i les llibertats estan recollint els trapaus per tornar a ca seua i diuen que pel camí recolliran tots els papers que trobin per terra. Tornen a casa perquè ja no fan falta, perquè ha arribat l'Obama i la gent s'estima i es tira petons.
Ja no caldrà ni panys ni claus ni candaus. Ho fondrem tot per fer una estàtua del nou heroi. La plantarem al capdamunt del Puig d'en Colomer mirant cap a Sant Patllari amb els braços oberts com el crist de Rio. Les cases tornaran a estar obertes a tothom qui vulgui entrar-hi a visitar-nos i a pendre un vermut i picar quatre olives.
Encara no serem dimecres que ens cardarem les mans al cap de pensar com hem pogut sobreviure sense ell. El Foment de la Sardana ja està anciós per tancar l'any Saderra i poder començar la dècada Obama. Ens estimem molt el nostro patró, però des d'on vulga que sia, entendrà perfectament que a partir d'ara Banyoles traslladi la festa grossa a la setmana de Sant Barack.
Verge santa!!! ens hem tornat ben boits tots plegats. Neu-li cardant cas al Comitè d'Orriols que ja voreu que, com diu ell, irem tots plegats rec avall.
Si estem en temps de crisi i convé il·lusionar a la parròquia per aixecar els ànims, fem com els argentins, hostis, que han posat el seu déu de seleccionador de futbol i amb menus teatre han recuperat l'eufòria nacional. Nosaltres ja en tenim un seleccionador que és de la terra, collons!!! Va mainada, amunt els ànimus que en Gratacòs és dels nostres!!!
En tot cas permeteu-me donar-vos un consell: si hem de dipositar les esperances en algú de pell morena, més valdrà anar a posar un ciri a la patrona de Montserrat que ens coneix a tots, sap de quina casa és cadascú i de ben segur mirarà per més naltros que no pas aquell bon noi.
dijous, 6 de novembre del 2008
Rec avall
Una expressió més nostra que la tortada, més de casa que la bocassa d'ai, més autèntica que el Galllegu. L'expressió és "ho he fotut rec avall". Rec avall. Una expressió que ja ho explica tot. El rec com a gran escombriaire que ho fa baixar tot cap avall. Cap avall indica un lloc remot, un altre món, el país que ja no és nostre i on "ja s'arreglaran, vols que t'ho digui!". Els nostres rederes, quasi tots, tenien el seu tros de rec. Vet aquí. Recs descoberts que fotien pudor, que deixaven anar el baf carregós de les adoberies, la sentor enganxosa de les plomes de pollastre, i una penetrant olor d'humitat que pujava per tot arreu. En aquells recs hi havia la vida, i part de la mort. En aquells recs hi cardàvem de tot: plàstics, cartrons, pals, potingues, restes de fanta o de pastelitos, plomàvem els pollastres. Llavors es produia la màgia: tota la merda desapareixia. Tot se n'anava cap aquell lloc remot "el rec avall". En els meus temps petits jo creia que allò, senzillament, es fonia. No m'imaginava que aquella merda pogués sortir en un altre costat. El rec era infinit, poderós, s'ho galdia tot amb el delit d'un gal.liàs. Vet aquí. De tant en tant, en aquell rec hi cardàvem el gat. El gat sabia nedar, era escuturit, i a la primera de canvi ja el tenies fora de l'aigua, espolsant-se la mullena amb dues o tres rebotides. Era magnífic, al cap de poc, i a base d'assecar-se amb la seva llengua asprosa el gat ja no tenia ni una gota. Llavors venia el moment de tornar-lo a cardar dins el rec. El millor moment és quan el pare hi fotia la cadireta. L'aigua quedava reclosa, i per art d'encantament començava a pujar. Era un altre instant sensacional. L'aigua es colava pel forat d'un caminet de lloses que teníem al radere. I desemprés viatjava a través d'aquest caminet que dividia els dos horts. Jo no sé qui havia construït aquell sistema d'enginyeria pagesa però devia ser algú molt espavilat. L'aigua es repartia harmoniosament pels dos horts i el meu pare ja tenia la feina feta. Llavors treia la cadireta i el rec, miraculosament, tornava a baixar. Allò era la vida de debò. Un moment de regalesia, de quedar-nos encantats, d'observar el pas lent, però segur, de les petites coses. Rec avall és una expressió que encara ens queda, i que hem de dir. Perquè ja no tenim el redere, ni el caminet de lloses, ni els horts, ni la cadireta, però tenim el més important de tot: la consciència certa d'on venim i un orgull molt fondo del que som. I què som? Soms de Banyoles.
