El Cisne, l'U, L7. Posem-nos drets

A Banyoles hi ha hagut un pet de discoteques. De petit petit recordo que a casa parlaven de l’Esquinçat, del Dallas, Can Xampinya i el Cisne. De la primera només en vaig arribar a conèixer una façana cremada entrant a la plaça de les Rodes venint dels Turers. Un parell de vegades m’he interessat pel que va succeir-hi però quan pregunto a gent de més edat que jo, abaixen el to de veu i amb aires d’intriga i misteri tots venen a dir-me que la veritat verdadera de l’incendi de l’Esquinçat el poble no la sabrà mai.
El primer que en recordo del Dallas n’era el seu làser. Al pati de casa, de ben petit em passava estones llargues de nits d’estiu estirat a una “tombona” acompanyant amb la mirada aquell fil de llum blava que de forma seqüencial resseguia tot el cel de Banyoles i la veïna Porqueres. Estudiosos de la matèria afirmen que era aquell raig de llum qui fins aleshores va protegir-nos de la invasió dels gavians. A posteriori, una discoteca de segona categoria i una casa de senyoretes d’aquelles que et diuen de tu i et tiren el fum a la cara van intentar apropiar-se d’aquest mètode de reclam però a casa nostra ara i sempre, quan es parli de llums al cel, o es parlarà d’OVNIS o del làser del Dallas i punt.
D’aquesta magnífica discoteca només en vaig viure amb intensitat la seva part quasi final. Després d’haver estat força temps tancada, va anar a parar a mans amigues que per un curt període de temps van aconseguir-ne recuperar la màgia i convertir en encant tot aquell immoble tan kitsch bandera de la moda durant les dècades dels 70 i 80. Malauradament altra vegada els propietaris adinerats de la discoteca de segona categoria van fer-se’n amb el control , ja aleshores sota el nom de Místics, fins que van ensorrar-la definitivament.
Del Blau o Can Xampinya, com en vulgueu dir, en sé ben poqueta cosa. Recordo alguna vegada haver-hi tocat amb Vas de Bou a una sala que anomenaven Sala 13 o per l’estil. A la meva memòria, aquesta discoteca s’associa a l’expressió “espetec d’hòsties”.
- Tu, no vas pas nar dissatte al Blau, no? Diu que hi va haver un espetec d’hòsites.
- Si, com cada setmana, no?
- Buenu, la setmana passada era amb els de Bàscara, però dissatte van ser els d’Anglès contra els de la Cellera.
- I no tenen casa aquesta gent que hagin de venir a estomacar-se a la nostra?
- Si, però es veu que n’hi ha un d’Amer que va amb els de la Cellera que surt amb una d’aquí Banyoles i que ni ha un d’Anglès que tabé li tira el trastos.
Això és un exemple prototip de conversa que ben tranquil·lament es podia anar repetint setmana rere setmana.
Tot aquesta tabarra per anar a parar al Cisne, l’U o L7. Ara, igual que es fa a missa, per parlar-vos d’aquesta DISCOTECA amb majúscules us demanaria que ens aixequéssim tots plegats i a partir d’ara, cada vegada que jo digui “Fou el temple més gran” vosaltres respondreu “ Tant de bo hi fos ara”.
A Banyoles, una manera de situar a la gent dins una generació concreta sense haver de recórrer a interrogar quin any ha nascut, que no sempre resulta afortunat i fàcilment podem ser enganyats, pot ser preguntar si de més jovenet/a anava al Cisne, a l’U o al L7.
FOU EL TEMPLE MÉS GRAN (tant de bo hi fos ara).
Fàcilment ens podem trobar amb algú que ens digui que anava al Cisne. Llavors ja podem sospitar que es tracta d’una persona casada i que passa de la quarantena llarga. Molt possiblement va conèixer el seu cònjuge a la disco de l’estany i que la relació matrimonial persisteix dolça, fèrtil i ufanosa com el primer dia, perquè les parelles que es feien al Cisne eren parelles de part de bo i no d’aquelles que s’acostumen a fer als càmpings d’estiu. El fet que ens digui que era del Cisne i prou ja ens indica que alguna nit van cardar alguna patinada per aquells afores o als darreres d'un cotxe en algun racó vora l'estany i que al cap d’uns mesos se’ls va acabar la història de sortir de nits. Al Cisne i rodalies s’hi ha engendrat molts plaestanyencs i plaestanyenques, molts i molts.