Entre timbres i pileros
Con érem petits els diumenges a la tarda eren d'allò més divertits. Quedàvem sota les voltes de Can Xampinya o a l'entrada de l'Ajuntament. Tot i que no érem mai els mateixos si que hi havia un nucli força consolidat composat per els germans Papiol, que de Madrid vingueren i a Madrid se'n tornaren, en Segui i jo. Aleshores hi havia dos cines a Banyoles, Can Xampinya i el Victòria i cadascun tenia el seu xurrero de capçalera. Si tocava anar al Victòria ens arribàvem a fer emprejar al pobre Joan Tur, xurrero de la Teisa i que més endavant li van calar foc a la barraca una colla de passats de ratlla (i mai més ben dit). El xurrero corresponent al districte del Blau era l'altre, la Xurreria Bañolense. Resultarà poc correcte a ulls d'algú que ho expliqui, però no sóc pas de callar-me les coses jo i la qüestió és que, i no pas per fer honors al nom del comerç, no hi havia diumenge que no intentéssim xurrar alguna que altra xuxeria.
El guió del diumenge continuava amb el passe en sessió contínua de dos películes al preu de cent vint-i-cinc pessetes. Acostumava a haver-n'hi una de talonera i desemprenses la cap de cartell. La majoria de vegades la primera no valia pa re i com tota mainada aburrida ens dedicàvem a tocar els collons al personal, en aquest cas, al pilero.
Encara avui, els recordo a tots dos. El del Victòria era un personatge d'uns seixanta llargs, alt i gros com un sant pau, amb una permenent mirada de menyspreu i una testa grisa clenxinada cap enrera. El de Can Xampina, en canvi, era un home d'encara més edat, poqueta cosa i mig corvada que molts de vosaltres recordareu per la mà ortopèdica.
Els pileros de Banyoles, a part d'acompanyar les iaies a puesto quan arribaven a pel·lícula començada tabé feia una mica la funció que fa la bruixa de les fires, així és que si no t'agradava el que hi passava a la pantalla, sempre et quedava l'opció de jugar al gat i la rata amb ell sense més altre perill que et cardessin de pet al carrer si t'enganxava.
El joc començava al crit de PILERO!!! Acte seguit s'encenia una llinterna que poc a poc s'acostava cap allà on li semblava que provenia el bram. Òbviament, qui havia cridat ja estava a l'escaire oposat de la sala preparat per tornar-hi. PILERO!!! Algun carcamal ho acompanyava amb algun insult per enxirinar més la bèstia. A cops de PILERO!!! la cosa s'anava complicant ja que aquella persona acostumava a moure's com una anguila en la foscor i si optava per prescindir de la llinterna ja eres pell. M'és d'un cop el crit havia estat ventat a menys d'un metre d'ell. Aleshores, i segons l'estona que fes que li estiguessis tocant els collons sorties de puntetes estirat per la orella o directament a clatellades.
Després del cine encara quedava una llarga tarda de passejar pels carrers de Banyoles. Voltàvem sense solta ni volta. D'aquí cap allà i d'allà cap a quí sense rumb ni altra ruta que la que l'atzar manava al primer del grup. Acostumàvem a coincidir amb altres colles amb qui conversàvem tres minuts fins que, també per qüestió d'atzar, es disolia la reunió. Sovint quan ens trobàvem una colla de nois i una de noies, es creava un tercer grup de ruta composat per un membre de cada bàndol que s'independitzava del seu ramat per fer el que naltros en deiem "festejar una estona". Al cap d'una horeta la parelleta es reincorporava al seu grup d'origen per donar tota mena d'explicacions i detalls.
Aquelles passejades per Banyoles tan persimonioses i relaxants a voltes es veien estroncades per les corredisses fruit d'algun timbre tocat a traïdoria.
El guió del diumenge continuava amb el passe en sessió contínua de dos películes al preu de cent vint-i-cinc pessetes. Acostumava a haver-n'hi una de talonera i desemprenses la cap de cartell. La majoria de vegades la primera no valia pa re i com tota mainada aburrida ens dedicàvem a tocar els collons al personal, en aquest cas, al pilero.
Encara avui, els recordo a tots dos. El del Victòria era un personatge d'uns seixanta llargs, alt i gros com un sant pau, amb una permenent mirada de menyspreu i una testa grisa clenxinada cap enrera. El de Can Xampina, en canvi, era un home d'encara més edat, poqueta cosa i mig corvada que molts de vosaltres recordareu per la mà ortopèdica.
Els pileros de Banyoles, a part d'acompanyar les iaies a puesto quan arribaven a pel·lícula començada tabé feia una mica la funció que fa la bruixa de les fires, així és que si no t'agradava el que hi passava a la pantalla, sempre et quedava l'opció de jugar al gat i la rata amb ell sense més altre perill que et cardessin de pet al carrer si t'enganxava.
El joc començava al crit de PILERO!!! Acte seguit s'encenia una llinterna que poc a poc s'acostava cap allà on li semblava que provenia el bram. Òbviament, qui havia cridat ja estava a l'escaire oposat de la sala preparat per tornar-hi. PILERO!!! Algun carcamal ho acompanyava amb algun insult per enxirinar més la bèstia. A cops de PILERO!!! la cosa s'anava complicant ja que aquella persona acostumava a moure's com una anguila en la foscor i si optava per prescindir de la llinterna ja eres pell. M'és d'un cop el crit havia estat ventat a menys d'un metre d'ell. Aleshores, i segons l'estona que fes que li estiguessis tocant els collons sorties de puntetes estirat per la orella o directament a clatellades.
Després del cine encara quedava una llarga tarda de passejar pels carrers de Banyoles. Voltàvem sense solta ni volta. D'aquí cap allà i d'allà cap a quí sense rumb ni altra ruta que la que l'atzar manava al primer del grup. Acostumàvem a coincidir amb altres colles amb qui conversàvem tres minuts fins que, també per qüestió d'atzar, es disolia la reunió. Sovint quan ens trobàvem una colla de nois i una de noies, es creava un tercer grup de ruta composat per un membre de cada bàndol que s'independitzava del seu ramat per fer el que naltros en deiem "festejar una estona". Al cap d'una horeta la parelleta es reincorporava al seu grup d'origen per donar tota mena d'explicacions i detalls.
Aquelles passejades per Banyoles tan persimonioses i relaxants a voltes es veien estroncades per les corredisses fruit d'algun timbre tocat a traïdoria.
dimarts, 4 de novembre del 2008
Vam veure en Mc Cain
Anit Xisca de Gardi, que ho veu tot, va descobrir en Mc Cain al Bar Rodes. S'asseia a la barra, en el revolt dels solters. Bevia benjamins de xampany i menjava una galta de porc. En Mc Cain duia la gorra groga de pinsos Ganador i un sueter que li havien regalat a Càritas. Se'l veia pansit, se'l veia una mica moix. Duia unes espardenyes ratades i uns pantalons de tergal. No parlava amb dingú i de tant en tant mirava de reüll la tele de Can Magrills. Només va riure quan es va creuar amb algú que el va saludar. Va marxar del bar que eren les dotze tocades. Se'l veia una mica cuit, va estar a punt de cardar-se una trompada amb el vidre de la porta. A fora no sabia si anar cap a la plaça major o cap a la plaça de les Rodes. Dugues dones de Ravós clavaven cartells d'Obama a Can Xampinya. En Mc Cain va renegar ferros i claus. Es va treure la gorra de pinsos ganador i va entrar al seu cotxe. En Mc Cain té un cotxe de segona mà comprat allà a Borgonyà. Un cotxe amb adhesius de "voltaràs tots els racons i tornaràs a Falgons" i Sant Miquel del Fai i el Club Guspira. Va entrar al cotxe, el va engegar i va fumbre patacada a l'auto de davant. En Mc Cain no va fer papers ni va deixar cap nota, és així de fresc, va marxar deixant una bona abonyagada a un cotxe del carrer Gran. Si algú se'n sent que truqui al partit republicà d'Arizona que li pagaran la factura, estan acostumats...Després en Mc Cain va conduir una estona sense rumb. Va arribar a Melianta cap a les tres. I es va quedar mirant les llums roses sense saber massa bé què fer. Alguns diuen que va entrar i va pagar el beure de tots els presents. Altres diuen que ja no el deixen passar perquè és un busca-bregues i altres diuen que es va estimbar al clot d'Espolla i s'ha passat la nit ensulfatat de Voltarén. Sigui com sigui, aquest home ja no és el que era. Llamamau.