FOU EL TEMPLE MÉS GRAN (tant de bo hi fos ara).
Trobem, en segon lloc, aquell perfil d' habitant de la comarca que va subsistir a 2 versions de la mateixa discoteca. Alguns van anar al Cisne i a l’U i d’altres a l’U i al L7. Diria que aquest grup és el que engloba a una major part del col·lectiu entre els que me'n incloc jo mateix. Els que van coexistir durant les dos primeres etapes són gent que l’U ja els va agafar una mica granats i a contrapeu i que van aguantar fins que en van veure garantit el relleu. Altres casos, van ser els d’aquells putes que van creure que quedar-se a Banyoles ja era cosa de pagesos i que la gent de veritat anava a la costa. Va ser el cas del Comitè d’Orriols que males llengües afirmen que a les sis de la tarda es estava fent cua a l’entrada d'alguna discoteca del l'Empordà petit.
Venim llavors tots aquells que amb només quinze anys ja aconseguírem colar-nos a l’U. Aquests, no en vàrem sortir fins el dia que el Línia 7 tancava les portes definitivament.
FOU EL TEMPLE MÉS GRAN (tant de bo hi fos ara).
Finalment, us demanaria que us possessiu ja de puntetes per homenatjar als herois que van ser presents a totes tres etapes. D'aquests n'hi ha, i molts i són els que realment mereixen el títol Honoris Causa de la facultat de la resistència del saber sortir.
FOU EL TEMPLE MÉS GRAN (tant de bo hi fos ara).
La qüestió és que tan uns com altres tots coincidim en que era un collons “d’antro” que fotia una fortor a desaigua que tombava d’esquenes, que a l’estiu hi cardava una xafogor asfixiant, que era un local no apte per a claustrofòbics i tot el que se’n vulgui dir, però el dia que es va acabar el show ni de bon tros érem conscients de fins a quin punt es deixava orfes a un munt de generacions.
FOU EL TEMPLE MÉS GRAN (tant de bo hi fos ara).
Jo recordo amb especial emoció la segona etapa del L7 amb en Quer al capdavant. Tota una colla vàrem viure per la disco i vam implicar-nos-hi fins al moll de l’os. Aquella època se'n organitzaren de grosses. Concerts memorables com els de Dani Nel·lo i la banda del Zoco, Los Sencillos, Matamala, Ja t’ho diré, Paul Fuster, Fora de sembrat, Wiskin’s, Azucarillo King’s, Dj Anderbeat... Divendres al migdia quan tornava de repartir m’aturava a BTM de Salt a carregar l’equip de so. Recordo apilonar altaveus i micròfons al mig de caixes d’ous. Arribava a L7 i ja em trobava en Boix muntant focus i remenant aparells elèctrics. En Dani Vilà posava a to la cabina del dj, en Txirri o en Varda havien fet les entrades i algun que altre cartellot. En Feli feia lo seu, botzinar i rondinar i en Viladiu era qui es reponsabilitzava de contactar amb els grups i garantir una difusió com déu mana. Érem un equip si encara em deixo gent, que se’m perdoni.
Recordo que Vas de Bou, altra vegada, va tenir el desagradable honor de ser l’últim grup que va tocar-hi en directe. Un concert que en recordo quatre coses vagues però en destaco que vam tocar “La Mataré” de Loquillo i es van repartir la lletra en Quer, en Feli i en Viladiu.
FOU EL TEMPLE MÉS GRAN (tant de bo hi fos ara).
Allò es va acabar per culpa de la persona que no va ser conscient de fins a quin punt era important mantenir en condicions el local del que n’era el propietari, i com no podia ser d’altra manera,perquè van aparèixer els de sempre, els adinerats de la discoteca de segona categoria que van cardar morterada sobra la taula i es van endur un cosa que sentimentalment era de tots però que gràcies a déu, mai van poder gestionar obert al públic, doncs crec que hagués estat un impacte emocional de molt mal digerir per a mi i molts altres. El Sol, el Black bass i el L7 van ser intents d’aquesta gent per apropiar-se de la gent de pro de casa. Van conquistar els nostres bars però mai els nostres cors i això ho saben prou bé.
FOU EL TEMPLE MÉS GRAN (tant de bo hi fos ara).
Podeu seure.