dilluns, 3 de novembre del 2008
Obama truca a gent de Banyoles
Ho sabíem i ho veníem dient. Obama e de Banyoles i com que ja es veu a la Casa Blanca està pensant en l'equip que l'acompanyarà. Ja sé sap que si hi ha algú de Banyoles en algun lloc sempre pensa que els millors, i més preparats, i més fidels, i més divertits són la gent de Banyoles. Per tant en Barack, que com sabeu e de les Rodes, està trucant a gent perquè vagi pitant cap a Whasington o com se digui. Com que e de les Rodes ha pensat, d'entrada, amb en Jordi Aurich perquè li porti els temes legals, un abugat de Banyoles és garantia. Tabé ha pensat en els de Megatró perquè li portin tot el tema de tecnologia i coses per l'istil. No es pot fiar dels ordinadors de la Nasa ja que fins i tot l'avi Lura hi pot entrar abans de fer la mitdiada. Obama pensa en gent en concret perquè l'assessori al despatx oval: en Ramon Masgrau que sap de tot fins i tot de sudokus, en Pep que sap enforcar ais i té adreces de les seves excursions, el Gallegu que té la mà trencada en això del videu, en Puput que hi entén de cables i instal.lacions, en Vaqueta que farà martingales, el pare del Gallegu perquè entre tanta reunió i reunió serà necessari que algu mati un porc o faci un bon pop. La Xamima que cuinarà per la parroquia. En Nandes pare i fill que no poden faltar en qualsevol assumpte de política. En Doñate perquè algú ha de portar la premsa a rega. En Viladiu perquè serà necessari muntar algun festival. En Feli Butinyà i en Quer duran el bar de la Casa Blanca. La Neus Vila, com que e' de l'escola de Natura, s'encarregarà que no entri cap bitxo del Pentagon. L'Helena Tarrés farà la decoració ben nova perquè aquests iaquis són molt horteres. La Zalacain farà preguntes i sempre és necessària una dona que faci preguntes a la Casa Blanca. En Gadafi el tindrem amb nosaltres fent conferències d'en Tintín. En Bertus de la Barretina, en Jep de la Brasa, els de Can Mach, els de Can Garriga i els de Can Bernat cuinaran quan la Xamima se'n cansi, que la dona tabé ha de reposar. Els Japet portaran el forn de la Casa Blanca i els de Can Muné regentaran tota la qüestió de l'embotit. En Teixi farà una selecció de còctels que servirà, elegantment, en David del Passeig. Portarem artistes banyolins que exposaran a tots els salons de la Casa Blanca: Met Geli, Masde, Magí i en Lluís Vilà. En Raven connectarà amb el planeta Humo des del pati. Haurem de convidar, tabé, a les germanes Amela. I a la Triola i el Director Comercial perquè facin una pel.lícula d'aquests temps nous. Un president dels USA necessita un cineasta de capçalera. En Jimmie portarà les relacions amb Wall Street i Can Xabanet obrirà una delegació a Manhattan. L'Atletic Banyoles es desplaçarà, tabé, amb nosaltres així com l'altre Club perquè no sigui dit. Necessitarem en Jordi Galofré tot i que la història dels Estats Units cap en un paper de fumar. En Xena farà un programa d'entrevistes des de les grans cadenes americanes que hauran estat comprades per en Quim Fuster. En Collell i en Caixàs llogaran apartaments al Soho, al Bronx i a Connecticut per a tanta gent. Tots els apartaments seran arreglats per gent com en Pere Planas. Tabé haurem de pensar què li fem fer a en Miquel Busquets alias "Batlle". En Rustullet del Consell s'encarregarà de fer rutes a peu per Harlem, a veure què serà. Això per començar. Calculem que per fer els primers passos, l'Obama necessitarà set o vuit mil banyolins i gent de la comarca. Ens enyorarem? Com que els americans són especialistes en endur-se cap al seu país esglésies senceres, peça a peça, ho embalatxarem tot i ho portarem cap a Amèrica. Monestir, Santa Maria, Plaça Major, Rocacorba i Estany. Aquí quedarà un solar que vigilarà la Policia Municipal fins que els banyolins de l'Obama es decideixin a tornar. Si és que no els crida el president de Corea del Nord....
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
